Diversos mitjans de comunicació (The Guardian, New Scientist, Nature) s'han fet ressò d'una descoberta remarcable que ha tingut una víctima clara: la credibilitat del sistema de publicació científica.
En les darrers anys han proliferat uns negocis editorials consistents en publicar en obert, lliurement accessibles, els treballs de científics que han pagat perquè les seus articles circulen sense traves. Sobre el paper, la idea és molt bona, sobretot si hom pensa que la major part dels països del món no poden pagar tantes subscripcions a revistes (un tema associat seria com facilitar que els científics de països pobres, que tampoc no poden pagar-se la publicació, tinguen accés a aquest sistema). El cas és que, com tot en aquesta vida, l'eina té dos talls. Què passa si l'empresa editora es deixa endur per l'interés econòmic i rebaixa els estàndars de qualitat exigibles en la recerca publicada?
Philip Davis, un estudiant de doctorat a Cornell explica l'assumpte a The Scholarly Kitchen. Ell i Kent Anderson (que treballa al prestigiós New England Journal of Medicine) van generar un manuscrit ple d'incoherències i absurditats amb un programa informàtic. Deconstructing access points no diu absolutament res. I el van enviar a la revista The Open Information Science Journal, del grup Bentham Press. Poc després van rebre l'acceptació del treball només a canvi del pagament de 800 dòlars a la seu central de l'editorial, als Emerits Àrabs Units. Aquest fou el moment triat per Davis i Anderson per desemmascarar la broma i retirar l'article:

Dear Ms. Mokarram,
I’m afraid that we have to retract this article. We have discovered several errors in the manuscript which question both the validity of the study and the results.

Encara no han rebut cap resposta però l'editor de la revista, Bambang Parmanto, de la Universitat de Pittsburgh, Pennsylvania, ha dimitit. Parmanto diu que l'article fou acceptat sense que ell mai no l'hagués ni vist. Potser hauria notat alguna cosa rar des de bon començament, com ara s'hauria preguntat què és això del CRAP de la Universitat de Cornell des d'on s'envia aquest article?
Els autors havien enviat el treball amb pseudònim i des de un fictici Center for Research in Applied Phrenology (CRAP, que en anglès és com dir collonada). Per si la cosa no era prou clara, el llistat bibliogràfic va ple de collonades, com citacions d'Alan Turing de l'any 2005, revistes citades amb el volum número zero, títols de treballs absurds, etc.
Fa uns quants anys el físic Alan Sokal va protagonitzar un afer tan divertit com revelador. Ell es va esperar a que el treball Transgressing the boundaries: towards a transformative hermeneutics of quantum gravity, un recull de paràgrafs inintel·ligibles, un cocktail esbojarrat de conceptes científics inconnexos, aparegués a la revista postmoderna Social Text per a revelar la gran broma que deixava en ridícul la revista i els seus repsonsables. De totes les picades d'ull de l'article, la meua preferida és aquesta referència bibliogràfica:

Smolin, Lee. 1992. Recent developments in nonperturbative quantum gravity. In Quantum Gravity and Cosmology (Proceedings 1991, Sant Feliu de Guixols, Estat Lliure de Catalunya), pp. 3-84, edited by J. Pérez-Mercader, J. Sola and E. Verdaguer. Singapore: World Scientific.

Genial!

Nicholas Wade és un periodista científic que escriu per al New York Times (ací hi ha un recull dels seus articles). En l'edició d'ahir apareix un dels seus reportatges dedicats al que ell considera que són els quatre avenços més recents en el camp de l'origen de la vida.
De primer Wade ens introdueix en la recerca de Jack Szostak (facultat de medicina de Harvard) sobre vesícules lipídiques com a models de les cèl·lules més primitives. El laboratori de Szostak és un dels més actius en aquesta investigació i el que ha produït els resultats més espectaculars dels darrers anys. La combinació de les vesícules amb la replicació de polímers simples ha estat una de les aprotacions més originals. Es poden veure una sèrie de vídeos per a introduir-se en aquest territori.
Un dels problemes clàssics, d'aquells enigmes irresolubles que hom planteja en la discussió de l'origen de la vida, és l'origen dels monòmers adequats per a la síntesi de polímers genètics, en particular l'RNA. M'agrada recórrer en classe al text clàssic de Stanley L. Miller i Leslie Orgel on diuen allò que l'enllaç glicosídic dels ribonucleòtids es resisteix al combat dels químics prebiòtics. Així ha estat en els darrers 50 anys fins fa unes setmanes. El treball del químic de la universitat de Manchester John Sutherland és espectacular. No sols pels resultats impecables assolits durant la síntesi abiòtica dels ribonucleòtids sinò perquè ens mostra, una vegada més, que són les camins estranys, no convencionals, els que porten a la solució. Tota la vida ens hem mirat els ribonuclòtids composats per les parts amb les que els subdividim per aprendre la seua química, embadalits per l'elegància dels àcids nucleics: esquelet format per sucres i fosfats i bases nitrogenades, que són les lletres de l'alfabet genètic. Sutherland ha trencat amb 50 anys de tradició en química prebiòtica. No ens hem d'esforçar tant en buscar les peces del trencaclosques així: sucre (reacció de la formosa), base (reacció de síntesi com la descoberta per Joan Oró per a l'adenina) i fosfat (misteri dels misteris de la química prebiòtica, emanat d'un volcà o aterrat en un meteorit). Sutherland agafa una drecera: cal arribar a l'estructura final a partir de peces que no es corresponen amb la nostra imatge mental simplista. Són altres components químics, presents amb tota probabilitat a la Terra primitiva, que segueixen una ruta completament diferent a la convencional. El triomf de Sutherland refresca la química prebiòtica i, sobretot, capgira la nostra manera de pensar prebiòticament. I les fórmules químiques s'escampen per les planes dels mitjans. Per cert, Szostak fou l'autor del comentari del preciós treball de Sutherland a Nature.
El següent avenç reportat per Wade ve de Califòrnia: els treballs admirables de Gerry Joyce, de l'institut Scripps, sobre replicació de RNA i evolució en el tub d'assaig. Joyce fa, a petita escala, el que en un moment donat podria haver passat a escala planetària. Observa l'evolució, en temps real, de fragments de RNA en el tub d'assaig.  L'evolució en un xip o l'autoreplicació sostinguda de RNA són dos dels seus treballs més recents. L'ideal serà combinar en un futur les habilitats replicatives d'aquests polimers senzills amb la reproducció de vesícules que esl continguen, cosa que sembla propera però que encara necessitarà del treball i de la imaginació d'un bon grapat de científics.
I, en darrer terme, Wade es refereix a la química de l'Imperial College de Londres, Donna Blackmond, que ha guanyat enguany el premi de química orgànica de la Royal Society of Chemistry pels seus treballs sobre la selecció quiral en la síntesi orgànica. O de com podria haver emergit l'asimetria de la vida. Personalment pense que Wade ha agafat pels pèls les aportacions de la Blackmond perquè encara estem molt lluny d'endivinar els camins de l'asimetria de la vida des dels seus orígens químics i perquè els seus treballs no són trencadors, ni de lluny, com ho són els altres tres de la tria. I, a més, en una metàfora molt forçada (impossible de traduir de l'anglès), Wade comet un error químic en referir-se al problema de l'asimetria, tal i com encertadament ha assenyalat Larry Moran al seu bloc Sandwalk.
Tot plegat ens mostra un món científic molt actiu on les incògnites continuen sent els goliats i els investigadors, petits davids de laboratori.

El portal de revistes culturals Eurozine (que ja vaig comentar ací) dedica un raconet de la pàgina principal al bicentenari de Darwin. L'homenatge inclou un reprotatge de l'editor de New Humanist, Caspar Melville, Dinner with Darwin. Melville demana al genetista Steve Jones, l'historiador John van Whye, el biòleg Jerry Coyne i el periodista científic James Randerson, que s'imaginen que estan sopant amb Darwin. I que imaginen quin tema de conversa triarien, que els agradaria preguntar-li, que li regalarien, quin llibre li donarien o quina pel·lícula li recomanarien. També els pregunta com imaginen que reaccionaria davant del creacionsime del disseny intel·ligent (indiferència davant la vulgaritat dels arguments, no l'importaria el que pensen els no científics de la seua teoria, frustració davant del poc que s'ha avançat en 150 anys, sorpresa envers el fet que el país tecnològicament més avançat del planeta és el que alberga una major oposició a la idea d'evolució...). I tots ells han de qualificar l'encontre: decorous, fun and fascinating, staid but surreal, terrifying...
També hi ha l'enllaç a l'article a New Humanist (març de 2008) de Peter C. Kajaergaard, Western front, sobre l'avanç del creacionisme a Europa i al meu text El disseny intel·ligent i l'assalt a la ciència (ací en anglès) publicat al número 22 de L'Espill (2006).

Una sèrie d'homenatges, reconeixements i activitats científiques celebren el 65 aniversari de l'Andreu Mas-Colell i la propera incorporació a la secretaria general de l' European Research Council (ERC). Mas-Colell és el millor que li ha passat a la política científica catalana en tota la seua història (hi estic totalment d'acord amb l'Enric Canela). Mas-Colell va arribar a ser conseller de la Generalitat en el darrer govern de Jordi Pujol. Les seues accions continuades, la seua energia, la seua visió del futur, van fer de Catalunya un dels països més avançats en termes d'organització de la recerca. La creació de l'ICREA, actualment dirigida per l'antropòleg Jaume Bertranpetit, va marcar un abans i un després en la renovació neuronal del sistema català de ciència i tecnologia. A partir de juliol, des de la secretaria general de l'ERC, Mas-Colell tindrà l'oportunitat d'escampar seny i saviesa per Europa, on tot no són flors i violes. Sense anar més lluny, Europa té un greu problema amb l'expansió del creacionisme (en paral·lel a l'expansió de la ultradreta i la xenofòbia). Seria magnífic que una part de l'esforç de Mas-Colell s'afrece en aquesta direcció: la defensa, ras i curt, del pensament racional i científic.
Tant de bo una única neurona o una molècula de Mas-Colell hi habités als despatxos de la Generalitat d'ací, per tal de superar la misèria intel·lectual (i de l'altra) que ofega la política universitària i científica (si és que hi existeixen).

Fotografia agafada del Facebook de l'Andreu Mas-Colell.

Rosemary i Peter Grant, professors de la Universitat de Princeton, impartiran aquesta vesprada (19h, al Jardí Botànic) la conferència Evolution of Darwin's finches. Es tracta del Memorial Pelegrí Casanova de Biodiversitat i Biologia Evolutiva 2009. Ahir participaren en el simposi Natural Selection in the 21st Century: a New Homage to Darwin, organitzat per la Secció de Ciències Biològiques de l'IEC i la Societat Catalana de Biologia. Fou una xerrada espectacular, un resum de la increïble proesa d'aquests dos biòlegs que s'han passat 35 anys observant l'evolució dels pinsans de Darwin a les Galápagos.
El conjunt dels seus estudis és un brillant aliatge de les observacions i els experiments amb els ocells al camp amb les aproximaciones pròpies de la biologia del desenvolupament i la genètica molecular. Els Grant han aconseguit narrar l'evolució i l'adaptació de les catorze espècies dels pinsans a partir d'un avantpassat comú de fa uns 2 o 3 milions d'anys. Per això han hagut de conjuminar les dades ecològiques, etològiques (per exemple, la diversitat del cant dels ocells) i evolutives amb els canvis en el nombre d'illes de l'arxipèlag o les fluctuacions climàtiques o l'abast de diversos tipus d'aliments. Les poblacions ben diverses dels pinsans d'avui són el resultat de la selecció natural, la selecció sexual i la contingència.
Quan Darwin va passar per les Galápagos en 1835 no es va adonar de la importància que tindria per a ell aquell viatge. Fou més tard, retrospectivament, quan s'adonà que a les illes oceàniques era on millor es podia visualitzar l'evolució. Per a ell només era una conjectura sòlida. Però els Grant han fet el que Darwin no va poder: hi han tornat cada any, generació de pinsans rere generació, per acomplir el somni de Darwin, és a dir, observar l'evolució en temps real.

A la foto: Peter i Rosemary Grant a la seu de l'IEC del carrer del Carme de Barcelona.

Crec que ho passàrem molt bé al Jardí Botànic ahir. El Matinal de l'evolució (ja el sisè!) fou engrescador intel·lectualment, com sempre: Agustí Camós, Óscar Barberà i Martí Domínguez estigueren vibrants. L'assistència de dos-cents ensenyants un dissabte de matí a una activitat així, m'omple de satisfacció i d'esperança: el futur dels nostres fills depèn en bona mesura del seu entusiasme i esforç. No anem enlloc amb una comunitat educativa frustrada.
El dia ens va acompanyar en els moments que puguérem passejar pel Jardí, esclatant de primavera. Després, amb l'expedició d'entusiastes mestres i professors vinguts de Terrassa (que celebren la seua 13a Setmana del l'Ensenyament, enguany dedicada a Darwin), férem un tomb pel Jardí (obligada visita a les plantes carnívores i les orquídies darwinistes) i anàrem a visitar l'exposició sobre Darwin al Palau de Cerveró. Jesús Català ens féu gaudir amb les seues sempre ocurrents i brillants observacions. Un dia complet: recordàrem Lamarck amb el permís de Darwin. Tant de bo tots (també els companys i companyes de Terrassa) se'n hagen anat amb ganes de tornar.

Totes les celebracions de l'any Darwin eclipsen el bicentenari de la Filosofia zoològica de Jean-Baptiste Lamarck (Viquipèdia), el llibre cabdal del naturalista francès que ha estat traduït i editat per Agustí Camós.
Aquest és el text de presentació del llibre editat dins la col·lecció de Clàssics de la ciència:

Jean Baptiste Lamarck no és un personatge desconegut en la història de la ciència i, particularment, en la història de la biologia, però sí mal interpretat i menysvalorat amb relació al que en realitat va ser la seva enorme tasca científica. En general se'l coneix a través del que es troba en els manuals de biologia en l'apartat on s'explica la teoria de l'evolució, en què se'l presenta com el precursor de Charles Darwin que va proposar l'equivocat mecanisme de l'herència dels caràcters adquirits amb la finalitat d'explicar el canvi de les espècies. En realitat, el que s'explica de Lamarck i la seva teoria sovint és erroni, i està rodejat d'una sèrie de falsos tòpics com la suposada manca de rigor, el poc ressò de les seves idees o la linealitat del seu model evolutiu. A més, tampoc no es posen de manifest altres grans aportacions que va fer a diferents àrees, com la botànica, la zoologia dels invertebrats o la paleontologia, que fan de Lamarck un dels més grans naturalistes de totes les èpoques. La traducció completa al català del seu llibre més conegut, Philosophie zoologique, ens permetrà disposar d'una eina interessant per a conèixer l'obra del gran naturalista francès i, d'aquesta manera, poder valorar millor les seves grans aportacions al coneixement científic.

Agustí Camós donarà una conferència el proper divendres dins del cicle "De Darwin a D@rwin" i participarà el dissabte en el VI Matinal de l'evolució (Més informació al portal Darwin2009.cat).

Mavi Dolç, aquesta força de la natura, valenciana de naixement, catalana de pensament i d'acció, se'n ha anat sense avisar.
Ens ha deixat el record del seu somriure, de la vitalitat, de l'energia, de la il·lusió i de la utopia.
Et tindrem més present si tractem d'imitar-te.

"Els microbis estan conspícuament absents en l’obra de Darwin i en la dels seus col·legues més propers, tot i que ell era una mica hipocondríac. Enmig de les celebracions del bicentenari de Darwin, els mexicans s’han adonat dolorosament que l’emergència inesperada i la ràpida expansió de l’epidèmia de grip porcina demostren que visquem immersos en un món microbià en evolució i que la nostra salut individual i col·lectiva en depén.
He estat en la ciutat de Mèxic des del principi de la crisi i gràcies als meus amics metges, ràpidament vaig ser conscients dels riscs, però res no m’havia preparat per l’impacte de veure els carrers, els parcs i les jardins buits, les escoles, els cinemes, els restaurants i les esglésies tancats, i un nombre creixent de gent amb la boca coberta i amb la incredulitat i la incertesa en el seus rostres.
Els mexicans no evitem el contacte físic: expressem els nostres sentiments amb abraçades, besos, encaixem la mà i estrenyem familiars, amics i, sobretot, xiquets. El fet que la dispersió dels virus de la grip es pot limitar evitant el contacte físic està canviant la nostra manera de relacionar-nos, pero fa uns dies les agències de notícies distribuïren una foto d’una jove parella besant-se tendrament amb les seues màscares protectores posades.
Sempre hem trobat la manera de superar els temps difícils. Confiem que continue així."

Aquesta és l'opinió d'un col·lega mexicà, traduïda a partir del bloc de la revista PLOS One. Fotografia del metro de Mèxic buit per Luis Alberto.

Malgrat la pluja, la sala 1 del Museu de Ciències Naturals, al Jardí de Vivers, s'omplí durant la presentació dels llibres darwinistes. Per les intervencions de Martí Domínguez i Jesús Català, va quedar ben clar que la vida de Darwin és de novel·la. De fet, se'n han escrit i s'han fet pel·lícules. Però res com llegir la pròpia autobiografia o l'esplèndida i extensa biografia de la Browne. Per l'altra banda, Fernando González va explicar els motius del seu llibre i també quedà clara la insistència sobre la utilitat de la teoria evolutiva.
Tota teoria científica és útil i ens afecta. Com vaig dir en la presentació, si li preguntem a un suïcida encimbellat al Micalet, probablement sentirà que la teoria científica que més li afecta o interessa en eixe moment és la de la gravitació. Encara que no ho sàpiguen, els afectats pel nou virus de la grip porcina (vegeu l'especial de Vilaweb) depenen de la teoria evolutiva més que d'altra cosa: és impossible entendre la dinàmica de les infeccions sense la consideració de l'evolució. Així que, els mexicans de la foto (del periòdic Reforma) poden encomanar-se si volen al Cristo de la Salut, però al primer símptoma serà millor que es posen en mans del personal sanitari i, per tant, es llancen als braços de Darwin.

Dels dos dies intensos amb Lynn Margulis a València, després dels dos aclaparadors èxits de públic, a la Fira i a la Universitat, després de dotzenes de llibres dedicats i de fotos, què en destacaria? De primer, la seua amabilitat, a la que ja he fet referència en altres ocasions. La seua paciència i deferència amb totes i cadascuna de les persones que si li acosten amb una pregunta, amb un comentari, amb un dubte...
Però hi ha moments per recordar: quan la jove estudiant de biologia que no porta cap dels seus llibres ni càmara fotogràfica però s'acosta per a donar-li les gràcies per la conferència. O quan el grup d'adolescents li demanen una foto, juntament amb la seua professora de biologia, i tots li obren el seu llibre de batxillerat per la pàgina on s'hi parla de la seua teoria d'endosimbiosi, per a que hi escriga la seua signatura.
En la fotografia (de Garcia Poveda), Lynn amb la segona edició de Els inicis de la vida (Bromera/PUV, 2009) a la Fira del Llibre. A la foto adjunta, aspecte de la conferència de Margulis a la Fira (Garcia Poveda).

I la Fira continua: demà diumenge a les 19.30h, tindrem acte darwinista. El motiu és la publicació d'alguns títols remarcables.
Jesús Català es referirà a la immensa biografia, en dos volums, de Janet Browne, dels quals ha estat revisor de la traducció. El viaje i El poder del lugar són dos llibres rotunds, a vessar de detalls, molt documentats. Però malgrat ser una obra que pot funcionar mol bé com a llibre de consulta, es poden llegir amb molt de plaer, com qui llegeix una novel·la. La vida de Darwin aporta els elements dramàtics, sense cap necessitat d'inventar-los. En opinió de l'historiador i acadèmic José Manuel Sánchez Ron, no sols una gran biografia d'un científic sinó que és una de les millors biografies, tout court, que mai no s'ha escrit.
José María López Piñero parlarà del seu llibre dedicat a Darwin. En aquest llibre darwin és gairebé el pretext per a bastir, una vegada més, una defensa del context. Aquesta ha estat una constant i, gairebé, una obsessió del mestre López Piñero: en ciència no hi ha generació espontània d'idees i els 'genis' tenen precursors, tradicions, col·legues o veritables enemics intel·lectuals que ajuden a construir les teories. Aquest també és el cas de Darwin que no hagués construït el seu pensament sense el viatge del Beagle (i, per tant, sense Humboldt o sense Lyell), sense Malthus o sense Wallace.
Martí Domínguez ens presentarà l'Autobiografia (no censurada) de Darwin. Independentment de si tenim temps per a engolir-nos les 1.200 pàgines de la Browne, ací tenim un llibret emblemàtic i imprescindible. Escrit per un Darwin madur, és una mirada retrospectiva deliciosa, plena de consideracions sobre la seua vida, obra i pensament. Algunes d'aquestes no agradaren a la seua vídua, especialment le sque feien referència a les opinions religioses del seu marit. Així, la primera edició, a cura del seu fill Francis, aparegué mutilada. No fou fins el 1958 que la seua néta Nora Barlow n'edità la verisó íntegra. Avís per als que busquen la versió castellana de l'Autobiografia de Darwin: una versió no censurada i ben traduïda, absolutament recomanable, també prologada (com la catalana) per Martí Domínguez, és la publicada per Laetoli.
Fernando González-Candelas presentarà el llibre que més olor de tinta farà perquè va arribar ahir d'impremta: L'evolució: de Darwin al genoma és un nou volum de la col·lecció Sense Fronteres. L'autor ha fet un gran esforç en comprimir en un espai molt limitat molt del que sabem (i perquè) sobre el fet evolutiu. Hi ha informació útil sobre l'origen de la teoria evolucionista i com ha anat perfeccionant-se amb el temps. Però la part més interessant de l'obra, al meu parer, és tot allò referit a la utilitat de la teoria científica de l'evolució. Com a millor explicació vigent, la teoria hereva de les idees de Darwin, i que conserva un bon grapat d'idees desenvolupades pel barbut de Down que es va anticipar a molts problemes d'una manera que encara ara ens sorpren, és útil. I si una teoria científica és bella i és útil, ja no li podem demanar més.

Amb motiu de l'Any Darwin, la biòloga nord-americana Lynn Margulis ens torna a visitar. Fa dos anys va presentar el seu llibre Els inicis de la vida. Ara acaba d'aparèixer la corresponent versió castellana. Avui a les 19.30h pronunciarà la conferència inaugural de la Fira del Llibre de València, als Jardins dels Vivers. Demà divendres a les 12.30h, a l'Auditori del Campus de Burjassot-Paterna, farà una altra conferència. I per la vesprada, signarà llibres a la Fira.
Són ocasions ideals per a escoltar i conèixer personalment el mite vivent, una científica autora d'una de les addicions més fructíferes a la teoria darwinista: la fusió dels branques de l'arbre de la vida per a generar noves espècies per simbiogènesi.

Rita Levi-Montalcini, la neurobiòloga italiana, guanyadora del Premi Nobel de Fisiologia o Medicina de 1986 compartit amb Stanley Cohen, compleix avui 100 anys. És la primera vegada en la història que un Nobel assoleix el segle d'edat i avui rep la felicitació i el reconeixement unànimes. Com informa Vilaweb, la revista Nature li dedica un reportatge que es pot llegir gratis.
El reportatge d'Alison Abbott per a Nature remarca el caràcter batallador i insubornable de Levi-Montalcini a través de l'anècdota de la seua actitud davant el govern Prodi i l'aprovació dels pressupost de recerca, amb el seu vot decisori en el Senat italià... per bé que segons sembla, a posteriori, hi hagueren retalls dels fons per a recerca, en qualsevol cas.
Probablement, cap de les hagiografies que avui circularan pels mitjans recorden el paper ambigu que va interpretar Levi-Montalcini com a presidenta de la comissió que havia d'esmenar la reforma educativa anti-evolucionista del primer govern Berlusconi, allà per l'any 2005. La centenària científica no es va sentir ni traïda ni censurada quan el govern va fer un petit maquillatge legal per a deixar les coses gairebé com estaven: sense referècnia explícita a l'evolució en els programes educatius italians. I així continua la cosa.
Ho explica amb detall Telmo Pievani al seu llibret In defesa de Darwin. Piccolo bestiario dell'antievoluzionismo all'italiana (Bompiani, Milano, 2007).

Fa quasi un any vaig saludar la creació d'un ministeri de ciència que incloia la política universitària. Ara la darrera remodelació del govern central retorna la universitat al ministeri d'educació i la separa de la política científica. Quin cacau! Públicament, el president del govern ha dit que calia redreçar un error (?) i que la decisió respon a la crisi que viu l'anomenat procés de Bolonya.
Em fa l'efecte que aquesta darrera és la veritable raó: la perplexitat dels rectors i dels responsables del ministeri de ciència davant les protestes anti-Bolonya ha desembocat en el nomenament d'un rector (per ser més precisos, el rector-president de l'associació de les universitats de tot l'estat), respectat i respectable, la qual cosa és un encert polític.
Però no sé si esqueixar el sistema universitari del sistema de ciència no portarà, una vegada més, res de positiu per a la universitat. Potser el ministre Gabilondo té una tasca complexa per davant, la de posar ordre en el cafarnaüm del nou sistema de titulacions universitàries (per cert, si els moviments anti-bolonya en compte de mirar el dit, miraren la lluna, potser llançarien les seues protestes contra els grups oportunistes que estan mangonejant en el disseny d'alguns dels nous graus... i no parle precisament dels "empresaris"). Però les universitats, com a motor principal de la ciència en l'estat (les xifres ho demostren), no haurien d'estar a mercè de les decisions d'un ministeri que, coneguent l'actual secretari d'estat de recerca, les menystindrà. Així que continuarem anant com cps.

Foto: Gorka Lejarcegi