Dones lliures en una societat també lliure

Torna el 8 de març, el dia internacional de les dones. No serà que ens vingui de nou perquè la data, les mobilitzacions previstes i la causa que ho justifica han estat al centre de l’actualitat des de fa setmanes i setmanes. Les reivindicacions de les dones, la lluita de les dones, els problemes de les dones, què fan les dones, on no estan (encara) les dones, dones en la història, en la política, en l’empresa, els micromasclismes, les manades i altres macromasclismes, els sostres de vidre, la bretxa salarial, “jo sí que et crec”, “ara ens sentiran”…

Mira si en surten de temes de reflexió o de conscienciació entorn de la condició femenina! Excés? Saturació? Se’n fa un gra massa? Ve’t aquí un dels debats suscitats pels volts del 8 de març, i m’afegeixo al convenciment no de que no se n’hagi de parlar o de que la causa de la igualtat de sexes no sigui prou important (només faltaria!), sinó de que de vegades la qüestió sigui presentada per les pròpies interessades (i pels interessats: caldrà ser paritari aquí, no?) com el problema més important de la Humanitat, l’únic filtre a través del qual cal analitzar la realitat social, sense més consideracions.

No sé si m’explico. La setmana passada ja abordava la qüestió parlant de les conseqüències del desgraciat tuit del gran Toni Albà: ja sabeu, va ser apartat del programa Polònia. La probable perspectiva d’impacte negatiu en les audiències del programa va aconseguir el que no han aconseguit les continuades pressions de lobis de tota mena que deu patir Polònia i que ben segur tenen més força que el que pugui tenir un hipotètic lobi violeta: l’autocensura al programa de TV3 que tots teníem per modèlic pel que fa a la seva llibertat en tractar tot tipus de temes i personatges. Vull creure que en la decisió de Toni Soler i el seu equip va ser determinant aquesta de vegades (recalco de vegades) omnipresent i fins i tot aclaparadora idea que senyoreja decisions i comportaments sota l’epígraf “perspectiva de gènere”. Un concepte que en la meva opinió no s’ha entès del tot bé, i on s’hi aixopluguen “on són les dones?” , “primer les dones”, “sobretot les dones” o, en els casos més extrems, “només les dones”. Els exemples en el dia a dia de la política, la cultura, l’esport o la publicitat, són continuats.

Em pregunto si aquesta manera de veure les coses és realment eficaç per l’objectiu final que tots els homes i dones perseguim, la igualtat de sexes en totes les seves facetes. Enfront del que podríem etiquetar com “monotema” (amb permís del procés sobiranista) comencen a sorgir veus no que en qüestionin civilitzadament determinats aspectes com estic fent jo ara en aquest apunt, sinó que s’hi oposen de forma oberta i desvergonyida. El feixisme llastimosament puixant i els seus adlàters i aliats, en les seves diferents variants (partits, associacions, mitjans de comunicació i xarxes socials) han sabut recollir aquest plantejament, donar-li la volta, rebutjar-lo i retornar-lo a la societat com només ells saben fer, és a dir exhibint intolerància, provocació i grolleria. Potser encara és pitjor el fet de que aquesta alternativa a un feminisme central o omnipresent és presentada amb l’equívoca denominació de “feminisme liberal”, quan de liberal no en té res perquè ni persegueix realment l’alliberament de les dones en tant que tals ni lluita per una societat on els drets i les llibertats siguin plenament respectats i protegits. Estan embrutant els dos mots i els seus conceptes, el feminisme i el liberalisme.

Dones lliures en una societat també lliure. Aquest és el meu lema particular per al 8 de març.

[Imatge: Femke Halsema és l’alcaldessa d’Amsterdam; lindanieuws.nl]