Bu(r)rocràcia: nacionalitat i ciutadania
Som realment al segle XXI? ningú ho diria per la quantitat de paperassa que cal omplir en segons quines circumstàncies. Piles de papers oficials que s’han de registrar (encara) a mà en gruixuts toms com fa segles…
En un dels papers que havia d’omplir em demanaven la “nacionalitat“, i això em va recordar quan vaig haver d’omplir papers a Itàlia, fa una colla d’anys, que em demanaven la citadinanza (ciutadania) i la nazionalità (nacionalitat). I això ho tenien molt clar, una cosa era una cosa i l’altra era l’altra. Vaig poder posar tranquil·lament nacionalità catalana, citadinanza espagnola. Ens agradi o no pertanyem a un estat, però els agradi o no tenim una nacionalitat pròpia i caldria que els documents oficials fessin esment d’això. Em demano perquè en un país com Itàlia això es veu normal i lògic i aquí (amb nacionalitats diverses reconegudes), encara no s’ha fet aquest pas.
(Aprofito l’avinentesa per agrair les diverses felicitacions rebudes en el post anterior, el temps apreta ara com ara).