Una mica més amunt de Vallfogona es troba el Balneari del mateix nom. A partir d’aquest centre termal es va configurar a començaments de segle un nucli d’instal·lacions turístiques que ha revifat els darrers anys. Els apartaments a banda i banda del passeig duen noms ben evocadors d’una època ja passada: Xalet Sant Jordi, Antonieta,
Tenia una visita pendent, de fa temps, a Guimerà (l’Urgell). Dilluns passat vaig pagar el meu deute tot recorrent aquest poble de la vall del Corb, que recomano vivament a qui llegeixi això. Es tracta d’un conjunt medieval de carrers costeruts que culminen en l’església, les restes d’un castell i la torre. En aquesta població
Heus aquí uns quants anuncis televisius insuportables: * El de Savia, presentat per la Verónica Forqué. Diu que li va bé “ara que, amb la menopausa, estic una mica alterada”. La Verónica Forqué ha semblat una dona menopàusica tota la vida. És un fogot personificat. * Un de la cervesa Damm Free. Un cúmul de despropòsits. Per
Un nou any. No cal fer un balanç del que s’acaba. Els mitjans ja ens passen pels nassos (millor dit, pel nas, l’únic que tenim el 31 de desembre) tot el bo i el dolent del 2011, més del segon que del primer. Tampoc cal fer-se cap mena de desig per al 2012. Més aviat
Avui no ha estat un dia qualsevol i cal deixar-ne constància al bloc. Avui he presenciat com una dona es tirava daltabaix d’un balcó. La pel·lícula dels fets ha estat realment això: una pel·lícula. Em trobava fent un cafè a mig matí en una cafeteria de Las Palmas (on estic apurant les vacances) quan un
Estic sense línia telefonica des de mitja tarda. Això vol dir que escric aquest apunt amb l’i-pad. Amb totes les limitacions possibles: he d’escriure amb un sol dit, no tinc cursives, faltarà algun accent, no hi ha la ce trencada, etc. Tampoc hi puc incloure cap imatge. Feta aquesta salvetat, de que podem parlar avui?
Al virtual Club dels Blocaires a qui posen Nerviosos determinats Anuncis (CBNA), fundat per mi aviat farà tres anys, s’hi han afegit aquesta setmana dos socis de luxe: la Carme-Laura Gil i el Cesk Freixas. El Cóc ràpid de dimecres tirava els seus dards contra Ikea i contra l’anunci que està emetent aquests dies. Sí, és
L’escena. Un individu, en plan monòleg, es dedica a cantar les excel·lències d’un fuet fabricat amb “tecnologia punta” (sic). El missatge. Que compris aquest fuet en concret, perquè és “imperial”, no com els altres, que són “normals”. Per què em posa nerviós? Perquè el protagonista (que sembla el Toni Albà, però no ho és) no para de
L’escena. Ambient d’illa grega: tot és blanc i blau. Fins i tot diria que se sent música de sirtaki. Apareix un paio (un tal Hugo Silva, famós a les Espanyes per Los hombres de Paco) cantant les excel·lències del iogurt grec. El missatge. Prova el producte i et traslladarà a un món de plaer i sensualitat mediterrànies.
L’escena. Un home es dóna possibles explicacions a un problema que té (i que, de moment, ignorem): potser és el gos que l’està mirant, potser és una pel·lícula que ha vist, potser és l’estat de l’economia… El missatge. Al final ens treuen de dubtes: l’home pateix disfunció erèctil (el que popularment es coneix com gatillazo o també “marcar dos
Que desatès que tinc el bloc darrerament! Serà que tinc més ocupacions de les que la prudència demana? Serà un enotjós encostipat que fa més d’una setmana que em fa la guitza (o que em toca els collons, per dir-ho clar) i que es resisteix a concloure el seu procés natural? Serà que comencen a
Anuncis que no em posen nerviós, però casi. N’hi ha un munt: * El dels creuers per la Mediterrània i aquell capità tret de Vacaciones en el mar que parla un llastimós català amb accent castellà i imitant l’italià. Mira que l’arriben a posar vegades aquest anunci. No hi ha manera de que desaparegui. *
Les escenes. Diversos personatges, disfressats de vaca i en un escenari tipus Heidi, escenifiquen situacions pretesement divertides, sempre al voltant de la llet. En diuen Historias de la leche. El missatge. El d’avui és fàcil: beu llet de vaca asturiana. Per què em posa nerviós? Mira que hi ha anuncis poca-soltes, però tant ridículs com
Les escenes. Recreen episodis d’època. En un, un cavaller reinaixentista és el primer a dedicar-se a llançar molles de pa a les copes dels altres comensals. Molt divertit. En l’altre, un noble anglès del segle passat inaugura la moda de sucar el pa al plat. El missatge. Figura que beure Trina (que abans en dèiem
Adéu, Setmana Santa. Una Setmana una mica peculiar: la pluja l’ha deslluïda i, al seu torn, la Setmana ha deslluït el meu sant i el meu aniversari que hi coincidien per aquells capricis del calendari. Crònica telegràfica. El divendres, sopar amb uns amics, alternativa a la perspectiva d’una processó plujosa que tinc entès que va