Coses a dir

Podria ser avui, però era l’any 1932...
No hem avançat gens, sembla, i quan no s’avança es recula.

Arriba la revetlla de Sant Joan, la nit més curta de l’any i potser la més màgica. Molts pobles celebren la Festa Major, entre ells, el meu segon poble: Sant Joan Despí. Just fa un parell d’anys que vaig anar a comprar caragols al “passeillo” de les Planes. Els fan molt bons, gairebé tant com aquí i avui, per aquestes terres, és nit de menjar caragols, de foc i música… i petards.

Bona Revetlla!

Gran capítol anit de Sota Terra recuperant la batalla de l’Ebre. Ho confesso, vaig plorar al final quan el fill d’Owen retorna al camp de batalla on havia lluitat el seu pare que havia vingut dels Estats Units amb la brigada Lincoln a lluitar per uns ideals. Quanta generositat de tanta gent! També quan els avis de la “quinta del biberó” van enterrar el company que havia trobat l’equip d’excavació.

Se’m posa la pell de gallina només de pensar-hi, quantes generacions marcades per la guerra i quantes històries que hi ha encara per explicar.  Tenien raó quan comentaven que calia recuperar la memòria històrica quan abans millor, perquè sembla que estiguin esperant que morin els darrers testimonis de la guerra per a què no puguin explicar res. Certament aquell període de guerra i post-guerra havia de ser terrible.

Justament
aquest cap de setmana l’AVUI ha entrevistat Elena Moya,
una periodista
catalana que treballa a The Guardian, un dels diaris més prestigiosos
del món. Vaig perdre-li la pista fa nou anys, quan encara treballava a
Bloomberg i feia pocs anys que era a Londres i aquest cap de setmana ha
aparegut en una entrevista a l’AVUI on diu que “Catalunya perd talent i no el recupera“, i té raó,
però gràcies a la seua primera obra The olive groves of Belchite, aclamada
per la crítica i un dels llibres més venuts a Amazon, en retorna una
mica a la terra que la va veure nàixer…


A The Olive Groves of Belchite reconstrueix la vida de tres
dones de tres generacions i les conseqüències que el conflicte civil
espanyol va tenir -i encara té- a les seves vides. En 400 pàgines, Moya
descriu l’àvia, la filla i la néta d’un mateix conflicte, però aprofita
la figura de la més jove, Maria, per relatar les incongruències i els
xocs entre un passat i un futur que encara no s’han reconciliat. La història de Maria, que s’enamora d’una noia en un viatge alliberador
al Regne Unit, la introducció de gent de l’Opus Dei o fins i tot una
referència al boicot al cava català són només excuses de la novel·la per
relatar com el passat afecta, a vegades inconscientment, la vida de les
persones.
Friso per tenir temps a l’estiu per llegir-la, el tema de la Guerra Civil sempre m’ha tocat la fibra, una de les meues pel·lícules preferides és Terra i Llibertat, i sí, també hi ploro a llàgrima viva cada cop que la miro.
Estic convençuda que l’Elena tindrà una brillant carrera literària i així, encara que sigui lluny, ens podrà tornar una mica de l’enorme talent que té.

La Diada és un dia ben especial, m’encanta, sento una efervescència difícil d’explicar. M’encanta veure les parades de llibres i roses, passejar, tafanejar, descobrir… és un dia que sembla que sigui festa sense ser-ho… El ritual comença de bon matí, m’agrada comprar diaris, l’AVUI imprescindible i segurament demà voldré veure Públic a veure com és. Es combina molt bé que a l’institut és mig matí de feina, però també d’activitats diverses, de concursos literaris, de venda de llibres i roses, d’establir complicitats amb els alumnes… com cada Sant Jordi hi haurà llibres i roses per tot arreu i alumnes que et perseguiran per vendre-te’n i aconseguir diners pels viatges diversos…
 
Desitjo que tingueu un bon dia de Sant Jordi i, si voleu, podeu aprofitar per fer conèixer els nostres costums als amics forasters i felicitar-los el dia a través d’aquesta web, o explicar-los en què consisteix la festa a través d’aquesta altra, jo ja he fet els deures.

Sembla ahir que vaig començar i ja han passat 4 anys d’anar penjant articles. No sóc gaire regular, és cert, i per això m’he plantejat més d’un cop deixar-ho córrer i tancar el bloc (gràcies a l’Emigdi que em va convèncer del contrari), perquè per escriure s’ha de tenir, sobretot, temps de llegir, i d’això sempre en fa falta, però aporto el meu gra de sorra, com tothom i, a vegades, tinc comentaris sorprenents que em fan descobrir moltes altres coses i llavors penses que ha valgut la pena continuar, ni que sigui així, a empentes i rodolons… Hi ha un món per descobrir encara i alguns l’expliquen molt i molt bé i gràcies al bloc sempre es poden anar fent coneixences interessants. Gràcies pels vostres comentaris!

Aprofito l’avinentesa per fer esment d’un dels darrers blocs que he afegit i que trobo molt interessant, fa temps que el segueixo i us el recomano vivament: Desde París a Buenos Aires de Nieves Soriano, una políglota espectacular que explica moltes coses d’interès.

Agustí Martin no ha desaparegut!

En qüestió de pocs dies he rebut tres correus de bandes totalment diferents amb la suposada desaparició d’Agustí Martin, un xiquet de 12 anys del Col·legi Alemany d’Esplugues. Avui s’ha confirmat al diari que és una enorme bola destinada a captar correus electrònics i que fa més o menys un any que circula per la xarxa; també és casualitat que després d’un any m’arribés en qüestió d’hores per tres bandes diferents.

Normalment quan rebo correus d’aquesta mena els poso en quarantena segons la informació que tenen i, en cas de re-enviar-los, ho faig amb correu ocult (CCO), de manera que, en el cas que sigui una enganyifa, ningú no obtè correus electrònics dels meus contactes.

Els correus que he rebut tenien una rècua llarguíssima de correus electrònics, prova de la bona fe de la gent.

El que em va fer sospitar del missatge va ser que la fotografia era molt dolenta, i si porten el fill al Col·legi Alemany d’Esplugues són famílies amb diners per tenir una foto amb més cara i ulls. Això per començar, però no hi havia ni la direcció del centre, ni cap nom, ni res que pugués identificar l’origen, ni tampoc quan van ocòrrer els fets.

Simplement vaig rebre això:


l’AMPA del col •
legi Alemany d’Esplugues, escola on va aquest nen, l’ha fet córrer. 

No costa res dedicar 2
minuts, 
Passin el missatge
si us plau !!!!!

Aquest és el missatge d’una mare desesperada …
passa la foto a tots els teus
contactes

                                              
                              On ets Agustí? 
El
meu fill té 12 anys, Agustí Martin , està desaparegut des de fa gairebé un mes. Pot passar que
si tots passen aquest missatge, alguna persona ho
reconeixerà. S’han trobat persones amb aquest mètode.
Internet circula
per tot el món …
Si us plau, passa aquest missatge a tots teus contactes. Gràcies a tots vostès podré
trobar el
meu nen.
Els demano a tots, els suplico a tots, si us plau
passa aquesta imatge a totes les
persones possibles.Encara no és tarda si US PLAU, ajuda’m.
Si tens informació, contacta amb:
todosporagustin@hotmail.com Només calen 2 minuts per fer circular el missatge. Si es tracta
del teu fill (a) faries l’impossible per obtenir
ajuda.

Acompanyat amb la foto del nen, que no reprodueixo, clar.

És una llàstima que l’arxiu Centelles hagi anat a parar finalment a Salamanca (El llegat Centelles ja és a Salamanca i Centelles ja és a Salamanca). He seguit una mica la polèmica i m’ha sorprés l’actitud dels dos germans vers la Generalitat. La impressió que tinc, no sé si equivocada, és que per una rebequeria han donat els arxius a l’Estat Espanyol. Simplement. Potser els diners també hi tenen alguna cosa a veure, clar, però no em crec que les condicions de la Generalitat fossin pitjors que les espanyoles. En aquest cas crec en les paraules del conseller Tresserres (Tresserres acusa els fills de Centelles i el Ministeri de deslleials), i es nota en les paraules dels germans que actuen a la contra: “ens heu dit botiflers i pesseters, doncs ara donem els arxius a Salamanca”, vindria a ser una cosa així. Un arxiu que s’ha venut amb nocturnitat per a evitar polèmiques, però ha deixat un mal regust igualment i, personalment, un empipament gros amb aquests germans pel que han fet amb el llegat del seu pare. Qui sap si amb el temps se’n penediran.
Com a mínim a Salamanca aquestes fotos “catalanes” les entendran.

 _{A la foto els germans Centelles a Els matins. Semblen empipats amb el món i ho han pagat els arxius, que no poden queixar-se.}

Espanya no es presenta al partit de fultvolei contra Catalunya a Coma-ruga (notícia a l’AVUI, notícia al 3/24). Les pressions del Consell Superior d’Esports espanyol s’han imposat i no s’han disputat ni el partit masculí ni el femení.

Els que defensen que política i esport no han d’anar junts ho tenen malament amb notícies com aquesta…


L’esport
sempre ha estat política, d’una manera o altra, ens agradi o no, ho
entenguem o no. Quan es va fundar el Barça, com que alguns dels que ho
van fer no eren catalans, al poc es va fundar un altre equip a la
ciutat per anar en contra de l’altre i no se’ls hi va ocórrer posar cap
altre nom que Espanyol per significar que ells eren “els d’aquí”. A
partir d’aquí que cadascú tregui les seues pròpies conclusions respecte
què representa un i què representa l’altre.
I ara la selecció Espanyola de futvolei no vol enfrontar-se a la Catalana, ho han refusat altre cop, com tantes altres vegades. No és difícil d’entendre, el Consell Superior d’Esports no deu voler crear un precedent que podría ser “perillós” per als seus interessos, perquè significaria que una nació pot presentar-se en competició contra l’estat que, en teoria, el representa i això no cap al seu cap. Encara. Però el fet que Catalunya tingui seleccions nacionals que la representi en competicions internacionals és només qüestió de temps. Ja s’ha avançat molt en pocs anys i amb el fitxatge de Cruyff per a la de futbol s’ha fet un pas mediàtic important que s’ha de saber aprofitar. Aquest cap de setmana juga “la roja” contra Argentina. A ningú se li escapa que hi ha cinc (sis, set? no sé els que jugaran aquesta vegada) jugadors catalans i més que en podría haver perquè Valdés és millor que Casillas ara com ara, però ja ha dit que no li pren la son anar a la selecció espanyola. Una selecció de futbol que té com a base a molts catalans, reforçats per uns quants que no ho són, i que juga com el Barça… i guanya. Si traiem algun petit detall podría ser fins i tot “la nostra”.

Imatge de l’AVUI.cat

Altre cop és setembre i aviat tornaré a començar a l’institut. Dic aviat, perquè enguany tinc una mica més de “vacances” per ocupar-me de la criatura, que sempre està bé. Aquesta vegada començaré a la Terra Alta, terra de bon vi i millors paisatges. Només vint quilòmetres separen Gandesa de Móra, tècnicament està al
costat. Conduir vint quilòmetres als voltants de Barcelona seria una
eternitat a primera hora del matí, però aquí es pot trigar al voltant
d’un quart d’hora conduint amb calma entre paisatges de postal…

Des que sóc a l’ensenyament públic, ara fa deu anys, només he repetit un any al mateix institut, la resta sempre han estat canvis de matèria, de nivell o d’alumnes, tota una gimnàstica mental i física! Així que cada any per aquestes époques em toca començar de zero amb alumnes, matèria i, sovint, nous companys de feina.

Ara he retornat als orígens, a Móra, després de vint-i-tres anys d’absència he canviat la ciutat pel camp altre cop. Molta gent em pregunta si enyoro estar a Barcelona i bé, cada cop menys, sempre es troben coses a faltar, bàsicament els amics, però la tranquil·litat és un valor afegir que sovint no es té en compte i és molt important. Móra és ara una ciutat petita on es poden fer moltes més coses de quan vaig marxar a estudiar fora. Hi ha molta gent amb inquietuds culturals o artístiques amb qui sempre és un plaer tenir una conversa. Hi ha fins i tot piscina coberta, una vella reivindicació, i es poden fer cursets de moltes coses a hores vàries. Sempre hi ha pros i contres a viure al camp i a viure a la ciutat, però ara com ara amb un xiquet petit el camp és una molt bona opció i no m’imagino tornant a la voràgine d’asfalt.

És un plaer veure el camp cada matí, i el riu (com l’he trobat a faltar!), però millor encara zigzaguejar pels paisatges de la Terra Alta camí de l’institut. Allà a la vora hi ha els Ports, tristament famosos per l’incendi d’aquest estiu, però sortosament són molt més grans i extensos, com es va poder veure al programa El Paisatge Favorit de Catalunya quan els va presentar en Jorge Wagensberg. Això sí, el clima també és diferent, un cop passat Camposines el fred es fa notar més. Sospito que serà un hivern ple de boira a Móra i de fred a Gandesa i sembla que enguany ha començat més aviat que l’any passat. Recordo, amb enyorança, quan encara ens anàvem a banyar a la platja fins ben entrat octubre, fa un parell d’anys que això és impossible.

Quan passejo per Móra i passo per davant el bar dels jubilats moltes vegades em trobo a l’Antonio T. que amb el seu bastó, la gorra de sempre i la rialla permanent m’engega: ja estàs preparada per anar a la flor del món? i entre els dos fem la següent tornada:

“Corbera la foradada,
Gandesa la flor del món,
les costes de la Fontcalda
per a mi ben planes són”.

M’han fet arribar una parell de cartes al director, l’original i la resposta, que són dignes de llegir. J. Vaderribas va escriure una carta a EL MUNDO brutal contra Catalunya i els
catalans… I li han respost… En primer lloc teniu la carta de J. Vaderribas i en segon lloc la resposta per
part del Sr. Jordi Net...(diuen que és una llegenda urbana, tot i això, té prou gràcia per passar una estona).

CARTA DE J. VALDERRIBAS PUBLICADA A EL MUNDO:

Vaya por delante que mi simpatía por vascos y catalanes es la misma, es
decir, ninguna. Pero al menos sé distinguir entre un adversario válido y otro
que no lo es. Dicha distinción es muy importante para todo español que se
precie, cuyo objetivo en la vida debe ser dar por periclitados los nacionalismos
periféricos. Aunque el nacionalismo vasco está emponzoñado por los crímenes
abyectos de la banda etarra, son un rival de mucha más enjundia para la
nación española que los siempre timoratos catalanes. Y voy a tratar de
explicar el porqué.

Mientras los vascos han sido siempre un elemento incómodo en todas las
invasiones que ha padecido la península, (romanos, godos, árabes), los
catalanes se han dejado siempre conquistar por el primero que ha pasado por
allí. A un lado la resistencia al invasor, al otro, los fenicios que por un
plato de lentejas dejan que se mancille su honor. De hecho, un castellano
recio siempre se sentirá más identificado con el carácter rudo y batallador
del vasco, dejando momentáneamente a un lado el episodio repugnante que lleva
a cabo una banda de asesinos desalmados, que con la falta de carácter, el
“acongojamiento”, el rechazo al enfrentamiento y el amor por el
dinero y no por lo propio que caracteriza a nuestros particulares judíos.

Por todo esto no me extraña que al primer ataque serio que se le plantea al
nuevo gobierno de la Generalidad, sean los propios catalanes los que
sacrifiquen a Carod. Mientras los vascos recibieron una presión
incomparablemente superior durante el periodo previo a las últimas elecciones
autonómicas, y por desgracia para la nación española con resultado nefasto
para nuestros intereses, en Cataluña no han sabido resistir ni el primer
achuchón. Era de esperar, no tienen sangre. Ellos mismos destruyen a sus
líderes.

No tengamos ninguna duda de que con un par de escaramuzas más, el gobierno de
la Generalidad caerá, se convocarán elecciones anticipadas y volverán a
gobernar CiU y el PP. Todo debe estar bajo control. Dicen mis contactos en
Cataluña que ERC, de hecho el único intento mínimamente serio de ponernos un
poco nerviosos, va a quedar electoralmente diezmada el 14-M, mientras que los
siempre dóciles chicos de Pujol van a salir ganando de este embrollo. Y ya
sabemos que a esta gente con un par de contactos económicos se les tiene más
que domesticados. De hecho, encarnan al auténtico fenicio. En definitiva, y
para apagar los temores de un buen amigo mío, nuestra autentica preocupación
debe estar centrada en el norte.

Los catalanes se anulan ellos mismos, y si se ponen un poco nerviosos,
sacamos la tontería del fútbol (el Barsa, ese gran narcótico) y ya están
entretenidos para unas cuantas semanas.

RESPOSTA A LA CARTA
DEL SR. J. VALDERRIBAS A EL MUNDO:

Apreciado Sr. Vaderribas,

Vaya por delante que mi simpatía por los ignorantes prepotentes y los chulos
castizos es la misma, es decir, ninguna. Puestos a buscar
“adversarios”, usted, con su prepotencia, incultura y desfachatez
me va como anillo al dedo. La gente como usted y los de ETA son dos caras de
la misma moneda. El nacionalismo español ha sido siempre ofensivo e
imperialista, es decir, criminal, como el de ETA. Ustedes, adversarios
nacionalistas españoles, se piensan que España es el centro del mundo y que
los que no son castellanos recios y vascos fornidos, son unos cagados y unos
comemierda. Lo más grave es que se lo dejen escribir en un medio de
comunicación público.

D’un temps ençà que no paren d’arribar nadons d’una banda i altra de l’Atlàntic. Des que jugo en aquesta altra lliga, per tot arreu n’apareixen, siguin d’amics o de parentela vària…

Em va fer il·lusió l’arribada d’en Marcus (a Kansas), i la de l’Elizabeth (a Toronto i que vam poder conèixer ahir i està estupenda), fills de dues amigues que viuen a l’altra banda de l’Atlàntic i que fa anys i panys que ens coneixem. A les nostres contrades, en Joel, en Marc, en Guillem, l’Estel i la Berta, que seran companys de joc d’en Bernat i tres més que estan per arribar passat l’estiu (Déu n’hi do quanta canalla!).

Sembla que darrerament s’ha incrementat la natalitat, cosa que feia prou falta; al nostre país la mitjana d’edat de tenir el primer fill és als 32 anys, tot i què cada cop esperem més i sovint estem per sobre dels 35 (ejem, o dels 40). Sigui com sigui, qualsevol edat és bona per tenir fills que, com diu una amiga, l’únic que cal és tenir-ne ganes (bé, potser no l’únic, però sí que és el fonamental).

Ens hauríem de felicitar que diputats d’Esquerra i de CIU formessin part de l’acte per la sobirania que va tenir lloc ahir. En comptes d’això, van ser escridassats. I és que en aquests país sempre passa igual, som pocs i dividits, sigui per una cosa o per una altra. Com diu també l’apòstata, així no anem bé.

Espectacular programa de TV3 que va arrencar anit des del Castell de Miravet. Essent de la Ribera d’Ebre em va agradar molt perquè precisament la vista des del castell és una de les meues favorites…

Segurament Catalunya és un dels pocs països del món amb una varietat tan rica d’elements paisatgístics diversos i variats. Fa poques setmanes la climatologia permetia triar entre anar a esquiar als Pirineus o prendre el sol a la platja. I més encara, perquè, com ahir es va veure, perdre’s pel Delta de l’Ebre (petit comparat amb els grans deltes mundials, però gran per la nostra mida), et pot donar la sensació que estàs al bell mig d’un desert africà.

Montserrat, que es veurà al proper programa, és únic al món. I Núria. I Collsacabra. I el paisatge volcànic olotí… i molts altres que vindran i veurem.

Celebro enormement la iniciativa perquè, si bé és cert que el programa Catalunya des de l’aire també va tenir molta gràcia en el seu moment, apropar-nos al paisatge des de la perspectiva d’un personatge és molt més interessant i atractiu.

També estaria molt bé que poguéssim veure paisatges del País Valencià, la Catalunya Nord i les Illes…

Sempre m’ha semblat que una baixa maternal de setze setmanes era poc, però ara que estic posada en el tema no em sembla poc, em sembla poquíssim…

Ja n’han passat gairebé sis des que va arribar el meu xiquet i han estat una exhalació, i em temo que les deu setmanes que falten també passaran rapidíssimes. Per això m’he afegit al grup del Facebook que demana una baixa maternal de sis mesos, això ja estaria prou bé, tot esperant que es decideixin a fer-la d’un any com a països amb qui ZP li agrada tant comparar-se, Itàlia. Això sí que és una bona baixa!

Som realment al segle XXI? ningú ho diria per la quantitat de paperassa que cal omplir en segons quines circumstàncies. Piles de papers oficials que s’han de registrar (encara) a mà en gruixuts toms com fa segles…

En un dels papers que havia d’omplir em demanaven la “nacionalitat“, i això em va recordar quan vaig haver d’omplir papers a Itàlia, fa una colla d’anys, que em demanaven la citadinanza (ciutadania) i la nazionalità (nacionalitat). I això ho tenien molt clar, una cosa era una cosa i l’altra era l’altra. Vaig poder posar tranquil·lament nacionalità catalana, citadinanza espagnola. Ens agradi o no pertanyem a un estat, però els agradi o no tenim una nacionalitat pròpia i caldria que els documents oficials fessin esment d’això. Em demano perquè en un país com Itàlia això es veu normal i lògic i aquí (amb nacionalitats diverses reconegudes), encara no s’ha fet aquest pas.

(Aprofito l’avinentesa per agrair les diverses felicitacions rebudes en el post anterior, el temps apreta ara com ara).