Pols d'estels

Anen-nos-en! va dir Iuri Gagarin, ja dins de la càpsula esfèrica que el portaria a l’espai ara fa just 50 anys, poc abans de partir.Aquest pilot de proves que va ser escollit entre 3000 pilots de l’Unió Soviètica era clarament el millor de tots. La seua baixa estatura (mesurava 1,57 m) i la seua edat (27 anys) eren exactament el que necessitava el projecte però la seua intel·ligència va encisar l’enginyer en cap del programa espacial soviètic Serguei Pavlov Koroliev, del qual ja vaig parlar en l’aniversari del llançament de la nau Spuknik.

L’entrenament era dur i les proves prèvies amb coets automàtics no sempre funcionaven. Algunes van caure només enlairar-se. Altra va ser destruida per por que caiguera en terreny enemic. Els cosmonautes preseleccionats per al primer vol espacial calcularen que la probabilitat de tornar en vida de la missió era d’un 50%.

El cosmòdrom de Baikonur era totalment secret. Allí foren portats Iuri Gagarin i el seu suplent Gherman Titov. La nit anterior se n’anaren a dormir ben aviat i ja a les 5:30 foren despertats. És clar que cap dels dos va poder dormir però ningú va dir res.

La història, no saben si certa o no, diu que a mitjan camí a la base del coet Vostok 1, R-7 Semyorka, Iuri va fer aturar l’autobús per orinar. Aquesta és una tradició que han seguit tots els cosmonautes des de llavors. Però no sabem com s’ho fan les cosmonautes.

El dia 12 d’abril de 1961, a les 9:07 minuts, hora de Moscou, els coets es posaren en marxa i Iuri Gagarin aconseguí ser el primer ser humà a l’espai. Només 40 minuts més tard tornà a terra en paracaigudes ejectat de la cabina des de 7000 metres. Els coets de separació de la cabina esfèrica i del mòdul de servei actuaren tard. Així no caigué on calia sinó a centenars de quilòmetres de distància. Uns grangers se’l trobaren i no sabien d’on venia. L’incident amb l’espia nord-americà Gary Powers, derribat quan pilotava un U2, estava recent i podia no ser ben rebut. Sort que portava les inicials CCCP (URSS) marcades al casc.

Iuri Gagarin va ser ràpidament considerat un heroi. Però se li va prohibir realitzar la seu gran passió: volar. I, per suposat, mai més va tornar a l’espai. Es va deprimir i  va abusar de l’alcohol. Finalment el van deixar volar fins que, en 1968, s’estavellaria pilotant un MiG-15.

Actualment està enterrat al mur del Kremlin a Moscou.

Per saber-ne més:

Medio siglo del hombre en espacio. Daniel Marín. Revista Astronomía. n. 142. Abril 2011.

Ja sabem que el nostre planeta se’ns ha fet molt i molt menut. Però ara és l’espai qui comença a fer-se també molt pròxim.I és que ara ja podem piular amb els astronautes de la missió 26 de l’Estació Espacial Internacional per desitjar-los un bon Nadal i feliç Any Nou 2011. Els podem enviar un missatge amb el Twitter per fer-los més alegre la seua estada allà dalt, on fan una volta al món cada 90 minuts.

Ells no podran tornar a casa per Nadal així que si voleu, podeu enviar-los una postal des d’aquesta pàgina web. Heu de punxar sobre un dels quatre models que hi ha per escriure-los un missatge. Heu de posar el vostre nom i el de vostra ciutat i envieu-ho, via internet i twitter, als membres de la tripulació, que són nord-americans, russos i un italià que mantenen viva la nostra única ciutat en l’espai.

També podeu fer una conversa en Twitter en anglés directament amb els astronautes en aquest enllaç.

Bon Nadal.

L’edició del 18 de juliol passat del diari Levante-EMV portava un fullet de 4 pàgines dedicat al 40è aniversari de l’arribada de l’ésser humà a la Lluna.

D’un dels articles en vaig ser jo l’autor, d’un altre en va ser autor Fernando Ballesteros, astrònom de l’Observatori Astronòmic de la Universitat de València i del qual ja he parlat en aquesta casa de Pols d’estels. L’article que us presente incideix en l’absurditat de la teoria de la conspiració quan es parla del primer viatge humà al nostre satèl·lit ja que tenim mostres geològiques ben visibles.

——————————————————————————————-

El viatge a la Lluna ha estat ple de controvèrsies i fal·làcies, però la veritat és que els astronautes tornaren amb 382 kilos de roques.

El 21 de juliol de fa quaranta anys, dos exploradors caminaren per un terreny desèrtic sota un cel ple d’estrelles, il·luminats per un brillant quart minvant. Una cosa normal si no fóra perquè estaven a quasi 390.000 km de vosté. Es tractava de Neil Armstrong i Buzz Aldrin, que es jugaven la vida al Mar de la Tranquil·litat. Sobre ells, el nostre planeta brillava amb llum encegadora. Si s’imagina una Lluna excepcionalment brillant, es quedarà curt. La Lluna és en realitat molt fosca; només reflecteix un 7% de la llum que li arriba del Sol. Pareix brillant només en contrast amb la foscor del cel nocturn. La Terra, en canvi, reflecteix cinc vegades més llum, però com, a més, és molt més gran, des de la Lluna resulta setanta vegades més brillant que la Lluna des d’ací: literalment fa mal veure-la.

Segueix…

Quan els astronautes de les missions Apol·lo xafaren la Lluna, es queixaren de com d’enlluernadora i de molesta era la Terra. Era una cosa que ningú no s’esperava i que sorprengué considerablement. Aquesta observació és una més de les moltes proves que tenim del fet que sí hi estiguérem.

I és que, després de quaranta anys, cada vegada són més els conspiranòics que posen en dubte aquella gesta: “Si no s’hi ha tornat és perquè, en realitat, mai s’hi va anar“.

A l’Observatori Astronòmic de la Universitat de València sempre hem combatut activament els arguments falaços d’aquests amants del misteri. Un dels més gastats és el de la bandereta onejant al vent.

La fal·làcia consisteix a suposar que l’única manera que té una bandera per onejar és fer-ho amb vent. Però, precisament com no hi ha aire a la Lluna, una bandera hi ha de penjar com un drap i no lluir graciosa. Per això es va instal·lar un bastidor horitzontal en la part superior de l’asta per mantenir la bandera ben visible. Aquesta estructura és molt sensible a les vibracions i funciona com un diapasó; l’acte de plantar-la li transmet vibracions suficients per a fer-la onejar. L’altre argument fal·laç recurrent és el de l’absència d’estrelles en les fotos lunars. Les estrelles brillen molt poc; si ajustem l’exposició perquè hi isquen bé els astronautes i el sòl lunar, les estrelles quedaran subexposades; però, si exposem bé les estrelles, en compte d’astronautes hi veurem taques blanques. Faça una fotografia nocturna amb un objecte brillant en primer pla i veurà que no hi ixen estrelles.

Per a acabar, voldria que em permeteren donar-los dos arguments de pes. Un, concretament, pesa 382 kg. Aquesta és la quantitat de roques que portaren de la Lluna els astronautes de les missions Apol·lo, que estan repartides per laboratoris de tot el món. Són roques impossibles de trobar a la Terra, perquè estan recobertes de microcràters d’impacte per la intempèrie lunar. L’altre és sociològic. Quan l’aventura lunar va tenir lloc estiguérem en plena competència EUA-URSS. La Unió Soviètica tenia espies dins la NASA i una tecnologia equiparable a la dels EUA que li hauria permès detectar el frau immediatament. Tenia bons motius per a revelar un possible engany dels nord-americans: deixar en ridícul el competidor. Però no ho feren. i coneixent els éssers humans, l’única explicació que no ho feren és que no pogueren. Senzillament, perquè fa quaranta anys sí que vàrem xafar la Lluna. I en tornarem.

Fernando Ballesteros
Observatori Astronòmic de la Universitat de València
Foto: AS11-40-5880. Bota d’Aldrin i petjada a la superfície lunar.

Avui fa quaranta any el mòdul lunar Eagle (Àguila) aterrava al Mar de la Tranquil·litat de la Lluna. Només quedaven 17 segons de combustible als dipòsits quan Neil Armstrong i Buzz Aldrin deixaren caure suament la nau a les planes desolades de l’equador de la Lluna.

Unes quantes hores després Armstrong i Aldrin passetjaven per la superfície del nostre satèl·lit.

Aquesta empresa de tota la humanitat (hi deixaren una placa on ho afirmaven) va meravellar tota la humanitat. No hem tornat allí des d’aleshores. El programa Apollo s’acabà en part perque la guerra freda va ser guanyada pels americans i en part pel seu enorme preu.

Després la famosa teoria de la conspiració afirma que mai vam ser allí. Hi ha multiples raons per afirmar que realment vam ser allí. La primera i principal és que els espies del KGB a la NASA hagueren descobert la falsetat si mai no s’hagués anat.

Ara tenim una altra raó de pes. La Lunar Reconaissance Orbiter (LRO) llençada el passat 18 de juny per explorar la superfície lunar ha fotografiat 5 dels 6 llocs d’aterratge. S’hi poden veure els mòduls, els instruments científics i fins i tot les petjades.

En continuarem parlant….

Foto: NASA/Goddard Space Flight Center/Arizona State University

L’edició d’avui del diari Levante-EMV ha editat un fullet de 4 pàgines coordinat per Vicente Aupí dedicat a l’arribada de l’ésser humà a la Lluna. D’uns dels articles en sóc jo l’autor. Coses dels fats de l’impremta resulta que s’han deixat alguna que altra paraula al text. Us pose el text original i els documents dels articles que l’acompanyen al diari es poden llegir ací.

40 años de misión Apollo 11, Levante-EMV, 18 juliol 2019

——————————————————————————
La campanya electoral de Barak Obama va incidir en tots els aspectes de la societat i, assessorat per diversos premis Nobel, no va negligir l’aposta per la ciència i la tecnologia. Uns dels punts importants del seu programa van ser la potenciació de l’Agència Espacial Americana, la NASA, com a primer motor d’innovació dels Estats Units, a més de l’exploració tripulada i robòtica de l’espai.

Actualment, la NASA segueix un pla iniciat durant la presidència de George Bush que està dotat amb 35.000 milions de dòlars, el programa Constellation, ….
Segueix…

La campanya electoral de Barak Obama va incidir en tots els aspectes de la societat i, assessorat per diversos premis Nobel, no va negligir l’aposta per la ciència i la tecnologia. Uns dels punts importants del seu programa van ser la potenciació de l’Agència Espacial Americana, la NASA, com a primer motor d’innovació dels Estats Units, a més de l’exploració tripulada i robòtica de l’espai.

Actualment, la NASA segueix un pla iniciat durant la presidència de George Bush que està dotat amb 35.000 milions de dòlars, el programa Constellation, que pretén construir la primera d’una nova generació de naus tripulades per tornar a la Lluna abans del 2020. Constarà d’un llançador Ares, d’una càpsula tripulada Orion i d’un mòdul lunar, Altair. Obama ha confirmat el projecte, però vista la gran despesa pública necessària acaba de nomenar un comité d’experts independents que farà recomanacions a finals d’agost.

Un altre president carismàtic, John F. Kennedy, va posar en marxa el programa Apollo. En un famós discurs al Congrés dels EUA el 25 de maig de 1961 va prometre que l’home arribaria a la Lluna abans d’acabar-se la dècada. Només feia un mes que el cosmonauta soviètic Yuri Gagarin havia deixat desconcertats els americans per haver sigut el primer home en anar a l’espai .

L’enorme esforç financer i tecnològic del projecte Apollo el va convertir en la major empresa humana. Va costar uns 135 mil milions de dòlars, hi treballaren unes 377.000 persones i participaren unes 20.000 empreses i universitats. Dues parts fonamentals composaven la missió a la Lluna, la que serviria d’habitacle i transport i el llançador, el coet gegant Saturn V de tres etapes i de 110 metres d’altura. Els diferents mòduls s’havien d’acoblar i desacoblar en òrbita lunar i terrestre i això no s’havia fet mai. Però aquest disseny modular va salvar la vida als astronautes de l’Apollo 13.

El programa va començar amb un desastre. Els tres astronautes situats a l’Apollo 1 van morir cremats en la rampa de llançament. La primera missió tripulada a l’espai va ser la de l’Apollo 7, llançat l’11 d’octubre de 1968. Entre desembre del 1968 i maig del 1969 es llançaren l’Apollo 8, 9 i 10. Finalment el 16 de juliol de 1969, ara fa quaranta anys, l’Apollo 11 deixà la Terra. Neil Armstrong i Edwin Aldrin arribaren a la superfície del nostre satèl·lit cinc dies després amb el mòdul lunar anomenat Àguila. I el radiotelescopi de Jodrell Bank a Anglaterra que li feia el seguiment va detectar, alhora, l’aterratge frustrat de la nau automàtica soviètica Luna 15. La guerra freda començava a ser guanyada pels americans.

La creació de l’Agència Espacial Europea (ESA) ha facilitat el nostre accés a l’espai. De fet, gràcies al seus projectes, la Universitat de València ha participat en diverses missions com ara Integral, Sunrise o Planck d’estudi de la radiació de fons de l’univers, llançada el passat 14 de maig, en la qual col·labora el cosmòleg Diego Sáez del departament d’Astronomia i Astrofísica.

L’exploració de la Lluna serà un objectiu internacional. La contribució de l’ESA serà la construcció d’un gran transport de càrrega. De moment, aquesta llançarà la petita missió lunar automàtica MoonNEXT al voltant del  2015-2018. Les empreses i centres de recerca valencians hi col·laboraran, sense dubte a través de l’ESA. I els futurs astronautes valencians encara estan formant-se a les nostres escoles i instituts.

Enric Marco

Foto: Buzz Aldrin a la Lluna. 20 Juliol 1969. NASA Apollo Archive. Neil Armstrong.

A partir de la setmana que ve començarem a festejar els 40 anys de l’arribada del ser humà a la Lluna. Aquesta va ser una gran fita tecnològica i també un dels darrers episodis de la guerra freda. Ahir es publicà al diari Levante el primer d’una sèrie d’articles sobre l’esdeveniment. L’escriu un amic de l’Agrupació Astronòmica de la Safor, Josep Emili Àries.

1969: trepitgem la lluna (no un plató)

En complir-se 40 anys de la major «fita tecnològica» de l’home, el trepitjar la Lluna com a primera terra extraterrestre, la divulgació científica encara ha de malgastar temps i paper lluitant davant de l’obtús pseudoperiodisme sensacionalista. Lluna o plató?

Segueix…

1969: trepitgem la lluna (no un plató)

En complir-se 40 anys de la major «fita tecnològica» de l’home, el trepitjar la Lluna com a primera terra extraterrestre, la divulgació científica encara ha de malgastar temps i paper lluitant davant de l’obtús pseudoperiodisme sensacionalista. Lluna o plató?

Mestres en aquest gènere tenim al nostre J.J. Benítez quan al seu documental televisiu «El Planeta Encantat» (2004) va confabular: «Armstrong i Aldrin van ocultar la troballa lunar de restes arquitectòniques d’una antiga civilització selenita». En un altre front tenim els aluniescépticos, com compulsius fabricants de sospites i fabulacions, que conjecturen que l’home no va trepitjar la Lluna el juliol de 1969.

Segons el periodista nord-americà Bill Kaysing les primeres missions de l’Apolo XI i XII van ser resultat del muntatge televisiu d’un plató lunar en una base militar de l’estat de Nevada per a, així, amb la conspiració de la NASA, fer crèdula la promesa de J.F. Kennedy. Però el mantenir aquesta mentida durant 40 anys, silenciant la boca a milers de persones, hagués resultat més costós que tot el pressupost gastat a les sis missions Apolo a la Lluna.

Sense al·ludir a l’evident recollida de pedres lunars de la missió Apolo XI, que millor constatació de la fita que en aquells moments d’intensa Guerra Freda, i plena lluita per la supremacia tecnològica en la carrera espacial, l’URSS mai no va qüestionar cap fiasco ni engany en la gloriosa gesta que els EUA avancessin el seu peu sobre la Lluna.

La bandera no onejava

Un argument molt esgrimit pels aluniescépticos, diu: «Si la Lluna és totalment mancada de dinàmica atmosfèrica (sense aire), per què onejava la bandera nord-americana?». La bandera mai no va onejar, romania completament estirada en disposar d’una subjecció trasversal-superior al pal per mantenir totalment estirada i desplegada la tela de niló. En les fotografies posant al costat de la bandera era un atractiu que els astronautes, moment abans, fessin una estrebada en l’extrem lliure per recrear i realçar ondulacions.

Una altra conjectura exposada va ser la que els astronautes no haguessin pogut sobreviure a un viatge a la Lluna perquè els cinturons de radiació de Van Allen que envolten la Terra (component de la magnetosfera) resulten letals, llevat que fossin protegits per un blindatge de plom de dos metres de grossor, excés de pes que invalidava el viatge.

Cal dir que el temps d’exposició a aquesta radiació de partícules d’alta energia (protons i electrons provinents del vent solar i capturades pel camp magnètic terrestre) va ser breu. Un temps no superior a quatre hores a cada missió Apolo (anada i tornada) i creuant aquest cinturó sempre per la zona on aquestes partícules presenten menor densitat i amb la màxima velocitat de propulsió (44.000 km/h). Els nivells de radiació rebuts per les tripulacions no van ser severs (1,4 rads en la seva dosi màxima) unes 130 vegades menys de la dosi letal. Per tant, va ser suficient l’estructura de la nau i els seus vestits.

Cel fosc sense estrelles?

L’absència de difusió de llum solar per manca d’atmosfera gasosa no comporta que al cel lunar, cel permanentment fosc, puguem veure estrelles de dia (llevat que ens trobem en el seu hemisferi nocturn). La curta estada lunar de les missions Apollo (54 hores de mitjana) sempre es van realitzar amb el Sol a trenc d’alba per evitar les altíssimes temperatures del migdia lunar (110 C). Un dia lunar dura 14 dies terrestres. Fins i tot havent-hi el Sol a 8 graus sobre l’horitzó el color blanc cendra del seu terra refracta una excessiva lluminositat que dificulta visualitzar estrelles.

Per això és que a les cambres Hasselblad, emprades a les missions, el seu temps d’obturació fos de tan sols 4 mil·lisegons per evitar reflexos d’aquesta llum refractada pel blanquinós terra lunar. De la mateixa manera, a la presa fotogràfica d’exteriors de l’ISS i des dels transbordadors espacials tampoc no apreciem cap estrella pel motiu que l’hemisferi terrestre il·luminat pel Sol refracta i irradia a l’espai exterior la llum blanc-blavosa de la seva densa atmosfera.

Amb el pas del temps s’alternen mites i sorgeixen nous sensacionalismes però els beneits continuen sent els mateixos, persones ingènues atrapades en el consum de premsa sensacionalista especialitzada en fer de l’evidència la sospita.

JOSEP EMILI ÀRIES
Agrupació Astronòmica de la Safor

Foto de Neil Armstrong. Buzz Aldrin amb la bandera a la Lluna. NASA.

La contribució a la investigació espacial dels científics del País Valencià no és tan minsa com algú podria pensar. Aquest podria dir que l’astronàutica valenciana no existeix i que encara ha de desenvolupar-se des del no res. O que només els gran centres espanyols com l’INTA, el IAC o el IAA són els productors d’instrumentació espacial a l’estat espanyol. Però l’assistència a la xerrada Astronàutica valenciana, dins de les activitats de l’exposició Viure a l’espai… no és tan diferent, actualment al Centre Octubre a València, m’ha fet redescobrir aquesta part de la ciència valenciana que existeix de debò però que no és massa visible.

Ja coneixia, per suposat, l’existència de físics i d’enginyers valencians eficaços en aquestes tasques però la xerrada d’Andrés Russu m’ho va posar tot en context. L’origen, els centres implicats a la Universitat de València, els encerts i entrebancs, i sobre tot la trajectòria d’un petit però potent equip que participa actualment en diversos projectes de la Agència Espacial Europea (ESA).
I veure l’escut de la Universitat on treballe i saber que viatja per l’espai protegint el detector més estimat és emocionant…

Segueix…

Andrés Russu, enginyer electrònic del Grup d’Astronomia i Ciències de l’Espai (GACE) i del Laboratori de Processat d’Imatges (LPI) de la Universitat de València va fer a la conferència Astronàutica valenciana una explicació històrica de tots els projectes en que investigadors valencians han participat en la construcció de ginys espacials.

Tot començà amb el detector de raig X i gamma, LEGRI, llençat com a càrrega útil dins del que va ser el primer satèl·lit espanyol, el Minisat01. Aquest petit satèl·lit va estar en òrbita des del 1997 fins al 2004.

L’objectiu de LEGRI era demostrar la viabilitat de detectors d’estat sòlid de HgI2 i CdZnTe per a astronomia espacial. Legri tenia capacitat de formar imatges i espectres de les fonts de raig X i gamma dins del rang de 10-100 keV.

El problema tècnic fonamental amb aquestes radiacions tan energètiques és que no es poden focalitzar mitjançant espills i lents. Senzillament la radiació les travessa sense problemes. Els especialistes valencians van desenvolupar un sistema de màscares codificades que posades davant del detector difracten la radiació incident i formen un patró de difracció. Després mitjançant diversos algorismes informàtics es reconstrueix la imatge de la font en l’ordinador. El principi és el mateix de com es formen les imatges en la càmera fosca, on un senzill forat en una caixa es capaç de formar una imatge exterior a l’interior de la caixa.

Legri va servir per a entrenar-se en la construcció de detectors més sofisticats per a la participació en missions de l’ESA. Així va sorgir la missió Integral per a la detecció de raigs X i gamma més energètics, de 15 KeV a 10 MeV. La participació de la gent de la Universitat de València va ser fonamental en aquesta missió. El sistema de multiplexació espacial amb les màscares codificades va ser l’aportació del GACE. Aquesta estava feta de tungsté de nombre atòmic 74 i densitat 19,3 g/cm³. Havia d’absorbir la radiació de les zones de la màscara no permeses.

Integral es llençà el 17 d’octubre de 2002 des de la base espacial de Baikonur al Kazajistan. Encara que tenia una vida prevista de 2 anys encara encercla ara la Terra més enllà dels cinturons de Van Allen.

Integral ha detectat explosions de raigs gamma amb una resolució no aconseguida fins ara i ha resolt l’emissió difusa d’aquesta radiació en fonts puntuals.

La participació dels científics valencians en la missió Mega també ha estat decisiva. Plantejada per estudiar els raigs gamma en els rang energètics de 0,4 a 50 MeV constava d’un satèl·lit i d’un globus estrastosfèric. Volant a una altura de 40 km entre Trapani ( Sicília) i Arenosillo (Huelva) havia de recollir les dades des d’aquesta part de la Mediterrània Occidental. Tanmateix problemes de finançament per part de l’Agencia Espacial Italiana han ajornat sine die el projecte.

Tanmateix la missió que més ressò mediàtic va causar va ser la missió UTBI (Under The Background Influence).

L’espai no és apte per a la vida a causa de la manca d’aigua o l’oxigen però també per la presència d’una energia ionitzant (fotons energètics: raigs X i gamma) i partícules (protons, electrons, etc…) que arriben de tots els punts de l’espai a causa d’explosions en estrelles i altres fenòmens violents. Els astronautes en general, però sobretot els que viuen llargues temporades a l’Estació Espacial Internacional (ISS), reben certa quantitat de radiació. La possibilitat de mesurar la radiació de fons en una missió espacial pot resultar útil para el disseny de futures missions.

UTBI va ser el nom d’un projecte d’uns estudiants de la Universitat de València, entre els quals es trobava Andrés Russu, que aquests van presentar a un concurs de l’Agència Espacial Europea i que va ser seleccionat per ser instal·lat a la ISS.

Va ser pujat a bord de l’Estació Espacial durant la missió alemanya Astrolab el novembre 2006. L’astronauta Thomas Reiter va ser l’encarregat de l’activació i control de la UTBI durant els 14 dies de la missió. I allà dalt continua, ara desactivat en el segment rus de la nau, junt a la porta d’evacuació de la ISS.

El detector d’estat sòlid de CdZnTe que porta es troba dins d’una caixa amb la seua pròpia electrònica i les dades es graven en senzilles memòries flash SD de càmera fotogràfica. L’astronauta només ha de tornar les memòries a la Terra per a l’estudi de les dades.

I si us fixeu en les fotos veureu que l’escut de la Universitat de València és ben visible!.

No voldria ser exhaustiu, ni cansar al personal, però els científics valencians participen també en altres missions com la ASIM-MXGS per estudiar les emissions de raigs gamma de l’alta atmosfera terrestre causades per les tempestes. Aquestes mesures “cap  a baix” no han estat mai ben vistes per les potències nuclears donat que podrien ser usades per veure els seus secrets més íntims…. Aquesta futura missió de la ESA està en fase de projecte i serà llençada cap al 2011.

El espectrofotopolarímetre IMAX desenvolupat, entre altres, pel grup de Física Solar del GACE a la Universitat de València serà part de la càrrega útil de la missió Sunrise, que porta un telescopi d’1 metre com a col·lector de llum. Un globus científic serà llençat des de la base de Kiruna, Suècia, amb els instruments i durant unes quantes setmanes el vent el portarà a donar la volta al món. Donat que durant un temps vaig tindre relació amb aquest projecte ja en parlaré més detalladament més endavant.

Sunrise i concretament IMAX podrien considerar-se les missions de prova per a la pròxima missió al Sol de la ESA, Solar Orbiter, que serà llançada cap al 2015 i observarà la nostra estrella de més a prop que Mercuri.

Foto de portada:  Thomas Reiter activant l’UTBI a bord de l’ISS.

He sentit moltes vegades criticar els programes espacials, tant el de la NASA o el nostre de l’ESA, perquè explorar l’espai és balafiar els diners dels contribuents. Millor fóra usar-los en necessitats més terrenals. Jo sempre els he dit a les persones que pensen això que els diferents aparells fets per a us a l’espai tenen una aplicació a la vida diària. No els he acabat de convèncer.

La veritat és que la llista de ginys que usem a casa o la ciutat que provenen de l’espai és immensa. Des de pasta dental que es pot ingerir (ideal per nens), guitarres elèctriques, purificadors naturals d’aire, micros i altaveus inal·làmbrics, visualització 3D, bombetes de llum de baix consum, esportives, cascos de ciclista, sensors d’incendis, materials autoil·luminats, pneumàtics, ….

Així que si alguna vegada s’ha preguntat quin és l’impacte de l’exploració espacial en la seua vida diària pot visitar la pàgina web interactiva que la NASA acaba de posar en marxa. Aquesta web ens permet conéixer les aplicacions de la tecnologia espacial en la nostra casa i en les nostres ciutats.

Dos detalls: S’ha de tindre instal·lat el Adobe Flash Player i l’altra és que la pàgina està en anglés. Però us assegure que la visita s’ho val. Aneu navegant per la casa o la ciutat descobrint les aplicacions espacials.

La web a visitar és NASA at Home, NASA in Your City. Una vegada dins punxeu altra vegada l’enllaç Nasa at home… i us trobareu dues possibilitats: visitar la casa o la ciutat. Una vegada elegida una o l’altra podreu navegar per ella i veure els diferents utensilis provinents de l’exploració de l’espai. Sempre podreu tornar cap enrere per tafanejar els altres indrets… La visita és molt interactiva.

Que s’ho passeu bé….

Foto: Imatge de la web de la NASA.