Pols d'estels

Via Ángel Gómez Roldán ‏@agomezroldan 24 des. Los de @CassiniSaturn siempre felicitan estos días con estilo…

Ja en novembre, al bell mig de la tardor, les nits llargues i encara no massa fredes inviten a l’observació ja siga des del pobre cel nocturn de la ciutat o des del cel immaculat del Montsec o de la Serrania valenciana. Aprofiteu un cap de setmana sense lluna i busqueu el firmament recordant el cel dels vostres avis i amb el que els grans científics bastiren les teories de l’univers.

Novembre es troba a mitjan camí entre l’estiu i l’hivern i per això mateix gaudeix de les constel·lacions d’aquestes estacions. Si poc després de la posta de Sol encara és possible veure l’Escorpí, Sagitari i el Triangle d’Estiu amb la Via Làctia que la travessa (veieu imatge inicial de l’apunt), en avançar la nit ja pugen per l’est Taure, Orió i els estels dels Bessons.

I si parlem de la visibilitat dels planetes, Saturn ens abandona aquest mes en endinsar-se en la brillantor solar de la posta. Tanmateix encara serà possible veure’l cap al sud-oest la primer quinzena del mes ben prop d’un horitzó lliure d’obstacles. El capvespre del 2 de novembre, el brillant Venus, el dèbil Saturn i la fina llesca de la Lluna es posaran en fila per facilitar-nos la feina de trobar-los al cel.

Mentrestant, al sud-oest, poc després de la posta del Sol, Venus continuarà ben brillant al cel i, de fet, encara ho serà més cada dia que passe. El planeta germà de la Terra es podrà veure durant més d’una hora i mitjà il·luminant el cel del capvespre fins que es faça ben fosc.

Mart continuarà la seua carrera desenfrenada fugint del Sol. Si a principis de mes es troba a l’extrem de Sagitari, al final de novembre ja es trobarà al centre de Capricorni. No es féu il·lusions. En aquest punt de l’òrbita, el planeta no presenta cap detall especial  en observar-lo amb un telescopi petit o mitjà. Caldrà esperar millors temps.

Júpiter s’observa a la matinada, poc abans de l’eixida del Sol, mirant prop de l’horitzó est. El planeta, però, també fuig del Sol. Si a primeries del mes es veurà a partir de les 6, cap al final de mes ja el podrem veure al cel de matinada a partir de les 4:30. La matinada del 25 de novembre una Lluna fina minvant es situarà al costat del planeta gegant.

El mes de novembre també és el mes d’una de les pluges d’estels més important de l’any, els Leònids. Provenen dels residus del cometa 55P/Tempel-Tuttle, i, com el seu nom indica el seu radiant es troba en la constel·lació de Leo. Els meteors es veuran durant la matinada de la nit del 17 al 18 de novembre encara que els que es puguen observar estaran deslluïts per una brillant lluna minvant, ja que la Lluna plena haurà sigut només tres dies abans. Res d’espectacular enguany, doncs.

Finalment avisar-vos que la nit del 13 al 14 de novembre, donat que la Lluna serà plena just unes poques hores després del pas més pròxim a la Terra (perigeu), serem testimonis del fenomen de la Superlluna, en que el nostre satèl·lit serà un 14% més gran al cel i un 30% més brillant que en una Lluna plena normal. Observeu-la i feu-li fotos en el moment de l’eixida de la Lluna per l’horitzó est. A gaudir-la!

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Si voleu obtenir més informació podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure un senzill mapa del firmament del mes de novembre de 2016. I tot això gràcies al Planetari de Quebec.

Imatges:

1.- L‘Estació Espacial Internacional creua la Via Làctia sota l’Àguila i Lira (Triangle d’Estiu) en el cel de l’Observatorio del Roque de los Muchachos. La Palma. 21 d’octubre 2016. 20:17. Enric Marco.
2-3.- Simuacions Stellarium.
4.-  Radiant dels Leònids. Meteor Showers online.

Sempre és agradable tornar al poble que t’ha vist créixer. Per això quan des de la regidoria de Cultura de l’ajuntament d’Alberic (la Ribera Alta) em van proposar fer una activitat astronòmica, no m’ho vaig pensar dues vegades. Des de fa tres anys s’organitza un cicle de conferències amb científics amb orígens a Alberic i enguany han pensat en mi. Però com que d’astrofísics del poble en som dos, va caldre que ens repartirem la faena.

Amelia Ortiz, membre del Gabinet didàctic de l’Observatori Astronòmic de la Universitat de València, faria un viatge per l’Univers per explicar els darrers descobriments del Cosmos, mentre que jo em dedicaria a fer una observació astronòmica per veure en directe la Lluna, els planetes i sobretot, tractar d’encisar els més joves per les meravelles del cel.

I així va ser que divendres 7 d’octubre al vespre la regidora Sara Arnau ens presentà al Saló de Plens de l’ajuntament a tots dos. Seguidament Amelia va fer el seu viatge per l’Univers amb parades al Sol, els planetes, la Galàxia fins arribar a l’origen de l’Univers, el Big Bang.

En fer-se fosc el punt d’interés astronòmic canvià al sector R, a les afores de la ciutat. Malgrat els abundants núvols que a aquestes hores tapaven parcialment el cel, la Lluna, Saturn i Mart encara eren visibles i, per tant, va ser possible muntar el telescopi i, amb els llums del carrer apagats, esperar l’allau d’observadors novells d’Alberic.

I així vàrem estar fins ben passades les 12 de la nit amb un centenar de persones que observaren aquests objectes celestes, però també el nucli de la Galàxia d’Andròmeda, la nebulosa de l’anell de Lira o l’estel doble d’Albireo amb uns colors màgics.

Espere que els amants del cosmos del meu poble s’ho passaren bé malgrat els núvols.

Fotos:
1.- Presentació de les activitats per Sonia Arnau amb Amelia Ortiz i Enric Marco.
2.- Xarrada d’Amelia Ortiz
3.- Cua per observar la Lluna.
4.- Quart creixent de la Lluna captada amb el mòbil.
Totes les fotos són d’Enric Marco, llevat de la primera.

Octubre comença deixant enrere la pluja que ha marcat l’entrada de la tardor. Calen, però, encara moltes pluges per compensar la sequera que patim que s’ha endut boscos i asseca marjals. I és que com diu Raimon: al meu País la pluja no sap ploure…

Les constel·lacions de l’hivern com l’Orió o els dos Cans  ja guaiten per la mar en les primeres hores de la matinada. Les Plèiades, filles d’Atlas i Plèione, regnen com a grup d’estels al damunt del Taure.

Aquest mes tornarem a gaudir de la presència del planeta Venus en l’horitzó oest poc després de la posta del Sol. Fixeu-vos-hi. Aquell astre blanc brillant prop de l’horitzó és el planeta germà de la Terra, el que la mitologia grega anomenava Afrodita i els romans Venus, la deessa de l’amor.

Però a més a més, si no se’n sortiu per trobar-lo al cel, la Lluna vindrà a ajudar-vos per assenyalar-vos la deessa. El 3 d’octubre, cap a les 20:00, una fina lluna creixent s’hi situarà ben aprop tal com es veu a la imatge que adjunte.

Però no us fixeu només en el planeta. Mireu com la Lluna, allumenada lleugerament en el seu costat dret per la llum solar, no està completament fosca en el seu costat esquerra sinó que mostra la circumferència completa, amb una lleu lluïssor d’aspecte grisenc, com de cendra.

D’on prové la llum que il·lumina la part esquerra de la Lluna? Doncs, la llum només pot provindre de la Terra. Part de la llum solar que incideix sobre el nostre planeta es reflecteix en l’atmosfera i els mars i torna a l’espai. Així la llum terrestre arriba a la superfície lunar. És la que s’anomena llum cendrosa.

Mart continua la seua carrera desenfrenada fugint del Sol. A principis del mes es troba en la constel·lació de Sagitari, però no hi restarà durant molt de temps ja que en les primeres setmanes de novembre ja habitarà en la zona celeste de Capricorn.

Un bon dia per veure els planetes Mart i Saturn serà el vespre del 6 d’octubre quan la Lluna ens ajudarà a localitzar-los. Sobre l’estel gegant roig Antares de l’Escorpí podrem trobar Saturn, escortat per la Lluna mentre a l’esquerra, sobre Sagitari, Mart estarà situat just al costat de l’estel de 3ra magnitud Kaus Borealis.

Una altra conjunció planetària interessant d’observar tindrà lloc a final del mes. Aquesta vegada els planetes Venus i Saturn en seran els protagonistes. El vespre del 27 d’octubre Venus es situarà entre Antares (baix) i Saturn (dalt). Aquesta observació serà més difícil que les anteriors ja que l’altura del fenomen serà molt prop de l’horitzó.

No hem d’oblidar que els planetes també es poden veure a la matinada, abans de l’eixida del Sol. Mercuri, per exemple, serà visible durant les dues primeres setmanes del mes, a partir de les 7 del matí, uns 30 minuts abans de l’eixida del Sol.

L’11 d’octubre, cap a les 7:30 el planeta més menut i més pròxim al Sol es trobarà amb el més gros. Mercuri i Júpiter s’hi acostaran un a altre a 0,9º, menys de 2 diàmetres lunars.

Finalment recordeu que la nit del 29 al 30 d’octubre, el darrer dissabte de mes es canviarà a l’horari d’hivern. Haurem de retardar 1 hora els rellotges, passant de les 3 a les 2 de la matinada.

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Si voleu obtenir més informació podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure un senzill mapa del firmament del mes d’octubre de 2016. I tot això gràcies al Planetari de Quebec.

Imatges:

1.-Final per a la missió Rosetta. 30 setembre 2016. Rosetta descansa prop de la seua amiga Philae. De la sèrie d’animació d’ESA.
2.- Stellarium.

Setembre comença, les vacances acaben i els projectes postposats temporalment demanen prioritats i presses impossibles d’assolir. Mentrestant els astres del cel nocturn continuen les moviments repetitius i els encontres casuals que tant ens fan gaudir en aquest bloc.

Aquest mes ja veurem com a poc a poc Mart i Saturn, que tant ens han alegrat aquest darrer mes amb les danses celestes al voltant d’Antares, aniran situant-se cap vegada més cap a l’oest a la posta de Sol. L’Escorpí, on s’hi troben actualment, és una constel·lació d’estiu i el seu destí és desaparéixer per occident a final de setembre. Tanmateix el planeta Mart, com que es desplaça ràpidament pel cel, fugirà de la constel·lació i de la desaparició per situar-se a final de mes sobre Sagitari. Això permetrà que el puguem observar durant unes setmanes més. La nit del 8 al 9 de setembre una lluna en quart creixent se situarà al costat de Saturn, a només 4º al nord del planeta anellat.

Per la seua part, el brillant Venus serà visible tot just després de la posta del Sol mirant cap a l’oest només la primera quinzena de setembre. Però la posició de l’astre serà molt baixa, ben a prop de l’horitzó, de manera que només si tenim un horitzó sense obstacles en direcció oest serà possible observar-lo.

La nit del 16 de setembre, cap a les 21:00,  la Lluna plena s’alinearà amb la Terra i el Sol i, per tant, passarà per la zona d’ombra de la Terra. Tanmateix el pas serà molt rasant, de manera que només travessarà la zona penumbral amb la qual cosa, la cara brillant de la Lluna baixarà només una mica la seua brillantor. Tindrem un eclipsi penumbral de Lluna, però quasi imperceptible.

Mentrestant els primers resultats de la missió Juno ja van arribant. La nau Juno de la Nasa ja ha completat la primera òrbita al voltant del gegant Júpiter. Aquesta passa per damunt dels pols jovians i els instruments a bord permetran estudiant detalladament aquestes zones fins ara inexplorades. Ja ha enviat algunes imatges impressionants com la que obre aquest apunt.

Finalment caldria comentar que el 22 de setembre, a les 16:21, el Sol creuarà l’equador celeste venint de l’hemisferi celeste nord. Serem, doncs, en l’equinocci de tardor. L’estiu haurà acabat i el camí cap a l’hivern ja es troba ben clar.

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Si voleu obtenir més informació podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure un senzill un mapa del firmament del mes de setembre de 2016. I tot això gràcies al Planetari de Quebec.

Imatge:

1.- La regió del pol Nord de Júpiter és visible quan la nau espacial Juno de la NASA s’acosta al planeta gegant. Aquesta vista de Júpiter va ser presa el 27 d’agost passat, quan Juno era a 703000 quilòmetres de distància. NASA / JPL-Caltech / SwRI / MSSS
2.- Imatge d’Stellarium.

Comença el sisé mes de l’any i l’estiu truca a la porta. Cada vegada hi ha més hores diürnes i les observacions nocturnes han de començar ben tard. Les constel·lacions estiuenques com l’Escorpi, aquests dies escortat pels planetes Mart i Saturn, ja guaiten en el cel en fer-se fosc.

I és que els planetes són els protagonistes del cel de juny. Júpiter continua ben brillant en la constel·lació del Lleó mentre l’Escorpí allotja Mart i Saturn. Tots aquest planetes es poden veure fàcilment a partir de la posta de Sol com llumeneres brillants al cel.

I si Mart es va situar en oposició al Sol el mes passat i, per tant, es troba ara ben pròxim al punt de màxima aproximació a la Terra, el dia 3 de juny serà Saturn qui estarà alineat amb el Sol i la Terra. És per això que aquests dos planetes són tan visibles al cel aquests dies. Un telescopi mitjà descobrirà marques en la superfície marciana i seran visibles amb molt de detall els anells saturnians.

El dia de l’espectacle celeste serà la nit del 14 de juny quan podrem veure a banda i banda de la Lluna creixent, Júpiter a la dreta i Mart i Saturn a l’esquerra. Bon moment per identificar-los. La nit del 18 al 19 de juny una Lluna ja més avançada se situarà al costat mateix de Saturn.

Però si ens aixequem ben d’hora podrem admirar l’esquiu Mercuri que aquest dies aconsegueix la seua màxima separació del Sol. La matinada del 5 de juny el  podreu veure separat del Sol uns 24º. Això si, només si mireu cap a l’est en un lloc ben lliure d’obstacles com ara la platja i una hora i mitja abans de l’eixida del Sol.

Recordeu que aquest mes és el darrer de la primavera.  I, és que finalment el solstici d’estiu arribarà puntualment el dia 21 de juny de 2016 a les 00:34.

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Si voleu obtenir més informació podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure un senzill un mapa del firmament del mes de juny de 2016. I tot això gràcies al Planetari de Quebec.

Imatges:

1.- Mart fotografiat pel telescopi espacial Hubble quan el planeta estava a 80 milions de quilòmetres el 12 de maig passat. NASA, ESA, the Hubble Heritage Team (STScI/AURA), J. Bell (ASU), i M. Wolff (Space Science Institute).
2.- Els planetes el 14 de juny a l’Stellarium.

La primavera ha arribat al nostre país i ja serà natural trobar-nos el firmament cada vegada més lliure de núvols, sempre que ens allunyem de les ciutats destructores del cel nocturn a causa del pèssim enllumenat públic.

Els planetes, com sempre, no decebran. Júpiter és el rei de la volta celeste. Continua ben brillant al cel durant la major part de la nit. El planeta gegant és als peus del Lleó i ja es troba ben alt al cel cap al sud en fer-se fosc. Les nits del 14 i 15 de maig, una Lluna en quart creixent es situarà prop de Júpiter.

Els planetes Mart i Saturn continuen ben junts. Fins ara submergits els darrers mesos en les foscors de la matinada, ara es deixaran finalment veure en el cel a partir d’una hora o de dues després de la posta de Sol. Durant uns dies ens oferiran un espectacle per als amants de les conjuncions celestes, o altrament dit, ball dels planetes.

La nit del 21 de maig, a partir de les 23 h., veurem eixir un trio de lluminàries celestes. Mart i Saturn estaran sobre la constel·lació de l’Escorpí, mentre que la Lluna plena s’hi trobarà situada sobre el planeta roig. La nit següent, el 22 de maig, la Lluna haurà avançat al cel uns 13º cap a l’est i llavors la veurem situada al costat del planeta dels anells, com es pot comprovar en la figura adjunta.

L’esdeveniment més impactant del mes serà, però, el trànsit de Mercuri per davant del Sol.

I, és que el pròxim 9 de maig, a partir de les 13 h. aproximadament, les taques solars que puguen trobar-se en la fotosfera solar estaran acompanyades per una taca circular molt més fosca. Durant més de set hores els habitants de la Terra podrem veure com el primer planeta del Sistema Solar es desplaça lentament per la cara solar. Aquest estrany fenomen podrà ser observat des de la major part de Sud-Amèrica, tota Europa occidental i l’est de Nord-Amèrica. Els trànsits de Mercuri són més freqüents que els de Venus. Els darrers trànsits de Venus els observarem l’any 2004 i l’any 2012 però per veure el següent caldrà esperar fins al segle XXII. Els trànsits de Mercuri, però, són més freqüents ja que el planeta està més prop del Sol i l’òrbita, per tant, més curta. De mitjana es produeixen 13 trànsits de Mercuri per segle. El darrer va ser l’any 2006 però no es veié des d’Europa.

Al final de la setmana posaré més informació sobre el trànsit de Mercuri del pròxim dilluns 9 de maig així com de totes les institucions que oferiran l’observació del fenomen per la xarxa o bé realitzaran observacions populars pels carrers de les ciutats del país.

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Si voleu obtenir més informació podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure un senzill un mapa del firmament del mes de maig de 2016. I tot això gràcies al Planetari de Quebec.

Imatges:

1.- Trànsit de Mercuri del 8 de novembre 2006 amb les taques #921, 922 i 923. El punt prop del centre cap a baix a la dreta és Mercuri. Fixeu-vos en la petitesa del planeta enfront del disc del Sol. Treball propi. Brocken Inaglory. Wikimedia Commons.
2-3. – Vista de la posició dels planetes en algunes dies del mes de maig 2016. Stellarium.
4.- Camí que seguirà Mercuri d’est a oest en passar pel node descendent. La línia discontinua de línies curtes representa l’eclíptica o camí del Sol al cel. La línia groga discontinua és el camí que seguirà Mercuri. El nord està dalt.  Serviastro. Universitat de Barcelona.

Dies de neteja del cel i també de la terra. Sembla que la corrupció del cel i del nostre país s’esclareix una mica. Els núvols permanents sembla que fugiran aquests dies i podrem gaudir de la bellesa de la natura celeste. Bon moment per observar, abans de l’alba, l’alineació dels cinc planetes.

La gran constel·lació d’Orió llueix esplendorosa cap al sud durant la primera part de la nit per recordar-nos que l’hivern encara dura, malgrat que no hem passat, de moment, cap gran fredorada. Orió és representat com el gegant caçador, amb els sueus gossos de caça, Ca Major, on s’hi troba l’estel més brillant del cel, Sírius, i Ca Menor, on podem trobar la solitària Proció. Orió és una de les constel·lacions més facil de reconeixer per les tres estrelles alineades del seu Cinturó. Perpendicular a ells es troba el seu Punyal, on destaca la famosa Nebulosa d’Orió, bressol de molts nous estels i els seus planetes. A la seua dreta i més alta, les banyes del deu Zeus en forma de Taure.

El fenomen destacat del mes és l’alineació de cinc planetes al cel. Això si, haureu aixecar-vos abans de la sortida del Sol. Si a les 7 del matí d’aquests primers dies de febrer mireu en direcció cap al sud-est i el sud, i si teniu la sort de no trobar-vos brumes matinals, podreu admirar cinc lluminàries al cel. Des de més avall, prop de l’horitzó sud-est, veureu el sempre fugisser Mercuri, prop d’ell la brillant llum de Venus. Més a la dreta i amunt, prop de l’ull rogenc d’Antares de la constel·lació de l’Escorpí, trobareu Saturn, mentre que Mart, a més altura, estarà situat en direcció sud, en Balança. Finalment, ja cap a l’oest, al sud de Leo, veureu Júpiter, ben brillant al cel. La figura fa referència a un dia en concret, però el fenomen es podrà veure durant tot el mes, encara que de manera cada vegada més difícil.

El dia 6 de febrer, a la matinada, podrem admirar la conjunció de Mercuri, Venus i una petita tallada de meló d’una Lluna decreixent.

Júpiter és l’únic planeta que podeu veure a ull nu durant la primera part de la nit. Es farà present a partir de les 21:30 per l’horitzó est sota la constel·lació de Leo els primers dies del mes mentre que a finals de mes el podrem veure ja des de les 20:00 h. Per si no aconseguiu trobar-lo al cel, us deixe una ajuda. La nit del 23 al 24 de febrer una Lluna pràcticament plena es posarà al seu costat.

Aquesta alineació dels planetes no té res d’especial. És un esdeveniment casual que es produeix de tant en tant a causa del moviment dels diversos planetes del Sistema Solar. És només una qüestió de perspectiva que podem comprovar en aquesta imatge que he construït a partir d’una imatge del Jet Propulsion Laboratory.

De la figura es veu clarament que d’alineació de planetes no té res de res. Més bé es tracta d’un efecte de perspectiva. A més a més s’observa que tots els planetes es troben a la dreta del Sol, mirant des de la Terra, i per tant, només es podran veure quan el Sol encara no haja eixit per l’horitzó est. És a dir, aquesta alineació només es podrà veure de matinada.

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Si voleu obtenir més informació i un senzill mapa del cel observable del mes de febrer de 2016, podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure un mapa del firmament. I tot això gràcies al Planetari de Quebec.

Imatges:

1.- Alineació de planetes 4 de febrer 2016. Stellarium.
2.- Constel·lacions d’Orió i Taure sobre el cel d’Arches NP, Utah, Estats Units. Daniel Schwen, Wikimedia Commons.
3.- Alineació de planetes 6 de febrer 2016 amb la Lluna. Stellarium.
4.- Vista de la posició dels planetes el 4 de febrer 2016. Space JPL i treball propi.

Octubre comença amb un oratge ben agradable que ens convida a mirar el cel nocturn. Algunes meravelles celestes ens esperen aquest mes. No les veurem, però, al capvespre. Caldrà aixecar-se ben d’hora per observar la celestia matinal i gaudir dels moviments dels planetes.

Al capvespre poca cosa veurem aquest mes. Mirant cap a l’oest, trobem Saturn que continua enganxat a les urpes de l’Escorpí. Però, donat que després de la posta de Sol ja estarà ben prop de l’horitzó, només romandrà visible poc més d’una hora al cel. Aprofiteu per veure’l ara ja que el planeta ens deixa fins l’any que ve. Per si teniu dubtes d’on trobar-lo, la Lluna s’hi posarà damunt el 16 d’octubre.

Serà però a la matinada quan podrem veure les anades i tornades de quatre planetes amb afegits de l’estrella Regulus i la Lluna.

Ja en començar el mes s’ha pogut veure com Venus, Mart i Júpiter, en ordre de més alt a més baix, s’estan movent ràpidament per formar un alineament planetari. A més l’estel més brillant del Lleó, Regulus, s’hi ha afegit també. Aquest ball de planetes durarà tot el mes i vos el recomane clarament. Dos dies, però, seran dignes de veure. El primer seria el 9 d’octubre, diada nacional dels valencians, en que la Lluna farà acte de presència entre l’aplec celeste i el 26 d’octubre, primer dia després del canvi a horari d’hivern, en que els tres planetes s’hi posaren ben junts, mentre Mercuri guaitarà tímidament per dalt de l’horitzó est.

La Lluna també ens farà un regal aquest mes. En la nit del 29 d’octubre, a les 22:27 començarà l’ocultació de l’estel brillant de Taure, Alderaran, per la Lluna. De la mateixa manera que el 5 de setembre passat, una Lluna quasi plena taparà l’ull vermellós del Taure. Aquest tipus d’ocultacions estel·lars és molt interessants per determinar les propietats de les estrelles, com ara, el seu radi. Ja en parlarem, més endavant de l’encontre entre la Lluna i Aldebaran.

Aquest mes, a més a més, hi ha una delícia especial, només apta per als frikis del cel. Tenim l’oportunitat de veure el planeta gegant gasós Urà a ull nu. Això serà possible donat que el planeta estarà en oposició el 12 d’octubre. En aquest moment, el Sol, la Terra i Urà estaran alineats i, per tant, el gegant gasós estarà ben prop del punt de màxima aproximació a la Terra. El planeta brillarà al cel més del que és habitual, amb una magnitud de 5.7 entre les estrelles de Piscis, cosa que farà que siga observable a simple vista. Tanmateix donat que el límit visual per a un humà normal és la 6ena magnitud, és ben clar que caldrà anar a un lloc ben fosc per veure’l. Però si es disposa de prismàtics o d’un telescopi menut no hi haurà cap problema en trobar-lo. Ací teniu el camp d’estels al seu voltant per no perdre-vos. Ara mateix el planeta està situat a 15 graus al sud i a 20 graus a l’est del centre del Gran Quadrat de Pegàs.

Urà serà visible durant tota la nit aquest mes d’octubre. Eixirà per damunt de l’horitzó en pondre’s el Sol i s’amagarà per l’oest a l’alba. Actualment Urà està situat aproximadament a 19 au (aprox. 2840 milions de km) de la Tierra.

Si mireu Urà amb un telescopi petit amb uns pocs augments ja veureu com el seu disc presenta un color blau-verdós. No espereu, però, veureu detalls sobre el disc planetari. Això està reservat als grans telescopis en terra o a l’espai.

Finalment recordeu que si sou del País Valencià, o si hi esteu aquest cap de setmana, podreu acostar-vos a la Vall de Gallinera per veure la interessant alineació del Sol a través de l’arc de la Foradada. Cal portar ulleres d’eclipsi de casa o comprar-les allí mateix.

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Si voleu obtenir més informació i un senzill mapa del cel observable del mes d’octubre de 2015, podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure un mapa del firmament. I tot això gràcies al Planetari de Quebec.

Imatge: Urà el 2005. Es poden observar els anells, el collar meridional i un núvol brillant a l’hemisferi nord. NASA, ESA, and M. Showalter (SETI Institute). Wikimedia Commons.
Gràfics del cel. Stellarium.

Els dies ja són ben curts i, sembla que ja hem deixat les calorades mentre ens enfilem cap al final de l’estiu. Passades les 9 ja és fosc i podem continuar mirant el cel tot esperant algun regal que ens porte el moviment dels planetes.

Saturn, el planeta que ens ha acompanyat els últims mesos, ens deixarà finalment a final de mes. Així que, si volem veure els principals planetes, caldrà matinar molt per veure’ls abans de la sortida del Sol.

En setembre, l’esquiu Mercuri es deixarà veure durant la primera quinzena del mes, en direcció a l’oest poc després de la posta del Sol. Encara que el dia 4 es trobarà en la màxima elongació oriental separat 27º del Sol, la seua altura respecte a l’horitzó durant tots els dies serà sempre molt baixa, sempre menor de 10º. L’horari d’observació serà molt reduït. Només el podreu veure de 20:30 a 21:00 i amb un horitzó oest lliure d’obstacles, arbres o muntanyes. Un repte per a l’observador.

Saturn continua situat en les urpes de l’Escorpí i, per tant, és fàcil trobar-lo mirant cap al sud-oest en fer-se fosc. Tanmateix, cada dia que passa, poc després de la posta del Sol, es trobarà més i més a prop de l’horitzó fins que a final del mes deixe de ser visible. Aprofiteu aquests últims dies per observar-lo. I si encara no sabeu on trobar-lo, el dia 18 de setembre una lluna creixent s’hi situarà a la seua dreta.

Per a admirar els altres planetes caldrà matinar per buscar-los en l’horitzó est, poc abans de l’eixida del Sol.

Així, si a primers del mes de setembre observeu el cel de l’est a partir de les 6 del matí, abans de l’alba, veureu dues lluminàries planetàries en Cancer: Venus ben brillant a la dreta i més baix i Mart, més dèbil a l’esquerra i més alt. Per ajudar, la matinada del 10 de setembre una lluna fina minvant es posarà al costat del planeta de la deessa de la bellesa.

Però, mentre Venus es quedarà pràcticament fix al cel, Mart es mourà, de dia en dia, cap a l’horitzó. En el seu camí, la matinada del dia 25 de setembre es trobarà amb l’estrella principal de Leo, Regulus, situant-s’hi a només 0.8º. Però serà durant els últims dies del mes i els primers d’octubre quan tindrem el més bell espectacle celeste. Mart se situarà entremig de Júpiter, baix, i Venus, dalt, formant, d’aquesta manera una bonica línia planetària, de baix a dalt, Júpiter, Mart i Venus i amb Regulus pel mig.

Tanmateix el fenomen astronòmic més interessant del mes és l’ocultació de l’estrella Aldebaran per la Lluna. Si és ben normal que la Lluna en el seu recorregut pel cel, mentre orbita la Terra, vaja tapant estels, la majoria d’ells poc brillants, no és tan usual que la Lluna oculte o eclipse un estel de primera magnitud com és l’estel roig més brillant de Taure, Aldebaran.

La matinada del  5 de setembre, a partir de les 6:45, minut amunt o avall depenent del punt d’observació, la Lluna començarà a tapar Aldebaran. En el lloc de l’ull vermellós del Taure veurem un quart minvant de la Lluna. Evidentment aquest canvi serà temporal. L’eclipsi estel·lar acabarà uns minuts abans de les 8 del matí. A aquest hores, però ja serà de dia en les nostres latituds.

L’ocultació d’Aldebaran no es veurà de la mateixa manera en tot el planeta. Per exemple, a Canàries, l’estel passarà fregant la part sud del nostre satèl·lit i no es taparà. Més al sud no hi haurà eclipsi. Si viatgem cap al nord serà possible veure el fenomen fins a les zones polars.

Tanmateix, com es pot veure en el mapa adjunt extret de la web Lunar occultations (també en aquesta web) on es veu la banda de totalitat de l’eclipsi estel·lar, els observadors situats a la costa est dels Estats Units i del Canadà estaran més afavorits ja que podran veure tot el fenomen, l’entrada i la sortida d’Aldebaran de darrere de la Lluna durant la fosca nit. Nosaltres només podrem veurem l’entrada, tal com indica la zona blava. En la taula que mostra la web Lunar occultations tenim el temps exacte en U.T. (temps universal. Per convertir a hora local cal sumar 2 hores) del començament de l’ocultació per a moltes ciutats del món, entre elles moltes del nostre país, València, Reus, Alacant, la Seu d’Urgell, Eivissa, però no Barcelona. Les diferències són només d’uns pocs minuts i si comenceu a observar l’ocultació a les 6:45 no us perdreu l’espectacle.

Per a acabar només cal recordar que l’estiu s’acaba enguany el 23 de setembre a les 10:21. En aquest moment ens trobarem a l’equinocci de tardor. Però d’això ja en parlarem més endavant.

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Si voleu obtenir més informació i un senzill mapa del cel observable del mes de setembre de 2015, podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure un mapa del firmament. I tot això gràcies al Planetari de Quebec.

Imatge:
1.- Eixida de Venus de darrere de la Lluna. 1 desembre 2008 a les 18:20. Sonia Soria
2.- La Lluna comença a ocultar Aldebaran. 5 de setembre 2015. Simulació a Stellarium.
3.- Mapa de l’ocultació d’Aldebaran. De la web Lunar occultations.

Agost, el mes central de l’estiu, és el més adient per l’observació astronòmica. És quan tenim més temps lliure, quan hi ha, en teoria, nits més fresques i més possibilitats de fugir lluny de la ciutat per tal d’observar el cel des de llocs més foscos. A més a més, és el mes de la pluja d’estels de les Perseides, l’observació de la qual es presentarà enguany d’una forma molt favorable.

Saturn és l’únic planeta interessant d’observar aquest mes d’agost. Actualment el podem trobar a la constel·lació de la Balança ben prop de les urpes de l’Escorpí. Poc després de la posta de Sol el podem veure brillar cap al sud-oest a uns 30º graus d’alçada. Observat amb uns prismàtics se’ns presenta allargassat però ja amb un petit telescopi podrem veure el seu disc i l’anell, acompanyat per un petit punt lluminós, el satèl·lit Tità. Com sempre comente, la Lluna ens ajudarà a trobar-lo al cel. La nit del 22 d’agost un quart creixent de Lluna s’hi situarà a sobre, un bonic encontre que serà difícil de fotografiar donada la diferència de brillantors.

Venus serà inobservable durant la primera part del mes ja que es troba just en la direcció del Sol. Tanmateix, les últimes matinades del mes podrem observar-lo uns minuts abans de l’eixida del Sol, a partir de les 7 del matí, ben prop de l’horitzó est. Just a l’esquerra de Venus podrem veure el planeta Mart en Cancer. Serà, però, molt dèbil i difícil d’observar.

El que fa especial el mes d’agost per als amants de l’observació astronòmica és la pluja d’estels de les Perseides, que podrem veure la matinada del 12 al 13 d’agost.

El cometa Swift-Tuttle va ser descobert per Lewis Swift el 16 de juliol de 1862. De manera independent Horare Parnell Tuttle el redescobrí 3 dies més tard. Per això el cometa porta el nom dels seus dos codescobridors. Va ser més tard quan s’associà el cometa a la pluja d’estels de les Perseides.

Donat que la zona de residus del cometa és ben ampla, la Terra està rebent impactes des del 17 de juliol i en continuarà rebent fins el 24 d’agost amb pocs meteors visibles els primers dies, pujant poc a poc el nombre de meteors a un màxim la nit del 12-13 d’agost, per a després caure cap a valors baixos a mesura que ens aproximem al dia 24. La pluja d’estels es veurà molt millor en l’hemisferi nord quan la constel·lació de Perseu, on es troba el radiant – la zona del cel d’on sembla que isquen els meteors – estiga alt sobre el horitzó nord-est.

La Terra creurà la nit del 12 al 13 d’agost la part central de l’òrbita del cometa i recollirà els grans que ha anat deixant Swift-Tuttle al llarg dels diversos passos. Aqueixa nit, en un lloc fosc i amb paciència, podrem arribar a comptar fins a 70 meteors per hora. Si teniu una càmera reflex deixen obert l’objectiu uns minuts a la màxima sensibilitat i tracteu de caçar-ne algun d’ells. Aprofiteu, doncs la pluja d’enguany. Sort.

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Si voleu obtenir més informació i un senzill mapa del cel observable del mes d’agost de 2015, podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure un mapa del firmament. I tot això gràcies al Planetari de Quebec.

Imatges:
1.- Meteors de les Perseides sobre la Via Làctia.  Red Rock Canyon – Kern County, California, 13 agost 2010. Ian Norman de Los Angeles, CA. Wikimedia Commons.
2.- Posició de Saturn durant el mes d’agost de 2015. De freestarcharts.com
3.- Direcció de les Perseides. NASA.

L’estiu calorós ha arribat per quedar-se. De dia una xafogor immensa ens deixa sense esma però de nit la calor més suau ens permet passar més hores al ras per admirar el cel estrellat sense presa, recorrent les constel·lacions estiuenques i recordant les baralles dels déus amb els mortals.

Al vespre, en fer-se fosc, la imponent constel·lació de l’Escorpí se’ns presenta sencera mirant cap al sud-est. Les tres urpes de l’aràcnid tracten d’agafar l’anellat Saturn mentre l’ull roig d’Antares, l’estel principal, mira de reüll a la constel·lació del gegant Orió, que ja matà fa mil·lennis però, llesta com és, ja ha fugit per l’horitzó oest.

A la mateixa hora, per l’est, ja podem admirar el Triangle d’Estiu, format per Vega, l’estel principal de Lira, Deneb de Cigne i Altaïr de l’Àguila. L’observació d’aquest triangle al cel ens confirma que estem ja a l’estació més seca de l’any.

El mes ha començat amb l’encontre de Venus i Júpiter al cel del capvespre d’anit. En realitat el màxim acostament, d’1/3 de grau, va ocórrer la matinada passada a les 6 del matí, una hora en que els dos planetes ja feia temps que s’havien amagat rere l’horitzó. De tota manera l’espectacle va ser grandiós, com mostraré amb fotos els pròxims dies. Dos planetes en el mateix ocular del telescopi no es veu tots els dies. Els pròxims capvespres encara podreu observar com de pròxims es troben els dos planetes.

En realitat tots dos planetes estan convergint cap a l’estel Regulus, l’estel més brillant de la constel·lació del Lleó situada una mica més alta i cap a l’est de Júpiter. Tanmateix Venus, amb una velocitat orbital molt major (35 km/s) que Júpiter (13 km/s) arribarà molt més prompte per situar-se prop de l’estrella el pròxim 18 de juliol, just al costat d’una fina lluna creixent. Una altra ocasió per admirar un triangle celeste com el del dia 20 de juny passat. Aquesta vegada, però, els tres objectes celestes es veuran molt prop de l’horitzó oest i molt poc després de la posta de Sol, amb massa llum ambiental. Serà una observació difícil.

Els planetes Venus i Júpiter deixaran de veure’s els últims dies de juliol en endinsar-se en els llums del Sol ponent. Aprofiteu, doncs, aquests dies per admirar-los.

Saturn quedarà, per tant, ben prompte com el planeta de la nit. Ancorat entre l’Escorpí i Balança, serà visible durant tota la primera part de la nit al llarg de l’estiu. Si teniu l’oportunitat de veure’l amb un telescopi, podreu admirar com els anells destaquen en el fons fosc del cel, al costat d’un punt brillant, l’enigmàtica lluna Tità. Els dies 26 i 27 de juliol una lluna gibosa creixent s’hi situarà a prop. Bon moment per identificar el planeta.

I que dir de l’exploració espacial? Aquest mes pot ser ben emocionant. Recordeu que el 14 de juliol arribarà a Plutó, després de més de 9 anys de viatge, la nau de la NASA, New Horizons. Tot un nou món per descobrir. Ja van veient-se coses però encara no massa clares. L’emoció es va fent cada vegada més forta en l’equip de científics que hi treballen des de fa tant de temps. Només queden 13 dies…

L’estiu ens saluda ja des del final del mes, esperant-nos. I per confirmar-ho, l’estiuenca constel·lació de l’Escopí ja guaita pel sud-est, mentre el planeta anellat Saturn ben prop, fuig a poc a poc de les urpes de l’aràcnid celeste.

El mes comença amb la presència destacada dels planetes Venus i Júpiter al cel de capvespre. Si mirem cap a l’oest, poc després de la posta del Sol, veurem dues brillants llumeneres. La llum més brillant i més baixa és el planeta Venus. La més alta és Júpiter. Si al mateix moment ens girem cap al sud-est, veurem prop de l’horitzó, entre les banyes de l’Escorpí el planeta Saturn. El primer dia del mes, el dia 1 de juny al vespre, la Lluna es situarà just al seu costat, com assenyalant-lo. No us podeu perdre l’espectacle.

Però aquests planetes (com el seu nom originari grec indica, els errants) no es quedaran quiets al cel. Venus, que al principi de mes es troba alineat amb les estrelles Castor i Pòl·lux de la constel·lació dels Bessons, anirà movent-se ràpidament en el cel. Cada dia que passe es trobarà més prop del planeta Júpiter. En la seua carrera embogida, el dia 13 creuarà el centre de la constel·lació del Cranc (Cancer), ben prop del cúmul estel·lar del Pessebre. Una foto del moment seria ben bonica.

Més avançat el mes, el dia 20 de juny, la Lluna creixent s’hi situarà ben prop de Júpiter i Venus i formarà amb ells un bonic triangle celeste. Però serà en els últims dies del mes quan l’encontre entre els dos planetes serà molt més interessant. Prepareu-vos per a la mascletà celeste. Des del 27 de juny al 4 de juliol l’aproximació dels dos planetes serà un fet i, els dies 30 de juny i 1 de juliol semblaran quasi un únic objecte brillant al cel. Cal no perdre-s’ho. Ja anirem parlant del show planetari.

I, per acabar, finalment el 21 de juny a les 18h 38m el Sol se situarà en el seu punt més al cel, a 23º27′ per dalt de l’equador celeste. Serà el dia del solstici d’estiu, el dia més llarg de l’any. L’estiu començarà. I, ja sabeu, a l’estiu tot el món viu….

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Si voleu obtenir més informació i un senzill mapa del cel observable del mes de juny de 2015, podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure un mapa del firmament. I tot això gràcies al Planetari de Quebec.

Imatge:
1.- Fa tres anys ja. Conjunció entre Júpiter i Venus des de Ca les Senyoretes a Otos. Març 2012. Enric Marco.
2.- Esquema de la conjunció Saturn-Lluna la nit de l’1 al 2 de juny. Stellarium.

La primavera avança inexorable i les nits es van tornant més càlides. Ja no fa nosa passar-se unes hores admirant la grandària de l’Univers i descobrir que som tan petits i insignificants.

El duo planetari dels últims mesos format per Venus i Júpiter vindrà reforçat aquest mes per dos planetes més: el fugisser Mercuri que es deixarà veure la primera setmana del mes després de la posta de Sol i l’anellat Saturn, que situat al costat de les urpes de l’Escorpí, sembla una defensa més de l’aràcnid celeste.

Venus és la reina del cel durant tot el mes. Ja des de la posta de Sol se la veurà brillar ben alta, entremig de les banyes esteses de la constel·lació de Taure mentre va movent-se en direcció als Bessons. El dia 21 de maig una Lluna ben fina s’hi situarà a l’esquerra assenyalant la deessa de la bellesa. Al telescopi Venus presenta fase de creixent com la Lluna donat que, en aquesta època de la seua òrbita, la llum del Sol li arriba per la dreta.

Júpiter, el gegant, es troba ara mateix en Cancer, constel·lació que abandonarà a principis del mes de juny per entrar en Leo. Amb telescopi, el planeta és insuperable. Encara que el vostre instrument siga petit podreu veure fàcilment el seu disc planetari amb les dues bandes de núvols principals, així com quatre punts brillants en línia, les seues llunes. Les nits del 23 i 24 de maig la Lluna us assenyalarà la posició del planeta.

Saturn, el planeta de l’anell, es troba a les urpes de la constel·lació estiuenca de l’Escorpí. Si bé a principi de mes ix per l’est cap a les 23 h, a finals de mes ja serà visible tota la nit. I és que el dia 22 de maig el planeta es trobarà en oposició al Sol, és a dir a 180º del Sol, estant la Terra al mig. Serà quan millor se’l podrà veure ja que és quan es trobarà més pròxim a la Terra, aproximadament. El 5 de maig la Lluna s’hi posarà al costat.

Finalment el fugisser Mercuri es deixarà veure molt bé la primera setmana del mes cap a l’oest.  El dia 1 es col·locarà al costat del cúmul estel·lar de les Plèiades però anirà augmentant la seua separació del Sol del dia en dia. Però això no durarà molt. La segona setmana de maig tornarà enrere per endinsar-se en la lluïssor solar.

La missió Messenger que orbitava Mercuri des del 18 de març de 2011 es va estavellar ahir sobre el planeta. Mancat de combustible per maniobrar, la sonda va acabar les operacions amb l’enviament de les últimes dades científiques a través de l’antena de 70 m del Deep Space Network de la NASA situada a Robledo de Chavela, prop de Madrid. Amb Messenger van poder veure de prop el cràter Ausias March, del qual tant parlàrem fa un temps.

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Si voleu obtenir més informació i un senzill mapa del cel observable del mes de maig de 2015, podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure un mapa del firmament. I tot això gràcies al Planetari de Quebec.

Imatge: Última foto de la superfície de Mercuri enviada per la sonda abans d’estavellar-se. La resolució és de 2,1 metres/pixel i l’escala és de 1 km x 1 km. NASA/Johns Hopkins University Applied Physics Laboratory/Carnegie Institution of Washington.

Com més explorem el nostre entorn còsmic més semblances trobem amb el nostre planeta. Els telescopis i les naus espacials exploren els cossos llunyans i ens mostren comportaments que recorden el nostre planeta.

Avui ens han arribat imatges de la lluna principal de Saturn, Tità. El sistema saturnià està sent explorat des de fa 10 anys per la sonda Cassini i el seu satèl·lit es visitat periòdicament encara que de manera fugaç.

Tità és una lluna peculiar. És més gran que el planeta Mercuri de manera que si orbitara lliure al voltant del Sol mereixeria ser considerat un planeta. És l’única lluna del Sistema Solar que compta amb una atmosfera significativa, descoberta per l’astrònom Josep Comas i Solà el 1908. L’atmosfera de Tità, densa i ataronjada, es compon principalment de nitrogen i és rica en metà i altres hidrocarburs. La seua composició química se suposa molt semblant a la de la primitiva atmosfera de la Terra primitiva, abans de la formació de la vida.

A Tità, el metà juga el mateix paper que juga l’aigua en la Terra. Donat que la temperatura a la superficie és d’uns 180 graus sota zero, hi podem trobar una completa xarxa hidrogràfica amb rius i llacs de metà liquid. L’aigua en aquest sistema es troba en forma de gel tan dur com una roca. A més a més, en arribar la primavera i l’estiu titanià, els models atmosferics prediuen la formació de núvols i tempestes de gas metà. Precisament la nau Cassini ha descobert el desenvolupament d’un grup d’aquests núvols sobre el llac Ligeia Mare.

La nau va obtenir aquestes imatges a finals de juliol, en allunyar-se de Tità, després d’haver-lo sobrevolat. Cassini va seguir la formació i moviment d’aquest sistema de núvols durant més de dos dies. A més a més les mesures dels seus moviments han permés conéixer que el vent les mou a velocitats d’entre 11 a 16 km/h, el que podriem dir ací un vent suau.

Ja s’havien observat núvols en l’atmosfera de Tità durant els primers anys després de l’arribada de Cassini l’any 2004. Però des de que una gran tempesta va escombrar tota l’atmosfera l’any 2010 no s’havien vist grans núvols a Tità.

L’any de Saturn dura 30 anys, així que cada estació a Saturn i Tità dura uns 7 anys. Quan arribà Cassini a Tità l’hivern s’acabava a l’hemisferi nord. Passats 10 anys la primavera ha acabat i l’estiu comença en les latituds boreals. S’espera que la pujada de les temperatures augmente l’evaporació del metà de rius i llacs i l’augment de la nuvolositat es faça més evident.

Aquest vents fluixos i l’elevada viscositat del metà liquid no fan preveure ones de tempesta sobre els mars titanians. Jo no sé exactament com són les ones en Ligeia Mare però en el mar de Punga, també a Tità, el Dr. Barnes de la Universitat d’Idaho, als Estats Units, ha descobert que tenen dos cm d’altura. Com diu: “No feu encara les reserves per anar a fer surf, de moment.” Ja arribarà el ple de l’estiu i veurem que passa.

La missió Cassini-Huygens és un projecte cooperatiu de la NASA, l’Agència Espacial Europea (ESA) i l’Agència Italiana de l’Espai.

Per saber-ne més: Tità, la lluna gegant de Saturn, a Onda Cero

Imatge: El gif animat correspon a la seqüència d’imatges de Cassini que mostra núvols de metà movent-se sobre el gran mar de metà Ligeia Mare en la lluna Tità de Saturn. Crèdit: NASA/JPL-Caltech/Space Science Institute.