Pols d'estels

Fa temps que no sabíem res de la missió marciana xinesa. El passat 14/15 de maig el ròver Zhurong arribà a Utopia Planitia i pocs dies després baixà del mòdul de descens i començà a rodar per posar en marxa el seu programa científic. Des d’aleshores les autoritats de l’Agència Nacional de l’Espai xinesa (CNSA) no havien revelat res més de la missió. Un fet que feia pensar a alguns que potser el ròver havia sofert algun problema de funcionament i que fins que no se solucionara no es publicaria cap més fotografia. Acostumats a la política de finestres obertes, peti qui peti, de la NASA, la política de les autoritats xineses d’ocultació sistemàtica de les fites aconseguides no ens acaba d’agradar.

Però sembla que no hi havia cap problema. Finalment el dia 11 de juny la CNSA publicà imatges de la missió que confirmava la bona salut del ròver. Entre les diverses imatges lliurades als mitjans de comunicació destaca la selfie en la que es presenta en primer pla Zhurong i al seu darrere, a uns 10 metres del ròver, la plataforma de descens. Una imatge, que pel color, la textura, la proximitat dels objectes no ha deixat ningú indiferent i que, de segur, passarà als anals de l’exploració espacial. Els xinesos, quan volen, també saben posar-li èpica a l’exploració espacial.

Però com s’ha fet la fotografia? Si  a la zona no hi ha cap artefacte humà més present, com ha estat possible aconseguir tal meravella? El fet és que la imatge ha estat feta per una petita càmera controlada per wifi que soltà el ròver unes hores abans des de la seua panxa. Posar la càmera en el punt just per a que Zhurong i la plataforma queden ben centrats no haurà estat fàcil.

I que veiem en la fotografia? En primer pla hi ha algunes petites roques en un terreny extremadament pla. Més enllà veiem el ròver Zhurong amb el seu cap mòbil que conté les dues càmeres NaTeCam a color a cada costat per a la navegació com si foren dos ulls i la càmera multiespectral MSCam, en el centre, com un puntet. Al dos costats els dos immensos panells solars desplegats. Les dues “antenes” són les antenes del georadar que explorarà pròximament l’interior marcià. Al costat del pal que sosté les càmeres es troba l’antena UHF de baix guany (el cilindre roig) mentre que al seu darrere, mig amagada, veiem l’antena blanca d’alt guany.

A la dreta del ròver, i separat uns 10 metres d’ell, es troba el mòdul de descens. I presidint l’escena la gran bandera xinesa desplegada, de color vermell, que simbolitza la Revolució, amb cinc estrelles grogues de 5 puntes que simbolitzen, al seu torn, la unitat del poble revolucionari sota la direcció del Partit Comunista de la Xina que es representat per l’estrella gran. Sembla que és la primera bandera desplegada en la superfície de Mart. El ròver també té la seua petita bandera que veureu com un petit rectangle roig.

I per damunt de tot, el cel groc-rogenc ple de pols en suspensió.

També s’han presentat altres fotografies. Una d’elles mostra el mòdul de descens. El ròver quan es va situar a l’esquerra d’aquest per fer-se el selfie anterior el va fotografiar. Destaca en primer pla la bandera xinesa. A la dreta s’observa la rampa per on baixà Zhurong i els solcs fets per les rodes del ròver per girar 90º.

El lloc on aterrà el maig passat la missió xinesa es va elegir per ser molt plana i de veritat que ho és. Segons els indicis científics, Utopia Planitia és el registre fòssil d’un antic oceà marcià que ocupava tot el nord del planeta. Quilòmetres i quilòmetres d’arena i roques que mereixen exploració. De fet la missió de la NASA Viking 2 (1977) i Curiosity (2013) es troben també en aquesta zona.

També hem pogut admirar la primera imatge panoràmica feta des del ròver quan encara estava sobre el mòdul de descens. Ampliant-ho molt (i amb una major resolució) es pot veure l’escut tèrmic i el paracaigudes sobre els logos de la imatge (Punxeu sobre la imatge per veure-la ben gran).

Però tenim ara mateix una plèiade de naus orbitant el planeta i esperàvem veure la missió xinesa des de l’espai. El dia 6 de juny la càmera Hirise d’alta resolució a bord del Mars Reconaissance Orbiter (MRO) de la NASA captà el mòdul de descens, les dues ejeccions de gas i el ròver desplaçat del mòdul i un poc més enllà (fora de la foto que presente) l’escut tèrmic i el paracaigudes. Potser la publicació d’aquestes imatges per part de l’Agència Espacial Americana espentà, uns dies després, la publicació de les imatges xineses preses des de terra.

Ara a gaudir de les vistes marcianes des d’Utopia Planitia…. Un terreny que ens resulta ben familiar. Sembla un paisatge del desert del Sàhara amb dunes i tot.

Més informació en:
El rover chino Zhurong se hace un ‘selfie’ en Marte, Eureka, Daniel Marin, 11 juny 2021.

Imatges: de l’Agència Espacial Nacional Xinesa (CSNA)

Avui era el dia. La Lluna, en el seu etern camí al voltant de la Terra, ha passat just per davant del Sol. I al revés del que sol ocórrer, aquesta vegada l’eclipsi no ha estat a l’altra banda del mon sinó en el nostre hemisferi diürn. I a més, com passà fa uns anys, no teníem una gran borrasca damunt nostre. Increïble però ben cert, avui estava ras. Hui teníem eclipse de Sol.Però com no ho podem tindre tot, l’eclipsi no ha sigut total ni anular, sinó només parcial i ben parcial. Des de casa estant la Lluna ha cobert només un 6% del radi solar, cosa que l’ha convertit en un mini-eclipsi de Sol.

Ha estat ben lluny d’ací on la Lluna ha tapat el Sol, deixant només una anella solar visible. L’eclipsi anular s’ha començat a veure al nord de Thunder Bay (Canadà), ha travessat Canadà per les províncies d’Ontario i Quebec, ha continuat per les illes de Baffin i Ellesmere, pel territori autònom de Nunavut; s’ha endinsat pel nord de Groenlàndia,  ha passat pel Pol nord,  i, finalment, s’ha internat a Rússia pel districte federal de l’Extrem Orient. L’eclipsi ha acabat a l’est de Seimchán (Rússia). La durada total de la totalitat ha estat de 104 minuts (una mica menys d’1 hora i tres quarts).

Com pot veure’s a la figura adjunta, el País Valencià es trobava ben a la vora de la zona fins on es podia veure l’eclipsi parcial. Per això, vist des d’ací, el disc lunar ha fregat pràcticament el disc del Sol i només li ha fet un xicotet mos amb una magnitud aproximada de 0.06 (6% d’ocultació radial). El lloc més privilegiat de la Península Ibèrica ha estat Galícia, on el mos lunar ha estat més gran, d’un 22%.

Avui des d’Alzira hem estat mirant l’eclipsi un grup nombrós d’alumnes entusiastes de l’astronomia, molt dels quals encara no havien mirat pel telescopi. Hem mirat per un telescopi adaptat a l’observació solar. Per fer més amena l’activitat també hem mirat amb ulleres d’eclipsi, amb un cristall de soldador i amb la paleta de cuina, molt efectiva en eclipses importants però la menudesa d’aquest eclipsi no ha deixat veure res.

L’eclipsi ha durat ben poc, de les 11:12 a les 12:18, una mica més d’una hora, encara que els primers i últims minuts el mos era tan minúscul que no es podia percebre. Entre núvols que amagaven el Sol, ara si, ara no, els estudiants han anat mirant com la Lluna avançava fins al moment del mos màxim al Sol a les 11:46.

Alguns amics astrònoms han fet fotos del fenomen des de diversos indrets. Fotos ben boniques que us pose (amb permís) tot seguit per a que les pugueu admirar.

El seu germà Manuel Díaz Montero també ha fet fotografies, aquesta vegada amb mòbil.

Des de Patena també he rebut fotos. Pablo Rosillo ha utilitzat un telescopi amb filtre i ha fet una fotografia amb mòbil a través de l’ocular.

Finalment des de Galícia, des d’on es veia millor l’eclipsi a la Península, una amant del mar i del cel ens envia aquesta foto feta amb uns prismàtics projectant la imatge doble en un paper.

Gràcies a tots per les fotografies i pels moments d’alegria compartits en admirar un fenomen de la natura tan singular.

Imatge:

1.- Eclipsi. Gabriel Díaz Montero, Quart de Poblet. Càmera reflex i filtre

2.- Eclipsi de Sol just sobre el pol nord vist per la càmera EPIC a bord del satèl·lit DSCOVR des de 1,5 milions de quilòmetres el 10 de juny 2021. NASA EPIC Team.

L’exploració del sistema solar no s’atura. Però si tenim actualment sondes i robots a Mart, Júpiter, la Lluna, diversos asteroides, al Sol i, fins fa poc, en teníem a Saturn i les seues llunes, Plutó i fins i tot orbitant cometes, sembla que ens hem oblidat de Venus, un planeta ben prop i tan gran com la Terra. És veritat que fa uns anys l’Agència Espacial Europea (ESA) hi va enviar la sonda Venus Express i l’Agència Espacial Japonesa (JAXA) la missió Akatsuki però aquestes només estudien la densa atmosfera venusiana. Sembla ben poc l’interés que suscita Venus als científics planetaris.

Tanmateix Venus amaga una gran quantitat d’informació que ens podria ajudar a comprendre millor la Terra i el canvi climàtic així com la formació i evolució dels planetes al voltant d’altres estrelles, els exoplanetes. Ara bé l’exploració de Venus no és fàcil. La densa atmosfera del planeta amb una pressió atmosfèrica a la superfície de 93 bars (93 atmosferes) i una temperatura d’uns 470 graus, suficient per fondre el plom, fan inviable missions com les que diverses agències estan conduint a Mart. Cal dissenyar noves tecnologies per sobreviure a les temperatures extremes del planeta i a la seua pressió atmosfèrica.

Dins del Programa Discovery, especific per a missions petites i de baix cost, la NASA acaba de seleccionar la missió DAVINCI + i la VERITAS per a resoldre aquest buit. Cadascuna d’aquests rebrà uns 500 milions de dòlars per al seu disseny i construcció. D’aquesta manera es tractarà de resoldre aquest buit exploratori amb la missió fonamental d’esbrinar la raó per la qual un planeta que potser era molt semblant a la Terra en el seu origen, amb mars i potser un inici de vida, va acabar essent un infern, un planeta inhabitable.

Aquestes dues missions són complementàries. DAVINCI + constarà d’un orbitador i d’una sonda que s’endinsarà en l’atmosfera venusiana fins a depositar-se en la superfície. VERITAS serà una nau en òrbita al planeta que farà un mapa en alta resolució.

DAVINCI + (Deep Atmosphere Venus Investigation of Noble gasos, Chemistry, and Imaging)

La missió estarà formada per un orbitador i una sonda. La nau que es quede en òrbita servirà primerament d’enllaç ràdio amb la sonda per posteriorment fer un seguiment dels moviments dels núvols i la cartografia de la posició i composició dels minerals mesurant l’emissió de calor des de la superfície de Venus que s’escapa a l’espai a través de l’atmosfera.

La sonda de DAVINCI+ serà la part més espectacular de la missió. Una esfera ben resistent per aguantar la pressió i temperatura, se submergirà suaument frenada per uns paracaigudes a través de l’espessa atmosfera del planeta, Durant la caiguda d’uns 60 minuts de durada realitzarà mesuraments precisos de la temperatura, la pressió i els vents a totes les altures així com de la proporció i composició isotòpica de diversos gasos nobles i d’altres elements per a comprendre per què l’atmosfera de Venus és actualment un hivernacle desbocat, un veritable infern, en comparació a com és actualment la Terra. Finalment l’esfera es depositarà suaument en la superfície on s’espera que sobrevisca uns 20 minuts abans de fondre’s finalment. L’objectiu científic és comprendre com es va formar i va evolucionar, així com determinar si el planeta va tindre un oceà en un passat llunyà.

A més, la sonda DAVINCI+ enviarà les primeres imatges en alta resolució de les característiques geològiques de Venus conegudes com “tessel·les” (que poden ser comparables als continents de la Terra), el que ens permetria esbrinar si Venus té plaques tectòniques i, per tant si l’interior és actiu com ho és la Terra. La sonda també prendrà les primeres imatges en alta resolució d’Alpha Regio, un altiplà antic que té dues vegades la mida de la Península Ibèrica amb muntanyes escarpades, a la recerca de proves per esbrinar si fa mil·lennis l’aigua superficial va influir en els materials. Per exemple, es podrien descobrir barrancs o llits d’antics rius, o simplement roques esculpides o modificades per la presència de l’aigua com hi ha a Mart, cosa que revolucionaria el nostre coneixement sobre el planeta bessó de la Terra.

Hi ha molt d’interés en aquesta missió ja que el descobriment de planetes semblants a la Terra al voltant d’altres estrelles, les exoTerres, de massa i òrbita situada dins de la zona habitable, podrien ser realment exoVenus, de massa semblant a la terrestre però un veritable infern. Aquesta missió a Venus pot ajudar a distingir-los.

James Garvin del Goddard Space Flight Center a Greenbelt, Maryland, és l’investigador principal.

VERITAS (Venus Emissivity, Radio Science, InSAR, Topography, and Spectroscopy)

VERITAS cartografiarà la superfície de Venus per determinar la història geològica del planeta i entendre per què es va desenvolupar de manera tan diferent a la Terra. Des d’una òrbita entre 175 i 250 quilòmetres al voltant de Venus, utilitzarà un radar d’obertura sintètica, per traçar les elevacions superficials de pràcticament tot el planeta per crear un mapa global amb resolucions d’uns 30 metres o fins i tot menor i aconseguir reconstruccions 3D de topografia. Amb aquests mapes detallats es podrà confirmar si processos com la tectònica de plaques i el vulcanisme encara estan actius a Venus.

VERITAS també cartografiarà les emissions d’infrarojos de la superfície de Venus per determinar el tipus de roca de la superfície, que és en gran part desconeguda, i determinarà si els volcans actius alliberen vapor d’aigua a l’atmosfera. Suzanne Smrekar, del Jet Propulsion Laboratory (JPL) de la NASA, és la investigadora principal. JPL proporciona la gestió de projectes. El Centre Aeroespacial Alemany proporcionarà la càmera d’infrarojos mentre que l’Agència Espacial Italiana i el Centre Nacional d’Etudes Spatiales de França contribuiran al radar i a altres parts de la missió.

Una bona notícia per als planetòlegs ja que podrem conèixer un planeta pròxim però ben diferent als altres. La part negativa és que haurem d’esperar quasi una dècada per a poder veure-ho. Les sondes han d’eixir de la Terra entre 2028 i 2030.

Més informació:

Aprobadas las misiones VERITAS y DAVINCI+: la NASA vuelve a Venus, Eureka, Daniel Marin, 3 juny 2021

NASA to Explore Divergent Fate of Earth’s Mysterious Twin with Goddard’s DAVINCI+, By William Steigerwald, Nancy Neal Jones. Goddard Space Flight Center, NASA,

Imatges

1.- Imatge de la superfície de Venus amb dades de la sonda espacial Magellan  i el Pioneer Venus Orbiter de la NASA. NASA / JPL-Caltech

La primavera arriba a la seua fi. Astronòmicament parlant les tres primeres setmanes del mes encara serem a l’estació presidida per la constel·lació de Virgo amb Spica i Arcturus de la constel·lació de Bootes com a estels brillants. Continuem, per tant, de moment a l’estació de l’esclat de la vida en la que naixen moltes de les cries dels ocells que viuen al nostre país. Entre aquests podríem destacar els estornells que acaben de deixar el niu, alimentats per un pares, amants de l’astronomia, que van decidir per segon any consecutiu criar sota un dels nostres telescopis. Mentrestant, durant gran part del mes de maig, les nuvolades han omplert el cel d’un cotó en pel (cotó fluix) suau i blanquinós, de vegades gruixut i fosc que en tots dos casos ens han amagat les estrelles i el Sol. Cap observació ha estat possible. Esperem, però, que l’anticicló s’assente i puguem, finalment reprendre el programa d’observació del cel.

Aquest mes els planetes continuaran confinats en les hores pròximes a la posta i eixida del Sol. Venus es podrà veure 30 minuts després de la posta del sol mirant cap a l’oest mentre que Júpiter i Saturn seran visibles a la matinada mirant al sud-est. Mart ben esmorteït a causa de la seua llunyania deambularà per les constel·lacions de Bessons i Cancer al cel occidental.

I com a regal afegit però no massa valuós, aquest mes podrem gaudir d’una pluja d’estels molt variable i d’un eclipsi parcial de Sol minúscul.

Al capvespre mirant cap a l’oest, poc després de la posta del Sol, podrem veure la lluïssor del planeta Venus ben prop de l’horitzó mentre més amunt el ara dèbil planeta Mart descansa prop de Càstor i Pòl·lux, els estels principal dels Bessons. Els dos planetes s’aniran acostant al llarg del mes fins a trobar-se ben prop de la nebulosa del Pessebre al bell mig de la constel·lació de Cancer.

Per veure els planetes gegants caldrà esperar a la matinada. Serà llavors quan, mirant al sud-est,  Júpiter i Saturn seran visibles en la constel·lació de Capricorni i Aquari.  La Lluna s’hi passejarà per la zona entre els dies 27 al 29 de juny per fer-los ben visibles.

El matí del 10 de juny la lluna nova cobrirà el disc solar i es produirà, per tant, un eclipsi solar. Com que la Lluna estarà en aquest moment prop de l’apogeu, el punt més allunyat de la Terra, el seu disc no cobrirà completament el Sol i per tant l’eclipsi serà anular, semblant a l’observat el 3 d’octubre del 2005 al nostre país.

L’eclipsi anular començarà a ser visible al nord del Canadà passarà per Pol Nord i acabarà prop de la costa del Pacífic siberià. Al nostre país veurem l’eclipsi com a parcial i serà de molt poca importància. Tindrà una magnitud aproximada de 0.06 (6% d’ocultació radial) des de la península i només un 0.02 (2%) des de Palma. Des de València l’eclipsi començarà a las 11h 14 m i acabarà a las 12h 20 m. Els altres indrets del nostre país no hi haurà molta diferència horària. La informació completa es pot veure a la web de l’Observatori Astronòmic Nacional. Ací podreu veure les dades per a Barcelona i per a Palma.

ATENCIÓ: Mirar directament el Sol en qualsevol circumstància és molt PERILLÓS. Pots tindre greus lesions oculars. Ja fa un temps va deixar escrit com es pot mirar el Sol de manera segura.

El 27 de juny serà el màxim de la pluja de meteors Boòtids de juny. En la majoria d’anys, la seua activitat, que dura des del 22 de juny al 2 de juliol, és feble, amb una taxa horària zenital d’1 o 2. Tot i això, s’han observat esclats ocasionals, com ara l’esclat de 1916, que va cridar l’atenció dels observadors sobre la pluja de meteors, mai abans registrada. L’esclat més recent es va donar l’any 1998, quan la la taxa va arribar a 100. Aquesta pluja de meteors es dona quan la Terra creua l’òrbita del cometa Pons-Winnecke, un cometa de període curt que orbita el Sol un cop cada 6,37 anys. El punt d’on semblen vindre els meteors, el radiant, es troba en direcció de la constel·lació de Bootis, amb coordenades AR = 14h57m, DEC = + 47º51′. Enguany serà difícil d’observar per la presència de la Lluna cap a la mitjanit, cap a la part nord-est de l’esfera celeste.

Finalment recordar que el Sol assolirà la seua màxima altura per damunt de l’equador celeste el 21 de juny a les 05:32. Serà el moment del solstici d’estiu, quan la primavera acabe i l’estació estiuenca faça la seua entrada. L’estiu ja haurà arribat.

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Si voleu obtenir més informació podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure un senzill mapa del firmament del mes de juny de 2021. I tot això gràcies al Planetari de Quebec.

Imatges:
1.- Paisatge nocturn iridescent en l’Observatori de La Silla, Xile. (CC BY 2.0) European Southern Observatory
Aquesta imatge mostra l’Observatori La Silla de l’ESO enfilat als afores del desert xilè d’Atacama i revestit d’un cel iridescent. Els tons vermellosos profunds impregnen el costat dret del marc i donen pas a la Via Làctia, que es pot veure amb una claredat impressionant des de La Silla, una ubicació amb alguns dels cels nocturns més foscos i clars de la Terra. El resplendor vermell i groc verdós és causat per la resplendor de l’aire: un resplendor causat per l’atmosfera de la Terra que normalment només es veu des de l’espai o en llocs molt foscos.
2. i següents: Stellarium.

Ja fa una setmana que el ròver xinés Zuhong tocà la superfície marciana en Utopia Planitia, una immensa zona més o menys plana de l’hemisferi nord del planeta. I finalment ahir el vehicle va baixar la rampa i va comença a moure’s per allunyar-se del mòdul de descens i començar la feina d’exploració.  Les fotos enviades des del vehicle mostren una plana sense pràcticament roques i sense muntanyes en la llunyania.

En la mateixa plana, però més al nord, aterrà la nau Viking 2 allà pel 1976, al principi de l’exploració de Mart des de la superfície. Però si comparem les dues fotografies veurem que aquella zona era més pedregosa, amb roques ben grosses a la vista que podien haver fet malbé l’aterratge d’aquella missió.

Les primeres fotografies de la zona d’aterratge arribaren el passat dimecres 19 de maig. Zuhong encara estava situat sobre la plataforma però ja tenia desplegats els panells solars mentre que l’antena d’alt guany apareixia en primer pla. Aquest imatge en color es va fer amb la càmera multiespectral MSCam situada en el pal del ròver.

Sembla que la intenció d’utilitzar només la nau orbital de Tiawen-1 com a enllaç de ràdio amb la Terra ha retardat l’arribada de les dades ja que la nau ha hagut de canviar d’òrbita després haver deslliurat el mòdul de descens amb el ròver a bord la setmana passada. Ara la nau orbital passarà una vegada al dia per sobre de Zuhong i la comunicació serà més fluida.

Dimecres ja vàrem veure com els dos raïls de la rampa per on baixaria el ròver ja s’havien desplegat com es pot veure en aquesta imatge de la televisió xinesa.

I finalment el diumenge 22 de maig de 2021 a las 02:40 UTC (04:40 hora central europea) el petit robot xinés va baixar per la rampa i es va moure mig metre per Utopia Planitia. Una de les càmeres de riscos de la part posterior del ròver (l’equivalent de les hazcams de Perseverance) va captar la seqüència de la baixada per la rampa.

Es veuen en primer pla les rodes del ròver i el mòdul de descens que l’ha fer arribar fins allí sa i estalvi.

Una vegada en la superfície, Zhurong ens ha mostrat, amb una de les càmeres de riscos de la part davantera, el terreny que explorarà en les pròximes setmanes. Una plana immensa on fa milers de milions d’anys hi havia un gran oceà que ocupava gran part de l’hemisferi nord del planeta.

En aquesta fotografia, es veuen les antenes i les seues ombres del Georadar (GPR) que servirà per observar fins a una fondària d’uns 100 m sota la superfície marciana.

Mentrestant amb una de les càmeres de riscos de la part posterior s’obtenien vistes del mòdul de descens. És la imatge que obre aquest post que ha estat tractada i acolorida per Alain Mirón Velázquez (@alanmir). S’hi pot veure que la bandera roja de la Xina es troba desplegada a l’esquerra del mòdul.

Ara Zhurong ha d’anar per feina. Li queden per davant 92 dies de missió que podrien ampliar-se si tot funciona bé.

Més informació:
El rover Zhurong ya rueda por la superficie de Marte, Eureka, Daniel Marín, 22 maig 2021

Imatges:

1.- Fotografia acolorida presa per una de les càmeres de riscos de la part posterior del ròver, cal notar la bandera de la Xina que es va desplegar a la banda esquerra de la rampa. CNSA/Alain Mirón Velázquez
2.- Imatges de CNSA/Joaquín García @GarciafXimo

La nit entre el 17 i el 18 de maig de 2021 ens va portar notícies tristes i desafortunadament esperades.

La mort de Franco Battiato deixa orfes Itàlia i el món sencer per un artista visionari que sovint s’ha inspirat en el cel i l’astronomia en les seues cançons. Mitjançant la inabastable evocativitat de la música i la poesia, Battiato ens ha permès durant dècades senceres, i ho farà durant moltes generacions futures,  viatjar a mons llunyans i alliberar-nos, encara que siga per aquells pocs moments, de la gravetat de cada existència.

L’astronomia va tenir un paper no secundari en el misticisme de Battiato, com ho demostren les lletres d’algunes cançons inoblidables.

Conosco le leggi del mondo, e te ne farò dono
Supererò le correnti gravitazionali
Lo spazio e la luce per non farti invecchiare

Conec les lleis del món i us les donaré
Superaré els corrents gravitatoris
Espai i llum per evitar que envelleixis

Aquests versos d’amor elevats – la lleugeresa dels quals és digna de les “lliçons americanes” de Calvino – es troben al text de “La Cura”,”La Cura”, una obra mestra de música i poesia que ens commou puntualment i increïblement tot i haver-lo escoltat centenars de vegades. Potser perquè es centra totalment en donar i no en demanar i rebre. Tot i mantenir-se com a utopia, aquests versos es refereixen sobretot al fet que el món es regeix per lleis que no tenen res a veure amb els tribunals, però que són les de la física i el que els filòsofs sempre han anomenat “necessitat”.

L’espai i la llum no poden deixar de conduir-nos directament cap a Albert Einstein, a la velocitat de la llum, cap al concepte d’espai-temps. A la vida real, l’espai-temps representa la simple inevitabilitat de la consumació de les nostres vides, però, com podem llegir a la web de la  Unione Astrofili Italiani (Unió Astrònoms Aficionats Italians), que recull cites astronòmiques en música, si imaginem viatjar a velocitats relativistes, és a dir, properes a la de la llum, el temps en realitat s’aturaria. I Battiato, com qualsevol amant apassionat, seria capaç d’aturar el temps amb amor.

I, de nou al mateix lloc, trobem la cita de “Gli uccelli” “Els ocells”, una altra obra mestra que fa aparèixer les lleis de la física:

“Volano gli uccelli volano
nello spazio tra le nuvole
con le regole assegnate
a questa parte di universo
al nostro sistema solare”

“Els ocells volen
a l’espai entre els núvols
amb les regles assignades
a aquesta part de l’univers
al nostre sistema solar “

Aquí Battiato va percebre una cosa extraordinària, és a dir, que malgrat que els astrofísics de tot el món s’esforcen cada dia per trobar constants i lleis que siguen les mateixes per a tothom, aquestes lleis de la física, que ja hem trobat a “The Cure” com referir-se al  “món”, probablement no siguen iguals a tot l’univers, tot i que coneixem les del sistema solar. Si no fos així, fa molt de temps hauríem resolt el trencaclosques de la “matèria fosca” que no té atractiu quan els astrònoms observen velocitats excessives de matèria visible en estrelles i galàxies llunyanes.

I és a la nostra galàxia, per contra, a la que es dedica la cançó, bella però poc coneguda, “Via Lattea”,”Via Lattea”, continguda en un àlbum el títol del qual es torna a convertir al cel, de fet als mil cels de “Mondi lontanissimi””Mons llunyans”.

En aquesta cançó imaginem els viatges interestel·lars que probablement mai farem com a espècie humana. Tot i això, escoltant-ho, podem imaginar-nos els viatges a la Lluna i a Mart en els quals realment estem treballant en aquests anys. El text és tan bonic que ho oferim tot:

Ci alzammo che non era ancora l’alba
Pronti per trasbordare
Dentro un satellite artificiale
Che ci condusse in fretta
Alle porte di Sirio
Dove un equipaggio sperimentale
Si preparava
Al lungo viaggio.
Noi
Provinciali dell’Orsa Minore
Alla conquista degli spazi interstellari
E vestiti di grigio chiaro
Per non disperdersi.

Seguimmo certe rotte in diagonale
Dentro la Via Lattea.

Un capitano del centro impressioni
Colto da esaurimento
Venne presto mandato in esilio.
Mi preparavo
Al lungo viaggio
… in cui ci si perde.

Seguimmo certe rotte in diagonale
Dentro la Via Lattea.

Ens vam aixecar quan encara no feia de matinada
A punt per transbordar
Dins d’un satèl·lit artificial
La qual cosa ens va portar ràpidament
A les portes de Sírius
On una tripulació experimental
S’estava preparant
En el llarg viatge.
Nosaltres
Provincials de l’Óssa Menor
Conquistant espais interestel·lars
I vestit de gris clar
Per no perdre’s.

Hem seguit certes rutes en diagonal
Dins de la Via Làctia.

Un capità del centre d’impressions
Agafat per l’esgotament
Aviat fou enviat a l’exili.
M’estava preparant
En el llarg viatge
… On et perds.

Hem seguit certes rutes en diagonal
Dins de la Via Làctia.

Però la història de l’astronomia també troba espai en els textos de Battiato. De fet, en almenys un cas, trobem una cita històrica gairebé amagada, d’aquelles que si no hi entrem, només quedarien en la nostra imaginació evocacions misterioses. Per exemple, a la cançó “Centro di gravità permanente”,”Centre de gravetat permanent”, títol que ja és força explícit, els “jesuïtes euclidians vestits de bonzes per entrar a la cort de l’emperador de la dinastia Ming” no són una invenció artística, sinó un grup real de religiósos dirigit pel pare Matteo Ricci que, al llindar del 1600, abans d’arribar a la cort de l’emperador a Pequín, va passar uns vint anys difonent el cristianisme però sobretot el pensament matemàtic-científic i astronòmic occidental, integrant-lo amb el confucianisme.

La precisió dels jesuïtes i els seus càlculs euclidians per a la predicció dels eclipsis els va portar a dirigir l’oficina astronòmica imperial des de 1650 fins gairebé a finals de 1700, realitzant una profunda revisió del calendari xinès, la importància del qual era fonamental per a la presa de qualsevol decisió imperial atès que el pensament xinès estava històricament impregnat de supersticions astrològiques.

Un asteroide del cinturó principal també va ser dedicat a Franco Battiato, descobert el 1997 per Francesco Manca i Pietro Sicoli a l’observatori de Sormano, prop de Bèrgam. Des del 2003, el cognom del gran artista de Catània s’ha afegit al petit asteroide, també conegut com el planeta menor 18556.

Una investigació més profunda ens podria portar encara més enllà, però avui és el dia de la tristesa i el record, per tant, ens hem de conformar amb recordar Franco Battiato tot respectant els espais i els temps que se’ns concedeixen.

Battiato coneixia realment les lleis del món, almenys aquelles que en tots som capaços d’obrir les portes de la ment i del cor sense intermediaris.

I ens la va donar.

Article original: Franco Battiato e l’astronomia, MEDIA INAF. 18/5/2021

Llicència per a la reutilització de text CC BY-NC-SA 4.0

Imatge: Wikipedia Commons

La Xina ho ha aconseguit. Aquesta nit passada, a les 23:18 UTC (01:18 hora central europea) del 14 (15) de maig de 2021, el mòdul de descens de la missió Tianwen 1, carregat amb el ròver Zhurong (déu del foc, en xinés), ha aconseguit aterrar suaument en la gran plana marciana Planitia Utopia. Una fita que ha fet història i que només havia aconseguit la tecnologia de la NASA fins ara: l’aterratge suau i amb èxit d’una sonda a la superfície del planeta Mart. I ho ha fet a la primera, sense haver de patir les doloroses pèrdues de naus com han sofert americans, europeus i russos quan han tractar d’arribar i posar-se sense danys en el planeta roig.

Feia tres hores que la càpsula que portava el mòdul de descens s’havia separat de l’orbitador. Per aconseguir el seu objectiu havia de travessar la tènue atmosfera marciana, la part més perillosa de la baixada, els anomenats 7 minuts de terror. La travessia seria molt semblant a la baixada del robot Perseverance de la NASA, però sense la part final de la maniobra sky crane, substituïda per una baixada clàssica amb retrocoets. L’èxit dels aterratges de les missions lunars Chang’e ha estat una experiència valuosa per als enginyers de l’Agència Espacial Xinesa (CNSA).

La càpsula que protegia el mòdul de descens i el ròver Zhurong, amb una massa total de 1745 kg, entrà a l’atmosfera marciana a una velocitat de 4,8 km/s. Amb l’ajuda de navegació òptica, comparant les imatges d’un catàleg a bord amb les imatges de navegació obtingudes en temps real durant el descens, buscant punts de referència específic en la superfície, i amb la innovació d’un flap aerodinàmic (una mena de petit aleró que ix de la càpsula), la càpsula va enfilar i dirigir-se al lloc d’aterratge fixat. No debades la missió xinesa arribà a Mart el 10 de febrer passat. Des d’aleshores, en òrbita al voltant del planeta, els enginyers s’han ocupat de trobar un lloc adequat per fer-hi arribar al robot Zhurong.

Quan el fregament atmosfèric frenà la càpsula  a 1660 km/h, es desplegà el gran paracaigudes supersònic que aconseguí rebaixar la velocitat fins a 340 km/h quan es trobava a només 1,5 kilòmetres d’altura. Va ser en aquest moment quan la càpsula enganxada al paracaigudes soltà el mòdul de descens que, amb l’ajuda de navegació òptica i un LIDAR làser va depositar suaument el ròver en la superfície marciana a una velocitat de només 3 km/h, com la d’una caminada ràpida. Com passà amb la baixada de Perseverance, s’espera que en uns dies podrem veure els vídeos de l’aterratge.

Animació de l’aterratge del ròver Zhurong a Mart. CNSA

En aquest cas no hem gaudit de la informació quasi en directe de la baixada del robot xinés per l’hermetisme de les autoritats espacials xineses. A les 00:37 UTC (02:37 hora central europea), més d’una hora després de l’aterratge, les agències xineses donaren la notícia. Un esdeveniment tan important com aquest mereixia una millor i més ràpida cobertura informativa però la política de comunicació de l’Agència xinesa és aquesta i no sembla que vaja a canviar.

El ròver Zhurong ha de baixar del mòdul de descens i rodar per la superfície en els pròxims dies. Evidentment no hi ha informació de quan serà el moment en el que això passe. L’objectiu és que explore el seu entorn durant un mínim de 92 dies (90 sols) i, per a aconseguir-ho, el robot farà servir una plèiade d’instruments científics, la majoria de fabricació xinesa però també d’altres construïts amb la col·laboració internacional d’instituts d’investigació d’Àustria i França. A més a més a l’Argentina s’ha instal·lat una estació de seguiment de la missió.

Ja tenim una altra estació terrestre situada a la superfície marciana. En el mapa adjunt podem veure la situació de la nova sonda, que està en la zona d’Utopia Planitia  just en l’hemisferi nord entre les posicions de Perseverance i del Viking 2.

L’exploració de la superfície de Mart és el primer objectiu de les potències espacials de la Terra. Europa amb l’Agència Espacial Europea (ESA) i Rússia amb l’Agència Espacial Federal Russa (Roscosmos) encara no han entrat en aquesta nova cursa espacial amb èxit. De moment només disposen de sondes que orbiten el planeta. Tanmateix el 2022 es llançarà la missió Exomars, en la que col·laboren les dues agències, després d’haver d’ajornar el llançament el 2020 per problemes amb el paracaigudes, un element clau per que la missió puga sobreviure als set minuts de terror.

Més informació
El rover Zhurong de la misión Tianwen 1 aterriza con éxito en Marte, Daniel Marín, 15 maig 2021

China succeeds on country’s first Mars landing attempt with Tianwen-1 Tobias Corbett, 14 maig 2021

Imatges

1- Imatge artística de la primera missió xinesa del ròver  Tianwen-1, que aterrà al planeta vermell mitjançant  retrocoets.  CCTV / China National Space Administration (CNSA)
2.- Infografia de la missió Tianwen-1 per  wlr2678 (CC BY-NC-SA 4.0)
3.- Entrada, baixada i aterratge del mòdul de descens que du Zhurong. CNSA
4.- Instruments científics del ròver Zhurong. (CC BY-NC-ND 2.0)
5. Aterratges reeixits a Mart. NASA

El petit helicòpter Ingenuity, que va arribar a Mart el passat 18 de febrer amb el ròver Perseverance, ha fet ja els cinc vols previstos i, per tant, ha completat amb èxit el programa per demostrar que la tecnologia usada és factible en una atmosfera tan lleugera com la del planeta roig. La futura exploració robòtica de Mart serà mixta, amb robots rodant per la superfície ajudats per drons que els acompanyaran i faran d’exploradors des de les altures.

Els cinc vols previstos s’han realitzat durant una campanya de proves de 30 dies. Encara que les objectius inicials no eren tan ambiciosos, finalment els vols efectuat han fer arribar el dron a alçades de fins a 10 m i a temps de vol d’un màxim de 120 segons. El recorregut màxim ha estat de 266 m durant el qual s’ha enlairat, planat i ha tornat al punt inicial.

El 19 d’abril va el moment del primer vol. L’aparell, però, només es va elevar 3 metres i el seu temps de vol va durar 39 segons. En el segon vol, el 22 d’abril, la duració del vol ja va ser de 52 segons pujant a quasi 5 metres i  desplaçant-se 4.3 m en direcció horitzontal. El 25 d’abril Ingenuity es va elevar per damunt dels 5 metres, es va desplaçar 100 m i el seu vol va durar 80 segons amb una velocitat de 2.2 m/s. Va ser llavors quan va realitzar la fotografia en la que es veu el ròver Perseverance al fons. Després d’un vol fallit el 29 d’abril es va tornar a programar el quart vol per al 30. En aquest segon intent Ingenuity es va elevar a uns 5 metres, es va desplaçar a 266 m del seu punt d’eixida i el seu vol va durar 117 segons. Va ser en aquest vol quan es va enregistrar per primera vegada el so d’Ingenuity en el cel de Mart.

D’aquesta manera en el quart vol del 30 d’abril el ròver Perseverance es va convertir en la primera sonda espacial que va enregistrar sons d’una altra sonda en un altre planeta. Durant aquest vol, un micròfon inclòs amb l’instrument SuperCam a bord de Perseverance va captar el brunzit de les aspes i el rebombori del vent.

L’àudio està gravat en mono i potser siga millor escoltar-ho amb auriculars. Els científics van facilitar l’audició aïllant el so de les aspes de l’helicòpter que giren a 84 Hz (voltes per segon), reduint les freqüències per sota dels 80 Hz i per sobre dels 90 Hz i augmentant el volum del senyal restant. Es van retallar algunes freqüències per fer ressonar el brunzit de l’helicòpter, que és més fort quan l’helicòpter passa pel camp de visió de la càmera.

En el cinqué i darrer vol l’enginy arribà fins a 10 metres d’alçada, recorregué 129 m i. per primera vegada no retornà al seu lloc d’origen.

El bon comportament de l’helicòpter ha sorprés tothom. La que havia de ser una fase de demostració de tecnologia de només 30 dies ha estat un èxit rotund. Per això la NASA ha aprovat una extensió d’activitats del dron. Aquesta nova fase de demostració d’operacions farà enlairar Ingenuity cada 2 o 3 setmanes fins a finals d’agost de 2021, tot tractant de no entorpir les activitats dels instruments de Perseverance. I és que cada vegada que s’enlaira l’helicòpter cal aturar totes les activitats del ròver per a que aquest li faça fotos, vídeo, grave el seu so i sobre tot que reculla tota la informació de telemetria i d’imatges per reenviar-la a la Terra. Aquesta ha estat, per tant, una decisió que no ha agradat gens als directors dels principals instruments del robot mòbil que estan ansiosos per començar a estudiar de manera exclusiva l’entorn del cràter Jezero i deixar arrere l’experiment del dron.

Imatges:

1.- Ingenuity en el quart vol. NASA/JPL-Caltech
2.- Imatge obtinguda en el tercer vol d’Ingenuity. En la part superior esquerra es veu el rover Perseverance. NASA/JPL-Caltech @estelsiplanetes
3.- So d’Ingenuity gravat amb el micròfon de l’instrument SuperCam de Perseverance. NASA/JPL-Caltech/LANL/CNES/CNRS/ISAE-Supaéro
4.- Diagrama que mostra els diferents components de l’helicòpter Ingenuity.  NASA/JPL-Caltech

La primavera es troba en el seu màxim esplendor. Dies de sol, dies de pluja, tal com mana la tradició climàtica, encara que la calor supera la frescor tot recordant l’escalfament global que ens encalça. Els ocells canten afora mentre la gata s’ho mira impotent per no poder eixir a perseguir-los. Els núvols grisos de la pluja possible al final de la vesprada es fan visibles damunt de les muntanyes de l’Ombria.

El confinament nocturn ja fa mesos que dura. No és possible tornar a admirar les constel·lacions i les nebuloses des de casa estant amb la llum dels carrers envaint tot el cel nocturn. Els astrònoms també desitgem la desescalada de mobilitat i quedar-nos ben tard fent companyia a les estrelles.

El mes de maig ens mostrarà, per fi, alguns planetes interessants a poqueta-nit. Venus i Mercuri se’ns mostraren poc després de Sol mentre que per veure Júpiter i Saturn caldrà aixecar-se ben d’hora per veure’ls abans de l’alba.

El primer show serà el capvespre del dia 4, cap a l’oest, quan Mercuri passe ben prop del cúmul estel·lar de les Plèiades. Podem veure l’efecte que tindrà l’aproximació celeste en la imatge ajunta. Amb uns prismàtics la visió serà magnífica. Amb un telescopi a pocs augments veurem més detalls. I amb una càmera amb trípode seria un magnífic record. La conjunció recorda la que veiérem el 4 d’abril del 2020 entre Venus i les Plèiades.

L’espectacle planetari continuarà amb els planetes Mercuri i Venus. 45 minuts després de la posta de Sol els dos planetes seran visibles cap a l’oest i durant tot el mes s’aniran empaitant i jugaran amb la Lluna.

El 13 de maig 2021 durant les primeres hores de la nit una Lluna creixent molt fina s’acostarà 2,5º a Mercuri, mentre el brillant Venus es deixarà veure ben prop de l’horitzó.

Mercuri i Venus no s’estaran quiets al seu racó del cel sinó que aniran separant-se de l’horitzó i, per tant, seran més temps visible. El 17 de maig Mercuri assolirà la màxima elongació oriental, màxima separació a l’esquerra del Sol (21,9°), i, per tant, al voltant d’aquest dia, el planeta serà visible més d’una hora abans que es ponga tot seguint el Sol.

Al final del mes els dos planetes convergiran i el capvespre del dia 29 arribaran a aproximar-se fins a 0,4°, menys del que abasta la Lluna plena al cel.

Si disposeu d’uns prismàtics o millor encara d’un telescopi tracteu d’admirar la conjunció dels dos planetes interiors a l’orbita de la Terra. Pel fet de ser interiors, vists des de la Terra, la llum del Sol els aplega de costat i, per tant, els dos planetes gaudeixen de fases com la Lluna. Un bon augment us permetrà veure’ls.

Els planetes Júpiter i Saturn es veuran a la matinada. Els primers dies del mes la Lluna hi farà acte de presència. Primerament visitarà Saturn el dia 3 de maig després el 4 s’hi situarà entre els dos planetes, passarà prop de Júpiter el 5 per a deixar el sistema dels dos planetes el 6 de maig.

El mes de maig ens donarà una petita sorpresa en forma de meteors. La nit del 5 al 6 de maig serà quan la pluja d’estels Eta Aquàrids tinga el seu màxim. En general s’esperen uns 40 meteors/hora en el zenit si ens situem en un lloc ben fosc. Des de la ciutat, però,  no espereu res de res. Aquesta pluja és famosa ja que les partícules de la pluja són fragments del cometa Halley,

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Si voleu obtenir més informació podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure un senzill mapa del firmament del mes de maig de 2021. I tot això gràcies al Planetari de Quebec.

Imatges:

1.- Jody Claborn.  Lover of Light – My First Star Trail Attempt 30 gener 2016 Una única foto…
Camera: Nikon D5500
Lens: Nikon 18-140mm f/3.5-5.6
Settings: f/3.5, 18mm, 2402 secs (40mins, 2secs), ISO 100

Per als qui ens vàrem endinsar a finals dels anys vuitanta del passat segle en el fascinant món de l’observació visual del cel, de la mà del cometa de Halley i del Cosmos de Carl Sagan, la recent mort de José Luís Comellas representa la pèrdua de tot un mite. En un temps sense Internet, en el que tot just començaven a comercialitzar-se els PC’s amb unes prestacions que avui ens fan riure, en el que les empreses que venien telescopis i accessoris astronòmics es comptaven amb els dits d’una ma, i en el que molts dels aficionats que observaven es fabricaven els telescopis, José Luís Comellas va donar un impuls decisiu a l’afició per l’observació astronòmica, incrementant enormement el nombre d’aficionats novells, afició de la que els supervivents d’aquella generació encara no ens hem desenganxat.

Des d’un poble prop de Sevilla, als anys setanta, amb un cel que ja començava a notar la contaminació lumínica, Comellas es lliurà a una empresa èpica: amb un refractor de 75 mm, a la manera metòdica d’un William Herschel, escombrà sistemàticament el cel i observà tot allò que arribava a copsar amb el seu modest tub, anotant acuradament el que era rellevant: estrella a estrella, cúmul a cúmul, nebulosa a nebulosa i galàxia a galàxia. I després ens va fer un regal preciós als qui començàvem a aprendre a fer el mateix: va traslladar al paper, amb una prosa excel.lent, el relat del seu viatge per l’univers en un llibre magistral que, per a tots nosaltres fou com la bíblia de l’observador visual: Guía del Firmamento, del que s’han realitzat diverses edicions posteriors, amb les correccions i actualitzacions preceptives degudes a l’avenç del coneixement astronòmic. Posteriorment, complementà la seva tasca divulgadora –a banda d’incomptables obres d’historia, car era historiador- amb nombroses publicacions més, entre les que destaquen El Catálogo Messier, Astronomía , El mundo de las Estrellas, El cometa Halley y El Universo. A elles cal afegir diversos catàlegs d’estrelles dobles, el seu objecte predilecte.

Guia del Firmamento és tot un prodigi de la literatura astronòmica. Després d’una primera part introductòria amb generalitats sobre l’esfera celeste, instruments i tècniques d’observació així com l’observació del Sol, la Lluna, els planetes, les estrelles i galàxies, la part del lleó del llibre està dedicada a exposar la seva pròpia odissea observacional. Divideix el cel en regions: la regió circumpolar Nord i, després, el cel de primavera, el de l’estiu, el de tardor i el de l’hivern. L’obra culmina amb una sèrie de catàlegs d’estrelles de referència, estrelles variables, estrelles dobles, cúmuls i nebuloses.

Amb una minuciositat escrupolosa, Comellas et va guiant per l’àrea descrita construint un itinerari que comença amb una estrella fàcilment distingible amb el buscador del telescopi i va saltant cap a les veïnes, explicant allò que es va trobant pel camí i amanint la descripció amb tota mena de detalls: magnituds, colors, separacions angulars, apreciacions d’observació, instruments per a observar millor l’objecte, trucs d’observació, qüestions d’història, curiositats i anècdotes sobre l’objecte… I ho descriu amb una prosa elegant, gens repetitiva, que converteix la lectura en tot un plaer. Recordo el goig que suposava anar llegint el llibre, amb la companyia de l’Sky Atlas 2000, de Wil Tirion (la Bíblia del mapes del cel de l’època) sobre la taula, tot resseguint l’itinerari de Comellas i pensant en si series capaç de reproduir-lo a la nit i si podries veure tot allò que exposava. Era aquell un temps en el qual quedava encara una mica lluny la futura invasió de la tecnologia i els automatismes del telescopi que permeten localitzar els objectes sense passar pel via crucis de trobar-los amb el buscador. Els practicants de l’observació visual encara estàvem bastant a prop de la romàntica imatge del clàssic astrònom, amb l’ull enganxat al buscador, cercant el rosari d’estrelles del mapa que et marcava el camí cap el teu objectiu. Era una tasca feixuga, sí, però tenia la recompensa impagable de la satisfacció que senties quan, després de diversos intents, apareixia al camp de l’ocular l’astre que cercaves i, de passada, el regal obtingut d’anar acumulant en la memòria la imatge del fons de cel que observaves a través del buscador, el record del qual et permetia localitzar amb molta més facilitat aquell objecte en el futur.

Comellas ens ensenyà que la tasca de l’observador visual no tenia perquè ser una activitat purament contemplativa. Ens transmetia també l’emoció i el privilegi de gaudir de la màgia del telescopi, així com el rigor i la metodologia necessària per convertir, si es volia, aquella activitat en quelcom important des del punt de vista científic: com determinar amb exactitud separacions angulars entre els astres, l’observació i mesura dels canvis de posició en sistemes d’estrelles dobles, la determinació visual amb el màxim de precisió de les magnituds de les estrelles, cosa important en una època sense CCD’s que permetia descobrir estrelles variables i, fins i tot, construir la seva corba de llum, etc… Tot i els diversos reconeixements i premis obtinguts en els darrers anys de la seva vida, alguns mai li haurem pogut agrair prou la manera com ens va ensenyar a descobrir els tresors de l’univers. Descansi en pau.

Pere Horts, Societat Astronòmica de Figueres

Informació sobre l’homenatge que li feren al XXI Congrés Estatal d’Astronomia a Granada en maig del 2014. XXI CEA. Astronomía bajo la nieve de Sierra Nevada. Enric Marco, Ángel Requena

Imatges: José Luís Comellas, entrevistat pel Radioscopio, Canal Sur Radio. Enric Marco.

Després de diversos ajornaments, amb una actualització del programari, l’helicòpter Ingenuity ha volat finalment. Ha estat un vol curt, de només 1 minut, però ha fet història. És possible volar en Mart i, d’aquesta manera s’obren unes possibilitats enormes en l’exploració espacial del planeta.

La tensió era extrema en el centre de control del Joint Propulsion Laboratory (JPL) mentre s’esperaven amb ansia les dades del vol del petit dron. Ingenuity no pot retransmetre dades a la Terra, sinó que el ròver Perseverance ha de ser qui reba i reenvie les dades de vol. Si, a més cal sumar-hi el desfasament horari d’uns 15 minuts a causa de la velocitat finita de la llum, l’esdeveniment no es podia seguir en  directe. Però així que arribaren les primeres dades i la primera foto feta des d’Ingenuity de la seua ombra sobre la superfície marciana tot eren salts d’alegria.

Fins i tot,  MiMi Aug, la cap de projectes de l’helicòpter, emocionada va estripar en públic els papers on s’hi trobaven les instruccions que calia seguir per si la prova fallara. I és que les dones del JPL són fonamentals en totes les activitats del Perseverance i Ingenuity.

L’helicòpter alimentat amb energia solar es va enlairar a les 12:33 Hora Solar Mitjana Local (hora de Mart), un moment del dia en que l’equip d’Ingenuity va determinar que tindria unes condicions òptimes d’energia i millors condicions per volar. Les dades de l’estació meteorològica MEDA han estat fonamentals per conèixer la velocitat i direcció del vent. Les dades de l’altímetre a bord d’Ingenuity indiquen que l’enginy va pujar a la seua altitud màxima prescrita de 3 metres i va mantenir un vol estable durant 30 segons. Després va descendir, tocant de nou la superfície de Mart després de registrar un total de 39,1 segons de vol.

I seguint la tradició de la NASA de posar noms a tots els indrets on s’han realitzat actes singulars, el camp d’aviació des d’on ha volat per primera vegada un enginy terrestre en el cel d’un altre planeta ha rebut el nom de Camp d’aviació Germans Wright (Wright Brothers Field) com a homenatge als dos fabricants de bicicletes innovadors de Dayton (EEUU) que foren els primers que volaren en un artefacte amb motor l’any 1903, i en reconeixement a l’enginy i la innovació que continuen impulsant l’exploració, segons anuncià l’Administrador associat per a ciència de la NASA, Thomas Zurbuchen.

Recordeu, però, que Ingenuity és només una demostració tecnològica — veure que és possible volar en Mart –, com l’experiment MOXIE, i no un instrument científic com MEDA o PIXL, ja que no té el propòsit d’ajudar o realitzar cap investigació científica en el planeta roig. Els experiments amb l’helicòpter duraran uns 30 dies i després, si no hi ha contraordre, el petit dron serà abandonat fins que d’ací a unes dècades siga recuperat per depositar-lo en algun museu de l’aviació a Mart o a la Terra.

Mes informació:
NASA’s Ingenuity Mars Helicopter Succeeds in Historic First Flight

Imatges: NASA/JPL-Caltech

Aquesta demostració tecnològica de la NASA intenta convertir-se a l’abril en el primer vol a motor realitzat en un altre planeta. Si té èxit, obrirà la porta a noves vies d’exploració en Mart, fins i tot per a les missions amb humans en el planeta roig.

Què és exactament Ingenuity?

Ingenuity és un petit helicòpter, un dron, inclòs entre els dispositius que la missió Mars 2020 de la NASA i el rover Perseverance han portat a Mart. Es tracta d’una demostració tecnològica, com l’experiment MOXIE, i no un instrument científic com MEDA o PIXL, ja que no té el propòsit d’ajudar o realitzar cap investigació científica en el planeta roig.

Altres demostracions tecnològiques reeixides que NASA ha portat al planeta roig són el rover Sojourner de la missió misión Pathfinder, i Mars Cube One (MarCo) junt a la missió InSight.

Què farà a Mart?

L’objectiu principal és intentar un vol d’helicòpter a motor en aquest planeta. És una frase senzilla de dir però que engloba una infinitat d’obstacles perquè isca bé. El primer d’ells, l’atmosfera marciana, que és molt prima i té prop d’un u per cent de la densitat de la terrestre. Per això, Ingenuity necessita ser extremadament lleuger i aconseguir que les seues aspes giren a una velocitat molt major. L’únic avantatge de volar en Mart és que la gravetat del planeta roig és només un terç de la terrestre, per la qual cosa cal fer menys esforç per a alçar la mateixa quantitat de massa.

Un altre objectiu important d’Ingenuity és observar si la seua estructura és capaç d’aguantar les extremes temperatures de la nit marciana, que poden baixar fins als -90 graus Celsius.

Quan enlairarà?

La NASA esperava que Ingenuity enlairara per primera vegada ahir diumenge 11 d’abril. No obstant això, l’agència ha trobat problemes en el software del dron després d’una prova de gir a alta velocitat de les aspes de l’helicòpter. Encara no hi ha una data planificada per al vol, però la NASA estima programar un nou intent al llarg de la tercera setmana d’abril.

#MarsHelicopter update: Ingenuity is healthy, but it needs a flight software update. While the development of the software is straightforward, validating and uplinking it will take time. We will set a new flight date next week. https://t.co/b0MzMIPGKz pic.twitter.com/R2wYKaCxqY
— NASA JPL (@NASAJPL) April 13, 2021

La finestra de la missió és de 30 sols (31 dies terrestres), temps en el qual Ingenuity intentarà fer diversos vols de prova i farà diferents tasques, com a presa de fotografies i dades ambientals.

On ha estat Ingenuity tot aquest temps de missió?

Davall del ‘ventre’ del cos de Perseverance, encaixat lateralment i protegit del material que es va alçar durant el descens i aterratge del ròver. Abans, tant aquest com l’helicòpter, van viatjar de la Terra a Mart en una càpsula al llarg dels 471 milions de quilòmetres que separen els dos planetes. Com una ‘pilota’ interplanetària que portava un kanguro i el seu bebé.

Com és aquest petit helicòpter?

Ingenuity és com una maleta de mà (13,6 x 19,5 x 16,3 centímetres) i pesa uns 1,8 quilos, a diferència de Perseverance, que mesura el mateix que un vehicle de ciutat i la seua massa supera la tona. Però la grandària d’aquest helicòpter no té res a veure amb la seua capacitat. Com haurà de volar per si sol i sense comunicar-se amb la Terra en temps real, està preparat per a prendre decisions de manera automàtica sobre la base de paràmetres programats pels enginyers i enginyeres de NASA: haurà d’ajustar la seua temperatura interna, analitzarà el terreny durant el vol per a mantindre la seua posició i prendrà imatges de la superfície en altura.

Què ha aconseguit fins ara?

El fet de construir Ingenuity, defensa NASA, és de per si mateix un èxit L’agència espacial ha dedicat sis anys a dissenyar aquest dron i demostrar que és possible construir una eina ultralleugera capaç de generar energia suficient com per a enlairar-se del sòl marcià i sobreviure de manera autònoma en l’entorn marcià. En aquest vídeo (a partir del 2:46) s’aprecia com vola aquest xicotet dron.
De moment Ingenuity ha superat la fase de llançament de la missió i ha demostrat que pot recarregar els seus bateries en el trajecte espacial. El petit helicòpter ha aconseguit volar en les cambres especials en la Terra que simulen l’escenari i l’atmosfera de Mart. Ara toca eixir del simulador i demostrar-lo en la vida real.

Quins passos ha de superar abans de volar?

Abans d’enlairar autònomament, Ingenuity ha de complir una llista d’objectius previs:

– Sobreviure el trajecte interplanetari a Mart i l’aterratge (fet).

– Desplegar-se de manera segura del ‘ventre’ de Perseverance i posar-se en terra (fet).

– Mantindre la seua temperatura interna durant la nit marciana (fet).

– Recarregar els seus bateries amb els seus panells solars (fet).

– Comunicar-se amb el ròver mitjançant un subsistema de Perseverance i confirmar aquesta comunicació amb NASA (fet).

– Desbloquejar els seus rotors (fet).

– Fer girar els seus rotors per primera vegada, sense enlairar del sòl.

Què passarà després si té èxit?

Si el primer vol té èxit, Ingenuity intentarà realitzar uns altres vols durant els 31 dies de proves previstos. En qualsevol cas, el  petit helicòpter haurà aconseguit una proesa de l’aviació: demostrar que és possible dissenyar un aparell de vol a motor ajustat a les característiques d’un altre planeta.

Aquesta demostració tecnològica obrirà el camí per a enviar instrumental amb capacitat de vol en les futures missions a Mart, amb i sense humans. A més, oferirà un punt de vista únic, que no està a l’abast dels satèl·lits que orbiten aquest planeta ni els ròvers o estacions desplegades en la seua superfície.

Finalment, NASA defensa que un dron en Mart podria potencialment transportar càrregues lleugeres d’un lloc a un altre sobrevolant la superfície marciana.

José Luis Zafra 10/4/2021 08.00 CEST Publicat originalment a l’Agencia SINC. Ocho preguntas sobre Ingenuity, el helicóptero ‘bebé’ de Perseverance que puede pasar a la historia de la aviación
Font: SINC.  Creative Commons.

Imatge:
Ingenuity’s Blades Are Released,  NASA/JPL-Caltech/ASU

Arriba l’abril, el primer mes complet de la primavera. Els ocells ja fan el niu, la flaire de la flor de taronger envaeix les estances de la casa i les hores de llum són cada vegada més llargues. Enguany ja no estem confinats a casa i potser penseu que ara podem gaudir completament de la natura, no com l’abril de l’any passat. Tanmateix per als amants del cel no tot són flors i violes. La restricció de mobilitat no ens permet de sortir de casa més enllà de les 22:00 h i no podem traure els telescopis a llocs foscos per observar el cel estrellat. Ni observacions populars, ni fotografia nocturna, ni mesures de la brillantor celeste són possibles a hores d’ara. Caldrà esperar temps més propicis.

Els planetes són aquest mes difícils de veure. Només Mart és visible al cel en hores vespertines, abans de les dotze de la nit, mirant a l’oest. El planeta roig ha perdut molta de la seua brillantor de l’estiu ja que de mica en mica va allunyant-se de la Terra. El dia 17, però, la Lluna se situarà ben prop del planeta.

Aqueixa nit una Lluna creixent s’afegirà al triangle format per tres objectes ben vermells: el planeta Mart en l’extrem superior i dos estels gegants rojos, Betelgeuse (Orió) a l’esquerra i Aldebaran (Taure) a la dreta, a la part inferior.

Un altre fenomen interessant serà l’aproximació del planeta Mart al cúmul estel·lar M35 que podreu veure les primeres hores de la nit del 27 d’abril. El planeta s’hi acostarà fins a uns 0,5º, una distància equivalent al diàmetre de la Lluna plena. Amb un telescopi amb pocs augments es podran veure junts al mateix camp. Però també és una oportunitat per veure-ho amb uns prismàtics si no disposeu de telescopi. Es veurà més menut però serà visible.

Els altres planetes caldrà cercar-los a la matinada. Júpiter i Saturn es troben ara mateix a la constel·lació de Capricorni. Mirant al sud-est, a les 6:30 del matí, podreu veure els dos planetes gegants prop de l’horitzó. Un telescopi menut o fins i tot uns prismàtics permeten veure els satèl·lits de Júpiter. L’anell de Saturn és més difícil de veure. Només un telescopi permet apreciar amb tota la seua bellesa el ball ordenat de les roques i gels al voltant de l’equador del planeta.

El mes d’abril és el més de la pluja d’estels dels Lírids. Els Lírids són un eixam de meteors el punt radial dels quals és a la constel·lació de la Lira. Els meteors dels Lírids es poden veure entre el 16 i el 26 d’abril de cada any. El pic de més intensitat serà el 22 d’abril. La font de la pluja són les partícules de pols que el cometa C/1861 G1 Tatcher genera en el seu llarg període. És la pluja d’estels més antiga observada ja que hi ha constàncies d’observació dels Lírids des del 687 aC. S’esperen un màxim de 18 meteors a l’hora, vistos des de llocs foscos.

Fa uns dies tinguérem la primera lluna plena després de l’equinocci de primavera. I avui el mes d’abril comença amb el dijous sant. Diumenge que ve serà diumenge de Pasqua, la festa més important de la cristiandat la ubicació de la qual  en el calendari anual té un transfon astronòmic. I la prova és que sempre és lluna plena per Setmana Santa.

Ja ho contava fa un temps en l’entrada Lluna plena per Pasqua que us recomane.

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Si voleu obtenir més informació podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure un senzill mapa del firmament del mes d¡abril de 2021. I tot això gràcies al Planetari de Quebec.

Imatges:

1.- chas B Foto de l’Ajuntament d’Estocolm i pluja d’estels dels Lírids. Olympus Live Composite – f/1.8 for 35 seconds at 1 second base exposure ISO 1250. CC BY 2.0
2-4.- Stellarium.
5.- Radiant dels Lírids. Wikipedia Commons.

L’odissea del robot Perseverance a Mart continua, com no podia ser d’una altra manera. Havent abandonat el lloc d’aterratge Octavia E. Butler fa ja unes setmanes,  ja ha recorregut un poc més d’un centenar de metres, detenint-se ací i allà, mirant i analitzant roques i provant detectors i càmeres.

I el més important de tot. Ja ha soltat la tapa protectora dels tubs de mostres que hauran de ser omplits de bocins de roques i pols marcianes. Aquests tubs, una vegada plens i segellats, seran deixat en algun indret per ser recollits per la Mars Return Sample, una futura missió conjunta de la NASA i l’ESA, l’agència espacial europea, més enllà del 2024. Els tubs ja es troben, per tant a la vista de les càmeres del ròver.

Però el que ha causat més sensació és la separació de la gran tapa que cobria el petit helicòpter Ingenuity que roman a la part inferior de Perseverance.  L’helicòpter, ja visible, es troba muntat cap per avall i són visibles les aspes que el faran volar en el cel marcià a principis d’abril, no abans del dia 8 (Mireu una actualització al final d’aquest article).

La tapa que ha protegit d’impactes el petit vehicle volador Ingenuity durant el descens i l’aterratge, una coberta protectora de fibra de carboni, es va soltar el 21 de març de 2021. La gran coberta, prop de la protecció plana dels tubs de mostres, jau ara lluny al mig de les marques deixades per les rodes del robot.

A partir del 8 d’abril els enginyers del JPL (Jet Propulsion Laboratory de la NASA situat al sud de Califòrnia) faran el primer intent de fer volar l’helicòpter en un vol curt i molt controlat en el cel de Mart. Abans, però, caldrà fer moltíssimes maniobres per treure sense problemes el dron d’1,8 kg de la panxa del robot Perseverance.

Ara mateix el ròver està de camí al camp d’aviació ja determinat on Ingenuity tractarà de fer el seu primer vol. I una vegada desplegat al camp, els enginyers disposen de 30 dies marcians (o sols, uns 31 dies terrestres) per fer-hi totes les proves de vol necessàries.

Perquè la qüestió és: pot volar un dron com aquest en la minsa atmosfera marciana? Les proves fetes en les instal·lacions del JPL on s’han simulat les condicions de l’atmosfera de Mart han estat un èxit però la prova definitiva s’ha de fer a Mart durant els mesos d’abril i maig.

L’any 1997 la NASA va fer aterrar-hi Sojouner, el primer robot mòbil, no més gran que un cotxe teledirigit, per provar si era possible transitar per la superfície marciana. Podia haver massa roques, massa grosses o pols enganxosa com passa a la Lluna. Malgrat que només va recórrer 100 metres, l’experiment tecnològic es va considerar un èxit.

Ara passa el mateix amb l’helicòpter Ingenuity. Lori Glaze, directora de la Divisió de Ciències Planetàries de  la NASA explica “D’acord amb el seu nom, Ingenuity és una demostració tecnològica que pretén ser el primer vol amb motor d’un altre món i, si té èxit, podria ampliar encara més els nostres horitzons i ampliar l’abast del que és possible amb l’exploració de Mart“. Heu d’anar amb compte amb el nom de l’helicòpter. Ingenuity és Enginy en català, un nom perfecte per a una nova tecnologia que si funciona revolucionarà l’exploració del planeta Mart.

Volar en Mart amb un aparell com aquest no és bufar i fer ampolles. Encara que la gravetat marciana és un terç de la terrestre, l’atmosfera només és l’1% de l’atmosfera de la Terra. A més la irradiació solar és només la meitat de la que arriba al nostre planeta, un fet important per a un dron que funciona amb energia solar. A més les diferències de temperatura són extremes, de -13 C a -74 C, segons les dades del ròver Curiosity de fa uns dies. De fet dues terceres part de l’energia recollida per les plaques solars de l’helicòpter es destinaran a escalfar l’electrònica per que no es congele.

Abans que Ingenuity faça el seu primer vol a Mart, ha de situar-se directament al centre del camp d’aviació: un tros de terreny pla i sense obstacles de 10 per 10 metres. Una vegada que els enginyers confirmen que Perseverance es troba exactament allà on volen que estiga dins del camp d’aviació, començarà el delicat procés per desplegar l’helicòpter a la superfície de Mart.

“Amb l’helicòpter, aquest tipus de desplegament mai s’havia fet abans“, va dir Farah Alibay, cap de la integració d’Ingenuity en el ròver Perseverance. “Una vegada iniciem el desplegament ja no hi ha marxa enrere. Totes les activitats estan estretament coordinades, són irreversibles i dependents les unes de les altres“.

El procés de desplegament de l’helicòpter trigarà uns sis sols (un poc més de sis dies terrestres). Tot s’ha de fer minuciosament, amb moltes comprovacions anteriors i posteriors a cada maniobra. Com que el dron està cap per avall, s’ha de girar, estendre les potes, deixar-lo penjant a 13 cm del sol, carregar-lo d’energia i depositar-lo suaument en terra. Seguidament Perseverance s’haurà d’apartar ràpidament uns 5 metres per permetre que els raigs solars continuen carregant les bateries d’Ingenuity i veure que les comunicacions entre els dos vehicles funcionen perfectament.

Ingenuity serà situat al centre del camp d’aviació i Perserverance s’ho vorà des de lluny, un indret ara batejat amb el nom de “Vista Van Zyl“. Van Zyl va ser un company, mentor i líder de llarga trajectòria de l’equip del JPL. Va morir inesperadament l’agost del 2020, aproximadament un mes després del llançament de Perseverance.

Ah! Una petita peça de material que cobrí una de les ales de l’avió dels germans Wright que volà el 17 de desembre de 1903 es troba ara enganxada a l’helicòpter marcià. Material del primer avió que volà a la Terra situat en el primer objecte terrestre que pot volar en els pròxims dies en el cel d’un altre planeta. Els nord-americans són especials en l’èpica de l’exploració espacial.

La NASA ens farà un regal per a  uns dies de Pasqua en el que no podrem anar ben lluny. Somiarem volar en el petit helicòpter marcià.

Actualització:

Les maniobres per extraure l’helicòpter de la panxa de Perseverance s’han accelerat. Des del 28 de març i i de mica en mica, els tècnics del JPL ha fet girar Ingenuity i ja li han estés les quatre potes. Ara ja penja a uns centímetres sobre el sol marcià a l’espera de ser dipositat sobre el sol marcià en uns dies.

Imatges:

1.- Ombres del braç robòtic i del pal del ròver Perseverance en la vesprada del Sol 18 (9 març 2021, a les 17:08:49, temps solar mijà local. Imatge de la setmana 4.
2-4.- NASA/JPL-Caltech/MSSS o NASA/JPL-Caltech.
5-7.- Desplegament de l’helicòpter marcià. 28, 29 i 30 de març 2021. NASA/JPL-Caltech

Ja hi tornem a ser. L’hivern finalment ens abandona per deixar pas a la primavera.  Avui, el Sol, en el seu camí anual aparent al cel, finalment travessarà la línia de l’equador celeste. Aquest fet ocorrerà a les 10:37 del matí d’avui 20 de març. Serà el moment de l’equinocci de primavera. Acaba l’hivern de manera abrupta amb fred i neu i comença la primavera.

Aquesta serà la segona entrada en la primavera en temps de pandèmia. Fa exactament un any deia: “I ara arriba la primavera en temps de confinament per la pandèmia global del Covid-19. Confinats a la Valldigna, sense poder eixir llevat d’allò imprescindible, haurem de veure des de casa el moviment de les constel·lacions primaverals, la davallada definitiva d’Orió i la sortida a la matinada de les constel·lacions estiuenques.” Ara ja no tenim un confinament estricte com el de l’any passat però la mobilitat està encara molt restringida. No podem eixir del País Valencià per visitar familiars o amics, alguns d’ells visibles només digitalment des de fa un any. I, per als qui ens agrada gaudir de la foscor de la nit en llocs apartats, fugint de la contaminació lumínica, la restricció de moviment a partir de les 22 h és dolorosa.

La primavera passada, mentre veiem passar el temps a casa per contenir la pandèmia, uns ocells (segurament una blanca, segons m’han dit els entesos) van fer niu a la base d’un telescopi sense utilitzar durant uns mesos.

Avui retorna la primavera i nosaltres, humans que vivim a la superfície de la Terra, acostumats a veure com es mouen els planetes, la Lluna i el Sol al llarg dels dies, mesos i anys, ens meravellem aquests dies amb la perfecta geometria celeste. Des de la superfície terrestre la nostra visió és geocèntrica, com si la Terra estigués quieta i el Sol girara al voltant de la Terra en un any.

Des d’aquesta manera de veure el problema, al llarg de l’any veurem el Sol situar-se molt amunt o molt baix a migdia respecte al paisatge que albirem des de la finestra. Com que l’altura del Sol mesurat des de la superfície terrestre depén de la nostra posició, és molt millor fer referència a un cercle celeste imaginari invariable format per la projecció cap a l’espai de l’equador de la Terra, que anomenem equador celeste. Si el Sol es troba molt alt respecte a l’equador celeste serà l’estiu mentre que si està molt baix serà l’hivern. Quan el Sol, pel seu moviment anual aparent al voltant de la Terra — camí anomenat eclíptica — el faça travessar el cercle o pla de l’equador celeste, començarà la primavera (equinocci de primavera) com avui o la tardor (equinocci de tardor) d’ací a 6 mesos. Les figures adjuntes ens ajudarà a comprendre-ho. Com que el Sol està avui exactament sobre l’equador celeste, projecció cap a l’espai de l’equador de la Terra, tots els humans situats sobre l’equador tindran el Sol sobre el seu cap a migdia! Avui a Quito o Singapur i a d’altres ciutats equatorials tindran el Sol a sobre i les ombres desapareixeran.

Evidentment el Sol no gira al voltant de la Terra. Això ho sabem des de fa segles però pensar a la manera dels grecs antics és una manera de veure-ho des de la nostra posició terrestre.

Actualment les estacions se solen explicar amb diagrames de la Terra en òrbita al voltant del Sol. A conseqüència de la constància de la inclinació de l’eix de la Terra, la zona enllumenada pel Sol va variant al llarg de l’any. Si en estiu (summer) la zona més enllumenada és l’hemisferi nord, en hivern (winter) ho és l’hemisferi sud mentre que en començar la primavera (spring) i la tardor (autumn) TOTA la cara de la Terra és enllumenada de manera uniforme ja el Sol està exactament sobre l’equador terrestre.

Finalment si pensem en una visió geocèntrica amb una Terra estàtica com he comentat al principi, però vista des de l’espai tindríem un esquema com el següent. El Sol gira al voltant de la Terra sobre el seu camí, l’eclíptica, i avui travessa de baix cap amunt el pla de l’equador celeste.

L’explicació de les estacions astronòmiques és complexa ja que intervenen moviments conjunts de la Terra i el Sol que caldria veure en tres dimensions per captar-los bé. He tractat de mostrar-vos els dos punts de vista per explicar-ho, des de la superfície de la Terra i des de l’espai. Totes les visions del problema són vàlides i complementàries. Espere que us faça profit.

Els últims dies de l’hivern ens han regalat una nevada a les comarques centrals valencianes. Ahir nevava al Benicadell, a la Vall d’Albaida.

Imatges:

1.- El Benicadell nevat vist des de Beniatjar, la Vall d’Albaida. 18 de març 2021. Susi Lledó.
2.- Wikimedia Commons
3.- Stellarium