Les aigües turbulentes - Bloc personal de Jordi Casadevall Camps - Pàgina 11

Personal

Anuncis que em posen nerviós (26: el de les benzineres Repsol)

22 d'octubre de 2010

L’escena. Ambient de pel·lícula nord-americana. Un vip rodejat d’assessors i guardaespatlles surten d’un avió i pugen tots plegats a diversos cotxes, que marxen en comitiva. El personatge resulta ser una dona sofisticada que té el caprici de prendre’s un cafè. Immediatament el seguici posa en marxa l’operatiu per aconseguir el preuat beuratge i aprofiten la moguda per adquirir altres productes

Vacances a Titerogakaet (i 4: el taxista de Tías)

12 d'octubre de 2010

La capital de Lanzarote, Arrecife, ofereix alguns punts d’interès, com la Charca (una mena de mar interior, ple de barquetes de pescadors) i el castell de San Gabriel, al qual s’accedeix pel pont de Las Bolas (a la imatge; les boles són d’un canó, per si no queda clar). La tarda d’aquella dia la passo

Vacances a Titerogakaet (3: tot molt tranquil·let)

11 d'octubre de 2010

Jornada dedicada a la part nord de l’illa, que ofereix diversos punts d’interès. Començarem amb els Jameos del Agua, creació de l’artista César Manrique. L’home va agafar, és un dir, una mena de cova volcànica i la va recrear fins convertir-la en una obra d’art. És una gran cavitat ambientada amb música relaxant (d’aquella que s’escolta

Vacances a Titerogakaet (2: pollastres i camells)

2 d'octubre de 2010

El Parc Nacional de Timanfaya (a la foto) delimita una important part de l’illa de Lanzarote, la que va patir erupcions volcàniques els segles XVIII i XIX. No fa tant, doncs. Avui és un impressionant i desolador paisatge, àrid, més lunar que terrestre, que es pot recórrer en unes guaguas de color salmó, per evitar al màxim

Vacances a Titerogakaet (1: una terra que posi llibertat)

1 d'octubre de 2010

Titerogakaet és el nom guanche que rep l’illa de Lanzarote, on he passat una setmana de vacances. Aquí va la crònica del més interessant o curiós que hi he trobat. L’avió que enllaça els aeroports de Gran Canària i Lanzarote és d’hèlices i tarda només quaranta minuts, el temps just d’asseure’s, cordar-se el cinturó i menjar-se

Anuncis que em posen nerviós (25: el de “Lecturas”)

14 de setembre de 2010

L’escena. Surt un exemplar de Lecturas, amb la princesa Letizia a la portada, i al costat uns ganivets d’enormes dimensions que regalen amb la revista. El missatge. Assabenta’t de les darreres xafarderies mentre llesques el pa o talles el pernil. Per què em posa nerviós? No cal ser monàrquic per experimentar un cert yuyu al

Anuncis que em posen nerviós (24: el de Viakal)

9 de setembre de 2010

L’escena. Una casa, un xic i dues xiques. Una trucada. Arriba, sense avís, la mare d’ell. Toca zafarrancho. Elles se’n van a netejar el lavabo, però no usen el producte adequat per treure les tacotes que deixa la calç. Sort que el noi, que està al dia de tot, els ensenya Viakal, que deixa tot lluent.

Comença la temporada 2010-2011

6 de setembre de 2010

La meva excusa de passeig vespertí era avui arribar-me a l’Abacus a comprar un paquet de folis per la impressora. He hagut de desistir d’aquesta insensatesa. Cues inacabables per pagar els llibres de text, gent gran i canalla de totes les edats a la porta… fins i tot el carrer estava mig col·lapsat de gent i

Anuncis que em posen nerviós (23: el d’Ariel Sensaciones)

12 d'agost de 2010

L’escena. Un jove urbanita, que habita en una estranya casa blanca i sense mobles, es posa de bon matí una camisa neta que quan arriba la nit encara està immaculada i perfumada. El missatge. Com Isabel la Catòlica, no cal canviar-se mai de camisa si te la rentes amb el detergent publicitat, gràcies a unes

Escapada al Pirineu (i 3: pujada al Carretón)

1 d'agost de 2010

El segon dia d’estada a les altures aragoneses el dedico a pujar al Monte Larrón. El que sembla una petita caminada es transforma en una ascensió que dura dues hores i mitja. És un camí que va pujant en zig-zag, amb un itinerari molt ben indicat amb dues ratlles, blanca i groga. A pesar de

Escapada al Pirineu (2: el dia de la marmota)

29 de juliol de 2010

Ens havíem quedat a l’estació superior del trenet d’Artouste. Baixo del vehicle i el camí em porta fins l’embassament del mateix nom. Aquest no el va inaugurar Franco, per desgràcia dels meus desconeguts companys de viatge. Es tracta d’un agradable indret que convida a oblidar-se de tot i contemplar el paisatge que el rodeja. De

Escapada al Pirineu (1: demagògia d’altura)

27 de juliol de 2010

Com ja comença a ser tradicional, he passat uns dies a Candanchú, al Pirineu aragonès, fugint de la calor, la humitat i la rutina. Ha plogut molt el dia anterior a la meva arribada (la ciutat d’Osca va ser notícia televisiva en aquest sentit) i em comenten que és possible que els camins estiguin molt

Anuncis que em posen nerviós (22: el de Damm Lemon)

1 de juliol de 2010

L’escena. Festa estiuenca en un terrat urbà (Barcelona?). Un peculiar personatge, d’edat provecta i amb aspecte d’inca, plomes incloses, es dedica a encandilar la concurrència amb frases d’alt contingut filosòfic: “de vegades, quatre més sis no són cinc més cinc” (cito de memòria). Al seu més rendit deixeble se li cau la baba: “mestre!”. El

Anuncis que em posen nerviós (21: els dels melons)

25 de juny de 2010

[Reprenc el tema dels anuncis televisius: són una verdadera mina] Les escenes. Són dos anuncis. En un, una senyora tocada i posada fa cua a la peixateria i li sona el mòbil. Aquest resulta ser un tall de meló i ella contesta dient “digui meló?”. A l’altre, un nàufrag, una mena de Robinson Crusoe, s’alimenta

De cognoms

1 de juny de 2010

Fa algun temps vaig menester visitar-me al CAP del meu barri. Al demanar-me la targeta sanitària, els vaig ensenyar una que tenia de fa anys (no vaig gosar ensenyar la cartilla, encara més antiga, que també conservo) i originant l’exclamació de l’encarregada de recepció: – però on va amb això? Aquesta targeta ja està super-caducada!