Una República per evitar això, també (de nou)

No fa ni tres mesos del darrer accident de tren a Catalunya i ahir un altre de ben similar colpejà les nostres oïdes. L’apunt que en aquella ocasió vaig publicar és perfectament reproduïble avui perquè res no ha canviat: a més d’expressar la solidaritat amb totes les víctimes, cal denunciar una vegada més tant l’enganyós traspàs de competències en Regionals i Rodalies com la manca d’inversions o manteniment en les línies i, finalment, expressar l’anhel (la necessitat, més aviat) de culminar la llibertat nacional del nostre país, única solució que ens queda per aconseguir que els trens no descarrilin o que arribin a l’hora.

I com ho tenim, això de “culminar la llibertat nacional” o sigui, esdevenir un estat normal, democràtic, pròsper i europeu? El got és mig ple o mig buit, depenent de l’estat d’ànim de cadascú, però també de les ziga-zagues que experimenta cada hora que passa el denominat procés. Més enllà de baralles i baralletes entre partits o entitats, més enllà de lliris repetitius i eixorcs, més enllà d’hiperventilacions verbals, el cert és que, com aquella pel·lícula de Fellini, la nave va. Tres iniciatives han iniciat el seu camí pensades per resoldre els errors i el trencaclosques resultants dels fets d’octubre de 2017 i per superar el seu principal responsable, el sistema polític del moment: em refereixo a la institució del Consell de la República, la constitució de la Crida Nacional i el fenomen de les primàries a molts municipis de Catalunya. Tres fórmules imaginatives i de futur que ja han rebut, bon senyal, el menyspreu d’alguns i el silenci o indiferència de molts altres. Personalment, tot el que sigui deixar de banda capelletes, marmotes, lliris i caputxes comptarà amb la meva simpatia.

Però aquestes mogudes són més a mig termini i l’actualitat marca centrar l’atenció en l’apartat “repressió”. Entrem en una fase potser decisiva d’aquesta història. Dimarts començarà el judici de la vergonya, un judici que ha de servir per treure els colors a l’estat. Cal confiar tant en la fermesa dels encausats i en l’habilitat de les seves defenses com en la ineptitud del sistema judicial espanyol, almenys a la seva cúspide, presoner de la lògica política a qui deu el seu encimbellament. Espanya, de fet, no ens ha fallat mai i la farà tan grossa (i aquesta vegada, amb senyal televisiu pel mig) que cal aprofitar cada despropòsit de paraula, obra i omissió que surti d’aquella barroca sala madrilenya on tindrà lloc el judici polític més important en dècades.

Què cal fer? Ahir vaig assistir a l’assemblea de l’Òmnium Cultural del Tarragonès, on se’ns van explicar els detalls de la campanya #joacuso, pensada per posar en el centre del debat la injustícia que suposa l’empresonament, judici i tot fa preveure que condemna d’unes persones pel sol fet de donar veu al ciutadà, de forma pacífica i democràtica, atenent a uns compromisos electorals previs. Per molt que repetim aquesta realitat, mai no som prou conscients de la gravetat del que suposa. De moment, com a primeres accions de protesta, se’ns convoca a una manifestació a Barcelona i a una vaga general uns dies després. Aniria bé que ambdues fossin multitudinàries i pacífiques, que servissin per mantenir la tensió del moment. Res més desitja l’enemic, a part de la por i de la desunió, que el desànim o la rendició. No els donarem aquest gust. Mai.

[Imatges: Vilaweb i ccma.cat]

Benvingut, Consell

En pocs dies tres nous actors s’han afegit al llarg i incert, però també engrescador i trepidant, procés cap a la República catalana: la Crida Nacional, el Consell per la República i el Fòrum Cívic. Veient les reaccions que ha suscitat la seva aparició (atacs i menyspreu, tant des d’allà com des d’aquí) no he dubtat gaire en què havia de fer: ja sóc fundador de la primera i no fa ni mitja hora que m’he adherit al segon, a la vegada que espero participar, segons capacitat i disponibilitat horària, en el tercer.

Trobo particularment interessant la constitució del Consell per la República. Ciudadanos l’ha titllat de “xiringuito” i als puretes de la CUP no els acaba de fer el pes: bona idea la seva creació, doncs. Lluny de ser un artefacte simbòlic o d’independentisme màgic, com els agrada qualificar als aiguafestes de sempre, el Consell servirà plenament, sense condicionants legals ni amenaces ponentines, als objectius d’internacionalització del conflicte català, de participació individual i col·lectiva en les primeres passes de la República naixent i d’implementació d’un nou concepte de ciutadania, basat plenament en la digitalització i l’ús de les noves tecnologies.

L’aparició del Consell suposa, a més, la consolidació de la legitimitat republicana, sorgida del mandat de l’1 d’octubre, que en estreta col·laboració amb la legitimitat autonòmica (inevitable i necessària) i en el treball de la societat civil (més o menys organitzada) servirà per continuar avançant sense pressa (en tenim, però les coses són com són) i sense pausa cap al destí somniat.

El naixement i ràpida expansió del Consell (12.858 inscrits en aquest moment) ha de suposar, en fi, un reconeixement al president Puigdemont i a la resta de consellers exiliats, que han donat forma al projecte, pel sacrifici personal que han representat les seves decisions i actuacions, a vegades no prou compreses per sectors del nostre camp polític. Foc amic, en diuen.

[Imatge: foto Sergi Alcázar, elnacional.cat]