BiCiCORRiOLS Ciclisme i muntanya

No estic flipant com diu ara la jovenalla, és que el tomb de diumenge m’ha donat ales. Com pot ser que una volta amb bicicleta de 160 km. pugui rejovenir i reconfortar l’esperit?

Amb el cotxe d’en Carles arribem a Fígols d’Organyà i l’aparquem a la plaça Major, al davant mateix de la font. Ens equipem i anem a cercar la general a Organyà. La deixem per encarar la carretera que puja a Montan de Tost. Ens esperen 13 km. de pujada i 630 m. de desnivell. La temperatura és bona. Hi ha restes de boira del ruixat que ha fet una estona abans. Quan hem guanyat alçada, podem observar les llaçades que va fent la carretera enmig de l’alzinar.

Un quilòmetre després d’haver passat Montan, ens trobem amb la primera sorpresa del dia: l’asfalt s’acaba i la pista és un mar de picons. De cara baixa un cotxe tot-terreny als ocupants del qual preguntem fins on ens trobarem la pista així. Amablement baixen amb un mapa de l’Alpina, són dos homes de Sant LLorenç de Morunys que en veure’ns amb l’equipament de l’editorial ens pregunten si hi tenim res a veure. Possiblement hauríem de fer uns quinze quilòmetres a peu i les sabatilles d’en Carles no eren les més adients per aquest afer. Després d’un canvi d’impressions amb els dos senyors, fem mitja volta i decidim de pujar a Tuixén des de la Seu. Doncs apa. Avall que fa baixada. L’aperitiu no ha estat pas malament.

Tot just que comencem la davallada, en Carles trepitja una pedra i punxa la roda del davant. L’adobem i continuem. Vaig fent fotos perquè el paisatge s’ho val.

Fins a la Seu hem de fer disset quilòmetres de general. Abans de travessar el Segre de camí al Coll de la Trava, emplenem els bidons. Comença a fer calor i el sol pica de valent. En els primers quilòmetres passant per Cerc i el Ges la calor és sufocant. Estem voltant els darrers contraforts a ponent de la Serra del Cadí. Quan guanyem alçada i la vegetació és més ufanosa, la respiració s’asserena.

Guanyem el Coll de la Traba a 1480 m. Punt on recordem la Volta a la Cerdanya d’uns quatre o cinc anys enrere. Grans contrastos de verds i terres vermelloses on aleshores hi fruirem a pleret.

Fem un tram planer abans de davallar cap a Adraén on ens aturarem per fer un glopet a la font. Continuem també en descens cap a Fórnols i Cornellana. Cap al Cadí, ben a prop nostre,  es comencen a formar núvols de tempesta que molt em temo que no ens deixaran arribar al Coll sense mullar-nos. Tenim gana,  notem l’estómac buit. Fem els darrers quilòmetres de pujada abans d’arribar a Tuixén. Anem de pet al bar a fer un coca-cola abans d’escalar el Coll de Port. Ens convé pujar-hi per dinar i tenir aquest escull superat sense haver de mal pair ni patir.

Just sortint del bar cau una petita gotellada sense gaire conseqüències. Anem pujant còmodament ja que no fa sol i malgrat que la distància fins el coll no és llarga, uns vuit quilòmetres, el seu desnivell del 6% i amb els gairebé 100 km. a les cames, no ens deixa pujar amb gaire alegries.

Tot i que arribem al coll sense haver-nos mullat, ens trobem la segona sorpresa de la jornada: el refugi-restaurant és tancat i ens cau al damunt una autèntica tempesta d’estiu que ens fa arrecerar sota el cobert durant una hora. Agafem fred, tenim gana. Sota el voladís hi cabem justos nosaltres i les bicis i hi estem incòmodes. Tenim davant dels nassos un plànol que indica que més avall, abans de la cruïlla de les pistes d’esquí, hi ha un altre restaurant. Per sort, hi ha cobertura del telèfon. Localitzem un taxista de Sant LLorenç i li preguntem si aquell restaurant estarà obert. Ens diu que segur i que allí ens recollirà. L’aiguat acompanyat de calamarsada no minva i no ens ho pensem dos cops: agafem les bicis i cap avall com coets.

No passen ni deu segons que resto xop com un aneguet. Vaig d’estiu i només em cobreixo amb l’armilla paravent. Espetego de dents. Al matí m’he despistat amb l’hora i amb les presses m’he deixat abrigalls, maneguets, barretes. El cap però, el duc posat. Al primer revolt els frens molls no responen. Quin ensurt! Els vorals de la carretera són blancs com si acabés de nevar. Els tres quilòmetres fins el restaurant es fan eterns. Els turmells em fan mal del fred. El cos ens deu maleïr per aquests contrastos.

Mai havia esperat tant de poder aixoplugar-me sota un sostre. Entro gairebé dins el menjador amb la bicicleta. El propietari em diu: -Si sé que veniu us encenc el foc. On caram aneu amb bicicleta i aquest temps? Què li havia de dir jo…

Ens eixuguem com podem al bany i ens entaulem. Demanem una sopa de muntanya fumejant. El plat de terrissa ens serveix per desenrampar-nos els dits. Quin plaer…

Mentre dinem la tempesta escampa i truquem el taxista perquè deixi córrer el servei. Semblava agraït. El tiberi ha estat complet; sortim satisfets i el sol que toca a la carretera ens reconforta, s’agraeix.

Davallem fins la cruïlla de les pistes i vaig paint l’allioli del bacallà. Hem entrat en calor i quan creuem la zona residencial el cel és ben clar. El tram fins el Coll de Jou és força planer i les vistes i la verdor fresca sobre el pantà de la LLosa del Cavall, Sant LLorenç de Morunys, el Pla de Busa ens meravellen.

Fem una petita aturada a la font del coll i seguim avall. Els penya-segats de Canalda imposen i les boirines encastades a la carretera donen un toc medieval al paisatge. La tranquil·litat és absoluta. No veiem cap cotxe.  Passem la cruïlla de Montnou -un repte que deixarem per una altra ocasió tot i que ja hi vam pujar amb la grassa-, deixem enrere Odèn i el seu túnel i arribem a Cambrils. Bonic llogarret amb el seu espectacular salt de la Font del Racó, la Font Salada i les velles salines.

Fins a LLinars el pendent augmenta. Abans de passar aquest poblet hom pot observar un caos de roca a ran de carretera degut a una esllavissada que fa feredat. No sembla que faci massa anys que hagués baixat. Superem el darrer escull arribant al Coll de Santa Pelaia. Aquest coll, els talls i talussos que anirem resseguint i passant ens donaran una visió totalment aèria sobre el riu Perles i les poblacions que la voregen: Alinyà, Perles i Canyelles. Estem eufòrics, ens espera un descens inoblidable. Comentem amb en Carles que si haguéssim baixat amb el taxi, ens hauríem estirat els cabells. El ferm de la carretera és immillorable i el tram més espectacular és el dels túnels fins a Perles. Increïble.

Arribem al Segre. Des d’el Coll de Jou hem recorregut quaranta quilòmetres, hem baixat 1350 m. i n’hem pujat 450. Només ens resten dos quilòmetres i 80 metres de pujada. Ja veig la grúa de ca la Gruixuda. Ja hi som. Refrescada a la font de la plaça i cap a casa.

Per acabar-ho d’arrodonir ens trobem una retenció quilomètrica a Oliana deguda a un accident de trànsit. Molt agraïts, redéu!

Força bici,
Joan LLadó

Distància recorreguda: 158 km.
Desnivell + acum: 3332 m.
Les fotos: cliqueu aquí.