Pols d'estels

Comença un any nou ple de bon desitjos que esperem que es complesquen.

El cel de l’hivern es deixa veure entre núvols passant i un estiuet fora de temporada. Un oratge que si bé és molt adequat per a l’observació del cel nocturn ens recorda que ja vivim el canvi climàtic.

El firmament d’aquest mes està presidit per la bella constel·lació d’Orió, emmarcada entre les constel·lacions amigues de Taure, Can Major i Menor i els Bessons. L’estel més brillant del cel, Sírius, ha presidit des del sud totes les festes del canvi d’any, la veurem baixa a l’horitzó però ben present.

Acabades les festes del cap d’any, les festes del cel, però, continuen. Avui mateix, dia 1 de gener, a les 22:54, la Lluna assolirà el punt de major aproximació a la Terra, l’apogeu, situant-se a només a 356565 km del centre del nostre planeta. I com que la Lluna farà el ple a les 3:24 h de la matinada del dia 2, només unes 4 hores i mitja després, aquesta mateixa nit tindrem la primera Superlluna de l’any. Sempre és bonic mirar la Lluna i més si la veiem una mica més gran.

A més a més al gener del 2018 tindrem dues llunes plenes. Això no té res d’extraordinari ja que, com que el mes lunar dura uns ~29.53 dies, si tenim una lluna plena el primer dia de mes, la segona lluna plena podrà caure als últims dies del mes, i més si és de 31 dies, com ho és gener.

Aquest mes encara no podrem gaudir de la presència dels planetes en la primera part de la nit. Cap planeta brillant serà visible en les primeres hores després de la posta del Sol. Per veure els planetes caldrà matinar ja que Júpiter, Mart, Saturn i Mercuri seran visibles mirant cap a l’est o sud-est, poques hores abans de l’eixida del Sol.

Les primeres hores del 7 de gener Júpiter i Mart es trobaran en conjunció, arribant en les següents hores, ja de dia,  a aproximar-se fins a 0,2° un de l’altre, una grandària aparent menor que la Lluna plena.

Uns dies més tard, el 13 de gener, seran els planetes Saturn i Mercuri els que es trobaran ben junts, ben prop de l’horitzó. Una Lluna ben prima es situarà una mica més amunt al mig d’un línia imaginaria que uneix aquesta parella amb els planetes Júpiter i Mart que podem trobar a la constel·lació de la Balança.

Durant els últims dies del mes l’alineació dels planetes Júpiter, Mart i Saturn seran l’espectacle de les matinades mentre l’estel Antares, l’ull rogenc de l’Escorpí, farà encara més bonica la geometria celeste.

I, per acabar una nova curiosa. Com cada principi de gener, el dia 3, la Terra es trobarà en el periheli, el punt de màxima aproximació al Sol. En aquest moment serem a només 147 492 000 km de la nostra estrella. És a dir, que en ple hivern ens trobem més prop del Sol que en estiu!. El que realment causa les estacions és la inclinació de la Terra, no la variació de la distància Terra-Sol.

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Si voleu obtenir més informació podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure un senzill mapa del firmament del mes de gener de 2018. I tot això gràcies al Planetari de Quebec.

Imatges:

1.- La Terra i la Lluna es veu a través dels anells de Saturn el 12 d’abril de 2017. Abans que Cassini fos destruïda, va mirar entre els anells de Saturn i va trobar dos objectes familiars: la Terra i la seua lluna. NASA / JPL-Caltech / Space Science Institute.

2-4. Captures de pantalla d’Stellarium.

Finalment ha arribat el fred en aquest final de tardor tan estrany en la que hem passat de les calorades de l’estiu directament a les fredors hivernals. Les constel·lacions de l´hivern, com l’Orió, Taure amb les Plèiades al seu costat, ja es es troben altes en fer-se fosc. Aquest fred que ens ha arribat avui i que es quedarà fins la setmana que ve no serà amic de les observacions nocturnes que hauran d’esperar temps millors.

El mes comença amb una superlluna. Aquest fenomen, darrerament tan mediàtic, és només la coincidència de dos fets ben normals: la Lluna en fase de plena mentre aquesta es troba en la seua òrbita en el moment de màxima aproximació a la Terra, punt anomenat perigeu. Així el dia 3 de desembre, el moment de màxima plenitud de la Lluna serà a les 16:47, mentre que poques hores després (4 de desembre a les 09:42) la Lluna passarà pel perigeu a només 357492 km del centre de la Terra. L’eixida de la Lluna plena els vespres del 3 i del 4 de desembre poden ser espectaculars.

Aquest mes de desembre els planetes no es deixaran veure bé a la posta de Sol. Caldrà buscar-los a l’horitzó est, poc abans de l’albada quan Mart, Júpiter i l’esquiu Mercuri jugaran amb la Lluna minvant.

Així la matinada del dia 14, cap a les 7 del matí, una lluna minvant se situarà entre Mart, que trobarem en la Verge i Júpiter que es trobarà en Balança. Un bell triangle celeste que ben bé mereixeria una foto matinera.

Serà, però a final d’any quan podrem tindre un bell encontre celeste. La nit del 30 al 31 de desembre, a les 02:50, la Lluna se situarà ben prop de l’ull del Taure, l’estel gegant roig Aldebaran. La distància angular aparent entre ells serà 0,4°, quasi un diàmetre de disc lunar.

Una observació atenta de l’encontre permetrà veure dos objectes ben junts encara que realment cadascun d’ells situats a distàncies ben diferents. Mentre la Lluna es trobarà a 356565 km del centre de la Terra, Aldebaran serà a 66,64 anys-llum de nosaltres. Ben prop angularment però molt lluny un de l’altre.

Finalment, poc abans de la primera sortida del Sol de l’any 2018, com per donar la benvinguda a l’any nou, els planetes Mart i Júpiter, ben prop un de l’altre i Mercuri, prop de l’horitzó, es podran veure alineats, mirant cap a l’est.

Desembre és el mes de la darrera pluja d’estels important de l’any. La nit-matinada del 13 al 14 de desembre (pic esperat a les 3 de la matinada) podrem gaudir de la pluja d’estels dels Geminids que, en la millor condicions del cel poden donar uns 120 meteors/hora.

Finalment recordar que el 21 de desembre a les 17:28 h  el Sol assolirà el punt més baix respecte a l’equador celeste. Serà el moment del solstici d’hivern i l’entrada de l’hivern. Aquesta tardor tan estranya s’haurà acabat definitivament.

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Si voleu obtenir més informació podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure un senzill mapa del firmament del mes de desembre de 2017. I tot això gràcies al Planetari de Quebec.

Imatges:

1.- Tardor a Vic, Osona. Enric Marco
2-5.- Moments del mes a partir del programa Stellarium.

Les constel·lacions que uneixen els estels avancen inexorables cap a l’hivern en aquesta tardor tan estranya. Hauríem de tenir fred aquest dies i tanmateix la calor ens envaeix. Som a l’1 de novembre i duc bàsicament la mateixa roba que l’1 de març. Sembla que la tardor desapareix en un continu mig estiu que ens recorda cada dia que el canvi climàtic és ben present i no fem res per mitigar-lo.

Els planetes són difícils de veure al vespre. Només a la matinada, poques hores abans de l’eixida del Sol podrem gaudir plenament de la visió dels nostres veïns planetaris.

Tanmateix tenim a Mercuri que torna a separar-se del Sol i el podrem veure durant la segona quinzena del mes com una dèbil llum en el cel del capvespre. Busqueu cap a l’oest, prop de l’horitzó i pocs minuts després de la posta del Sol.

Saturn encara serà visible, en no massa bones condicions, pocs minuts després de la posta del Sol. La seua aproximació angular (aparent) al disc solar fa complicada l’observació. El capvespre del 20 de novembre tindrem una aproximació de Saturn a Mercuri amb la presència d’un fil de Lluna. L’encontre serà ben prop de l’horitzó oest, així que, si hi esteu interessats, caldria que buscareu un lloc d’observació cap a l’oest lliure d’obstacles com ara arbres o muntanyes.

Per als amants de les llunes, aquest mes podrem gaudir d’una SuperLluna, fenomen que s’esdevé quan la lluna plena coincideix amb el perigeu del satèl·lit, el punt de màxima aproximació a la Terra. La nit del 4 de novembre la Lluna es veurà una mica més gran a causa del fet que dos dies després es trobarà a “només” 361438 km de la Terra.

L’espectacle planetari, però, més interessant del mes caldrà veure’l a la matinada, abans de l’eixida del Sol. De més a menys altura, en la constel·lació de la Verge, hi podrem veure Mart, Venus i Júpiter, ja ben prop de l’horitzó est. Mart serà el més matiner d’eixir encara que Venus serà molt més brillant i serà fàcilment distingible en el cel de matinada.

La matinada del dia 13 de novembre Venus haurà reculat tant en direcció al Sol que finalment es trobarà amb Júpiter ben prop de l’horitzó. Serà un espectacle ben interessant que podrem fotografiar ben fàcilment. Venus s’acostarà a Júpiter fins a 0,3º, un poc més de la grandària de la Lluna plena.

Novembre és també el mes d’una de les pluges d’estels més espectaculars de l’any. Tothom recorda els Perseids però pocs coneixen que al voltant del 18 de novembre la Terra travessa l’òrbita del cometa 55P/Tempel-Tuttle i, en el trànsit, recull els seus residus que cauen a la Terra fent espectaculars llums en cremar-se en l’alta atmosfera. Com que els petits trossos del cometa impacten el nostre planeta en la zona de la constel·lació de Leo, la pluja rep el nom de Leònids. Enguany el màxim de l’activitat dels Leònids serà la nit del 17 a 18 de novembre encara que sempre se’n podran veure unes nits abans i després. Ara, això sí, ens hem de desplaçar lluny de la contaminació lumínica de les ciutats i buscar un indret ben fosc per gaudir plenament del fenomen.

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Si voleu obtenir més informació podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure un senzill mapa del firmament del mes d’octubre de 2017. I tot això gràcies al Planetari de Quebec.

Més informació:
November’s Leonid meteor shower

Imatges:

1.- Un impressionant meteor observat durant el màxim de la pluja d’estels dels Leònids. Wikipedia Commons.
2-4.- Aspectes del cel nocturn al llarg del mes de novembre 2017. Stellarium.

Ja hi som a l’1 d’octubre. La primavera d’hivern ha començat i sembla que els somriures i els clavells ompliran el país. A la posta del sol d’aquests dies, les constel·lacions hivernals guaiten ja sense embuts per l’orient mentre per l’horitzó occidental els estels estivals ens abandonen fins l’any que ve.

El canvi al cel és ben evident. Júpiter ja fa dies que ens deixà, mentre el planeta anellat Saturn, ens abandonarà ben aviat.

Aquest mes només quatre planetes seran visibles al cel ja que Júpiter fa uns dies que ens abandonà. Mentrestant Saturn, és ara el rei dels planetes, amb una visió perfecta dels anells, en els que amb un cel ben clar, la divisió de Cassini és perfectament visible. Fa uns 15 dies la nau Cassini acabà la seua missió de 10 anys fregida en l’atmosfera saturniana. Per tant, podem pensar amb raó que la Saturn conserva part de la tecnologia humana. El goig, però, de gaudir de l’observació del gegant anellat s’acabarà a finals del mes quan Saturn s’aproxime a la direcció on es troba el Sol i deixe de ser observable.

A la matinada haurem d’anar per veure un ball de planetes ben particular. La bella Venus competirà amb el guerrer Mart per qui domina el cel del matí, abans de la sortida del Sol. Mentre que els primers dies del mes Venus, ben brillant, es trobarà més alt al cel, Mart, quasi imperceptible és troba prop de l’horitzó. Tanmateix els moviments dels planetes, per qüestions de perspectiva, causada principalment pel moviment de la Terra al voltant del Sol,  farà que, de dia en dia, els dos planetes s’intercanvien les posicions. Les hores prèvies a l’alba del 4 al 7 d’octubre els planetes estaran tan junts que semblaran un planeta doble, a distàncies menors que una lluna plena.

I recordeu que la nit del dissabte 28 al diumenge 29 d’octubre caldrà tornar a canviar l’hora per entrar a l’horari d’hivern. A les 3 de la matinada caldrà retardar els rellotges a les 2 h. Cal de veritat aquest canvi? Hauríem de parlar-ne un dia.

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Si voleu obtenir més informació podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure un senzill mapa del firmament del mes d’octubre de 2017. I tot això gràcies al Planetari de Quebec.

Imatges:

1.- Mentre passava al voltant de Saturn a principis d’octubre de 2004, Cassini va capturar una sèrie d’imatges que es van compondre per aconseguir una visió inèdita en color natural més gran, més detallada, global de Saturn i els seus anells. Aquest gran mosaic consta de 126 imatges adquirides en forma de rajola, que cobreixen d’un extrem dels anells a l’altre i amb tot el planeta al mig. Les imatges van ser preses durant dues hores el 6 d’octubre de 2004, mentre que Cassini era aproximadament a 6,3 milions de quilòmetres de Saturn. NASA/JPL/Space Science Institute.

2-3.- Cartes celestes dels planetes durant el mes. Stellarium.

L’agost acaba, com sempre, amb baixada de temperatures i pluges. Un final esperat per rebaixar-nos la xafogor d’aquests dies d’estiu. Un agost especial que ens ha ferit a tots i no oblidarem mai.Les constel·lacions van passant pel firmament, senyal que l’estiu avança i s’acabarà ben aviat. La Verge s’amaga en fer-se de nit, l’Escorpí i Sagitari ja no estan massa temps al cel mentre que Andròmeda i Perseu, constel·lacions de la tardor, ja guaiten per l’est en fer-se fosc.

Cinc planetes seran visibles al cel durant el mes. Júpiter i Saturn es veuran poc després de la posta de Sol mentre que Venus, Mart, i fugaçment Mercuri, seran observables abans de l’alba. Malgrat aquesta plèiade planetària només Saturn serà d’interés per a l’observació telescòpica. Els altres estan, o massa lluny, o són massa febles.

La Lluna, en el seu camí al cel permetrà, com sempre, distingir els diferents planetes i ajudar a trobar-los al que comencen a explorar el firmament.

La nit del primer dia de setembre en fer-se fosc tindrem un bell panorama celeste com es pot veure a la imatge. La Lluna creixent en Sagitari, Saturn en el Serpentari i Júpiter en la constel·lació de la Verge s’alinearan al cel en un arc de cel des del Sud cap a l’Oest.

Júpiter acaba ja enguany el temps de visibilitat en la primera part de la nit, quan és més fàcil observar-lo. El 28 de setembre deixarà de ser visible per la seua proximitat al Sol. El 12 de novembre retornarà a ser visible poc abans de l’eixida del Sol, després d’haver passat per darrere del l’astre rei.

Saturn, per contra, romandrà visible fins al desembre. Serà l’objecte planetari celeste més interessant d’observar durant la primera part de la nit. I recordeu que fins al 15 de setembre l’odissea final de la sonda Cassini continua. El 26 de setembre, quan la nau ja siga part del planeta, la Lluna ens l’assenyalarà.

Els altres planetes seran visibles a l’est poc abans de l’eixida del Sol. Venus serà el més brillant i el que es trobe a major alçada. Mercuri i Mart, per contra, estaran molt prop de l’horitzó. Tanmateix durant tot el mes aquests planetes i la Lluna faran un ball còsmic interessant de detallar.

El 12 de setembre, Mercuri tornarà a estar en el punt de màxima separació a l’oest del Sol, la màxima elongació occidental. En aquest moment es trobarà a 17,9 graus de separació angular del Sol i, per tant, al punt més alt a l’horitzó abans de l’alba.

La nit del 16 i la matinada del 17 de setembre Mercuri estarà en una conjunció molt pròxima a Mart. S’arribaran a situar a només 0,06º un de l’altre. Pràcticament un estarà damunt de l’altre. Tracteu d’observar-los a la matinada del 17, cap a les 6:30, prop de l’horitzó est poc abans de l’eixida del Sol.

La matinada del 18 la disposició dels planetes matutins serà la que mostra la imatge adjunta. De dalt cap avall, Venus, la Lluna, Mart i Mercuri. Entre Venus i la Lluna podrem veure la brillant estrella Regulus (alfa Leo).

Un dies després, el 20 de setembre,  Venus, davallant de dia en dia en direcció a la posició del Sol se situarà pràcticament sobre aquesta estrella tal com es veu en la següent imatge.

I l’estiu acaba també en setembre. El 22 de setembre a les 22:02 h. el Sol, en el seu camí en el firmament, creuarà la línia de l’equador celeste. El dia i la nit duraran el mateix: 12 h. Començarà la tardor a l’hemisferi nord i la primavera a l’hemisferi sud. L’estiu del 2017 serà història.

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Si voleu obtenir més informació podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure un senzill mapa del firmament del mes de setembre de 2017. I tot això gràcies al Planetari de Quebec.

Imatges:
1.- Una imatge de l’eclipsi solar total que s’observà el dilluns 21 d’agost de 2017 a Madras, Oregon (EEUU). Un eclipsi solar total va travessar una part estreta dels Estats Units contigus des de Lincoln Beach, Oregon fins a Charleston, Carolina del Sud. Un eclipsi solar parcial va ser visible a tot el continent nord-americà, juntament amb parts d’Amèrica del Sud, Àfrica i Europa.
NASA / Aubrey Gemignani – https://www.flickr.com/photos/nasahqphoto/36548089062/
2-5 Posició dels planetes en el cel de setembre 2017. Stellarium.

L’agost ha arribat. L’estiu, ja avançat, ens presenta les meravelles habituals com la contemplació de la Via Làctia ben alt al cel, el triangle d’estiu i la ben popular pluja d’estels dels Perseids. Enguany, a més, podrem entreveure (potser) dos eclipsis parcials, un de Lluna i l’altre de Sol. La nit càlida de principis d’agost invita a la contemplació del cel estrellat. Si sou a Catalunya no deixeu de visitar el Montsec per meravellar-nos amb el firmament que veien els nostres avis. Al País Valencià haureu de fugir de la contaminada costa i desplaçar-vos cap a l’interior. Un bon indret és la comarca dels Serrans i l’entorn d’Aras de los Olmos com ja he contat alguna vegada per ací.

Després de molts mesos adornant les nits de l’hivern i la primavera, Júpiter finalment ens abandonarà a finals d’agost. Situat a la constel·lació de la Verge, i observable cap a l’oest poc després de la posta del Sol, estarà molt baix al cel i a partir del 25 d’agost serà pràcticament inobservable.

Saturn el rellevarà com a planeta rei del cel. Situat en Ophiuchus (el Serpentari), prop de l’Escorpí i Sagitari,  a la posta de Sol es trobarà ben alt al cel cap al Sud. Això implica que només romandrà visible durant la primera part de la nit fins que es ponga a la matinada.  La nit del 2 d’agost una Lluna creixent s’hi posarà al seu costat per facilitar la seua identificació.

Aquest mes d’agost podrem gaudir molt de passada de dos eclipsis parcials. El dia 7 d’agost, a l’eixida de la Lluna plena per l’est, cap a les 21 h, el nostre satèl·lit estarà mossegat per una taca fosca en la part inferior dreta. Serà l’eixida del con d’ombra de Terra i el final d’un eclipsi que haurà tingut el màxim en l’àrea del Oceà Índic. Si aquest dia es trobeu per l’Índia, la Xina o Austràlia Occidental podreu veure l’eclipsi de Lluna al complet.

I sempre que ocorre un eclipsi de Lluna, al cap de 15 dies tindrem generalment un eclipsi de Sol. I això és el que passarà el proper 21 d’agost. Si us trobeu als Estats Units podreu veure un interessant eclipsi de Sol. L’ombra de la Lluna recorrerà els diferents estats en diagonal des de Salem, Oregon a Charleston, Sud Carolina. És el gran eclipsi de Sol del 2017 i al que caldria anar-hi prestar-li atenció quan ens hi apropem a aquesta data.

Malauradament, com es veu en el gràfic, a casa nostra no el podrem veure parcialment ni a la posta de Sol. Només si us trobeu per Galícia o al nord de Portugal podreu observar un 20% del Sol tapat per la Lluna.

Finalment recordar-vos que agost també és el mes dels Perseids, la pluja de meteors que provenen de residus del cometa Swift-Tuttle. Encara que el moment de la màxima activitat de la pluja ocorrerà en les nits del 11 al 12 i del 12 al 13 d’agost, els Perseids poden veure’s en una banda temporal molt més ampla, des del 23 de juliol fins al 22 d’agost.

Enguany però no serà un bon any de Perseids. La Lluna interferirà en l’observació del fenomen ja que estarà ben brillant al cel, quasi en quart minvant, a partir de la mitjanit. La millor nit d’observació serà la nit del 12 al 13 d’agost. En la primera part de la nit es podran veure tota classe de meteors mentre que en la segona part, ja amb la Lluna fora, només veurem els més brillants.

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Si voleu obtenir més informació podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure un senzill mapa del firmament del mes d’agost de 2017. I tot això gràcies al Planetari de Quebec.

1.- Banner de promoció de l’eclipsi solar del 21 d’agost, observable als Estats Units. S. Habbal, M. Druckmüller and P. Aniol.
2.- Posició de la Lluna en les proximitats de Saturn. 2 d’agost 2017. Stellarium
3.- La Lluna en l’eclipsi parcial del 7 d’agost 2017. Stellarium
4.- Camí de l’ombra de la Lluna sobre els EEUU en l’Eclipsi de Sol del 21 d’agost de 2017. Fred Espenak/NASA.
5.- Esquema del radiant dels Perseids.

Ja som en ple estiu. Les calorades d’aquests darrers dies i, malauradament també els primers grans incendis de la temporada, ens avisen del que pot arribar a passar en les pròximes setmanes.

La calor, però, és bona si ens proposem passar la nit al ras, passejant, contemplant la natura nocturna i observant el cel estiuenc. Busquem un indret lluny de les ciutats contaminants que esborren el firmament amb el seu enllumenat insostenible i gaudim de la contemplació dels planetes, de les constel·lacions i de la Via Làctia, que en aquesta època travessa ben alta de banda a banda el cel.

Sobre aquest banda blanquinosa plena d’estels descansa la constel·lació del Cigne, representació de Zeus guaitant els humans des de les altures. L’estel principal, Deneb, la cua de l’ocell, és l’extrem d’una gran creu que representa l’animal amb les ales esteses abraçant tota l’amplada de la Via Làctia. La línia traçada des de Deneb, la cua, passant Albireo, el cap del Cigne, una parella d’estels de colors groc i blau, respectivament, apunta en la direcció sud, on trobarem el planeta Saturn, situat en Sagitari, en se situa el centre de la nostra Galàxia.

La Via Làctia és espectacular en estiu i podeu resseguir-la amb prismàtics per admirar els milers d’estels que la componen, les nebuloses de gas fosc, els cúmuls brillants d’estels.

Aquest juliol els planetes també mereixen una visita. Quatre planetes seran visibles durant aquestes nits d’estiu: Júpiter, les primeres hores de la nit, Saturn, tota la nit, Mercuri, 30 minuts després de la posta del Sol i Venus, per als matiners, brillant poc abans de l’albada.

Júpiter, el gegant del planetes, es troba present a la constel·lació de la Verge i, en fer-se fosc, ja el troben cap al sud-oest, pròxim a la desaparició per l’horitzó. Els primers dies del mes encara el podrem veure fins a la matinada però s’anirà ponent cada vegada més prompte, fins que a finals de mes s’amagarà per l’oest abans de la mitja nit. A causa que la poca altura sobre l’horitzó l’observació amb telescopi ens el mostrarà borrós, amb la imatge pertorbada. Ha passat el millor moment d’observació.

Per contra Saturn es troba ara mateix en el seu millor moment. El planeta anellat situat entre l’Escorpí i Sagitari, és espectacular al telescopi. El podrem veure durant tota la nit al llarg de l’estiu. Amb prismàtics podreu veure la seu forma allargassada i els puntets brillants dels satèl·lits. I en mirar-lo recordeu l’aventura èpica que es lliura ara mateix allí amb els passos repetits de la nau Cassini entre el planeta i els anells fins a la destrucció final el 15 de setembre. La nit del 6 de juliol la Lluna li farà una visita.

Mercuri, el planeta esquiu, serà visible la segona quinzena del mes. En ser el primer planeta en proximitat al Sol la separació aparent a l’astre rei és sempre molt petita. Donat que l’òrbita del planeta es troba dins de l’òrbita de la Terra mai podrem veure el petit planeta amb una separació major de 27º. I, si volem veure’l, a partir del 15 de juliol i durant unes poques setmanes, serà present ben prop de l’horitzó. Una lluna ben fina s’hi situarà al costat el 25 de juliol i ens el assenyalarà. Bona oportunitat per trobar-lo. Ah! L’horitzó oest ha d’estar lliure d’obstacles. Muntanyes, arbres o edificis en direcció a la posta del Sol ens l’amagarien.

Finalment dir que Venus s’observarà unes hores abans de l’eixida del Sol. En la segona quinzena del mes el planeta travessarà la constel·lació del Taure i passarà ben prop de l’ull rogenc del bòvid, Aldebaran. La matinada del dia 20 de juliol una lluna prima se situarà entre l’estel i el planeta mentre que Orió, la constel·lació hivernal ja anirà guaitant per l’horitzó.

El 30 de juliol serà el màxim de la pluja d’estels de les Delta Aquàrids amb una previsió de 16 meteors/hora. Busqueu la foscor i veieu com cauen els meteors del cel. Es desconeix quina és la procedència d’aquesta pluja. Les primeres hipòtesis apuntaven a un xoc entre dos cometes, però una idea més actual, que defensa que els meteors procedeixen del cometa ‘96P/ Machholz‘, ha anat guanyant força.

Finalment recordar que el 3 de juliol a les 22:00 la Terra passarà per l’afeli de l’òrbita, el punt més llunyà del Sol. En uns dies, per tant, el nostre planeta estarà a 1,01668 ua (152 milions de km). En estiu de l’hemisferi nord, el Sol es troba més lluny.

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Si voleu obtenir més informació podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure un senzill mapa del firmament del mes de juliol de 2017. I tot això gràcies al Planetari de Quebec.

1.- Centre galàctic de la Via Làctia. Benifato, la Marina Baixa. 30 segons d’exposició, 1000, f/3.5. 10 juliol 2016. Pepazcon Treball propi. Wikipedia Commons.
2-4. Posició dels planetes durant el mes. Stellarium.

L’estiu ja està a la porta i les temperatures s’enfilen cap amunt, sembla que sense aturador. Ja dóna gust observar el cel nocturn al peu del telescopi. El triangle d’estiu, format pels estels principals de Lira, Vega, d’Àguila, Altair, i de Cigne, Deneb,  ens espera, mentre l’Escorpí ja guaita per l’horitzó cercant Orió que fuig per l’oest. Tanmateix la nit arriba tard i cal enfilar-se  a les 10 de la nit per començar a veure estels de debò.

La nit de juny estarà condimentada amb la presència magnífica del gegant Júpiter. Ja, en fer-se fosc, el podem veure alt cap al sud, brillant, inconfusible en la constel·lació de la Verge, ben prop de Spica. Un telescopi petit ja ens mostra les bandes de núvols i el ball de les seues llunes. El passat 8 d’abril el planeta es trobava en oposició al Sol i, per tant, actualment les condicions d’observació són molt favorables. Un telescopi mitjà ja ens revela l’estructura detallada de l’atmosfera joviana, la gran taca roja, i, fins i tot, potser les ombres fosques i rodones de les llunes sobre les capes nuvoloses del gegant. Ara, això no és res, comparat amb les imatges que ens està mostrant la nau Juno, amb fluxos caòtics i estructures no vistes abans. La nit del 3 al 4 de juny un quart creixent de Lluna se situarà al seu costat. Serà ben fàcil identificar-lo llavors.

L’altre planeta especialment apreciat pel amans del cel és Saturn. Amb els anells és un cos especial que a través d’un telescopi sempre meravella a l’observador ocasional. Aquest mes el podrem gaudir ja que serà present al cel una hora després de la posta del Sol. Si mirem cap al sud-est a partir de les 22:30 veurem la seu llum groguenca ben prop de l’estel Antares, l’ull rogenc de l’Escorpí. De fet, el 15 de juny Saturn estarà en oposició al Sol. El planeta, la Terra i el Sol estaran en línia recta. Per tant, al voltant d’aquests dies el planeta anellat eixirà per l’horitzó est al mateix moment que el Sol es pon per l’oest. Tindrem moltes hores d’observació del planeta. Saturn, com Júpiter, és explorat actualment per una nau automàtica humana, la Cassini, que després de 13 anys explorant el planeta es submergirà el 15 de setembre en els densos núvols del planeta, tal com hem contat per barri digital.

Finalment, per als més matinadors (o vetlladors, que també hi ha) podreu admirar el planeta Venus cap a l’est, poc abans de l’eixida del Sol. La Lluna també farà acte de presència un dia al seu costat. Serà justament el dia del solstici, la matinada del 21 de juny.

Juny és el mes de l’entrada en l’estiu. Enguany el solstici d’estiu serà el 21 de juny a les 6:24 h. Aquell dia el Sol estarà molt alt al cel. Concretament a València arribarà a una altura de 73º. Les ombres seran, llavors, ben petites.

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Si voleu obtenir més informació podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure un senzill mapa del firmament del mes de juny de 2017. I tot això gràcies al Planetari de Quebec.

Imatges:

1.- El pol sud de Júpiter, per la nau Juno de la NASA des de 101.000 km de distància. 2 febrer 2017. Des d’aquest punt de vista únic veiem el terminador (on el dia es reuneix la nit) tallant a través de la inquieta atmosfera joviana pel pol sud de la regió, amb el mateix pol sud situat aproximadament en el centre d’aquesta frontera. Aquesta imatge va ser processada pel científic ciutadà John Landino. En aquesta versió millorada en color destaquen els alts núvols brillants i les nombroses tempestes ovals serpentejants. Lluny de la regió polar, l’aparent caos de la regió polar de Júpiter dóna pas a la bandes de núvols de color més familiars per les quals Júpiter és conegut. NASA/JPL-Caltech/SwRI/MSSS/John Landino.

2-4. Stellarium.

La primavera avança a passos agegantats i els dies de pluja s’alternen amb els d’un sol radiant. La nit encara és fresca però ja fa goig atrevir-se a eixir al ras per veure les meravelles del cel, els planetes i el moviment incessant de la Lluna.

Júpiter i Saturn seran, per fi, els planetes del mes. Els veurem a hores fàcils, en les primers hores de la nit o just passada la mitjanit.

Júpiter és el rei de la nit. El planeta es troba situat en la constel·lació de la Verge, ben prop de l’estel Spica, i és visible durant tota la nit. Aquests dies ix per l’horitzó est a la posta de Sol i es pon per l’oest en fer-se de dia.  Això és així ja que Júpiter es troba en oposició a la Terra, és a dir, la separació angular Júpiter-Sol és de 180º, i, per tant, el planeta es troba a la mínima distància al nostre planeta. És el moment òptim per aconseguir impressionants fotografies del gegant gasós com la que encapçala aquest apunt obtingut pel telescopi espacial Hubble a principis d’abril.

No cal, però, un telescopi gran per veure les meravelles ondulants de l’atmosfera del planeta. Un de petit serà suficient per observar-lo, per gaudir del ball de les seues llunes, per albirar en una nit clara la Gran Taca Roja i les bandes dels núvols.

Per als no iniciats en les ciències del cel la Lluna, com sempre, ens ajudarà a trobar-lo al firmament. Un quart creixent de Lluna se situarà ben prop del planeta la nit del 7 de maig. Aquesta nit, el trio celeste format per la Lluna, Júpiter i per l’estel més brillant de la Verge Spica serà ben espectacular.

El segon dels planetes gegants, l’anellat Saturn, és troba ara mateix molt més lluny de nosaltres. Situat a 1398 milions de quilòmetres, al cel brilla com un estel de 1,17 magnituds. Així i tot, és interessant fer-hi una ullada pel telescopi per admirar el sistema d’anells i recordar que en aquest dies s’hi està jugant una de les darreres proeses de la tecnologia humana: fer passar una petita nau Cassini per l’espai de 2000 km que hi ha entre el planeta i els anells. La nau de la NASA, que acabarà morint el proper 15 de setembre, ens ha fet conéixer extensament durant els passats 13 anys Saturn i les seues llunes, especialment Tità i Encèlad, la lluna gelada de Saturn.

Com passà amb Júpiter, la Lluna també ens ajudarà a trobar el planeta anellat al cel. La nit del 13 al 14 de maig el nostre satèl·lit es situarà al costat de Saturn. En aquest cas la col·laboració de la Lluna serà més necessari donada la poca brillantor del planeta en aquesta temporada d’observació.

Finalment caldria parlar dels planetes observables poc abans de l’eixida del Sol. Venus i Mercuri es troben a hores d’ara situats a la dreta del Sol vist des de la Terra i, per tant, caldrà matinar per observar-los adequadament. Si mirem cap a l’est cap a les 6 del matí, veurem Venus més alt al cel, mentre de Mercuri es troba mol arrapat a l’horitzó. El matí del 23 de maig podrem veure com Venus, la Lluna i Mercuri s’alineen, cosa que farà més fàcil la seua localització al cel.

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Si voleu obtenir més informació podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure un senzill mapa del firmament del mes de maig de 2017. I tot això gràcies al Planetari de Quebec.

Fotos:

1.- Aquesta foto de Júpiter va ser presa pel telescopi espacial Hubble quan era relativament a prop de la Terra, a una distància de 667 milions de quilòmetres. Hubble revela la bellesa complexa i detallada dels núvols de Júpiter en les bandes de diferents latituds, conegudes com a regions tropicals. Aquestes bandes són produïdes per aire que flueix en diferents direccions en diferents latituds. Les àrees de color més clar, anomenades zones, són d’alta pressió on l’atmosfera s’eleva. Les regions més fosques de baixa pressió on les caigudes d’aire són anomenats cinturons. La Gran Taca Vermella, una tempesta de llarga vida amb més o menys el diàmetre de la Terra és el tret més distintiu. Unes tempestes molt més petites apareixen com a ovals blancs o de color marró. Crèdits: NASA, ESA, i A. Simon (NASA Goddard).

2.- Esquema de l’oposició de Jupiter. Why Jupiter is closest on April 8.

3.-5. Diversos moments del cel de maig. Stellarium.

Els primers dies de la primavera ens ha dut cels ben clars per observar els planetes i un creixent de Lluna. Les nits encara fresques poden ser traïdores per a l’observació si no ens abriguem bé. Encara que de dia l’oratge ja és ben suau, a la nit la temperatura baixa en picat.

Aquest mes destacarà per la presencia visible a ull nu de cinc planetes al cel observables en distints moments de la nit.

L’esquiu Mercuri serà visible la primera quinzena del mes si mirem cap a l’oest, en un horitzó lliure d’obstacles. A partir de les 21 h el podreu veure, però, compte! Com que està molt prop del Sol, a les 21.45 ja s’haurà post. Per això l’observació del planeta és sempre un repte.

Tindrem la sort que Mart estarà també visible al cel del capvespre. De dia en dia, l’observarem moure’s ràpidament en el cel de l’oest, poc després de la posta de Sol. Els dies 19-20 i 21 d’abril es trobarà sota el cúmul estel·lar de les Plèiades mentre que el 26 es trobarà situat entre aquestes i l’ull del Toro, Aldebaran.

Júpiter, per fi, ja s’ha convertit en el rei de la nit. Ara ja es pot veure per l’horitzó est a partir de les 9 del vespre però caldrà esperar fins ben avançada la nit, quan estiga més alt, lluny de les fluctuacions atmosfèriques pròximes a terra, per a gaudir-lo a través del telescopi. Les bandes nuvoloses, la taca roja, el ball incessant del quatre satèl·lits galileans són fenòmens que no deixen ningú indiferent.

Júpiter es troba ara mateix situat sobre l’estel blavós Spica, el més brillant de la constel·lació de la Verge. Durant tota la nit del 10 al 11 d’abril, la Lluna, quasi plena, s’ajuntarà al duet, passant ben prop del planeta gegant. El trio format serà espectacular i ben bé mereixerà una foto.

Més tard, per l’est, cap a les 3 de matinada a principi de mes (a la 1, a final de mes) eixirà Saturn. Situat a la constel·lació de Sagitari, no s’alçara massa en el cel per la qual cosa les condicions d’observació del planeta anellat no seran optimes en els pròxims mesos.

Finalment, Venus ja es pot veure per l’est un poc abans de l’eixida del Sol.

Un fenomen curiós que podrem veure aquest mes és l’ocultació de l’estel brillant Aldebaran per la Lluna. Aquesta en la seua òrbita al voltant de la Terra va tapant estels de diversa brillantor. La majoria de vegades són estels pocs brillants però de vegades passa per damunt d’un estel brillant i l’efecte es ben curiós. Ens manca temporalment una estrella visible! Esteu atent que la nit del 28 al 29 d’abril, un fi perfil del nostre satèl·lit taparà l’estel gegant roig, l’ull del Toro, Aldebaran.

Us pose la taula de les efemèrides de l’ocultació d’Aldebaran per la Lluna.

Finalment recordar-vos que el diumenge 16 d’abril és el dia de Pasqua, que, com sabeu, té unes clares connotacions astronòmiques.

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Si voleu obtenir més informació podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure un senzill mapa del firmament del mes d’abril de 2017. I tot això gràcies al Planetari de Quebec.

1.- Galàxia espiral NGC 4565 de la Cabellera de Berenice. Sense processar. Nit d’observació a l’Observatori d’Aras de los Olmos. 28 de març de 2017. Enric Marco.
2-4. Diversos moments del cel d’abril. Stellarium.

La primavera ja guaita per tot arreu. La temperatura suau invita a deixar la casa i eixir per admirar la natura que renaix. Com a mostra, els ametllers i cireres ja han tret la flor. I és que el suau però plujós hivern ens deixa a finals de mes. Les falles, com a expressió popular, va nàixer per cremar tot allò vell, també l’hivern que queda enrere. I, per tant, un signe inequívoc del final de l’estació freda és l’inici de les mascletades a València, que heu de veure, almenys una vegada a la vida.

El mes comença, en les primeres hores del capvespre, amb la trobada de la Lluna amb els planetes Mart i Venus mirant cap a l’oest. Els primers dies de març un fi tall lluminós del nostre satèl·lit natural se situarà ben prop dels planetes, formant un triangle el dia 1 mentre que el dia 2 els tres cossos s’alinearan.

Venus continua ben brillant a l’oest unes poques hores després de la posta de Sol. Tanmateix anirà davallant de dia en dia de manera que anirà, de manera aparent, aproximant-se al Sol. Serà el moment en que Mercuri tractarà de prendre-li el relleu. I, aleshores serà fàcil veure’l al costat de Venus la segona quinzena del mes. L’altura dels dos planetes, però, no serà massa elevada. Caldrà cercar un lloc sense obstacles prop de l’horitzó per albirar-los. Els capvespres dels 18 i 19 de març els dos planetes es trobaran, aproximadament, a la mateixa altura però ja massa prop del Sol. A partir d’aquest dia, Venus continuarà davallant mentre que Mercuri anirà separant-se del Sol, augmentant la seua altura, i, per això, serà més visible. Això, però, durarà ben poc. Els últims dies del mes el planeta assolirà una altura d’uns 14º, una misèria si la comparem amb el 43º que va assolir Venus en la màxima separació del Sol.

En març, Júpiter ja és visible per l’est a partir de la primera part de la nit. A primeries de mes el podrem observar ja a les 22:20 h. mentre que a final de mes, a les 21:20 h. ja el podrem gaudir al cel primaveral. D’aquesta manera el planeta gegant serà el centre d’atenció dels observadors del cel durant els pròxims mesos.

Saturn no es deixarà veure fins a la matinada. A l’eixida del Sol es trobarà ja ben alt entre les constel·lacions de l’Escorpí i Sagitari. La nit del 19 al 20, després de veure cremar les falles, la Lluna ens farà el favor d’assenyalar-nos el planeta dels anells ja que s’hi situarà al costat. No teniu excusa per no trobar-lo al cel.

Recordeu que la nit del 25 al 26 de març passarem a l’horari d’estiu. Caldrà afegir una hora als nostres rellotges. Ens allunyarem una mica més de l’horari natural del nostre meridià.

Finalment dir que l’hivern acabarà oficialment el dia 20 de març a les 11:29, quan el Sol travesse la línia de l’equador celeste. Serà el moment de l’equinocci de primavera.

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Si voleu obtenir més informació podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure un senzill mapa del firmament del mes de març de 2017. I tot això gràcies al Planetari de Quebec.

Fotos:

1.- Mascletà a la plaça de l’Ajuntament. 14 de març 2016. Wikipedia Commons.
2-3.- Algunes configuracions interessants dels planetes durant el mes de març 2017. Stellarium.

L’hivern avança inexorable i el fred ja s’ha fet notar amb temporal de pluja i fins i tot neu, com ja vaig contar fa uns dies. Els núvols han estat una constant al cel en els primers dies del mes però quan es retiren podrem admirar un dels panorames celestes més bonics de l’any. Orió, Taure, els Bessons, Ca Major i Ca Menor, les Plèiades…

Diu la llegenda que els set estels més brillants de les Plèiades eren set germanes, filles d’Atlant, el gegant i de Plèione. Taígete, Electra, Alcíone, Astèrope, Celeno i Maia es van unir amb diferents déus. Tanmateix, Mèrope, la més jove, es va casar amb un mortal, Sísif, per la qual cosa no podia presumir tant com les germanes i per això brilla menys al cel.

En astronomia, però, són famoses pel conflicte que van tindre amb el gegant caçador Orió. Aquest, en veure-les un dia, s’enamorà de totes elles i les assetjà durant cinc anys.  Zeus, però, s’afartà de la situació, convertí les Plèiades en estels i envià l’Escorpí per matar l’Orió. Però aquesta és una altra història.

El planeta Venus brilla de manera ben visible cap al sud-oest durant unes tres hores després de la posta de Sol. Si el mirem a traves d’un telescopi el planeta mostra una forma de quart creixent, similar a una lluna petita ja que la llum del Sol li arriba per la dreta. Per tant, tal com descobrí Galileo Galilei, Venus presenta fases com la Lluna. Això és així donat que l’òrbita és troba dins de l’òrbita de la Terra i, a més, ara Venus es troba prop del seu punt de màxim allunyament angular del Sol. Això es pot veure en la figura on he representat l’òrbita del planeta en el cel del capvespre d’un dia qualsevol del mes de febrer.

El planeta Mart acompanya Venus al llarg del mes en les primeres hores de capvespre. A ull nu és només un petit punt roig que pot passar fàcilment per un estel. Al telescopi es pot veure molt millor la seua rojor però no deixa de ser un puntet al cel. No debades es troba ben lluny de nosaltres ara, a només 280 milions de quilòmetres.

El capvespre del 28 de febrer un fi tall de Lluna, quasi imperceptible, formarà amb els dos planetes anteriors un bonic triangle celeste.

Tot això ben previsible. Però la Lluna ens en farà una de grossa el dia 5 a la nit en atrevir-se a tapar completament l’estel brillant Aldebaran, l’ull del Taure, just al costat d’Orió. A partir de les 23:03 i durant aproximadament una hora, el nostre satèl·lit natural ocultarà  α Tauri, Aldebaran. Un espectacle interessant de veure.

Mentrestant Júpiter, situat en la constel·lació de Virgo just al costat de l’estel brillant Spica, ja comença a fer-se visible en el cel de l’est a partir de les 00:30 en els primers dies del mes, mentre que a final del mes, el planeta eixirà per l’horitzó est ja a les 22:30. Per trobar-lo al cel podeu aprofitar que la Lluna s’hi situarà ben a prop la nit del 15 al 16 de febrer.

Per veure Saturn i Mercuri caldrà esperar l’eixida del Sol. Saturn, més separat i més amunt, serà fàcilment visible mirant a l’horitzó del sud-est a partir de les 6 del matí. Mercuri, com sempre, serà difícilment visible per la seua proximitat aparent al Sol.

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Si voleu obtenir més informació podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure un senzill mapa del firmament del mes de febrer de 2017. I tot això gràcies al Planetari de Quebec.

Fotos:

1.- Les Plèiades, un cúmul obert que consta d’unes 3000 estrelles a una distància de 400 anys llum (120 parsecs) de la Terra en la constel·lació del Taure. També es coneix com “Les set germanes”, o les designacions astronòmiques NGC1432-1435 i M45. NASA, ESA, AURA/Caltech, Palomar Observatory. D. Soderblom i E. Nelan (STScI), F. Benedict i B. Arthur (U. Texas), i B. Jones (Lick Obs.). Wikipedia Commons.

2-3. Stellarium.

Han tornat els cels clars i nets de núvols i les ganes d’observar poden ser acomplides si podem aguantar el fred extrem d’aquest dies de cap d’any.

Aquest mes els planetes faran les seues danses celestes acompanyats per la Lluna. Venus i Mart durant el capvespre i Júpiter, Saturn i l’esquiu Mercuri poc abans de l’alba ens retornaran la bellesa al cel.

Ben s’ho valdrà observar tots aquests planetes. Tanmateix, realment Venus, ben brillant al cel, serà l’astre rei de la nit. Actualment és tan visible que, fins i tot, els no avesat a aixecar el cap cap al firmament s’han adonat del diamant blanquinós al cel del capvespre.

Els primers dies del mes (1, 2 i 3 de gener) un fi tall de Lluna creixent jugarà amb els planetes Mart i Venus. Com podeu veure en les figures adjuntes, el dia 1 la Lluna es trobarà més prop de l’horitzó, el 2 se situarà entre els dos planetes i el 3 ja serà l’astre més elevat.

El ball celeste entre aquests tres objectes retornarà l’últim capvespre del mes. El 31 de gener la Lluna formarà un triangle amb els planetes.

Aquesta enorme brillantor del planeta Venus és causada per la proximitat al punt de màxima separació del Sol, la Màxima Elongació Oriental. Vist des de la Terra, el 12 de gener al capvespre el planeta se situarà a 47.1º del Sol. Aquest angle tan gran respecte a la direcció al Sol és el responsable que Venus siga visible dalt de l’horitzó pràcticament 3 hores després de la posta.

I deixe un exercici per als que tinguen telescopi. La nit del 12 de gener, a les 23:08 h. Venus i Neptú s’ajuntaran al cel a només 0,4º, una mica més d’un diàmetre lunar. Amb un ocular de pocs augments podreu tindre l’oportunitat d’observar el planeta més llunyà (de moment) del Sistema Solar en el mateix camp que Venus. No deixeu passar l’ocasió.

Els altres planetes ja s’han d’observar a la matinada. Mirant cap a l’est a la matinada, Júpiter serà el més matiner ja que el veurem alçar-se cap a les 2 a principi de mes mentre que a final ja serà visible a les 12 i mitja de la nit.

Més prop de l’alba podrem admirar Mercuri i Saturn si mirem cap a l’est. El planeta més proper a l’horitzó serà l’esquiu Mercuri que assolirà la màxima separació del Sol (24,1º) el 19 de gener.

Gener també ens oferirà altres espectacles astronòmics diferents als planetes. Una de les pluges de meteors més actives, juntament als Perseids d’agost i als Gemínids de desembre, serà els Quadràntids. El cos progenitor s’ha identificat recentment com l’asteroide 196256 (2003 EH1), que a la vegada podria ser el cometa C/1490 Y1, observat pels astrònoms xinesos, japonesos i coreans fa 500 anys.

Aquesta pluja d’estels que sembla vindre de la constel·lació del Bover tindrà el màxim el dia 3 de gener amb una taxa prevista de meteors de 120 meteors/hora al cenit sempre si s’observa des de llocs foscos. La nit anterior (2 de gener) també serà bona per observar el fenomen. Enguany la Lluna no serà massa molesta ja que no brillarà massa en el cel i es pondrà prompte. Caldrà mirar cap a l’est a la constel·lació del Bover, al sud de l’Òssa Major, durant les matinades del 2, 3 i 4 de gener a partir de les 3. Bona sort.

Com sabeu, les estacions astronòmiques són realment causades per la inclinació de la Terra respecte al pla de l’òrbita al voltant del Sol i, no, com encara algunes persones creuen, per la variació de la distància a la nostra estrella. Per això, és bo recordar que el pròxim 4 de gener a les 17:00, als pocs dies de començar l’hivern a l’hemisferi nord, el nostre planeta assolirà una aproximació mínima al Sol de només 147496500 km (0,98331 ua).

I, d’acord amb la nova tradició consolidada l’any passat, faig notar que el dia 12 de gener tindrem la primera Superlluna de l’any. La Lluna estarà en fase de plena poques hores després de passar pel perigeu, amb una distància mínima a la Terra de 363239 km.

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Si voleu obtenir més informació podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure un senzill mapa del firmament del mes de gener de 2017. I tot això gràcies al Planetari de Quebec.

Imatges:
1.- La Lluna i Venus des de Tavernes de la Valldigna, la Safor. 1 de gener 2017. Enric Marco.
2.-5 Posició dels planetes en diversos dies de gener 2017. Stellarium.
6.- Radiant dels Quadrantids.Timeanddates.com

La constel·lació d’Orió destaca al cel amb els brillants estels Betelgeuse i Rigel, Taure amb Aldebaran, amb les petites i agrupades Plèiades, Ca major amb Sírius i menor amb Proció i es Bessons, amb els estels Càstor i Pol·lux. Unes constel·lacions dedicades a contar-nos les desgràcies d’un gegant caçador en assetjar les belles Plèiades fou castigat per Zeus a travessar mars i a ser finalment assassinat per l’Escorpí, el qual s’amagà ràpidament ben lluny entre les constel·lacions del cel de l’estiu.

I entre l’univers de déus, gegants, mortals i monstres durant aquest mes deambulen els planetes Venus, Mart i Júpiter, ho fa fugaçment Mercuri mentre que la Lluna, seguint el camí al voltant de la Terra s’anirà acostant a aquests astres, permetent la seua identificació.Al principi del mes, si mirem cap a l’oest poc després de les 18:00 h, tot i esperant que s’amague el Sol i apareguen les primeres estrelles, ja podem admirar el brillant planeta Venus en la constel·lació de Sagitari. I si mirem una mica cap a l’esquerra, Mart guaita des la veïna constel·lació de Capricorni.

Els planetes, però, no estaran quiets i fugiran com esperitats del Sol movent-se de dia en dia cap a l’est. Venus es mourà ràpidament i cap al final del mes ja estarà situat a Capriconi mentre que Mart arribarà a l’Aquari. Entre els dies 3 al 5 de desembre la Lluna jugarà amb els planetes posant-se al costat, davant o al mig com per entrebancar el seu camí. Bon moment per saber qui és qui.

Mercuri, sempre ocult entre la lluïssor del Sol, se n’apartarà aquests primers dies de desembre. Si trobeu un horitzó oest lliure d’obstacles, sense muntanyes, arbres o edificis, el podreu trobar com un punt brillant poc elevat just en fer-se fosc. No trigueu en buscar-lo ja que només serà visible durant un poc més de mitja hora. El vespre del dia 11 Mercuri assolirà la màxima separació angular del Sol. Serà el moment de la Màxima Elongació Oriental (Greatest eastern elongation) de l’astre i permetrà que uns dies abans i després el planeta es veja prou bé a la posta de Sol.

Però si voleu observar Júpiter caldrà que matineu ja que ara mateix el moviment en la seua òrbita l’ha situat a la dreta del Sol vist des de la Terra. Per tant, s’ha de matinar molt ja que no eixirà per l’horitzó est fins a les 4 de la matinada situat en la constel·lació de la Verge. El dia 23 una fina lluna minvat se situarà al seu costat per ajudar a identificar-lo.

Desembre és també el mes d’una de les pluges d’estels més importants de l’any. Els pròxims dies  els petits meteors dels Gemínids aniran travessant l’atmosfera terrestre fins el 19 de desembre. La previsió del màxim de la pluja serà el diumenge 11 de desembre, unes hores després de  la posta de Sol, quan la constel·lació dels Bessons (Geminis) estiga ben alta. S’espera una taxa d’emissió de partícules molt alta, d’uns 120 meteors/hora que podrien observar-se des de llocs foscos. Tanmateix la impertinent Lluna quasi Plena farà difícil l’observació. La curiositat d’aquesta pluja és que no és associada amb un cometa sinó que és causada per un estrany asteroide, el 3200 Phaeton, tal com vaig explicar en un apunt.

I, finalment, recordar que desembre és també el mes del canvi d’estació. El 21 a les 12:44 h. el Sol assolirà el punt més baix de l’esfera celeste. Serà el dia del solstici d’hivern. L’estació freda entrarà amb tot el dret per refredar-nos la vida durant uns mesos.

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Si voleu obtenir més informació podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure un senzill mapa del firmament del mes de desembre de 2016. I tot això gràcies al Planetari de Quebec.

Imatges:
1.- Mosaic del calendari romà al museu de Susse, Tunísia. Wikimedia Commons.
2.-4 Posició dels planetes en diversos dies de desembre 2016. Stellarium.

Ja en novembre, al bell mig de la tardor, les nits llargues i encara no massa fredes inviten a l’observació ja siga des del pobre cel nocturn de la ciutat o des del cel immaculat del Montsec o de la Serrania valenciana. Aprofiteu un cap de setmana sense lluna i busqueu el firmament recordant el cel dels vostres avis i amb el que els grans científics bastiren les teories de l’univers.

Novembre es troba a mitjan camí entre l’estiu i l’hivern i per això mateix gaudeix de les constel·lacions d’aquestes estacions. Si poc després de la posta de Sol encara és possible veure l’Escorpí, Sagitari i el Triangle d’Estiu amb la Via Làctia que la travessa (veieu imatge inicial de l’apunt), en avançar la nit ja pugen per l’est Taure, Orió i els estels dels Bessons.

I si parlem de la visibilitat dels planetes, Saturn ens abandona aquest mes en endinsar-se en la brillantor solar de la posta. Tanmateix encara serà possible veure’l cap al sud-oest la primer quinzena del mes ben prop d’un horitzó lliure d’obstacles. El capvespre del 2 de novembre, el brillant Venus, el dèbil Saturn i la fina llesca de la Lluna es posaran en fila per facilitar-nos la feina de trobar-los al cel.

Mentrestant, al sud-oest, poc després de la posta del Sol, Venus continuarà ben brillant al cel i, de fet, encara ho serà més cada dia que passe. El planeta germà de la Terra es podrà veure durant més d’una hora i mitjà il·luminant el cel del capvespre fins que es faça ben fosc.

Mart continuarà la seua carrera desenfrenada fugint del Sol. Si a principis de mes es troba a l’extrem de Sagitari, al final de novembre ja es trobarà al centre de Capricorni. No es féu il·lusions. En aquest punt de l’òrbita, el planeta no presenta cap detall especial  en observar-lo amb un telescopi petit o mitjà. Caldrà esperar millors temps.

Júpiter s’observa a la matinada, poc abans de l’eixida del Sol, mirant prop de l’horitzó est. El planeta, però, també fuig del Sol. Si a primeries del mes es veurà a partir de les 6, cap al final de mes ja el podrem veure al cel de matinada a partir de les 4:30. La matinada del 25 de novembre una Lluna fina minvant es situarà al costat del planeta gegant.

El mes de novembre també és el mes d’una de les pluges d’estels més important de l’any, els Leònids. Provenen dels residus del cometa 55P/Tempel-Tuttle, i, com el seu nom indica el seu radiant es troba en la constel·lació de Leo. Els meteors es veuran durant la matinada de la nit del 17 al 18 de novembre encara que els que es puguen observar estaran deslluïts per una brillant lluna minvant, ja que la Lluna plena haurà sigut només tres dies abans. Res d’espectacular enguany, doncs.

Finalment avisar-vos que la nit del 13 al 14 de novembre, donat que la Lluna serà plena just unes poques hores després del pas més pròxim a la Terra (perigeu), serem testimonis del fenomen de la Superlluna, en que el nostre satèl·lit serà un 14% més gran al cel i un 30% més brillant que en una Lluna plena normal. Observeu-la i feu-li fotos en el moment de l’eixida de la Lluna per l’horitzó est. A gaudir-la!

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Si voleu obtenir més informació podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure un senzill mapa del firmament del mes de novembre de 2016. I tot això gràcies al Planetari de Quebec.

Imatges:

1.- L‘Estació Espacial Internacional creua la Via Làctia sota l’Àguila i Lira (Triangle d’Estiu) en el cel de l’Observatorio del Roque de los Muchachos. La Palma. 21 d’octubre 2016. 20:17. Enric Marco.
2-3.- Simuacions Stellarium.
4.-  Radiant dels Leònids. Meteor Showers online.