Pols d'estels

Finalment les pluges han tornat al nostre país encara que serà per poc temps. Els registres ens indiquen que el primer trimestre ha estat el més sec des de fa 155 anys a la ciutat de València. Però aquests dies, després de mesos d’estabilitat l’anticicló es retira d’Europa Occidental i la inestabilitat, finalment, arriba. El canvi climàtic és real i avança a marxes forçades. Global warning is real!, com exclamava l’escriptora i divulgadora científica Dava Sobel, al final de la seua magnífica conferència el mes passat.

Potser ploga aquest dies i, per tant, les condicions d’observació no siguen òptimes, però segur que tindrem algun moment de cel ras per admirar el cel nocturn.

Els planetes continuen sent esquius als observadors vespertins. La majoria dels planetes romanen visibles en la matinada, hores abans de l’eixida del Sol. Júpiter, Saturn, Venus i Mercuri van jugant en un ball còsmic però caldrà matinar per admirar-ho.

Al vespre només Mart és visible. Prop de l’horitzó oest a la posta del Sol i situat en la part més allunyada de la seua òrbita a més de 300 milions de quilòmetres, el planeta roig no és actualment un gran objectiu dels astrònoms.

El que sí que serà interessant serà admirar per darrera vegada fins al final de la tardor les constel·lacions més interessants del cel nocturn, Orió, Taure i els dos Cans. Ja ben a l’oest aquest mes, aquestes s’enfonsaran en la lluïssor solar en les pròximes setmanes.

És a la matinada on s’observarà el ball còsmic dels planetes i la Lluna. Ja des de la 1 de la matinada se’ns presentarà majestuós el planeta Júpiter, al final del Serpentari, mentre que Saturn, en Sagitari, enmig de la Via Làctia, ho farà més tard, després de les 2 del mati.

Venus i Mercuri, molt més pròxims a la direcció on es troba el Sol, eixiran per l’horitzó est poc abans de l’alba.

Així que, a la matinada tindrem una autèntica exposició planetària. Tots els planetes matiners s’escamparan per tot el cel, des de l’est fins al sud poc abans de l’eixida del Sol.

La Lluna, juganera com és, no perdrà l’ocasió de desfilar per davant dels planetes. Els dies 24 i 25 d’abril, se situarà entremig de Júpiter i Saturn, permetent identificar clarament els planetes als poc entrenats en l’observació del cel.

No només podem gaudir de l’observació dels planetes sinó que també podrem veure al final del mes, la pluja d’estels dels Lírids.

Els Lírids són una pluja de meteors d’activitat moderada. El seu període d’activitat s’estén entre el 16 i el 25 d’abril. El seu màxim és el 22 d’aquest mes amb 18 meteors per hora.

Són meteors de velocitat alta que radien de la Lira, constel·lació de la qual prenen el nom.

El cos progenitor dels Lírids és el cometa Thatcher (C/1861 G1) de llarg període. Si bé és una pluja anual, mostra augments d’activitat amb periodicitat desconeguda. Els últims, el 1945, 1946 i 1982, amb màxim d’activitats <200.

Aquest mes finalment es faran publiques les primeres imatges del forat negre central de la nostra galàxia,  Sagittarius A*. L’abril de 2017 una xarxa de 8 radiotelescopis d’arreu del món van fer observacions conjuntes per formar la primera imatge real de l’objecte supermassiu del centre de la Via Làctia. Després de dos anys de dura feina analitzant les dades sembla que disposarem d’aquesta imatge, la fita astronòmica més important de l’any.

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Si voleu obtenir més informació podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure un senzill mapa del firmament del mes d’abril de 2019. I tot això gràcies al Planetari de Quebec.

Imatges:

1.- Març. Relleu de l’església de Voer, Jutlàndia, segle XVI. Museu Nacional de Dinamarca. Enric Marco.
2-4. Diversos moments del cel d’abril 2019. Stellarium.
5.- Dibuix artístic d’un forat negre supermassiu de milions de masses solars. Crèdits: JPL

El mes de març comença amb temperatures altes i un potent anticicló que dura des de principis d’any. Els efectes de l’escalfament global ja afecten les nostres vides quotidianes: més pols en suspensió, més contaminació atmosfèrica.

.En principi, amb aquest anticicló i sense núvols des de fa setmanes, les observacions astronòmiques serien ben profitoses. Tanmateix  la darrera setmana la transparència atmosfèrica no ha estat òptima per fer grans observacions.

Els grans planetes continuen sent esquius per als visitants del cel vespertins i romanen, des de fa mesos, en el cel oriental visible a la matinada. Al capvespre, però, dos planetes dèbils es mostren als observadors: Mercuri, visible durant uns 45 minuts després de la posta de Sol i Mart, ben alt i movent-se ràpidament de dia en dia entre les constel·lacions.

Mercuri, que al telescopi mostra un perfil com de lluna creixent, es mou ràpidament en la seua òrbita al voltant del Sol. Així que cap al 4 o 5 de març tornarà a aproximar-se al foc central  i es tornarà tan dèbil en la lluïssor crepuscular que serà indetectable.

Mart, que l’estiu passat estava en oposició i per tant en el seu punt més pròxim a la Terra, està ara quatre vegades i mitja més lluny que llavors. Per això mateix, la seua brillantor rogenca és molt feble encara que al telescopi deixa veure algun detall superficial. El planeta es mourà aquest mes cap als cúmuls de les Híades i les  Plèiades, en la constel·lació de Taure, on hi arribarà els últims dies del mes. La Lluna creixent de l’11 de març se situarà al seu costat per ajudar a trobar-lo.

Cal esperar a la matinada per veure la resta de planetes. El primer a eixir per l’horitzó sud-est és Júpiter. Cap a les 3 de la matinada el planeta gegant farà la seua aparició triomfal  en el sud de la constel·lació del Serpentari. El planeta ja estarà ben alt quan, pel sud-est, el planeta Saturn guaite per l’horitzó sud-est cap a les 5 de la matinada. Situat a la constel·lació de Sagitari el planeta anellat és, ara mateix, prou  dèbil. A més a més la seua proximitat a la direcció solar farà que ja abans de l’eixida del Sol,  la seua visió es perda en la lluïssor de l’alba.

El planeta amb major dificultat d’observació és, ara mateix, Venus ja que eixirà per l’horitzó quan els primers llums del dia ja estiguen presents. Sort de la forta brillantor del planeta que ens permetrà poder admirar-lo fins i tot en aquestes circumstàncies.

La Lluna, com sempre, jugarà amb els planetes i, ajudarà a descobrir-los. La matinada del 2 de març, una Lluna minvant se situarà entre Saturn i Venus. El dia següent l’alineació continuarà, amb la Lluna al final de la cadena còsmica. Una llunació més tard, el nostre satèl·lit tornarà a ballar amb els planetes gegants. La matinada del 27 de març, cap a les 3, la Lluna se situarà a 1,2º a l’esquerra de Júpiter, mentre que dos dies més tard, el 29, la Lluna se situarà a només 0,8º de Saturn, un poc més que un diàmetre lunar.

En març transcorren els últims dies de l’hivern. Els últims minuts del 20 de març el Sol travessarà la línia de l’equador. La nit i el dia tindran la mateixa durada. Serà el moment de l’equinocci. Començarà la primavera.

Un esdeveniment de l’exploració espacial d’aquests dies mereix ser contat. La sonda japonesa Hayabusa2, en òrbita des de fa mesos al voltant de l’asteroide Ryugu que es troba a 300 milions de quilòmetres de la Terra, finalment va aterrar amb èxit el passat divendres i va prendre mostres de l’asteroide, per  buscar pistes sobre l’origen de la vida i del Sistema Solar.

Hayabusa2 disparà un projectil contra la superfície per aixecar un núvol de pols que va ser recollit per la sonda que tornà a enlairar-se altra vegada per retornar a la posició en òrbita. La nau està prevista que arribe a la Terra amb les mostres el 2020.

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Si voleu obtenir més informació podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure un senzill mapa del firmament del mes de març de 2019. I tot això gràcies al Planetari de Quebec.

Imatges:

1.- Març. Relleu de l’església de Voer, Jutlàndia, segle XVI. Museu Nacional de Dinamarca. Enric Marco.
2-5. Diversos moments del cel de març 2019. Stellarium.
6.- L’ombra de Hayabusa2 sobre Ryugu. JAXA, University of Tokyo & collaborators.

Febrer comença amb temperatures baixes i vent glaçat, mentre al Pirineus la neu ja demana el seu lloc. Som a l’hivern i és l’oratge que ens toca en aquesta època de l’any.

En fer-se fosc la fantàstica i gegantina constel·lació d’Orió domina el cel en direcció al sud. Representa un caçador, que juntament amb les constel·lacions de Canis Major i Minor, els gossos, i Lepus, la llebre, és una imatge completa de cacera de l’antiguitat clàssica.

Els tres estels del seu cinturó són un referent ben clar per trobar-la al firmament. A més a més si prolonguem la línia d’aquests estels cap a la dreta ens trobarem amb la constel·lació de Taure, una de tantes representacions de Zeus al cel nocturn, amb la rogenca estrella Aldebaran, fent d’ull del bou. I si continuem la línia imaginaria més encara cap a la dreta arribarem al cúmul d’estels de les Plèiades, germanes assetjades pel gegant Orió que finalment fou severament castigat pels déus per les seues accions.

Com ja passa des de fa uns mesos, només Mart, i també de manera difícil Mercuri, són visibles en la primera part de la nit.

Situat en la constel·lació dels Peixos, però movent-se de dia en dia, Mart rebrà la visita d’una Lluna creixent el capvespre del 10 de febrer. Vist al telescopi, el planeta es veu com un petit cercle rogenc sense massa detalls. La nit del 12 al 13 de febrer Mart i Urà se situaran l’un al costat de l’altre a només 1º de distància, una separació igual a dues llunes plenes. Per gaudir de l’encontre, però, caldrà utilitzar almenys uns prismàtics o un telescopi petit.

El petit i fugisser planeta Mercuri ens farà l’honor de deixar-se veure en les últimes clarors del dia a partir de la darrera desena del mes. Serà aleshores quan, mirant cap a l’oest poc després de la posta del Sol, podrem veure un punt brillant ben prop de l’horitzó. Serà Mercuri, que justament el 27 de febrer es trobarà en la màxima elongació oriental, la màxima separació del Sol (18,1°). Aquest angle tan menut ja ens fa saber que la visió del planeta només serà possible fins una hora aproximadament després de la posta del Sol.

Serà a la matinada quan la dansa planetària estarà en el seu màxim, com ja vam veure al final del mes passat. Mirant cap al sud-est, Júpiter, Venus i Saturn, amb l’esporàdica presència de la Lluna, ens continuaran oferint als observadors que s’aixequen ben d’hora un espectacle de llums en les hores prèvies a l’albada. Venus serà el planeta que més es mourà ja que al llarg del mes s’anirà desplaçant aparentment en direcció al sol eixint. L’exhibició dels planetes serà visible al llarg de tot el mes de febrer però us deixe alguns moments que considere més interessants.

Si mirem cap al sud-est i poc abans de l’eixida del Sol, la matinada del 10 de febrer podrem gaudir d’una bella alineació planetària. De dalt a baix i de dreta a esquerre, Júpiter, Venus i Saturn, aquestos darrers ja en Sagitari, formaran una línia recta, just al costat de l’estival constel·lació de l’Escorpí, monstre que acabà amb la vida del malvat Orió.

Els planetes no romanen estàtics al cel ja que es mouen en les seues òrbites i, per tant, de tant en tant, ocorre que, vistos des de la Terra, semblen convergir i aproximar-se entre ells. És el que s’anomena una conjunció planetària. I precisament el 18 de febrer a la matinada, i cap al sud-est, Venus i Saturn se separaran només per 1,1º, l’equivalent a dues llunes plenes. Bon moment per fer una foto.

El mes acabarà amb la presència de la Lluna en la dansa celeste celebrada al llarg del mes en les últimes hores de la nit. El nostre satèl·lit se situarà entre Júpiter i Saturn, afegint-se a la gran línia planetària

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Si voleu obtenir més informació podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure un senzill mapa del firmament del mes de febrer de 2019. I tot això gràcies al Planetari de Quebec.

Imatges:
1.- Campus de Burjassot, Universitat de València. Posta de Sol. 24 de gener 2019. Enric Marco.
2.- Mapa d’Orió. Härkä és Taure, i Jänis, Lepus, en la llengua de la imatge de Wikipèdia.
3-7. Imatges d’Stellarium.

L’any nou comença amb un potent anticicló sobre el nostre país que ens ha permés gaudir d’un cel nocturn reblit d’estrelles per a acomiadar l’any 2018 i reble el 2019.  La constel·lació d’Orió, representació del gegant caçador que, perseguint llebres pels boscos de Boècia, trobà un dia les belles germanes Plèiades nadant en un llac, és ara la reina del cel. Orió es troba acompanyada pel brillant Sírius, l’estel més brillant del cel, que a la 1 de la matinada s’ha situat exactament al sud, com un rellotge que ens ha avisat que una nova ronda del nostre planeta al voltant del Sol s’ha engegat.

El 2019  comença també amb importants assoliments en exploració espacial: l’arribada de New Horizons a 2014 MU69, actualment anomenat Ultima Thule, la posada en òrbita d’Osiris-REx al voltant de l’asteroide Bennu i l’aterratge de la sonda xinesa Chang’e 4 sobre la cara oculta de la Lluna que ja s’han aconseguit o s’esdevindran en poques hores. D’elles ja aniré informant al llarg del mes.

Durant aquest mes de gener, l’observació dels planetes no serà gran cosa durant les primeres hores de la nit. Només Mart es manté en el cel del capvespre mentre va movent-se de dia en dia fugisser entre les constel·lacions. La distància a la Terra ja és considerable i la seua lluïssor ja està ben minvada respecta a la de l’estiu passat però encara el podeu descobrir ben rogenc poc després de la posta de sol en la constel·lació de Peixos. El 12 de gener la Lluna creixent us ajudarà a trobar-lo en situar-se al seu costat.

L’espectacle de la nit serà a la matinada, unes poques hores abans de l’alba. En aquestes hores fresques de l’hivern podrem gaudir de la presència dels planetes Venus, ben alt i brillant al cel, Júpiter més baix, i Mercuri i Saturn molt baixos i prop de l’horitzó sud-est. Amb tots ells jugarà una lluna minvant cap al final del mes de gener.

Un exemple d’aquest joc lunar ja el podreu gaudir ben prompte. La matinada del 2 de gener, cap a les 7:30 del matí, amb el Sol enviant llum des de sota de l’horitzó, la Lluna, amb una fase ben minvant se situarà prop del planeta Venus i amb el brillant Júpiter i el dèbil Mercuri formarà una quàdruple aliança planetària. Aquesta visió, tanmateix no durarà gaire. Venus assolirà la seua màxima separació aparent del Sol el 6 de gener. Vist des de la Terra, aquest dia el planeta Venus es trobarà situat en el punt més extrem de la seua òrbita al voltant del Sol: 46,9° per l’angle format entre el Sol-Terra-Venus.

A partir d’aquest dia Venus, seguint la seua òrbita, s’anirà acostant, de manera aparent, al Sol de dia en dia. Per tant, en passar els dies, Venus davallarà en altura i s’anirà aproximant al planeta Júpiter. Això és el que veurem entre el 20 i el 25 de gener, amb l’aproximació màxima els dies 22 i 23. Bon moment per fer-hi una foto, al costat de la lluminària d’Antares, l’estel rogenc ull de l’Escorpí.

A aquesta dansa celeste s’hi afegirà el 31 de gener una lluna ben fina, i un Saturn amagat en les primers llums solars en Sagitari, que demostrarà que la natura també sap guarnir el cel sense ajuda dels humans.

Hi ha altres tres fenòmens astronòmics a destacar en aquest primer mes de 2019.

El màxim de la pluja de meteors dels Quadràntids s’esdevindrà la nit del 3 de gener. És una de les pluges fortes de l’any però poc coneguda. Les previsions ens donen uns 120 meteors/hora en condicions d’observació en indrets ben foscos.

A més a més  la matinada del dia 21 de gener, cap a les 6 del matí, abans de l’eixida del Sol, podrem gaudir de les fases inicials d’un eclipsi de Lluna. En aquest cas no estem ben situats per observar el fenomen complet, ni l’hora és la millor, però s’ho valdrà veure altra vegada la Lluna tacada de “sang”, com en el passat 27 de juliol de 2018.

Finalment podríem parlar de la conjunció (aproximació extrema) entre la Lluna i l’estel més brillant de la constel·lació de Taure, Aldebaran, la nit del 17 de gener. Dos objectes brillants en el cap del gegant Orió.

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Si voleu obtenir més informació podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure un senzill mapa del firmament del mes de gener de 2019. I tot això gràcies al Planetari de Quebec.

Imatges:

1.- Paisatge a l’Albufera de València, prop del Palmar. 27 de desembre 2018. Enric Marco.
2.- Primeres imatges d’Ultima Thule obtingudes per la càmera Lorri de New Horizons, el 30 de desembre de 2018 des de 2 milions de quilòmetres. Sembla que no és un objecte bilobulat sinó que té un aspecte més de cacauet. NASA
3-8.- Simulacions del cel de gener. Stellarium

La Terra avança inexorable al voltant del Sol pels camins marcats per la gravitació. Aquest gir constant ja ha fet el ple i ens porta al final de l’any. Un any que acaba quan el món sembla anar enrere amb injustícies allà on et gires.

El cel nocturn, però, allà on no ens han furtat les estrelles, continua igual de bell i fascinant. La seua observació atenta ens recorda els nostres orígens en el si de les estrelles.

El cel de desembre és un dels més interessants de l’any. A banda del conjunt espectacular format per la constel·lació d’Orió amb la seua nebulosa i el cinturó, el Taure, amb l’estel roig Aldebaran i el cúmul de les Híades, el Ca Menor i Sírius, l’estel més brillant del cel, també trobarem els Bessons, el Cranc i Auriga, tots amb els seus cúmuls sorprenents i nebuloses majestuoses sobre el camí brillant de la Via Làctia.

Durant aquest mes de desembre, de tots els planetes visibles, només Mart ho serà a hores vespertines. Després de la posta del Sol, el planeta roig es trobarà alt al cel en direcció al Sud. Durant la primera part de la nit, en pondre’s cap a les 23 h. podrem encara presenciar el seu aspecte rogenc.

Per observar els altres planetes caldrà matinar o passar tota la nit al ras. El planeta més espectacular a hores d’ara és Venus. Actualment ben separat del Sol, serà visible a l’horitzó sud-est 3 hores abans de l’eixida del Sol. La visió del planeta serà grandiosa a l’alba quan comencen les primeres llums del Sol mentre el foc brillant de Venus es resisteix a apagar-se. La matinada del dia 4 de desembre una lluna minvant se situarà al seu costat sota la mirada vigilant de l’estrella Spica de la constel·lació de Virgo.

Serà la matinada següent, el 5 de desembre, quan mirant a l’est poc abans de l’alba, un bocí encara més petit de lluna minvant se situe dalt i a la dreta de Mercuri, un astre, la proximitat aparent al Sol el fa ben difícil d’observar.

Finalment, cap a la meitat del mes de desembre, Júpiter, el planeta gegant, tornarà a ser visible en la lluïssor solar matinal després d’haver transitat per darrere del Sol. Com un regal per acomiadar la tardor, Mercuri i Júpiter s’aproximaran a menys d’un grau (com unes dues llunes plenes) cap a les 7 de la matinada del 21 de desembre.

I és que aquest mateix dia, 21 de desembre, a les 23:23 h. el Sol assolirà el punt més baix respecte a l’equador. Serà el moment del solstici d’hivern i el dia amb menys hores de llum de l’any ja que l’arc recorregut al cel serà el més petit de l’any.

El cel de desembre d’enguany tindrà una visita inesperada. El petit i molt actiu cometa 46P/Wirtanen s’aproxima a la Terra i ja es visible amb prismàtics i a ull nu des de llocs foscos. El 16 de desembre aquest objecte composat per gels de diversa composició (aigua, diòxid de carboni, nitrogen, …..) i roques i d’un quilòmetre de grandària se situarà ben prop del cúmul estel·lar de les Plèiades, trobant-se aleshores a només 11,5 milions de quilòmetres de la Terra. Serà ben fàcil trobar-lo. Ara les fotografies ens el mostren  com un objecte gasós de color verdós causat pel carboni diatòmic i amb una grandària aparent tan gran com dues llunes plenes. La brillantor del cometa augmentarà a mesura que passen els dies i segur que ens donarà sorpreses. El cometa Wirtanen, que té un periode orbital de 5,4 anys, va ser el primer objectiu de la sonda Rosetta allà per l’any 2000. Tanmateix el retard en l’execució d’alguns components de la nau foren la causa que es busqués un cometa més assequible que resultà ser el famós 67P/Chuyrumov-Gerasimenko.

Podeu trobar més informació sobre el cometa en la web de Pepe Chambó: Cometografía i algunes cartes celestes en Sky Tools Chart. Continuaré informant.

Desembre és també el mes de la pluja de meteors dels Gemínids. Les nits del 13 i 14 de desembre serà quan la pluja estarà més activa amb 120 meteors/hora si les condicions són optimes.  Els meteors d’aquesta pluja semblen venir del radiant de la constel·lació dels Bessons (d’aquí el seu nom).

Finalment destacar dues notícies relacionades amb l’exploració espacial del Sistema Solar. El 26 de novembre passat arribà a Mart la nau Insight de la NASA amb la missió d’estudiar l’interior del planeta. Per fer-ho disposa d’un trepant que perforarà la superfície i d’un sismòmetre ultrasensible per detectar els possibles sismes marcians i, a partir d’ells, determinar les capes interiors.

I per acabar caldria parlar de la nau New Horizons. Després de dos anys i mig del seu pas per Plutó, la nau arribarà l’1 de gener de 2019 a 2014 MU69, actualment anomenat Ultima Thule, un objecte del Cinturó de Kuiper. Ja en parlarem més endavant d’aquesta nova aventura del petit robot viatger.

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Si voleu obtenir més informació podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure un senzill mapa del firmament del mes de novembre de 2018. I tot això gràcies al Planetari de Quebec.

Imatges:

1.- Cometa 67P/Wirtanen amb el (RC)200/1.635 mm des de l’Observatori La Cambra. Joanma Bullón, amb permís.
2.-3-4-5 Simulacions del cel. Stellarium
6.- Moviment del cometa 67P/Wirtanen al cel des de november 2018 fins a febrer 2019. Punxeu sobre la imatge per veure-la més gran. De wirtanen.astro.umd.edu/46P/46P_finder_charts.shtml
7.- Recreació de l’arribada de New Horizons a Ultima Thule l’1 de gener de 2019. NASA.

La tardor avança sense miraments i ens ha dut ja pluges torrencials i fred intens. Els rius i rierols van plens i les muntanyes més altes del país ja mostren els caps enfarinats.

Els núvols que acompanyen aquest temps hostil no ens deixen veure el cel nocturn. I és una llàstima perquè ens perdem l’espectacle d’observar moure’s la celístia.  I, és que, de mica en mica, a mesura que la Terra fa el cicle anual, les constel·lacions estiuenques desapareixen per l’oest mentre que les que són plenament hivernals com la grandiosa Orió ja surten per l’est. Amb les constel·lacions de l’estiu, aquest mes també desapareixerà  la visió del planeta Júpiter, ara quasi alineat amb el Sol.

Quedaran, però, planetes per admirar. Saturn i Mart continuaran sent visibles en el cel del capvespre mentre que Mercuri guaitarà el cap només uns pocs minuts després de la posta de Sol mirant cap a l’oest. Per admirar Venus, per contra, caldrà mirar cap a l’est poc abans de l’eixida del Sol.

Mart i Saturn dominaran el cel nocturn del mes. Saturn en Sagitari, ja ben baix al capvespre, encara és una meravella vist al telescopi. Però a ull nu també ens donarà un bell espectacle. La vesprada-nit de l’11 de novembre, una lluna fina de 4 dies d’edat, se situarà ben prop del planeta. Aquesta conjunció planetària és un dels interessants exemples del moviment dels astres, en aquest cas la Lluna pròxima alineant-se amb el distant Saturn. Tracteu de fer-los una foto.

Mart, el planeta vermell, encara mostra la seua potència lumínica a causa de la proximitat a la Terra. L’actual oposició bianual no ens ha mostrat enguany una visió massa interessant amb l’ús de telescopis petits i mitjans. Només la zona muntanyenca de Syrtis Major i la zona polar gelada han estat visibles.

Finalment el planeta Venus serà observable altra vegada. Ara, però, caldrà buscar-lo cap a l’est poc abans de l’eixida del Sol. El planeta germà de la Terra es troba ara mateix situat a la part dreta (occidental) de la seua òrbita respecte del Sol i, per tant, es podrà veure durant una mitja hora abans que la lluïssor del nou dia la torne invisible. La matinada del 6 de novembre, cap a les 6:30, una lluna minvant ben fina se situarà sobre la constel·lació de la Verge, fent companyia a Venus i a la brillant estrella Spica. Un bonic trio que mereix una foto. Serà uns dies després, en la matinada del 14, quan Venus, a causa del seu moviment orbital, arribarà a “tocar” (0,2º) aquest brillant estel.

No hem d’oblidar tampoc que novembre és el mes de les pluges d’estels. Els Tàurids del Sud seran visibles la nit del 5 de novembre mentre que els Tàurids del Nord ho seran la nit del 12. Tanmateix la pluja més important serà la dels Leònids que podrem observar la nit del 17 al 18 de novembre. Aquests dies la Terra travessa l’òrbita del cometa 55P/Tempel-Tuttle i, en el trànsit, recull els seus residus que cauen a la Terra fent espectaculars llums en cremar-se en l’alta atmosfera. Com que els petits trossos del cometa impacten l’atmosfera del nostre planeta en la zona de la constel·lació de Leo, la pluja rep el nom de Leònids. Encara que el màxim de l’activitat dels Leònids serà la nit del 17 a 18 de novembre  sempre se’n podran veure unes nits abans i després. Ara, això sí, ens hem de desplaçar lluny de la contaminació lumínica de les ciutats i buscar un indret ben fosc per gaudir plenament del fenomen.

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Si voleu obtenir més informació podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure un senzill mapa del firmament del mes de novembre de 2018. I tot això gràcies al Planetari de Quebec.

Imatges:

1.- Tardor a València. Plaça de la Mare de Déu. 5 d’octubre 2018. Enric Marco.
2-5. De l’Stellarium.

Torna l’octubre, un nou curs comença i tot retorna com si fórem dins d’un immens bucle còsmic que sembla que ens porte al mateix lloc. Les belles constel·lacions hivernals com Orió i Taure ja van ocupant el seu lloc a la matinada preparades per fer el salt a les hores més vespertines. Alguns planetes, per contra, s’estan amagant per complir els mandats de les lleis de Kepler i no tornaran fins l’any que ve.

Tanmateix l’astronàutica japonesa ens ha donat aquests dies una gran alegria. La sonda japonesa Hayabusa 2, en òrbita actualment al voltant de l’asteroide Ryugu, ha aconseguit desplegar els dos rovers MINERVAII-1, que han aterrat en la superfície i han començat a retransmetre imatges impactants.

La bella configuració estival de planetes que hem gaudit els darrers mesos s’acabarà d’esvair aquest mes. Venus és ja difícilment visible en la lluïssor de la posta del Sol mentre que Júpiter només serà visible durant unes hores. Els reis de la nit seran Saturn i Mart que faran el delit dels observadors.

Venus, el planeta bessó de la Terra, deixarà de veure’s ben aviat en pondre’s el Sol. Mirant cap al sud-oest, i situat a només 5º d’altura, els que pugueu gaudir d’un horitzó lliure d’obstacle el podreu veure els primers vespres del mes a partir de les 20:00 i només durant 15 minuts. Sort.

Júpiter, per contra, encara serà fàcilment observable. Mirant cap al sud-oest i durant la primera quinzena del mes, encara podrem admirar el planeta gegant i, si teniu un telescopi, veure les bandes de núvols i el ball incessant de les seues llunes. La nit de l’11 d’octubre una fina lluna de 2 dies s’hi situarà al seu costat, cosa que permetrà la seua identificació.

Saturn, situat en la constel·lació de Sagitari, es troba cap al sud i ben alt en pondre’s el Sol. Serà, per tant, un objecte fàcilment observable, i que l’ús d’un telescopi permetrà descobrir tota la seua bellesa anular. La nit del 14 al 15 d’octubre una lluna en quart creixent s’hi acostarà a només 1,8º, cosa interessant s’hi volem fer una bella fotografia conjunta.

Mart, de moment, continua ben brillant al cel. Situat en la constel·lació de Capricorni, el planeta és l’objecte més vistós actualment al cel. De color roig encés, és explorat per diverses naus en òrbita i per alguns robots en la superfície com el poderós Curiosity. I cap al planeta tenim el mòdul de descens robòtic Insight de la NASA que hi arribarà a finals del mes que ve. El 18 d’octubre una lluna en quart creixent s’hi situarà ben prop.

Si el mes passat us recomanava descobrir un planeta poc observat, Neptú, el més allunyat del Sol, localitzat actualment prop de l’estel λ Aqr de la constel·lació d’Aquari, aquest mes podem buscar el segon més allunyat, Urà.

Després de la posta de Sol i en fer-se fosc, podrem trobar la constel·lació de la Ballena i Peixos si mirem cap a l’est.  El planeta Urà, d’un color blau-verdós, estarà en oposició, el punt més proper a la Terra, el 23 d’octubre i localitzat prop de l’estel ο Psc. Situat, per tant, a 180º de la direcció solar, la seua cara estarà totalment il·luminada pel Sol, serà més brillant que en qualsevol altra època de l’any i estarà visible durant tota la nit. Aquest és el millor moment per veure Urà. Tanmateix el 23, la Lluna estarà quasi plena i ben prop del planeta, per la qual cosa serà millor tractar de veure’l uns dies abans o després. Però, clar, encara que podrà ser visible des de llocs foscos a ull nu com una dèbil “estrella” de magnitud 6, ja al límit de la visió, l’ús d’un telescopi ens el mostrarà només com un petit punt blau-verdós, a causa de la gran distància a la Terra.

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Si voleu obtenir més informació podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure un senzill mapa del firmament del mes d’octubre de 2018. I tot això gràcies al Planetari de Quebec.

Imatges:

1.- Una lluna minvant sobre el Mercat Central de València. 29 de setembre 2018 a les 00:30. Enric Marco.
2-5. A partir del programa Stellarium.

El mes de setembre comença i amb ell l’estiu fa la davallada final cap a la tardor. El mes d’agost no ens ha donat massa alegries des del punt de vista astronòmic ja que poques han estat les nits serenes, clares i lliures de la molesta presència de núvols.

Mentrestant les constel·lacions estiuenques de l’Escorpí, Sagitari i Cigne van deixant passar progressivament les constel·lacions tardorals de l’Aquari i els Peixos.

Tanmateix setembre també ens té preparat sorpreses. Els planetes que ens han acompanyat aquests mesos continuen al cel durant el mes. Només Venus ja és difícilment visible al cel del capvespre. Neptú, amb ajuda instrumental, agafarà el seu lloc al panell d’objectes visibles.

Com ja he dit, Venus ens deixa. El planeta encara brillarà cap a l’oest durant una hora després de la posta del Sol els primers dies del mes al costat de l’estrella Spica de la constel·lació de la Verge. La primera quinzena del mes encara el podrem veure, però més endavant s’haurà endinsat tant en la zona pròxima al Sol que la brillantor solar farà impossible la seua observació. Haurem d’esperar a l’any que ve per tornar-lo a veure al capvespre.

Júpiter, el gegant planetari, encara és ben brillant al cel en la constel·lació de Balança després de la posta del Sol. Però, com Venus, també està ben baix a l’horitzó i  no romandrà gaire temps més al cel del capvespre. Al final del mes s’endinsarà definitivament també en les lluïssors del Sol del capvespre. Les vesprades-nits dels 12 i 13 de setembre una Lluna creixent com una tallada fina de meló se situarà entre els planetes Venus i Saturn, cosa que permetrà fàcilment la seua identificació.

Saturn i Mart, que estaran situats en les constel·lacions de Sagitari i Capricorni respectivament, seran observables durant la primera part de la nit. A la matinada, a mesura que avancen el mes ja deixaran de ser visibles, engolits per l’horitzó oest. La nit del 17 al 18 de setembre una lluna creixent se situarà a només 2 graus (la grandària d’unes 4 llunes plenes) del planeta Saturn. Una bona oportunitat per fer-los fotografies.

Mart és actualment el planeta més brillant del cel. De color roig encés destaca ben clarament en el cel vespertí si mirem cap al sud-est. La proximitat a la Terra afavoreix la vista encara que l’observació telescòpica amb instruments menuts no mostra grans detalls del seu aspecte, mig esborrat per una tempesta d’arena que dura mesos i que sembla que arriba a la seua fi. La nit del 19 de setembre una lluna més que creixent es situarà a la seua dreta.

Aquest mes podrem, a més a més, descobrir un planeta poc observat, Neptú, el més allunyat del Sol, localitzat actualment prop de l’estel λ Aqr de la constel·lació d’Aquari. Després de la posta de Sol i en fer-se fosc, podrem trobar la constel·lació si mirem cap al sud-est. El planeta estarà en oposició al Sol el pròxim 7 de setembre i, per tant, al punt més pròxim a la Terra. Aquests mesos de setembre i octubre seran uns bons moments per tractar d’observar-lo amb l’ajuda òptica d’uns prismàtics o d’un telescopi menut. Amb una magnitud de 7.9 és un objecte fàcilment assolible encara que amb un disc de  només 3.7 segons d’arc.

Finalment recordar que l’estiu acabarà el 23 de setembre. A les 03:54:07 el Sol travessarà l’equador celeste i la tardor començarà. Serà el dia de l’equinocci de tardor. Però d’això ja en parlarem.

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Si voleu obtenir més informació podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure un senzill mapa del firmament del mes de setembre de 2018. I tot això gràcies al Planetari de Quebec.

Imatges:

1.- Mart i Saturn des de Ziga, la Vall del Baztan,  27 d’agost 2018. Enric Marco.
2-6. A partir del programa Stellarium.

Ja som al pic de l’estiu. El calor d’aquests dies i dels que vindran son molestos de dia però permeten que puguem passar més estona a les nits observant l’univers, sobretot si tenim l’oportunitat de fugir de les ciutats contaminades lumínicament i podem gaudir d’un cel nocturn impol·lut, tal com els humans l’hem fet durant milers d’anys.

I és que aquest agost serà espectacular, astronòmicament parlant. És el mes de la pluja dels Perseids però també tindrem la sort de veure la majoria dels planetes en el cel del capvespre.

Passada la ressaca de l’eclipsi de Lluna passat que ens recordà els nostres lligams amb l’Univers, cal tornar a mirar el cel amb ulls d’observador aficionat o ocasional.

Les constel·lacions estiuenques ja han desplegats totes les seues belleses davant dels ulls dels humans. L’Escorpí, amb la seua forma ondulant, domina l’horitzó sud en fer-se de nit. L’ull rogenc del monstre, Antares (Anti-Ares), recorda el color del planeta Mart. A la cua, prop de l’agulló, llueix una brillantor dèbil, el cúmul de Ptolomeu, al fet que aquest astrònom alexandrí va ser el primer a descriure’l com a nebulosa l’any 130 aC.

També és el temps del Triangle d’Estiu format pels estels més brillants del cel: Vega de la constel·lació de Lira, Deneb del Cigne i Altair de l’Àguila. Aquests primers dies d’agost, aquest triangle i les constel·lacions es troben ben altes al cel poc després de la posta del Sol. Si voleu distingir-los al cel, aquests dies trobareu la brillant estrella Vega exactament dalt del cap a les 12 de la nit. Una meravella celeste s’amaga entre els dos estels de la Lira (just per on passa la línia que uneix Altair i Vega a la figura). Es tracta de la nebulosa de la Lira, M57, una nebulosa planetària resultat de la mort d’un estel, tal com li passarà al Sol d’ací a uns 5000 milions d’anys. Amb un telescopi veureu una anella de pols al voltant d’un estel diminut, un nan blanc.

Els planetes continuen donant un espectacle fascinant aquest estiu. Poc després de la posta de Sol, la majoria dels planetes seran visibles. Si mirem des de l’oest cap a l’est distingirem: Venus cap a l’oest, Júpiter al sud-oest, Saturn al sud i Mart, roig com un titot, cap al sud-est. La nit del 14 al 15 d’agost un fi tall de Lluna s’afegirà a la performance celeste. Adjunte imatge simulada del programa Stellarium. Punxeu la imatge per veure-la més gran.

Donat que els planetes giren al voltant del Sol en òrbites molt poc inclinades respecte a l’òrbita de la Terra, l’anomenada eclíptica, al cel els planetes realment dibuixen aproximadament aquest camí. Però clar, com que nosaltres viatgem sobre la Terra el que veiem és el moviment del Sol al nostre voltant al llarg de l’any. Per tant, l’eclíptica és també el camí anual del Sol, i la línia on es produeixen els eclipsis, quan es creua la Lluna pel mig.

Venus encara és l’astre més brillant del capvespre, ara en competència amb Mart. És l’astre que es veu només en pondre el Sol si mireu cap a l’oest. El 17 d’agost estarà en la màxima elongació oriental, a 45,9º del Sol, la màxima separació aparent de la direcció solar. Encara que estarà a només 10º d’altura respecte de l’horitzó, serà visible durant una 1 hora i quart abans que s’amague. Aquests dies l’observació amb un telescopi menut serà suficient per veure que el planeta presenta una fase en quart creixent. Venus té fases com la Lluna, un fet que descobrí Galileo Galilei i li confirmà que la Terra gira al voltant del Sol. A partir del 17 Venus tornarà a aproximar-se al Sol i la brillantor serà cap vegada més feble.

A Júpiter, el rei dels planetes, emmarcat entre els estels Spica de la Verge i Antares de l’Escorpí, el podreu trobar cap al sud-est en fer-se fosc. Un telescopi menut ja us mostrarà les bandes de núvols i el ball constant de les llunes. La nit del 17 d’agost una lluna creixent se situarà al seu costat per ajudar a trobar-lo.

Saturn, en la constel·lació de Sagitari, es troba actualment enmig de la Via Làctia. Situat cap al sud, poc després de la posta del Sol, un telescopi permetrà que admireu els seus anells i algun satèl·lit i tot, com ara la interessant lluna Tità.

Finalment Mart, cap al sud-est, és ara mateix l’astre més brillant, amb permís de Venus. En oposició i, en el punt més pròxim a la Terra, es troba actualment a només 58 milions de quilòmetres. El poguéreu veure prop de la Lluna eclipsada el passat 27 de juliol. Un telescopi mostrarà els casquets polars i algun tret característic com la regió muntanyenca i volcànica de Tharsis. Tanmateix la gran tempesta de pols que sofreix el planeta des de fa uns mesos està dificultant l’observació nítida del planeta. I, encara que està ben prop de la Terra, no s’arribarà a veure tan gran com la Terra. D’això ja en vaig parlar fa un temps.

Agost és el mes dels Perseids, la pluja de meteors que provenen dels residus del cometa 109P/Swift-Tuttle. Encara que el moment de la màxima activitat de la pluja ocorrerà en la nit del diumenge 12 al dilluns 13 d’agost, els Perseids poden veure’s en una banda temporal molt més ampla, des del 23 de juliol fins al 22 d’agost. De fet aquests darrers dies, de nit amb un cel fosc, n’haureu vist segur. Enguany pot ser un bon any per observar molts Perseids. Serà lluna nova dos dies abans i, per tant, el cel serà lliure de llums. Això sí, cal fugir en cerca de cels nocturns impol·luts com ara, per exemple, el Montsec a Catalunya o l’Alto Túria als Serrans, al País Valencià.

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Si voleu obtenir més informació podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure un senzill mapa del firmament del mes d’agost de 2018. I tot això gràcies al Planetari de Quebec.

Imatges:

1.- La imatge del planeta Neptú a l’esquerra va ser obtinguda durant la prova del mode d’òptica adaptativa del camp Narrow-Field de l’instrument MUSE en el Very Large Telescope d’ESO a Xile. La imatge de la dreta és una imatge comparable del Telescopi espacial Hubble de la NASA / ESA. Tingueu en compte que les dues imatges no es van prendre al mateix temps, així que no mostren trets superficials idèntics. ESO/P. Weilbacher (AIP)/NASA, ESA, i M.H. Wong i J. Tollefson (UC Berkeley)
2-5.- Simulacions d’Stellarium
6.- Simulació del radiant dels Perseids.

El bon oratge ha retornat finalment per permetre l’observació asserenada del cel nocturn. Ara és l’hora d’assaborir el cel, deixar-se acaronar per la llum dels estels, admirar les pluges d’estels que ens porten missatges de l’espai. Des de la ciutat, però molt millor des del camp lluny de cels contaminats, podrem admirar la presència de 5 planetes, així com nombroses constel·lacions estiuenques com l’Escorpí amb la seua ondulada forma, o el triangle d’estiu format pels estels principals de la constel·lació de la Lira, el Cigne i l’Àguila.

Mercuri, el planeta més esquiu, farà acte de presència al cel del capvespre cap al nord-oest durant la primera quinzena del mes. Cal recordar, una vegada i una altra, que el petit planeta té l’òrbita inserida dins de l’òrbita de la Terra i, per tant, nosaltres no podem veure Mercuri mai molt separat del Sol. De fet, el 12 de juliol Mercuri assolirà la màxima separació cap a l’est del Sol, 26,4º, posició anomenada tècnicament com a màxima elongació oriental.

Per veure Mercuri caldrà esperar uns 45 minuts després de la posta del Sol però només serà visible durant uns 15 minuts fins que ell mateix es ponga. De veritat, és un planeta molt esquiu. La Lluna, com sempre, ajudarà a trobar-lo. El capvespre del 14 de juliol, una Lluna molt fina s’hi situarà molt prop per facilitar-nos la trobada. Intenteu trobar-lo….

Venus, molt més separat del Sol ja que es mou en una òrbita més gran, és el gran llumener de l’oest al capvespre. Es continuarà veient unes poques hores després de la posta de Sol. El 15 de juliol una Lluna fina s’hi situarà just a la dreta.

Júpiter i Saturn brillaran cap al sud, només fer-se de nit. Situats en les constel·lacions de Balança i Sagitari respectivament, són objectes brillants que no t’has de perdre. Un telescopi petit o uns prismàtics sobre trípode seran suficients per a admirar les bandes jovianes, els satèl·lits i els anells de Saturn.

Mart serà visible aquests dies poc després de la posta de Sol. Mirant cap a l’horitzó est veurem eixir un punt brillant vermell que ha d’alegrar-nos les pròximes nits d’observació. I, és que el planeta està ara mateix aproximant-se a la Terra i al telescopi ja es veurà amb una grandària apreciable. De fet, el 27 de juliol Mart estarà en oposició: el Sol, la Terra i el planeta estaran en línia recta. És a dir, vist des de la superfície terrestre, en el moment en que el Sol es ponga cap al nord-oest, veurem eixir Mart en la direcció oposada, cap al sud-est. Un pocs dies després, el 31 de juliol, la distància a Mart serà la més petita des del 2003. Situat a només 57,6 milions de quilòmetres, espere que no tornem a sofrir una febre marciana com la de fa 15 anys i ens conten la ximpleria que veurem Mart tan gran com la Lluna.

A finals d’aquest mes de juliol gaudirem d’un eclipsi de Lluna. La nit del 27 al 28 de juliol la Lluna plena s’endinsarà dintre de l’ombra de la Terra. Tota Àsia i gran part d’Europa podrà gaudir de l’enfosquiment del nostre satèl·lit i del canvi de coloració. D’un gris brillant passarà a un roig pàl·lid, encara que el color final dependrà de la quantitat de partícules sòlides en l’atmosfera terrestre. Ja en parlaré més endavant.

Finalment recorda que el pròxim 6 de juliol la Terra, en moviment per l’òrbita el·líptica,  passarà per l’afeli, el punt més llunyà al Sol. En aquest moment ens trobarem a 152 095 566 km del Sol.

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Si voleu obtenir més informació podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure un senzill mapa del firmament del mes de juliol de 2018. I tot això gràcies al Planetari de Quebec.

Imatges:

1.- L’asteroide Ryugu fotografiat per la sonda japonesa Hayabusa2 el 24 de juny de 2018.
Crèdits: JAXA, Universitat de Tòquio, Universitat de Kochi, Universitat Rikkyo, Universitat de Nagoya, Institut de Tecnologia Chiba, Universitat Meiji, Universitat Aizu, AIST.
2-3.- Captures d’Stellarium.
4.- Eixida de la Lluna plena ja eclipsada el 27 de juliol 2018. Stellarium.

Les nits encara són fresques en aquest darrer mes de la primavera. De tota manera nombrosos indicis ens assenyalen que l’estiu ja es troba ben prop. Les constel·lacions estiuenques i els seus tresors secrets ja guaiten al final de la nit, tot esperant ser descoberts en les nits de juny. Però tindreu poc de temps per explorar-los ja que aquestes hores de foscor són les més curtes de l’any mentre que les de sol son màximes en aquesta època com ja haureu comprovat. Fins ben bé les 23 hores no és fosca nit. I pel matí la llum solar ja perfora els badalls de les cortines quan encara gaudim d’una son profunda.

Però estem de sort durant aquestes escasses foscors. El mes de juny ens ofereix un regal sublim. Quasi tots els planetes, finalment, faran acte de presència durant les hores vespertines, abans de la mitjanit.

Venus és el planeta més matiner. Només en pondre’s el Sol, si mirem cap al nord-oest, ja podrem veure el llum de la deessa Afrodita ben alt al cel: un estel ben brillant que ara mateix es troba en la zona esquerra de la seua òrbita, i, per tant, ben separat del Sol. És per això mateix que es pot arribar a veure més de dues hores al cel fins a la seua ocultació darrere l’horitzó seguint la rotació celeste. El capvespre del 16 de juny una lluna molt fina se situarà ben prop del planeta. Bon moment per fer-ne una foto.

Mercuri, sempre tan prop del Sol, es troba darrere d’aquest els primers dies del mes. Tanmateix, a causa de la gran velocitat orbital, serà visible cap al nord-oest durant el capvespre a partir de la segona quinzena del mes. Busqueu Venus i mireu per on s’ha post el Sol. En la línia que els uneix, molt prop de l’horitzó, trobareu el petit planeta.

Júpiter serà clarament visible en fer-se fosc. Encara no hauran eixit les estrelles i, si mireu al sud, a uns 33º d’altura sobre la volta celeste, podreu distingir el llum potent del planeta gegant sobre la constel·lació de la Balança. La nit del 23 al 24, una lluna més que creixent, se situarà en les proximitats, facilitant la trobada del planeta gegant per als que es perden en els laberints del firmament.

Saturn serà ja visible pràcticament durant tota la nit. De fet, el 27 de juny el planeta es trobarà en oposició: el Sol, la Terra i Saturn formaran una línia recta, i, per tant, el planeta dels anells se situarà a la mínima distància del nostre planeta. Actualment en la constel·lació estiuenca de Sagitari, una Lluna quasi plena el visitarà la nit del 27. No us el podeu perdre.

Només Mart ens obligarà a allargar la nit d’observació més enllà de la mitjanit ja que només serà visible a altes hores de la matinada.

Finalment el 21 de juny a les 12:07 el Sol assolirà la màxima separació de l’equador celeste. Com a conseqüència, a migdia d’aquest dia l’astre rei assolirà la màxima altura al cel a l’hemisferi nord, que en el nostre país serà d’uns 73º d’alçada a migdia. L’estiu haurà començat.

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Si voleu obtenir més informació podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure un senzill mapa del firmament del mes de juny de 2018. I tot això gràcies al Planetari de Quebec.

Imatges:

1.- Imatge de prova d’una de les quatre càmeres del satèl·lit TESS. Es capta una franja del cel de l’hemisferi sud juntament amb el pla de la nostra galàxia. Crèdit: NASA / MIT / TESS.
2-4. Imatges d’Stellarium.

Els dies van passant inexorablement. Ja tenim darrere un terç dels dies del 2018 i l’estiu ja és gairebé a la porta. La primavera, però, encara està activa i l’oratge variable de les pròximes jornades en serà una prova.

El mes comença amb alegria per un treball ben fet, en part des de Barcelona. Els científics de la missió Gaia han lliurat el segon paquet de dades i el que ens ofereixen és espectacular. Ara tenim el cens estel·lar més complet fins ara de la Via Làctia, on s’han documentat 1.700 milions d’estels. Els astrofísics tenen material per actualitzar els models de dinàmica estel·lar, d’estructura de la Galàxia i fins i tot hauran de millorar els inventaris de membres del nostre sistema solar.

També caldrà destacar el llançament del mòdul de descens robòtic  InSight de la NASA que en arribar a Mart serà la primera missió que permetrà conèixer l’interior amb l’ús d’un sismògraf i un perforador per penetrar en el subsol fins a 5 metres de profunditat. Un viatge de sis mesos el depositarà, si tot surt bé, en la superfície marciana el 26 de novembre.

Les nits suaus inviten a l’observació del firmament. Aquests dies l’astre més destacat és el planeta Venus. Poc després de la posta del Sol el podrem veure ben brillant al cel encara blau. Els observadors ocasionals els sorprendrà observar un punt brillant que sembla els llums d’un avió en ruta d’aproximació a l’aeroport. Però realment els núvols clars de l’atmosfera del planeta són els causants d’aquesta brillantor en reflectir de manera efectiva gran part de la llum solar que li arriba.

Una imatge interessant del planeta es podrà obtindre el vespre del 17 de maig quan Venus es trobarà ben prop d’una Lluna creixent de 3 dies. La fina banya lunar competirà amb la brillantor de la deessa de la bellesa.

Mentre Venus es mou en la seua òrbita al voltant del Sol, des de la Terra la veurem allunyar-se cada vegada més de l’astre rei. D’aquesta manera, cap a final de mes, el planeta es trobarà ben separat i ben alt al cel en el moment del crepuscle, de manera que durant unes dues hores i mitja podrem gaudir de la seua presència.

Venus es pon actualment cap al nord-oest. Però just al costat oposat de l’horitzó, aquests dies de maig, cap al sud-est, a partir de les 21 h, es pot veure alçar-se Júpiter. Ara és el moment millor per gaudir de l’observació del planeta gegant ja que el dia 9 de maig estarà en oposició al Sol. Això significa que la separació angular entre el Sol i el planeta, amb centre la Terra, serà 180º , i, conseqüentment farà que Júpiter isca per l’horitzó al mateix temps que el Sol es pon, i, a més, l’observació amb el telescopi serà òptima, en sitar-se en el punt més pròxim a la Terra. Ara és el moment de reveure les bandes acolorides del planeta, la taca roja o el ball regular de les llunes jovianes.

Júpiter tindrà, per tant, un recorregut oposat al Sol. Situat a la constel·lació de la Balança, s’alçarà en pondre’s aquest, es situarà al sud i ben alt cap a la mitjanit i es pondrà a l’alba. Un regal per als astrònoms que el podran observar tota la nit. La nit del 27 de maig una Lluna quasi plena se situarà al seu costat facilitant la seua identificació.

A la matinada seran observables la resta de planetes, Saturn i Mart.

Saturn es farà visible més aviat mentre que una hora després apareixerà Mart. Els primers dies de mes, entre el 4 i el 7 de maig una Lluna minvant se situarà ben prop i entre els dos planetes i ens donarà oportunitats de fer bones fotos. Saturn al telescopi apareix ja sublim amb els seus anells daurats. Un avanç de l’oposició del pròxim mes en que es situarà a la mínima distància a la Terra.

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Si voleu obtenir més informació podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure un senzill mapa del firmament del mes d’abril de 2018. I tot això gràcies al Planetari de Quebec.

Imatges:

1.- Rastre lluminós de la sonda Mars InSight de la NASA sobre la zona de Los Angeles després del llançament des de la base de la força aèria de Vandenberg a Califòrnia el 5 de maig de 2018 observat des de Mt. Wilson. Crèdit. D. Ellison
2-4 A partir de l’Stellarium.

La primavera ja ha començat i l’oratge sembla més estable. Tenim pluges, vent i neu a cotes altes com toca en aquesta estació. El temps no s’atura i el seu pas es nota en el canvi de les constel·lacions al cel nocturn. Les de l’hivern ja ens deixen per l’oest mentre que les típiques estiuenques ja guaiten per omplir l’espai deixat per les estrelles fugisseres.

I com a part d’aquest canvis que ja intuïm, apareix finalment Júpiter, el rei dels planetes, per a gaudi de tots en la primera part de la nit. Un Júpiter radiant, feliç de mostrar el seus secrets més íntims als humans mitjançant la nau Juno que la ronda des de fa un temps.

I, és que, encara tímidament, els planetes comencen a mostrar-se de manera més fàcil en la primera part de la nit. Venus i Júpiter ja els podrem admirar aquest mes abans de la mitjanit, mentre que per veure Saturn caldrà esperar fins el juny.

A la posta de Sol, cap a l’oest, ja podem veure des de fa setmanes el brillant planeta Venus. En amagar-se l’astre solar, encara hauran de passar uns minuts per apreciar el punt refulgent del planeta de la deessa de la bellesa. Però en fer-se més i més fosc el veureu cada cop més brillant però cada vegada més prop de l’horitzó. Tanmateix a mesura que passen els dies se separarà més del Sol i, per tant, el temps de visibilitat augmentarà. Com es veu a la figura adjunta, el dia 19 (i els anteriors 17 i 18) compartirà la direcció de l’Oest amb un tall de Lluna creixent ben petit.

Júpiter, com he dit abans, finalment es dignarà a aparèixer en el cel vespertí. Això no serà, però, fins els darrers dies del mes. Busqueu un lloc sense obstacles cap a l’est i espereu que isca acompanyada de la Lluna plena el 30 d’abril. Un duet digne d’una foto conjunta.

Per a veure els altres planetes caldrà matinar ja que s’han de veure unes hores abans de l’eixida del Sol mirant cap a l’est i sud-est.

Un esdeveniment interessant serà l’encontre pròxim (conjunció en la terminologia astronòmica) entre els planetes Mart i Saturn. Els astres es troben actualment sobre la constel·lació de Sagitari i la nit del 2 al 3 d’abril se situaran només a una distància angular de 1,3º, una mica més que dues llunes plenes. Si se’ls mireu cap a les 6 del matí del 3 d’abril podreu admirar l’encontre però també la constel·lació estiuenca de l’Escorpí situat a la dreta.

Mart és un planeta inquiet i no para en torreta. A causa de la proximitat a la Terra, el moviment en l’òrbita és molt evident. A llarg dels dies d’abril, s’anirà separant de Saturn i acostant-se al Sol. A més, la matinada del dia 7, per exemple, la Lluna s’afegirà a l’espectacle i formarà un trio recte amb els dos planetes ja separats.

Però Mart no s’aturarà. De mica en mica deixarà la constel·lació de Sagitari per buscar la de Capricorn.

I ja al final de mes tindrem la presència del petit planeta Mercuri que assolirà aquests dies la màxima separació angular del Sol. Uns minuts abans de l’eixida del Sol, just cap a l’est i entre les primeres lluïssors del cel matutí, podrem veure el que sembla una petita estrella. És el planeta Mercuri.

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Si voleu obtenir més informació podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure un senzill mapa del firmament del mes d’abril de 2018. I tot això gràcies al Planetari de Quebec.

Imatges:

1.- Juno va prendre aquesta imatge de núvols acolorits i turbulents a l’hemisferi nord de Júpiter el 16 de desembre de 2017 des de  13345 quilòmetres per sobre dels núvols alts de Júpiter. NASA / JPL-Caltech / SwRI / MSSS / Gerald Eichstädt / Seán Doran.
2-6. Del programa Stellarium.

L’hivern ha fet finalment acte de presència i ens afirma el seu poder enviant neu, pluja i fred per recordar-nos que encara regna. Tots sabem, però, que el seu poder efectiu s’acabarà aviat, amb l’arribada de la primavera que ja està a només tres setmanes.

Les hores de Sol són cada vegada més llargues, els ametllers treuen la seua delicada blanca flor i els agrets dels camps de tarongers s’atreveixen a desafiar al déu hivern per recordar-li que al final sempre guanya el bon temps.

Aviat les nits seran més càlides. I podrem tornar a admirar el cel nocturn sense por dels refredats. Però, com ja passa des de fa mesos, cap dels grans planetes guaitarà el cap per l’oest poc després de la posta del Sol. Només els planetes interiors Mercuri i Venus faran un passeig prop de l’horitzó molts dies del mes, sempre, però, prop de la direcció solar. L’horabaixa del 4 de març, els dos planetes seran clarament visibles si mireu cap a l’oest. La separació entre ells serà com l’amplada de dues llunes plenes. Tanmateix qualsevol obstacle (arbre, edifici, muntanya) en aquesta direcció ens impedirà la seua visió.

Serà, però, el dia 15 quan Mercuri es trobe més allunyat del Sol (18,3°). En aquest moment el planeta se situarà a l’extrem de la seua òrbita vista des de la Terra. Es trobarà en el que tècnicament s’anomena la Màxima Elongació Oriental del Sol.

El 19 de febrer, poc després de la posta del Sol i mirant cap a l’oest, una Lluna ben prima s’afegirà al ball dels planetes i oferirà un bell espectacle per als amants del cel.

Serà, però, a la matinada quan seran visibles els planetes gegants. Actualment Júpiter, que es troba en la constel·lació de la Balança, Mart, en la d’Ophiuchus i Saturn en Capricorn, es troben alineats. Com a exemple, presente el cel minuts abans de l’eixida del Sol per al dia 7 de març. Una lluna en quart minvant se situa al costat del planeta gegant Júpiter, com un punter que l’assenyala per als observadors neòfits.

La Lluna, en la seua òrbita al voltant de la Terra, anirà recorrent el cel cap a l’esquerra, movent-se uns 13º per dia. Per això, el nostre satèl·lit anirà assenyalant Mart el 10 i Saturn l’11 de març. No podrem dir que la Lluna no serà ben servicial per ajudar-nos a identificar-los. Ara, això sí, us heu de llevar ben aviat.

I, com he dit al principi, la primavera vencerà al dur hivern el dimarts 20 de març a les 17:16. El Sol, en el seu camí aparent al voltant de la Terra, creuarà la línia de l’equador celeste, donant una jornada de 12 hores de llum i 12 hores d’ombra (equinocci de primavera), senyal que l’estiu s’acosta.

I amb la primavera, també vindrà Pasqua el dia 1 d’abril, després de la primera lluna plena després de l’equinocci de primavera, tal com marca la norma eclesiàstica des del Concili de Nicea de l’any 325.

I, per acabar, tornaran a aplicar la norma absurda del canvi d’hora el darrer cap de setmana de març. La matinada del 24 al 25 de març haurem de  tornar a avançar els rellotges una hora. Fins quan?

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Si voleu obtenir més informació podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure un senzill mapa del firmament del mes de març de 2018. I tot això gràcies al Planetari de Quebec.

Imatges:

1.-  Camp de tarongers a la Ribera Alta ple d’agrets. Manel Perucho.
2-5. Del programa Stellarium.

Nota: Encara que els agrets tenen un llarg període de floració, que pot anar de novembre a maig, és ara que eixim més al camp i ens sorprèn aquell bell color groc que presenta.

Més informació sobre l’agret. L’aventura cosmopolita de l’agret, Mètode, 2011.

L’hivern entra de ple en aquest mes ben curt. De moment comença plujós cosa que no afavoreix l’observació de cel. Les constel·lacions van passant pel cel nocturn mentre la Terra recorre el seu camí orbital al voltant del Sol. Ja queden només 49 dies per arribar a la primavera. Paciència.

El Sol ja fa setmanes que no ens presenta una activitat magnètica raonable. Com es pot observar en la foto adjunta d’avui mateix obtinguda pel satèl·lit nord-americà Solar Dynamics Observatory (SDO) no hi ha cap taca solar en la superfície. El Sol està net com una patena. En altres altures i usant diferents filtres la cosa és una mica diferent. Sembla que alguna cosa es cou però no és encara prou intensa per a ser vista en llum visible.

De mica en mica alguns planetes pròxims tornen a ser visibles en horari vespertí. Els planetes gegants caldrà buscar-los a la matinada mirant a l’est però, de moment, Venus i també l’esquiu Mercuri ja es deixaran veure durant tot aquest mes poc després de la posta del Sol si mirem cap a l’oest.

Si ens fixem en l’horitzó oest, poc després d’haver-se amagat el Sol, el capvespre del 16 de febrer podrem potser descobrir prop de l’horitzó oest una fina llesca de Lluna al costat d’un brillant objecte, el planeta Venus. La vista d’una Lluna de només un dia de vida és difícil però s’ha d’intentar.

Serà, però, la vesprada-nit del 28 de febrer cap a les 19:00 quan serà visible la conjunció (una aproximació) dels planetes interiors Venus i Mercuri. En passar aquest fet prop de l’horitzó oest les condicions d’observació seran complicades. No ha d’haver obstacles naturals (arbres, muntanyes) o artificials (edificis, llums del carrer) en la línia de la visió per poder gaudir de l’espectacle celeste.

La Lluna, com sempre, és el major dels espectacles i, aquest mes ens farà unes actuacions d’allò més reeixides. Si el darrer dia del mes passat s’amagà darrere de la Terra, en entrar dins l’ombra del nostre planeta, creant un bell eclipsi de Lluna no visible en aquesta part d’Europa, el 23 de febrer ens donarà un succedani d’eclipsi amagant Aldebaran, l’estel roig brillant de Taure.

Encara que un quart creixent de Lluna ens taparà temporalment l’estel durant 5  minuts el pròxim 23 de febrer, això passarà en hores diürnes, i, per tant, serà inobservable. En fer-se fosc veurem com la Lluna encara es troba ben prop de l’estel. Un bon moment per conéixer la posició i forma de la constel·lació de Taure, una de tantes disfresses animals de Zeus.

Com he dit abans, els altres planetes s’han de veure de matinada. Abans de la sortida del Sol, allà cap a les 7:00 h, cap al Sud-Sud-Est i durant tot el mes, podrem admirar, mirant de dalt a baix, l’alineament de Júpiter (en Balança), Mart (situat prop de l’urpa superior de l’Escorpí) i Saturn (en Sagitari).

El dia 10 de matinada, aquest dibuix celeste fet amb punts planetaris quedarà encara més complet amb l’entrada en joc de la Lluna. El nostre satèl·lit es situarà entre els planetes Mart i Saturn afegint una referència ben visible per ajudar a identificar els planetes a les persones interessades. El dia següent la Lluna, en el seu recorregut celeste, se situarà al costat del planeta anellat.

Finalment caldria parlar de l’asteroide 2002 AJ129. Aquest objecte passarà prop de la Terra el 4 de febrer de 2018, a les 22.30 h. En el moment de l’acostament màxim, l’asteroide no arribarà a estar a menys de 10 vegades la distància entre la Terra i la Lluna (uns 4,2 milions de quilòmetres).

2002 AJ129 és un asteroide proper a la Terra de mida mitjana, amb un diàmetre comprès entre 0.5 quilòmetres i 1.2 quilòmetres. La velocitat de l’asteroide en el moment d’acostament màxim (34 quilòmetres per segon) és més alta que la de la majoria dels objectes propers a la Terra quan passen a prop de ella. Aquesta alta velocitat és deguda a l’òrbita de l’asteroide, que s’acosta fins a 18 milions de quilòmetres al Sol en el periheli. Encara que l’asteroide 2002 AJ129 està situat en la categoria d’asteroides potencialment perillosos (PHA, de les seus inicials en anglès), no suposa una amenaça real de col·lisió amb el nostre planeta en el futur pròxim.

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Si voleu obtenir més informació podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure un senzill mapa del firmament del mes de febrer de 2018. I tot això gràcies al Planetari de Quebec.

Imatges:

1.- Sol en llum blanca. SDO. HMI Intensitygram 1 Febrer 2018.
2.-4. Els planetes al llarg del mes de febrer 2018. Stellarium
5.- Òrbita de l’asteroide 2002 AJ129. Wikipèdia Commons.