Les aigües turbulentes

Bloc personal de Jordi Casadevall Camps

17 d'abril de 2013
2 comentaris

Jamai més les muntanyes

Les neus de les muntanyes
em diuen adéu,
les pedres de la serra
m’ho diuen també…
Trist i ben trist cantava
un caduc vell pastor
veient que n’arribava
sens trigar la tardor.
Jamai més les muntanyes
podré tramuntar,
adéu cabana amada,
adéu mon ramat.
Dolça jovinesa, trista recordança
lluny de mi la pena del teu bon record.
Pastor, vellet i trist caduc pastor.
Ton cor viurà en la neu del Canigó.
Cantava de nit i dia
l’angoixa trista
del seu bon cor.
La mort tingué pietat del seu dolor
i va tancar sos ulls amb un petó.
Posarem damunt sa fosa
una creu feta del seu bastó.

[Aquesta matinada ens ha deixat la tieta i padrina; en record seu, un fragment de la seva sarsuela preferida, Cançó d’amor i de guerra]

  1. és sempre un adéu. Una distància que ens separa de l’ ésser estimat. Encara que l’adéu fos anunciat amb força antelació. La distància sempre dol.
    T’acompnayi el meu sentiment solidari!  

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!