Coses a dir

Anotacions diverses de Mònica Amorós i Gurrera

Arxiu de la categoria: Coses meues

Homòfobs

4
Publicat el 9 de juny de 2013
A França han sortit al carrer milers de persones per a protestar contra el matrimoni homosexual. No em sembla normal que al país de la Liberté, Egalité, Fraternité en comptes d’anar cap endavant vulguin tornar enrera. No em sembla normal posar-se d’aquesta manera en la llibertat d’altri. No entenc què pot perjudicar a algú que dues persones del mateix sexe es puguin casar. Mentrestant a Cannes guanya la Palma d’Or “La vida d’Adèle”, amb una història lèsbica; i una mica més enllà, trascendeix que dues dones paquistaneses s’han casat fa pocs dies

Avui a Rolland Garros, el rovell de l’ou del tennis mundial, també han sortit espontanis a protestar contra el matrimoni homosexual aprofitant l’aparador. Em fa certa vergonya veure’n les imatges, tan seriosos que semblaven els francesos, però també em produeix neguit: quin tipus de persones creuen que tenen la veritat absoluta per a imposar-la als altres? Per què pensen que tenen la raó?… França semblava un país avançat i els fets demostren el contrari o potser és un fet puntual o un moment puntual… sigui com sigui, és preocupant.

Tèxtil: comerç just?

0
Publicat el 1 de maig de 2013
Les notícies sobre les morts a la fàbrica de Bangla Desh m’han trasbalsat, però encara més el que s’ha sabut de les precàries condicions de treball dels treballadors del tèxtil en aquell país asiàtic en concret. És cert que fa anys que se’n parla, però ara tenim l’evidència davant els nostres ulls. Miquel Carrillo ho explica molt bé al seu recomanable article: Les injustícies del nostre armari: “Bangla Desh, amb els costos laborals més baixos del món: salaris al voltant de 30 euros mensuals, quan una família necessita un mínim de 50 euros per sobreviure. Jornades habituals de més de 12 hores, penalitzacions de tres dies sense cobrar per cada jornada de feina perduda… “. No sé vosaltres, a mi se’m regira l’estómac. I continua: “les empreses del tèxtil s’han adaptat a la perfecció i han demostrat una mobilitat extraordinària que les ha dut a implantar els seus centres de producció arreu del món, del Marroc al Sud-est Asiàtic. Només en aquest sector, entre el 2008 i el 2010, aquesta reestructuració ha costat 15.000 llocs de feina a Catalunya.“… i podríem continuar.
Són xifres que ens haurien de fer reflexionar, sobretot un dia com avui, que reivindiquem drets socials i laborals, aquí i arreu…

Un amic, que treballa fa més de 30 anys en el sector tèxtil, ha trobat feina en una petitíssima empresa familiar que sobreviu sense comprar el material a Àsia, oferint qualitat al millor preu possible. Malauradament no és l’habitual, però els clients aprecien que el material és bo i durador enfront d’altres més barats i de dubtosa qualitat (lo barat és car). Potser ens hauríem de mirar més què comprem i on ho comprem.

A Catalunya, des de 1997, el SETEM és l’ONG que dóna a conèixer el comerç just en la roba. També fa difusió de notícies d’actualitat i denuncia empreses que fan aquesta pressió insuportable als treballadors: A la fàbrica de Bangla Desh recentment accidentada una sèrie d’empreses ja han reconegut la producció en aquestes fàbriques Primark (Regne Unit/Irlanda), Bon Marche (Regne Unit), Joe Fresh (Loblaws, Canadà), El Corte Inglés (Espanya) i Mango (Espanya). També es van trobar etiquetes de Benetton entre les restes de la fàbrica que estan sent identificades. Segurament moltes altres empreses que encara no coneixem, per això és tan important la tasca de SETEM de difusió i denúncia. Quan compreu comerç just, no us fixeu en el preu, penseu que la persona que l’ha fet pot guanyar-se la vida sense ser víctima d’una explotació aberrant.

I, com diu Miquel Carrillo: Penseu un moment en això, també, quan us poseu la disfressa de consumidors. Obriu els ulls, trieu bé i feu que les injustícies surtin del vostre armari”.

Un altre article d’interés sobre aquest tema: “El cost de la roba barata”.
Recomanable: “Potser és millor comprar una samarreta menys a l’any“. Article de Auri Garcia Morera.
Intermón-Oxfam. Comerç Just.
FAIRTRADE: comerç just de roba.

Feliç Sant Jordi i Setmana Cultural

0
Publicat el 23 d'abril de 2013
Del 12 d’abril al 5 de maig es celebra la Setmana Cultural a Móra d’Ebre, enguany dedicada a Josep Gibert i Clols, paleontòleg i doctor en Ciències Geològiques. Josep Gibert és conegut i reconegut paleontòleg, que va destacar en el descobriment d’un nou homínid a la Sierra de Baza al què va anomenar Home d’Orce. Durant molts anys el va acompanyar la polèmica, però finalment se li va reconèixer el mèrit després de molts esforços. La mare era de Valls, suposo que per això hi va nàixer, però el pare era de Móra i hi va passar aquí els primers anys de vida i fins que va marxar a estudiar fora quan era adolescent. El coneixem pel nom de “el fill de la farinera”.

Aquí podeu trobar tots els actes que es fan avui a Móra d’Ebre.

Que tingueu un Feliç Sant Jordi!

Tornar a Rosselló

0
I avui ho he vist clar quan he trobat l’aparcament just a sota de la que va ser “ma” casa, que era el moment de fer-me viva altre cop a aquells amb qui vaig compartir deu anys d’existència. Deu anys fantàstics, he de dir. Pel lloc, la situació, la intensitat de les històries que hi van passar… No semblava que haguessin passat deu anys des del darrer cop que hi vaig ser, ni vint des que hi vaig arribar. Era fosc. De nit. I així s’aprecien menys els canvis. Tot semblava, però, una mica més vell, més atrotinat. L’olor de la nit m’ofegava, acostumada com estic ara a l’aire net i perfumat de la Terra Alta. M’he apropat al quiosc de sota de casa. El mateix xic de sempre m’ha reconegut a la primera. També la xica de la llibreria ampliada del quiosc. Hem parlat una estona. He preguntat per la senyora de la casa que em llogava el pis. “Va morir fa anys, poc després que marxèssis”. “Oh”, he pensat, no era tan gran… o potser sí. El temps passa de pressa segons com...

(més…)

7 anys de bloc

2
La casualitat vol que l’aniversari del bloc coincideixi amb el decès d’una de les actrius més importants de la nostra escena. En un altre post en parlo.

Un divendres, 13 de gener de 2006, vaig fer la primera publicació al bloc. Poc imaginava que sis anys després arribaria l’esperada prohibició de fumar en llocs tancats. Recordo de petita, haver vist “La Clave” cada divendres. En Balbín fumava en pipa, generalment. Fumar era un fet habitual. Fins i tot a les aules. El tabac feia més intel·lectual o això devien pensar molts. Eren altres temps. A la tele només hi havia un canal i quan s’acabava l’emissió sortia la carta d’ajust. No, no estic parlant del paleolític inferior sinó de fa només 30 anys. I sembla que parli de la prehistòria. Les coses han canviat i molt. En canvi la Constitución continua inamovible. Sòlida com una roca quan el que l’envolta és ja irreconeixible. Qui s’imaginava fa 30 anys que hi hauria tants canals de televisió i que, normalment, seria tan dolenta, tret d’honroses excepcions? Clar que ara podem comparar, tenim més instruments, tenim més criteri. El tomb que ha fet el país des de la darrera vegada que vaig posar un pastís d’aniversari al bloc ha estat espectacular. Ningú s’imaginava ser on som fa només sis mesos. Impensable.

El bloc continua fent camí, sense pressa, però sense pausa. Les ganes de comentar hi continuen sent, el temps no sempre es troba. Fa set anys ningú imaginava Facebook ni Twitter que permeten molta més agilitat, però el bloc és una altra cosa, m’agrada llegir-ne, sempre n’aprenc. Fa gràcia veure com va canviant el nostre panorama i, si pot ser, fa gràcia continuar-lo explicant.

La protesta dins la protesta

0
La imatge de dues noies besant-se enmig de la protesta contra els matrimonis homosexuals va passar fa pocs dies a Marsella i ja ha donat la volta al món i a mi em sembla fantàstica la protesta dins la protesta. Avui sabem més coses d’aquestes noies gràcies a una entrevista segons explica Vilaweb. Les dues noies, heterosexuals, van protestar així davant els manifestants contra el matrimoni homosexual. La cara de sorpresa d’alguna senyora és memorable. I jo em pregunto, per què hi ha tanta gent intolerant? Em pregunto, què li pot afectar a algú si el veí o la veïna es casa amb algú del mateix sexe o volen adoptar fills? Em pregunto, per què hi ha gent contra l’avortament? La llei permet que algú pugui fer-ho, però no t’obliga a tu a fer-ho ni tant sols a estar-hi d’acord si algú ho fa, simplement dóna llibertat a què cadascú pugui actuar d’acord amb el que creu i sent i això em sembla un dret fonamental que hauria de ser universal…

Sóc d’un poble vora l’Ebre i reconec que no sé gaire coses de molts conciutadans. Sóc així de petita (molts em diuen despistada), potser perquè és el que he viscut a casa: tolerància i respecte per les idees dels altres, pensin com pensin, facin el que facin amb la seua vida privada si res del que fan coarta o ataca la llibertat dels altres.

Som al s. XXI, ja no hauríem de perdre temps i energies defensant coses que a mi em semblen obvies, però és evident que encara hi ha molta gent que no respecta als altres. La llibertat d’algú comença on acaba la llibertat de l’altre, no entenc quina llibertat retalla el que té una parella del mateix sexe, la senyora que decideix avortar o el que decideix adoptar o tenir una criatura, sigui sol/a, o en parella homosexual. Que totes aquestes persones puguin sentir-se lliures fent el que volen i desitgen no veig que ataqui la llibertat de ningú altre… o sí?

La independència ha deixat de ser una utopia

1
Encara em dura el cansament i l’eufòria de la gran Diada. He començat a escriure alguna cosa diverses vegades, però eren massa les emocions i els sentiments i poc el temps disponible. Molts anys anant a la manifestació independentista de les cinc de la tarda, “quatre gats” en comparació amb els que dimarts vam fer que fos una apoteosi. No val ara a dir que érem 600 mil, ja sabem tothom com van aquestes coses, fa dècades que comptem malament, continuem fent-ho doncs. Dimarts vam sortir al carrer el doble que el 10J, si van dir llavors un milió, dimarts n’érem dos. D’acord, diguem un milió i mig, tan se val, va ser la més gran feta mai i la foto aèrea ho corrobora. I va ser festiva, amb carrers plens de gent de totes les edats que caminàvem, com jo, amb l’estelada i el somriure a la boca. Per motius de cotxet de nen no vam poder accedir a Passeig de Gràcia, ens vam moure per carrers laterals i per Rambla Catalunya. Ple a vessar. Vaig sentir només un clam: independència. Cap estirabot, cap violència verbal contra res o ningú, només un crit fort i unànime a favor del país que ha decidit, penso, caminar conjuntament per fer un pas endavant. Gent tranquil·la i pacífica que va sortir al carrer amb l’esperança d’un futur millor per defensar el seu país i canviar radicalment la història. Ni en els meus millors somnis independentistes m’hagués pogut pensar mai una manifestació com la d’aquesta Diada. El que pot passar a partir d’ara és imprevisible. Vull dir que, no sé quan trigarem a aconseguir la independència, però ara veig clar que ha deixat de ser una utopia. És important que no badem i fem bé les coses, la unió ha de ser la nostra força…
 

El meu president, Sr. Mas, (jo no el vaig votar, continuo militant i votant a Esquerra des de fa vint anys), ha fet uns discursos excel·lents aquests darrers dies. Sembla que aquesta vegada s’ha fet seu el missatge i aposta per dotar a Catalunya d’estructures d’estat. L’anàlisi del dia després i el discurs d’avui a Madrid m’han emocionat, i ho dic sincerament, pell de gallina. No ha dit explícitament la paraula independència, però se li ha entès molt bé. Jo m’ho he pres com l’inici del procés, ja no hi ha marxa enrera. La manifestació ha estat decisiva. Ara toca no badar, seguir fent camí pas a pas, sense pressa, però sense pausa i sumar complicitats, com més millor.

I mentrestant ja ens anem preguntant què passarà amb els Barça-Madrid, i com que som de bona fe ens imaginem que podrem continuar jugant a la lliga espanyola… però no ho tinc tan clar, que si ara ens diuen el que ens diuen quan siguem independents, ai. Molt millor la catalana, com diu en Xavier Bosch, i al Madrid ja ens el trobarem a Europa.

L’11, l’hem de fer grossa

0
Publicat el 29 d'agost de 2012
No vaig ser a la gran manifestació de l’11 de setembre de 1977, érem molt lluny de Barcelona i la comunicació no era gaire bona, la vam seguir per la ràdio (Ràdio 4, devia ser). Recordo que feien entrevistes a peu de carrer. Preguntaven a nens que tenien la mateixa edat que jo, 9 o 10 anys, i responien què hi havien anat a fer allà. M’admirava sentir les respostes clares i concises. Famílies senceres havien anat a la manifestació i la nostra seguint-la per la ràdio. La senyera penjada al balcó.

Ara al balcó hi ha l’estel·lada. I l’11 anirem en família a Barcelona a manifestar-nos per la independència del nostre país. La distància continua sent la mateixa, però la comunicació és més plàcida amb autopistes caríssimes o trens lentíssims que, malgrat tot, et porten a lloc. Espero que siguem molts. Espero que rebentem Barcelona d’estel·lades. Només ens val la independència i hem d’anar tots a una.

Venim del nord, venim del sud, de terra endins i mar enllà…

No puc amagar cert desencís pel rescat demanat ahir i en paral·lel la notícia que el Sr. Mas no anirà a la manifestació. Tot i això, sembla que el país està en marxa, veurem si l’11 marca un abans i un després i fem un pas endavant… (i espero que el meu president sàpiga estar-ne a l’alçada, ja va fer prou trista figura amb la negociació de l’Estatut(et) amb ZP, ara no val a badar).

Bona revetlla i bona festa!

2
Publicat el 24 de juny de 2012
Com cada any la nit de Sant Joan s’ha omplert de festa, de foc, de música, d’amics, de família… i de caragols. Enguany hem tastat una recomanació i ha estat molt encertada. Una nit de Sant Joan càlida i plaent que espero que ho hagi estat per tothom.
Diuen que serà un llarg i càlid estiu… aprofitem que just acaba de començar.

Olimpíades a la Ribera d’Ebre

1
Publicat el 8 de maig de 2012
El 5 de maig es van celebrar les Olimpíades per als més petits de la comarca (P3, P4, P5, 1r i 2n) a Riba-Roja d’Ebre. El matí va transcórrer entre curses de velocitat i salt de llargada. Els petits van participar entusiàstics, tot i la calor i el descontrol horari, feia goig veure l’arc de samarretes de colors representant les diverses escoles. Ni el sol abrasador ni la nefasta organització van poder minar els ànims dels joves esportistes.

En el lliurament de premis es va recordar que ja són 35 anys, si no recordo malament, que es fan les Olimpíades a la Ribera d’Ebre. Per als més petits (de P3 a 2n) fa molt menys temps i només competeixen en velocitat i llargada. L’enhorabona per anar mantenint viva la flama durant tot aquest temps. Recordo les primeres Olimpíades, jo hi vaig participar en longitud. Va ser prou divertit. A poc a poc es van anar ampliant el nombre de pobles i de disciplines. Ara està ja plenament consolidat com un punt de trobada, una jornada esportiva en família, on els pares i mares van poder gaudir de l’evolució dels més petits a la pista.



No tot van ser flors i violes…

L’esperit Olímpic es manté, cert, però per a properes edicions hauríen d’acurar els horaris i ser més sensibles amb els més petits. La sensació és que hi havia certa improvisació i massa lentitud en el desenvolupament de les proves que podía exasperar fins als més pacienciosos. Tampoc la infrastructura esportiva era massa adequada. Tinc entès que fins enguany es feia sempre a Ascó amb un camp d’esports amb unes condicions immillorables i ara han decidit fer-ho itinerant. Això és bo per conèixer la comarca, però també s’han de tenir en compte que l’emplaçament sigui prou còmode i adequat.

Primer de tot, fer arribar a tothom a les 9.30 quan la cursa dels més petits comença a les 11h no és una bona estratègia. Segon, tampoc fer-los esperar fins a la 1 per rebre la medalla participativa. Tercer, no identificar-los amb un dorsal va provocar cert caos perquè la filera patia alteracions constants.

Alguns petits no van poder córrer perquè ja estaven cansats i de mala gaita després de tant esperar; per a acabar-ho d’amanir a les 12 ja havien acabat, però van haver d’esperar fins a la 1 per a rebre la medalla participativa que, per postres, encara els van donar els últims, dilatant al màxim l’estada en un camp pràcticament sense cap ombra.

La participació i entusiasme a pesar de tot, un 10, l’organització de la jornada esportiva un 0 (d’acord, avui em sento especialment crítica, siguem generosos i posem-li un 3). Per a la propera vegada ho hauran de millorar molt, és una llàstima que 35 anys d’experiència no hagin servit per gaudir d’una organització modèlica, semblava més aviat que fos el primer dia.

 

El meu primer Sant Jordi

0
Publicat el 23 d'abril de 2012
El primer Sant Jordi que em ve a la memòria va ser quan vaig arribar a Barcelona. A Móra, que jo recordi per aquells temps, no hi havia cap lloc amb paradetes de llibres i roses. Parlo del Sant Jordi del 86 i posteriors. A Barcelona, en canvi, hi havia una festa al carrer. Amb el companys, aprofitant que estudiàvem a la Plaça Universitat, ens vam allargar a les Rambles a veure l’ambient. Em va semblar fantàstic, tanta gent, tants llibres i tantes roses. Des de llavors, passejar per les Rambles per Sant Jordi en vaig fer tradició fos l’hora del dia que fos, plogués o fes sol, fos festa o no…

Personalment, prefereixo que no sigui festa, perquè d’una manera ho altra l’ambient és festiu i això fa més portador el dia. Les ràdios, les teles…tothom al centre del món que avui és el cor de Barcelona a la Plaça Catalunya. La Generalitat fa portes obertes. Les cues són interminables, hi ha cues per tot, però és maco passejar per aquells carrerons plens de vida i roses.

Avui, però, serà el primer cop en uns 25 anys que estaré treballant fora de Barcelona. L’any passat va ser festiu i ja va ser tota una descoberta viure’l a Móra per primer cop. Em va sorprendre el molt ambient i la molta gent a la plaça de Dalt, molts havien tornat al poble aprofitant la festa i va estar plena de retrobaments inesperats. Avui pot ser diferent, serà el meu primer Sant Jordi en el què treballaré a uns 200 Km de la plaça Catalunya. Impossible doncs passar-hi un moment, però sortosament ja hi ha a tot arreu roses i llibres per celebrar-ho i fer una descoberta.
Feliç Sant Jordi!

De vaga

0
Demà faré vaga. No trobo que sigui una vaga qualsevol. És contra la reforma laboral del govern que a mi no m’afecta directament, però a molta gent sí i no la trobo justa. M’hi solidaritzo. Però també és una manera de cridar, és un crit d’indignació i de ràbia. De dir que ja n’hi ha prou de retallar sempre als mateixos, d’empitjorar les condicions laborals de tants i tants treballadors, de que es retalli a l’escola pública que és la base de tot… Bàsicament faig vaga perquè estic molt empipada amb el que està passant i per mi és una manera de dir “ja n’hi ha prou!!”…

Potser no servirà de res, qui ho sap? hi haurà ball de xifres, uns diran i els altres faran. Al nostre institut serà la vaga amb més seguiment de les que s’han fet de llarg. Potser demà serà un gran dia, potser canviarà alguna cosa… “Cal protestar fins i tot quan no serveix de res” (o almenys servirà per a desfogar-se).

Sis anys de bloc

6
Tal dia com avui vaig publicar el primer post, no sabia ben bé què era això dels blocs, ni la durada que podría tenir, era un món nou per a descobrir. Des de llavors he tingut més o menys Coses a dir depenent de l’època, el temps lliure mana i no és sempre el mateix, però les ganes de continuar-lo hi són.
 

Us deixo amb les entrades dels aniversaris anteriors (fins al tercer no vaig començar a pensar que això anava de debò):

I dels posts més visitats des de l’inici:

Tres anys

2
Passa el temps volant. És un tòpic cert. Sembla ahir que a meitat de la nit vam haver de córrer cap a l’hospital i a les 6.10 de la matinada arribava en Bernat. Moré, rosadet i cridaner. Allargassat. Per a mi la coseta més bonica del món. Els braços buscaven l’infinit, els punys serrats, devia sentir-se molt estrany en aquest món acabat d’arribar. Jo em sentia estranya també. Per molt que sigui desitjat i te’n facis a la idea durant nou mesos res és comparable a quan definitivament arriba als teus braços. Llavors una nova vida comença i la teua irremeiablement canvia. I, a vegades, els canvis són bons, o molt bons, i quan mires enrera sembla mentida que ja hagin passat tres anys des d’aquell dia… I per molts anys!