Quan et trobes en segons quines circumstàncies inesperades i impensables és possible que et costi reaccionar. Això explica que no hagi transcendit fins dies més tard el què va ocórrer dissabte a la nit al FAQS després de l’entrevista a Laura Borràs: la subdirectora del programa va ser intimidada pel diputat Dalmases per l’entrevista que li acabaven de fer a presidenta del Parlament.
El meu segon cognom és Gurrera. Sí, ho heu llegit bé. No és ni Guerrera, ni Guerra, ni cap altra combinació. És estrany, ho sé. Poques vegades me l’han escrit bé. Fora del meu poble, mai, he de dir, així que estic acostumada a lletrejar-lo: G-U-R-R-E-R-A, Gurrera.
Bé, la cosa és que Gurrera ve de Gurrea i és originari de Navarra. D’allí va passar a l’Aragó i va arribar a Catalunya per Móra d’Ebre (Ribera d’Ebre). Algú al segle XVI va pensar que es llegiria millor Gurrera i li va afegir la “r”. Així que els Gurrera que hi ha escampats pel món tenen origen a Móra d’Ebre o això és el què s’explica en aquesta pàgina de Facebook on un dels Gurrera, ara fa deu anys, va tenir la pensada de fer-hi coincidir tots els què portem el mateix cognom.
Si escric aquest post és perquè he tingut una troballa a Twitter d’uns Gurrera amagats. L’actriu i pedagoga teatral Lídia Linuesa té com a segon cognom Gurrera. Germana de Josep Linuesa, també actor, que tampoc li encerten el segon cognom. Aquí quan diu “nombre real” també li posen “Guerrera”. S’ha pogut corregir a la Viquipèdia, però el cert és que a la majoria de llocs hi ha el segon cognom erroni.
En fi, si per casualitat algú coneix un Gurrera i li vol fer arribar aquest post, estaria bé saber-ne l’existència i l’origen. A la pàgina del Facebook n’hi ha de Sicília, dels USA, sé que n’hi ha a Canadà, a Holanda… on han anat a parar els Gurrera del món?
Acaba juny i en, un any normal, ara estaríem pendents, només, de fer cursos d’estiu i esperaríem, pacientment, fins a la segona meitat de juliol per saber quines matèries haurem d’impartir (això si tens la sort de saber on treballaràs el proper curs, és clar). Però no és un curs normal perquè el curs que ve canvia el currículum (que encara només és provisional); enguany ja sabem què farem el curs que ve per allò que tot comença abans (molt bé), però encara no tenim el material per poder preparar el curs… Sigui com sigui, juliol és un mes d’anar fent el què pots tot esperant a saber amb seguretat el què del proper curs. I sí, a l’agost “tenim vacances” entre cometes, perquè tot allò que no pots fer al juliol ho has de fer a l’agost. Al juliol no anem als centres, no tenim alumnes davant, però hem d’estar localitzables i disponibles a anar al centre si se’ns requereix. Per dir-ho d’alguna manera, tanquem per al públic, però continuem treballant a la rebotiga.
Dilluns de Pasqua va saltar la notícia tot i què feia molts mesos que els afectats en tenien constància. No és un tema menor que hi hagi espionatge per part d’un estat a activistes, polítics, advocats… tots ells independentistes; sigui a través del seu telèfon, sigui a través del telèfon de persones de l’entorn. El cas és greu perquè atempta als principis democràtics, als drets fonamentals. Segons el New Yorker, l’espionatge va començar al 2018, però se n’han trobat indicis que hi hauria alguns telèfons punxats des d’abans. Tot plegat un gran despropòsit.
Els darrer cap de setmana de maig hi ha la cita obligada de Litterarum i la Fira del Llibre Ebrenc. Enguany era ja la quinzena edició de la fira d’espectacles literaris i la dinovena de la Fira del llibre ebrenc. Litterarum i la Fira del Llibre ja són un clàssic de les Terres de l’Ebre que cada any tenen més visitants per veure teatre, escoltar música o per seguir les novetats editorials. La nova direcció de Gemma Sastre s’estrena amb bona nota. Anem a fer una mica de repàs del què va donar de si la cita morenca.
Ahir va tenir lloc el partit de tornada de la Lliga de Campiones entre el Barça i el R. Madrid. A l’anada les actuals campiones havien guanyat 3 a 1 a Valdebebas (l’equip madrileny no havia permès que les jugadores ho fessin al Santiago Bernabeu). El Barça, però, ja havia decidit que la tornada fos al Camp Nou i va posar les entrades a la venda al gener. Es van exhaurir en menys d’una setmana. Això ha fet possible una gran festa al camp amb un nou rècord de 91.553 espectadors. El darrer rècord era del 1999 i en un altre continent.
Acaba gener d’una manera molt trista. Ha traspassat Miquel Aubà i Fleix, gandesà amb una llarga trajectòria política. Primer com a alcalde independent de Gandesa entre el 1999 i el 2011 i més tard al front de Madrid al Senat representant les Terres de l’Ebre des del 2015 fins ara i també com a regidor a l’oposició per ERC.
Dos anys de llarga malaltia que han coincidit amb la pandèmia i pocs actes públics. Se n’ha anat una gran persona. “Ningú et recordarà pel teu currículum sinó per la teua manera de ser” deia Victor Küppers. Doncs a Miquel el recordarem no només per la seua manera de ser i com et feia sentir, sinó també per la seua feina defensant la nostra terra. Descansa en pau, Miquel.
Rafa Nadal és un esportista espectacular. Cert és que algunes declaracions seues em grinyolen (o fotografies amb segons qui), però ens cenyirem només a la pràctica esportiva i això que ha fet avui a la pista de l’Open Australià ha estat impressionant i cal felicitar-lo. Certament, després de perdre els dos primers sets no em pensava que pogués remuntar, però si algú podia aquest era Nadal. Com deia ell després del partit, després de sis mesos apartat per una lesió no sabia si podria tornar a competir. I no només ha competit molt bé sinó que ha acabat guanyant el seu 21è títol de Grand Slam.
Alguns titulars han destacat que és el “primer tenista a guanyar-los”, però no és del tot cert. És el primer tenista masculí, efectivament, però Margaret Court amb 24, Serena Williams amb 23 i Steffi Graf amb 22 Grand Slam estan (de moment) per davant d’ell en aquest rànquing.
Tot i això, el partit d’avui ha estat èpic, d’aquells que fan afició. Cinc hores llargues de partit, ha estat una cursa de fons que ha culminat amb èxit. (aquí la final complerta).
Quan faig la Fabiola em transporta a quan era petita i em posava a la cuina amb ma iaia. Quan la feia per un dia de festa era una alegria immensa. És senzilla i ràpida de fer (uns 30 minuts), segur que hi ha altres maneres de fer-la, jo aquí poso la que recordo i espero que us vagi de gust.
Cada any es fa una jornada de reflexió del Consell Escolar de Catalunya, i enguany el tema era l’ús del català a l’educació. Molt interessants les xerrades i les informacions, però sobretot em va encantar una conferència del catedràtic de lingüística a la UAM (Universitat Autònoma de Madrid), Juan Carlos Moreno Cabrera (info): “El supremacismo lingüístico en el sistema educativo”. Ell es va referir a l’ús del català en l’educació, i va recalcar la paraula “ús”. Pel què fa a la sentència recent del TSJC, explica que no és cap anècdota perquè les imposicions del castellà han estat sempre presents, per exemple a principis del s. XX ja es va obligar a usar el castellà a les escoles, i es refereix a un article (del 1902) de Menendez Pidal (Cataluña bilingüe) en el què dèia: “El Estado, lejos de buscar la muerte del catalán, debe promover su estudio, aunque no el estudio empírico i elemental de la escuela, que es innecesario y no se puede sumar al preciso de la lengua nacional, sino el estudio más profundo y científico en la universidad”. És una manera de supremacisme lingüístic (diu Moreno) que és típic del nacionalisme espanyol. Això s’ha mantingut en els decennis següents i és el què explica les sentències a favor de la imposició de l’ensenyament del castellà a les escoles catalanes. La conferència és del minut 24 al 48, aproximadament, n’he fet un extracte més avall.
Ara fa uns dies, vam veure com una noia catalana, de Mollet del Vallès, capitana de l’equip de futbol femení del barça, guanyava la Pilota d’Or (Ballon d’Or). Alèxia Putellas forma ara ja part de la història a l’entrar al selecte club de les millors futbolistes del món. Alèxia té vint-i-set anys i va començar a jugar a futbol quan en tenia sis. El seu recorregut fins a a professionalització i arribar al tron mundial no ha estat fàcil, però ara milers de noies que juguen a futbol tenen amb qui emmirallar-se; i no només a ella, sinó tot l’equip femení del barça que ha batut tots els rècords guanyant títols en una temporada. Golejades d’escàndol a banda, han fet que sembli fàcil el què és molt difícil: guanyar gairebé tots els partits de lliga, la Copa de la Reina i la Copa d’Europa. Com ella ha dit, el títol és individual, però premia un esforç col·lectiu.
Des que va començar la legislatura un dels principals obstacles entre les dues formacions polítiques independentistes majoritàries és posar-se d’acord en l’estratègia a seguir. ERC aposta per la taula de diàleg (també anomenada, al començament, taula de negociació), que pretén abordar el conflicte polític entre Catalunya i l’estat. Malgrat es van organitzar gran esdeveniments amb una participació altíssima amb el lema “Spain Sit and Talk” que Tsunami Democràtic va repartir en un gran acte al Camp Nou en el Barça-Madrid. Junts és contrari a la taula de diàleg, ara, però va defensar el sit and talk quan Tsunami va irrompre en el panorama polític (setembre 2019) i també abans amb el president Torra demanant diàleg sense condicions a Rajoy (maig 2018). Junts no proposa cap altra alternativa, tot i això, es va avenir a donar un marge de dos any a la legislatura acceptant participar en la taula entre governs. Puigdemont parlava de taula entre governs. ERC al principi volia que hi fos Junqueras, però el PSOE el va vetar dient que havia de ser entre governs i no entre partits.
La pandèmia Covid-19 ens ha mantingut a casa durant un any i mig. Algunes vegades amb confinament, total o parcial. Poques possibilitats de trobades o de manifestacions malgrat aquest darrer dret (manifestació), és un dret que es podia exercir en tota la pandèmia, la prudència va fer que no hi hagués una gran convocatòria l’11 de setembre del 2020. Però arriba el 2021 i, malgrat que els indicadors durant l’estiu no van ser gaire favorables, l’avenç de la vacunació, els costums adquirits i la menor mobilitat van fer que a finals d’agost hi hagués una millora dels ingressos hospitalaris, i això va derivar en tornar a organitzar una gran manifestació per la Diada. Aquest cop, però, sense inscripció prèvia via web o organitzant autocars massius des de comarques. La majoria van optar pel transport privat encara que també hi va haver alguns busos des del territori. I, malgrat que no es va fer una convocatòria tan gran com altres anys, el resultat va ser espectacular vist en directe per televisió. I té raó l’Eduard Voltas quan diu a l’article: “Avui la gent s’ha tornat a trobar, s’ha tornat a veure, ha tornat a dir “ostres, som molts”. I els que s’han quedat a casa i ho han vist per la TV de ben segur s’han dit “a la pròxima, hi vaig””. I sí, té raó, enguany no hi hem pogut ser (per dues raons peludes -gatetes- que ens mantenen a casa des de principis d’agost), però tenim moltes ganes de tornar-hi i, com diu l’Eduard, de veure que som molts, i tornar a les rutines establertes d’abans de la pandèmia quan, tradicionalment, anem a Barcelona a dinar amb una colla i a la tarda a la mani (excepte l’any que va ser a Tarragona, que vam aprofitar per veure la família).
I ha arribat el dia de l’indult, 22 de juny, per als primers empresonats del procés. La majoria de presos havien demanat permís per sortir el dia 23 de juny i passar la revetlla en família. Aquell dia, però, van signar per sortir definitivament de la presó. Bé, almenys, per sortir de la presó ara, no sabem si definitivament. Els indults són parcials, revisables i reversibles. És a dir, que poden tornar enrere en qualsevol moment. La inhabilitació era de calaix, no suportarien que tornessin a fer política des de les institucions, saben que són els millors.
El mateix dia 23 hi va haver rebuda a peu de presó, i parlaments.
Tots els presos han estat rebuts als seus llocs d’origen.
Comença juny amb una bona notícia, la justícia europea retorna la immunitat a Puigdemont, Comín i Ponsatí que havia estat retirada a principis de març, amb una forta divisió a la cambra europea. Si la retirada de la immunitat va acaparar portades, el seu restabliment ha tingut titulars breus mig amagats a la premsa catalana, o ha estat ignorat per la premsa espanyola; és cert que fa anys que vivim en mons paral·lels: Els principals diaris espanyols amaguen als lectors que Puigdemont torna a tenir immunitat.
Mentrestant, Cuixart i Sànchez ja poden anar a Estrasburg: el TC confirma dividit la condemna per sedició.
Els tribunals polítics mai no sorprenen. Seguirem utilitzant la presó com a altaveu de denúncia internacional: anem a Estrasburg a acusar l'Estat. Freedom for Catalonia! #JoAcuso https://t.co/UywRtmS0Xi pic.twitter.com/PD7K1RfLn7
— Jordi Cuixart (@jcuixart) June 2, 2021