Coses a dir

"Fullejant" els diaris he vist una notícia que m’ha cridat prou l’atenció: "Denunciada per oferir sexe a dos mossos". L’estupefacció és encara més gran quan m’assabento que la senyora és periodista i gravava la conversa per emetre-la per un programa de ràdio…
Els mossos, amb bon criteri, l’han portat a comissaria i allí s’ha descobert què pretenia fer. No sé què li ensenyen a la facultat de periodisme, si ha estat per iniciativa pròpia o un suggeriment gamberro d’algú del programa "Atrévete" que, amb aquest nom, no em vull imaginar què són capaços de fer.

El jutge decidirà el què, però així d’entrada em sembla que hem perdut una mica el nord.

Baixar a Barcelona fa mandra, però a migdia feia bon sol i una temperatura molt agradable i m’he negat a agafar el cotxe o el Tram fins al metro de Cornellà, he preferit fer-ho amb bici.

De fet, el transport està prou adaptat i en un plis he estat a l’eixample esquerra a fer els encàrrecs que em tocaven. No havia suposat que fos tan fàcil i tan còmode i encara no em puc imaginar com he pogut estar tants anys sense bici…

En tornar he provat el tren des de Plaça Catalunya, molt més ràpid que el metro. Ara feia dies que no agafava el tren i me n’he trobat un de molt modern amb adaptació per a pujar tota mena de vehicles amb rodes. No sé si és pel sidral que s’ha muntat amb la Renfe, però han renovat la flota de trens, almenys el que jo he agafat. I menys mal, perquè els que hi ha (de tota la vida), són dels que has d’agafar l’escala per pujar-hi, procurar no caure al forat que queda i fer palanca amb la mà per donar-te impuls. En canvi, en aquest ha estat tan fàcil que no m’ho podia creure.

Els temps canvien i la Renfe, encara que sigui a garrotades, també. Tot sigui que la propera vegada em trobi en un dels trens "peça de museu"… esperem que no.

Avui era un dia com un altre, però m’han convidat a fer una volta en bici i he aprofitat que encara la tenia nova de trinca (amb llacets i tot), per treure-la a passejar. Ha estat altament agradable. De Sant Joan Despí a Cornellà és pràcticament pla i un passeig d’uns quinze minuts. Després, he anat a Sant Feliu, a l’altra banda i se m’ha fet molt curt…
De sempre havia volgut tenir una bicicleta com cal. La que havia fet servir fins ara era més pròpia d’un museu d’antiguitats que d’altra cosa, que em convertia en un perill públic cada cop que sortia al carrer: sense frens, sense llum, sense aire a les rodes, amb el seient que semblava que tingués punxes… (exagero un pèl només, que sóc de l’Ebre).

En fi, ara no puc dir que aquestes bicis modernes no són còmodes, al contrari. Fer un passeig de més d’una hora no m’ha costat gens i la frescor de la nit se’m feia del tot agradable.

M’agrada aquest títol de llibre de Manuel de Pedrolo i durant la "mani" d’ahir em va venir tota l’estona al cap. Potser no servirà de res (a curt termini), però calia anar-hi igualment…

Estic rebentada de la caminada d’ahir i del dia ple d’emocions. Al matí un Congrés Comarcal que va anar molt tranquil amb un Joan Tardà en plena forma. A la tarda la "mani" i a la nit vam organitzar una festa boja per celebrar la quarantena d’un amic que no s’ho esperava… i encara estic recuperant-me. Si el Barça hagués guanyat hagués fet el ple, però bé, tan és, tinc aquell cansament dolç de quan és per haver fet coses que t’agraden.

Després d’estar-me més d’una hora i mitja dreta a Plaça Catalunya, vam anar baixant (per fi) per Via Laietana. Impressionant la gentada. Vaig voler fer fotos del que estava veient, però hagués hagut de pujar a alguna bastida i no em veia amb cor. En vaig fer, però encara no he tingut temps de mirar-les. Em vaig trobar gent de tot arreu i, alguns, portaven més d’una hora i mitja veient desfilar a la gentada a l’alçada de correus.

A les tres de la matinada vaig poder fer una ullada ràpida a Vilaweb i als blocs que en parlaven. Com sempre en Saül ho clava. Després fullejo altres blocs dels que hi ha portada. Déu n’hi do tot plegat. El país s’encén, potser és cert que no som tan mesells i comencem a alçar-nos. A l’horitzó s’albira la independència…

Ja fa dies que tinc dissabte que ve marcat a l’agenda com un dia especial (i no només perquè és el dia mundial contra la SIDA). Encara recordo la gran manifestació del 18 de febrer de fa dos anys i se’m posa la pell de gallina. Sé que aquesta vegada no serà tan gran (o sí?), però potser està bé que sortim al carrer una altra vegada per veure que cada cop som més i que ja n’estem fins al…

capdamunt de que ens prenguin pel "pito del sereno".

No fa gaire recordava amb uns amics la gran esperança que va ser el 30 de setembre del 2005 i la gran decepció (traïció) del pacte de qui ara vol fer una casa gran del catalanisme. Aquell 18 de febrer vam sortir al carrer amb l’esperança de canviar algunes coses o, almenys, de fer-nos sentir.

No sé fins a quin punt la gent del país pot estar empipada per tot el què està passant. Dissabte posarem el termòmetre i veurem fins on arriba. Tan de bo sigui ben amunt. Però, i després de la "mani" què? Continuarà tot igual? Serem els catalans (i catalanes) capaços de deixar d’ajupir el llom per deixar de ser els ases dels cops?

foto: Plataforma pel Dret de Decidir

avui m’he entretingut una estona a veure com queien les fulles al pati de l’institut. Ho feien d’una manera dolça, majestuosa, elegant… El sol es feia pas entre l’arbrat alt i espés, tot semblava estar en harmonia…

Sempre m’ha agradat la tardor,
és, de totes totes, la meua estació preferida. I novembre el meu mes
predilecte. Potser perquè hi vaig néixer, potser perquè els ocres del
paisatge em donen calma, potser perquè és quan venen les pluges (en
teoria) i es recarreguen els aqüíferes i tot comença de nou.

Tinc un llapis de memòria nou de trinca amb molta més capacitat del de sempre, que m’ha quedat petit i havia d’anar-li traient coses sovint. L’altre dia vaig fer el traspàs d’un llapis a l’altre, fins aquí tot normal…

El problema ve quan fas una feina durant unes hores, la deses escrupolosament al llapis acabat d’estrenar, i al dia següent no pots accedir-hi perquè cap ordinador te’l reconeix… misteri informàtic i feina feta que se n’ha anat en orris… no sabeu la mandra infinita que em fa tornar-ho a fer tot una altra vegada! Ah, sort que tenia copies de seguretat de tot… menys de les darreres 6 hores de feina, quin desastre!

Miraculosament, però, després de remenar i remenar el llapis ha estat rehabilitat. Miracle! O misteri! La informàtica és així.

Divendres, si no hi ha canvis de darrera hora, baixaré a Vilanova a retrobar a companys de l’institut de l’any passat. És una trobada que tenim pendent de fa temps i que ens (em) fa molta il·lusió…

Cadascú estem a un centre diferent enguany i trobem a faltar els dinars dels dimarts, les rialles i el bon rotllo que es va generar. Cada centre és un món i després de rodolar per llocs i més llocs, sempre hi ha alguna ocasió en que trobes "el teu lloc al món". No sé si aquest centre ho és, però almenys ho va ser d’alguna manera el curs passat.

No us penseu, però, que el centre en què vam coincidir fos el centre perfecte, ni el centre ideal, sempre hi ha coses que t’agradaria canviar, com a tot arreu. Però sí que va ser un dels pocs llocs en què he estat que el bar ha fet un perfil aglutinador i dinamitzador (un bar sense fum, per suposat), i ha impregnant de bon rotllo les relacions entre els ensenyants en un entorn acadèmic de per se complicat.

Encara em costa de creure, suposo que quan vegi les fotos en tindré més record, però fa unes hores m’han fet una festa sorpresa i encara estic en estat de xoc…

M’ha dut enganyada a un restaurant proper. En S. i la P. ens diuen si volem anar a sopar amb ells, què et sembla?
En arribar, però el panorama era ben diferent. En obrir la porta s’ha fet la llum i una gentada ha aparegut de sobte. Gent de tot arreu, de tots els àmbits, de molts moments dels meus quaranta anys de vida… un veritable plaer retrobar-los, un estímul, un alè, un somni…

No he parat de xerrar durant les tres hores que hi hem estat, tot i què no he pogut fer-ho amb tothom ni el temps que hagués volgut, després hem continuat xerrant en petit comitè fins ara… només espero tenir més temps per gaudir de les cullerades d’amics a poc a poc i continuar amb el plaer de xerrar i xerrar fins que el cos digui prou.

Quin dia…i, sobretot, quina nit!

Així de bon començament que et facin saber que se’n recordin de tu i et desitgin un bon dia sempre està bé…

Em fa il·lusió anar a veure avui el Barça en directe, veurem si és el de les grans ocasions o haurem de patir més de compte. De moment em sento optimista: fa sol, és dimecres (per a mi el millor dia de la setmana), i ara me’n vaig a passejar pel centre de la ciutat…

En fi, veurem si aquesta nit encara em quedaran ànims després del partit.

Vagi per endavant que no m’agrada la Fórmula 1, però a TV3 s’entesten a fer-nos-la empassar tan si com no. Tampoc he vist la cursa sencera, però he anat sentint els comentaris…

sembla que els locutors poden interlocutar amb anglès a la perfecció, però maltracten sovint el català: "aconteixements" per "esdeveniments", "tindria que fer" per "hauria de fer"… en fi, i això només en 2 minuts d’escolta.

D’altra banda no ha guanyat Alonso i no és que m’hagi fet res el xicot, però prefereixo que no guanyi. A migdia quan he vist els seus "paisanos" cantant el "a por ellos, oeoe" ho he tingut més clar que mai.

Que els serveixi de lliçó, dos es barallen i guanya un tercer. El destí és imprevisible.

De casualitat entro a "La Repubblica", fa dies que no tinc temps de llegir diaris, però avui m’he pres temps lliure per fer-ho. Veig una imatge espectacular amb la fontana de Trevi d’un vermell intens. Entro a altres diaris i tots tenen la notícia a primera plana. Ningú sap qui són encara aquest grup reivindicatiu "Ftm Azione futurista 2007", però amb aquest acte els coneixeran aviat a tot arreu.

Es queixen de la forta despesa en cultura i la poca en habitatge (entre
altres coses) i han fet aquesta acció reivindicativa espectacular. Això
sí, cada diari té la seua versió particular, i si per a alguns
entrevistats són clarament de dretes pel manifest que exhibeixen, per
altres són d’esquerres (també pel manifest), lligats a moviments que
van sorgir a Paris fa uns 100 anys.

Vés a saber qui són, però es
veu que el problema de l’habitatge cou. Tenir un habitatge digne ha de
ser un dret i no un privilegi, i es veu que allà a la gent li comença a
pujar la mosca al nas. I si allà comencen així més val que per aquí ens
anem preparant… per si de cas.

Fonts:

• La Repubblica: Roma, acqua rossa nella fontana di Trevi. Il gesto rivendicato da
  "Azione futurista"

• Corriere della Sera: Fontana di
  Trevi diventa rossa

• Il Messaggero: Vandalo getta
  liquido rosso nella Fontana di Trevi. Rivendicazione firmata "Azione
  futurista 2007"

• La Stampa: Atto vandalico a Roma, versano liquido rosso nella fontana di Trevi

_{Fotografia: La Stampa}

Actualització: Finalment l’acció ha quedat en un no-res. Han netejat l’aigua i tot ha tornat a la normalitat. Sembla que ha estat l’acció d’un individu, ni tan sols un col·lectiu, això sí, durant unes hores ha fet anar a tothom de bòlit…

Diumenge es celebra un acte al Palau Sant Jordi, organitzat per La Comissió de la Dignitat, per reclamar els papers de Catalunya que encara són al magatzem de Salamanca (quina barra). Es veu que el nou ministre no té pressa per complir la llei (ai, si això fos a l’inrevès).

No hi falteu!

Després de "barallar-me" durant mitja hora amb el portàtil i la xarxa, per fi aconsegueixo connectar-me al wi-fi de la Biblioteca Comarcal de Móra d’Ebre. No sóc l’única que hi ve a treballar un dissabte. Per desgràcia a la 1 tancaran i fins dilluns a la tarda res de res.

La biblioteca va ser inaugurada fa relativament pocs anys, però té de
tot i ben posat. Llàstima que els usuaris habituals no han respectat
les taules noves de trinca i han hagut de dibuixar-hi el nom. No he
entès mai perquè la gent fa això. Potser és l’instint primitiu de
marcar "territori"?

Gràcies al bloc del Xavi, que sempre està al cas, conec aquesta web: freebatasuna.

Tu també t’hi pots adherir.

Si volen la Pau i no la guerra, ho dissimulen molt bé…