L’Alegria que passa, al Poliorama, retrobant sensacions
Amb la M.R. fa uns quaranta anys que ens coneixem. Semblen molts, però la veritat és que han passat volant. L’altre dia vam anar al teatre a veure L’Alegria que passa i vam xalar moltíssim. Val molt la pena i espero que aguanti mesos al cartell per poder tornar-la a veure. De fet, fent cua, una noia comentava que feia dos dies que hi havia anat i ara repetia amb la família. “Val molt la pena” -ens va dir, i tenia raó-.
Amb la M.R. havíem d’anar al teatre abans de la pandèmia. Teníem entrades per La dona del 600 al Fortuny el 13 de març del 2020. Es va cancel·lar, clar, i la van fer més tard, però no estàvem per la labor de tancar-nos a un teatre i ens la vam perdre. Les dos obres tenen en comú una actriu, l’Àngels Gonyalons. I, fent memòria, vam recordar la primera vegada que l’havíem vist juntes damunt l’escenari, era el 1990, al teatre Goya amb Estant Tocant La Nostra Cançó. I he trobat l’entrada i aquesta té una bona història.
L’any 1990 vivia en un pis d’estudiants sense televisor. No el necessitàvem. Teníem ràdio, això sí, i telèfon. Per descansar de l’estudi, aquell setembre m’havia comprat una biografia barateta que havia trobat a la Setmana del Llibre en català a Passeig de Gràcia. Era d’una de les meues actrius preferides, la Katharine Hepburn. Allà s’hi explicaven els inicis a Nova York i com un crític l’havia descobert damunt l’escenari per la seua força interpretativa. Vaig pensar que allò no era N.Y., però a Barcelona també hi hauria d’haver una actriu així, com la Katharine. Resulta que comprava de tant en tant el Fotogramas, i en algun número de llavors hi sortia l’Àngels Gonyalons i no sé ni com vaig saber que feia una obra musical. En aquella època s’havia de comprar l’entrada a la taquilla o reservar-la per telèfon, però jo no estava habituada a anar-hi, era molt car per als nivells d’estudiant. Com que la M.R. havia vingut a viure a la ciutat temporalment per estar més a prop del seu xic, vam pensar que podríem anar al teatre un dissabte al vespre, per provar. La veritat és que no recordo com els vaig enredar, però ens vam plantar al Goya a les 21.30h i ja no hi havia cap entrada. Vaig preguntar a la taquillera si hi havia la possibilitat que algú cancel·lés la reserva i em va dir que potser sí.
No havien passat ni cinc minuts que va sonar el telèfon, un d’aquells grisos grossos amb els números de disc, va respondre i uns segons després alçava la vista cap a nosaltres i em feia el gest que m’hi acostés.
- En vols dues?
- No, tres.
- Doncs m’acaben d’anul·lar tres entrades a la fila 7. Va bé?
Increïble -vaig pensar-. Ja ho teníem, tres entrades a la fila 7.
En Pep Anton Muñoz i l’Àngels Gonyalons desprenien energia a l’escenari. Bon guió, bones veus, balls amb sis ballarins que acompanyaven. Una obra senzilla per riure i passar una estona agradable. Certament l’Àngels tenia una cosa especial damunt l’escenari, una energia que traspassava i arribava al públic, i em vaig sentir com aquell crític de N.Y., però a Barcelona, acabava de descobrir una estrella.
Han passat més de trenta-dos anys d’aquell moment i, certament, tornar-la a veure cantar i ballar sobre l’escenari és un plaer indescriptible. Està molt en forma i no sembla que li hagin passat els anys. Se li nota l’ofici que porta a la sang i se la veu gaudir. Impressionant que hagi passat tant temps i segueixi amb el llistó tan alt. Veu única i inconfusible, escoltar-la és una joia. Els actors que l’acompanyen també tenen molt bon nivell i fan que l’espectacle tingui molt interès i estigui equilibrat. Ballar i cantar alhora no és fàcil i ho fan molt bé, l’Àngels, però, està magnífica i és una bona cosa que hagi tornat a fer un musical després de tant de temps. Només em queda desitjar-li llarga vida damunt els escenaris i que la puguem seguir gaudint molt temps i, si podeu, acosteu-vos al Poliorama i gaudiu de l’espectacle, us agradarà.