Pols d'estels

Actualització: Bé, ja ha acabat. La nau Progress ha passat de llarg i ha caigut finalment al Pacific central aquesta matinada.

Nota oficial de l’Agència Espacial Europea: Progress 59 Update

———-

La reentrada de la nau de càrrega russa Progress M-27M és inminent, segons diverses fonts consultades.

Des de l’oficina d’escombraries espacials de l’Agència Espacial Europea (ESA) s’estan proporcionant estimacions del moment de la reentrada sobre la base de l’anàlisi de les dades de seguiment de radar proporcionades pels nord-americans, millorades amb dades del rastreig de radar TIRA d’Alemanya (operat per Fraunhofer FCF).

ESA ha calculat un reingrés no controlat del Progress M-27M en qualsevol moment entre la vesprada-nit d’avui fins demà al migdia 8 de maig.

Els dubtes sobre el moment exacte de la reentrada són causats per la imprevisibilitat de les forces de fricció atmosfèriques que ara mateix està experimentant la nau.

La nau Progrés està girant a una velocitat de rotació molt ràpida al voltant d’una revolució cada 1,8 segons.

L’empresa Aerospace, dedicada a l’assegurança i assessorament de missions espacials, fa una predicció molt més precisa, però bàsicament molt semblant a la de l’Agència Espacial Europea.

Hora de reentrada: divendres 8 de maig 2015 05:40 UTC ± 5 hores.  (per obtindre l’hora local cal sumar 2 hores).

Així que la previsió segons aquesta empresa és que la nau de càrrega russa Progress M-27M cauria en la finestra temporal entre les 2:40 i les 12:40 de demà, en la nostra hora local.

Com es pot veure en el mapa adjunt, sembla que caurà en l’Atlàntic sud. Esperem que siga així ja que l’òrbita que segueix la nau passa per damunt dels nostres caps.

Informació a partir de la nota de premsa de l’ESA. Update on Progress M-27M reentry i de l’empresa Aerospace: Reentry Prediction.

Imatge 1: Progress 54 en 2014. NASA
Imatge 2: Diverses òrbites del Progress M-27M i nou probable punt de reentrada segons Aeropace.org.

La nau no tripulada Progress M-27M / 59P despegà del cosmòdrom de Baikonur al Kazakhstan en un coet Soyuz el passat 28 d’abril a les 07:09 GMT per a una missió rutinària d’abastiment d’aliments, aigua i combustible a l’Estació Espacial Internacional (ISS, de les seus sigles en anglés).

Però quan ja s’enfilava cap a l’estació, la nau de càrrega començà a patir alguns problemes tècnics que els experimentals membres de l’equip de control rus no han pogut solucionar fins ara.

Sembla que poc abans de la separació entre la etapa final del coet portador Soyuz i la nau Progress es va perdre la comunicació. Poc després la telemetria confirmà que la separació s’havia realitzat amb èxit així com el desplegament dels panells solars. La nau enfilava correctament cap a l’ISS, tanmateix el desplegament de les antenes no es va realitzar.  Pareix que es va produir una explosió a bord, a conseqüència de la qual la defensa aèria nord-americana ha detectat 44 fragments de residus. Actualment el que queda de la nau Progress gira sense control al voltant de la Terra.

No s’hi pot fer res per salvar la nau. Donat que es troba en una òrbita baixa on l’atmosfera terrestre té certa presència, el fregament de la nau Progress amb els gasos de l’atmosfera li farà perdre energia i d’ací uns dies farà un reingrés incontrol·lat en direcció a la Terra.

En un reingrés no controlat, la nau pot caure en qualsevol punt sobre la terra o el mar entre les latituds 51º nord i 51º sud, que correspon a la inclinació de la seua òrbita. Això cobreix pràcticament tota la Terra, llevat de les zones àrtiques i antàrtiques. Aquesta inclinació orbital és la mateixa que manté l’òrbita de l’Estació Espacial Internacional.

La tripulació de l’ISS ha aconseguit fer una sèrie de fotografies quan la nau perduda els ha passat ben prop. Amb elles s’ha fet una pel·lícula on es veu que Progress M-27M continua girant com un boig, allà lluny en la distància.

No patiu pels astronautes que actualment habiten l’Estació Espacial. No passaran gana. Com comenta l’astronauta Samanta Cristoforetti al seu compte de Google+: The good news is that we’re not going to run out of food, water, oxygen or any other vital consumables any time soon – we have plenty on margin. On humanity’s outpost in space no astronaut is going to bed hungry!

La nau Progress portava a bord una còpia de la bandera soviètica que onejà en el Reichstag alemany el 2 de maig de 1945. Es volia commemorar des de l’espai el 70é aniversari del final de la Segona Guerra Mundial, la Gran Guerra Patriòtica per als soviètics.

Progress M-27M / 59P caurà a la terra pròximament. Amb una massa d’uns 7300 quilograms i una longitud de 7,94 m, s’espera que la major part de la nau es cremarà durant la reentrada per la fricció atmosfèrica. No obstant això, segurament algunes de les peces més grans i més dures, com el mecanisme d’acoblament o els tancs propulsors podrien sobreviure a la reentrada i arribar a la superfície.

L’Agència Espacial Europea preveu la reentrada al voltant del dissabte 9 de maig amb una incertesa de més o menys 2 dies. Però aquest previsió és de fa uns dies. Avui l’empresa Aerospace, dedicada a l’assegurança i assessorament de missions espacials, fa una predicció molt més precisa, el divendres 8 de maig 2015 a les 21:43 UTC ± 22 hores i preveu que caurà al centre de l’Oceà Índic.

Però encertar el punt de reentrada és difícil. Quan ens aproximem al divendres ja serem capaços de predir el moment i lloc de la reentrada. Una diferència de pocs minuts implica milers de quilometres d’incertesa.

Des de la web N2YO.com es pot veure en directe les vistes des de l’Estació Espacial Internacional, si estem en la zona de la Terra en que és de dia. També podem veure la trajectòria de l’ISS i al seu darrere la de la nau russa.

Ja veurem en uns dies on caurà finalment la nau perduda. La nau Progress, com fa l’Estació Espacial, passarà per damunt del nostre país unes quantes vegades en els pròxims dies. Esperem que no caiga per ací. En sis dècades de vols espacials, cap persona a tot el món ha estat ferida per cap deixalla espacial. Molt més perillós és agafar el cotxe cada dia o volar en avió.
Caldrà esperar per veure-ho.

Més informació: Stricken Progress M-27M spotted by ISS – Entry path under evaluation

Imatge 1: Una nau Progress
Imatge 2: Vídeo fet a partir d’una sèrie d’imatges obtingudes des de l’ISS. Es veu com la Progress M-27M gira sense control.
Imatge 3: Diverses òrbites del Progress M-27M i probable punt de reentrada segons Aeropace.org.

Imatges: Roscosmos i NASA.

No podem negar l’impacte de la nostra civilització sobre el planeta. Si l’excés de llum de les nostres ciutats fa brillar el cel durant tot l’any, que passarà quan celebrem les nostres festes més tradicionals, siga la festa de Nadal per al món d’arrel cristià o el Ramadà per al món musulmà?

Aquest problema se l’ha plantejat la NASA i, amb les dades preses diàriament per l’instrument VIIRS (Visible Infrared Imaging Radiometer Suite) a bord del satèl·lit Suomi NPP, els científics han estat capaços de visualitzar com la intensitat i extensió de la llum nocturna canvia durant les festes més importants de la Terra.

El grup d’investigadors liderat per Miguel Román del Goddard Space Flight Center de la NASA ha estudiat els canvis en la il·luminació durant les èpoques festives en Amèrica del Nord, el Carib i l’Orient mitjà. Així els llums nocturns al voltant de les majors ciutats nord-americanes  brillen d’un 20 a un 50% més a causa de les decoracions nadalenques exteriors i d’altres activitats. No només és un fet cultural que podem veure des de l’espai sinó que ens diu en què balafiem els nostres recursos energètics.

Els mapes mostren canvis ben visibles en el sud del Estats Units, (premeu View Both Images, per veure la diferència), Puerto Rico, Haití i la república Dominicana. Els mapes comparen la llum nocturna de desembre 2012 i 2013 amb la llum mitjana de la resta dels dies dels anys 2012, 2013 i 2014. Als mapes, les zones de color verd indiquen àrees on la llum s’incrementà en desembre; les zones grogues són àrees amb pocs canvis i les zones roges marquen àrees amb menor il·luminació.

Imatges nocturnes de Houston en estiu (esquerra) i en Nadal (dreta). Noteu com s’expandeix la llum en les afores de la ciutat.

L’estudi de Román i col·laboradors examinà l’emissió de llum de 70 ciutats dels Estats Units. La conclusió és que la llum s’incrementa en Nadal sobretot en els suburbis i en les afores de les ciutats i no tant en el centre d’aquestes. La distribució de part de la població en àrees residencials al voltant de les ciutats explicaria perfectament aquest resultat.

Com comenta l’estudiant de doctorat i col·laboradora del treball, Eleanor Stokes: “Tindre un conjunt de dades diàries i globals de la il·luminació nocturna és una nova manera d’entendre les forces de societat que comporten decisions al voltant de l’ús de l’energia.”

Però l’excés d’il·luminació nocturna també s’ha notat en altres indrets sense tradició cristiana. L’equip de Román utilitzava la zona de l’Orient Mitjà i el nord d’Àfrica per calibrar l’instrument VIIRS a causa de la major proporció de dies sense núvols i menor població. Però en analitzar les dades van detectar un efecte similar a l’observat durant les festes de Nadal als Estat Units, però ara durant la principal festa dels musulmans, el Ramadà.

El mapa que adjunte mostra els canvis en intensitat i localitzacions en Egipte, Israel, Jordània, Síria, Palestina i el Líban durant els mesos del Ramadà i la festa del Eid al-Fitr en comparació amb la resta de l’any. D’acord amb les dades, els llums nocturns en algunes ciutats de l’Orient Mitjà brillen més d’un 50% durant aquestes festes. I, a més a més, al contrari del que passa als Estats Units, aquest increment d’il·luminació es concentra al centre de les ciutats.

Que tinguen un Bon Nadal sense malbaratar recursos.

Imatges: NASA Earth Observatory images by Jesse Allen, using VIIRS day-night band data provided by Miguel Román (NASA/GSFC). Suomi NPP is the result of a partnership between NASA, the National Oceanic and Atmospheric Administration, and the Department of Defense. Caption by Kate Ramsayer and Mike Carlowicz.

Aquesta nit pot ser molt llarga per a l’equip de vigilància del cel dels Estats Units. El satèl·lit UARS (Upper Atmospheric Research Satellite) cau descontrol·lat cap a la Terra i l’han de vigilar de prop per conéixer el punt d’impacte.

El satèl·lit va ser llençat el 1991 a bord del transbordador Atlantis i la seua missió va ser estudiar l’alta atmosfera, la capa d’ozó, els vents i la  radiació solar. Encara que havia de treballar només durant tres anys va ser operatiu fins el 2005 a causa dels bons resultats obtinguts i de les ampliacions pressupostàries. Fa sis anys la missió va acabar i va caldre baixar la seua òrbita, inicialment a uns 580 km, a una inferior per a que el fregament amb l’atmosfera el frenara, caiguera finalment a la Terra i, d’aquesta manera, eliminar un objecte inservible que podria ser un perill per a satèl·lits en funcionament.

I és que actualment hi ha uns 22000 objectes d’origen artificial majors de 10 cm al voltant de la Terra, dels quals només uns 1000 són naus operatives. La resta és el que s’anomena fem espacial i gran part va caiguent de mica en mica cap a la Terra, a raó d’un tros al dia.

L’UARS tenia una massa original de 5668 kg i en la seua caiguda els trossos que no es cremaran completament no arribaran ni al 10% d’aquesta massa, uns 532 kg. S’ha estimat que la nau es trencarà i uns 26 trossos arribaran a terra, els més massius dels quals seran d’uns 158.3, 60.6 i 45.8 kg respectivament. I la velocitat d’impacte d’aquests objectes s’ha calculat en uns centenars de quilòmetres per hora. Això és, més o menys com l’energia cinètica d’un motorista anant ràpid per l’autopista. Res de l’altre món.

La NASA calcula el risc de morts humanes en 1 en 3200, cosa que és ben poc encara que, per als satèl·lits moderns dissenyats per destruir-se de forma més eficient en la reentrada, el risc d’impacte causant morts és només d’1 en 10000.

Si bé aquest matí la NASA havia comunicat que la zona probable d’impacte era Papua-Guinea i el sud del Pacífic, a la vesprada ha fet saber que l’orientació del satèl·lit ha canviat i la seua caiguda s’ha alentit. Ara sembla que hi ha un petit risc que algun tros caiga sobre els Estats Units. Estarem a l’aguait a veure que passa.

Actualització final:

El satèl·lit de la NASA per a la Recerca de l’Atmosfera Superior (UARS) va caure a la Terra entre les 5:23 i les 07:09 (hora local valenciana) del dissabte 24 de setembre. El Centre Conjunt d’Operacions Espacials a la base de la Força Aèria de Vandenberg  a Califòrnia ha comunicat que el satèl·lit entrà a l’atmosfera sobre l’Oceà Pacífic. L’hora precisa del reingrés i el lloc encara no es coneixen amb certesa.

Update #10
Fri, 23 Sep 2011 04:45:08 PM GMT+0200

As of 10:30 a.m. EDT on Sept. 23, 2011, the orbit of UARS was 100 miles by 105 miles (160 km by 170 km). Re-entry is expected late Friday, Sept. 23, or early Saturday, Sept. 24, Eastern Daylight Time. Solar activity is no longer the major factor in the satellite’s rate of descent. The satellite’s orientation or configuration apparently has changed, and that is now slowing its descent. There is a low probability any debris that survives re-entry will land in the United States, but the possibility cannot be discounted because of this changing rate of descent. It is still too early to predict the time and location of re-entry with any certainty, but predictions will become more refined in the next 12 to 18 hours.

Update #15
Sat, 24 Sep 2011 09:46:42 AM GMT+0200

NASA’s decommissioned Upper Atmosphere Research Satellite fell back to Earth between 11:23 p.m. EDT Friday, Sept. 23 and 1:09 a.m. EDT Sept. 24. The Joint Space Operations Center at Vandenberg Air Force Base in California said the satellite penetrated the atmosphere over the Pacific Ocean. The precise re-entry time and location are not yet known with certainty.

Imatge: Gràfic del satèl·lite i de la seua òrbita.
Informació adicional al document de la NASA: Re-entry and Risk Assessment for the Nasa Upper Atmosphere Research Satellite (UARS).

Qualsevol tecnologia suficientment avançada és indistingible de la màgia. Arthur C. Clarke

Amb un poc de retard vull fer un xicotet homenatge a Arthur C. Clarke, enginyer i escriptor de ciència ficció, mort el dia de Sant Josep, el passat 19 de març.

Sempre he tractat de llegir bona literatura de ciència ficció. Això no sempre ha estat possible. Per la meua formació no suporte llibres o pel·lícules en que es violen sistemàticament les lleis de la física. Sempre he pensat que si un autor de novel·les històriques és capaç de recrear l’ambient i respectar els fets històrics també ha de ser possible fer una bona novel·la de ciència ficció respectant els fets de la natura. És clar que per respectar-los cal conéixer-los i ací pot estar el problema. Els autors no solen tindre una gran ni menuda cultura científica.

Amb Arthur C. Clarke la cosa era diferent. Enginyer de professió va ser el que primer va dissenyar els satèl·lits geoestacionaris, aquells que romanen sobre la mateixa posició sobre un punt de la Terra en girar a la mateixa velocitat que ella. Com a escriptor de ciència ficció aquest autor va contribuir-hi amb bons llibres a fer-me passar molt bons moments de lectura. En el seu moment, ja fa anys, vaig llegir les obres 2001, una odissea de l’espai, Cita amb Rama i la sublim Les fonts del paradís. Clarke va saber parlar del futur sense inventar-se res que no fora factible ara o en pocs anys.

Amb 2001, una odissea de l’espai, que vaig llegir abans de veure la pel·lícula, vaig quedar molt content. Tota la història de la humanitat en un llibre. Com podia ser un futur encontre amb intel·ligències extraterrestres. Sense OVNIs ni rucades de cap mena… Després van vindre 2010, 2061 i 3001, no tan interessants.

Cita amb Rama, comença amb un tema plenament d’actualitat. La possible caiguda d’un objecte celeste sobre la Terra, tema del qual ja he parlat diverses vegades. En la vigilància extrema des de la Terra es descobreix un nou objecte. Però aquest donarà més d’una sorpresa.

Finalment, Les fonts del paradís, proposa un somni. Com anar a l’espai sense coets. Pujar en ascensor com ho fet per pujar a casa. Un somni? Sembla que algunes agencies espacials estan mirant-s’ho.

Jo sempre he contraposat Clarke amb l’altre gran autor de ciència ficció, Isaac Asimov. Però aquest, que era químic de professió, sempre m’ha semblat més fluix i massa prolífic. Va escriure massa i tot no tan bo. A més li vaig agafar mania en la seua serie La Fundació en que basava la prosperitat del planeta amb la creació de centrals nuclears… I dels residus què?

Bé, tornem a Arthur C. Clarke. Moltes gràcies, Sir…

Foto: Una foto de Sir Arthur C. Clarke, firmada per ell mateix el 24 de gener de 2001 i enviada a Michele Crudele, qui és el propietari  (http://www.crudele.it).