La primera ciutat del recorregut va ser Xauen, a la regió del Rif. Allí vam tenir un primer, i desagradable, contacte amb gent del país. Vam anar a ensopegar amb dos espabilats que ens veien la nostra cara de ?pardillos?. Un d?ells volia fer-nos pagar un dirham (la moneda del país) per entrar a veure
[Crònica, per capítols, d’un viatge que vaig fer al Marroc ara fa 25 anys] Era un viatge organitzat. Es tractava de fer un recorregut de deu dies pel Marroc, visitant els seus llocs més interessants, o sigui, els més turístics. Era allò que en diuen un ?paquet?: tot estava inclòs, tot estava programat, tot estava previst.
Avui és Sant Jordi. Avui és aquella festa que el calendari assenyala en negre o, millor dit, aquell dia laborable que sí és una festa. El dia del llibre i de la rosa, de la cultura i de l’amor. El dia del meu sant i del del meu país. Els meteoròlegs ens han promès bon temps. L’estelada ja
Les neus de les muntanyesem diuen adéu,les pedres de la serram’ho diuen també…Trist i ben trist cantavaun caduc vell pastorveient que n’arribavasens trigar la tardor.Jamai més les muntanyespodré tramuntar,adéu cabana amada,adéu mon ramat.Dolça jovinesa, trista recordançalluny de mi la pena del teu bon record.Pastor, vellet i trist caduc pastor.Ton cor viurà en la neu del
El company de feina ha tingut una setmana laboral més aviat atapeïda. El company de feina té també un petit problema d’ordre domèstic que l’amoïna. El company de feina avui ja no sap on té el cap, de manera que, quan ha de fer una trucada telefònica, agafa l’auricular amb una mà i amb l’altra tecleja
L’escena. Un professor s’endu els alumnes adolescents a un museu on els explica, de la manera més cansina i avorrida possible, els rellotges antics que s’hi mostren i el seu funcionament “analògic”. Un dels alumnes, passant completament de la classe, es fica un xiclet a la boca que li transforma el sentit de la realitat, dels companys i del
L’escena. Dues platines de tocadiscos. La de l’esquerra, que representa una dona, deixa anar una música al ralentí, mentre que la de la dreta, l’home, sona amb més revolucions del compte. Només l’aparició del producte publicitat (un preservatiu) fa que les dues músiques s’acompassin al mateix ritme. El missatge. Per si algú no ho hagués
Les escenes. A vegades són sofàs, a vegades taules, a vegades escenaris naturals, però en tots els casos apareixen patums dels més diversos sectors socials filosofant sobre el diví i l’humà. Que ara recordi, hi han passat Guardiola, l’Àngels Barceló, en Quim Monzó, la Ruscalleda, el noi aquell de Mishima, el Tricicle, el doctor Dexeus… aquesta setmana
Avui va de records. A la meva infantesa barcelonina no existia el Carnaval: estava prohibit. L’únic dia especial d’aquest període previ a la Quaresma era el Dijous Gras, un dels pocs dies de l’any escolar en que no fèiem classe per la tarda, sinó una mena de festa al pati, on berenàvem un entrepà de
L’escena. Primeríssim pla de diferents viandes, verdures, cuixes de pollastre… submergides en aigua bullent. La veu en off ens informa que el caldo (que és el producte publicitat) ja no es fa de pressa i corrents, sinó molt lentament. El missatge. Com acostumen a fer aquest tipus d’empreses alimentàries, de tant en tant els dóna per
Potser més aviat caldria desitjar una bona sortida del 2012 i alegrar-nos de que acabi d’una vegada per totes. Em sembla que no ha estat un bon any, ni personalment ni col·lectivament. Adéu i barca nova. I que el 2013 ens porti bones notícies (un esforç per la nostra part no estaria de més, però).
Qualsevol nevada a Barcelona és notícia, però la del 25 de desembre de 1962 va passar al gran llibre d’història de la ciutat per la seva intensitat i durada. Si va ser motiu de curiositat per als adults, imagineu-vos què debia representar aquell peculiar (i inèdit) fenomen meteorològic per a un nen de cinc anys,
BON NADAL ALS LECTORS D’AQUEST BLOC!!! [El pessebre de la imatge representa el mercat central de Tarragona i es pot contemplar a l’aparador de la farmàcia Fullana, al carrer Ramón y Cajal; foto de l’autor]
Toca la campanael so lúgubre i descuidat,com si caigués del batallla nota pesada i distant.Retrona en l’altre costatde la torre el so més agutde la menuda campanaen un diàleg pausatque anuncia a la contradaque me n’he anat,i et deix ja ferida d’enyoresperant una tornadaque no es produirà,sona amb un ding-donglúgubre i descuidatel repicar del vell
Escenari, la cuina-menjador de la feina. Hora: l’estona de l’esmorzar. Un s’asseu i, en lloc de treure’s l’entrepà curosament embolicat amb paper d’alumini, es plantifica un sorprenent plat amb trossos de tomàquet, pebrot vermell i alguna cosa que sembla pernil. Una dels presents, també asseguda a la taula, comença a fer fàstics del pebrot. Un