Pols d'estels

El bloc d'Enric Marco

Arxiu de la categoria: Sol

La missió Solar Orbiter de camí cap al Sol

0
Solar Orbiter. ESA/ATG medialab

Aquesta matinada a les 5:03 h. s’ha enlairat des de cap Canaveral a Florida (EEUU) la sonda Solar Orbiter, una missió dirigida per l’Agència Espacial Europea (ESA), amb forta participació de la NASA, per abordar la qüestió central sobre com el Sol crea i controla l’heliosfera, la gran regió de l’espai, en forma de bambolla que envolta el Sol i creada per les partícules energètiques que aquest emet.

Solar Orbiter podrà estudiar detalladament el Sol gràcies a la combinació d’instruments científics amb que va equipat i a l’òrbita que recorrerà al seu voltant. La sonda s’hi acostarà fins a una distància de 42 milions de quilòmetres, més prop que el planeta Mercuri, fet que implica que les parts de Solar Orbiter que miren al Sol hauran de suportar temperatures de més de 500 ºC, mentre que les parts a l’ombra estaran al voltant de -180 ºC. Al llarg de la missió, l’òrbita de la sonda anirà augmentant d’inclinació respecte a l’eclíptica fins a uns 30º, la qual cosa permetrà obtenir per primer cop imatges d’alta resolució dels pols solars.

John Kraus @johnkrausphotos

Un equip de l’Institut de Ciències del Cosmos de la Universitat de Barcelona (ICCUB-IEEC) i un altre del GACE/LPI (Grup d’Astronomia i Ciències de l’Espai, Laboratori de Processat d’Imatges), del Departament d’Enginyeria Electrònica (Escola Tècnica Superior d’Enginyeria) i del Departament d’Astronomia i Astrofísica (Facultat de Física) de la Universitat de València han treballat en el desenvolupament i fabricació de l’instrument PHI (Polarimetric and Helioseismic Imager) que va a bord de la sonda Solar Orbiter.

El PHI (Polarimetric and Helioseismic Imager) proporcionarà mesures d’alta resolució del camp magnètic de la fotosfera solar i mapes de la seua brillantor en l’espectre visible. També produirà mapes de velocitat del moviment del material de la fotosfera que permetrà realitzar recerques heliosísmiques de l’interior del Sol, en concret de la zona convectiva, en la base del qual es crea i reforça el camp magnètic i a través del qual puja a la “superficie” o fotosfera.

John Kraus @johnkrausphotos

L’ICCUB s’ha responsabilitzat de desenvolupar i implementar un sistema d’estabilització d’imatges (ISS) que permetrà compensar els moviments de la sonda per poder obtenir imatges de la qualitat requerida. «Solar Orbiter és la missió solar més completa des del punt de vista instrumental», explica Josep M. Gómez Cama, investigador de l’ICCUB i membre del Departament d’Enginyeria Electrònica i Biomèdica de la UB. Concretament, la sonda disposa de deu instruments que pesen en total 209 quilograms. «La limitació de pes també ha estat un repte a l’hora de dissenyar l’instrument PHI, que pesa uns 30 kg», destaca Gómez Cama. Quatre dels instruments, que permeten la detecció del vent solar (plasma i camp magnètic), radiació i partícules emeses, funcionen in situ, mentre que els altres sis ho fan de manera remota i permeten obtenir imatges en diferents longituds d’ona i fer espectroscòpia de la fotosfera i corona solars.

Pas endavant per a la meteorologia espacial

D’altra banda, els investigadors del Grup de Física Heliosfèrica i Meteorologia Espacial (HPSWG) de la UB han proporcionat suport científic a l’equip del detector de partícules energètiques (EPD) construït per un equip de la Universidad de Alcalá. Els membres de l’HPSWG, experts en modelatge i anàlisi de dades, han desenvolupat models per predir l’entorn de radiació de partícules amb què es trobarà Solar Orbiter, i estan desenvolupant eines per facilitar l’anàlisi de les mesures de partícules que recollirà.

En les seues diverses aproximacions al Sol, la sonda Solar Orbiter orbitarà a una velocitat semblant a la solar la qual cosa permetrà fer el seguiment continuat d’una zona activa del Sol durant un llarg temps i planificar campanyes específiques de manera remota. Segons Àngels Aran, investigadora del grup HPSWG, «els resultats obtinguts per Solar Orbiter permetran entendre la física que connecta l’estrella amb el medi interplanetari i ajustar així els models actuals de meteorologia espacial». «A més —afegeix la investigadora—, la combinació d’observacions de Solar Orbiter amb les dades obtingudes des d’altres sondes situades a l’espai interplanetari, com a l’entorn terrestre, ens donarà una visió en estèreo del mateix esdeveniment». 

Solar Orbiter a l‘Astrotech payload processing facility, Florida, USA, el 21 de gener 2020, l’últim dia abans del muntatge en la còfia del coet. Destaca la pantalla de protecció solar negra. ESA–S. Corvaja

El Sol és una estrella de massa mitjana en un estadi avançat i estable de la seua evolució. Tanmateix, experimenta erupcions periòdiques a curt termini i de difícil predicció conegudes com a activitat solar. El domini del Sol s’estén més enllà de l’atmosfera solar, mitjançant el vent solar, donant lloc a l’heliosfera, que inclou l’espai interplanetari i l’entorn planetari més enllà de Plutó. Així que comprendre l’acoblament del Sol i l’heliosfera és primordial per entendre el funcionament del nostre sistema solar. Les diferents condicions del vent solar i de l’activitat solar són els principals motors de la meteorologia espacial. La meteorologia espacial fa referència a la resposta de l’entorn espacial a les tempestes solars, que poden tenir un impacte significatiu en la societat actual. Per exemple, l’activitat solar, com ara erupcions solars i ejeccions de massa coronal, poden provocar ràfegues de partícules energètiques que causen danys en els satèl·lits, afecten els sistemes de navegació, o perjudiquen els astronautes en la futura exploració de la Lluna i Mart.

Aquests esdeveniments de partícules energètiques solars, principalment electrons, protons i ions més pesants fins a energies d’uns quants gigaelectronvolts, imposen restriccions a les activitats humanes a l’espai. Són difícils de predir pel coneixement incomplet dels processos físics bàsics implicats i la manca d’observacions a tota l’heliosfera.

Un dels propòsits de la missió de Solar Orbiter és explorar els fenòmens que passen en la zona dels pols solars. Com que la Terra i les sondes que s’hi llencen es troben en el pla de l’eclíptica, que correspon aproximadament a la zona equatorial solar, cal donar una empenta a la sonda per fer-la “pujar” l’òrbita. Això s’aconsegueix agafant energia dels planetes a través de les assistències gravitatòries. Així, Solar Orbiter farà una assistència gravitatòria al volant de la Terra i nombroses passos al voltant de Venus al llarg de la seua missió per ajustar la seua òrbita, apropant-la al Sol i per fer-la fora del pla de la eclíptica per observar el Sol des d’inclinacions cada vegada més altes. D’aquesta manera, la nau espacial podrà prendre les primeres imatges de les regions polars del Sol, unes dades mol importants per comprendre el funcionament del Sol.

Assistència gravitatòria de la Terra el 26 de novembre de 2021. ESA/ATG medialab

La combinació dels diferents instruments a bord de la nau espacial i la seua òrbita proporcionarà nova informació per comprendre les característiques solars i la seua connexió amb l’heliosfera i, al seu torn, ajudarà a comprendre la generació de tempestes solars.

Diverses assistències gravitatòries de l’òrbita de Solar Orbiter fins al 2030. ESA

Per als amants de les xarxes socials, s’ha creat l’usuari twitter @ESASolarOrbiter i l’etiqueta #WeAreAllSolarOrbiters per seguir al moment la missió.

Més informació sobre la missió al Solar Orbiter Publication Archive

També existeix un llibret Facing the Sun on s’explica la missió per a periodistes i public en general, en el idiomes de treball de la ESA. Ací està la versió en castellà.

Ací està també penjat aquest Mirando al Sol que explica la missió Solar Orbiter.

Publicat dins de El Sol i etiquetada amb , , , , | Deixa un comentari

Ens ha deixat Vicent Domingo, el gran senyor de la física solar

0

Vicent Domingo Codoñer, gran senyor de la física solar i de l’astrofísica valenciana i europea ens ha deixat per sempre. Actualment jubilat, era professor honorari al Departament d’Astronomia de la Universitat de València i membre del Grup d’Astronomia i Ciències de l’Espai, Laboratori de Processat d’Imatges (GACE/LPI).

Vicent es va formar en la Universitat de València i formava part de la primera generació de físics valencians que van eixir al món per aprendre primer i aportar molt de la seua experiència i saviesa. Vicent tenia una extensa experiència investigadora en l’àmbit de la física nuclear i de partícules, en física solar i en projectes espacials.

Va treballar en la primera part de la seua extensa carrera investigadora a l’Institut de Física CospuscularI/CSIC-Universitat de València, al Centre d’Études Nucléaires (França), al CERN (Suïssa), a la Universidad de La Paz (Bolivia), al MIT (EUA) i a la University of Colorado (EUA).

La segona part de la seua vida investigadora començà el 1970 quan entrà a formar part de la Agència Espacial Europea (ESA). Allí  va ser el científic responsable del projecte de la missió d’estudi del Sol SOHO, de l’Agència Espacial Europea, durant el desenvolupament fins al seu llançament l’any 1995. Una vegada a l’espai entre 1995 i 1998 va ser director del seu funcionament des del Goddard Space Flight Center de la NASA, a Maryland (EUA).  La missió  SOHO, amb una durada nominal de dos anys, assoleix quasi  25 anys de funcionament i és, actualment, el satèl·lit d’observació solar amb més edat deSOHO1 Foto ESA la història.

L’any 2000, ja jubilat de la ESA,  Vicente Domingo va tornar a la Universitat de València per a formar un grup de física solar i de desenvolupament d’instrumentació espacial per a missions solars, dins del Grup d’Astronomia i Ciències de l’Espai (GACE). Des de llavors i fins a la seua  mort ha participat en el desenvolupament de les mission estratosfèriques Sunrise i de l’instrument SO/PHI per la nova missió solar Solar Orbiter que serà llençada cap el Sol, si tot funciona correctament, la setmana que ve des de Cap Canaveral.

Gràcies Vicent pel que ens has donat, tant científicament com personalment.

Mercuri entre núvols

0

Tot estava preparat dilluns passat, 11 de novembre, per rebre Mercuri com es mereixia. Poc després de les 13:30 el planeta havia de passar per damunt del disc solar en el que havia de ser el darrer trànsit del planeta fins el 2032.Tanmateix l’oratge féu tot el possible per fer-nos difícil la feina.

Si durant tot el matí una tela fina de núvols prims encara ens permetia observar el fenomen còsmic, va ser a partir de les 15:30 quan uns núvols foscos i gruixuts ens taparen totalment la visió del Sol i del seu visitant ocasional. En definitiva, en aquesta ocasió l’observació del trànsit de Mercuri no fou tan difícil com fa tres anys però s’hi acostava.

Allí estàvem, Hèctor i jo, a la terrassa de l’Aula d’Astronomia de la Universitat de València preparats amb dos telescopis per observar el fenomen. A la cúpula, amb el telescopi apocromàtic de 7″ l’observaríem protegits amb un filtre solar mylar. A fora, un petit telescopi de 150 mm d’apertura el projectaria en una pantalla. Així veuríem l’evolució global del puntet planetari sobre el disc solar mentre que amb el telescopi en veuríem els detalls.

Així, segons les previsions, a les 13:35 esperàvem impacients l’entrada de Mercuri al disc solar. Però l’objecte celeste és tan menut vist des de la Terra i l’atmosfera terrestre no hi ajudava gaire que va ser un estudiant de física que ens visitava, i amb bona vista, qui primer detectà la petita pertorbació fosca sobre el Sol. Sí, allí estava, i amb l’ocular amb el que l’observàvem el veiem com es movia en passar pocs minuts.

Els núvols cada vegada més densos frustraren l’observació per projecció ja cap a les 2 de la vesprada, per falta de llum. Només el telescopi gran ens permetia encara veure’l.

L’observació estava oberta a tot el personal del Campus. Així que nombrosos estudiants de física s’hi aproparen i hi feren fotos amb el mòbil. També alguns professors dels departaments de física aplicada i d’astrofísica també volgueren observar el trànsit. Finalment el degà de Matemàtiques, Joan M. Monterde, se’ns presentà per gaudir, malgrat els núvols, de la matemàtica dels encontres celestes. Gràcies a tots per les visites.

La festa, però, acabà a les 15:30 quan uns núvols negres i ben inoportuns se situaren entre un Sol que ja declinava cap a la posta i el nostre punt d’observació. Els visitants que s’acostaren a la vesprada ja no veieren res.

Al llarg del post podeu veure algunes imatges del fenomen.

Imatges:

1.- Trànsit de Mercuri vist des de Valladolid per Fernando Cabrerizo. No es pot comparar amb les nostres fotos. Fernando és un artista astrofotògraf. Creative Commons.
2.- Comença el trànsit. Imatge feta amb mòbil amb el telescopi Apo 7″. Enric Marco.
3-4. Estudiants de física observen el fenomen. Enric Marco.
5-7. Hèctor Sánchez i jo observem el trànsit. J.M. Monterde.

Publicat dins de Sistema solar i etiquetada amb , , , | Deixa un comentari

Dilluns, 11 de novembre, trànsit de Mercuri

0

El dilluns 11 de novembre de 2019 el planeta Mercuri s’alinearà amb la Terra i el Sol i durant gran part del dia transitarà per davant del disc solar.

(Continua la votació per anomenar Tirant i Carmesina a una estella i el seu planeta fins el 12 de novembre. Pots votar ací:

¿Qué nombre eliges para la estrella HD149143 y su planeta HD149143b?  )

Què és un trànsit?

Un trànsit astronòmic és un fenomen pel qual un astre passa per davant d’altre més gran, bloquejant en certa manera la seua visió. El més conegut és l’eclipsi solar, on la Lluna cobreix la vista del Sol. Els anomenats trànsits planetaris són els que succeïxen entre un planeta del sistema solar i el Sol. Així, des de la Terra solament són visibles els dels planetes interiors, és a dir, Mercuri i Venus. Aquests transits s’han utilitzat per determinar la distancia entre la Terra i el Sol, l’anomenada unitat astronòmica. L’any 2004 i 2012 ja observarem els trànsits de Venus.

El trànsit de Mercuri

Si l’òrbita de Mercuri no estiguera inclinada respecte de l’òrbita de la Terra, Mercuri transitaria pel davant del Sol una vegada cada 116 dies, que és el temps que tarda en repetir-se la mateixa posició relativa Sol-Mercuri vist des de la Terra, també anomenat període sinòdic. Però la inclinació de l’òrbita (7 graus) provoca que la major part de les vegades Mercuri passe “per sobre” o “per sota” del disc solar, sense que es produesca el trànsit. Les dues condicions necessàries per a que es produesca un trànsit de Mercuri són: que la posició relativa Terra-Mercuri-Sol siga l’adequada (3 voltes a l’any) i que la Terra passe prop dels dos punts d’intersecció de la seua òrbita amb la de Mercuri (en maig i novembre). Tot junt fa que en mitjana tan sols hi ha 13 trànsits per segle, separats per intervals que van dels 3,5 als 13 anys i que sempre ocorren durant els mesos de maig i novembre.

En el segle XXI tindran lloc 14 trànsits de Mercuri. El passat 9 de maig de 2016 Mercuri passà per davant del Sol. El pròxim serà el 13 de Novembre de 2032.

Els instants d’observació del trànsit de dilluns 11 de novembre seran (hora local):

  • Primer contacte (quan el disc de Mercuri és exteriorment tangent amb el Sol) : 13:35:26
  • Segon contacte (quan el disc de Mercuri és interiorment tangent amb el Sol) : 13:37:08
  • Màxim trànsit (instant de mínima separació angular entre Mercuri i el Sol): 16:19:48
  • Tercer contacte (quan el disc de Mercuri és interiorment tangent amb el Sol al costat oposat) : 19:02:33
  • Quart contacte (quan el disc de Mercuri és interiorment tangent amb el Sol al costat oposat): 19:04:14

Precaucions

Cal observar el trànsit de manera segura. Mirar el Sol directament sense protecció o a través d’ulleres de sol, telescopis sense el corresponent filtre solar o qualsevol altre instrument no dissenyat amb aquesta finalitat pot produir-nos greus lesions als ulls. Donat que el disc de Mercuri és molt menut, només l’observació mitjançant un telescopi amb filtre adequat permetrà observar el fenomen.

A la Universitat de València, des del departament d’Astronomia i Astrofísica organitzem una observació popular de l’esdeveniment a l’Aula d’Astronomia situada a l’edifici Jeroni Muñoz, al campus de Burjassot-Paterna de la Universitat de València. Aquesta observació es realitzarà des de l’inici de l’alineació Terra-Mercuri-Sol (13:35h) fins a la posta de Sol (17:50h aproximadament).

Imatges:

1.- El trànsit de Mercuri ocorregut el 9 de maig de 2016, vist a les 14:24:01 UTC de East Grand Forks, MN, USA. Mercuri és visible com un punt negre a sota i a l’esquerra del centre, i la taca solar AR2542 és visible de manera superior al centre. Wikipedia Commons.
2.- Mercuri ja prop de l’eixida del disc solar. Canon EOS amb teleobjectiu 400 mm, més duplicador i filtre infraroig a 100 ISO. 1/4000s f#32, 2012, Roger Mira.
3.- Esquema del pas de Mercuri per davant del Sol. Fred Espenak, EclipseWise.com

Publicat dins de Sistema solar i etiquetada amb , , | Deixa un comentari

El cel de juliol de 2019

0

Amb l’estiu ja començat i una ona de calor que ens ha recordat que amb el canvi climàtic ja convivim, amb un gran incendi a la Ribera d’Ebre encara fumejant, malgrat totes aquestes desgràcies, el cel nocturn, impassible, continua mostrant-nos  tot el seu esplendor. Això sí, serà possible si ens allunyem de les ciutats lluny de la contaminació lumínica. Aleshores l’observador atent podrà descobrir aquest mes la dansa dels planetes que juguen amb la Via Làctia, la Lluna contenta per un aniversari pròxim i dos eclipsis en que la Terra, la Lluna i Sol juguen a conillets a amagar.

Perduts els planetes Mercuri i Mart pràcticament en la lluïssor solar, només els planetes gegants Júpiter i Saturn seran aquest mes els reis de la nit.

Júpiter serà ben visible en direcció sud-est ja a la posta del Sol. De fet, actualment és l’objecte més brillant del cel en la primera part de la nit. Amb una magnitud de -2,5 i situat en la constel·lació d’Ofiuc és impossible no adonar-se de la seua presència, tan brillant que sembla un llum d’avió en aproximació. La constel·lació de l’Escorpí, situada a la seua dreta, reforça la majestuositat de l’espectacle celeste. L’ull del monstre, Antares, un gegant roig, s’hi troba ben prop. La nit del 13 de juliol, el planeta rebrà la visita de la Lluna, amb un quart creixent avançat. Podrem trobar Júpiter a 1,6º (unes 3 llunes plenes) al sud del nostre satèl·lit. No us perdeu l’encontre.

Amb un telescopi menut o amb uns prismàtics podrem descobrir les bandes de núvols, potser la Gran Taca Roja (o intuir-la) i, sobretot, el ball de les seues llunes descobertes per Galileo Galilei ara fa 410 anys.

Per altra banda, l’altre planeta gegant, Saturn, tampoc decep en observar-lo amb algun instrument òptic. També serà visible aquest mes ben prop i a l’esquerra de Júpiter en Sagitari durant tota la nit. Entre ells, si s’hi fixeu, veureu la banda blanquinosa de la Via Làctia que surt de l’horitzó i es projecta per tot el cel buscant la constel·lació del Cigne.

El 9 de juliol el planeta estarà en oposició al Sol, és a dir que el Sol, la Terra i el planeta se situaran, en aquest ordre, en línia recta, i, per tant, el planeta estarà prop del punt més pròxim a la Terra (1351 milions de km) i en les millors condicions d’observació. Cal aprofitar per veure’l amb el telescopi si el tens o arrimar-se a les nombroses sessions d’astronomia popular que s’organitzaran aquest estiu arreu del país. A banda dels anells caldrà fixar-se en el punt brillant de la lluna Tità que serà explorada per un dron de la NASA allà pel 2034. Les nits del 15 i 16 de juliol, amb la lluna fent el ple, podrem trobar el planeta fàcilment, com un objecte brillant a la seua vora amb una magnitud de 0,1.

Per la seua banda, Venus continua relegada a la matinada des de fa mesos. Podrem trobar el planeta, ben brillant amb una magnitud de -3.9 prop de l’horitzó est-nord-est en la constel·lació de Taure una hora abans de l’eixida del Sol. La seua presència, però no durarà gaire ja que la segona quinzena del mes s’acabarà enfonsant en la lluïssor del sol naixent i serà ja invisible.

A més a més, en juliol d’enguany podrem gaudir de dos eclipsis, un de Sol i un altre de Lluna. Però abans que ens entusiasmem, malauradament l’eclipsi de Sol de demà dia 2 només serà visible com a total en una estreta franja que creurà, el Pacífic Sud, el nord de Xile i Argentina, fregant la ciutat de Buenos Aires. La resta del continent sud-americà el veurà com a parcial. Encara teniu temps d’arribar-hi si voleu. Uns amics són allà i m’han promés enviar-me fotos de la meravella celeste.

Més informació de l’eclipsi a: Total Solar Eclipse – July 2, 2019

La mecànica celeste és precisa i, com sempre passa, després d’un eclipsi de Sol en ve un de Lluna (o al revés). L’eclipsi de Lluna si que el podrem gaudir a casa nostra el dimarts 16 de juliol. En aquest cas, però, serà un eclipsi parcial ja que la Lluna no entrarà completament dins de l’ombra terrestre. Tampoc tindrem sort en l’hora de l’espectacle. Començarà molt baix a l’horitzó est només fer-se de nit i el màxim de foscor serà a les 23:38. Però de tot això ja en parlarem més endavant.

Només cal recordar la pluja d’estels dels S.Delta Aquàrids de juliol, el màxim de la qual ocorrerà al voltant del 30 de juliol. S’esperen un 16 meteors per hora.

Que passeu un bon mes de contemplació del cel nocturn.

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Fase Mes Dia Hora
Lluna nova Juliol 2 21 16 (eclipsi de Sol)
Quart creixent Juliol 9 12 55
Lluna plena Juliol 16 23 38 (eclipsi de Lluna)
Quart minvant Juliol 25 03 18

Si voleu obtenir més informació podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure un senzill mapa del firmament del mes de juliol de 2019. I tot això gràcies al Planetari de Quebec.

Imatges:

1.- Moment de l’eclipsi total a l’arxipèlag de Svalbard. S’observa la corona solar al voltant del disc solar tapat per la Lluna. 20 març 2015.
2.-8. Diverses vistes dels planetes al llarg del mes. Stellarium.

Publicat dins de El cel del mes i etiquetada amb , , , , | Deixa un comentari

Comença l’estiu: tot riu i tot viu

0
Publicat el 21 de juny de 2019

Ja ho notàvem de fa temps. Les boires han marxat, els núvols són ara mateix decoratius i tot indica que l’estiu està a tocar. I és que avui 21 de juny a les 17:54 entrarem a l’estació més calorosa i seca del nostre país però la més adient, per l’estabilitat de l’oratge i per l’arribada de les vacances, per mirar i gaudir de la nit i de les meravelles del més amunt.

Avui el Sol arribarà a migdia a la màxima altura en el cel. Les ombres a aquesta hora seran les més curtes de l’any. Cap a les 14:00 hora local, (12:00 hora solar) fixem-nos en l’altura en que es troba el Sol. A una latitud de 40º nord, com a Castelló de la Plana, el Sol es troba a uns 73.5º i la longitud de l’ombra serà la mínima de l’any.

La cosa és que des del passat 21 de desembre la nostra estrella ha anat augmentant la seua declinació, o angle de separació des del pla de l’equador celeste, i ara ha arribat al seu màxim, a 23,5º, valor que coincideix amb la inclinació de l’eix de la Terra. En conseqüència, tenim estacions perquè la Terra està inclinada. I d’on ix això del 73.5º? Si sumen l’altura de l’equador celeste (50º), mesurat en direcció Sud des de terra i el valor de la separació anterior de 23,5º, tenim el Sol situat als 73.5º d’alçada al migdia.

Camí del Sol (June Solstice) el 21 de juny per a una latitud mitjana de l’hemisferi nord, com s’observa al nostre país.

Si, a la mateixa hora, ens movem instantàniament cap al nord, veurem com el Sol se situa cada vegada més baix, més prop de l’horitzó. Així a Barcelona, assolirà només 72º d’altura mentre que a Paris l’altura màxima del Sol al migdia solar serà només de 64.65º. Aquesta davallada de l’altura del Sol a mesura que ens allunyem de l’equador i ens acostem al Pol Nord, fa que el nombre d’hores de Sol siguen cada vegada majors (el camí del Sol per damunt de l’horitzó és més llarg) i, per tant, les hores nocturnes menors.

A Estocolm, la bella capital sueca, a 59º de latitud nord, el Sol ja s’enfila ben poc avui al cel ja que a les 12:00 hores solars, només serà a uns 54º d’alçada. La durada del dia és ben llarga i ben curta la nit. El Sol eixirà poc abans de les 4 h i es pondrà cap a les 22 h, uns 18 hores dalt de l’horitzó.

Camí del Sol a Rovaniemi, al Cercle Polar Àrtic. L’eix de rotació de la Terra està tan alt i el Sol tan baix que el camí del Sol avui està completament per dalt de l’horitzó. Veurem el Sol a la mitjanit.

Però per veure un fenomen de la natura relacionat amb el solstici d’estiu caldrà viatjar encara uns 700 km al nord, per exemple a Rovaniemi, la ciutat del Pare Nadal, situada en Finlàndia, a només 10 km al sud del Cercle Polar Àrtic. Amb una latitud de 66,5º, el Sol es trobarà avui a només 47º d’alçada al migdia solar i el camí que farà al llarg del dia només tocarà un moment el punt de l’horitzó nord  a la mitjanit. No hi haurà nit. El Sol no es pondrà durant tot el dia, així que tindrem un dia ben llarg de 24 hores. És l’anomenat Sol de mitjanit. Mireu el gràfic adjunt.

Aquest fenomen tan insòlit per a nosaltres de veure com el Sol davalla cap a la posta però no s’acaba de decidir després de tocar puntualment el punt cardinal Nord pot observar-se molts dies abans i després del dia del solstici si sobrepassem el Cercle Polar Àrtic i ens acostem més i més al Pol Nord. Així l’amic astrònom Joanma Bullón ens deixa una imatge composada del fenomen vist des d’Inari, una petita població d’uns 500 habitants situada al nord de Finlàndia a 69º nord.

Bé, l’estiu comença i vos desitge cels sense núvols per a admirar el firmament. Aprofiteu també per passejar, llegir, nadar i mirar el cel nocturn abans que ens l’acaben furtant els amants a ultrança d’il·luminar-ho tot i a tot arreu.

Imatges:

1.- Stockholm, el passat 16 de juny prop de les 10 de la nit. R. Marco.
2.- Diagrama d’Understanding Astronomy, The Sun and the Seasons. La línia anomenada Equinox és el cercle de l’equador celeste per on es troba el Sol el 20-21 de març i el 22 de setembre, els dies dels equinoccis. El cercle paral·lel i superior és el camí del Sol el dia dels solstici d’estiu, 21 de juny.
3.- Esquema del camí del Sol a Inari, al Cercle Polar Àrtic. El Sol només toca l’horitzó a les 00 h solars. És el Sol de mitjanit.
4.- L’òrbita terrestre i posició del Sol el dia del solstici d’estiu. The Weather Network.

Publicat dins de Sistema solar i etiquetada amb , , | Deixa un comentari

A Ciencia Cierta. El Sol: Una biografia de la nostra estrella

0

En clau de tertúlia parlem de les estrelles. Com es formen?, quina és la seua evolució?, com moren? Ens centrem també en les principals característiques de la nostra estrella, el Sol, amb especial atenció a les taques solars i les tempestes solars, i les repercussions que poden tenir aquestes últimes en la societat. Tot això de la mà de David Ibáñez, Fernando Ballesteros i Enric Marco.

Tertúlia científica en castellà de la ràdio CVRadio 94.5. 31 de gener 2019.

Per Player.fm

A Ciencia Cierta 31/1/2019 El Sol: Una Biografía de nuestra Estrella

Per ivoox

 

L’estiu ja és un record

0

Aquesta matinada ha començat la tardor. El plujós estiu ens deixa finalment fins l’any que ve.  El cel mostra ja un Sol esmorteït que invita a la nostàlgia, al recolliment, a pensar en el futur, al redreçament, al renadiu.

Ja haureu notat que els rajos de Sol entren ara més endins de les cases, que és fa més prompte de nit i que ja no fugim de les voreres assolellades sinó que, segons com, amb les primeres frescors, ja les preferim. I tot això és perquè, al llarg del dia, la nostra estrella es mou al cel seguint un arc més menut i més baix, més prop de l’horitzó sud. I avui, 23 de setembre a les 03:54:07 el Sol, en el seu camí anual en el firmament, haurà creuat la línia de l’equador celeste, la projecció cap a l’espai de l’equador de la Terra. I així, avui, l’arc celeste seguit pel Sol serà just el cercle de l’equador celeste, un cercle que divideix la volta celeste en dues parts iguals (figura 1). Com a conseqüència, avui l’astre rei ha eixit exactament per l’est i es pondrà exactament per l’oest. I com que la part de l’equador per damunt de l’horitzó és exactament igual a la part per sota, el dia i la nit duraran el mateix: 12 h. Comença la tardor a l’hemisferi nord i la primavera a l’hemisferi sud. L’estiu del 2018 ja és un record.

Figura 1. Esfera celeste. Equinox és la línia de l’equador celeste i el camí que recorre avui el Sol, dia de l’equinocci.

La natura nota clarament la minva de radiació solar. El cas dels arbres de fulla caduca és el més cridaner. La seua resposta a la davallada de llum és tallar el subministrament de saba i clorofil·la  a les fulles ja que, amb terrenys gelats no pot absorbir aigua i nutrients per les arrels. Per estalviar, per tant, cal eliminar zones que evaporen aigua. Les fulles sense clorofil·la perden el color verd i es tornen grogues, marrons o roges fins que cauen mortes. Com a exemple, tenim el paisatge tardoral del riu Palància al seu pas per Sogorb (Alt Palància).

Entendre bé el que passa astronòmicament parlant en el moment de l’equinocci és complicat per al profà ja que fonamentalment és un fenomen en tres dimensions que es representa en les figures en dos dimensions. A les figures que acompanyen el text tractaré de fer-ho més clar.

La primera figura (Esfera celeste) mostra el moviment del Sol durant el dia de l’equinocci de tardor (o de primavera, que és igual) vist des de la posició d’un observador en la superfície terrestre a la nostra latitud. En el seu moviment al cel al llarg de l’any el Sol es troba avui sobre la projecció de l’equador terrestre, que anomenem equador celeste. I l’arc diürn que farà serà just el de l’equador.

Si en el moment de l’equinocci (03:54:07) ens situarem darrere del Sol, i amb un telescopi mirarem cap a la Terra, observaríem precisament això, però des d’un punt de vista espacial (figura 2). El Sol estaria situat exactament sobre la línia de l’equador terrestre, mentre que seria de nit a Europa, amb una Lluna quasi plena situada a uns 5º al sud de l’equador un 5º.

Figura 2. Punt de vista des de l’espai més enllà del Sol mirant cap a la Terra el 23 de setembre 2018 a les 03:57:07

 

Però si ens situam a l’espai i registrem el moviment del Sol al llarg de l’any, amb la vista fixada a la Terra ens semblarà que el Sol gira al nostre voltant. En el moment de travessar el pla de l’equador de la Terra tindrem els equinoccis, avui l’equinocci de tardor.

Figura 3. A llarg de l’any si fixem la mirada a la Terra ens semblarà que el Sol gira al nostre voltant. En el moment de travessar el pla de l’equador de la Terra tindrem els equinoccis.

Que gaudiu dels cels tardorals.

Imatges:
1.- El riu Palància al seu pas per Sogorb, tardor 2014. Autor Joanbanjo. Wikipèdia Commons.
2.- Esfera celeste. Equinox és la línia de l’equador celeste i el camí que recorre avui el Sol, dia de l’equinocci.
3.- Mapa del món del dia i de la nit. El mapa mostra la posició actual del Sol i la Lluna en el moment de l’equinocci de tardor del 23 de setembre de 2018. Mostra les àrees de la Terra a la llum del dia i les que són a la nit. Observeu la posició del Sol exactament sobre la línia de l’equador. A partir de la web Time and Date.
4.- Moviment del Sol aparent al voltant de la Terra. A llarg de l’any si fixem la mirada a la Terra ens semblarà que el Sol gira al nostre voltant. En el moment de travessar el pla de l’equador de la Terra tindrem els equinoccis. Wikipèdia Commons.

Publicat dins de Sistema solar i etiquetada amb , , , , | Deixa un comentari

Wolfgang Mattig ens ha deixat

2
Publicat el 24 de juny de 2018

Wolfgang Mattig, astrònom alemany especialitzat en física del Sol, ens va deixar fa uns dies a Viena. M’he assabentat avui mateix. Amb 91 anys ja feia temps que vivia tranquil·lament la seua jubilació. Va ser el meu director de tesi i, segurament, jo vaig ser el seu darrer doctorant.

Mattig, com el solia anomenar tothom (no els estudiants, off course) fa fer una carrera singular. Començà com cosmòleg teòric al Astrophysikalischen Observatoriums Potsdam des d’on publicà l’article en el que s’introduïa la coneguda fòrmula de Mattig, important en cosmologia observacional i astronomia extragalàctica ja que dóna una relació senzilla entre la coordenada radial i el canvi de corriment al roig d’una determinada font. Encara que ja no és aplicable en els models cosmològics actuals, ja que no té en compte l’energia fosca, va ser l’equació més útil de la cosmologia de finals del segle XX.

Però la vida a l’Alemanya Oriental no era massa còmoda i abans de l’aixecament del mur de Berlín, passà a Occident, com ho feren nombrosos científics i persones de professions qualificades.

Recalà llavors al Kiepenheuer-Institut für Sonnenphysik
(KIS) a Freiburg, al sud d’Alemanya, l’any 1961 i allí s’hi va quedar fins a la jubilació.

Al KIS es dedicà sobre tot a la física solar observacional. Els anys seixanta i setanta les observacions es feien a l’observatori solar situat a l’illa de Capri. Però a partir dels 70 el KIS buscà un lloc més adient i, ja des dels anys 80, Mattig observà amb els telescopis solars alemanys situats a l’Observatori del Teide. Tanmateix també es desplaçà a altres observatoris d’arreu del món, com per exemple a Sacramento Peak, New Mexico. El seu treball de recerca es va centrar en l’activitat magnètica del Sol, sobre tot de les zones actives solars.

I des de l’Instituto de Astrofísica de Canarias i amb una beca alemanya, vaig aparéixer jo al KIS a finals dels anys 80 per començar un projecte de tesi sobre fenòmens magnètics a les taques solars. Mattig m’acollí i durant un temps vaig pertànyer a la petita comunitat d’estudiants de l’institut. Ell era ja major, d’una altra generació. De caràcter afable i sorneguer, es burlava sovint dels nous estudiants per l’ús excessiu que féiem dels ordenadors i calculadores per realitzar càlculs simples. Ell que havia aprés a fer servir una regla de càlcul de manera hàbil, un dia em va reptar a fer un càlcul complicat: ell amb la regla de càlcul i jo amb la calculadora. I, clar, guanyà ell.

La darrera vegada que el vaig veure va ser durant la lectura de la meua tesi a la Universitat de València a mitjans dels anys 90.

El director de la tesi és, d’alguna manera, el pare científic d’un que comença en això de la ciència. Així que acabe de perdre un referent de la meua vida.

Gràcies Herr Professor. Que et camí et siga lleu.

Informació:

Mattig, W. (1958), “Über den Zusammenhang zwischen Rotverschiebung und scheinbarer Helligkeit”, Astronomische Nachrichten, 284 (3): 109, Bibcode:1958AN….284..109M, doi:10.1002/asna.19572840303

Fotos:

La imatge del professor Mattig prové de l’espectacular pàgina d’astrònoms solars il·lustres de Rob Rutten.

1. Professor Wolfgang Mattig. Rob Rutten. Amb permís a través de GNU Free Documentation License.
2. Necrològica al diari Badische Zeitung de Freibug.
3. Kiepenheuer Institut für Sonnephysik. Wikipèdia.

El despertar de la primavera

2

 Semblava que no arribaria mai. I més amb aquest fred, pluja i neu que s’han presentat a deshora i que ho confonen tot. Però finalment la primavera vencerà el dur hivern aquest dimarts 20 de març a les 17:16. El Sol, en el seu camí aparent al voltant de la Terra, creuarà la línia de l’equador celeste i, amb aquest desplaçament astral donarà lloc a l’equinocci de primavera, senyal que l’estiu s’acosta i que les llums guanyaran altra vegada a les tenebres.

El Sol, per tant, es troba ara sobre la meitat exacte del cel, sobre l’equador celeste que divideix la volta celeste en dues parts iguals, l’hemisferi nord i l’hemisferi sud celeste (Equinox, en la figura adjunta) i que passa pels punts cardinals Est i Oest. Aquest fet determina que aquest matí el nostre estel ha eixit exactament per l’est i, al vespre, es pondrà exactament per l’oest. La durada de les hores de llum i les de nit seran avui exactament de 12 hores cadascuna a qualsevol punt del planeta. Aquest dia amb aquestes propietats tan extraordinàries és l’anomenat l’equinocci de primavera.

La posició del Sol avui també la podem veure des de dins de l’esfera celeste, tal com ho veuria el ninotet central de la figura anterior.  A la figura superior s’hi ha representat la posició del Sol  sobre la línia de l’equador celeste el 20 de març de 2018 a les 17:16 vist des d’un indret qualsevol del nostre país.

Al llarg de l’any, dia a dia, el Sol (vist des de la Terra) s’ha mogut per la línia de l’eclíptica (no representada en la figura de l’esfera celeste). I justament avui el Sol creua la línia de l’equador. Com que el moviment del Sol al cel és lent (1º/dia) es pot considerar que romandrà sobre l’equador celeste tot el dia i, per tant, en girar la Terra en el seu moviment diürn el farà eixir exactament per l’est i pondre’s per l’oest.

I amb la primavera, també vindrà Pasqua el dia 1 d’abril, el primer diumenge després de la primera lluna plena (31 de març) després de l’equinocci de primavera, tal com marca la norma eclesiàstica des del Concili de Nicea de l’any 325 a la que va assistir l’emperador Constantí el Gran.

L’astrònom Eduard Masana explica més detalladament com es calcula la data del Diumenge de Resurrecció i com es va arribar a aquesta convenció. Sembla que el papa Francesc podria canviar aquesta tradició.

Imatges.

1.- Ametllers en flor a Aras de los Olmos, els Serrans. Enric Marco
2.- Diagrama d’Understanding Astronomy, The Sun and the Seasons. La línia anomenada Equinox és el cercle de l’equador celeste per on es troba el Sol el 20-21 de març i el 22 de setembre, els dies dels equinoccis.
3.- Esquema del moviment del Sol el 20 de març de 2018 sobre la línia de l’equador celeste vist des d’un indret qualsevol del nostre país. Fixeu-vos com ix exactament per l’est i es pon per l’oest. L’equinocci es produeix quan el Sol es troba just en el creuament sobre el seu camí al cel, l’eclíptica, i el cercle de l’equador celeste. Stellarium.

Publicat dins de Sistema solar i etiquetada amb , , | Deixa un comentari

El cel de febrer de 2018

0

L’hivern entra de ple en aquest mes ben curt. De moment comença plujós cosa que no afavoreix l’observació de cel. Les constel·lacions van passant pel cel nocturn mentre la Terra recorre el seu camí orbital al voltant del Sol. Ja queden només 49 dies per arribar a la primavera. Paciència.

El Sol ja fa setmanes que no ens presenta una activitat magnètica raonable. Com es pot observar en la foto adjunta d’avui mateix obtinguda pel satèl·lit nord-americà Solar Dynamics Observatory (SDO) no hi ha cap taca solar en la superfície. El Sol està net com una patena. En altres altures i usant diferents filtres la cosa és una mica diferent. Sembla que alguna cosa es cou però no és encara prou intensa per a ser vista en llum visible.

De mica en mica alguns planetes pròxims tornen a ser visibles en horari vespertí. Els planetes gegants caldrà buscar-los a la matinada mirant a l’est però, de moment, Venus i també l’esquiu Mercuri ja es deixaran veure durant tot aquest mes poc després de la posta del Sol si mirem cap a l’oest.

Si ens fixem en l’horitzó oest, poc després d’haver-se amagat el Sol, el capvespre del 16 de febrer podrem potser descobrir prop de l’horitzó oest una fina llesca de Lluna al costat d’un brillant objecte, el planeta Venus. La vista d’una Lluna de només un dia de vida és difícil però s’ha d’intentar.

Serà, però, la vesprada-nit del 28 de febrer cap a les 19:00 quan serà visible la conjunció (una aproximació) dels planetes interiors Venus i Mercuri. En passar aquest fet prop de l’horitzó oest les condicions d’observació seran complicades. No ha d’haver obstacles naturals (arbres, muntanyes) o artificials (edificis, llums del carrer) en la línia de la visió per poder gaudir de l’espectacle celeste.

La Lluna, com sempre, és el major dels espectacles i, aquest mes ens farà unes actuacions d’allò més reeixides. Si el darrer dia del mes passat s’amagà darrere de la Terra, en entrar dins l’ombra del nostre planeta, creant un bell eclipsi de Lluna no visible en aquesta part d’Europa, el 23 de febrer ens donarà un succedani d’eclipsi amagant Aldebaran, l’estel roig brillant de Taure.

Encara que un quart creixent de Lluna ens taparà temporalment l’estel durant 5  minuts el pròxim 23 de febrer, això passarà en hores diürnes, i, per tant, serà inobservable. En fer-se fosc veurem com la Lluna encara es troba ben prop de l’estel. Un bon moment per conéixer la posició i forma de la constel·lació de Taure, una de tantes disfresses animals de Zeus.

Com he dit abans, els altres planetes s’han de veure de matinada. Abans de la sortida del Sol, allà cap a les 7:00 h, cap al Sud-Sud-Est i durant tot el mes, podrem admirar, mirant de dalt a baix, l’alineament de Júpiter (en Balança), Mart (situat prop de l’urpa superior de l’Escorpí) i Saturn (en Sagitari).

El dia 10 de matinada, aquest dibuix celeste fet amb punts planetaris quedarà encara més complet amb l’entrada en joc de la Lluna. El nostre satèl·lit es situarà entre els planetes Mart i Saturn afegint una referència ben visible per ajudar a identificar els planetes a les persones interessades. El dia següent la Lluna, en el seu recorregut celeste, se situarà al costat del planeta anellat.

Finalment caldria parlar de l’asteroide 2002 AJ129. Aquest objecte passarà prop de la Terra el 4 de febrer de 2018, a les 22.30 h. En el moment de l’acostament màxim, l’asteroide no arribarà a estar a menys de 10 vegades la distància entre la Terra i la Lluna (uns 4,2 milions de quilòmetres).

2002 AJ129 és un asteroide proper a la Terra de mida mitjana, amb un diàmetre comprès entre 0.5 quilòmetres i 1.2 quilòmetres. La velocitat de l’asteroide en el moment d’acostament màxim (34 quilòmetres per segon) és més alta que la de la majoria dels objectes propers a la Terra quan passen a prop de ella. Aquesta alta velocitat és deguda a l’òrbita de l’asteroide, que s’acosta fins a 18 milions de quilòmetres al Sol en el periheli. Encara que l’asteroide 2002 AJ129 està situat en la categoria d’asteroides potencialment perillosos (PHA, de les seus inicials en anglès), no suposa una amenaça real de col·lisió amb el nostre planeta en el futur pròxim.

L’òrbita és molt el·líptica. L’asteroide es mou més enllà de l’òrbita de Mart i dins de la de Mercuri.

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Fase Mes Dia Hora
Quart minvant Febrer 7 16 54
Lluna nova Febrer 15 22 05
Quart creixent Febrer 23 09 09

Si voleu obtenir més informació podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure un senzill mapa del firmament del mes de febrer de 2018. I tot això gràcies al Planetari de Quebec.

Imatges:

1.- Sol en llum blanca. SDO. HMI Intensitygram 1 Febrer 2018.
2.-4. Els planetes al llarg del mes de febrer 2018. Stellarium
5.- Òrbita de l’asteroide 2002 AJ129. Wikipèdia Commons.

Publicat dins de El cel del mes i etiquetada amb , , , , , , | Deixa un comentari

Parlant de tempestes solars a À Punt Mèdia

0

Ahir va ser un dia especial per dos motius. Primerament vaig poder gaudir des de dins de la nova ràdio valenciana, la ràdio d’À Punt Mèdia i la segona vaig parlar de ciència amb Jèssica Crespo, la conductora del programa matinal Al Ras.

Davant la inquietud que desperten els fenòmens violents de l’espai que afecten a la Terra, m’he centrat en les tempestes solars i els seus efectes sobre el nostre planeta.

De vegades, sobretot en períodes de gran activitat solar, el camp magnètic de les zones actives solars es reestructura i, en el procés, s’expulsen milions de tones de plasma a l’espai. És el que anomenem una tempesta solar.

Si tenim la mala sort que aquest fenomen passe just en el centre del disc solar, la tempesta arribarà de segur a la Terra i produirà diversos efectes depenent de la seua intensitat.

Les tempestes solars es caracteritzen per tres tipus de processos energètics ben diferents:

El primer seria l’emissió de radiació electromagnètica (raig X, gamma i ultravioleta) que en arribar al nostre planeta és capaç d’afectar les capes altes de l’atmosfera terrestre, d’ionitzar-la, augmentant la densitat electrònica i escalfar-la i expandir-la de manera que els satèl·lits en orbita baixa poden canviar l’òrbita en augmentar el fregament i el segon seria l’emissió de protons molt energètics (Esdeveniments d’emissió de protons) que pot afectar els astronautes o tallar les comunicacions per satèl·lit.

Tanmateix és l’emissió de massa coronal el fenomen més energètic relacionat amb les tempestes solars. Milions de tones de plasma (gas altament ionitzat) són expulsats a l’espai embolcallats en una mena de bambolla magnètica que en xocar contra el camp magnètic terrestre són deflectides cap a les zones polars. El xoc d’aquestes partícules energètiques amb les molècules d’oxigen i nitrogen atmosfèrics origina les cascades de llums de color que coneixem com a aurores boreals. Una tempesta geomagnètic ha començat.

De vegades però, les conseqüències d’aquest encontre còsmic no són tan innòcues. Si la tempesta  solar és molt intensa els corrents de partícules que recorren la magnetosfera terrestre creen uns corrents induïts en el subsol terrestre, que fàcilment pot arribar a les línies d’alta tensió a través de les preses de terra. Aquestes corrents poden arribar als transformadors i cremar-los. Ciutats senceres s’han quedat a les fosques després d’una tempesta geomagnètica intensa com ara Quebec, en març del 1989 o part de Malmö el 2003. Els efectes són, per tant, devastadors, tant per a les infraestructures com per a les persones.

De tot això he parlat a Al Ras. Si voleu escoltar-me, ací us deixe l’enllaç (A partir del minut 25)

Parlant de tempestes solars a Al Ras

Més informació:
Solar Storm Threat Analysis, James A. Marusek.

A la tardor, tot rodó

1

Avui comença la tardor i, podem dir, amb recança, adéu a l’estiu. I amb esperança entrem a l’estació en la que les fulles cauran, alguns arbres quedaran nus i i algunes de les nostres millors fruites com ara la magrana, el raïm o la taronja trobaran el moment per madurar.

Ja haureu notat que els rajos de Sol entren ara més endins de les cases, que és fa més prompte de nit i que ja no fugim de les voreres al Sol sinó que, segons com, amb les primeres frescors ja les preferim. I tot això és perquè la nostra estrella, en el seu moviment diürn, es mou al cel en un arc més menut i més baix, més prop de l’horitzó. I avui, 22 de setembre a les 22:02 h. el Sol, en el seu camí en el firmament, creuarà la línia de l’equador celeste. I així, durant tot el dia l’arc celeste seguit pel Sol recorrerà el cercle de l’equador, un cercle que divideix la volta celeste en dues parts iguals. Per tant l’astre rei ha eixit exactament per l’est i es pondrà exactament per l’oest. I com que la part de l’equador per damunt de l’horitzó és exactament igual a la part per sota, el dia i la nit duraran el mateix: 12 h. Comença la tardor a l’hemisferi nord i la primavera a l’hemisferi sud. L’estiu del 2017 ja és història.

Esfera celeste. Equinox és la línia de l’equador celeste i el camí que recorre avui el Sol, dia de l’equinocci.

La pintura ha tractat l’equinocci en diverses ocasions. Com a exemple ben interessant podem admirar l’obra Astròleg observant l’equinocci i una escena de separació Adonis i Venus, la representació de l’equinocci de tardor de l’artista neerlandès Domenicus van Wijnen, que el pintà al voltant de 1680. Prop d’un Sol vell i defallint que es pon en l’horitzó marí, el bes que es fa la parella Nit i Dia representa l’equinocci: la perfecció, la simetria entre els dos, iguals però diferents. Mentrestant un jove astrònom oriental s’ho mira a la llum d’una espelma envoltat de llibres d’astronomia, un d’ells amb un diagrama de constel·lacions que corresponen a l’equinocci tardoral (Libra). Algunes interpretacions de l’obra afirmen que la parella que es besa és Venus i Adonis, mentre que l’home que emergeix del subsol és Caront que ve per endur-se Adonis i portar-lo a l‘inframón al costat de Persèfone amb qui s’hi havia d’estar una tercera part de l’any.

L’ombra de qualsevol objecte seguirà avui una línia recta, l’anomenada línia equinoccial, que si és representa sobre una superfície plana estarà orientada d’Est a Oest. A la imatge veiem la posició del raig de llum vespertí sobre aquesta línia en el rellotge de Sol de Ca les Senyoretes, Otos, la Vall d’Albaida.

Bona tardor.

Imatges:
1.- Astrònom observant l’equinocci. Domenicus van Wijnen, 1680. Wikipedia Commons.
2.- La tardor comença a Otos. La rateta de llum cau just sobre la línia equinoccial del rellotge de Sol de Joan Olivares a Ca les Senyoretes. 21 de setembre 2015.

Publicat dins de Sistema solar i etiquetada amb , , , | Deixa un comentari

Com mirar un eclipsi i deixar-hi la pell

0

El Gran Eclipsi Americà que enfosquí gran part dels Estats Units en ple dia el passat 21 d’agost ja és història. Durant més de dos minuts els habitants i visitants en la banda de totalitat que anava des d’Oregon en la costa del Pacífic fins a South Carolina en l’Atlàntic pogueren veure com la Lluna tapava poc a poc el Sol. I molts aconseguiren imatges icòniques.

Els observadors van poder gaudir d’un dels espectacles més bonics de la natura, i ho van fer d’una manera segura per tal de protegir els ulls de cremades com ja vaig explicar fa uns anys. Durant els darrers mesos els mitjans de comunicació nord-americans, escoles i universitats van explicar com s’havia de mirar (i no mirar) l’eclipsi.  Tanmateix, malgrat tot aquests advertiments, sembla que molts no van fer-hi cas i miraren directament al Sol sense cap protecció. Parodiant aquell: Qui eres tu per dir-me com he de mirar al Sol?

Que això passà a més d’un es va poder veure en les cerques en google tot just després de l’eclipsi. De fet, un munt de termes relacionats amb possibles problemes oculars van tindre més tràfic a la xarxa després de l’esdeveniment, incloent la frase “looking at the Sun” i l’encara més específica “I looked at the Sun“, tal com explicava pocs dies després la revista digital Iflscience!

És a dir, que molta gent va mirar al Sol sense protecció amb la possible conseqüència d’haver-se fet cremades a la retina. Les consultes oftalmològiques nord-americanes hauran tingut feina extra aquests dies.

Uns dels casos més sonats ha estat el del cantat raper Joey Bada$$, que anuncià la cancel·lació de tres concerts per molèsties en la vista per mirar el fenomen sense protecció ocular. Com deia en el seu compte de Twitter: Am I crazy for watching the eclipse today w no glasses? I’ve sungazed before and afterwards saw colors for a whole day. I didn’t die tho. (Estic boig per mirar l’eclipsi avui sense ulleres? He mirat el Sol abans i després he vist colors durant un dia sencer. No m’he mort per això).

I en un altre twit: This ain’t the first solar eclipse and I’m pretty sure our ancestors ain’t have no fancy eyewear. Also pretty sure they ain’t all go blind. (Aquest no és el primer eclipsi i estic completament segur que els nostres avantpassat no portaven ulleres gracioses. També estic completament segur que no es tornaren cecs).

Així que la retina del raper resultà danyada per menysprear les lleis de la física i de la biologia. Espere que el seu problema ocular s’haja resolt a hores d’ara.

Tanmateix s’han produït comportament encara més irresponsables per tal de mirar l’eclipsi. Bé, crec que són més producte de la ignorància que del menyspreu als missatges dels científics. Un missatge repetitiu als mitjans americans era que s’havia de mirar al Sol de manera segura i protegir els ulls. I quina millor protecció que escampar crema solar sobre la còrnia per no danyar la retina? Doncs això és el que contava la infermera Trish Patterson d’uns pacients del seu hospital de Virginia que arribaren amb dolor als ulls després de cobrir-los amb protector solar.

Però qui ha fet parlar més en aquest tema de la protecció ocular en l’observació solar ha estat, com no, el president Donald Trump. Si ja va ser estrany que observara l’eclipsi des del balcó de la Casa Blanca a Washington, on només era parcial, menystenint veure l’eclipsi total uns pocs quilòmetres al sud, el fet que mirara el Sol directament sense protecció, encara que fora un moment va omplir pàgines de diaris ridiculitzant-lo, com aquesta portada del New York Daily News. Quan s’és un president s’ha de donar exemple.

Tanmateix aquestes barbaritats no són res front al suposat frau comés amb les ulleres d’eclipsi venudes a través d’una coneguda empresa de venda on-line. Tal com conta avui Heather Murphy del New York Times en Shades of noir: my hunt for an eclipse glasses villain, entre els 10 milions d’ulleres d’eclipsi venudes als Estats Units algunes d’elles no complien les especificacions de deixar passar menys del 0,003 % de la llum incident per ser qualificades com a segures. Sembla que en encarregar unes ulleres correctes a través de l’empresa Amazon, apareixia una possibilitat més barata que derivava a unes ulleres xineses de baixa qualitat i que podien deixar passar fins a un 15% de llum. Unes simples ulleres de sol, vaja. Us recomane que llegiu el gran reportatge que ha fet la periodista del que serà un escàndol i que potser afectarà a les vendes on-line i a la qualitat dels productes venuts.

Imatges:

1.- Donald Trump mira al Sol sense protecció. Crèdit: AFP
2.- Cerca a Google de l’expressió: I looked at the Sun. Iflscience!
3.- Ulleres d’eclipsi. Wikipedia Commons.
4.- Portada del New York Daily News.

Publicat dins de El Sol i etiquetada amb , , | Deixa un comentari

El Gran Eclipsi Americà des de casa nostra

0
Publicat el 22 d'agost de 2017

Ahir, 21 d’agost de 2017 la Lluna tornà a tapar el Sol. No ha estat ací, a casa nostra però, sinó que aquesta vegada els Estats Units han estat els afortunats. Els astrònoms aficionats, professionals o public en general que tingueren la sort de trobar-se a la banda de totalitat que anava de costa a costa pogueren observar com la Lluna anava cobrint de mica en mica la nostra estrella fins que només quedara visible la corona solar. Era el que s’ha anomenat The Great American Eclipse.

L’eclipsi total era totalment invisible en Europa ja que la banda de totalitat acabava ben endins de l’Oceà Atlàntic i no arribava a cap territori europeu. Per això no vaig escriure res al bloc llevat de la referència en l’apunt general del mes d’agost. Tanmateix l’observació de la fase de parcialitat sí que era possible en Europa essent els territoris de Galícia i el nord de Portugal els més afavorits per a presenciar el fenomen. Això sí, en aquests indrets l’eclipsi parcial només seria visible pocs minuts abans de la posta del Sol.

A la resta de la Península Ibèrica el percentatge del disc solar tapat per la Lluna seria cada vegada més menut a mesura que ens acostarem a la costa mediterrània. A casa nostra, la mossegada al disc solar seria tan menuda que semblava impossible captar ni que fora un instant el fenomen. Ni a Catalunya, ni al País Valencià i, molt menys encara a les Illes, podríem gaudir de l’eclipsi.

No obstant això els companys de l’agrupació astronòmica AstroARAs,  d’Aras de los Olmos (els Serrans), amb l’amic Joanma Bullón al front, no es donaren per vençuts i tractaren de fotografiar l’eclipsi parcial just abans de la posta del Sol.

Per això pujarem a la Muela de Santa Catalina (1275 m) per tindre un horitzó lliure d’obstacles. Es posaren a fotografiar la nostra estrella, amb els filtres adeqüats, cap a les 20h30m, molt abans de la posta mentre el Sol davallava cap a la la línia de l’horitzó oest, en direcció a Castella. Com conten al seu bloc, de sobte, notaren la mossegada lunar i tot seguit s’amagà l’astre rei.

Podeu veure la fotografia del fenomen que demostra que “alguna cosa” es va veure des del territori valencià a les 20h47m. del 21 d’agost de 2017. Enhorabona companys, una gran foto.

Crònica de l’observació al bloc de l’Observatori La Cambra.
Un atisbo del gran eclipse americano desde Aras de los Olmos

Informació de l’eclipsi del 21 d’agost 2017.
Eclipse Solar 21 de Agosto de 2017

Imatge:

1.- La mossegada lunar darrere d’un aerogenerador del Parc eòlic d’Algarra des de la Muela de Santa Catalina, Aras de los Olmos (els Serrans) a 1.275 m.s.n.m. Joanma Bullón i els companys d’AstroARAS. 21/08/2017. Amb permís.
2.- Gràfic del Great American Eclipse, NASA/Espenak.
3.- Gràfic de l’eclipsi sobre la Península Ibèrica. NASA/Espenak.