“Estimat Pablo” de Maria Jaén
A vegades una casualitat et porta a un llibre que no tenies previst i resulta que el llibre és un delícia que t’emociona. Això m’ha passat avui quan he acabat el llibre que tot just vaig començar divendres a migdia. Al matí havíem coincidit a la biblioteca per acomiadar-ne la Rosa després de 35 anys de dedicació als llibres, i just allà, al prestatge d’exposició el veig. No m’hagués cridat tant l’atenció en un altre moment, segurament, però feia poques setmanes que havia vist “Pau, la força d’un silenci“, amb Joan Pera i Carme Sansa, i com que em va agradar molt el film i l’aproximació d’aquella part de la seua vida, em va venir de gust llegir la novel·la.
És una novel·la preciosa. Molt ben escrita. Dolça. T’acarona amb les paraules i t’explica els fets, desenterra la Francesca Vidal de la història i la dona a conèixer i t’emociona al final. Com que la pel·lícula la tenia molt present, l’he llegit tota l’estona amb la veu de la Carme Sansa al cap, una delícia.
La novel·la, tret de l’inici i el final, és una llarga carta de la Frasquita (Francesca Vidal la parella del Pablo durant molts anys) al Pablo, explicant-li el què sentia i com va anar tot “sense interrupcions”. Retrata l’època que els va tocar viure (finals del segle XIX i primera meitat del s. XX). Pau/Pablo Casals va nàixer al Vendrell de pare català i mare nascuda a Puerto Rico filla de catalans indians, és un dels millors violoncel·listes de la història. I ella també tocava el violoncel, i molt bé segons les cròniques, amb somnis de ser com la Lisa Cristiani en una època en què l’alliberament de la dona era un somni llunyà, però va dedicar la vida als altres i, sobretot, a Pau.
La imatge és del llibre de Saskia Hagemeijer ‘Francesca Vidal. La dona a l’ombra de Pau Casals’, com gairebé sempre, darrera una gran figura masculina n’hi ha una de femenina amagada.
M’ha colpit molt la història i m’ha evocat aquells temps quan les cartes eren el mitjà de comunicació habitual, quan s’esperava al carter amb delit per saber les noves de la família, dels amics… una altra època que també me n’ha recordat que rebre o escriure cartes és una delícia i que és una llàstima que s’hagi perdut el costum.
#DonesAmagades #DonesenlaHistòria
Crítica del llibre a La Veu dels Llibres i aquí a Llegir.cat