Coses a dir

Anotacions diverses de Mònica Amorós

Arxiu de la categoria: Coses meues

Tenim el dret de decidir…

1

Ja fa dies que tinc dissabte que ve marcat a l’agenda com un dia especial (i no només perquè és el dia mundial contra la SIDA). Encara recordo la gran manifestació del 18 de febrer de fa dos anys i se’m posa la pell de gallina. Sé que aquesta vegada no serà tan gran (o sí?), però potser està bé que sortim al carrer una altra vegada per veure que cada cop som més i que ja n’estem fins al…

capdamunt de que ens prenguin pel "pito del sereno".

No fa gaire recordava amb uns amics la gran esperança que va ser el 30 de setembre del 2005 i la gran decepció (traïció) del pacte de qui ara vol fer una casa gran del catalanisme. Aquell 18 de febrer vam sortir al carrer amb l’esperança de canviar algunes coses o, almenys, de fer-nos sentir.

No sé fins a quin punt la gent del país pot estar empipada per tot el què està passant. Dissabte posarem el termòmetre i veurem fins on arriba. Tan de bo sigui ben amunt. Però, i després de la "mani" què? Continuarà tot igual? Serem els catalans (i catalanes) capaços de deixar d’ajupir el llom per deixar de ser els ases dels cops?

foto: Plataforma pel Dret de Decidir

Quan arriba la tardor…

0


avui m’he entretingut una estona a veure com queien les fulles al pati de l’institut. Ho feien d’una manera dolça, majestuosa, elegant… El sol es feia pas entre l’arbrat alt i espés, tot semblava estar en harmonia…


Sempre m’ha agradat la tardor,
és, de totes totes, la meua estació preferida. I novembre el meu mes
predilecte. Potser perquè hi vaig néixer, potser perquè els ocres del
paisatge em donen calma, potser perquè és quan venen les pluges (en
teoria) i es recarreguen els aqüíferes i tot comença de nou.

Llapis de memòria…

0

Tinc un llapis de memòria nou de trinca amb molta més capacitat del de sempre, que m’ha quedat petit i havia d’anar-li traient coses sovint. L’altre dia vaig fer el traspàs d’un llapis a l’altre, fins aquí tot normal…

El problema ve quan fas una feina durant unes hores, la deses escrupolosament al llapis acabat d’estrenar, i al dia següent no pots accedir-hi perquè cap ordinador te’l reconeix… misteri informàtic i feina feta que se n’ha anat en orris… no sabeu la mandra infinita que em fa tornar-ho a fer tot una altra vegada! Ah, sort que tenia copies de seguretat de tot… menys de les darreres 6 hores de feina, quin desastre!

Miraculosament, però, després de remenar i remenar el llapis ha estat rehabilitat. Miracle! O misteri! La informàtica és així.

Retrobada a Vilanova: curs 06-07

0

Divendres, si no hi ha canvis de darrera hora, baixaré a Vilanova a retrobar a companys de l’institut de l’any passat. És una trobada que tenim pendent de fa temps i que ens (em) fa molta il·lusió…

Cadascú estem a un centre diferent enguany i trobem a faltar els dinars dels dimarts, les rialles i el bon rotllo que es va generar. Cada centre és un món i després de rodolar per llocs i més llocs, sempre hi ha alguna ocasió en que trobes "el teu lloc al món". No sé si aquest centre ho és, però almenys ho va ser d’alguna manera el curs passat.

No us penseu, però, que el centre en què vam coincidir fos el centre perfecte, ni el centre ideal, sempre hi ha coses que t’agradaria canviar, com a tot arreu. Però sí que va ser un dels pocs llocs en què he estat que el bar ha fet un perfil aglutinador i dinamitzador (un bar sense fum, per suposat), i ha impregnant de bon rotllo les relacions entre els ensenyants en un entorn acadèmic de per se complicat.

Festa sorpresa

2

Encara em costa de creure, suposo que quan vegi les fotos en tindré més record, però fa unes hores m’han fet una festa sorpresa i encara estic en estat de xoc…

M’ha dut enganyada a un restaurant proper. En S. i la P. ens diuen si volem anar a sopar amb ells, què et sembla?
En arribar, però el panorama era ben diferent. En obrir la porta s’ha fet la llum i una gentada ha aparegut de sobte. Gent de tot arreu, de tots els àmbits, de molts moments dels meus quaranta anys de vida… un veritable plaer retrobar-los, un estímul, un alè, un somni…

No he parat de xerrar durant les tres hores que hi hem estat, tot i què no he pogut fer-ho amb tothom ni el temps que hagués volgut, després hem continuat xerrant en petit comitè fins ara… només espero tenir més temps per gaudir de les cullerades d’amics a poc a poc i continuar amb el plaer de xerrar i xerrar fins que el cos digui prou.

Quin dia…i, sobretot, quina nit!

Avui torno al Camp Nou…

4

Així de bon començament que et facin saber que se’n recordin de tu i et desitgin un bon dia sempre està bé…

Em fa il·lusió anar a veure avui el Barça en directe, veurem si és el de les grans ocasions o haurem de patir més de compte. De moment em sento optimista: fa sol, és dimecres (per a mi el millor dia de la setmana), i ara me’n vaig a passejar pel centre de la ciutat…

En fi, veurem si aquesta nit encara em quedaran ànims després del partit.

Guanya Ferrari

4


Vagi per endavant que no m’agrada la Fórmula 1, però a TV3 s’entesten a fer-nos-la empassar tan si com no. Tampoc he vist la cursa sencera, però he anat sentint els comentaris…


sembla que els locutors poden interlocutar amb anglès a la perfecció, però maltracten sovint el català: "aconteixements" per "esdeveniments", "tindria que fer" per "hauria de fer"… en fi, i això només en 2 minuts d’escolta.

D’altra banda no ha guanyat Alonso i no és que m’hagi fet res el xicot, però prefereixo que no guanyi. A migdia quan he vist els seus "paisanos" cantant el "a por ellos, oeoe" ho he tingut més clar que mai.

Que els serveixi de lliçó, dos es barallen i guanya un tercer. El destí és imprevisible.

Vermell reivindicatiu a la Fontana de Trevi

0

De casualitat entro a "La Repubblica", fa dies que no tinc temps de llegir diaris, però avui m’he pres temps lliure per fer-ho. Veig una imatge espectacular amb la fontana de Trevi d’un vermell intens. Entro a altres diaris i tots tenen la notícia a primera plana. Ningú sap qui són encara aquest grup reivindicatiu "Ftm Azione futurista 2007", però amb aquest acte els coneixeran aviat a tot arreu.

Es queixen de la forta despesa en cultura i la poca en habitatge (entre
altres coses) i han fet aquesta acció reivindicativa espectacular. Això
sí, cada diari té la seua versió particular, i si per a alguns
entrevistats són clarament de dretes pel manifest que exhibeixen, per
altres són d’esquerres (també pel manifest), lligats a moviments que
van sorgir a Paris fa uns 100 anys.

Vés a saber qui són, però es
veu que el problema de l’habitatge cou. Tenir un habitatge digne ha de
ser un dret i no un privilegi, i es veu que allà a la gent li comença a
pujar la mosca al nas. I si allà comencen així més val que per aquí ens
anem preparant… per si de cas.

Fonts:

  • La Repubblica: Roma, acqua rossa nella fontana di Trevi. Il gesto rivendicato da
    "Azione futurista"

  • Il Messaggero: Vandalo getta
    liquido rosso nella Fontana di Trevi. Rivendicazione firmata "Azione
    futurista 2007"
  • La Stampa: Atto vandalico a Roma, versano liquido rosso nella fontana di Trevi

Fotografia: La Stampa

Actualització: Finalment l’acció ha quedat en un no-res. Han netejat l’aigua i tot ha tornat a la normalitat. Sembla que ha estat l’acció d’un individu, ni tan sols un col·lectiu, això sí, durant unes hores ha fet anar a tothom de bòlit…

Wi-fi des de la biblioteca de Móra d’Ebre

0

Després de "barallar-me" durant mitja hora amb el portàtil i la xarxa, per fi aconsegueixo connectar-me al wi-fi de la Biblioteca Comarcal de Móra d’Ebre. No sóc l’única que hi ve a treballar un dissabte. Per desgràcia a la 1 tancaran i fins dilluns a la tarda res de res.

La biblioteca va ser inaugurada fa relativament pocs anys, però té de
tot i ben posat. Llàstima que els usuaris habituals no han respectat
les taules noves de trinca i han hagut de dibuixar-hi el nom. No he
entès mai perquè la gent fa això. Potser és l’instint primitiu de
marcar "territori"?

Res no és casual…

2

Curiós com passen les coses: Fa setmanes que no actualitzo el meu bloc; per manca de temps, no de ganes, i perquè sempre hi ha tantes "coses a dir" que em seria impossible escriure-les totes. També, perquè no dir-ho, per l’allau de blocs ben fets i ben escrits i que em fan sentir una petitissima cosa en aquest món tan global…. Avui, però, un post de l’Emigdi (gràcies) m’ha retornat a la "vida blocosfèrica". Tot just avui que havia decidit deixar-ho córrer… i és que a la vida "res no és casual"…

Quan les roses feien olor a rosa…

2
Publicat el 30 d'abril de 2007

Amb els temps que corren que et regalin roses amb olor a rosa és tota una novetat. Són roses fetes a casa, tallades i portades al mateix moment per regalar. Les he comparades amb les que tenia de Sant Jordi i no hi ha color, tot és u una o l’altra!
 

Potser el pas del temps és això: parlar de quan les roses feien olor a rosa, de quan les maduixes només les menjaves a l’agost, de quan els tomàquets eren de l’hort i encara tenien gust a tomàquet…
A la classe de l’altre dia vam estar parlant de l’energia amb l’alumnat de segon d’ESO. Per posar exemples del que tenim i no teníem els vaig fer preguntar als avis i àvies com vivien quan tenien la seua edat. Es sorprenien de veure que la tele té quatre dies, que això dels mòbils és cosa d’ara i que internet no fa pas tant que existeix. Obvietats que ja sabíem, el que realment em va sorprendre és que van tenir una excusa per parlar amb els avis, perquè no hi parlen mai o molt poc.

A mi sempre em va agradar parlar amb els avis, quan els tenia. Sempre expliquen coses curioses i moltes vegades sàvies, només pel fet que porten més anys que tu en aquest món. Ens portaven al camp els caps de setmana i anàvem a collir auverges (préssecs) d’aquells tan sucosos, o fèiem olives o ametlles o simplement passejàvem pels camps. I dúiem roba vella per a no fer malbé la nova i jugàvem a pujar i baixar arbres o a seguir les passes de vés a saber quina bèstia que resultava ser un ramat de cabres. Ens divertíem explicant històries a la vora del foc… i coi, tampoc han passat tants anys i sembla que són segles.

Els xiquets de la classe es comuniquen per mòbil o per internet, a vegades xategen amb l’ordinador d’un metre més enllà, suposo que perquè els deu semblar més divertit que donar la cara o potser perquè tenen poca imaginació per buscar res de més lluny, i per Sant Jordi molts es van enviar una rosa virtual (quina sinó?), a banda d’algunes que en van tenir alguna de veritat… però sense olor.

Trucades imprevistes

2

De sobte, enmig del no res, t’arriba una trucada. No és el millor moment per contestar, però del que vol parlar amb tu fa segles que no en saps res i tens curiositat per saber què passa.

Les notícies no són bones. La Mercè ens ha deixat després d’una llarga malaltia que ni sabies que li feia la guitza. Feia anys que no la veies, però te’n recordes molt bé. Va ser dels primers llocs de la ciutat que vas visitar convidada a sopar o a dinar, amiga d’un dels amics de llavors (sembla ahir tot plegat). El temps i la vida et van portar a altres indrets i la trucaves de tant en tant (per la Mercè, és clar).

Quanta gent que se n’ha anat aquesta setmana: també un ex alumne, d’accident. També amics dels amics, també el dibuixant de sempre…

Això en la història recent, a l’hemeroteca dels enterraments hi ha moltes llàgrimes vessades a dia d’ahir, a tocar de Nadal, i tot ja té un altre sentit.

Massa jove per sentir-se vella…

0

Avui és núvol, però
tan me fa. Sóc a casa davant l?ordinador (una novetat interessant ocorreguda de manera involuntària), a aquestes hores del dia ja m?he
llegit els diaris, els blocs habituals, he parlat amb la família i alguns amics
per telèfon recordant-me que sóc un any més gran i em disposo a encetar un text
d?aquells d?anar fent.

No sé com he arribat
aquí. Vull dir que tinc els anys acabats de fer i miro i remiro el passat per
saber com han estat aquests darrers vint anys. Es diu ràpid: vint anys, però
són molts si et pares a mirar. Entre les alegries, compto els amics de sempre,
aquells que et coneixes des de primària i encara hi mantens contacte, encara
que els camins de la Vida us hagin portat a llocs molts diferents (i també a idees molt diferents). Després,
altres amics i amigues que has anat fet al llarg del camí i, encara que minso,
sempre hi mantens contacte.

Puc comptar uns quants amics
arreu del món, alguns són d?aquí que han marxat per feina o casament, altres
són de fora que un dia van venir aquí i ens vam conèixer. Programes com l?skype
(també en català), fan molt més fàcil el contacte i un veritable plaer sentir la veu dels altres
per un preu mòdic o de franc segons la modalitat. Diumenge, sense anar més lluny, vaig poder parlar més de
tres quarts d?hora amb una amiga que ara viu a Kansas per 50 cèntims d?euro,
una ganga. Segurament cada cop seran millors les comunicacions, si tens càmera
pots fer la video-conferència. Només ho he provat una vegada, amb uns amics que
són a Guadalupe, l?illa francesa del carib. La imatge i el so eren prou
acceptables i va ser tot un plaer ?veure?ns? després de tant temps. Suposo que les comunicacions aniran millorant i abaratint-se per fer-ho tot més còmode i accessible.

En dies com aquest,
en moments com aquest, el que em fa més feliç és sentir la veu o saber-se
recordada per aquells que més estimes i que saps que t?estimen.