Les aigües turbulentes

La primera ciutat del recorregut va ser Xauen, a la regió del Rif.  Allí vam tenir un primer, i desagradable, contacte amb gent del país. Vam anar a ensopegar amb dos espabilats que ens veien la nostra cara de ?pardillos?. Un d?ells volia fer-nos pagar un dirham (la moneda del país) per entrar a veure unes ruïnes. No cal dir que el lloc era d?accés públic, de franc, però ell va intentar que paguéssim la novatada. No ho va aconseguir, és clar.

En tornant de la visita, un altre personatge ens va sortir al pas, per oferir-nos haixix, producte molt habitual a la zona. Ho va fer amb gran insistència, la mateixa que vam usar nosaltres per dir-li que no. Vam aconseguir treure?ns-el de sobre, però una estona després va trobar la manera de venjar-se de nosaltres  per la seva fracassada venda: caminant, caminant, ens vam endinsar pels laberíntics carrers de la medina fins no trobar la sortida… Com altres ciutats marroquines, Xauen és completament desorientadora per qui no hi viu i el nostre ?camell? particular va disfrutar de valent contemplant aquell grup d?europeus perduts emmig d?una ciutat estrangera i desconeguda. Com reia! Quines riallades que deixava anar! Mai no m?he sentit tant foraster en un viatge.

El recorregut va continuar per les ruïnes romanes de Volubilis i per les ciutats de Meknès i Fes. Meknès és una urbs amb muralles, palaus, medines… Tot recorda el seu esplendorós passat de ciutat imperial. Però el record que més em ve present no és cap dels seus magnífics monuments sinó un restaurant, o millor dit un lloc on feien pagar per menjar, envaït literalment de mosques. Algú dels nostres s?ho va pensar bé i no hi van entrar, però els que no tenim tantes manies quan viatgem, sí que ho vam fer, ja que com diu la dita, el que no mata engreixa.

Això ens va donar una pobra imatge de la gastronomia del país. Res més lluny de la realitat. El menjar marroquí és deliciós: la ?harira?, el pollastre amb llimona, el cus cus, les postres… Però el que més vam consumir va ser el ?tajine?, que és una carn estofada en un plat cobert amb una alta tapa cònica. Al principi va agradar molt, però va arribar un moment que ens sortia per les orelles. Quan vèiem venir el cambrer amb aquell estri tan especial exclamàvem, a mig camí entre la queixa i l?avorriment:

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!