Finalment aquesta matinada la nau de la NASA Juno s’ha insertat sense problemes en òrbita joviana.
Després d’un viatge de quasi cinc anys cap al més gran dels planetes del sistema solar, Juno aconseguí posar-se en òrbita després d’engegar durant 35 minuts el motor per frenar la nau. Això va ser necessari per reduir-li la velocitat uns 542 metres/s i permetre que fora capturada pel gegant Júpiter. Una vegada el motor es va aturar, Juno es va girar per que els dèbils raigs de Sol il·luminaren les 18.698 cel·les solars individuals que li donen l’energia necessari per funcionar.
No espereu, però, imatges espectaculars de Júpiter en les pròximes hores. Juno s’ha endinsat en l’intens camp magnètic del planeta i, a més a més, creuarà els cinturons de radiació de partícules carregades (electrons i ions). Així que des de fa cinc dies tots els instruments científics estan apagats i no es tornaran a engegar fins d’ací a unes 50 hores quan tota la maniobra d’inserció orbital estiga completada. La darrera imatge que envià la sonda és la que encapçala aquest apunt.
L’objectiu principal de Juno és entendre l’origen i evolució de Júpiter. Amb el conjunt dels nou instruments científics que porta, Juno investigarà la possible existència d’un nucli planetari sòlid, farà un mapa detallat de l’intens camp magnètic de Júpiter, mesurarà la quantitat d’aigua i amoníac a l’atmosfera profunda, i observarà les aurores del planeta. La missió també ens permetrà fer un pas de gegant en la nostra comprensió de com es formen els planetes gegants i el paper jugat per aquests titans en la formació de la resta del sistema solar. Júpiter és el nostre primer exemple d’un planeta gegant, i, per tant, el seu millor coneixement podrà proporcionar informació fonamental per tal de comprendre els sistemes planetaris descobert al voltant d’altres estrelles en el que la presència de gegants gasosos és constant.
La nau orbitarà sobre el pol nord del planeta donant-nos unes vistes úniques sobre zones inexplorades de Júpiter i sobre les quatre grans llunes.
La nau espacial Juno va ser llançada el 5 d’agost de 2011, des de l’estació de la Força Aèria de Cap Canaveral a Florida. El laboratori JPL dirigeix la missió Juno per a la NASA.
Continuarem parlant-ne.
Imatges:
1.- Vista final presa per la càmera JunoCam en la nau espacial Juno de la NASA abans que els instruments de Juno foren desconnectats en preparació per a la inserció en òrbita. Juno va obtenir aquesta imatge en color el 29 de juny de 2016, a una distància 5,3 milions de quilòmetres de Júpiter. NASA/JPL-Caltech/SwRI/MSSS
2.- Alegria per l’arribada de Juno a Júpiter. JPL/NASA.
Què trobarà la sonda Juno de la NASA quan dilluns vinent dia 4 de juliol arribe a Júpiter?
Molt poc si Juno no sobreviu a la inserció en l’òrbita de Júpiter, una complexa sèrie d’operacions en un entorn desconegut just per damunt dels núvols de Júpiter. Si té èxit, com s’explica en el vídeo, Juno se situarà al voltant de Júpiter passant-hi més a prop que cap altra sonda anterior. L’objectiu és desaccelerar, entrar en una òrbita molt el·líptica i començar dos anys d’operacions científiques. Entre els objectius de la missió científica de Juno hi ha el cartografiat de l’estructura profunda de Júpiter, la determinació de la quantitat d’aigua que hi ha a l’atmosfera joviana i l’exploració de l’enorme camp magnètic de Júpiter i com crea les aurores al voltant dels pols de Júpiter. Per aconseguir això últim, s’ha dissenyat una complexa òrbita per a que la sonda sobrevole les zones polars. Mai abans s’havia explorat aquestes zones del planeta.
Totes aquestes lliçons contribuiran a entendre la història del Sistema Solar així com la dinàmica de la Terra.
Llançada el 2011, Juno s’impulsa principalment gràcies a tres grans panells solars, cadascun de la llargada d’un camió petit. Segons la previsió, orbitarà el gegant jovià 37 vegades; a continuació i per evitar la contaminació amb microbis d’Europa, lluna gelada que presenta un interessant oceà interior, es submergirà en l’espessa atmosfera de Júpiter, s’esmicolarà i es fondrà.
Acaba el curs acadèmic i la Universitat ha clos també els cursos d’Unisocietat, destinada a les persones majors (> 30 anys) amb inquietud per aprendre i motivació per la cultura.
Dijous, 23 de juny, vespra de Sant Joan, a la seu de Requena, la Plana d’Utiel, després de la presentació del curs d’UNISOCIETAT 2016/2017 per part del Cap d’Iniciatives Ángel Morales, del tècnic Antonio Briz i de l’alcalde Mario Sánchez, vaig tindre el plaer de compartir una estona amb aquests estudiants tan especials per parlar d’astronomia des d’una vessant un mica diferent. La xarrada es va centrar en la realitat o ficció dels planetes extrasolars des d’una òptica cinematogràfica.
Des de la descoberta de l’existència d’un planeta al voltant de l’estel 51 Pegasi l’any 1995, sabem que els planetes del nostre sistema solar no són únics a l’Univers. La utilització de noves tècniques d’anàlisi des de la superfície de la Terra, i sobretot la missió Kepler, han permès descobrir milers de nous planetes en la nostra galàxia. Ara ja sabem que segurament cada estrella del cel va acompanyada d’un o de diversos cossos que giren al seu voltant. Com són els nous exoplanetes? La majoria són gegants gasosos com Júpiter, d’altres estan coberts d’aigua o són cossos rocosos calents, i, fins i tot, uns pocs s’assemblen molt a la Terra.
En la xarrada vaig explicar els sofisticats mètodes de detecció que ens han permès de conèixer les principals característiques dels nous planetes i vaig enumerar les condicions per albergar vida tal com la coneixem. Però d’altra banda, a través dels films de ciència ficció, tenim en ment planetes de molt diversa tipologia: Tatoine a Star Wars, Pandora a Avatar, el planeta de Mann a Interstellar, etc. A la llum del que actualment sabem dels exoplanetes, podem preguntar-nos si aquests planetes ficticis són realistes o bé són inversemblants, perquè només són possibles en la imaginació dels guionistes. Vàrem repassar algunes escenes de films ben coneguts i veiérem que en alguns d’ells els mons que ens proposen són ben reals.
Fa uns dies Stephen Hawking i el milionari rus Iuri Milner anunciaren que volen impulsar un projecte espacial ambiciós per explorar el sistema estel·lar d’Alfa Centauri amb milers de naus diminutes impulsades des de la Terra per un potent raig làser. El projecte també té el suport del fundador de Facebook, Mark Zuckerberg.
L’objectiu del projecte, batejat amb el nom ‘Starshot‘, és d’arribar fins al sistema estel·lar Alfa Centauri, a més de quatre anys llum de la Terra. S’enviarien milers de petits naus, cadascuna de la grandària d’un smartphone. Per arribar al seu destí cadascun disposaria d’una immensa vela que seria impulsada per la pressió de radiació d’un potent làser (o un conjunt de làsers coordinats) situat a la superfície terrestre. Amb l’impuls cada nau podria arribar a assolir una velocitat d’un 20% de la velocitat de la llum i arribar a la destinació en només 20 anys.
Ho dic clarament. Aquest fantàstic projecte al qual es vol dedicar 100 milions de dòlars per començar a treballar no m’agrada.
El projecte té l’aspecte de ser una versió millorada de Mars One, la fallida missió d’enviar persones a Mart, colonitzar el planeta i no tornar mai. Tot projectat com un Gran Germà Espacial. Per cert com va quedar aquell reality show marcià i que es va fer dels diners recollits?
Stephen Hawking és un dels grans especialistes mundials en forats negres. Em mereix tot el respecte per seu treball en física. Però des de fa uns anys no para d’opinar de coses de les quals no és especialista, o almenys, és tan especialista com ho puga ser jo.
Fa uns anys ens va sorprendre en defensar l’aïllament galàctic i de no tractar de cap manera d’enviar informació sobre el nostre planeta a l’espai mitjançant ones de ràdio ni de contactar amb possibles civilitzacions extraterrestres. Era allò tan famós de Don’t speak to Aliens!
Fa pocs mesos deia que donada la contaminació ambiental a la Terra, estaria bé que començarem a colonitzar altres planetes, començant per Mart. En definitiva que en algun moment s’havia de deixar la Terra i fer colònies en altres planetes.
I ara, amb l’ajut d’un gran magnat i de l’amo de Facebook, es pretén engegar l’exploració del sistema estel·lar més pròxim de manera massiva i, pense jo, amb molt poc respecte amb el “medi ambient” espacial.
El projecte té molts punts febles que s’haurien d’aclarir
Un làser (o conjunt de làsers) tan potent no existeix i que quan es construesca (si es construeix) tindrà clares aplicacions militars. Un làser que és capaç d’impulsar una vela espacial pot també destruir un satèl·lit enemic o escombrar una base en la Lluna, per exemple. Sembla una versió millorada dels làsers de la Guerra de les Galàxies de l’era Reagan.
Per molts recursos econòmics que tinga el mecenes rus, em sembla un balafiament impressionant de diners que es podrien utilitzar molt millor per a coses més concretes, com explorar ara els planetes i llunes del sistema solar, colonitzar la Lluna i Mart o estudiar com protegir la Terra d’un futur impacte d’un asteroide. Tot això sense eixir de l’àmbit de la ciència i exploració espacial.
Se’ns diu que quan les naus arriben al seu objectiu enviaren la informació que obtinguen a la Terra. Del vídeo i de la nota de premsa no he pogut deduir com van a fer-ho. Transmetre imatges i vídeos des d’una distància de 4.2 anys llum requereix d’una antena parabòlica immensa dirigida exactament cap a la Terra. On està l’antena?
Finalment l’enviament de milers de naus cap a un possible planeta al voltant d’Alfa Centauri pot tindre grans problemes ètics ja que
s’està enviant material terrestre (fem, deixalles) a un possible planeta verge
s’està enviant vida microbiana terrestre a un possible planeta amb, potser, alguna forma de vida autòctona. La possibilitat no és remota. Actualment sabem que certs organismes terrestres aguanten molt bé les dures condicions del buit de l’espai. Fa poc es descobrí plàncton i organismes microscòpics en l’exterior de l’estació espacial internacional. I molt possiblement certs bacteris terrestres han arribat a Mart de la mà del robot Curiosity encara que les naus i robots han estat fortament esterilitzats
Avui dilluns 14 de març la millor Europa, la científica i tecnològica, començarà a fer efectiu un gran repte.
Amb l’ambiciós programa ExoMars 2016-2018 es llançarà decidida a l’exploració del planeta Mart amb naus en òrbita, nau de descens, robots exploradors i amb la missió final de portar mostres del planeta a la Terra pels vols del 2020.
A les 10:31 h, des del Cosmòdrom de Baikonur al Kazakhstan es llançarà a l’espai la primera missió, l’ExoMars 2016, col·laboració entre l’Agència Espacial Europea (ESA) i l’Agència Espacial Russa (Roscosmos). La missió que arribarà a l’octubre a Mart, està formada per un orbitador, el Trace Gas Orbiter (TGO) i un aterrador, Schiaparelli, que bàsicament és un dispositiu per provar nova tecnologia europea per a l’aterratge amb paracaigudes i desplegament d’uns instruments. Bàsicament els que els nord-americans de la NASA fan des de fa anys fent aterrar a Mart missions de diverses maneres (Viking, Mars Pathfinder, Oportunity i Curiosity) i que la tecnologia europea encara no s’havia atrevit a fer.
Però que s’hi busca en Mart? No hi ha massa naus en òrbita i robots en la superfície?
El programa Exomars tracta de resoldre una de les grans preguntes que ens fem sobre el planeta Mart. Donat que ja sabem que en els primers anys del planeta va gaudir d’unes condicions ben semblants a les de la Terra, amb una atmosfera més gruixuda i humida, amb rius i un gran oceà a l’hemisferi nord, ¿la vida va aparéixer a Mart tal com ho féu al nostre planeta? ¿Hi ha encara algun éssers vius o traces d’una vida passada?
La troballa recent de metà a l’atmosfera del planeta roig és, potser, una clau per contestar aquestes preguntes. El gas metà (CH4) és una molècula que a l’atmosfera terrestre prové en un 90% d’organismes vius, per exemple de la descomposició de matèria orgànica per bacteris. Ara bé, la llum ultraviolada del Sol destrueix les molècules en uns 300-600 anys que manera que sense fonts continues de gas metà ja fa anys que no s’hi detectaria a l’atmosfera terrestre.
A Mart s’han detectat concentracions de metà els anys 2003 i 2006 en tres zones: Terra Sabae, Nili Fossae i Syrtis Major, llocs on se sap que fa anys l’aigua líquida va fluir en elles. El metà no pot haver estat milers d’anys ahí ja que la radiació solar l’hagués ja destruït. ¿Vol dir això que hi ha actualment algun tipus de vida amagada al subsol marcià? Això sembla fantàstic.
Abans de fer festa cal saber que hi ha una altra possibilitat per a la presència del gas a l’atmosfera molt més trivial. Diversos processos geològics poden produir metà com l’oxidació del ferro i que pot quedar enganxat en estructures com els hidrats de gas que va soltant el gas a poc a poc. La serpentinització també pot produir un metà abiòtic. Pensem que a la Terra això donaria compte del 10% del metà atmosfèric terrestre.
El comunicat d’ESA abans del llançament d’ExoMars 2016 diu:
TGO farà un inventari detallat dels gasos de l’atmosfera de Mart, amb especial interès en gasos rars com el metà, que implica que hi ha una font activa, actual. TGO té com a objectiu mesurar la seua dependència geogràfica i estacional i ajudar a determinar si es deriva d’una font geològica o biològica. Mentrestant, Schiaparelli demostrarà una gamma de tecnologies que permeten un aterratge controlat en Mart en preparació per a futures missions. Després d’un viatge de set mesos, l’aterrador es separarà de la TGO el 16 d’octubre i aterrarà a Mart el 19 d’octubre, i tindrà diversos dies d’activitats. TGO entrarà llavors en òrbita al voltant del planeta vermell i tindrà per davant la seua excitant missió científica d’uns anys de durada. També servirà com una retransmissió de dades per a la segona missió ExoMars, que comprendrà un vehicle robòtic i una plataforma de ciència de superfícies, previst per al seu llançament en 2018. També proporcionarà retransmissió de dades per a vehicles d’exploració de la NASA … El llançament de ExoMars 2016 marcarà l’inici d’una nova era de l’exploració de Mart per a Europa.
La millor Europa, la científica i tecnològica, es llança a l’aventura d’explorar un planeta fascinant.
Imatge:
1.- Trace Gas Orbiter i Schiaparelli, Baikonur cosmodrome, Kazakhstan, 29 febrer 2016. ESA – S. Bayon
2.- Trace Gas Orbiter i separació del Schiaparelli, ESA/ATG medialab.
3.- Visió general de l’entrada, el descens i la seqüència d’aterratge a Mart Schiaparelli, amb el temps aproximat, l’altitud i la velocitat dels esdeveniments clau que s’indiquen. ESA/ATG medialab.
L’objecte més gran del cinturó d’asteroides, Ceres, està essent explorat d’una manera sistemàtica des de fa quasi un any per Dawn, una revolucionaria nau de la NASA amb un sistema de propulsió digne de Star Trek.
Ceres és un planeta nan dins del reialme dels asteroides. La seua forma arrodonida i un diàmetre de 945 km la van col·locar l’any 2006 en el club dels planetes nans, juntament amb Plutó i Eris.
Tanmateix quan va ser descobert per Giuseppe Piazzi en Palermo l’1 de gener de 1801 va ser considerat un planeta, que, a més a més, omplia el buit entre Mart i Júpiter segons havia predit la Llei de Titius-Bode. El descobriment posterior d’altres cossos com Vesta van permetre concloure que Ceres era només el més gran dels membres del cinturó d’asteroides i per això el seu nom complet actualment és 1 Ceres.
Des de telescopis en la Terra o des del Telescopi Espacial Hubble s’observaren fa uns anys unes taques fosques, que s’associaren a possibles cràters, i d’altres taques molt brillants sense una explicació clara.
Per l’interés d’explorar el cinturó d’asteroides en detall, la nau Dawn de la NASA va ser llançada a l’espai el 27 de setembre de 2007. En un viatge de més de 8 anys va visitar primerament Vesta l’any 2011 on s’hi va estar en òrbita durant uns mesos, per a després dirigir-se cap a Ceres on arribà el passat 6 de març de 2015. Des d’aleshores ençà ha explorat el planeta nan en diferents òrbites cada vegada més pròximes al planeta nan fins arribar a situar-se a només 385 km de la superfície des del desembre passat.
El planeta nan rep el nom de la deesa romana de l’agricultura. El seu nom va ser proposat pel mateix descobridor Piazzi amb l’afegit del nom del rei de Sicilia d’aleshores, Ferran I. Tanmateix el nom proposat, Cerere Ferdinandea, va perdre ràpidament el cognom en no ser acceptat pels astrònoms europeus. Ara, amb l’arribada de Dawn a Ceres, i seguint una tradició ben arrelada de la Unió Astronòmica Internacional, totes els nous accidents geogràfics descoberts rebran noms de sers mitològics de totes les cultures del món relacionats amb l’agricultura. Com a curiositat, l’element químic ceri (nombre atòmic 58) va ser descobert el 1803 i va prendre el nom de l’asteroide, que s’havia descobert dos anys abans.
Quan l’any passat Dawn es col·locà en òrbita de Ceres va descobrir un món en miniatura, amb muntanyes i valls, grans fissures i unes taques molt brillants, les quals ja van ser detectades pel telescopi Hubble ja fa una dècada. Dins del cràter de 92 km Occator, nom del deu de l’arada i ajudant de Ceres, s’hi observa les taques brillants més grans, la composició de les quals han estat un misteri fins fa unes setmanes.
Finalment el passat 9 de desembre de 2015, els científics de la missió van informar a través en la revista Nature que les taques brillants podrien estar relacionades amb un tipus de sal, particularment una forma de la salmorra que conté sulfat de magnesi, hexahidrit (MgSO4·6H2O), similar al que podem trobar en alguns llocs a la Terra com a Manresa. Un altre estudi conclou que les taques podrien estar associades amb argiles riques en amoníac.
Aquesta segona conclusió és ben interessant ja que, de fet, a la temperatura en que es troba Ceres, el gel d’amoníac no es pot mantindre en la seua superfície i se sublimaria per la calor del Sol. Ara bé les molècules d’amoníac serien estables si es troben en combinació amb altres minerals com ara l’argila. Però hi ha encara una conseqüència més interessant si realment les taques blanques són causades per gel d’amoníac i és que aquest fet seria un clar indici que Ceres no es va formar en el cinturó d‘asteroides, on ara es troba, sinó molt més lluny del Sol, en les afores fredes del sistema solar i que després, les pertorbacions gravitatòries dels grans planetes l’haurien portat on es troba ara.
El passat 21 de desembre Dawn observà detalls del cràter Kupalo de 26 km de diàmetre. El seu nom prové del deu eslau de la vegetació i la collita. Amb un detall sorprenent, es veuen les parets del cràter d’impacte cobertes per un material blanc que podria ser algun tipus de sal.
Fa dos anys imatges preses des del Telescopi Espacial Hubble detectaren clars indicis de presència d’aigua emesa des de la superfície de Ceres. Tot fa pensar que existeix una capa d’aigua líquida en l’interior del planeta nan.
Es creu que Ceres és un cos diferenciat, és a dir que l’interior està format per diferents capes de distinta densitat. Hi hauria un nucli rocós sobre el qual hi hauria una capa de gel d’aigua. Aquesta capa de 100 quilòmetres de guix contindria fins a 200 milions de quilòmetres cúbics d’aigua, la qual cosa seria més que la quantitat d’aigua dolça a la Terra.
Finalment caldria parlar una mica del motor iònic de la nau, digne d’una pel·lícula de ciència ficció i que segurament s’utilitzarà en altres missions. L’energia elèctrica que s’obté dels panells solars s’utilitza en part per a separar els electrons dels núclis d’un gas de xenó, ionitzant-los. Amb uns potents camps magnètic i elèctric, aquests ions són dirigits i accelerats fins a 40000 km/h fora del motor i, pel principi d’acció i reacció, causen una espenta a la nau. El sistema de propulsió de la nau Dawn és molt eficient, fins a 10 vegades més eficients que els tradicionals motors de combustibles químics. El vídeo següent ho explica.
Continuarem expectant pels descobriments que ens puga revelar la fantàstica nau Dawn.
1.- Imatge de Ceres obtinguda per Dawn. NASA/JPL-Caltech/UCLA/MPS/DLR/IDA
2.- Rotació de Ceres i cràter Occator. NASA/JPL-Caltech
3.-PIA19889: Dawn fa una mirada al cràter Occator. NASA/JPL-Caltech/UCLA/MPS/DLR/IDA.
4.- Cràter Kupalo, un dels cràters més joves de Ceres. NASA/JPL-Caltech/UCLA/MPS/DLR/IDA
5.- Diagrama de la possible estructura interna de Ceres. NASA, ESA, i A. Feild (STScI)
6.- Esquema d’un motor iònic. Oona Räisänen
7.- Vídeo de funcionament del motor de Dawn. NASA Glenn Research Center.
Fa uns dies m’entrevistarem sobre la imminent caiguda a la superfície terrestre de la ferralla espacial WT1190F. Ací us deixe l’article que en va fer Cristina Sáez.
La majoria són menuts com un gra d’arròs però suposen una amenaça per a astronautes i satèl·lits.
El passat mes de juliol els tres membres de l’Estació Espacial Internacional (ISS, per les seues sigles en anglès) es van portar un bon esglai. Els van alertar que tan sol tenien 90 minuts per a tancar totes les escotilles de la nau i anar a refugiar-se a l’interior de la càpsula Soiuz, acoblada en un extrem de la ISS. L’amenaça: brossa espacial. Un fragment d’un vell satèl·lit meteorològic rus que viatjava a 13 quilòmetres per segon i que podia col·lisionar amb la nau i posar en risc les seues vides. Per sort, l’episodi es va saldar sense danys. Encara que amb aquesta ja van quatre les vegades en la història de la NASA que els astronautes han hagut d’adoptar aquest procediment; les dues últimes en menys d’un any.
I és que com aqueix fragment, segons dades de l’Agència Espacial Europea (ESA), es calcula que hi ha més de 35 milions de deixalles girant al voltant del nostre planeta. Uns 500.000 són d’entre un i 10 centímetres de diàmetre; altres 21.000 són molt més grans, entre una pilota de tennis i una de bàsquet. Encara que la majoria són amb prou faenes de la grandària d’un gra d’arròs, no cal subestimar-los, perquè el problema no és com de gran siguen sinó la velocitat a la qual es desplacen, que fa que un objecte com una simple rosca d’un centímetre siga capaç, en xocar contra una nau, d’alliberar una força equivalent a l’explosió d’una granada de mà….
Imatges:
1.-La part d’un modul PAM-D caigué en el desert d’Aràbia Saudita. NASA, 2001.
2.- Un micrometeorit deixà aquest cràter en el cristall davanter del transbordador espacial Challenger en la missió STS-7.
Ara que les missions tripulades a l’espai semblen rutinàries, caldria recordar aquells anys de l’aventura espacial en que un parell d’astronautes aterraven a la superfície de la Lluna dins d’un artefacte d’alta tecnologia. Aquells si que eren herois. Per preservar aquest llegat i posar-lo a l’abast de tothom, l’activista Kipp Teague, amb la col·laboració de la NASA, ha posat en línia més de 10.000 fotografies en alta resolució de totes les missions Apollo.
Durant els anys 60 i primers 70 del segle passat, les missions Apollo de la NASA permeteren deixar l’entorn del nostre planeta i arribar a un altre cos celeste. Només sis naus Apollo arribaren a la Lluna i hi dipositaren 12 persones sanes i estalvies que no només es passejaren per la superfície sinó que situaren diversos instruments científics que han permés des d’aleshores conéixer millor la Lluna i les interaccions del nostre planeta amb el seu satèl·lit.
En l’extens arxiu que Kipp Teague ha penjat en Flick, Project Apollo Archive, s’hi poden trobar les imatges en alta resolució de totes les missions tripulades Apollo des de l’any 1961 fins a l’any 1972. La majoria d’aquestes fotografies van ser fetes amb una càmera de fotografies mítica, evidentment analògica, amb un carret de gran format, una Hasselblad 500 EL, modificada per a sobreviure en el dur ambient del buit i de l’abrasiu i electritzat regòlit lunar.
Sembla que la falta de fons de l’agència espacial nord-americana havia impedit la digitalització de l’immens arxiu dels viatges de la preparació i de l’arribada a la Lluna. Així que va recórrer a l’activista Kipp Teague. Aquest manté activa des del 1999 una interessant i exhaustiva pàgina sobre l’arribada dels humans al nostre satèl·lit, The Project Apollo Archive, que serveix com a repositori en línia de les imatges del programa d’aterratge tripulat a la Lluna.
Ací vos deixe algunes de les que més m’han impactat entre les poques centenars que he explorat aquest dies.
Com va dir Neil Armstrong en deixar la seua empremta a la Lluna: Un petit pas per a l’home, però un gran pas per a la humanitat.
La imatge és ben coneguda però deixa també clar el tipus de material que hi ha a la superfície de la Lluna. Amb només la sisena part del pes que es té a la Terra, es veu perfectament com el peu s’enfonsa en una mena de talc lunar. El regòlit, la pols meteoritica que cobreix la Lluna, va ser un gran problema en les missions Apollo. Aquest material polsegós arriba a fondàries de 4 a 5 km en les àrees dels mars lunars mentre que en les terres altes lunars pot arribar fins a 15 km de profunditat.
La imatge anterior mostra l’espill lunar dipositat pels astronautes de l’Apollo 11 amb el qual durant molt anys va ser possible reflectir la llum d’un laser terrestre usat per calcular la distància de la Terra a la Lluna. Aquest mirall ha permés determinar que el nostre satèl·lit s’allunya de nosaltres 3,8 cm/any.
La Terra vista pels astronautes de l’accidentada missió Apollo 13 que no pogué aterrar a la Lluna.
En l’Apollo 13, la famosa “bústia” improvisada per a l’hidròxid de liti (LiOH) que servia per eliminar el diòxid de carboni. El mòdul de comandament tenia una quantitat adequada de contenidors de LiOH, però aquests eren incompatibles amb el mòdul lunar. Els enginyers en terra van improvisar una forma d’unir els contenidors en forma de galleda del mòdul de comandament a les entrades cilíndriques del mòdul lunar amb els elements disponibles en la nau, portant aire per mitjà d’una mànega. Els astronautes van cridar a aquest dispositiu “la bústia”.
L’Apollo 15 va ser la primera d’una sèrie d’estades llargues a la Lluna en que la part científica va ser la més important. Per poder explorar àrees més allunyades del mòdul lunar la missió disposava d’un vehicle tot terreny especial, el Lunar Roving Vehicle. Amb ell es pogueren fer prospeccions geològiques i recolliren 77 kg de roques lunars.
No deixeu d’explorar el ric i interessant arxiu. Hi trobareu segur vistes de la Lluna i dels exploradors lunars mai no vistes.
Actualització: Segons conta Vilaweb, aprofitant tot aquest volum d’imatges, el director de fotografia nord-americà Tom Kucy ha pensat de convertir-les en un vídeo introduint-hi alguns retocs i efectes gràfics i visuals perquè la successió de fotos semble realment una filmació. Us deixe el vídeo.
Imatges
1.- L’astronauta Neil Armstrong amb la càmera Hasselblad fixada al seu pit fotografia al seu company Buzz Aldrin. Armstrong es veu reflectit al casc d’Aldrin. Apollo 11. Foto original.
2.- Com va dir Neil Armstrong en deixar la seua empremta a la Lluna: Un petit pas per a l’home, però un gran pas per a la humanitat. Foto original.
3.- Espill lunar dipositat pels astronautes de l’Apollo 11. Foto original.
4.- Imatge de la Terra vista per l’accidentada missió Apollo XIII. Foto original.
5.- La famosa “bústia” per passar l’hidròxid de liti (LiOH) que servia per eliminar el diòxid de carboni de la nau Apollo 13. Foto original.
Ja fa quasi un mes que la nau New Horizons sobrevolà el sistema Plutó – Caront. Les imatges enviades mostren nombroses estructures geològiques per a les quals els científics de la missió ja han proposat noms que seran la delícia dels trekkie i dels amants de la ciència ficció en general.
Fa uns mesos es va fer una crida internacional per proposar noms per a batejar tots els racons que observara la sonda de la NASA. Com que Plutó és el nom romà del déu de l’infern, la Unió Astronòmica Internacional va demanar noms relacionats amb l’inframón, de totes les cultures del món. A més a més, com que el nombre d’accidents geogràfics de Plutó i de Caront que s’esperava descobrir seria ingent, també es van incloure dues categories més per a extreure’n noms: la història de l’exploració de la Terra, amb els noms dels exploradors que visitaren Àsia, Àfrica i Amèrica i en feren coneixement a les seues societats, i la dels personatges de ficció que feren viatges extraordinaris en la imaginació dels lectors. Jo vaig proposar alguns noms ben nostrats per veure si teníem sort encara que, de moment, no he vist cap nom meu situat sobre Plutó o Caront.
Les denominacions associades als noms es refereixen a diferents classes d’accidents geogràfics. S’anomena Crater a una estructura circular creada per un impacte d’un cos sobre la superfície. Altres paraules vol dir: Cavus (depressió profunda), Chasma (abisme), Colles (petites protuberàncies o pujols), Dorsa (crestes), Fossa (llarga i estreta depressió), Línia (marca allargada), Màcula (taca fosca), Mons (muntanya), Montes (muntanyes), Planum (altiplà), Regio (zona gran brillant o fosca), Terra (extensa massa de terra), Vallis (vall) i Rupes (talús).
L’estructura més visible i característica del planeta nan Plutó, l’anomenat informalment el Cor durant l’aproximació, ha estat batejada com a Tombaugh Regio, dedicada al descobridor de Plutó, Clyde Tombaugh. Dintre d’aquesta regió increïblement plana i brillant s’hi nomenen algunes poques muntanyes i moltes més petites protuberàncies (Colles), ara amb noms dedicats als transbordadors accidentats Columbia i Challenger, i a les naus russes Soyuz. En Tombaugh Regio també trobarem la plana Sputnik, Sputnik Planun, per recordar el primer satèl·lit artificial.
És en Caront, però, on els fans de les sèries i pel·lícules de Star Trek, així com els de Star Wars trobaran el seu paradís. Llevat de Mordor Macula, el nom donat a la gran taca fosca situada prop de la zona polar nord, la majoria dels accidents estan relacionats amb aquestes dues mítiques sagues d’aventures espacials.
En la plana de Vulcà podem descobrir els cràters Kirk, Uhura, Sulu o Spock. Més cap a l’est veurem els cràters Skywalker i, prop d’ell el de la princesa Leia, mentre ben lluny a l’oest, per si de cas, trobarem el cràter Vader.
Però els amants del Dr. Who també estaran contents ja que just al costat de Gallifrey Macula, dedicat al planeta del Doctor, trobaran Tardis Chasma, per a la màquina transportadora en forma de cabina de telèfon.
Al nord d’aquests accidents trobarem els Nostromo Chasma just al cràter Ripley, per recordar la nau d’Alien i la seua valent tripulant Ripley, la tinent de la Nostromo i protagonista de la pel·lícula, interpretada per Sigourney Weaver.
Finalment sobre la nova geografia descobrirem Kubrick Mons i Clarke Mons, dels quals no cal massa explicació i Alice Crater, dedicat a la xiqueta que va caure per un forat d’un arbre i va descobrir un país de meravelles.
Aquest noms són, de moment, només provisionals. Ara caldrà que el comité de nomenclatura de la Unió Astronòmica Internacional avale les propostes. Els membres de la missió New Horizons esperen que no hi haja problemes.
Imatges: Images via NASA / JHU-APL / SwRI / New Horizons.
La missió Rosetta de l’Agència Espacial Europea avui celebra un any en el cometa 67P/Churyumov-Gerasimenko, que d’ací a una setmana arribarà al periheli, la seua màxima aproximació al Sol.
Va ser un llarg però apassionant viatge el de Rosetta, des del seu llançament el 2004, observant la Terra, Mart i fent dos sobrevols d’asteroides abans d’arribar al seu destí final el 6 d’agost de 2014, ara fa un any. Durant els següents mesos, la missió es va convertir en la primera en orbitar un cometa i el primer a aterrar suaument una sonda – Philae – en la seua superfície.
Els equips de la missió han hagut de superar molts reptes per aprendre a volar en un entorn impredictible i de vegades inhòspit, i la nau espacial ha retornat una gran quantitat de dades científiques excel·lents d’aquest cometa intrigant, que abasta des del seu interior, la superfície espectacular i el núvol de pols que envolta, el gas i plasma.
Arribada al cometa
“Aquesta missió és sobre descobriments científics i cada dia hi ha alguna cosa nova per meravellar-se i tractar d’entendre“, diu Nicolas Altobelli, científic del projecte Rosetta.
“Un any d’observacions prop del cometa ens ha proporcionat una gran quantitat d’informació sobre aquest, i estem mirant espectants a un altre any d’exploració.”
Un descobriment destacat fins ara ha estat el descobriment que el vapor d’aigua del cometa té un “sabor” diferent als oceans de la Terra. La composició isotòpica de l’hidrogen de l’aigua trobada no conrrespon a la que es troba al nostre planeta. Era ja idea acceptada que part de la nostra aigua provendria del xoc de cometes, però aquesta troballa ha fet repensar el possible paper dels cometes i asteroides en el lliurament d’aigua al nostre planeta en la seua història primerenca. D’on prové l’aigua dels mars de la Terra?
La primera detecció de nitrogen molecular en un cometa proporciona pistes importants sobre l’entorn de temperatures a la que el cometa va ‘nàixer’. El nitrogen molecular era comú quan el Sistema Solar s’estava formant, però requereix temperatures molt baixes per quedar atrapat en el gel, de manera que els mesuraments de Rosetta donen suport a la teoria que els cometes s’originen en el fred i distant Cinturó de Kuiper.
Baixada al cometa
Les dades recollides per Rosetta i per l’aterrador Philae durant el seu descens a la superfície han permès als científics deduir que el nucli del cometa no és magnetitzat, almenys a grans escales.
Encara que es creu que els camps magnètics han exercit una funció important en el moviment de petits grans de pols magnetitzats al voltant del primitiu Sistema Solar, les mesures de Rosetta i Philae mostren que actualment els camps magnètics no segueixen exercint un paper important, una vegada que les partícules s’han aglomerat per formar grans blocs de material de metres i desenes de metres de diàmetre.
Aquests són només alguns dels innombrables exemples dels descobriments científics realitzats per Rosetta, i la majoria d’ells provenen de les dades preses en la primeres fases de la fase d’activitats del cometa.
Ara el cometa i la nau Rosetta que l’acompanya són una setmana del periheli, el punt de la seua òrbita de 6,5 anys que el porta més prop del Sol. El 13 d’agost, seran a només 186 milions de quilòmetres del Sol, a prop d’un terç de la distància a l’encontre de l’agost passat.
“El temps que 67P/Churyumov-Gerasimenko es troba prop del periheli és científicament molt important, ja que el calor del Sol i la conseqüència eixida de gas i pols arriba al seu màxim, fet que ens proporciona importants coneixements sobre aquest moment clau en el cicle de vida complet del cometa“, diu Nicolas .
“Per exemple, els canvis en la superfície poden exposar material fresc que encara no s’ha alterat per la radiació solar o els raigs còsmics, cosa que ens dóna una finestra per arribar a observar capes sota la superfície del cometa. I aquesta serà la primera vegada en la història de l’exploració del cometa que aquests canvis en la superfície cometària poden ser monitoritzats a mesura que augmente l’activitat“.
Rosetta ha estat observant aquest augment d’activitat dels últims mesos. Ha vist com s’escalfen els seus gels congelats, es converteixen en gas, i formen dolls cap a l’espai, arrossegant la pols del cometa juntament amb ell. Junts, el gas i la pols han creat una atmosfera difusa, la cabellera o coma, al voltant del nucli, així com una llarga cua que a hores d’ara s’estén més de 120 000 quilòmetres a l’espai i que només es pot veure des de lluny.
Rosetta té un seient de primera fila única per a estudiar on i com es produeix aquesta activitat en la superfície del cometa. A principis de 2015, la nau es va aproximar a uns 6 km per dur a terme les seues observacions, però a mesura que el nivell de gas i pols s’ha incrementat en els últims mesos, Rosetta ha estat separant-se i estudiant el cometa des de distàncies segures, i actualment està operant entre 250 i 300 km de distància.
“A mesura que ens hem anat aproximant al periheli, les operacions al voltant del cometa s’ha fet cap vagada més difícils. Així el creixent nivell de pols cometari confon els visors estel·lars de Rosetta, necessaris per apuntar bé els instruments i navegar al voltant del cometa. Sense aquests seguidors estel·lars Rosetta no pot funcionar correctament ja que no pot posicionar-se en l’espai“, diu Sylvain Lodiot, gerent d’operacions de Rosetta.
“Tots els equips involucrats, incloent el control de vol, la dinàmica de vol i les operacions científiques, han hagut d’aprendre a adaptar-se a aquestes condicions ‘sobre la marxa’. Hem hagut de repensar completament com operem la nau espacial, i el pla d’activitats científiques en escales de temps de només uns pocs dies o setmanes. Aquest ha estat un gran repte, però, sens dubte, fa que la missió encara més emocionant“.
Un aspecte important de l’estudi a llarg termini de Rosetta serà la de veure com l’activitat cau de nou en els mesos següents després del periheli. L’esperança és que Rosetta amb el temps serà capaç d’apropar-se altra vegada al nucli cometari i podrà veure com la superfície ha canviar durant la seua trobada propera amb el Sol.
“Un any després d’arribar, Rosetta ha acumulat una sèrie d’èxits impressionants, des de l’aterratge de Philae, als nombrosos descobriments científics que s’estan realitzant i publicants“, diu Patrick Martin, gerent de la missió Rosetta.
La collita científica continuarà i observarem el cometa després del periheli, tot esperant la gran final de Rosetta d’ací a 13 mesos, quan el setembre de 2016, Roseta tractarà d’aterrar suaument sobre 67P/Churyumov-Gerasimenko.
L’arribada de New Horizons al planeta nan Plutó ha tingut conseqüències. Se’m va demanar un article d’opinió per a donar a conèixer la importància de l’exploració espacial pel que ha contribuït no només al coneixement científic sinó també a la millora de les condicions de vida de tota la humanitat. Ací vos deixe l’article que vaig publicar a la Vanguardia el 14 de juliol passat.
Els avenços científics que generen les agències espacials han permès la millora dels sistemes de depuració d’aigua a l’Àfrica o l’aplicació de tècniques per estudiar malalties com el càncer o l’alzheimer.
A Nepal el terratrèmol ha deixat milers de víctimes sota els edificis col·lapsats. En Chautara, uns estrangers porten una estranya maleta de color gris amb la paraula FINDER. Engeguen l’aparell que conté i aquest envia un senyal de microones. A través d’uns quants metres de formigó es detecten els ecos causats pels petits moviments produïts per la respiració i els bàtecs dels cors de dues víctimes.
Un accident de trànsit a una autopista nord-americana ha deixat un ferit greu. Cada minut compta per treure’l d’entre la ferralla i estabilitzar-lo. Amb les noves cisalles d’excarceració accionades pirotècnicament, un 50% més lleugeres que les anteriors, la víctima és alliberada en pocs minuts. I per evitar la hipotèrmia tapen el ferit amb una manta d’emergència daurada, amb la cara platejada en contacte amb el cos.
Un malalt de diabetis de tipus 1 regula la seua bomba d’insulina per augmentar la dosi abans de dinar. Des que la té implantada, ha millorat la seua qualitat de vida i prescindeix totalment de les injeccions diàries de l’hormona.
Què tenen tots tres casos en comú? Els quatre invents descrits que permeten salvar i millorar la vida de la gent són conseqüència de la tecnologia desenvolupada per explorar Venus, per separar els dispositius del transbordador espacial, per mantenir calenta l’electrònica d’un satèl·lit o per monitoritzar a distància la salut dels astronautes.
Aquests són només uns pocs casos a partir dels quals podem afirmar que la ciència és sobretot coneixement. I l’exploració espacial n’és una font immensa. Els recursos econòmics i humans que s’hi dediquen serveixen per a solucionar els grans reptes tecnològics d’enviar uns instruments a l’espai i perquè funcionin durant anys o per mantenir sans i estalvis uns astronautes en òrbita, en un ambient incompatible amb la vida. Treballar en condicions d’ingravidesa, en el buit, amb unes variacions tèrmiques de centenars de graus, ha portat els enginyers de les agències espacials a afinar l’enginy per trobar la solució de cada problema. Per suposat que no han estat sols. A través de contractes amb empreses, aquestes també han generat tecnologia complint les estrictes exigències de les agències. I tot aquest coneixement ha revertit finalment en la societat.
Potser desconeixem que estem envoltats de productes que originalment es pensaren per a l’espai. Els tenim a casa, al cotxe, als avions, als serveis d’emergència, als esports i a la medicina. Molts d’aquests invents els tenim tan vistos que ja ni ens n’adonem. Així, per penjar un quadre usem el trepant sense fil, dissenyat per treure mostres del subsòl lunar en el programa Apollo. També podem fer una partida de tennis amb una raqueta amb metall líquid, dormir sobre un matalàs de material viscoelàstic o fer que els nens petits es rentin les dents amb el dentifrici que es pot engolir. I, en tots aquests casos i molts més, utilitzem sense saber-ho tecnologies espacials que s’han comercialitzat per a l’ús habitual.
I ara que New Horizons ja albira Plutó, segurament algú qüestionarà que s’hagin invertit tants diners en missions com aquesta, i dirà que fóra millor dedicar-los a combatre la fam al món, o eradicar malalties com la sida o el càncer. A banda de demanar una solució simplista per a problemes ben complexos, aquesta gent s’equivoca perquè sols pensa en els diners invertits i no en els coneixements adquirits i en el seu retorn tecnològic. I, a més, no es té en compte que aquests avenços científics que generen les agències espacials han permès ja la millora dels sistemes de depuració d’aigua a l’Àfrica o l’aplicació a tècniques per estudiar malalties com les citades o com l’alzhèimer, gràcies a projectes ben innovadors fets a l’estació Espacial Espacial Internacional.
I per cert, ara enviaré aquest article per la wifi de casa que, ves per on, també és un invent relacionat amb la investigació astronòmica, una innovació que prové del camp de la radioastronomia australiana.
*Enric Marco és astrònom del Departament d’Astronomia i Astrofísica de la Universitat de València. Participa en el disseny d’instruments per a la missió Solar Orbiter de l’Agència Espacial Europea, estudia els efectes de la contaminació lumínica en el grup “Salvem la nit”, integrada en la Red Española de Estudios sobre la Contaminación Lumínica i fa divulgació científica des del blog “Pols d’estels”.
Si aquest ha estat un cap de setmana de canvis prometedors, també havia de ser-ho a l’espai. Com un regal més d’aquests dies convulsos, finalment ha obert els ulls el petit robot Philae que a mitjan mes de novembre aterrà a l’ombra d’un penya-segat sobre un cometa. Philae és el mòdul d’aterratge que acompanyà la sonda europea Rosetta en el seu llarg viatge a la recerca del cometa 67P/Churyumov–Gerasimenko (67 P/CG). Però el seu lloc d’aterratge no li va permetre recarregar les bateries i, unes 60 hores després de soltar-se de la nau mare, el robot s’apagà.
Malgrat que el control de la missió esperava trobar-la en les imatges que està fent Rosetta de la superfície del cometa, mai es va aconseguir descobrir-la. Però l’esperança del grup de científics que l’ha dissenyada era que Philae es despertara i cridarà a casa a través de la nau mare quan la llum solar que incideix sobre els panells de la nau augmentara en acostar-se el cometa al Sol. És a dir quan la nau eixira de la zona d’ombra en la qual s’hi trobava en aquell moment.
Des de l’apagada de Philae, Rosetta està realitzant diversos projectes científics que l’han situada en trajectòries ben allunyades de la zona d’Agilkia on se suposa que es troba el mòdul d’aterratge. Pero a la nau Rosetta també se li va encarregar que continuara escoltant per si Philae s’il·luminava suficientment i eixira de l’hivernació en que s’hi troba actualment.
L’abril passat, Stephan Ulamec, gerent del mòdul Philae en DLR (Centre Aeroespacial Alemany) declarava: “(A partir d’ara) la unitat de comunicació en l’orbitador Rosetta estarà engegada durant totes les hores del dia. El més probable és que Philae es desperte en maig o juny, però no volem perdre’ns el moment en que, si té prou energia i una temperatura prou alta, pot despertar-se més aviat.”
I és que per despertar-se i escoltar senyals de la nau en òrbita Rosetta, Philae ha de tindre un mínim de 5,5 Watt de potència i una temperatura de funcionament per damunt de -45ºC. Però amb un poc més d’energia, al voltant de 19 Watt, Philae seria capaç de retornar la trucada.
I continuava dient Stephan “Com ja estem fent des del mes passat, enviarem ordres cegues al mòdul d’aterratge que li ajudarà a fer un ús òptim de l’energia per a la calefacció i la comunicació.”
Per tant, potser Philae podria estar despert i ser capaç de rebre i executar les ordres enviades però la potència de les seues bateries massa baixa per retornar les dades a casa.
I aquesta matinada la sorpresa. L’equip de la missió anunciava al món per Twitter que finalment el petit mòdul s’havia despertat. Els senyals de Philae havien arribat al Centre d’Operacions Espacials d’ESA a Darmstadt a les 22:28 h d’anit.
Stephan Ulamec està realment content. “Philae està molt i molt bé. La temperatura a bord és de -35ºC i disposa de 24 Watt de potència, així que el mòdul està llest per treballar.“
El contacte de Philae amb el seu equip no ha estat llarg, només 85 segons. I només s’han recollit 300 paquets de dades. Però ja s’ha comprovat el que se sospitava. Ja fa dies que el mòdul estava despert i fent feina però no tenia prou energia per cridar a casa. Així que els investigadors estan entusiasmats amb els més de 8000 paquets de dades que queden en la memòria del robot i que seran enviats a la Terra pròximament.
Imatges: Impressió artística de Philae baixant a la superfície del cometa 67P/CG. ESA/ATG medialab.
La reentrada de la nau de càrrega russa Progress M-27M és inminent, segons diverses fonts consultades.
Des de l’oficina d’escombraries espacials de l’Agència Espacial Europea (ESA) s’estan proporcionant estimacions del moment de la reentrada sobre la base de l’anàlisi de les dades de seguiment de radar proporcionades pels nord-americans, millorades amb dades del rastreig de radar TIRA d’Alemanya (operat per Fraunhofer FCF).
ESA ha calculat un reingrés no controlat del Progress M-27M en qualsevol moment entre la vesprada-nit d’avui fins demà al migdia 8 de maig.
Els dubtes sobre el moment exacte de la reentrada són causats per la imprevisibilitat de les forces de fricció atmosfèriques que ara mateix està experimentant la nau.
La nau Progrés està girant a una velocitat de rotació molt ràpida al voltant d’una revolució cada 1,8 segons.
L’empresa Aerospace, dedicada a l’assegurança i assessorament de missions espacials, fa una predicció molt més precisa, però bàsicament molt semblant a la de l’Agència Espacial Europea.
Hora de reentrada: divendres 8 de maig 2015 05:40 UTC ± 5 hores. (per obtindre l’hora local cal sumar 2 hores).
Així que la previsió segons aquesta empresa és que la nau de càrrega russa Progress M-27M cauria en la finestra temporal entre les 2:40 i les 12:40 de demà, en la nostra hora local.
Com es pot veure en el mapa adjunt, sembla que caurà en l’Atlàntic sud. Esperem que siga així ja que l’òrbita que segueix la nau passa per damunt dels nostres caps.
La nau no tripulada Progress M-27M / 59P despegà del cosmòdrom de Baikonur al Kazakhstan en un coet Soyuz el passat 28 d’abril a les 07:09 GMT per a una missió rutinària d’abastiment d’aliments, aigua i combustible a l’Estació Espacial Internacional (ISS, de les seus sigles en anglés).
Però quan ja s’enfilava cap a l’estació, la nau de càrrega començà a patir alguns problemes tècnics que els experimentals membres de l’equip de control rus no han pogut solucionar fins ara.
Sembla que poc abans de la separació entre la etapa final del coet portador Soyuz i la nau Progress es va perdre la comunicació. Poc després la telemetria confirmà que la separació s’havia realitzat amb èxit així com el desplegament dels panells solars. La nau enfilava correctament cap a l’ISS, tanmateix el desplegament de les antenes no es va realitzar. Pareix que es va produir una explosió a bord, a conseqüència de la qual la defensa aèria nord-americana ha detectat 44 fragments de residus. Actualment el que queda de la nau Progress gira sense control al voltant de la Terra.
No s’hi pot fer res per salvar la nau. Donat que es troba en una òrbita baixa on l’atmosfera terrestre té certa presència, el fregament de la nau Progress amb els gasos de l’atmosfera li farà perdre energia i d’ací uns dies farà un reingrés incontrol·lat en direcció a la Terra.
En un reingrés no controlat, la nau pot caure en qualsevol punt sobre la terra o el mar entre les latituds 51º nord i 51º sud, que correspon a la inclinació de la seua òrbita. Això cobreix pràcticament tota la Terra, llevat de les zones àrtiques i antàrtiques. Aquesta inclinació orbital és la mateixa que manté l’òrbita de l’Estació Espacial Internacional.
La tripulació de l’ISS ha aconseguit fer una sèrie de fotografies quan la nau perduda els ha passat ben prop. Amb elles s’ha fet una pel·lícula on es veu que Progress M-27M continua girant com un boig, allà lluny en la distància.
No patiu pels astronautes que actualment habiten l’Estació Espacial. No passaran gana. Com comenta l’astronauta Samanta Cristoforetti al seu compte de Google+: The good news is that we’re not going to run out of food, water, oxygen or any other vital consumables any time soon – we have plenty on margin. On humanity’s outpost in space no astronaut is going to bed hungry!
La nau Progress portava a bord una còpia de la bandera soviètica que onejà en el Reichstag alemany el 2 de maig de 1945. Es volia commemorar des de l’espai el 70é aniversari del final de la Segona Guerra Mundial, la Gran Guerra Patriòtica per als soviètics.
Progress M-27M / 59P caurà a la terra pròximament. Amb una massa d’uns 7300 quilograms i una longitud de 7,94 m, s’espera que la major part de la nau es cremarà durant la reentrada per la fricció atmosfèrica. No obstant això, segurament algunes de les peces més grans i més dures, com el mecanisme d’acoblament o els tancs propulsors podrien sobreviure a la reentrada i arribar a la superfície.
L’Agència Espacial Europea preveu la reentrada al voltant del dissabte 9 de maig amb una incertesa de més o menys 2 dies. Però aquest previsió és de fa uns dies. Avui l’empresa Aerospace, dedicada a l’assegurança i assessorament de missions espacials, fa una predicció molt més precisa, el divendres 8 de maig 2015 a les 21:43 UTC ± 22 hores i preveu que caurà al centre de l’Oceà Índic.
Però encertar el punt de reentrada és difícil. Quan ens aproximem al divendres ja serem capaços de predir el moment i lloc de la reentrada. Una diferència de pocs minuts implica milers de quilometres d’incertesa.
Des de la web N2YO.com es pot veure en directe les vistes des de l’Estació Espacial Internacional, si estem en la zona de la Terra en que és de dia. També podem veure la trajectòria de l’ISS i al seu darrere la de la nau russa.
Ja veurem en uns dies on caurà finalment la nau perduda. La nau Progress, com fa l’Estació Espacial, passarà per damunt del nostre país unes quantes vegades en els pròxims dies. Esperem que no caiga per ací. En sis dècades de vols espacials, cap persona a tot el món ha estat ferida per cap deixalla espacial. Molt més perillós és agafar el cotxe cada dia o volar en avió.
Caldrà esperar per veure-ho.
Imatge 1: Una nau Progress
Imatge 2: Vídeo fet a partir d’una sèrie d’imatges obtingudes des de l’ISS. Es veu com la Progress M-27M gira sense control.
Imatge 3: Diverses òrbites del Progress M-27M i probable punt de reentrada segons Aeropace.org.
Per què és important la Lluna per a la ciència? Quins recursos té la Lluna? Hi ha aigua? Per què hem de tornar a anar-hi i com ho farem ?
La Lluna, tan propera i tan llunyana alhora, ha estat l’únic cos del sistema solar per on l’ésser humà ha caminat. La primera vegada va ser el 20 de juliol de 1969, com a conseqüència de la carrera espacial dels nord-americans i de l’Unió Soviètica. Cursa que acabaria guanyant els primers i que va provocar el principi del col·lapse de la URSS.
Però l’exploració espacial del nostre satèl·lit va començar molts anys abans. Les sondes automàtiques americanes Ranger i Surveyor van anar aterrant durant la dècada dels anys 60 però els robots exploradors soviètics Lunokhod, que durant decenis van ostentar la marca del desplaçament robòtic més llarg, van demostrar la fortalesa tecnològica soviètica. Aquests petits cotxets arribarien a recórrer més de 30 km sobre la superfície lunar.
Però la Lluna està encara pràcticament inexplorada. Només de les zones equatorials de la cara visible tenim informació acurada. I se’ns ha revelat una complicada química del potassi (K) i del fòsfor (P). I hi ha molt elements de terres rares com el tori (Th) que tenen interés estratègic. De la cara fosca no en sabem res. Les naus actualment en òrbita ens mostren la seua geologia però ens caldrien mostres preses in situ.
A més a més, aquesta cara fosca de la Lluna, que no veiem mai des de la Terra, serà el lloc ideal per instal·lar grans radiotelescopis que exploren de manera més sensible l’univers, a l’ombra del soroll radioelèctric que emeten les emissores de ràdio, de televisió, antenes privades i militars terrestres. Un nou univers se’ns presentarà quan aconseguim veure el cel en ràdio des de la cara fosca lunar.
Però el mes interessant serà explorar el pol sud lunar. Aquesta zona conté importants reserves d’aigua congelada dins de cràters que estan permanentment a l’ombra, com es va comprovar en l’estavellament de l’impulsor Centaure de la sonda LCROSS. Sembla que aquesta aigua prové d’antics impactes de cometes i asteroides i s’han mantingut en forma de gel en la foscor dels cràters polars. La zona polar sud serà, per tant, l’indret ideal per situar-hi una futura base lunar ja que disposarà d’una font inesgotable d’aigua per a ús humà però també per extreure’n l’hidrogen per a utilitzar-lo en la pròxima exploració del sistema solar.
L’estudi de les zones polars ja no serà el patrimoni d’un estat sinó que serà una cooperació internacional amb les lliçons apreses en l’Estació Espacial Internacional (ISS). El projecte de l’ISS ha demostrat la possibilitat de col·laboració profitosa dels astronautes de diverses agències espacials.
Tot això i més podeu veure en la pel·lícula de 8 minuts de l’Agència Espacial Europea, que ens ofereix una visió general del passat, present i futur de l’exploració de la Lluna, des del cataclisme lunar a la visió que l’Agència Espacial Internacional té del que podria ser la futura exploració lunar.
La pel·lícula està en anglés. Si voleu subtitols en català activeu l’opció de traducció automàtica de youtube.
Imatge: Futura estació lunar. De la pel·lícula. ESA.
