Coses a dir

Anotacions diverses de Mònica Amorós i Gurrera

Arxiu de la categoria: Coses meues

3 anys

6

Avui aquest bloc compleix anys. Sembla ahir que vaig començar a escriure Coses a dir. Entremig han quedat moltes etapes diverses, algunes molt productives, altres en les què vaig estar a punt de l’abandonament rescatada inextremis per un altre blocaire (res no és casual). Realment la xarxa pot ser molt enriquidora, per conèixer, per interactuar, per opinar, per rebre informació. Agraeixo els comentaris deixats que ajuden a reflexionar sobre el que he escrit i a enriquir-lo la majoria de vegades. Espero continuar tenint coses a dir…
 

Any nou, vida nova, diuen, i justament avui fa dues setmanes que ha nascut el meu fill, així que tindré poca regularitat a partir d’ara, si és que n’he arribat a tenir alguna.

La teoria dels sis graus de separació

1

Em va fer gràcia la notícia trobada al diari. Resulta que el 1967 un psicòleg nord-americà, Stanley Milgram [wiki], va descobrir que entre una persona i una altra desconeguda hi havia una mitjana de sis persones entremig. Amb els anys diversos investigadors han continuat els estudis i ara és una teoria cientícia corroborada que ajuda a entendre com actuen els virus informàtics, per exemple, o altres tipus de xarxes. Es veu que tots estem molt més connectats del que pensem i no només les persones, sinó també els ecosistemes…

De fet això explica que darrera d’un amic d’un amic hi pot haver un conegut, com m’ha passat recentment al Facebook, en principi em va sorprendre, però es veu que és la cosa més habitual. De fet, corre pel Facebook un estudi sobre aquests sis graus de separació, i hi ha força investigadors catalans que es dediquen a estudiar aquest fenomen des de diferents vessants. Vés a saber què descobrirem…

(imatge: Stanley Milgram)

Nit de Nadal

1

Avui hem estat repassant les Nits de Nadal de quan era petita (i no tant petita). La padrina ens feia borraines i figues albardades per fer el ressopó; els grans ho acompanyaven de mistela, vi dolç, vi ranci o moscatell. Els petits fèiem cagar el tronc de Nadal a la vora del foc. Anys més tard fèiem el ressopó després de la missa del gall…

He trobat una recepta de com fer les borraines i les figues albardades a un web de castelló, tot i què la padrina hi afegia matafaluga i celiandre, després ben ensucrada i el contrast era boníssim. N’he trobat referències també a les festes populars a Amposta.

Que tingueu un Bon Nadal!

(imatge: borraines ensucrades)

Trobades imprevistes

1

A vegades l’atzar, la casualitat o vés a saber què tenen cops amagats. Ahir mateix vaig coincidir en un ascensor d’un lloc públic amb una persona que feia uns onze anys que no veia. Val a dir que no em va costar gens reconèixer-la, està igual, bé, potser algun quilet de més ben posat. Crec que fins i tot les ulleres eren iguals a les que recordava…

Va bastar poc més de mitja hora per posar-nos al dia de les nostres respectives vides i ens va quedar aquell regust de continuar xerrant durant hores, però les obligacions ens ho van impedir. De fet, cap de les dues sabíem com i perquè ens havíem distanciat durant aquest temps. Són aquelles coses que passen sense saber ben bé com, canvies de ciutat, de feina, d’interessos i de casa i deixes darrere teu un món que fa la seua vida a part i que potser, un dia, retrobaràs com si res no hagués passat.

Em va fer molta il·lusió retrobar-la perquè havíem compartit pis en els anys d’Universitat i havíem estudiat colze a colze molts cops, i ens havíem explicat confidències i havíem compartit amics i, de fet, gràcies a seu Erasmus i els amics que hi va fer que eren amics dels que ja hi coneixia, vaig entrar més en contacte amb Itàlia i des de llavors ja no me’n vaig poder desprendre. Quins temps aquells i quines trobades imprevistes tan interessants!

Comparacions odioses

5

Fa unes setmanes ens despertàvem amb la notícia sobre els extres del cotxe oficial del nostre President del Parlament (En defensa del President del Parlament), que no eren un caprici sinó ajuts per treballar mentre es desplaça pel nostre país, una polèmica creada per la caverna mediàtica i que aquí, com sempre, hi vam caure de quatre potes…

Ara s’ha sabut que la casa reial rebrà 3,3 milions d’euros extres
(a banda del 8,9 que ja rep anualment), per fer algunes reformes.
També són temps de crisi, però no he vist ni sentit que això hagi creat
cap polèmica. S’ha publicat la notícia i no ha passat res, cap comentari crític dels diaris ni de la caverna. Res. M’agradaria veure la mateixa gent que van entrevistar arran de la notícia dels extres del cotxe què n’opinen d’això d’ara, però em temo que no passarà, som només els catalans els que acostumem a ajupir el llom i a demanar perdó, en això hi tenim la mà trencada. És la diferència entre aquí i allà, entre tenir un estat o no tenir ni el més mínim sentit de país, per desgràcia.

Vi del Priorat

4

Fa molts anys que visc fora de la Ribera d’Ebre, comarca veïna del Priorat, per l’est, i la Terra Alta, per l’oest. Aquestes tres comarques han anat sempre bastant unides per la proximitat i pel fet que Móra era un centre comercial on hi anaven a parar d’una manera o altra, més lluny hi havia Reus o Tarragona. Me’n recordo del pla Altebrat quan van construir les Centrals Nuclears d’Ascó, que va portar a fer carreteres decents i construir un Hospital comarcal a Móra d’Ebre, però també dels joves de les comarques que ens trobàvem per tot arreu: a vegades a Gandesa, a Móra o a Falset. Així que sempre m’he sentit molt unida aquestes comarques i he procurat explicar què s’hi fa per donar-ho a conèixer al món.

Tot just quan començava a despuntar el Priorat com una comarca de vins de qualitat, vaig decidir portar-ne una ampolla a un sopar. Recordo que alguns no el van voler tastar, menys-tenint el que venia del sud de Catalunya i preferint altres vins coneguts. L’avantatge és que vaig poder gaudir de l’ampolla tota sola, tampoc va estar malament. Però poc temps després els vins del Priorat van començar a rebre premis i guardons i vaig anar col·leccionant els retalls de diari com una mena de testimoniatge. Tampoc és que vulgués fer-ne res, potser un col·lage i estampar-los a la cara dels que aquella nit van riure del vi de Priorat i el van menystenir.

Tinc molt present aquella reacció i cada cop que surt una notícia com aquesta, somric, la recullo i encara penso en aquella gent, si continuaran bevent només Ribera de Duero o s’atreviran, ara sí, a tastar els Priorats. Quina llàstima que ens movem, moltes vegades, només per allò que coneixem, sense tenir un criteri propi.

Als Pirineus 12, a Cantàbria 130

0

Parlo dels óssos. En aquest article [La falsa història de l’óssa matahomes] es demana cautela i no prendre decisions en calent respecte a la reintroducció de l’ós a les nostres muntanyes. Sembla que a altres indrets de l’Estat s’ha aconseguit reintroduir-los sense lamentar accidents i aquí, un incident en 12 anys pot fer trontollar tot un pla.

Avui s’ha sabut que potser l’óssa està embarassada i per això podria explicar-se el seu comportament agressiu.

Com sempre, hem de tenir paciència que ja diuen que és la mare de la ciència, i les coses es posaran al seu lloc, espero.

Llum nit i dia

0

L’estiu passat vaig poder constatar que a Itàlia ja tenien aquesta normativa i em va sorprendre, però també cal dir que molts vehicles passen desapercebuts a segons quina distància. Justament ahir ho comentava, els vehicles blancs es veuen bé, però els foscos costa de distingir-los. Potser en països tan lluminosos com el nostre és una despesa innecessària, però si ajuda a tenir més seguretat en la conducció i evita accidents és una bona iniciativa.

L’óssa del Pirineu

3

Em sembla increïble que l’experiència de la reintroducció de l’ós bru al Pirineu acabi per un atac a un caçador…

No dic que protegir les persones de l’atac de l’ós no sigui prioritari, però els óssos, en general, són animals tranquils
si no se’ls destorba. Em sembla injust que es vulguin fer fora tots els exemplars per
aquest atac rebut. No entenc perquè el caçador en comptes de marxar cap a l’altra banda, cridà a l’óssa (per a espantar-la), i aquesta, en una conducta poc habitual, el va atacar, potser es va sentir amenaçada.

L’experiència de la reintroducció de l’ós bru al Pirineu és seguida per Depana. En una de les explicacions diu: “L’ós bru
del Pirineu és un animal extremadament tímid
i solitari que fuig de l’home quan l’intueix.
Aquest fet i el seu comportament nocturn fan que
sigui molt difícil de veure.

Veurem com acaba tot plegat amb ecologistes per una banda i Consell d’Aran per una altra.

Infinit

4
Publicat el 26 d'agost de 2008

Sempre m’ha agradat mirar a l’infinit. Ja ho feia de petita, tant a l’hivern com a l’estiu. A l’hivern, als vespres sense núvols, m’enfilava a la teulada ben tapada i m’estava una estona admirant tots els puntets de la nit que podia abastar. Provava de veure el carro gran i el carro petit i cassiopea, i altres constel·lacions de les què encara no en sabia el nom. Quan venia el bon temps, a l’estiu, ja no calia fer equilibris, al terrat de casa, tranquil·lament després de sopar, quan apagàvem el llum, sempre venien tots els estels del món a veure’ns. Era màgic i ho continua sent encara ara, per un miracle encara no hi ha contaminació lumínica suficient per amagar les meravelles de la nit. Què bé que aquesta casa no té aire condicionat, no li cal, el terrat és un plaer immens a qualsevol hora del dia i, sobretot, de la nit…

Aquesta nit ho he tornat a fer. En la tranquil·litat de la nit, després de sopar, he apagat el llum del terrat i m’he posat a mirar l’infinit. Al poble regna la calma a aquestes hores i tot sembla que és al seu lloc, ha estat un plaer… bé, hagués estat molt més plaer sinó hagués estat per un ratpenat que m’ha fastiguejat la meditació i he hagut de tornar a dins. Cada nit, sense excepció, aquesta bestiola dóna voltes prop del terrat i trenca la visió idílica de les estrelles i la calma que tot ho envolta. Abans no hi eren aquestes bèsties, o potser sí però tant em feien… potser és que m’estic fent gran?

Insomni

0

Generalment no prenc cafè, però avui, per allò que és festa i hem fet un bon dinar, m’ha vingut de gust una tasseta com a la resta de personal i vés, no hi ha manera d’aclucar l’ull…

Tampoc no està tant malament gaudir de la tranquil·litat nocturna i de la lectura amb calma; tot i què vés a saber si demà seré bona per a res. De casualitat, he fet cap a aquesta trobada que em sembla prou ocorrent i em vaga d’anar-hi, tot i què segurment no podré. Per sort, ara ja tinc una part de la feina feta, i és que m’he repassat un munt de blocs i de diaris que tenia a l’apartat de pendents.

Ja se sap que aquests dies de vacances donen per a no enganxar-te tant a la xarxa… o sí, vés.

L’estafa de l'”AVE” Lleida-Barcelona

0

Sentint les notícies a la ràdio escolto que les cambres de comerç de Lleida i Tarragona es queixen pels preus excessius de l'”AVE” (un 50% més cars que a la resta de l’estat), i els mals horaris i combinacions que han de fer perquè la prioritat és Barcelona-Madrid. I això m’ha fet pensar en un correu interessant que em va enviar un amic fa uns dies sobre aquesta situació (en la continuació el podeu llegir). Sembla que aquí ens pot fer la llei tothom i ens hi avenim sense (gairebé) protestar. Veurem si les cambres de comerç tenen èxit i hi ha algun canvi en uns bitllets amb preu abusiu que Renfe justifica perquè hi ha hagut d’invertir molts diners (quina barra). D’això se’n diu “cornut i pagar el beure”…

 

LA ESTAFA
DEL AVE
LLEIDA-BARCELONA

Primera estafa: nos lo venden como un tren de
alta velocidad, cuando para unir las dos ciudades separadas por 156 Km se tarda
76 minutos de Lleida a Barcelona. Teniendo en cuenta que el trayecto pasa por
Tarragona y la distancia recorrida es de 190 km, resulta que la velocidad media
es de exactamente 150 km/h. ¿Es esto alta velocidad?

Segunda estafa: Renfe suprime el anterior
servicio de trenes Alvia que unían las dos ciudades en una hora y media. Dicho
servicio tenía un coste de 26.30 Euros frente a los actuales 40.80 Euros del
AVE. ¿Merece la pena un ahorro en tiempo de 15 minutos cuando cada minuto
ahorrado nos cuesta un Euro? ¿Por qué se han suprimido los seis servicios que
existían de trenes Alvia entre Lleida y Barcelona? ¿Acaso somos todos los
usuarios ricos?

Tercera estafa: El coste del trayecto Lleida –
Barcelona es de 40.8 Euros, a un promedio de 0.21 Euros por kilometro si se
considera una distancia de trayecto de 190 Km. ¿Por qué viajar a Ciudad Real
desde Madrid (190 Km) cuesta tan solo 29.0 Euros y tan solo tarda 50 minutos?
¿Por qué viajar a Valladolid desde Madrid (193 Km) cuesta tan solo 31.20 Euros y
tarda 67 minutos? ¿Es lógico que el trayecto Madrid- Puertollano de 240 Km sea
más barato (35.70 Euros) que el de Lleida – Barcelona? ¿Y quién me explica para
que yo lo comprenda por qué el trayecto Madrid – Zaragoza cuesta prácticamente
lo mismo (42.40 Euros) cuando la distancia es casi el doble (367
Km)?

He calculado el coste kilométrico de
trayectos de más de 100 kilómetros que parten de Madrid a los siguientes
destinos: Valladolid, Ciudad Real, Puertollano, Calatayud, Zaragoza, Córdoba,
Sevilla y Málaga. En todos los casos, dicho coste oscila entre 0.11 y 0.16 Euros
por kilómetro. Me imagino que ya no se sorprenderán si el costo entre Lleida y
Barcelona es de 0.21 Euros por kilómetro. ¿Por qué nosotros debemos pagar más
por un servicio de menos velocidad?

La verdad es que estoy altamente
sorprendido (y decepcionado) porque la sociedad catalana no ha puesto el grito
en el cielo ante esta flagrante injusticia; prácticamente no han existido
protestas y mucho menos movilizaciones al respecto. Y más si tenemos en cuenta
los años de retraso en llegar el AVE, el despropósito en su construcción, las
molestias y caos ocasionados a los usuarios de cercanías, ¡y encima estamos en
plena campaña electoral! Y nadie ha dicho ni mu, ni ha manifestado indignación
alguna por esta injusticia. Y mucho menos nuestros partidos políticos catalanes
que en teoría están para defender nuestros intereses.

¡Y la gente contenta con el nuevo AVE
comprando billetes como locos! Ver para creer. Por cierto, el viernes viajo a
Barcelona, pero no utilizaré el AVE.

Desapareix “Nat”

2
Publicat el 3 de gener de 2008

Tot just acabo de veure que desapareixerà "Nat" pròximament i és una llàstima perquè em compto entre les lectores. Té bones fotografies i bons reportatges, no només de paisatges del nostre territori sinó d’arreu…

Fa molts anys m’havia subscrit a "Nathional Geographic" quan es va començar a editar en castellà, fins que els exemplars van començar a sortir-me per les orelles i vaig deixar-ho córrer.

Amb "Nat" vaig tornar al col·leccionisme amb energies renovades. No em va costar gens enganxar-m’hi des del primer dia. És una revista molt ben feta i té col·laboradors molt bons i amb criteri, tot i què, la veritat, em sorprenia agradablement que amb tant desplegament de mitjans pogués sobreviure a la jungla actual de publicacions.

Guardaré els exemplars que tinc en una lleixa a banda, perquè són bons i tracten temes d’interès, i perquè espero poder-los continuar algun dia amb una altra revista similar.

foto: portada de juliol del 2007, un número especialment interessant.