Coses a dir

El 17 d’octubre del 1986 la veu de Samaranch va anunciar al món que Barcelona seria olímpica al 1992. Recordo el dia perfectament. La ciutat va embogir. Jo hi acabava d’arribar i em semblava que estava en un altre món. Tothom estava content, la felicitat surava per tot arreu. Vam anar al centre a veure l’ambient. A Pelai les voreres estaven plenes, tothom anava i venia i cridava. Les botzines dels cotxes no paraven de sonar, com quan guanya el Barça, només que aquí hi guanyàvem tots. Ens vam trobar quatre noies que venien de Plaça Catalunya agafades amb les mans entrellaçades i cridaven amb ritme: “els catalans, som collonuts”. Cadascú expressava la seua felicitat com podia o com volía, era una barreja d’emocions, una bogeria col·lectiva.

L’emoció d’aquell dia va ser irrepetible. Barcelona s’obria al món i el país també a través de la seua capital i semblava que tothom estava content. Tants milions en inversions, tants altres en infrastructures, tants en visitants, tants en…el que fos. L’olimpíada era un gran repte, però també, si es feia bé, una gran oportunitat.
 

A l’autopista
de Tarragona a Barcelona, encara ara, et trobes un cartell quan falten
92 quilòmetres per a arribar a la metròpoli: Barcelona 92, diu, allà
enmig del nores, posat expressament per a l’ocació… I encara ara
somric pensant en aquells moments.

Després va venir la
transformació de la ciutat, el voluntariat olímpic, el treball trepidant
de tanta gent per a què tot fos perfecte quan la ciutat tingués a tot
el món mirant-la… i sí, també va venir una pujada de preus desorbitada
de bracet amb els millors jocs olímpics de la història fins al moment.
Al 92, joia, al 93, crisi. S’havia construït molt per aquells jocs i hi
havia molta feina per a tothom, però tot es va aturar de cop, no es va
preveure què passaria l’endemà… sembla que no vam aprendre la lliçò.
Una llàstima.

Rebo un correu amb un tros d’aquest article, al cap d’uns dies rebo un correu similar per una altra banda. En comprovo l’origen i en trobo moltes referències a la xarxa, però a La Vanguardia ja no hi està penjat, al bloc sí i comprovo que a còpia d’anar passant d’una banda a l’altra n’ha quedat un resum i ha canviat de l’original que és molt més llarg.

És un article que fa reflexionar, tot i què m’agradaria saber d’on treu les dades… aquí el teniu sencer:

Un mal negocio
La Vanguardia
David García 18/11/2010 (article sencer)

Mientras el independentismo catalán de principios de los 80 y de los
90, pese a ser portador de la actual llama, respondía en muchos casos a
cuestiones identitarias, que en algunos casos
imposibilitaba una mayor aglutinación; podemos decir que a día de hoy
se puede constatar con soltura a equivocarnos que el independentismo
catalán del siglo XXI es transversal, plural, cívico y sobre todo
democrático, por ello no deja de aumentar. El independentismo catalán
crece porque las razones para apostar por un nuevo estado, son muchas y
muy diversas; la cuestión económica, la supervivencia cultural, la
profundización a nivel democrático, el derecho inalienable que tienen
los pueblos a decidir su futuro, las cuestiones históricas, los
agravios comparativos con España, la voluntad de vivir mejor, etc.

Por ello el abanico de razones son numerosas y porque la actitud del
estado español hacia Catalunya no ha hecho nada más que contribuir y
aumentar la desafección de los catalanes hacia a la España monolingüe y
centralista. Por contra, el españolismo o unionismo en Catalunya sólo
responde a día de hoy a puras razones identitarias, pero más allá de
estas razones no se expone ningún argumento que justifique la actual
dependencia de Catalunya con España. Y aquí, pese a que el discurso economista
no entusiasme a ciertos colectivos independentistas, es donde podemos
tejer complicidad con ciertos sectores de la sociedad catalana que
hasta ahora no mostraban demasiadas simpatías hacia el independentismo.
Al final, no sólo la situación cultural muestra el espíritu
colonialista de España con Catalunya, el aspecto económico diría que es
donde actualmente se visualiza de manera clara y rotunda la política
colonial que fomenta la España constitucional respecto a Catalunya.

Porque si dejamos las razones identitarias a un lado y nos centramos
en el día a día, ¿quién puede defender el espolio que padecemos todos
los catalanes, independientemente de si se sienten españoles o
catalanes?

¿Quién puede defender por razones identitarias que España robe a Catalunya 60 millones de euros al día a partir del déficit fiscal?

(Continua)

¿Quién puede defender que los estudiantes catalanes reciban
sólo el 5% de todas las becas del estado y los estudiantes de Madrid
reciban el 58%?

¿Quién no querría ver aumentada por meras cuestiones identitarias la
renta per cápita anual de los catalanes en unos 2.400€ al año si
tuviésemos seguridad social propia?

¿Quién puede defender que el “Ministerio de Cultura” haga un gasto anual por cada español de 47€ y por cada catalán sólo de 5€?

¿Quién querría viajar por puras cuestiones identitarias con el 40%
de los trenes construidos por el estado durante la década de los 70 que
se consideraron obsoletos y que aún circulan por Catalunya, mientras
que Madrid sólo tiene el 4%?

¿Quién no querría ver a su país 7 veces más rico como dijo el Premio Nobel de Economía Aplicada en la UB el pasado mes de mayo?

¿Quién puede defender por causas identitarias que 1 de cada 3 años
el Ministerio de Fomento no invierta nada de nada en Catalunya?

¿Quién quiere, pese a ser catalán y sentirse español, que cada año
nos roben 20.000.000.000 de euros (11% del PIB), siendo así la región
del mundo que sufre más déficit por parte de su gobierno? ¿Realmente
sentirse español en Catalunya compensa eso?

Como residente en Catalunya, ¿quién puede tolerar, por cuestiones
identitarias, que por cada 12,7 millones de euros que se invierten en
medio-ambiente en el aeropuerto de el Prat, se inviertan 300 millones
al de Barajas?

Por muy españolista que uno sea en Catalunya ¿se puede defender que
entre 1985 y 2005 sólo se hayan construido en Catalunya 20km de
autovías mientras que en Madrid se hagan cerca de 900 en idéntico
periodo?

Por motivos identitarios ¿se puede aceptar y no protestar cuando en
Catalunya sólo se invierte un promedio del 12% del PIB español anual
pese a aportar el 22% del mismo PIB español?

¿Realmente las razones identitarias compensan el agravio que hemos
sufrido por ejemplo con el AVE? EN Catalunya, por el AVE, el gobierno
invirtió 316€ por catalán, pero en el mismo año invirtió 1.198€ por
andaluz, 894€ por madrileño, 574€ por aragonés y 407€ por
castellanomanchego.

¿Justifica el sentimiento de identidad pagar peajes y más peajes?

Es preciso ser estúpido para defender la dependencia de Catalunya
con España cuando nosotros los catalanes, independientemente de si nos
sentimos españoles o catalanes, si vamos con la roja o no, estamos
perdiendo la oportunidad de vivir mejor. Estamos perdiendo la
oportunidad de dar un futuro mejor a nuestros hijos por una cuestión
identitaria y si uno se para a pensar fríamente llega a la conclusión
que nadie no podría llegar en tolerar por una cuestión identitaria tal
contradicción. ¿Aquellos que son tan identitarios aceptarían sufrir un
agravio al revés?

España es un mal negocio a nivel cultural pero sobre todo a nivel
económico, y lo es porque tratar a Catalunya como una colonia forma
parte del su leitmotiv nacional.

http://www.lavanguardia.es/lv24h/20100803/53976618206.html

Un comentari d’interès fet a l’article:

Garcilaso escrigué:

Bien sabido es por todos los conocedores de la historia de España
que nuestra querida patria viene marcada por un estilo en hacer las
cosas proveniente del colonialismo. Mientras en todo el mundo, incluido
en Cataluña, se estava desarrollando la revolución industrial, mediados
del siglo XVIII i principios del XIX, en Castilla no se veía la
necesidad de tal revolución, las arcas del estado andaban boyantes
gracias a la explotación de los recursos de las colonias. Por este
motivo la revolución industrial paso desapercibida en toda Castilla,
mostrándose aun actualmente un vacío industrial, y por consiguiente, una
falta de generar recursos que hoy en día aun podemos percibir.
Conocedores somos de que esta falta de ingresos se ha paliado con la
explotación de las pocas colonias que actualmente conserva España, la
principal de las cuales es Cataluña. Debido a esta condición de colonia
española Cataluña debe seguir pagando tributo a la madre patria,
actualmente un 10% de su PIB, es decir de cada 1000E que paga cada
catalán, 650E están dedicados a la sanidad, educación y infraestructuras
de dicha colonia y 350E están dedicados a la sanidad, educación y
infraestructuras de la madre patria, en contrapartida a esta gran
generosidad del pueblo catalán se han creado medios de comunicación como
Intereconomia capaces de escupir diariamente a la cara, y porque no,
mearse en la boca, de tan generosos contribuyentes, insultándolos,
vejándolos y menospreciando su cultura y su lengua. Todo esto con el
beneplácito de PSOE, PP, tribunales constitucionales y superiores y de
primera instancia y asociaciones de vecinos. El único problema puede
venir dado por que un día a estos se les hinchen los bemoles, y debemos
decir que últimamente se observa una inflamación considerable de tal
parte anatómica de los susodichos catalanes.

“És la dansa sencera d’un poble que estima i avança donant-se les mans”. Joan Maragall.

Diumenge es celebra l’Aplec a Sant Jeroni, un paratge natural proper a Móra al peu de la Picossa, la nostra muntanya representativa. L’1 de maig és el dia de Sant Jeroni. Tradicionalment s’hi va a dormir la nit abans o s’arriba a esmorzar al matí per quedar-s’hi tot el dia. Normalment hi ha pujada a la Picossa que és una passejada d’un parell d’hores i des d’on s’albira també la part nord de la comarca (sí, nuclear inclosa). A migdia hi ha una processó per portar la imatge de Sant Jeroni de l’ermita de Sant Jeroni a la de Santa Madrona. Hi ha espai per jugar, córrer, cantar, ballar… també hi ha una ballada de sardanes a la tarda. Normalment hi ha molta gent i molts cotxes (abans la gent pujava a peu, hi ha uns set quilòmetres des del nucli urbà), però ara hi ha cotxes per tot. Ara, la menor afluència de públic fa que puguis trobar lloc fins i tot a mig matí, abans això era impensable.

L’Aplec és una diada que també es fa a Sant Jeroni, però és molt més tranquil·la perquè hi ha menys gent. La música omple tots els racons de la vall i es ballen sardanes matí i tarda. Enguany venen les cobles REUS JOVE i BCBELLPUIG COBLA. Els amics de Sant Jeroni cuinaran la paella habitual per tothom qui vulgui i també hi ha servei de bar. Una diada festiva en un dia electoral sempre va bé per relaxar-se i més si és enmig de la muntanya. Hi sou tots convidats!

No sé si havia vist mai tanta gent a la plaça del poble per la Diada de Sant Jordi. No sé si les vendes disminuiran a la gran ciutat, però els pobles aquests dies estan plens de nouvinguts, de gent que hi torna sempre per vacances o hi és de visita… i es nota. Entre amics, coneguts i saludats pots trigar bastant estona a fer el recorregut per les parades. He hagut de fer tanta cua per pagar el diari que semblava que regalessin alguna cosa. La festa és la festa i tothom hi vol participar d’alguna manera. Sembla que la Diada és plàcida, cal aprofitar-la…i al vespre: Barça!

He pres el títol d’una carta al director al diari EL PUNT escrita per Artur Bladé Font, fill d’Artur Bladé Desumvila, reconegut escriptor Ebrenc natural de Benissanet, i que em mereix tot el crèdit. La carta es va publicar al gener i jo ja feia dues setmanes que no rebia correu a la bústia. Un bon dia vaig veure un avís de CORREOS a sobre de les bústies. Deia, textualment: “pasar a Buscar les cartes per la oficina Hi ha que no puc entrar”(si voleu veure l’original és a l’arxiu adjunt). No posava data, va ser trobat a principis de febrer, ignoro quan de temps duia allà i no cal dir que les faltes d’ortografia són de les que fan època (quins estudis ha de superar algú que vulgui ser carter?). En recollir la correspondència a l’oficina em vaig trobar la sorpresa d’un plec de cartes i paquets que romanien allà, alguns des d’abans de Nadal. Em va semblar curiós, si més no, que trobés l’avís sense data a l’interior del portar anunciant-me que no hi podia entrar (que no hi pugui entrar un dia, ho entenc, però mai?).

Després del fet, vas parlant del tema amb amics i saludats i tots coincideixen que d’un temps ençà és cert que el servei de correus ha minvat molt en qualitat i en amabilitat, no deu entrar en el sou, imagino. La carta al director fa referència al retorn d’una missiva dirigida a una empresa de Móra d’Ebre situada al carrer principal perquè el número no corresponia, era la casa del costat, com si fos l’única carta que rebés o com si no pogués llegir el nom de l’empresa. Alarmant la manca de voluntat i de ganes de fer la feina bé. D’aquests casos, aquí, n’hi ha hagut uns quants, potser és que els carters són nous, potser és que se saben la normativa de cap a cap i no es volen extralimitar ni un mil·límetre de les seues obligacions (aquesta opció és pura fantasia), o potser és que no els hi agrada la feina… Sigui dit de passada, és habitual trobar un avís a la bústia amb data i hora de quan et trobaves al domicili i el carter no ha trucat o, si ho ha fet, ha deixat l’avís igualment…

 

La segona part de la meua estupefacció amb el servei de CORREOS ve per uns anònims rebuts per molts veïns de vivendes unifamiliars o comerços, sense data, sense segell, sense signatura i només en castellà (amb errors de puntuació i només en majúscules), apel·lant a la “normativa vigente”, però sense especificar-la, per la qual obliguen a posar una bústia a l’entrada de les vivendes unifamiliars o negocis, o el carter no hi deixarà cap carta a partir d’una data no especificada, i signat per “el jefe del equipo” (veure l’arxiu adjunt 1r avís de correus), no es va dignar ni a posar el nom.

Segons ells és obligatori tenir una bústia, segons el decret que he trobat, no (Article 34, apartat 3: En els immobles que siguin habitatges unifamiliars o locals comercials o industrials independents, l’entrega es pot fer en una casella domiciliària situada prop de la primera porta d’entrada o a sobre d’ella…). Segons el meu parer, i d’altres que he trobat per la xarxa, que digui “es pot fer” i no “s’ha de fer”, vol dir que no obliga, simplement recomana. En algunes webs hi ha dades: aquí, aquí i aquí (en el foro de carters és curiós llegir els arguments per “obligar” a posar una bústia encara que sigui una vivenda unifamiliar, es veu que de tan ajupir-se els fa mal l’esquena…). Sigui com sigui, el text, l’avís i el redactat són impresentables.

Em llegeixo la Llei de Correus i el Reial Decret que la modifica i trobo un parell de coses interessants:

Article 28. Condicions generals.
1. L’operador a qui s’ha encomanat la prestació del servei postal universal està obligat a fer, respecte als serveis que s’hi inclouen, els dies laborables i cinc dies per setmana,  tret de circumstàncies o condicions geogràfiques excepcionals, que ha de valorar la
Secretaria General de Comunicacions, amb la petició prèvia raonada per part del prestador del servei:
a) Una recollida en els punts d’accés, com les bústies a disposició del públic instaades a la via pública, locals o altres instaacions.
b) Una distribució i entrega al domicili de cada persona física o jurídica, amb les excepcions que estableix l’article 37 d’aquest Reglament.

Això vol dir que hauria de repartir el correu (un servei públic reconegut per normativa europea –directiva 97/67/CE– i que també garanteix la distribució del correu cinc dies per setmana, excepte en casos excepcionals que no són cap dels que aquí ens ocupen.)

I es rep el segon avís (veure arxiu adjunt), aquest cop en català i castellà i anunciant, també sense data ni signatura ni segell, que a partir d’ara les cartes caldrà anar-les a buscar a l’oficina.

M’arribo a l’oficina per parlar amb el “jefe del equipo” tal com deia el paper, la sorpresa és que no sap la normativa que vol fer aplicar (un dia d’aquests li faig arribar amb subratllat), simplement li ho han comunicat els superiors, li han fet arribar l’escrit (mal escrit, per cert) i ell l’ha distribuït, sense més. Em reconeix que les coses es poden fer millor i li dic que té bastant empipat al personal per les maneres emprades, i això no ho entén, es veu que és el més normal enviar escrits d’aquesta índole. Em mira poc amigablement i com si no anés la cosa amb ell. No sé si es pot fer una queixa per no fer les coses com toquen, al web de correus pots reclamar un paquet o sobre que no hagis rebut, o fer un suggeriment, però no pots reclamar per un maltractament a la llengua, a les maneres emprades i al tracte rebut.

Em conformo, de moment, a deixar-ho aquí escrit, per si a algú li pot servir i pot donar alguna idea.

Dibuix: el carter simpàtic d’abans que ja no existeix, per desgràcia.

Sembla ahir que vaig començar a escriure el bloc i ja han passat cinc anys. Mirant els textos, els comentaris, els temes tractats… és un bonic repàs del que he viscut tot aquest període. Reconec, com sempre, la manca de periodicitat (admiro profundament als que tenen temps i talent per escriure cada dia), però tot i així m’agrada continuar tenint coses a dir…i us agreixo l’atenció i els comentaris, que sempre se n’aprén molt i això és també l’essència d’un bloc.

Aquí teniu els apunts més visitats en aquest temps, per cert, el primer post va ser “La trampa del tabac” i reconec que és un tema que sempre m’ha posat força i n’he parlat a bastament durant aquest temps… fa cinc anys ni ens imaginàvem que avui ja no es fumaria enlloc, va arribar la primera part de la llei que deixava triar als propietaris dels bars, avui és molt diferent, la llei acota molt millor els espais lliures de fum (on es pot fumar i on no amb l’enduriment de la llei del tabac), per sort.

Per si us l’heu perdut durant la marató.

En aquesta època de crisi profunda molta gent aprofita per substraure, agafar, prendre… robar, en definitiva, material d’altri. I quan ho comentes amb altres sempre t’expliquen alguna història més increïble encara.Fins i tot poden prendre les donacions a Càritas dins l’església, que ja és dir! Cap lloc és segur i menys dins un cotxe… sí, altre cop m’han obert el cotxe i acabo de fer un repàs dels CDs que m’han sostret; fa dies que ho ajornava per no posar-me… en fi, realment és empipador. Més que el valor econòmic, que també, m’empipa el no poder tenir aquesta música que tan m’agradava… Paolo Conte, Suzanne Vega, Nina Simone, Diana Crall, Dagoll Dagom (Mar i Cel), Nina…  No sé si els volen per vendre’ls o si els lladres eren melòmans, fins ara, per molts cops que m’obrissin el cotxe mai me’ls havien pres. Es nota que estem en crisi, tot s’hi val i tot s’aprofita. Sort que tinc les caixes i, a poc a poc, els podré anar recuperant, espero… tot i que alguns són irrepetibles… en fi, que els hi aprofitin!

Avui fa deu anys i sembla ahir. El meu pare va morir un dissabte al vespre, 23 de desembre, a l’hospital Joan XXIII de Tarragona. No va superar la darrera operació d’un càncer (d’un dels càncers), que li va costar la vida. Tenia 64 anys i en feia uns 15 que lluitava contra la malaltia que va aparèixer en diferents versions a quina més exòtica. Era, no cal dir, fumador des de molt jove, com tants altres de la seua generació i, per desgràcia, tants encara avui en dia. Vaig discutir molt amb ell per a què no fumés, però va continuar fumant fins i tot fent tractament contra el càncer, tenia la teoria que no era el tabac el que l’estava matant, sempre arguïa que no hi havia estudis seriosos sobre la toxicitat i que, si fos tant dolent, els metges no fumarien. I tenia raó perquè els estudis són bastant recents i encara hi ha metges que fumen, cada vegada menys, però…

El meu
pare pot ser recordat per moltes coses de les que va fer, perquè va
implicar-se en moltes activitats que es feien al poble, impulsant-les i
participant-hi des del primer moment. Era un enamorat de Móra i de la
comarca i un gran defensor del català en tots els àmbits en els què va
poder participar des de ben jove i en la clandestinitat, com tothom que ho va fer en
aquella època. Va ser dels primers que va
examinar-se per treure’s el títol de mestre de català per poder donar
classes al poble. Fins i tot va arribar a substituir a Artur Bladé
Desumvila en algunes de les seues classes de català, a qui coneixia personalment per l’ofici de fuster al fer-li mobles per la casa de Tarragona. Per això, quan vam
poder estudiar el català ell ens exigia el màxim perquè era la nostra
llengua. Normalment corregia als locutors de televisió o de ràdio quan feien alguna errada i així n’apreníem… o als parlants que sortien per la tele… els dinars així éren molt interessants. La llengua sempre va tenir un plat a taula a casa nostra.

Aquests dies amb la sentència del Suprem sembla que retornem a temps pretèrits que no haurien de tornar. El català és prou maltractat cada dia a tot arreu (només cal llegir blocs, facebooks o altres canals de comunicació escrita fins i tot per professionals de la paraula -diaris- per veure-ho), com per a què, a més, se li faci això. Tants anys de lluita de tanta gent no poden quedar esborrats per una frase encara que vingui del Suprem.

A la fotografia un dels violins que va construir i que jo vaig aprendre a tocar a través d’ell. Com cada nit de Nadal ens acompanyarà aquest so del violí tan especial. EPR.

L’Escola Oficial d’Idiomes de la Ribera d’Ebre ha celebrat aquests dies cinc anys.. Cinc anys ja d’escola, ensenyant fins a cinquè d’anglès i fins a tercer de francès. Una proesa, diria, en una comarca d’uns 25.000 habitants i una població de 6.000. Clar que l’àrea d’influència és més gran, la Terra Alta, la Ribera, el Priorat…, les tres comarques han anat sempre bastant unides. Una bona notícia per a la Ribera d’Ebre que, gràcies a això, apareix al mapa i l’escola està ubicada dins l’IES Julio Antonio, emblemàtic perquè porta molts anys essent un centre de serveis educatius per a Móra i comarca, també és el lloc on vaig estudiar i sempre fa goig tornar als orígens.

Aquesta setmana el programa Divendres serà a Gandesa. A cuines també hi haurà durant tota la setmana el cuiner de l’Hotel Piqué. Així que Gandesa (i per extensió la Terra Alta), fa el ple a primera hora de la tarda just abans i després de la novel·la. Ja està bé donar veu a una de les terres més maques, més allunyades i, segurament, poc conegudes, encara.

En Màrius Serra ens ha il·lustrat d’algunes paraules típiques de la zona: mano i mana (germà, germana), xeic (xic), alego (aviat), cenalló (cabàs), abadejo (bacallà)… paraules compartides per molts altres llocs de les Terres de l’Ebre, i ara menjaran una clotxa, tot i què m’ha semblat veure carn a la graella en comptes de la sardina de casco (arengada) típica d’aquesta menja i que té origen a la Ribera d’Ebre, comarca veïna.

Per acabar com en Màrius Serra uns versets famosets d’aquestes terres que diuen:

Corbera la foradada,
Gandesa la flor del món,
les costes de la Fontcalda
per a mi ben planes són.

Fa molts, molts anys, la meua va ser la primera estel·lada al balcó, sortosament ara n’hi ha moltes, fa goig veure-les barrejades amb les senyeres; ja no fa por penjar l’estel·lada ni t’assenyalen amb el dit. Felicitem-nos, la independència ja no espanta i cada cop la tenim més a tocar.

Que gaudiu de la Festa!