BiCiCORRiOLS Ciclisme i muntanya

Per Carles Llorens

Tanco el portó de la furgoneta per enèsima vegada i de reüll puc observar que la colla ja fot el camp, sospiro i penso que l’últim cop que vaig ser en aquest punt feia un fred de pebrots. Aquell cap de setmana va ser el mes fred que es recordarà a la comarca  amb molt anys, però feia sol.  Crec recordar  que la temperatura rondava els dos dígits sota zero i en Mamelló i en Joan formaven part de l’aventura esquimal.

Passem a l’altre cantó del Ter i ja podem copsar que el territori regalima aigua per tot arreu. Avui però no cal patir perquè l’home del temps a pronosticat que ens travessarà un front “càlid“ i que cap la possibilitat de caiguda de petites roines ( cal esmentar que  mes d’un cop  m’he recordat  de tota la parentela del meteoròleg en qüestió).Passem per la passarel•la que ens mena a l’altra costat del Ter i afrontem les primeres rampes en direcció al Pla de Revell tot passant per l’oest del Castell de Mostequiu.

Un cop arribats aquest mirador ja podem copsar que no ens les mamarem dolces. El terreny amarat d’aigua i el fang, fan que el pedalar sigui molt feixut i que les nostres muntures no rutllin com es de costum.

En aquest prat, que arrenca un xic aeri i relliscós (ajudats per l’orografia pedregosa del terreny) el corriol que  mena  al Collet de la Mongia. Aquest collet molt estètic fotografiat nombroses vegades per la colla, està format per uns monticles de Marges. Cal esmentar que la a comprovació de la duresa del material, pot donar–ne fe en Gionanni després d’una esterrejada al passar el primer pas.

Davallem a Santa Maria de Besora, i és en aquest punt, que la ruta esdevé una barreja de camins i carretera fins arribar a la bifurcació que mena al mas de Can Xicoi. En aquest tram hem tingut temps de fer-nos un parell de galetes, una pèrdua d’ulleres i un canvi de neumàtics, mentre prenem el plàcid  front càlid.

Fotos de rigor a Can Xicoi i com de costum comença la ”Lladonada” de la jornada. Per un error cartogràfic, de gps, d’orientació i/o masoquisme intentem assolir el Puig Castellar.  Cal dir, però, per informació dels possibles lectors  que no fa falta arribar-hi per anar a Vidrà.

A títol informatiu en Formiga i en Joan aconsegueixen arribar-hi sense baixar de la bicicleta encara que hi ha unes rampes que fan feredat de l’inclinació que fa el cony de bony.

A un punt encara no determinat decidim canviar l’opció d’arribar per GR a Vidrà i assenyadament davallem per una pistota enfangada fins a la pista enporlanada que hi ha sobre el poble. En aquest punt l’Home Senzill es clava una bufa d’un parell de collons amb el vailet elèctric que hi ha de la tanca canadenca ( al·lucino jo que em pensava que en Valentí és de sucre i no cau mai..)

Estem asseguts a taula a La Creu de l’Arç per la finestra puc observar al termòmetre del front càlid que ens està  passant ( 4 graus, va parir ).
La resta de la colla observa el front càlid en forma de popes de la mestressa tot bavejant  que s’ha acostat amb les cartes del menú. El nostre amic Formiga s’ha posat d’esquena per tal que la visió del gènere no li afecti la resta de la jornada.

Després d’un esmorzar un xic ranci (deuríem fer cara de Can Fanga),  comença la part dura de la jornada. Davallem fent equilibris jugant-nos la pell per uns corriols cafres cap a la Riera de Sant Bartomeu.

En aquest punt la majoria de la colla, vist que fa una calor de por decideix posar en remull el peus… Enfilem la pista de Sant Bartomeu de Covildases, la tracció de les rodes és complexa,  en Giovanni pedala com un boig cap endavant però la Specialized es desplaça en sentit contrari provocant  la meva hilaritat.

Un cop passat Sant Bartomeu la pista  esdevé un turment. El fang és com plastilina, les rodes de la bicicleta fan el que volen, no tenim tracció. Anem picant ferro fins arribar gairebé rebentats a la font Tornadissa.

A la font decidim escurçar la ruta. El Puigsacalm no gaudirà aquest cop de la nostra presència en forma de crits, paraulotes ni grolleries.

Després d’una nova demostració de força d’en Formiga i en Joan (segurament de petits van caure a la marmita com l’Obelix) superem les rampes que menen al Rasos de Menter.

Girem amb direcció Pla Traver. Fa un fred que pela, algú no ha tancat la porta i passa un vent que aixeca els collons dels gossos, al fons podem veure el nostre Pirineu emblanquinat pel front “càlid”.

Abans d’arribar a Pla Traver, el fang  s’enganxa a totes les parts mòbils de la bicicleta, sobretot a les rodes multiplicant el seu diàmetre per 2. Si no fos perquè l’amalgama de porqueria impedeix el pas per el pont de les suspensions podríem fruir de rodes de 32 polzades.

Un cop arribat a Coll de Siuret comença a ploure, ens posem els tallavents, mentre en Giovanni ens fa recordar que el mon del circ també el podem trobar per aquestes contrades. L’individu en qüestió s’acaba de posar una  peça de roba força cridanera a la “chichonera”. Finalment,  decidim baixar carretera avall, cames ajudeu-me cap a Vidrà.

Un cop a Vidrà, disjuntiva altre cop, tornar a gaudir de les sines de la mestressa de la Creu de l’Arç o enfilar disparats cap a un altre indret a fer un mos. El sentit comú finalment s’imposa i decidim arribar-nos per carretera fins a Santa Maria de Besora.

A Santa Maria parem a l’entrada de l’ajuntament sota cobert i fem un mos. De la beguda i les postres s’encarrega el Prosciutto. El paio marxa a la botiga del davant i apareix amb una ampolla de vi d’aquell que produeixen calfreds, també porta mantecados i bunyols (una de freda i una de calenta).

Després de deixar l’entrada com una cort de porcs, com no pot ser d’altre manera, anem a buscar una raconada per fer les miccions de rigor i afrontar els últims quilòmetres.

Girem per la pista que ens du a Llaés i prenem el llarg corriol que discorre paral·lel a la Riera dels Ferrers. Aquest corriol que fa les delícies de la colla  és força atlètic. Són una subsecció de pujadetes i baixades per un terreny molt relliscós (en pot donar fe l’italià), doncs circula per la vessant obaga però sense cap dificultat tècnica llevat d’algun pas concret, però cal parar atenció perquè està farcit de vailets.

L’aventura toca a la fi, arribem a les voitures per el mateix camí que el matí, foto de rigor, animalades de costum, poesia per part de la majoria i empudegada a bord  per part del de sempre.

Els eixelebrats : El Maestro, L’Home Senzill, El Gallitu, en Pistons, El Gran Prosciutto, En Trencapins i en Sergi.

Les fotos d’en Gio: cliqueu aquí.