Pols d'estels

Diumenge encara era fosc quan ens acostàrem a la platja per veure l’eixida del Sol. Al cel lluïa el planeta Venus, impassible al secret que l’endemà desvelaríem. Dissabte l’amic astrònom Josep Julià m’havia fet enveja perquè havia aconseguit, des de Dénia, veure Eivissa perfilada davant d’un Sol naixent. Seria possible veure Eivissa, des de 50 km al nord?

Finalment no vàrem veure Eivissa però el Sol ens féu un regal inesperat, tal com ens el va fer 6 anys enrere en presentar-nos un preciós miratge inferior. Mentre el Sol anava eixint, prenia l’estranya forma en omega (Ω). Aquest també conegut com de forma de vas etrusc fou descrit ja fa uns 150 anys a la novel·la El raig verd de Jules Verne, en aquell cas en el moment de la posta de Sol vist des de la costa d’Escòcia. Per això la seqüència ocorre al revés:

Immòbil, i amb una intensa emoció, van veure el globus de foc mentre s’enfonsava més i més prop de l’horitzó, i, per un instant, va quedar suspès sobre l’abisme. Després, a través de la refracció dels rajos, el seu disc semblava canviar fins que semblava un vas etrusc, amb costats voluminosos, de peu a l’aigua.

Com he dit abans, l’estiu del 2012 va vàrem veure el fenomen i a l’escrit que vaig fer llavors podeu llegir l’explicació. Ara adjunte només la imatge de com es produeix el miratge amb una palmera a un desert. Ara tenim una nova seqüència que us deixe ací baix. La llàstima va ser no veure el raig verd. A la pròxima.

L’eixida del Sol a l’estiu sempre és agraïda. Per la solitud, per la fresca però també per les meravelloses vistes que ens regala la natura.

Imatges. Totes són d’Enric Marco llevat que es diga el contrari.

L’observació celeste et dóna de vegades regals inesperats. Estàvem dilluns passat fotografiant, des de la vora de la mar, la inusual conjunció entre els planetes Venus i Júpiter quan, una vegada la lluïssor del cel va ser massa intensa i els planetes van desaparéixer, vam tindre la pensada d’esperar a veure l’eixida del Sol.

I puntual a la cita, a les 7:17 min., el Sol va començar a treure el seu disc per darrere l’horitzó. I aleshores va ser com, amb la càmera preparada, vaig poder captar com el disc solar li costava separar-se de l’horitzó i adquiria una estranya forma en omega (Ω). Aquest efecte també rep el nom de vas etrusc (fotos 1 i 2), denominació que va posar-li l’escriptor Jules Verne, en un passatge de l’obra El raig verd (1882, a partir de la versió en anglés!).

Tots els ulls es van girar cap a l’oest. El sol semblava enfonsar-se amb més rapidesa quan s’acostava a la mar; que va llançar una llarga estela de llum enlluernadora sobre la superfície tremolosa de l’aigua; el seu disc aviat va canviar d’un to d’or vell a un color vermell foc, i, a través dels seus ulls entretancats, semblava brillar amb tots els matisos que varien d’un calidoscopi. Tènues i ondulants  línies tacaven el tremolós camí de la llum sobre la superfície de l’aigua, com una massa de lluentons de brillants gemmes. Cap mínim senyal de núvol, boirina o boira era visible al llarg de tot l’horitzó, que era tan clarament definit com una línia negra traçada sobre paper blanc. Immòbil, i amb una intensa emoció, van veure el globus de foc mentre s’enfonsava més i més prop de l’horitzó, i, per un instant, va quedar suspès sobre l’abisme. Després, a través de la refracció dels rajos, el seu disc semblava canviar fins que semblava un vas etrusc, amb costats voluminosos, de peu a l’aigua.

El Sol continuava pujant, separant-se de l’horitzó i, mentre ho feia, s’allargassava i prenia la forma de gota fins que finalment aconseguí despegar-se de l’horitzó i adquirí la seua forma usual circular.

Aquest bonic efecte, que teniu il·lustrat en les fotos adjuntes que vaig fer, és un clar exemple de miratge inferior. Aquest efecte òptic és molt conegut al desert, o sobre una carretera calenta. Es produeix quan hi ha una capa d’aire calent sobre la superfície de l’aigua (o de l’arena o de la carretera) i és la causa que un raig de llum de l’objecte que en teoria no havia d’arribar a l’observador, es corbe i arribe als seus ulls. Des del punt de vista de l’observador, per tant, hi ha rajos que venen des de la direcció de l’aigua (o de l’arena o de la carretera) i formen una imatge invertida de l’objete sota l’objecte real. No és, en cap cas, una reflexió sobre l’aigua, és una refracció causada per la variació sobtada de l’index de refracció de l’aire.

Hi ha d’altres fenòmens astronòmics que mostren a vegades miratges com es pot veure a l’entrada Mirage of astronomical objects de la Viquipèdia. El Sol en la posta o en l’eixida pot presentar miratges, però també la Lluna o fins i tot cometes observats prop de l’horitzó marí.

Però el més desconcertant és el raig verd, fenomen òptic atmosfèric que es pot observar poc després de la posta de Sol o poc abans de la sortida, en el qual es pot veure un punt verd, normalment durant un o dos segons, sobre la part superior del Sol. Aquest efecte va meréixer la novel·la El raig verd de Jules Verne, de la que ja he parlat. Però no sé si va ocòrrer o no durant l’observació del passat dilluns ja que no vaig estar massa atent al primer moment de l’eixida del Sol.

Podeu trobar més informació sobre els miratges en els enllaços següents:

An Introduction to Mirages Un detallat treball sobre la física dels miratges amb gràfics explicatius.

Rising Sun forming the Greek letter omega also known as an Etruscan vase shape. De la sèrie Science is Beauty.

Imatges: 1-8. Eixida del Sol el 18 d’agost a les 7:17. Un miratge invertit del Sol des de la platja de Tavernes. Enric Marco.
9. Miratge invertit de Total Internal Reflection and its Application, TutorVista.com