Pols d'estels

Avui comença la tardor i, podem dir, amb recança, adéu a l’estiu. I amb esperança entrem a l’estació en la que les fulles cauran, alguns arbres quedaran nus i i algunes de les nostres millors fruites com ara la magrana, el raïm o la taronja trobaran el moment per madurar.

Ja haureu notat que els rajos de Sol entren ara més endins de les cases, que és fa més prompte de nit i que ja no fugim de les voreres al Sol sinó que, segons com, amb les primeres frescors ja les preferim. I tot això és perquè la nostra estrella, en el seu moviment diürn, es mou al cel en un arc més menut i més baix, més prop de l’horitzó. I avui, 22 de setembre a les 22:02 h. el Sol, en el seu camí en el firmament, creuarà la línia de l’equador celeste. I així, durant tot el dia l’arc celeste seguit pel Sol recorrerà el cercle de l’equador, un cercle que divideix la volta celeste en dues parts iguals. Per tant l’astre rei ha eixit exactament per l’est i es pondrà exactament per l’oest. I com que la part de l’equador per damunt de l’horitzó és exactament igual a la part per sota, el dia i la nit duraran el mateix: 12 h. Comença la tardor a l’hemisferi nord i la primavera a l’hemisferi sud. L’estiu del 2017 ja és història.

La pintura ha tractat l’equinocci en diverses ocasions. Com a exemple ben interessant podem admirar l’obra Astròleg observant l’equinocci i una escena de separació Adonis i Venus, la representació de l’equinocci de tardor de l’artista neerlandès Domenicus van Wijnen, que el pintà al voltant de 1680. Prop d’un Sol vell i defallint que es pon en l’horitzó marí, el bes que es fa la parella Nit i Dia representa l’equinocci: la perfecció, la simetria entre els dos, iguals però diferents. Mentrestant un jove astrònom oriental s’ho mira a la llum d’una espelma envoltat de llibres d’astronomia, un d’ells amb un diagrama de constel·lacions que corresponen a l’equinocci tardoral (Libra). Algunes interpretacions de l’obra afirmen que la parella que es besa és Venus i Adonis, mentre que l’home que emergeix del subsol és Caront que ve per endur-se Adonis i portar-lo a l‘inframón al costat de Persèfone amb qui s’hi havia d’estar una tercera part de l’any.

L’ombra de qualsevol objecte seguirà avui una línia recta, l’anomenada línia equinoccial, que si és representa sobre una superfície plana estarà orientada d’Est a Oest. A la imatge veiem la posició del raig de llum vespertí sobre aquesta línia en el rellotge de Sol de Ca les Senyoretes, Otos, la Vall d’Albaida.

Bona tardor.

Imatges:
1.- Astrònom observant l’equinocci. Domenicus van Wijnen, 1680. Wikipedia Commons.
2.- La tardor comença a Otos. La rateta de llum cau just sobre la línia equinoccial del rellotge de Sol de Joan Olivares a Ca les Senyoretes. 21 de setembre 2015.

El Gran Eclipsi Americà que enfosquí gran part dels Estats Units en ple dia el passat 21 d’agost ja és història. Durant més de dos minuts els habitants i visitants en la banda de totalitat que anava des d’Oregon en la costa del Pacífic fins a South Carolina en l’Atlàntic pogueren veure com la Lluna tapava poc a poc el Sol. I molts aconseguiren imatges icòniques.

Els observadors van poder gaudir d’un dels espectacles més bonics de la natura, i ho van fer d’una manera segura per tal de protegir els ulls de cremades com ja vaig explicar fa uns anys. Durant els darrers mesos els mitjans de comunicació nord-americans, escoles i universitats van explicar com s’havia de mirar (i no mirar) l’eclipsi.  Tanmateix, malgrat tot aquests advertiments, sembla que molts no van fer-hi cas i miraren directament al Sol sense cap protecció. Parodiant aquell: Qui eres tu per dir-me com he de mirar al Sol?

Que això passà a més d’un es va poder veure en les cerques en google tot just després de l’eclipsi. De fet, un munt de termes relacionats amb possibles problemes oculars van tindre més tràfic a la xarxa després de l’esdeveniment, incloent la frase “looking at the Sun” i l’encara més específica “I looked at the Sun“, tal com explicava pocs dies després la revista digital Iflscience!

És a dir, que molta gent va mirar al Sol sense protecció amb la possible conseqüència d’haver-se fet cremades a la retina. Les consultes oftalmològiques nord-americanes hauran tingut feina extra aquests dies.

Uns dels casos més sonats ha estat el del cantat raper Joey Bada$$, que anuncià la cancel·lació de tres concerts per molèsties en la vista per mirar el fenomen sense protecció ocular. Com deia en el seu compte de Twitter: Am I crazy for watching the eclipse today w no glasses? I’ve sungazed before and afterwards saw colors for a whole day. I didn’t die tho. (Estic boig per mirar l’eclipsi avui sense ulleres? He mirat el Sol abans i després he vist colors durant un dia sencer. No m’he mort per això).

I en un altre twit: This ain’t the first solar eclipse and I’m pretty sure our ancestors ain’t have no fancy eyewear. Also pretty sure they ain’t all go blind. (Aquest no és el primer eclipsi i estic completament segur que els nostres avantpassat no portaven ulleres gracioses. També estic completament segur que no es tornaren cecs).

Així que la retina del raper resultà danyada per menysprear les lleis de la física i de la biologia. Espere que el seu problema ocular s’haja resolt a hores d’ara.

Tanmateix s’han produït comportament encara més irresponsables per tal de mirar l’eclipsi. Bé, crec que són més producte de la ignorància que del menyspreu als missatges dels científics. Un missatge repetitiu als mitjans americans era que s’havia de mirar al Sol de manera segura i protegir els ulls. I quina millor protecció que escampar crema solar sobre la còrnia per no danyar la retina? Doncs això és el que contava la infermera Trish Patterson d’uns pacients del seu hospital de Virginia que arribaren amb dolor als ulls després de cobrir-los amb protector solar.

Però qui ha fet parlar més en aquest tema de la protecció ocular en l’observació solar ha estat, com no, el president Donald Trump. Si ja va ser estrany que observara l’eclipsi des del balcó de la Casa Blanca a Washington, on només era parcial, menystenint veure l’eclipsi total uns pocs quilòmetres al sud, el fet que mirara el Sol directament sense protecció, encara que fora un moment va omplir pàgines de diaris ridiculitzant-lo, com aquesta portada del New York Daily News. Quan s’és un president s’ha de donar exemple.

Tanmateix aquestes barbaritats no són res front al suposat frau comés amb les ulleres d’eclipsi venudes a través d’una coneguda empresa de venda on-line. Tal com conta avui Heather Murphy del New York Times en Shades of noir: my hunt for an eclipse glasses villain, entre els 10 milions d’ulleres d’eclipsi venudes als Estats Units algunes d’elles no complien les especificacions de deixar passar menys del 0,003 % de la llum incident per ser qualificades com a segures. Sembla que en encarregar unes ulleres correctes a través de l’empresa Amazon, apareixia una possibilitat més barata que derivava a unes ulleres xineses de baixa qualitat i que podien deixar passar fins a un 15% de llum. Unes simples ulleres de sol, vaja. Us recomane que llegiu el gran reportatge que ha fet la periodista del que serà un escàndol i que potser afectarà a les vendes on-line i a la qualitat dels productes venuts.

Imatges:

1.- Donald Trump mira al Sol sense protecció. Crèdit: AFP
2.- Cerca a Google de l’expressió: I looked at the Sun. Iflscience!
3.- Ulleres d’eclipsi. Wikipedia Commons.
4.- Portada del New York Daily News.

Ahir, 21 d’agost de 2017 la Lluna tornà a tapar el Sol. No ha estat ací, a casa nostra però, sinó que aquesta vegada els Estats Units han estat els afortunats. Els astrònoms aficionats, professionals o public en general que tingueren la sort de trobar-se a la banda de totalitat que anava de costa a costa pogueren observar com la Lluna anava cobrint de mica en mica la nostra estrella fins que només quedara visible la corona solar. Era el que s’ha anomenat The Great American Eclipse.

L’eclipsi total era totalment invisible en Europa ja que la banda de totalitat acabava ben endins de l’Oceà Atlàntic i no arribava a cap territori europeu. Per això no vaig escriure res al bloc llevat de la referència en l’apunt general del mes d’agost. Tanmateix l’observació de la fase de parcialitat sí que era possible en Europa essent els territoris de Galícia i el nord de Portugal els més afavorits per a presenciar el fenomen. Això sí, en aquests indrets l’eclipsi parcial només seria visible pocs minuts abans de la posta del Sol.

A la resta de la Península Ibèrica el percentatge del disc solar tapat per la Lluna seria cada vegada més menut a mesura que ens acostarem a la costa mediterrània. A casa nostra, la mossegada al disc solar seria tan menuda que semblava impossible captar ni que fora un instant el fenomen. Ni a Catalunya, ni al País Valencià i, molt menys encara a les Illes, podríem gaudir de l’eclipsi.

No obstant això els companys de l’agrupació astronòmica AstroARAs,  d’Aras de los Olmos (els Serrans), amb l’amic Joanma Bullón al front, no es donaren per vençuts i tractaren de fotografiar l’eclipsi parcial just abans de la posta del Sol.

Per això pujarem a la Muela de Santa Catalina (1275 m) per tindre un horitzó lliure d’obstacles. Es posaren a fotografiar la nostra estrella, amb els filtres adeqüats, cap a les 20h30m, molt abans de la posta mentre el Sol davallava cap a la la línia de l’horitzó oest, en direcció a Castella. Com conten al seu bloc, de sobte, notaren la mossegada lunar i tot seguit s’amagà l’astre rei.

Podeu veure la fotografia del fenomen que demostra que “alguna cosa” es va veure des del territori valencià a les 20h47m. del 21 d’agost de 2017. Enhorabona companys, una gran foto.

Crònica de l’observació al bloc de l’Observatori La Cambra.
Un atisbo del gran eclipse americano desde Aras de los Olmos

Informació de l’eclipsi del 21 d’agost 2017.
Eclipse Solar 21 de Agosto de 2017

Imatge:

1.- La mossegada lunar darrere d’un aerogenerador del Parc eòlic d’Algarra des de la Muela de Santa Catalina, Aras de los Olmos (els Serrans) a 1.275 m.s.n.m. Joanma Bullón i els companys d’AstroARAS. 21/08/2017. Amb permís.
2.- Gràfic del Great American Eclipse, NASA/Espenak.
3.- Gràfic de l’eclipsi sobre la Península Ibèrica. NASA/Espenak.

L’agost ha arribat. L’estiu, ja avançat, ens presenta les meravelles habituals com la contemplació de la Via Làctia ben alt al cel, el triangle d’estiu i la ben popular pluja d’estels dels Perseids. Enguany, a més, podrem entreveure (potser) dos eclipsis parcials, un de Lluna i l’altre de Sol. La nit càlida de principis d’agost invita a la contemplació del cel estrellat. Si sou a Catalunya no deixeu de visitar el Montsec per meravellar-nos amb el firmament que veien els nostres avis. Al País Valencià haureu de fugir de la contaminada costa i desplaçar-vos cap a l’interior. Un bon indret és la comarca dels Serrans i l’entorn d’Aras de los Olmos com ja he contat alguna vegada per ací.

Després de molts mesos adornant les nits de l’hivern i la primavera, Júpiter finalment ens abandonarà a finals d’agost. Situat a la constel·lació de la Verge, i observable cap a l’oest poc després de la posta del Sol, estarà molt baix al cel i a partir del 25 d’agost serà pràcticament inobservable.

Saturn el rellevarà com a planeta rei del cel. Situat en Ophiuchus (el Serpentari), prop de l’Escorpí i Sagitari,  a la posta de Sol es trobarà ben alt al cel cap al Sud. Això implica que només romandrà visible durant la primera part de la nit fins que es ponga a la matinada.  La nit del 2 d’agost una Lluna creixent s’hi posarà al seu costat per facilitar la seua identificació.

Aquest mes d’agost podrem gaudir molt de passada de dos eclipsis parcials. El dia 7 d’agost, a l’eixida de la Lluna plena per l’est, cap a les 21 h, el nostre satèl·lit estarà mossegat per una taca fosca en la part inferior dreta. Serà l’eixida del con d’ombra de Terra i el final d’un eclipsi que haurà tingut el màxim en l’àrea del Oceà Índic. Si aquest dia es trobeu per l’Índia, la Xina o Austràlia Occidental podreu veure l’eclipsi de Lluna al complet.

I sempre que ocorre un eclipsi de Lluna, al cap de 15 dies tindrem generalment un eclipsi de Sol. I això és el que passarà el proper 21 d’agost. Si us trobeu als Estats Units podreu veure un interessant eclipsi de Sol. L’ombra de la Lluna recorrerà els diferents estats en diagonal des de Salem, Oregon a Charleston, Sud Carolina. És el gran eclipsi de Sol del 2017 i al que caldria anar-hi prestar-li atenció quan ens hi apropem a aquesta data.

Malauradament, com es veu en el gràfic, a casa nostra no el podrem veure parcialment ni a la posta de Sol. Només si us trobeu per Galícia o al nord de Portugal podreu observar un 20% del Sol tapat per la Lluna.

Finalment recordar-vos que agost també és el mes dels Perseids, la pluja de meteors que provenen de residus del cometa Swift-Tuttle. Encara que el moment de la màxima activitat de la pluja ocorrerà en les nits del 11 al 12 i del 12 al 13 d’agost, els Perseids poden veure’s en una banda temporal molt més ampla, des del 23 de juliol fins al 22 d’agost.

Enguany però no serà un bon any de Perseids. La Lluna interferirà en l’observació del fenomen ja que estarà ben brillant al cel, quasi en quart minvant, a partir de la mitjanit. La millor nit d’observació serà la nit del 12 al 13 d’agost. En la primera part de la nit es podran veure tota classe de meteors mentre que en la segona part, ja amb la Lluna fora, només veurem els més brillants.

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Si voleu obtenir més informació podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure un senzill mapa del firmament del mes d’agost de 2017. I tot això gràcies al Planetari de Quebec.

1.- Banner de promoció de l’eclipsi solar del 21 d’agost, observable als Estats Units. S. Habbal, M. Druckmüller and P. Aniol.
2.- Posició de la Lluna en les proximitats de Saturn. 2 d’agost 2017. Stellarium
3.- La Lluna en l’eclipsi parcial del 7 d’agost 2017. Stellarium
4.- Camí de l’ombra de la Lluna sobre els EEUU en l’Eclipsi de Sol del 21 d’agost de 2017. Fred Espenak/NASA.
5.- Esquema del radiant dels Perseids.

Encara que l’alta temperatura ja ens avisa des de fa uns dies, finalment ha arribat de veritat l’estiu. A les 6 hores 24 minuts el Sol haurà assolit la màxima separació sobre l’equador celeste. I com que el Sol farà, per aquesta raó, un recorregut més llarg per dalt de l’horitzó, el dia d’avui serà el més llarg de l’any. Serà el solstici d’estiu.

Així que avui comença l’estiu a l’hemisferi nord. I recordem-ho que l’hivern comença a l’hemisferi sud.

Hi ha alguns aspectes interessants que caldria contar respecte al dia del solstici.

En estar inclinat l’eix de rotació de la Terra respecte a l’eix de l’òrbita terrestre es produeixen les estacions. Vist des de la superfície de la Terra  el Sol va pujant i baixant respecte a l’equador celeste al llarg de l’any (veieu figura 4). Això fa que els rajos solars vinguen més inclinats en hivern mentre que en estiu el Sol es troba altíssim.

A València el Sol es troba a migdia el 21 de desembre, dia del solstici d’hivern, a només 27 graus d’altura. I avui, 21 de juny,  dia del solstici d’estiu, el Sol, a migdia arribarà a estar-ne a 74 graus. Cap a les dues del migdia (hora solar 12 h) mireu l’ombra que féu. És la més petita que fareu al llarg de l’any.

Hi ha persones que creuen que avui és el dia en que la Terra es troba més prop del Sol i per això fa tanta calor. Això és totalment fals. De fet, enguany, el pròxim 3 de juliol ens trobarem en el punt més allunyat de la nostra estrella. El que és realment important és la inclinació de la Terra que fa que els rajos solars vinguen molt pocs inclinats.

Hi ha fets curiosos que han passat avui.

Sobre el tròpic de Càncer, paral·lel terrestre situat a 23.5 graus al nord de l’equador terrestre que passa per Mèxic, Cuba, el Sàhara, la Índia, etc…, el  Sol es situarà, a migdia solar, exactament en el punt més elevat del cel, és a dir dalt del vostre cap. És a dir, les ombres desapareixeran durant uns instants. No cal, però anar tant lluny. Només que s’acosteu a les illes Canàries, situades a uns 4º a nord del tròpic, l’ombra no desapareixerà però serà realment molt petita.  L’efecte és espectacular.

També els qui avui es troben al cercle polar àrtic, situat a la latitud 66.5 graus nord, tindran l’oportunitat de veure el fenomen del Sol de mitjanit. El Sol sembla que va a pondre’s però torna a pujar i un nou dia comença. I, si es viatja molt més al nord el Sol de mitjanit ja es pot veure des dels primers dies de juny.

Bé, ja tenim ací l’estiu. A gaudir-lo i a esperar les vacances…

Foto:
1.- Sol de mitjanit. Fotos successives del Sol a Inari, Finlàndia. 5 juny 2012. Joanma Bullón. Amb permís.
2.- Diagrama d’Understanding Astronomy, The Sun and the Seasons. La línia anomenada June solstice és el cercle on es troba el Sol el 21 de juny, els dies del solstici.
2.- Inclinació de la Terra i rajos del Sol el dia del solstici d’estiu a l’hemisferi nord. Wikimedia Commons.
3.- Moviment del Sol sobre l’esfera celeste al llarg de l’any. Hawaiian Voyaging Traditions.

Les pluges tardorals han regat a bastament el país. Quasi quatre setmanes de pluja amb una setmana de treva ens han deixat remullats a la porta de l’hivern.

Al llarg de la tardor el Sol ha anat assolint cada vegada menys altura a migdia i avui, 21 de desembre, el Sol assolirà el punt més baix a l’esfera celeste. I és que a les 12:44 h. serà el moment exacte del solstici d’hivern. L’estació freda de l’hivern entrarà amb tot el dret per refredar-nos la vida durant uns mesos.

Des del solstici d’estiu, 21 de juny passat, de manera aparent al cel, la nostra estrella ha anat disminuint la seua declinació, o angle de separació al pla de l’equador, i ara ha arribat al seu mínim, a -23,5º, valor (sense el -) que coincideix amb la inclinació de l’eix de la Terra. Físicament, el solstici d’hivern correspon al moment en què l’eix de rotació de la Terra es troba més allunyat a la direcció Terra-Sol. En conseqüència, tenim estacions perquè la Terra està inclinada.

Però realment aquesta minva continua de l’alçada del Sol s’atura uns dies com si li costés tornar a créixer buscant l’equador. El Sol està aturat al cel, ni puja més ni davalla, per això es diu que està en el solstici (sol+ sistere, Sol aturat), amb el Sol aturat al cel. Durant uns pocs dies al voltant del 21, l’altura del Sol a migdia serà la mateixa i, per tant, les hores de llum seran aproximadament igual de llargues, a València unes 9 h i 22 min.

Però després la posició del Sol al cel començarà a créixer, farà un recorregut més llarg a la volta celeste i les hores de llum es faran més llargues. L’escalfor solar anirà augmentant dia rere dia. És el que els antics feren notar com un renaixement del Sol.

És per això que els romans celebraven a partir del 22 de desembre la festa del Natalis Solis Invictio Festa del Sol Invicte. S’encenien fogueres i torxes cerimonials i a l’alba, després d’una nit en vetla, la gent esperava el naixement del disc solar.

Aquest fet astronòmic ha estat tan important que al llarg de la història molts edificis s’han orientat cap al sol eixint del solstici.

L’exemple més bonic i ben nostrat és l’espectacle del calidoscopi de la Seu de Palma. La catedral es va construir amb una inclinació respecte al Nord d’exactament 120º de manera que es troba orientada respecte a l’eixida del Sol del solstici d’hivern.

Amb aquesta orientació la llum solar en eixir per l’horitzó travessa simultàniament les dues rosasses de la Seu, entrant per la més occidental i sortint per la més oriental, la que es troba sobre la porta principal. I l’efecte és espectacular. Es produeix un calidoscopi de colors. Els vitralls de les rosasses mostren un ventall de colors tal com un calidoscopi còsmic anunciant-nos uns dies més benignes.

Com cada any la Societat Balear de Matemàtiques organitza l’activitat d’observació del fenomen des de la terrassa des d’es Baluard a Palma entre el 16 de desembre i el 23 des a parit de les 7:00h.

Al País Valencià també hi ha alineacions solar associades al solstici d’hivern. Podeu acostar-vos a Penàguila (l’Alcoià) on la llum del Sol passa per un forat a la muntanya anomenat arc de Sant Llúcia en les primeres hores de la vesprada al voltant del solstici d’hivern.

Imatges:

1.- Penàguila. Arc de Santa Llúcia. Jo estic en primer pla… 2009. Amparo Lozano
2.- Il·luminació de la Terra durant el solstici d’hivern. CC BY-SA 2.0, Enllaç
3.- Llums del Sol eixint a la rosassa oriental de la Seu de Palma. Maria Victòria Secall. 20 desembre 2014.

De tan present que el tenim ja no hi pensem gaire. Però ací ben prop tenim un estel amb una força poderosa que permet la vida a la Terra però que a la vegada pot causar, de tant en tant, alguns problemes.

Vivim en una societat tecnològica que depén dels satèl·lits de posicionament global i de comunicacions, de la ràdio i televisió i d’internet. A més les línies d’alta tensió permeten connectar-se a la xarxa elèctrica fins i tot en els llocs més remots. Tanmateix, per a l’aparent tranquil·litat d’aquest món tan ben connectat l’activitat del Sol no és una bona notícia. Tota aquesta tecnologia trontolla quan el Sol demostra el seu poder.

La nostra estrella és una immensa esfera de gas en la qual el nucli crema hidrogen per crear heli, en una reacció nuclear tan energètica que manté el Sol calent des de fa uns 5000 milions d’anys. Tanmateix als habitants del nostre planeta ens ha de preocupar més l’intens camp magnètic, causa de l’activitat solar que es manifesta clarament amb les taques, les prominències però també amb les violentes erupcions solars o les ejeccions de massa coronals. A més la influència del Sol abasta tot el Sistema Solar ja que el camp magnètic s’estén més enllà de Neptú, passat Plutó i tots els membres del cinturó de Kuiper, arrossegat per les partícules carregades del plasma que forma el vent solar. I així es forma l’heliosfera, la immensa bombolla de gas magnetitzat que ens protegeix dels enigmàtics raigs còsmics,  les partícules d’alta energia que venen de la Galàxia i de molts altres racons de l’Univers.

Tanmateix l’activitat solar no és constant, sinó que segueix un cicle d’11 anys. Hi ha anys en que el nombre de taques i d’altres fenòmens solars s’incrementen i d’altres en que minven i pràcticament són absent del Sol. Les taques són la manifestació més visible de la intensitat de l’activitat. Així l’any 2008, durant molts mesos no hi va haver cap taca a la superfície del Sol. Al contrari, l’any 2014 els fenòmens magnètics al Sol eren molt freqüents.

Durant uns dies de finals del mes de novembre el Sol tornà a quedar-se sense taques, clara indicació que el cicle solar d’activitat va de davallada. Encara queden dos anys per arribar teòricament al mínim però els signes de decaïment del magnetisme al Sol són evidents.

El gràfic preparat pel Centre de predicció de Meteorologia Espacial (Space Weather Prediction Center) del National Oceanic and Atmospheric Administration (NOAA) dels Estats Units mostra el nombre de taques presents a la superfície solar al llarg dels últims dos cicles. A banda de veure com l’activitat va de baixada i que s’espera el mínim del cicle d’ací a 14 mesos, es nota com de peculiar ha estat el present cicle: molt poques taques si ho comparem amb el cicle anterior.

Amb la baixada de l’activitat magnètica del Sol, l’heliosfera es debilita i permet que la radiació que prové de la Galàxia, els raigs còsmics, penetre més fàcilment en el Sistema Solar interior. I de fet les mesures preses en l’alta atmosfera terrestre així ho confirmen. El nivell de radiació a l’estratosfera ha augmentat. Ara serà un poc més perillós volar en avió ja que l’exposició a les partícules energètiques serà major.

Tanmateix això no vol dir que de l’activitat solar no ens hem de preocupar. Ara mateix un gran forat coronal apunta cap a la Terra. D’aquestes zones solars ixen els camps magnètics “oberts” que condueixen el vent solar, un plasma format partícules carregades. En els pròxims tres dies arribaran els protons, electrons i ions del Sol i xocaran contra les capes altes de la magnetosfera terrestre. Es lliurarà una batalla celeste sobre les zones pròximes als pols terrestres. Els satèl·lits i infraestructures elèctriques poden quedar afectats si no estan protegits. Però tot anirà bé i la tempesta geomagnètica donarà un regal de colors als habitants nòrdics. Lluny dels llums de les ciutats, els qui visquen a Suècia podran gaudir d’unes belles aurores.

Finalment ha arribat la tardor. Avui 22 de setembre, a les 16:21, el Sol en el seu moviment anual al cel creuarà l’equador celeste venint de l’hemisferi celeste nord. Serem, doncs, en l’equinocci de tardor. L’estiu haurà acabat i el camí cap a l’hivern ja es troba ben clar.

Les calorades estiuenques ja són passat i s’imposa poc a poc l’oratge suau de la tardor. Les ombres s’allarguen en un Sol que cap vegada fa un camí més curt al cel. I precisament avui, l’astre rei està recorrent el cercle màxim celeste, l’equador del cel, tall sobre la volta celeste feta per la projecció cap a l’univers del pla de l’equador terrestre. El Sol, per tant, recorre el camí de la meitat del cel, el cercle que divideix els hemisferis Nord i Sud celestes.

La tardor que ens espera mostrarà un ball constant dels planetes sobre el cel del vespre i de la matinada.

Com ja fa mesos que dura, el planeta Mart continuarà la cursa desenfrenada fugint de la lluïssor del Sol i recorrerà dia a dia, durant la tardor, les constel·lacions de Sagitari, de Capricorni i d’Aquari. Per tant, el planeta aconseguirà l’efecte de veure’l sempre, a la posta del Sol, aproximadament al mateix lloc, cap al Sud-Oest.

Saturn, que ha compartit amb Mart el protagonisme planetari al cel durant el passat estiu sobre la constel·lació de l’Escorpi, acabarà desapareixent en l’horitzó oest durant el mes de novembre, acostant-se a la direcció solar. Mentrestant podeu encara admirar-lo en octubre durant uns 45 minuts després de la posta del Sol.

El planeta que ens alegrarà els capvespres d’observació serà el brillant Venus. En octubre es deixarà veure ben prop de l’horitzó oest després de la posta del Sol. Serà, però, en novembre i sobretot desembre quan el puguem veure ben alt al cel del vespre.

Per gaudir de l’observació de Mercuri i Júpiter al cel caldrà buscar-los en la claror prèvia a l’eixida del Sol. L’11 d’octubre, cap a les 7:30, els dos planetes es creuran i passaran a només 3/4 part d’un grau (1,5 discos lunars) un de l’altre poc abans de l’alba. Júpiter, però, s’anirà allunyant del Sol i cap al final del mes de desembre ja eixirà per l’horitzó est cap a les 3 de la matinada, unes 5 hores abans de l’alba.

En la tardor també cal destacar la pluja d’estels dels Leònids que ocorrerà la nit del 17 al 18 de novembre. De vegades és espectacular, rivalitzant en bellesa amb els Perseids. Tanmateix no és tan coneguda per l’intens fred que fa ja en novembre que no invita gens a passar la nit al ras.

Finalment faig notar que la nit del 14 al 15 de novembre podrem gaudir d’una superlluna, fenomen que ocorre quan la Lluna es troba en el perigeu (punt de màxima aproximació a la Terra) al mateix temps que està en fase de plena. Aquest dia el nostre satèl·lit es veurà més gran i brillant. Admireu la Lluna aquest dia sobretot a l’eixida per l’horitzó est, cap a les 18:30.

Bona tardor.

Imatge: Arròs a punt de segar a la marjal de Cullera, la Ribera Alta. Tardor 2013. Enric Marco.

Un grup multidisciplinar d’investigadors de la Universitat de València està dissenyant instrumental per a la missió Solar Orbiter que l’Agència Espacial Europea i la NASA llançaran en 2018. L’objectiu és acostar-se al Sol i estudiar els fenòmens que es produeixen en la superfície i, fins i tot, en l’interior d’aquest.

És un dels grups d’investigació amb el qual col·labore i en que també cal commemorar la contribució de Vicent Domingo, lider del grup, i que va ser director científic de la primera missió d’observació de llarg termini del Sol, la missió SOHO que ara fa 20 anys a l’espai.

La televisió de la Universitat ha passat pel nostre laboratori per veure que fem i entrevistar els principals responsables.

Un dels grups de treball amb el qual col·labore es dedica a fer instruments per a la futura missió al Sol, Solar Orbiter de la ESA. També cal commemorar la contribució de Vicent Domingo, lider del grup, i que va ser director científic de la primera missió d’observació de llarg termini del Sol, la missió SOHO que ara fa 20 anys a l’espai.

Us deixe la nota de premsa de la Universitat.

——————————————————————————————————————–

Un grup multidisciplinar d’investigadors de la Universitat de València està dissenyant instrumental per a la missió Solar Orbiter que l’Agència Espacial Europea (ESA) i la NASA llançaran en 2018 amb l’objectiu d’acostar-se al Sol fins a menys d’un terç de la distància entre l’estrella i la Terra. Al grup participa Vicente Domingo, professor honorari i director científic del satèl·lit SOHO, missió per a estudiar el Sol i de la qual fa unes setmanes, a París, es va celebrar un acte commemoratiu pels 20 anys de l’inici de l’operació.

Personal investigador del GACE/LPI (Grup d’Astronomia i Ciències de l’Espai, Laboratori de Processat d’Imatges), del Departament d’Enginyeria Electrònica (Escola Tècnica Superior d’Enginyeria) i del Departament d’Astronomia i Astrofísica (Facultat de Física) de la Universitat de València treballen en les fases finals de desenvolupament i fabricació de l’instrumental PHI (Polarimetric and Helioseismic Imager) que anirà a bord del satèl·lit Solar Orbiter de l’ESA.

PHI és un instrument considerat el successor d’IMaX (de l’anterior missió SUNRISE) i  estudiarà el camp magnètic solar, mesurarà el desplaçament del plasma fotosfèric i realitzarà anàlisis heliosísmics. Actualment aquesta ferramenta s’està desenvolupant per instituts alemanys liderats pel MPS (Max-Planck-Institut für Sonnensystemforschung); un institut francès (Institut d’Astrophysique Spatiale); i un consorci espanyol liderat per el IAA/CSIC (Instituto de Astrofísica de Andalucía) on participa la Universitat a través del grup GACE, així com col·laboracions d’uns altres països. L’equip investigador porta treballant més de 10 anys al projecte, des de la primera fase de definició científica de l’instrument fins a l’etapa actual de fabricació i integració del model de vol.

“Per a la seua missió, Solar Orbiter seguirà una òrbita fora de l’eclíptica (pla orbital terrestre) fins a un angle major de 30º, fet que permetrà observar per primera vegada els pols del Sol amb alta resolució”, explica José L. Gasent Blesa, gestor del Projecte IMaX-PHI a la Universitat. La missió inclou instruments d’observació a distància com el propi PHI i instruments que analitzaran els fluxos de partícules emesos des del Sol i rebuts pel satèl·lit. La combinació dels 10 instruments al satèl·lit permetrà composar una descripció global del Sol i de l’entorn interplanetari sense precedents fins ara.

PHI consta bàsicament de dues unitats: la unitat electrònica i la unitat òptica, amb un telescopi d’alta resolució i un telescopi de disc solar complet. A més de proporcionar dades del Sol amb una alta resolució, PHI serà pioner en la utilització de diverses tecnologies a l’espai. A més, l’estratègia del processament de dades de PHI és molt rellevant perquè es realitzarà autònomament a bord del satèl·lit, abans d’enviar els resultats a la Terra utilitzant un complex procés de compressió.

“El grup de la Universitat de València contribueix a la definició científica de PHI, i és responsable de la programació del codi del simulador de l’instrument; del disseny, fabricació i verificació del sistema de conversió i distribució de potència; i dels mòduls estructurals de la unitat electrònica. També s’encarrega de l’anàlisi estructural de dita unitat i dóna suport a la verificació de l’instrument  amb assajos estructurals i de txoc, o compatibilitat electromagnètica”, ha explicat José Luis Gasent.

Actualment la tasca investigadora dels físics solars del grup GACE, dirigits per Vicente Domingo, se centra en l’estudi de xicotetes estructures magnètiques presents en la superfície solar, també anomenada fotosfera que contribueixen al comportament global del Sol, incloent el camp magnètic i l’emissió d’energia. Aquestes estructures magnètiques també permeten traçar fenòmens recorrents en el Sol, com els canvis que experimenta l’estrella al llarg del seu cicle d’activitat.

Projecte SUNRISE

El grup ha participat en la missió SUNRISE, consistent en un telescopi d’un metre de diàmetre llançat en un globus estratosfèric, a aproximadament 40 km d’altitud, dins del programa NASA Long Duration Balloon. Al projecte col·laboren institucions de diversos països com els instituts alemanys MPS i KIS (Kiepenheuer Institut für Sonnenphysik), el HAO (High Altitude Observatory) i LMSAL (Lockheed Martin Solar and Astrophysics Laboratory) de EUA, i pràcticament el mateix consorci espanyol que treballa en PHI, que està format per l’IAC (Instituto de Astrofísica de Canarias), l’IAA/CSIC, l’INTA (Instituto Nacional de Técnica Aeroespacial), la UB (Universitat de Barcelona), la UPM (Universidad Politécnica de Madrid) i la Universitat de València. José Carlos del Toro Iniesta (IAA/CSIC) és el coinvestigador principal d’aquest projecte i de l’instrument PHI.

La missió ha volat en dues ocasions (juny dels anys 2009 i 2013, des de Kiruna, Suècia, i fins al nord de Canadà) i ha obtingut imatges solars sense interrupció, sense cicle dia-nit, d’una qualitat excel·lent, ja que a penes hi ha pertorbacions atmosfèriques. El consorci espanyol és el responsable d’IMaX (Imaging Magnetograph eXperiment), instrument principal de la missió.

“IMaX permet estudiar amb una extraordinària qualitat i resolució, espacial i temporal, el camp magnètic i els fluxos de velocitats en la superfície solar. S’han publicat múltiples articles d’investigació basats en dades d’IMaX i SUNRISE”, ha detallat Julián Blanco, físic solar del grup de la Universitat de València. Actualment es treballa per aconseguir un tercer vol de SUNRISE amb instrumentació nova (que inclou també IMaX+), ampliant la col·laboració a institucions japoneses, procés en què el GACE tindrà novament una important participació (definició científica, anàlisi i reducció de dades, enginyeria electrònica, i enginyeria estructural).

Vicente Domingo

Vicente Domingo Codoñer és professor honorari al Departament d’Astronomia de la Universitat de València i membre del GACE/LPI. Té una extensa experiència investigadora en l’àmbit de la física nuclear i de partícules, en física solar i en projectes espacials. Ha treballat, entre d’altres, a l’IFIC/CSIC-UV, al Centre d’Éstudes Nucléaires (França), al CERN (Suïssa), la Universidad de La Paz (Bolivia), al MIT (EUA) i a la University of Colorado (EUA). Al 1970 va entrar a formar part de la ESA, i va ser el científic responsable del projecte de la missió SOHO, de l’Agència Espacial Europea, durant el desenvolupament fins l’any 1995. Entre 1995 i 1998 va ser director del seu funcionament des del Goddard Space Flight Center de la NASA, a Maryland (EUA). L’any 2000 Vicente Domingo va tornar a la Universitat de València per a formar un grup de física solar i de desenvolupament d’instrumentació espacial per a missions solars, dins del Grup d’Astronomia i Ciències de l’Espai (GACE).

Satèl·lit SOHO

El satèl·lit SOHO és una missió conjunta ESA/NASA l’objectiu fonamental de la qual és l’estudi del Sol des d’una òrbita situada entre la Terra i el Sol, pròxima al punt de Lagrange L1. SOHO, llançat en desembre de 1995, va començar les operacions el maig de 1996 amb un durada nominal de dos anys. Assoleix ara els 20 anys de funcionament i és el satèl·lit d’observació solar amb més edat de la història.

“El coneixement del Sol ha crescut exponencialment gràcies a les contribucions de SOHO pel que fa a brillantor, fluxos de partícules i relació amb la Terra. Amb les dades aportades pel satèl·lit, s’han escrit fins a l’actualitat més de deu mil articles científics. També és la major missió per a la cerca i descobriment de cometes, amb més de tres mil, un nombre significatiu dels quals han sigut descoberts per aficionats”, ha comentat Julián Blanco.

Aquest mes de maig, i per a celebrar el 20è del començament de les operacions científiques d’aquest satèl·lit, els principals responsables dels grups de desenvolupament del mateix es van reunir a París. Vicente Domingo, director científic de la missió durant més de 10 anys, fou un dels convidats destacats.

Peus de fotografia:

1.- El professor Vicente Domingo amb alguns dels investigadors de la Universitat de València que treballen en el projecte PHI
2.- Investigadors de la Universitat junt al model de qualificació de la unitat electrònica de PHI, a les instal·lacions del IAA/CSIC
3.- Vicente Domingo, professor honorari al Departament d’Astronomia de la Universitat de València i membre del GACE/LPI
4.- Investigador de la Universitat de València junt al prototip del Mòdul de Conversió de Potència de PHI, al laboratori del LEII (Departament d’Enginyeria Electrònica UV)
5.- Evolució del Sol des de l’inici d’operacions del satèl·lit SOHO fins l’actualitat. ESA
6.- Recreació artística del satèl·lit Solar Orbiter. ESA.

De la noticia a la web de la Universitat de València. Investigadors de la Universitat dissenyen components per a la missió espacial Solar Orbiter, que l’ESA i la NASA llançaran en 2018.

Dia assolellat i ja amb caloreta. Un dia ideal per col·laborar en la Primavera Educativa, jornades de portes obertes de l’educació valenciana promoguda per la Conselleria de Vicent Marzà. El passat dissabte de maig allí estàvem per explicar què fem a l’Aula d’Astronomia de la Universitat de València per divulgar l’astronomia als xiquets i adults que ens visiten al llarg de l’any.

Després de setmanes de preparació, un grup de set persones ocupàrem l’estand assignat per l’organització del SeDI, muntàrem i ajustàrem els telescopis, disposàrem les activitats de pintar i retallables per als més menuts i situàrem estratègicament la plataforma giratòria ben a prop del pas dels vianants.

Una rèplica a escala del cometa 67P/ Churyumov-Gerasimenko realitzat per la nostra amiga artista Paloma i una petita nau Rosetta amb Philae presidien les activitats preparades de l’Aula d’Astronomia.

La plataforma giratòria va ser l’èxit del públic. Amb ella es comprova de manera ben clara la llei de conservació del moment angular. Si un objecte gira i, de sobte, part de la seua massa se’n separa, el gir s’alenteix immediatament. El producte de la distància de separació per la massa per la velocitat de gir roman constant (L = r mv). Si en voleu saber més de manera més rigorosa podeu anar a aquest enllaç. Volíem fer comprendre com les marees produïdes per la Lluna frenen la rotació de la Terra uns 2 mil·lisegons per any i, com, per a compensar, la Lluna se n’allunya 3.8 cm/any.

El Sol va ser observat amb tres telescopis. Dos d’ells, amb filtres adequats, permetien veure la fotosfera i les poques taques presents. Un altre, amb un filtre Hα, ens deixà veure la cromosfera i, en ella, les protuberàncies.

Moltíssimes persones passaren i provaren la plataforma, miraren les taques del sol i, el més important, s’aturaren a preguntar com funciona el sol o com es mou la Lluna i com afecten les marees a la Terra. Els xiquets amb els pares

Entre les desenes de visitants que visitaren el nostre estand, passà també l’alcalde de València, Joan Ribó, amb el qual parlàrem uns minuts.

I quan tocà desmuntar per deixar ample a les activitats del grup d’estudiants de biologia marina BioBlau, ens férem una foto de record.

Més fotos:

…

Figures:
1.- Rèplica del cometa 67 P Churyumov-Gerasimenko i de la nau Rosetta. Enric Marco.
2-3.- Diversos moments del taller d’astronomia. Enric Marco.
4.- Experiment per demostrar la conservació de la quantitat de moviment angular. La dona controla la velocitat de rotació movent les peses cap a dins, per augmentar la velocitat angular, o cap a fora, per disminuir-la. FÍSICA, ROTACIÓN DE CUERPOS RÍGIDOS.
5-final. Diversos moments del taller d’astronomia. Enric Marco.

El dilluns passat va ser el dia del trànsit de Mercuri per davant del Sol. Tots érem preparat per veure l’estrany esdeveniment celeste amb telescopis, càmeres i estàvem a l’espera de desenes de visitants en les dues seus que la Universitat de València tenia preparades per a l’ocasió.

L’observació es faria amb l’ús del telescopi històric de l’Observatori Astronòmic, un telescopi refractor Grubb de l’any 1909 que està ubicat en l’edifici de Rectorat de la Universitat. El trànsit de Mercuri també es podia veure des del Campus de Burjassot, amb telescopis de l’Agrupació Astronòmica de la Universitat i amb els telescopis de l’Aula d’Astronomia.

Però una borrasca persistent sobre la península ibèrica des de feia una setmana ens ho va impedir. Res va ser possible. Una pluja forta va caure durant tot el dia sobre la ciutat de València i ni tan sols les cúpules dels telescopis es va poder obrir. InfoUniversitat, el diari digital de la Universitat en fa una crònica extensa. Només ens va quedar el recurs d’observar el trànsit per internet a través de telescopis situat ben lluny dels núvols empipadors. Els telescopis de Canàries ens van permetre veure com una petita taca ben fosca corria durant set hores per la superfície del Sol.

No va ser fins ben entrada de la vesprada, cap a les 19:30, quan començaren a obrir-se grans clars. Els que estaven atents i amb el telescopi i la càmera preparats pogueren durant una hora encara captar l’eixida de Mercuri per davant de la cara del Sol. Va ser el cas de les fotos que pose a l’encapçalament d’aquest apunt.

Els satèl·lits que tenim a l’espai dedicats a l’observació continua del Sol també ens van permetre observar el fenomen amb diferents filtres. El veure com Mercuri corria entre els arcs magnètics i protuberàncies va ser fantàstic. La visió més clara de Mercuri creuant el Sol a principis d’aquesta setmana va ser, segurament, des de l’òrbita terrestre. El Solar Dynamics Observatory va enregistrar-ho no només en llum visible sinó també en bandes de llum ultraviolada.

La pel·lícula mostra el trànsit amb música. Tot i que l’esdeveniment podria resultar científicament reeixit per haver permès determinar millor els components de l’atmosfera ultrafina de Mercuri, sens dubte va ser culturalment exitós per la participació de persones de tot arreu en l’observació d’un fenomen astronòmic poc comú. El trànsit va donar lloc a nombroses imatges procedents de tot el món que s’estan mostrant amb orgull.

Caldria destacar com gent molt hàbil és capaç, no tan sols capaç de captar Mercuri sobre el disc solar, sinó fins i tot d’aconseguir en el mateix moment congelar el pas de l’estació espacial internacional. Està clar que l’estació espacial està molt més prop que Mercuri ja que es veu molt més gran.

L’ombra de Mercuri sobre el Sol va ser realment petita. I més si la comparem a la imatge del trànsit de Venus del passat any 2012. Ací us deixe la comparació que ha fet l’amic Roger Mira.

Ah! I el dilluns 9, el diari Levante-EMV feia un petit article explicant el fenomen i convidant a la participació en l’observació en les dues seus. Tot molt bé si no fos que d’on van traure la informació va ser de mi i no d’un desconegut Manuel Marco.

Imatges:
1.- Mercuri ja prop de l’eixida del disc solar. Canon EOS amb teleobjectiu 400 mm, més duplicador i filtre infraroig a 100 ISO. 1/4000s f#32
2.- Observació a l’Observatori Astronòmic. InfoUniversitat. Miguel Lorenzo.
3.- Mercuri ja prop de l’eixida del disc solar. Canon EOS amb teleobjectiu 400 mm, més duplicador i filtre infraroig a 100 ISO. 1/4000s f#32
4.- Vídeo del trànsit des del SDO. NASA’s Goddard Space Flight Center, Genna Duberstein. Música: Encompass by Mark Petrie.

Mercuri, el planeta més menut del Sistema Solar, passarà per davant del Sol el pròxim 9 de maig i ens oferirà un espectacle celeste ben poc freqüent que és conseqüència de la geometria de les òrbites de Mercuri i de la Terra.

Esteu, per tant, atents ja que el pròxim dilluns 9, a partir de les 13 h. aproximadament, i fins a la posta de Sol, les escasses taques solars que puguen trobar-se en la fotosfera solar estaran acompanyades per una petita taca circular molt més fosca. Durant més de set hores els habitants de la Terra podrem veure com el primer planeta del Sistema Solar es desplaça lentament per davant del disc solar. Aquest estrany fenomen podrà ser observat des de la major part de Sud-Amèrica, tota Europa occidental i l’est de Nord-Amèrica.

Advertència:

L’observació del Sol és perillosa si no es segueixen estrictes normes de seguretat. Aquestes són les mateixes que s’utilitzen en l’observació dels eclipsis de Sol. Estan explicades en l’apunt que faig fer l’any passat per a l’eclipsi fallit del 20 de març: Com mirar l’eclipsi.

Com que els planetes Mercuri i Venus són planetes interiors a l’òrbita de la Terra, des de la superfície terrestre sempre els veiem en les proximitats del Sol. És per això que  els podem observar de nit només unes poques hores abans de l’eixida o després de la posta del Sol.

Si les òrbites de Mercuri i la Terra foren totalment coplanàries, és a dir, si l’òrbita de Mercuri estiguera exactament inserida dins de l’òrbita de la Terra, cada vegada que el Sol, Mercuri i la Terra s’alinearen tindríem una mena d’eclipsi mercurial, altrament dit un trànsit de Mercuri per davant del Sol. I això passaria ben sovint, exactament cada 116 dies. Tanmateix això no ocorre ja que l’òrbita de Mercuri es troba inclinada 7º respecte a l’òrbita terrestre, l’anomenada eclíptica i els alineaments o trànsits són molt més estranys. Només es produeixen cada 7, 13, o 33 anys.

Així, per tant, només hi ha haurà trànsit si Mercuri es troba ben prop de la línia que uneix el Sol, Mercuri i la Terra que és exactament la línia de tall dels plans de les dues òrbites, l’anomenada línia de nodes.

Com que la línia de nodes no es mou pràcticament, tots els trànsits de Mercuri es produeixen al voltant de dues possibles dates, el 8 de maig o el 10 de novembre.

Els trànsits de Mercuri són més freqüents que els de Venus. Els darrers trànsits de Venus els observarem l’any 2004 i l’any 2012 però per veure el següent caldrà esperar fins al segle XXII. Els trànsits de Mercuri, però, són més freqüents ja que el planeta està més prop del Sol i l’òrbita és, per tant, més curta. De mitjana es produeixen 13 trànsits de Mercuri per segle. El darrer va ser l’any 2006 però no es veié des d’Europa.

El trànsit de Mercuri tindrà quatre punts de contacte principals. El moment en que esdevinga cadascun pot variar lleugerament segons la posició de l’observador en la Terra però la diferència de temps no serà major de dos minuts.

• El Contacte I, o entrada externa, és l’instant en el que el disc del planeta és exteriorment tangent amb el Sol.
• El contacte II, o entrada interna, és quan el planeta és interiorment tangent amb el Sol. Aleshores es pot veure per primer cop tot el disc del planeta.
• Durant les hores següents Mercuri travessa el disc solar
• La culminació del trànsit és l’instant de mínima separació angular entre Mercuri i el Sol per un observador geocèntric (situat al centre de la Terra).
• El contacte III, o sortida interna, és l’instant en el que el disc del planeta és interiorment tangent al Sol però pel costat oposat al Contacte I.

• El contacte IV, o sortida externa, és l’instant en el que el disc del planeta és exteriorment tangent al Sol però pel costat oposat al contacte II. El planeta ja no es veu, i el trànsit s’ha acabat.

Per a la zona de la Safor els temps dels contactes seran els següents (en altres indrets pot variar en uns 2 minuts):

Nombres organitzacions arreu del país han preparat observacions del trànsit del Mercuri tant per al públic en general amb telescopis al peu del carrer com a través d’internet.

La pàgina de la Societat Espanyola d’Astronomia en té la llista completa per a qui busque alguna observació pública.

Des de la Universitat de Barcelona s’estan preparant diverses activitats amb motiu del trànsit: retransmissió online en directe, observació amb telescopis instal·lats enfront del Palau Reial (avinguda Diagonal, Barcelona) i alguna cosa més. Les podeu veure en la pàgina del servidor ServiAstro.

A més s’aniran penjant fotos en temps real en la web http://mercuri2016.ub.edu

La primavera ha arribat al nostre país i ja serà natural trobar-nos el firmament cada vegada més lliure de núvols, sempre que ens allunyem de les ciutats destructores del cel nocturn a causa del pèssim enllumenat públic.

Els planetes, com sempre, no decebran. Júpiter és el rei de la volta celeste. Continua ben brillant al cel durant la major part de la nit. El planeta gegant és als peus del Lleó i ja es troba ben alt al cel cap al sud en fer-se fosc. Les nits del 14 i 15 de maig, una Lluna en quart creixent es situarà prop de Júpiter.

Els planetes Mart i Saturn continuen ben junts. Fins ara submergits els darrers mesos en les foscors de la matinada, ara es deixaran finalment veure en el cel a partir d’una hora o de dues després de la posta de Sol. Durant uns dies ens oferiran un espectacle per als amants de les conjuncions celestes, o altrament dit, ball dels planetes.

La nit del 21 de maig, a partir de les 23 h., veurem eixir un trio de lluminàries celestes. Mart i Saturn estaran sobre la constel·lació de l’Escorpí, mentre que la Lluna plena s’hi trobarà situada sobre el planeta roig. La nit següent, el 22 de maig, la Lluna haurà avançat al cel uns 13º cap a l’est i llavors la veurem situada al costat del planeta dels anells, com es pot comprovar en la figura adjunta.

L’esdeveniment més impactant del mes serà, però, el trànsit de Mercuri per davant del Sol.

I, és que el pròxim 9 de maig, a partir de les 13 h. aproximadament, les taques solars que puguen trobar-se en la fotosfera solar estaran acompanyades per una taca circular molt més fosca. Durant més de set hores els habitants de la Terra podrem veure com el primer planeta del Sistema Solar es desplaça lentament per la cara solar. Aquest estrany fenomen podrà ser observat des de la major part de Sud-Amèrica, tota Europa occidental i l’est de Nord-Amèrica. Els trànsits de Mercuri són més freqüents que els de Venus. Els darrers trànsits de Venus els observarem l’any 2004 i l’any 2012 però per veure el següent caldrà esperar fins al segle XXII. Els trànsits de Mercuri, però, són més freqüents ja que el planeta està més prop del Sol i l’òrbita, per tant, més curta. De mitjana es produeixen 13 trànsits de Mercuri per segle. El darrer va ser l’any 2006 però no es veié des d’Europa.

Al final de la setmana posaré més informació sobre el trànsit de Mercuri del pròxim dilluns 9 de maig així com de totes les institucions que oferiran l’observació del fenomen per la xarxa o bé realitzaran observacions populars pels carrers de les ciutats del país.

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Si voleu obtenir més informació podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure un senzill un mapa del firmament del mes de maig de 2016. I tot això gràcies al Planetari de Quebec.

Imatges:

1.- Trànsit de Mercuri del 8 de novembre 2006 amb les taques #921, 922 i 923. El punt prop del centre cap a baix a la dreta és Mercuri. Fixeu-vos en la petitesa del planeta enfront del disc del Sol. Treball propi. Brocken Inaglory. Wikimedia Commons.
2-3. – Vista de la posició dels planetes en algunes dies del mes de maig 2016. Stellarium.
4.- Camí que seguirà Mercuri d’est a oest en passar pel node descendent. La línia discontinua de línies curtes representa l’eclíptica o camí del Sol al cel. La línia groga discontinua és el camí que seguirà Mercuri. El nord està dalt.  Serviastro. Universitat de Barcelona.

Avui a les 5:48 h d’aquesta matinada ha començat l’hivern a l’hemisferi nord. El Sol que, dia rere dia, ha anat assolint una altura cada vegada més baixa a migdia, amb un increment de la llargada de les ombres i amb l’entrada cada vegada més profunda de la llum solar en les nostres cases, ha arribat finalment al seu punt més baix al cel, a 23º 27′ per sota de l’equador celeste. Ens troben, per tant, en un dels dies més importants de l’any astronòmic, el solstici d’hivern.

El fet que avui el Sol es trobe en el seu punt més baix, vist des de l’hemisferi nord, implica també que l’alba i l’ocàs es produiran des d’algun punt del Sud-Est i del Sud-Oest respectivament. El recorregut pel cel serà ben curt donant només poc menys de  9 h 23 min de llum a la latitud de la Safor. És per això, que avui se’l considera el dia més curt de l’any.

Acaba el cicle del Sol per la volta celeste. Avui és el final de la tardor i el principi de l’hivern. I, justament, a partir d’avui, el Sol reviscola, torna a créixer, renaix. Els dies s’allargaran a partir d’avui mateix. És el Solis Invictio del romans, festivitat en que s’encenien fogueres i torxes cerimonials i en que a l’alba, després d’una nit en vetla, la gent esperava el naixement del disc solar.

El dia del solstici, tant d’estiu com d’hivern, és una de les celebracions més arrelades en la cultura humana. Nombrosos monuments megalítics estan orientats cap a l’eixida o posta del Sol en les solsticis o equinoccis.

Com a cas singular, cada any milers de persones s’apleguen al monument megalític de  Stonehenge, a Gran Bretanya, per veure sortir el Sol tal dia com avui rere les pedres mil·lenàries. Sembla ser que és, en part, un gegantesc observatori solar. I la gent s’hi acosta per recordar els antics habitants de Britània abans de la romanització, però també per tot allò místic que hi puguen cercar i trobar. L’any passat, el 2014, unes 1500 visitaren el monument. Tanmateix va ser una any fluix. Segons la BBC, 3500 s’hi acostaren en 2013 i uns 5000 en 2012, arribant a la màxima capacitat de l’indret.

Així que bona entrada en l’hivern i millor entrada en l’any nou 2016 per a tothom.

I encara que el títol d’aquest apunt està dedicat a cert personatge que des de diumenge, finalment, ho té difícil per governar, em venia be per parlar de l’hivern i del seu esperit de renovació, com el Sol que renaix. Prové de l’immens recull de refranys que Victor Pàmies ha posat en la xarxa per a gaudi de tots nosaltres. Hi ha el llistat temàtic de l’hivern d’on he tret el que he posat com a títol. Hi ha molts refranys populars en català que fan referència a l’entrada de l’hivern i de les festes de Nadal. En aquest post de Victor Pàmies podeu veure els més coneguts si voleu passar una estona.

Imatges.

1.- Nevera a la Serra de Mariola. Wikimedia Commons.
2.- Camí del Sol el dia dels solsticis i dels equinoccis. Observeu el petit arc que forma el Sol al llarg del dia d’avui.
3.- Eixida del Sol en Stonehenge.  Mark Grant.
4.- Inclinació dels raigs de Sol el dia del solstici d’hivern. De NASA -climate.