Pols d'estels

La pel·lícula documental La sombra del iceberg sobre la foto més lloada de Robert Capa es pot veure a València als cines Albatros. Dilluns 22 se’n va fer la presentació amb els directors Hugo Doménech i Raúl Riebenhauer i el productor Xavier Crespo. La sala estava plena de gom a gom i després de la pel·lícula va haver un animat debat amb el públic que va continuar a l’eixida del cinema amb petits grups.

Us deixe l’entrevista que vaig fer als directors quan s’estrenà el documetal a la Mostra de València del 2007. Va eixir a la revista Quinzedies i si no sou de la Safor és difícil que tinguereu possibilitat de llegir-la.

La foto El milicià mort realitzada per Robert Capa a la batalla de Cerro Muriano el 5 de setembre de 1936, prop de Còrdova, ha estat objecte d’estudi en el documental La sombra del iceberg. Considerada una icona de la Guerra Civil espanyola, la foto representa la mort d’un combatent republicà. Aquesta mort i les seues circumstàncies són qüestionades al citat documental, des de diversos punts de vista, per uns quants experts com un forense, un militar, un astrofísic i alguns fotògrafs professionals. Això ha dut als directors Hugo Doménech, professor de Comunicació Audiovisual de la Universitat Jaume I, i Raúl Riebenhauer, periodista, a pensar que la fotografia va ser realment una genial posada en escena.

Qui era Robert Capa i què feia en el front de Còrdova?

Robert Capa és, sense dubte, un dels grans fotoperiodistes de la Història….

Segueix…

Qui era Robert Capa i què feia en el front de Còrdova?

Robert Capa és, sense dubte, un dels grans fotoperiodistes de la Història. En realitat va ser un personatge creat per dos joves fotògrafs, inquiets i compromesos: l’alemanya Gerta Pohorylles i l’hongarés André Friedmann. Volien triplicar el preu de venda de les seues fotografies. André deixà de ser un hongarés quasi anònim per transformar-se en un aventurat fotògraf nord-americà. I l’assumpte funcionà. El seu talent va fer la resta. André (ja transformat en Capa) i Gerta arribaren a Espanya enviats per la revista francesa VU a l’agost de 1936 per a fotografiar la Guerra Civil. El seu compromís amb el legí­tim bàndol republicà els dugué per tota Espanya. Cerro Muriano va ser una de les seues destinacions. Volien capturar l’acció i la victòria republicana.

On es va publicar la fotografia i quina importància va tindre per a la causa republicana?

La fotografia El milicià mort es veu per primera vegada a França dèsset dies després d’haver-se fet. Apareix a la revista VU el 23 de setembre de 1936. Un any després es publica en altres revistes franceses: Paris-Soir, Regards, etc; i en revistes de tot el món. Per exemple, és el 12 de juliol de 1937 quan els americans desdejunen veient la imatge en la prestigiosa revista LIFE. Cal recordar que en aquella època, a falta d’altres mitjans d’informació visual, les revistes il·lustrades tenien unes tirades inimaginables avui dia i, a més a més, mai fins aleshores no s’havia publicat una fotografia, com deia el peu de foto de LIFE: d’un soldat en el precís instant en què és abatut por una bala que li travessa el cap. Per totes aquestes circumstàncies, i encara que no es pot mesurar en xifres exactes, és evident que aquesta potent imatge afavorí l’empati­a de molts ciutadans del món en favor de la causa republicana.

D’on va sorgir la idea de fer un documental sobre aquesta foto?

La idea apareix un di­a -fa ja una dècada- quan poguérem veure aquesta fotografia exposada en el Patio de Escuelas de Salamanca. A partir d’aquell moment, la fascinació i la curiositat de dos periodistes, sumades a múltiples suports fonamentals, tenen la culpa que s’haja pogut veure finalitzat aquest treball en un documental titulat La sombra del iceberg. Cal ressaltar que en principi ens dedicàrem a realitzar diverses conferències sobre les nostres primeres investigacions i que amb els petits ingressos que n’obtinguérem, aconseguírem continuar les nostres visites a arxius, personatges i llocs d’interès per a aquesta història. Va ser aleshores, en una d’aquestes conferències, on el nostre amic i productor Xavier Crespo s’interessà a portar endavant aquest documental a través de la seua empresa Dacsa Produccions.

L’objectiu del documental és fer l’autòpsia de la foto més famosa de Capa per veure’n tots els seus detalls. Hi havia dubtes que fóra una escenificació i que els milicians realment posaven?

Els dubtes existien des que el 1975 es publicà el testimoni d’un col·lega de Capa que digué que aquest li havi­a confessat que havia sigut una posada en escena. Des d’aleshores, la polèmica. Moltes paraules, però poc rigor.

Diversos especialistes han intervingut per estudiar la foto. Quins? Com contactàreu amb ells? No s’havia fet abans una cosa semblant?

No tots els experts que hem consultat apareixen. Tampoc mostrem tots els resultats de la nostra investigació, per a no avorrir. Pel documental desfilen un forense, un astrofí­sic, un geodesta militar, un conservador de fotografia i la directora de fotografia d’una de las cases de subhastes més importants del món, entre d’altres. Contactar amb ells va ser fàcil. També ho va ser pensar en quin tipus d’experts necessitàvem. Ens férem preguntes i buscàrem qui podia respondre-les. Encara que resulte sorprenent, fins ara no s’havia dut a cap una recerca tan rigorosa.

Quines entitats han finançat l’obra i quant ha durat la seua realització?

La sombra del iceberg és un documental de Dacsa Produccions, productora dirigida per Xavier Crespo. A més ha rebut l’ajut de l’Institut Valencià de Cinematografia (IVAC) i Radio Televisió Valenciana. Finalment, la Universitat Jaume I també ha col·laborat amb l’aportació de material tècnic i personal.

Des que nasqué la idea fins que es va fer la primera còpia, han passat quasi quatre anys.

Quin ha estat el procés tècnic de la realització?

Un procés discontinu: durant un any i mig desenvolupàrem una intensa investigació; va seguir l’escriptura del guió durant un mes i mig; després un rodatge intermitent d’un mes i mig, en formato HDV amb dues càmeres, i tot això amb un petit equip de cinc persones; i finalment, un muntatge de sis setmanes. Simultàniament, s’han donat altres  processos com el de disseny gràfic, composició de la banda sonora, etc.

El documental s’ha presentat a diversos festivals de cinema. Quins? Quina ha estat la seua acollida?

El primer festival al qual anà fou el FICMTY de Monterrey. Després ha anat al DOCSDF de Mèxic DF, on ha guanyat el Premio al Mejor Documental Iberoamericano; també al Cinema Festa Internazionale di Roma i a la Mostra de Cinema del Mediterrani de València. I molt prompte anirà al Docusur de Tenerife, al San Francisco Latino Film Festival i al Festival de Nuevo Cine Iberoamericano de La Habana.

Al final de l’obra no afirmeu categòricament que la foto siga un muntatge. Deixeu parlar els experts. Per què? Per què no es posicioneu?

Pensem que aquesta història no és un assumpte de blanc o negre, sinó de grisos, de matisos. Elegim que siga l’espectador el qui opine. Li donem la informació i tractem d’estimular el seu espe­rit crí­tic.

Quina importància tindria per a la història general de la fotografia que fóra realment l’escenificació d’una mort?

Per les opinions que molts historiadors i estudiosos de la fotografia ens han traslladat, existeix disparitat d’opinions. Per als apocalíptics, la possibilitat que aquesta imatge fóra fruit d’una posada en escena, de les múltiples que es realitzaren durant la Guerra Civil, fa que El milicià mort perda part del seu valor documental, fotogràfic i històric. Tanmateix, i també nosaltres som d’aquesta opinió, si va ser producte d’una posada en escena, aquesta va ser magnífica i Robert Capa seria un pioner del cine bèl·lic que continuem consumint. En definitiva, si és una teatralització de la mort, va ser i segueix sent -en la nostra opinió- una imatge magistral.

El marmessor de l’obra de Robert Capa i biògraf oficial, Richard Whelan, va morir el passat juny. No vos va facilitar gens la feina per consultar els negatius originals de la foto. Espereu que la cosa canvie ara?

Pel bé de l’obra de Robert Capa i del treball de tots els investigadors, desitgem que les barreres s’esfumen. Tard o d’hora ocorrerà.

Foto:  Presentació de la pel·lícula als cines Albatros. De dreta a esquerra, el director Hugo Doménech, el productor Xavier Crespo i l’altre director Raúl Riebenhauer. Autor: Enric Marco

MIGUEL ÁNGEL VILLENA – Madrid – 16/12/2008

Es la imagen más simbólica y más difundida de la Guerra Civil española y una fotografía estremecedora de la muerte en directo. Robert Capa tomó la instantánea de un miliciano que acababa de ser abatido en el cordobés Cerro Muriano el 5 de septiembre de 1936. Durante casi seis décadas, el héroe republicano fue un desconocido, pero en 1995 un historiador de Alcoy creyó identificar en aquel miliciano al alcoyano Federico Borrell García, sin aportar ninguna prueba concluyente, todo basado en intuiciones, igual que las impresiones de una sobrina del soldado. Pero la mitomanía en torno a Capa alentó esta versión, más atractiva sin duda, de un héroe con nombres y apellidos. La sombra del iceberg, un documental rodado en dos años, demuestra, a través de testimonios y de documentos, que el célebre miliciano fotografiado por Capa no era Borrell y que vuelve a ser un soldado anónimo. Dirigido por Hugo Doménech y Raúl M. Riebenbauer, el documental se estrena el viernes próximo en salas de Madrid, Barcelona, Valencia y Alicante tras haber ganado algunos premios en festivales.

“A veces una mentira”, comentan los realizadores del documental que lleva como subtítulo Una autopsia de la mítica fotografía de Robert Capa ‘El miliciano muerto’, “empieza a rodar y resulta muy difícil detenerla. Creo que nuestro exhaustivo trabajo de investigación revela con declaraciones de editores gráficos, estudios de forenses y, sobre todo, con crónicas periodísticas de la época que Federico Borrell García no es el soldado de la foto. Es más, un hijo de Mario Brotons, el historiador alcoyano que reveló la identidad, ha afirmado que su padre, fallecido en 1995, se basó en intuiciones personales y nunca tuvo certeza histórica de su afirmación. Brotons aseguró en aquel año que lo había confirmado en el Archivo de la Guerra Civil de Salamanca, un centro que nunca visitó”.

Ahora bien, la prueba más aplastante se refiere a una necrológica en la revista anarquista Ruta Confederal, a finales de 1937, en la que un amigo de Borrell evocó las circunstancias de su muerte en Córdoba y escribió: “Le veo tendido detrás del árbol que le servía de parapeto (…) Aún después de muerto empuñaba su fusil”. O sea, una situación radicalmente distinta del muerto de Capa, fulminado en campo abierto. Otro lugar común que han desmontado Hugo Doménech, profesor de Fotografía en la Universidad de Castellón, y Raúl M. Riebenbauer, periodista y guionista, apunta a que, según los datos historiográficos y declaraciones de personas presentes en Cerro Muriano el 5 de septiembre de 1936, en aquella jornada murieron varios combatientes republicanos y no sólo Borrell, como han sostenido algunos. No como conclusión del documental, sino sólo como “duda razonable”, sus directores plantean también que la foto pudo ser tomada por Gerda Taro, compañera de Capa.

En cualquier caso, la pregunta obligada se halla en las razones del entorno de Robert Capa -integrado por su hermano Cornell, y su biógrafo oficial, Richard Whelan, ambos fallecidos hace poco- para escudarse en esa versión del miliciano identificado y poner todo tipo de obstáculos a los realizadores de La sombra del iceberg para su investigación. “Para Cornell Capa o Whelan”, manifiestan los cineastas, “era preferible, digamos más comercial o más mediático, que el miliciano tuviera una identidad concreta a que fuera un tipo desconocido. Ellos también se aprovecharon de que los periodistas, en muchas ocasiones, y hablamos de una crítica y autocrítica, no tenemos ganas o no disponemos de tiempo para ser rigurosos. Por eso hemos dedicado dos años a viajar por media España y media Europa para conocer la verdad de una foto que a los dos nos ha fascinado desde hace años”.

Fervientes admiradores de Capa y de su contribución al fotoperiodismo del siglo XX, los directores de La sombra del iceberg destacan la brillante y equilibrada composición de la imagen del miliciano, así como la dramática verdad de la tragedia, de la muerte. “Además”, señalan, “se trata de una foto hecha en defensa de unos ideales justos, como era la causa de la República española”. El mito de Capa se ha agigantado con el tiempo, y en la actualidad una amplísima exposición, abierta hasta el 25 de enero, repasa su trabajo en el Museo Barbican de Londres. Ahora bien, tal vez habría que dejar de lado la mitomanía. ¿Qué más da que el miliciano sea un desconocido? Cuando en julio de 1937 la revista Life dedicó un reportaje a España, ilustrado con la célebre foto, tituló así: Muerte en España. La guerra civil se ha cobrado medio millón de víctimas en un año. El soldado de Cerro Muriano era uno más, una anécdota convertida en categoría, un símbolo.

Parlava de Mart l’altre dia a Ca les Senyoretes durant la Nit Marciana. I vaig fer menció de les pel·lícules més famoses que tenen el planeta roig com a protagonista. Vaig nomenar, és clar, la Guerra dels Mons i Mars Attacks!

Entre elles vaig nomenar també el film Náufragos (Stranded, 2002) dirigida per María Lidón. Conta l’arribada catastròfica de la primera missió tripulada a Mart. I la vaig nomenar per diverses raons.

Segueix …

La primera és la seua directora Maria Lidón.

Aquesta valenciana de 29 anys va realitzar la seua primera pel·lícula del no res, sense cap passat creatiu. Aquesta actriu -que es camufla sota el nom de Luna quan dirigeix- ha pogut rodar a Hollywood una pel·lícula de cinc milions d’euros de pressupost. A més ha comptat amb un repartiment internacional amb Vincent Gallo, Maria de Medeiros i Joaquim de Almeida. Per això va comptar amb l’ajuda de José Magán, productor del seu film anterior My Gun, que no arribà a acabar.

A més va rodar en anglés als estudis Panavisión, utilitzant la nau i els trajes espacials utilitzats a la pel·lícula Space Cowboys de Clint Eastwood.

En aquest enllaç podeu veure un llarg documental en català sobre Maria Lidón.

La segona raó és constatar que el tema està tractat de manera molt raonable.

Náufragos (Stranded, 2002) de Luna és feta a partir de la novel·la homònima del guionista, el escriptor Miguel Aguilera.

Conta l’arribada de la primera missió tripulada a Mart i el seu naufragi a la superfície. Té diversos punts interessants que la fan versemblant.

La missió és conjunta NASA-ESA i això podria ocórrer realment. El viatge a Mart serà la major empresa humana des del punt de vista tecnològic, fins al moment i la col·laboració mundial serà necessària.

Pepe Sancho fa de comandant de la nau. Només se’l veu al principi i mor en estavellar-se en Mart. Moment estel·lar i fugaç, per tant.

El dilema moral de la pel·lícula és planteja quan els tripulants supervivents a la superfície de Mart se n’adonen que no podran sobreviure al rescat per falta d’oxigen i aliments. La nau de rescat trigarà uns dos anys, temps mínim ja que els moments de màxima aproximació de la Terra-Mart, les oposicions, passen cada dos anys.

La única solució que troben és que alguns, elegits per sorteig, han de sacrificar-se pels altres. Té certa semblança amb la grandiosa pel·lícula de l’any 1944 de Hitchcock, Nàufrags, de la que copia també el títol.

L’acció és molt versemblant amb paisatges desolats com al Mart real. Donat que es va fer després de les dades obtingudes pel Mars Reconnaissance Orbiter, que certificaven la presència d’aigua en el subsòl, han inclòs, encertadament, la referència a l’antiga aigua marciana. En el llarg viatge per la superfície marciana els protagonistes veuen paisatges modelats per la força d’inundacions passades, tal com ells mateix declaren.

El paisatge marcià està molt ben recreat. I no van anar a buscar-lo massa lluny. Les zones volcàniques de l’illa de Lanzarote van servir per això.

Tanmateix hi ha diversos errors que caldria comentar:

– Causa de l’aterratge forçós. És atribuït a un error de software durant uns 3 segons. Això va ser suficient. És la primera volta que sent aquest tipus d’error. El software va o no va….
– Gravetat en Mart igual que la gravetat terrestre. Caminen com a la Terra. Encara que prop del Valles Marineris algun dels astronautes diu que si caigueren o es tiraren, en ser la gravetat 1/3 de la terrestre no els passaria pràcticament res.
– Comunicacions instantanies entre Mart i la Terra. En realitat cal esperar uns 20 minuts en cada sentit.

És veritat que els personatges són una mica plans, sense massa profunditat. Té, però, molt encerts, que la fan recomanable. Trobe molt ben reflectida la soledat absoluta. Els protagonistes saben que estan sols i que l’ajuda no arribarà a temps. I, el millor que es pot demanar a un film. Quan la vaig veure em va divertir!

El final és inesperat i com podreu imaginar no vaig a contar-lo.

La vida és un camí ple d’entrebancs. Pots programar-te-la però sempre hi haurà el factor sort que et farà seguir un camí o un altre. Ho explica de manera genial Woody Allen en la seua pel·lícula Match Point (2005) en l’escena del restaurant. No havia tingut encara l’oportunitat de veure-la i us la recomane vivament.

Sembla que tampoc en l’origen de l’univers no hi havia res planificat. La sort va fer que l’univers es formara tal com el coneixem ara. La mateixa formació del Sol i dels planetes és fruit de l’atzar. I la Lluna, la podem admirar només per pura xamba…

Segueix…

La vida és un camí ple d’entrebancs. Pots programar-te-la però sempre hi haurà el factor sort que et farà seguir un camí o un altre. Ho explica de manera genial Woody Allen en la seua pel·lícula Match Point (2005) en l’escena del restaurant. No havia tingut encara l’oportunitat de veure-la i us la recomane vivament. Es veu que Woody Allen no està pel disseny intel·ligent. A continuació teniu el diàleg extret de la pel·lícula.

Match Point (2005)

Director: Woody Allen

Actors:

Nola Rice: Scarlett Johanson
Chris Wilton: Jonathan Rhys Meyers
Chloe: Emily Mortimer
Tom: Mattew Goode

Sopar al restaurant

Chris: Has fet moltes pel·lícules
Nola: Era un espot, no una pel·lícula
Tom: Però els ulls se te n’anaven de dret a ella, ja m’entens.
Nola: De fet, la meva carrera no ha anat com tenia planejat.
Tom: Et falta un cop de sort.
Chris: Jo trobo que la sort sempre és important
Chloe: Jo no hi crec, en la sort. Crec en el treball dur.
Chris: El treball dur és imprescindible, però ens fa por reconèixer que la sort hi té un paper important. Vull dir que els científics cada dia confirmen més i més que l’existència és obra de la casualitat cega. Sense propòsit, sense un disseny.
Chloe: A mi m’és igual, visc cada minut a fons.
Chris: I jo t’envejo per això.
Tom: Que era, allò que deia sempre el capellà? “El desesper és el camí de la mínima resistència”.
Chris: Jo crec que la fe és el camí de la mínima resistència.

i ací l’escena en versió original…

Sembla que en l’origen de l’univers no hi havia res planificat. La sort va fer que l’univers es formara tal com el coneixem ara. La mateixa formació del Sol i dels planetes és fruit de l’atzar. Alguna supernova va explotar prop d’una nebulosa i l’ona de xoc formada va provocar que les partícules de gas i pols interestel·lar de la nebulosa, pols d’estels, es concentraren i augmentaren la densitat mitjana local. Llavors, en ser el camp gravitatori major que l’entorn, aquest petit grumoll de matèria va anar acumulant més i més matèria fins formar al final una estrella, la que més tard anomenarem Sol. És el pecat de l’avar: Quan més tens més vols. L’atzar va intervindre també en la formació dels planetes. Son més o menys grans dependent de la matèria que pugueren atraure i que havia deixat lliure el nostre Sol.  La Lluna és resultat d’un encontre casual amb un cos enorme que xocà contra la Terra primitiva. Aquest impacte creà dos cossos, l’actual Terra i la nova Lluna. Si aquell cos no hagués impactat, no tindriem la bella Selene al cel. Que seriem sense Lluna, sense marees, sense eclipsis, sense homes-llops? Sembla que després, en la formació de la vida a la Terra, l’atzar també jugà un paper fonamental. En el color verd de les plantes (tanmateix Juli Peretó, no hi està d’acord), en la posició erecta dels humans, no hi havia res planificat.  Martí Dominguez ho explica de manera genial en la revista El Temps Com s’explica que sigues tan bella i jo estiga tan enamorat?.

I, posats a pensar, si haguerem tingut sort i Felip V, hagués mort, posem per cas el 1707, haguera calgut anar a Alacant a manifestar-nos per la llibertat de veure TV3? Penseu-hi, penseu-hi….

Foto: Scalett Johansson en Match Point (2005).

Fa uns dos anys vaig quedar atrapats en l’estudi de la famosa foto de la mort del milicià. Hugo Doménech i Raúl Riebenhauer van rodar el documental La sombra del iceberg amb l’ajut de Xavier Crespo de la productora Dacsa. En aquesta obra qüestionen diversos aspectes de la fotografia més famosa de la Guerra Civil.

Com a astrònom vaig col·laborar en l’obra en calcular l’hora aproximada en que es va fer la foto a partir de l’estudi de l’ombra que fa el milicià.

En un altre apunt ja vaig parlar de l’estrena del documental a la Mostra de València. Allí podeu anar si voleu saber coses generals. El diumenge passat, però, en la secció comarcal del diari Levante va eixir una entrevista que em feren ja fa un temps. Donat que fora de la Safor poca gent l’haurà pogut llegir, vos deixe adjuntat l’article en aquest apunt per si algú té algun interés.

El titular és un pel massa exagerat però aquest aspecte és la marca de la casa Levante.

La foto El milicià mort realitzada per Robert Capa a la batalla de Cerro Muriano el 5 de setembre de 1936, prop de Còrdova, ha estat objecte d’estudi en el documental La sombra del iceberg.  Considerada una icona de la Guerra Civil espanyola la foto representa la mort d’un combatent republicà. Aquesta mort i les seues circumstàncies han estat qüestionades en el documental des de diversos punts de vista per diversos experts,  com un forense, alguns fotògrafs professionals i un astrofísic. Això ha dut als directors Hugo Doménech i Raúl Riebenhauer a pensar que la fotografia va ser realment una genial posada en escena.

La guerra ja fa mes i mig que dura però a Europa encara pensen que els combats són només petits enfrontaments. A Cerro Muriano, el 5 de setembre de 1936, el fotògraf hongarès Robert Capa, junt amb la seua novia Gerda Taro, també fotògrafa, va a fer la fotografia que mourà consciències a tot Europa.  Aconsegueix captar la imatge de la mort d’un milicià a causa de les bales feixistes. Publicades pocs dies més tard a la revista francesa Vu i més tard a la nord-americana Life les democràcies occidentals veuran la lluita de la República en directe, representada per aquesta mort.

Setenta anys més tard el professor de Comunicació Audiovisual de la Universitat Jaume I,  Hugo Doménech i el periodista Raúl Riebenhauer roden el documental La sombra del iceberg amb l’ajut de Xavier Crespo de la productora Dacsa. En aquesta obra qüestionen diversos aspectes de la fotografia, des que el milicià no estiguera realment mort, que no fora realment Federico Borrell, anarquista d’Alcoi, com s’havia suggerit fa uns anys o fins i tot que la foto no fora de Capa, sinó de la seua novia, ja que la parella enviava conjuntament els carrets de les fotografies a la redacció sense diferenciar-los.

L’astrofísic que ha participat en el documental és un servidor. Fa un any i mig els directors del documental en van contactar per demanar-me una informació puntual (saber si l’hora actual –2 h davant de l’hora solar– coincidia a l’hora l’any 1936 –just a l’hora solar–) i vaig quedar atrapat en l’entusiasme per estudiar uns dels primers episodis dramàtics de la guerra. A partir de l’ombra observada en la fotografia, amb algunes poques assumpcions raonables i amb alguns càlculs, vaig arribar a la conclusió que la fotografia es va fer entre les 9 i les 10 del matí. La crònica oficial, redactada pel mateix Robert Capa, diu que la fotografia es va fer durant l’ofensiva franquista que començà a partir de les 5 de la vesprada.

El documental va ser emés, en la seua versió en valencià (L’ombra de l’iceberg), la primera vegada per la segona cadena de la televisió valenciana, Punt2, el 19 de març de 2007, a les 12 de la nit, just quan totes les falles cremaven als carrers de València i altres pobles i tota la gent estava al carrer. Visca la nostra televisió! Així i tot va ser vist per unes 16000 persones.

El documental és en realitat multilingüe ja que cada persona entrevistada parla la seua llengua. S’hi poden escoltar diferents accents del català, des d’Alcoi, de València, de la Safor, de Barcelona a més del francés, castellà i anglés. La veu en off és la que dóna les versions valenciana o castellana.

Ara el documental s’ha presentat a uns quants festivals internacionals. En el Festival Internacional de Ciutat de Mèxic ha guanyat el primer premi. També s’ha presentat al II Festival Internacional de Cinema de Roma i als festivals internacionals de l’Havana i de San Francisco.

El divendres passat, 19 d’octubre, es va presentar al públic valencià a la XXVIII Mostra de València en la seua secció de documentals. Hi vaig assistir, junt amb nombrós públic, per veure en la pantalla gran l’aventura de l’autòpsia d’una de les millors fotografies del segle XX. Si va ser realment una posada en escena, és a dir que el milicià estava posant davant Capa abans de la batalla, no té ara mateix cap importància ja que el que realment interessa és l’ús que es va fer de la fotografia que era el despertar les consciències per la causa republicana. I això ho va aconseguir plenament.

A l’estrena hi vam anar alguns amics i familiars. La meua amiga poeta argentino-saforenca Adriana Serlik també em va acompanyar. Al seu bloc reflexiona sobre la películ·la.

Si teniu oportunitat de veure el documental no us el perdeu. És el meu debut a les pantalles cinematogràfiques.