Coses a dir

Anotacions diverses de Mònica Amorós i Gurrera

Arxiu de la categoria: Coses meues

Quan les roses feien olor a rosa…

2
Publicat el 30 d'abril de 2007

Amb els temps que corren que et regalin roses amb olor a rosa és tota una novetat. Són roses fetes a casa, tallades i portades al mateix moment per regalar. Les he comparades amb les que tenia de Sant Jordi i no hi ha color, tot és u una o l’altra!
 

Potser el pas del temps és això: parlar de quan les roses feien olor a rosa, de quan les maduixes només les menjaves a l’agost, de quan els tomàquets eren de l’hort i encara tenien gust a tomàquet…
A la classe de l’altre dia vam estar parlant de l’energia amb l’alumnat de segon d’ESO. Per posar exemples del que tenim i no teníem els vaig fer preguntar als avis i àvies com vivien quan tenien la seua edat. Es sorprenien de veure que la tele té quatre dies, que això dels mòbils és cosa d’ara i que internet no fa pas tant que existeix. Obvietats que ja sabíem, el que realment em va sorprendre és que van tenir una excusa per parlar amb els avis, perquè no hi parlen mai o molt poc.

A mi sempre em va agradar parlar amb els avis, quan els tenia. Sempre expliquen coses curioses i moltes vegades sàvies, només pel fet que porten més anys que tu en aquest món. Ens portaven al camp els caps de setmana i anàvem a collir auverges (préssecs) d’aquells tan sucosos, o fèiem olives o ametlles o simplement passejàvem pels camps. I dúiem roba vella per a no fer malbé la nova i jugàvem a pujar i baixar arbres o a seguir les passes de vés a saber quina bèstia que resultava ser un ramat de cabres. Ens divertíem explicant històries a la vora del foc… i coi, tampoc han passat tants anys i sembla que són segles.

Els xiquets de la classe es comuniquen per mòbil o per internet, a vegades xategen amb l’ordinador d’un metre més enllà, suposo que perquè els deu semblar més divertit que donar la cara o potser perquè tenen poca imaginació per buscar res de més lluny, i per Sant Jordi molts es van enviar una rosa virtual (quina sinó?), a banda d’algunes que en van tenir alguna de veritat… però sense olor.

Trucades imprevistes

2

De sobte, enmig del no res, t’arriba una trucada. No és el millor moment per contestar, però del que vol parlar amb tu fa segles que no en saps res i tens curiositat per saber què passa.

Les notícies no són bones. La Mercè ens ha deixat després d’una llarga malaltia que ni sabies que li feia la guitza. Feia anys que no la veies, però te’n recordes molt bé. Va ser dels primers llocs de la ciutat que vas visitar convidada a sopar o a dinar, amiga d’un dels amics de llavors (sembla ahir tot plegat). El temps i la vida et van portar a altres indrets i la trucaves de tant en tant (per la Mercè, és clar).

Quanta gent que se n’ha anat aquesta setmana: també un ex alumne, d’accident. També amics dels amics, també el dibuixant de sempre…

Això en la història recent, a l’hemeroteca dels enterraments hi ha moltes llàgrimes vessades a dia d’ahir, a tocar de Nadal, i tot ja té un altre sentit.

Massa jove per sentir-se vella…

0

Avui és núvol, però
tan me fa. Sóc a casa davant l?ordinador (una novetat interessant ocorreguda de manera involuntària), a aquestes hores del dia ja m?he
llegit els diaris, els blocs habituals, he parlat amb la família i alguns amics
per telèfon recordant-me que sóc un any més gran i em disposo a encetar un text
d?aquells d?anar fent.

No sé com he arribat
aquí. Vull dir que tinc els anys acabats de fer i miro i remiro el passat per
saber com han estat aquests darrers vint anys. Es diu ràpid: vint anys, però
són molts si et pares a mirar. Entre les alegries, compto els amics de sempre,
aquells que et coneixes des de primària i encara hi mantens contacte, encara
que els camins de la Vida us hagin portat a llocs molts diferents (i també a idees molt diferents). Després,
altres amics i amigues que has anat fet al llarg del camí i, encara que minso,
sempre hi mantens contacte.

Puc comptar uns quants amics
arreu del món, alguns són d?aquí que han marxat per feina o casament, altres
són de fora que un dia van venir aquí i ens vam conèixer. Programes com l?skype
(també en català), fan molt més fàcil el contacte i un veritable plaer sentir la veu dels altres
per un preu mòdic o de franc segons la modalitat. Diumenge, sense anar més lluny, vaig poder parlar més de
tres quarts d?hora amb una amiga que ara viu a Kansas per 50 cèntims d?euro,
una ganga. Segurament cada cop seran millors les comunicacions, si tens càmera
pots fer la video-conferència. Només ho he provat una vegada, amb uns amics que
són a Guadalupe, l?illa francesa del carib. La imatge i el so eren prou
acceptables i va ser tot un plaer ?veure?ns? després de tant temps. Suposo que les comunicacions aniran millorant i abaratint-se per fer-ho tot més còmode i accessible.

En dies com aquest,
en moments com aquest, el que em fa més feliç és sentir la veu o saber-se
recordada per aquells que més estimes i que saps que t?estimen.