Pols d'estels

Doncs s’havia jubilat però sembla que encara tenia deutes pendents. Tavernes sempre l’ha acollit amb els braços oberts i per això ací ha fet multitud de concerts, com ara el que va dedicar als nostres poetes. A més a més va participar, durant un muntó d’anys, a les festes de Carnestoltes, animant els xiquets disfressats a ballar el cant de la civada o a fer rogle amb el Joan Petit.I no havia de dir adéu sense abans passar per la capital de la Valldigna. Diumenge 6 de desembre, al bell mig del pont més llarg de l’any, estaven tots els seus fans de la Valldigna. I no ens n’anàrem decebuts. Encara té bona veu malgrat haver-se retirat, o això semblava…

I els seus fans de fora es van perdre el concert i la sorpresa final…

Segueix…

Paco Muñoz a Tavernes? Però no s’havia retirat al concert de Bocairent al qual no vaig poder anar? Això pensava jo mentre llegia el missatge de mòbil que m’havia enviat el departament de Cultura de l’ajuntament de Tavernes. Doncs sembla que encara quedaven serrells que calia tancar.

Abans que Paco isca a l’escenari ens conten que encara que està retirat, el concert de Tavernes havia quedat pendent per la malaltia del cantant i que, una vegada recuperat, se li va demanar que havia de complir els seus compromisos amb un poble que sempre l’havia acollit tan bé.

Primer es va pensar que tancara el festival de música tradicional internacional Sete Sóis, Sete Luas, a la platja de Tavernes aquest estiu, però no va poder ser per causes tècniques. I es va fer, finalment, el passat diumenge.

Paco Muñoz eixí a l’escenari amb un aplaudiment general i començà a cantar. Amb un cor de 3 dones i 2 homes i els músics, i és clar amb l’Enric Murillo, la música eixia suau com un vol d’oronelles.

Parà un moment i ens confessà un sentiment de preocupació per la sort de l’activista sahariana Amineti Haidar, en vaga de fam per poder tornar  dignament al seu país.  L’ovació no el deixà acabar. Paco Muñoz no ha oblidat els febles, però  alhora valents, del món.

Va fer agraïments  a nombrosos amics que li feien de públic i explicà una anècdota per aclarir el perquè del seu retorn, temporal sembla. Quan estava de rector a Bocairent, el rector titular, Mossèn Cinto de 87 anys, afirmava que es trobava tan bé  de salut gràcies al règim. Paco no sabia a quin règim es referia. I un dia que anà a sa casa a sopar, la dona que el cuidava li portà un caldet i les pastilles a Mossèn Cinto. I havent-s’ho acabat, el rector  va dir: Açò és el règim. Ara, porta’m  el sopar de debò.

Doncs, així he fet jo, digué Paco Muñoz. He fet la despedida i ara cantaré el que em done la gana….

Passà a cantar una bella cançò d’amor al paisatge i a la natura, Vora el Barranc del Algadins, amb lletra del poeta de la renaixença valenciana Teodor Llorente. I és que Paco Muñoz ha musicat també poetes com Martí i Pol i Vicent Andrés Estellés. I com va dir: els poetes són els profetes que veuen la realitat.

I cantà la cançò mítica de la resistència cultural que caldrà tornar a entonar, vist com estan la política i la societat valencianes, Què vos passa valencians?.

I aleshores arribà la sorpresa. Paco cridà la Mari Carmen Girau, membre dels Setze Jutges i veïna de Simat i a Pep Gimeno, Botifarra, que aquest cap de setmana ha fet doblet a la Valldigna. Aquests estaven entre el públic i jo no els havia vist en entrar!
I la gent començà a aplaudir els tres, fins i tot abans de cantar. I les càmeres feien fotos sense parar per captar el trio de cantaires…

I junts cantaren la bella cançò Serra de Mariola, i la feren cantar al públic. Tot un plaer visual i sonor dedicat a la bella serra situada entre Ontinyent i Alcoi.

I finalment, del cor va sorgir la dolça veu d’Aitana Ferrer que ja ha gravat un disc.

I el concert acabà, se li donà una placa de record, la gent s’hi feia fotos amb ell i una dona major li va recitar un text poètic. Paco, amb la seua bonhomia, ho acceptava amb resignació.

Llàstima dels qui no heu vingut…

Evidentment, els enllaços de les cançons no són de l’actuació de Tavernes. Els he trobat a internet d’actuacions anteriors.

Fotos: Diversos moments de l’actuació a Tavernes. Enric Marco.

L’últim mes de la tardor sembla que, per fi, el fred va arribant. El cel s’ha aclarit i ens deixa veure les últimes estrelles de l’estiu i les primeres constel·lacions de l’hivern.Júpiter, el planeta gegant, es veu per l’oest a la posta de Sol i deixarà ben prompte de ser observable. Mart comença a veure’s a partir de la matinada mentre que d’altres es veuran a la matinada. El fugisser Mercuri podrà trobar-se a l’oest a la posta de Sol.

Finalment el 21 de desembre entrarem a l’hivern. Les nits seran ben llargues, amb un grapat d’hores per a mirar el cel.

I el 31 de desembre, per acomiadar l’Any Intenacional de l’Astronomia, podrem gaudir d’un esquifit eclipsi parcial de Lluna.

Segueix…

La tardor ja s’acaba i ben aviat podrem gaudir del fred de l’hivern. Alguns arbres fruiters ja han tret flor ja que amb la calor actual pensaven que la primavera era a la cantonada.El cel al capvespre, però, ens situa en l’estació correcta, amb les últimes estrelles de l’estiu, com ara les que formen el triangle de l’estiu (Vega, Deneb i Altair) amagant-se per l’oest i les primeres constel·lacions de l’hivern (Orió i Taure) eixint per l’est .

Júpiter, el planeta gegant, es veu tot el mes per l’oest a la posta de Sol però només les primeres hores de la nit. Mart comença a veure’s a partir de les 23 hores per l’est en la constel·lació de Leo a principi de mes i a partir de les 21 hores a final de mes. El fugisser Mercuri podrà veure’s a la posta de Sol. El dia 18 assolirà la seua màxima separació del Sol i el podren veure només durant una horeta mirant cap a l’oest.

Saturn s’ha de veure a la matinada en la constel·lació de la Verge, a partir de les 3 a principi de mes i a la una a finals.

El 14 de desembre podrem esperar veure la pluja d’estels de les Gemínides amb un ritme de caiguda de 120 meteors per hora des de zones ben fosques. Però després del fracàs de les Leònides passades, en el que gairebé ningú en va veure cap (i jo tampoc) ja no em fie de les previsions.

La Lluna va ser plena el 2 de desembre, serà quart minvant el dia 9 mentre que serà nova el 16, quart creixent el 24 de desembre i tornarà a ser plena el 31 de desembre. Així que aquest mes tindrem 2 llunes plenes.

L’últim eclipsi del 2009 occorrerà la nit de Cap d’Any, el 31 de desembre. Aquest eclipsi parcial de Lluna serà realment molt poc important ja que només afectarà una petita part de la zona sud del nostre satèl·lit. L’eclipsi tindrà lloc a la constel·lació de Gemini i serà visible des d’Europa i Asia. El màxim de l’eclipsi ocorrerà a les 20:23 (hora local).

I finalment l’hivern començarà el 21 de desembre a les 18:47 (hora local).

Foto: Lluna en colors: les regions blavoses són basalts amb altes concentracions de ferro i titani. Les regions ataronjades són basalts pobres en aquests metalls. Autor: Daniel López des de l’Observatorio del Teide (Tenerife), IAC. Els colors han estat intensificats amb Photoshop.

La natura és de vegades sorprenent. Milers de formes i colors diferents ens envolten. A l’univers, els cúmuls estel·lars, les nebuloses de gas i pols i fins i tot les galàxies llunyanes adopten de vegades formes ben curioses. La imaginació humana les associa a formes ben terrestres com la galàxia del Sombrero, que s’assembla a un barret mexicà, la nebulosa Dumbell, tal com uns pesos d’halterofília, etc…La factoria Disney, aprofitant que enguany celebrem l’Any Internacional de l’Astronomia, ha trobat la manera de matar dos pardals d’un tret i s’ha sumat a l’efemèride fent conèixer la semblança d’un estel triple amb el perfil del ratolí més famós de Califòrnia.

Segueix…

Ro Ophiuchi (ρ Oph) és un sistema triple situat al nord de l’estel més brillant de l’Escorpí, Antares. Té magnitud 5 i, per tant, només es veu a ull nu en llocs ben foscos. Es va formar fa relativament poc, un milió d’anys, i es pot considerar un bebé estel·lar si ho comparem amb la maduresa del nostre Sol amb una vida passada de 5000 milions d’anys.

La zona de formació estel·lar on es va crear Ro Ophiuchi és la més pròxima al nostre sistema solar. Només uns 300 anys llum ens separen d’aquesta zona rica en gas i pols on s’estan creant contínuament estels.

Si ens aproximen a Ro Ophiuchi, la disposició dels tres estels ens recorda el perfil de Mickey Mouse. Per això, la factoria Disney ha engegat una pàgina web per demanar que aquest sistema estel·lar s’anomena l’estel de Mickey. Els internautes, sobretot els que tinguen nens petits, poden signar la petició a la pàgina web. I entre els que hi donen suport se sortejarà un viatge a Disneyland Paris.

Molts planetaris de casa nostra s’han unit a la iniciativa, com ara el planetari de Mallorca a Costitx, el de Castelló de la Plana i el del Parc Astronòmic de Montsec.

També el planetari de Pamplona hi participa i fins i tot el seu director i blocaire Javier Armentia hi presenta un vídeo per als xiquets.

Encara que en principi estava una mica molest per l’ús de l’Astronomia per a finalitats comercials m’ho he estat repensant ja que Disney i els seus personatges són un gran reclam per als xiquets i fer arribar la curiositat pels objectes celestes a xiquets de poca edat i de tot el món sempre és benvingut. I no era aquesta una de les  fites  de l’Any Internacional de l’Astronomia? Doncs bé està…

Foto: Camp estel·lar en les proximitats de Ro Ophiuchi (ρ Oph). Admireu la bellesa dels núvols de gas i els seus colors tan vius.

Demà dimarts 17 podrem gaudir d’una de les pluges d’estels més interessants i intenses de l’any. Encara que no és tan coneguda com les Persèides de l’agost, segurament per produir-se en un mes generalment de fred, és un esdeveniment que no s’ha de deixar perdre.La pluja de les Leònides està associada al cometa 55P Tempel-Tuttle.Si les previsions dels especialistes es compleixen la visió pot ser fantàstica. S’esperen centenars de meteors per hora i a més la pluja principal esdevindrà a unes hores força raonables, entre les 22 i les 23 hores del dimarts 17 de novembre. Eixiu, doncs, de la vostra casa, ben abrigats i sopats i busqueu un lloc ben allunyat de les fonts lluminoses. No en quedareu decebuts.

Segueix…

Els estels fugaços són partícules de pols que s’han soltat del nucli o la cua d’un cometa. En cada pas d’aquest per les proximitats del Sol un núvol de partícules és arrencat. Normalment aquests núvols de partícules van seguint el seu objecte progenitor en la mateix òrbita. Tanmateix el pas del cometa per les proximitats dels grans planetes causa que els núvols es separen una mica de l’òrbita, s’allunyen del cometa fins que es dispersen i ocupen tota la longitud de l’òrbita cometària.

La Terra en el seu camí al voltant del Sol es troba cada any amb algun d’aquests tubs o núvols de material. I el xoc amb la seua atmosfera causa la pluja d’estels en la qual les partícules del cometa semblen vindre d’un punt concret de la volta celeste.

Fins fa poc era bastant difícil preveure quan la Terra travessaria un tub de partícules cometàries per produir una bona pluja d’estels o simplement si només passaria pel mig dels tubs sense cap pluja apreciable. Tanmateix els nous models d’emissió de partícules i dispersió orbital han permés fer les prediccions de les pluges i de les seues intensitats molt fiables.

Les Leònides són una pluja d’estels que està associada al cometa 55P Tempel-Tuttle. L’any 1999 les previsions de les pluges de les Leònides van encertar plenament. Cap a les 3 de la matinada centenars i centenars de meteors van caure sobre nosaltres. Va ser realment espectacular veure-ho malgrat el fred que feia i la son que patia.

Enguany Jeremie Vaubaillon de l’Institut de mécanique céleste et de calcul des éphémérides de l’Observatori de Paris, ha calculat que el dimarts 17 de novembre a les 22h 43 min. la Terra travessarà un d’aquests tubs, justament el que deixà el cometa en el seu pas de l’any 1466.Si la seua previsió és correcta podrem veure entre 500 i 1000 estels per hora. Tanmateix cal ser prudent i estar al lloc d’observació entre una hora abans i una hora després de l’hora prevista. Aquest és l’error d’incertesa que el mateix científic proposa.

A les 22h 43 la constel·lació de Leo no serà encara visible per a nosaltres, la qual cosa farà que els estels fugaços eixiran de sota l’horitzó i les veurem creuar tot el cel. Quan a la matinada isca la constel·lació de Leo les veurem més altes i podrem gaudir de la vista del planeta Mart just al costat. Veieu mapa.

A més tindrem la sort que la Lluna estarà en la fase de nova i no molestarà gens.

Animeu-vos a eixir al ras a un lloc fosc, amb sopar, molta roba d’abric, i molta paciència i mireu asseguts cap a dalt. I gaudiu de la festa del cel.

Agraïments a l’Agrupació Astronòmica de la Safor per les dades i previsions.
Imatge: Leònides a les cataractes del Niagara. 1833.

Avui, 20 anys després de la caiguda del mur, els alemanys i tota Europa estan de festa. Aquell mur que separava les dues Alemanyes, no només en ideologia sinó també en nivell de vida, ja és història, afortunadament.

I ja que estem tots de recordatori i celebració voldria rememorar la meua estada a Berlin només 3 anys abans de la caiguda i la visita que vaig fer a un tram del mur. I com, un dia sencer, el vam dedicar a visitar Berlín-est, capital de la República Democràtica Alemanya.

Vaig visitar Berlin l’any 1986, 3 anys abans de la caiguda del mur. Jo formava part, aleshores, d’un grup d’estudiants estrangers de la Universitat de Freiburg i ens havien dut per visitar l’antiga capital de l’imperi alemany durant una setmana. Aquest temps donà per a molt i ha quedat per sempre com una de les més interessants experiències de la meua vida.

El viatge en autobús travessant tota Alemanya va ser molt pesat. Les autopistes de l’Alemanya federal estaven plenes de cotxes, fora a l’hora que fora. En arribar a la frontera la cosa canvià. Un “vopo” (volkpolizei), policia popular, pujà a l’autobús per controlar-nos. Comptà i recomptà i sempre li’n faltava un a la llista. Tots acollonits no sabíem que fer. Fins que, amb un somriure sorneguer, digué que donat que ell estava a l’autobús també s’hauria de comptar…

Les autopistes de la República Democràtica, al contrari de les de la Federal, estaven pràcticament buides de cotxes fins a arribar a l’illa de Berlín occidental situada al mig de la república socialista.

La setmana següent la passarem amb cursos d’història alemanya i visites culturals a palaus prussians i museus. La visió que millor recorde, però, fou quan vaig veure el bust perfecte de Nefertiti al Museu Egipci. Un goig per als sentits que m’ha acompanyat sempre.

Recorde la visita al mur. Anàrem a l’antic centre del Berlín de preguerra, a la Potsdamer Platz. D’aquell esplendor no en quedava res en aquell moment. El mur estava pintat de colors llampants i grafittis per la part occidental. Per la part oriental, que es podia mirar ja que hi havia unes plataformes on pujar per guaitar per dalt del mur, no hi havia res. Bé, suposàvem que estaria ple de mines, nius de metralladores i detectors de moviment. I allà lluny s’hi podien veure algunes torres de vigilància.

Al dia següent passarem la frontera per CheckPoint Charlie. Jo pretenia visitar el Pergamon Museu situat a l’illa dels museus. Per la vesprada visitàrem llibreries. Era una cosa coneguda la gran quantitat de llibreries que podien trobar-se a Berlín-est. Però tot estava en alemany (ben normal) i en rus. I no res en anglés.

Per la nit pujàrem a la torre de la televisió de 300 m. situada a Alexander Platz. La vista era espectacular des de dalt, però les finestres estaven posades de manera que només es podia abastar a veure Berlín-est. Les llums de la ciutat capitalista quedava fora de la vista des de dalt de la torre.

Foto: Postdamer Platz a Berlin als anys 80.

L’Any Internacional de l’Astronomia Internacional ja es troba a les acaballes i novembre, mes central de la tardor, ens permetrà veure planetes i l’esperada pluja d’estels de les Leònides. Serà el cel on destacarà l’immens quadrat de Pegàs, el cavall sorgit del coll tallat de la Medusa. Prop de la seua panxa trobarem el cap de la princesa Andròmeda i als peus d’aquesta l’heroi Perseu.

El planeta Júpiter encara llueix als cels tardorals. El trobarem cap a la direcció del sud-oest a la posta de Sol, però només durant unes poques hores mentre que Mart ja comença a veure’s a partir de les 12 de la nit en la constel·lació del Cranc. I a la matinada Saturn i Venus mostraran les seues belleses en les primeres hores solars.

La festa astronòmica, però, serà la matinada del 18 de novembre. Serà quan veurem la pluja d’estels de les Leònides.

Segueix…

La mitologia té la virtut de captivar encara els nens. I si a més està lligada a les constel·lacions celestes el poder d’atracció encara és més gran. Contar les aventures de l’heroi Perseu, lluitant contra la terrible Medusa, imaginar-se la pobra Andròmeda lligada a una roca per qüestions d’estat mentre el monstre marí Cetus, la Balena, obre de bat a bat la seua fastigosa boca per empassar-se la princesa d’Etiòpia, deixa els nens sense alé. Ho he comprovat aquest matí a la Galeria Jorge Juan de València on continuem fent els tallers astronòmics en homenatge al celebre astrònom i marí valencià dins de les activitats de l’Any Internacional de l’Astronomia.

I és que aquest mes les constel·lacions de la saga d’Etiòpia són ara fàcilment visibles a la posta de sol cap a l’est. La galàxia d’Andròmeda, objecte més llunyà observable a ull nu, la podem veure, des de llocs foscos, prop de la cintura de la princesa.

El planeta Júpiter, a Capricorni, encara llueix als cels tardorals. El trobarem cap a la direcció del sud-oest a la posta de Sol, però només durant unes poques hores ja que el seu predomini sobre el cel dels últims mesos està a punt d’acabar.

Mentrestant Mart ja comença a veure’s al firmament de la matinada. Es troba en la constel·lació del Cranc i serà visible a partir de les 12 de la nit a principis de mes i a partir de les 23 a final de mes.

I a la matinada Saturn i Venus, que es troben a la constel·lació de la Verge, mostraran les seues belleses en les primeres hores solars cap a l’est.  Els dos planetes s’aniran separant poc a poc fins que, cap al final de mes, Venus s’endinsarà en les llums matinals solars essent totalment inobservable.

El dia 23 la Lluna s’acostarà ben a prop de Júpiter mentre que el 14 i 15 tindrem la Lluna entre Saturn i Venus.

La Lluna tindrà la fase de lluna plena el dia 2, quart creixent el 9, nova el 16 i finalment quart minvant el dia 24 de novembre.

La festa astronòmica, però, serà la nit del 17 al 18 de novembre.  Enguany està prevista una bona tempesta d’estels de les Leònides. Les previsions ens diuen que a partir de les 22:43 h. del 17 podrem veure de 500 a 1000 meteors per minut. Com a aquesta hora la constel·lació de Leo, d’on sembla que provenen els estels de la pluja, encara estarà sota l’horitzó per a nosaltres, potser n’observem moltes menys. Això si, caldrà ser a un lloc fosc i que no tinga obstacles cap a l’est. I les veurem eixir de baix de l’horitzó. Ja en parlaré en aquest bloc en aproximar-se la data de la pluja d’estels.

Foto: El cap de la Medusa, Rubens.

Dimarts passat va ser un dia d’agradables sensacions. L’any Darwin segueix el seu camí amb conferències clarificadores, presentacions de llibres i altres actes. I he anat assistint a les activitats que he pogut. L’altre dia, però, va ser especial. L’amic Juli Peretó, junt amb Andrés Moya, presentaven a la Universitat la versió catalana de l’obra cabdal de la biologia, l’Origen de les Espècies de Charles Darwin, amb il·lustracions precioses de Carlos Puche.

I entre el públic, a la primera fila, una dóna de pell molt clara, rossa i amb el pel curt, seguia atentament la xerrada. I és aleshores quan hi vaig caure, que em diuen que és Emma Darwin, la rebesnéta de Charles i Emma Darwin.

I a la vesprada, ja al centre Octubre de València, la novelista Darwin ens parlà del procés creatiu a la seua familia que ja arriba als 200 membres. Un arbre genealògic ple de científics, historiadors i poetes. Però realment són dos móns diferents? Com va dir a la xerrada:

Poets see the world like scientists do, with an open mind (els poetes miren el món com ho fan els científics, amb una ment oberta).

Segueix…

La presentació del llibre L’Origen de les Espècies es va realitzar al saló d’actes de l’aulari interfacultatiu de Farmàcia, que rebrà a partir d’enguany el nom de Sala Charles Darwin. Juli Peretó ens contà que ha estat una oportunitat d’acostar-se a una obra tan bella. El text s’ha alleugerit de la multitud d’exemples repetitius, per despertar l’interés i que penetre més en tots els àmbits de la cultura. Ens recordà que fa 100 anys, la Universitat de València va ser l’única que celebrà el centenari del savi anglés a tot l’estat.

La edició ha estat molt acurada, amb una revisió terminològica, un disseny gràfic i maquetació acurada.

Andrés Moya es va sorprendre que ja en segles anteriors, metges com Pierre Belon ja foren capaços de fer comparacions anatòmiques entre ocells i humans però no n’analitzaren les conseqüències. Només Darwin va descobrir el mecanisme de transformació d’un ser en un altre: la selecció natural.

Carlos Puche, il·lustrador científic, ens va contar que en acceptar l’encàrrec s’enfrontava a un repte: Darwin va decidir que l’Origen de les Espècies no portara cap dibuix.

Carlos va decidir dibuixar animals a partir de motius més pròxims, posar coloms valencians, gallines ponedores, ases mallorquins, animals no sempre fàcils de trobar. De vegades un passeig per la Valldigna el feia descobrir algun caragol o formiga que després passava al paper. I el resultat ha estat espectacular. Més de 200 dibuixos que il·lustren els exemples del naturalista que ens el fan més pròxim.

Els autors no només han editat la versió catalana de l’obra, sinó també la castellana i l’anglesa. Tres anys de treball molt fructífers i imagine que estressants… Enhorabona….

La vesprada va ser molt emotiva. Primerament Mercè Piqueras, divulgadora científica, ens féu un retrat d’Emma Darwin, la dona del científic.  La Mercè ens contà que Emma era una persona culta, d’educació liberal i que parlava francés, italià i una mica d’alemany. I tocava bé el piano.

El matrimoni amb Charles va ser segurament per amor en una època en que això no era la principal prioritat. I el científic, metòdic com era, va pensar-se molt en casar-se o no, fent una llista amb inacabables pros i contres.

El públic espectant omplia el saló d’actes de l’Octubre. Emma Darwin, rebesnéta del savi de Down, va entrar i tothom esperà. Amb només el 2% dels gens de Charles (o del 3%, com es va dir, ja que Charles es casà amb una cosina) el seu gust per la literatura no li ve de la genètica sinó de l’ambient cultural en que sempre ha viscut, amb un pare advocat, treballant al Foreign Office i una mare, professora d’anglés. Des de petita li van fer apreciar el valor de les paraules, de dir sempre la paraula justa.

Dedicada a la literatura, té escrites dues novel·les: The Mathematics of Love i A Secret Alchemy que tenen versió en castellà com La aritmetica del amor i Una alquímia secreta que eixirà publicada l’any vinent.

I la novel·lista Darwin ens parlà del procés creatiu a la seua família que ja arriba als 200 membres. Un arbre genealògic ple de científics, enginyers, historiadors i poetes. Però realment són dos móns diferents? Com va dir a la xerrada:

Poets see the world like scientists do, with an open mind (els poetes miren el món com ho fan els científics, amb una ment oberta).

I és que el procés creatiu és comú a les dues branques del coneixement, en el que s’ha anant anomenant ciències i lletres.

I és que és ben conegut que Charles Darwin adorava la poesia. El Paradis perdut de Milton era el seu llibre preferit en el viatge en el Beagle. I al final dels seus dies, quan la malaltia ja no li permetia gaudir de les altres arts, només li quedava la música d’Emma com a plaer artístic.

Al Levante podeu llegir l’entrevista que li feren:

Levante-EMV: Emma Darwin: ´Darwin no se explicaría que la especie más avanzada esté destruyendo el planeta’.

La Universitat de València i la Galeria Jorge Juan van inaugurar dissabte passat en aquesta àrea comercial la programació del Mes de l’Astronomia ‘Tras los pasos del astrónomo Jorge Juan’ amb la finalitat de divulgar la figura d’aquest científic nascut a Novelda en 1713 i que amb 22 anys es va embarcar en l’expedició de la Real Acadèmia de les Ciències de París per a mesurar el meridià terrestre en la línia equatorial en Amèrica del Sud.

Després de la presentació d’una placa dedicada a la biografia de Jorge Juan, el director del departament d’Astronomia i Astrofísica de la Universitat de València, José María Martí, va agrair que la Galeria “haja volgut unir-se a la celebració de l’Any Internacional de l’Astronomia que té com a objectius: divulgar aquesta ciència a tots els públics, estimular l’interès per l’astronomia i ajudar a mostrar allò que l’astronomia i la ciència en general fan pel desenvolupament i la millora de les condicions de vida de la humanitat”.

Segueix …

Martí va recordar que en 2009 es commemora el 400 aniversari de la primera observació astronòmica feta amb un telescopi per Galileu Galilei en el 1609. “La descripció que es feia de la realitat física en temps de Galileu, era totalment insatisfactòria per a ell, que veia clar que al coneixement de les lleis de la natura s’arribava per l’experimentació. Açò li va dur a observar per primera vegada els cels amb una ullera de llarga vista i va fer nombroses observacions revolucionàries: va descobrir fases en el planeta Venus, satèl·lits al voltant de Júpiter, cràters, muntanyes i planes en la Lluna, taques en el Sol… Galileu és un dels pares de la revolució científica del Renaixement -juntament amb Copèrnic i Kepler- i a ell li devem en gran mesura el salt a la Modernitat”, va argumentar el professor.

El director de l’Observatori Astronòmic, Juan Fabregat, va subratllar la importància “d’iniciatives com aquesta, de col·laboració entre la Universitat i la Galeria per a donar a conéixer un dels científics valencians més destacats de la nostra història”. Jorge Juan es va interessar molt jove per la ciència “i va optar per convertir-se en marí, doncs en la seua època les universitats encara no estaven tan desenvolupades”, va apuntar. Fabregat, qui també va ressaltar que Jorge Juan va participar en l’expedició, que després de vuit anys, va assolir fer més precisos els càlculs per a fixar la posició terrestre. I com els realitzaven? Precisament basant-se en mètodes astronòmics: utilitzant els satèl·lits de Júpiter.

“En la vocació d’oferir una programació cultural de la Galeria Jorge Juan, complementària al vessant comercial, encaixa molt bé amb aquesta activitat divulgativa d’astronomia, una ciència que, com hem pogut veure aquest matí, genera un gran interès en el públic de totes les edats”, va explicar el gerent de la Galeria, Juan José Martí, qui també va agrair la coordinació de la iniciativa per part de la Càtedra de Divulgació de la Ciència.

TALLERS INFANTILS, MOSTRA FOTOGRÀFICA I CAFÈ CIENTÍFIC

L’exposició fotogràfica ‘L’Univers en les teues mans’, coordinada per Enric Marco, membre del departament d’Astronomia i Astrofísica, mostra imatges espectaculars en gran format. “Són objectes que Galileu ja va observar, però amb una visió més moderna. S’han triat no només pel seu interès científic, sinó també per la seua bellesa artística”, va matisar Marco.

Els tallers didàctics organitzats pels joves científics de l’Associació d’Astronomia de la Universitat de València van tenir ahir una gran participació de xiquets, que van poder realitzar diverses activitats com elaborar rellotges de Sol, pintar planetes o jugar a embolics amb un Sistema Solar. Aquests tallers es realitzaran cada cap de setmana fins a finals de novembre.

A més, el 12 de novembre la Galeria Jorge Juan acollirà un Cafè de la Ciència, un debat distés que tindrà lloc en el restaurant sobre ‘Com seria la vida extraterrestre?’, amb la participació d’astrònoms i professors de la Universitat de València.

La Universitat i la Galería Jorge Juan reivindiquen la figura de l’astrònom valencià. Notícia apareguda a la pàgina web de la Universitat de València el 26 d’octubre 2009.

La feina ha estat intensa les últimes setmanes però els resultats es podran veure a partir del dissabte. Estic content del resultat. Així que si esteu per València o rodalies podeu passar-vos per l’exposició de fotografies astronòmiques o el bar de ciències del 12 de novembre. Esteu invitats…

Us pose la informació institucional….

Amb motiu de la celebració de l’Any Internacional de l’Astronomia, des de la Càtedra de Divulgació de la Ciència de la Universitat de València s’ha proposat un programa de divulgació sobre la figura de Jorge Juan i l’astronomia en general a la Galería Jorge Juan de València. D’aquesta manera, es vol ampliar les vies de difusió de la ciència a altres espais de la ciutat, gens acadèmics, amb un públic divers i, alhora, donar a conéixer la biografia i trajectòria professional del cientí­fic, marí­, diplomàtic i astrònom valencià Jorge Juan.

Les activitats previstes són:

1. Una exposició fotogràfica coordinada per Enric Marco

2. Tallers didàctics sobre astronomia, durant quatre dissabtes

3. Bar de les Ciències titulat: Com seria la vida extraterrestre?

4. La Galeria Jorge Juan també ha organitzat un concurs de redacció i dibuix sobre astronomia per als col·legis de la zona.

I per a l’acte d’inauguració del Mes de l’Astronomia a la Galería Jorge Juan, “Seguint les passes de l’astrònom Jorge Juan“, s’ha preparat una placa commemorativa, on apareixerà la biografia de Jorge Juan, que restarà per sempre a l’espai comercial. Està previst per al pròxim dissabte 24 d’octubre, cap a les 12 del migdia.

La Galeria Jorge Juan està al carrer Jorge Juan, 21 de València, junt al mercat de Colón. Hi ha pàrquing subterrani a la Galeria.

En l’organització i activitats participen la Càtedra, el departament d’Astronomia i Astrofísica, l’Observatori Astronòmic i l’Associació d’Astronomia de la Universitat de València.

L’edició del 18 de juliol passat del diari Levante-EMV portava un fullet de 4 pàgines dedicat al 40è aniversari de l’arribada de l’ésser humà a la Lluna.

D’un dels articles en vaig ser jo l’autor, d’un altre en va ser autor Fernando Ballesteros, astrònom de l’Observatori Astronòmic de la Universitat de València i del qual ja he parlat en aquesta casa de Pols d’estels. L’article que us presente incideix en l’absurditat de la teoria de la conspiració quan es parla del primer viatge humà al nostre satèl·lit ja que tenim mostres geològiques ben visibles.

——————————————————————————————-

El viatge a la Lluna ha estat ple de controvèrsies i fal·làcies, però la veritat és que els astronautes tornaren amb 382 kilos de roques.

El 21 de juliol de fa quaranta anys, dos exploradors caminaren per un terreny desèrtic sota un cel ple d’estrelles, il·luminats per un brillant quart minvant. Una cosa normal si no fóra perquè estaven a quasi 390.000 km de vosté. Es tractava de Neil Armstrong i Buzz Aldrin, que es jugaven la vida al Mar de la Tranquil·litat. Sobre ells, el nostre planeta brillava amb llum encegadora. Si s’imagina una Lluna excepcionalment brillant, es quedarà curt. La Lluna és en realitat molt fosca; només reflecteix un 7% de la llum que li arriba del Sol. Pareix brillant només en contrast amb la foscor del cel nocturn. La Terra, en canvi, reflecteix cinc vegades més llum, però com, a més, és molt més gran, des de la Lluna resulta setanta vegades més brillant que la Lluna des d’ací: literalment fa mal veure-la.

Segueix…

Quan els astronautes de les missions Apol·lo xafaren la Lluna, es queixaren de com d’enlluernadora i de molesta era la Terra. Era una cosa que ningú no s’esperava i que sorprengué considerablement. Aquesta observació és una més de les moltes proves que tenim del fet que sí hi estiguérem.

I és que, després de quaranta anys, cada vegada són més els conspiranòics que posen en dubte aquella gesta: “Si no s’hi ha tornat és perquè, en realitat, mai s’hi va anar“.

A l’Observatori Astronòmic de la Universitat de València sempre hem combatut activament els arguments falaços d’aquests amants del misteri. Un dels més gastats és el de la bandereta onejant al vent.

La fal·làcia consisteix a suposar que l’única manera que té una bandera per onejar és fer-ho amb vent. Però, precisament com no hi ha aire a la Lluna, una bandera hi ha de penjar com un drap i no lluir graciosa. Per això es va instal·lar un bastidor horitzontal en la part superior de l’asta per mantenir la bandera ben visible. Aquesta estructura és molt sensible a les vibracions i funciona com un diapasó; l’acte de plantar-la li transmet vibracions suficients per a fer-la onejar. L’altre argument fal·laç recurrent és el de l’absència d’estrelles en les fotos lunars. Les estrelles brillen molt poc; si ajustem l’exposició perquè hi isquen bé els astronautes i el sòl lunar, les estrelles quedaran subexposades; però, si exposem bé les estrelles, en compte d’astronautes hi veurem taques blanques. Faça una fotografia nocturna amb un objecte brillant en primer pla i veurà que no hi ixen estrelles.

Per a acabar, voldria que em permeteren donar-los dos arguments de pes. Un, concretament, pesa 382 kg. Aquesta és la quantitat de roques que portaren de la Lluna els astronautes de les missions Apol·lo, que estan repartides per laboratoris de tot el món. Són roques impossibles de trobar a la Terra, perquè estan recobertes de microcràters d’impacte per la intempèrie lunar. L’altre és sociològic. Quan l’aventura lunar va tenir lloc estiguérem en plena competència EUA-URSS. La Unió Soviètica tenia espies dins la NASA i una tecnologia equiparable a la dels EUA que li hauria permès detectar el frau immediatament. Tenia bons motius per a revelar un possible engany dels nord-americans: deixar en ridícul el competidor. Però no ho feren. i coneixent els éssers humans, l’única explicació que no ho feren és que no pogueren. Senzillament, perquè fa quaranta anys sí que vàrem xafar la Lluna. I en tornarem.

Fernando Ballesteros
Observatori Astronòmic de la Universitat de València
Foto: AS11-40-5880. Bota d’Aldrin i petjada a la superfície lunar.

Us deixe una petita entrevista que m’han fet al Levante sobre el Lèxic de l’Astronomia de l’AVL que hem fet uns quants astrònoms valencians.

«El vocabulari evitarà interferències del castellà per similituds»

Enric Marco és astrònom de la Universitat de València i coautor del Lèxic de l´Astronomia de l´Acadèmia Valenciana de la Llengua.

S. CASTRO

Creu que conèixer les paraules permet una major divulgació dels coneixements sobre aquesta matèria.

Per què calia fer un lèxic astronòmic en valencià?
L’atracció pels cels estelats és universal i conèixer els termes usuals de l’astronomia és fonamental per a difondre adequadament aquesta ciència en la nostra llengua. Atès que enguany és l’Any Internacional de l’Astronomia, i dins d’un programa d’edició d’altres vocabularis semblants, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua ha editat el Lèxic d’astronomia, i per a aquesta finalitat ha comptat amb la col·laboració dels astrònoms José Joaquín Rodes, de la Universitat d’Alacant, de José Cantó, de la Politècnica de València a la seua seu d’Alcoi i jo mateix, tots tres de la SEA, Societat Espanyola d’Astronomia, que també hi ha donat el seu suport. El vocabulari tracta de fer conèixer els termes usuals però també d’evitar interferències amb el castellà per similitud dels termes. Aquest és el cas de la paraula eclipsi que en castellà és eclipse.

Segueix…

Estrela, estrella o estel?
En la nostra llengua són tres termes equivalents, és a dir, sinònims, encara que s’han d’usar en contextos diferents. La llengua estàndard en contextos cultes sol emprar la paraula estel. És una paraula molt antiga que ja apareix en el Llibre d’Amic e Amat de Ramon Llull i en la Vita Christi d’Isabel de Villena. Estrela és una forma valenciana molt viva i popular, mentre que estrella, encara que acceptat, és clarament un castellanisme que penetrà cap al 1800.

Quins termes astronòmics són més complexos?
En general, els termes més antics, del primers moments de la història de la llengua, ja estan consolidats i poden trobar-se en diversos contextos, com l´astronomia, la navegació, la cartografia, o la literatura (zenit, nadir, nom de constel·lacions). D’altres més moderns provenen directament del llatí. Generalment són cultismes i només cal aplicar les regles usuals de la llengua per a adaptar-los a la llengua moderna (telescopi, constel·lacions modernes, planetes o satèl·lits descoberts en els darrers segles). On hi ha realment més dificultat és en els termes de fenòmens astronòmics que són definits primerament en anglès i la traducció dels quals és, de vegades, problemàtica.

Alguna anècdota sobre confusió de termes astronòmics?
Alguns termes són molt curiosos. Europa, per exemple, que tots associen al nostre continent, era en realitat una princesa fenícia que s’emportà el déu Júpiter, transformat en toro, a l’illa de Creta. És el començament del mite d’Europa. Però també és una lluna gelada, amb un oceà interior, que gira entorn de Júpiter. En descobrir Galileo Galilei els seus satèl·lits, no els posà noms individuals, només el nom de llunes medíceu, en honor a Cosme de Mèdici, gran duc de la Toscana. Més endavant les llunes reberen noms dels amants del déu, entre els quals Europa.

«El vocabulari evitarà interferències del castellà per similituds» Levante-EMV 13 d’octubre 2009.

Hipàtia és considerada la primera astronòma de la història. La seua vida, els seus ensenyaments i la seua tràgica mort han estat portats a la gran pantalla per Alejandro Amenábar en la seua última pel·lícula Agora.

Hipàtia (entre 340-370 – c. 415) fou una filòsofa neoplatònica grecoromana, natural d’Egipte, que va destacar en el conreu de la matemàtica i l’astronomia. Filla de Teó, matemàtic i director del Museu i Biblioteca d’Alexandria, ensenyava filosofia, matemàtiques i astronomia. Tan ella com el seu pare eren pagans en una ciutat en què convivien també població jueva i una creixent comunitat cristiana.

Va viure en una societat convulsa i se la considera l’última representant d’un món grecoromà en decadència enfront d’una nova societat fosca i violenta que donarà pas a l’edat mitjana.

La pel·lícula d’Amenábar reflecteix molt bé aquesta societat problemàtica, amb un cristianisme violent i inculte, on el poder imperial és molt dèbil i el coneixement ja no és valorat.

Segueix…

En una població que ha d’elegir per força el cristianisme, Hipàtia diu que ella només creu en la filosofia. Ella és un ésser lliure en un món on la llibertat de culte i de pensament ja no existeix. Davant de Sinesi de Cirene, bisbe de Ptolemaica i antic deixeble seu, li diu “Tu no pots dubtar del que creus, jo ho he de fer sempre.” I és que aquesta és la missió del científic: dubtar.Precisament a través de les cartes que li enviava el bisbe coneixem la vida d’Hipàtia.

La ciutat d’Alexandria s’ha recreat a Malta, amb el far, les illes existents i el Serapeu, on s’ubicava la Biblioteca. En alguns moments del film el director ha tractat de fer-nos veure la societat alexandrina com si es tractàs d’un documental d’animals, en el qual les matances s’observen de lluny, en un pla en picat, com si les persones foren formigues. Però també apareixen les visions zenitals i els zooms des del carrer fins a l’espai, on la Terra i la Lluna no són més que petits punts a l’espai, com per demostrar-nos la bestiesa dels fanatismes i la seua petitesa intel·lectual.

I una part molt interessant per a mi (és ja deformació professional) ha estat el tractament de l’astronomia antiga. I no m’ha decebut, encara que, com no podia ser d’altra manera en un film d’aquesta mena, ha estat molt simplificat. Els instruments  antics d’observació com ballestes, quadrants, esferes armil·lars i models d’univers geocèntric són molt realistes.

És destacable també la descripció que es fa de les corbes còniques, el cercle, l’el·lipse, la paràbola i l’hipèrbola que, com el seu nom indica, provenen de fer talls amb distinta inclinació en un con. I és que se sap que Hipàtia va fer un tractat sobre aquestes corbes.

Resulta fantàstica l’obsesió d’Hipàtia per conéixer el moviment del cel, per situar les errants o planetes en les seues òrbites correctes, tot fent servir només la raó.

És clar que al guió hi ha hagut l’assessorament d’un astrònom. Antonio Mampaso, investigador de l’Instituto de Astrofísica de Canarias ha col·laborat amb Alejandro Amenábar durant 5 anys en coneixements d’astronomia antiga, maneig d’instruments antics, i ha assistit a molts dels rodatges a Malta.

Com diu Antonio a l’entrevista que li fan arran de l’estrena de la pel·lícula i que us recomane llegir:

Me ha resultado muy emocionante revivir ese hilo inmaterial que nos une, a lo largo de los siglos, a los que se preguntan sobre el universo. Sentir que Aristarco, Ptolomeo, Hipatia, Al Sufi, Galileo, y así hasta Einstein y los científicos actuales, todos se han maravillado y se han preguntado qué hay en el cosmos, cómo son los astros. Han pensado sobre ello y han encontrado respuestas. No siempre han sido respuestas verdaderas, claro, pero sí honradas.

Tan de bo totes les pel·lícules que parlaren de ciència estigueren tan ben assessorades.

Així que tracteu de veure el film abans que el traguen de la cartellera. No us decebrà…

Aquesta setmana s’han lliurat els premis Nobel de l’any 2009 i el que correspon a la Física ha estat realment justificat. Enguany l’inventor de la fibra òptica, Charles K. Kao, i els del dispositiu CCD, Willard S. Boyle i George E. Smith, han estat els guardonats amb el premi Nobel de Física, la quantitat econòmica del qual correspon la meitat per al primer i l’altra meitat per als altres dos.

De la fibra òptica, tot i reconéixer la seua importància en les comunicacions actuals, no en vaig a parlar. Tanmateix del dispositiu CCD no puc deixar d’explicar la seua importància i el seu ús extens en tan gran mesura que sense aquest dispositiu la societat actual seria ben diferent. No només el seu us és general en astronomia, i per això en parle en aquest bloc, sinó que també ho és a la societat.

Però que és un dispositiu CCD o més usualment CCD? Algú sap que és això? A primera vista sembla algun artilugi tecnològic que pocs fan servir però res més allunyat de la realitat. Estic segur que a casa en teniu 2 o 3  ja que la CCD és el sensor digital que converteix les imatges en corrents elèctrics i permet obtenir fotografies digitals. Està, per tant, a tots els telèfons mòbils amb càmera, a les càmeres digitals i a les càmera de vídeo, tant domèstiques com professionals.

Tot va començar amb un efecte inexplicat pel qual la llum és capaç d’arrancar electrons d’un metall. I Albert Einstein ho va solucionar l’any 1905…
Segueix…

A finals del segle XIX i principis del XX un efecte desconcertava els físics. Una llum incident sobre la superfície d’un material, normalment metall, és capaç d’arrancar electrons. Mirant la llum com una ona, que ho és, no hi havia explicació possible. Einstein ho explicà proposant que la llun consisteix de petites partícules, que ara anomenem fotons, que porten energia que és proporcional a la seua freqüència.
Els electrons de la matèria absorbeixen aquesta energia que necessiten per escapar-se del material.

Einstein publicà els seus resultats aquell any miraculós (per a ell) de 1905. L’efecte fotoelèctric només s’explica si la llum es comporta com a partícula, no com a ona. Tanmateix altres efectes indiquen que també és una ona…  Quin gran misteri és la llum…

L’efecte fotoelèctric s’aplica a tota mena de detectors, el més conegut dels quals és el que fa tancar les portes dels ascensors. També és a la base de la fotosíntesi per la qual les plantes s’alimenten del carboni del CO₂ de l’aire mitjançant la llum solar.

Albert Einstein rebé el Premi Nobel de Física de 1921 “pels seus serveis a la física teòrica i, especialment, pel seu descobriment de la llei de l’efecte fotoelèctric“.

I que passaria si aquests electrons ejectats es pogueren comptar i transportar per un cable elèctric? A primer cop d’ull està clar que quan més fotons incidents més electrons tindrem i per tant més corrent elèctric.

Si construïm una malla amb elements suficientment petits d’un material capaç d’ejectar electrons amb la llum incident, cada element de la qual anomenarem píxel, i sobre aquesta malla projectem una imatge formada per un element òptic (càmera, telescopi, etc…), la llum de la imatge provocarà un allau d’electrons en cada píxel. Els més allumenats tindran molts electrons, el que no s’allumenen no en produiran cap o molt pocs.

Si som capaços de treure aquest electrons produïts en cada píxel individual sense mesclar-los amb els dels altres píxels, serem capaços de reproduir digitalment la imatge lluminosa. I això és el que van aconseguir George Smith i Willard Boyle dels Laboratoris Bell l’any 1969. Mitjançant un ingeniós sistema de variació de voltatge amb els píxels contigus, la càrrega elèctrica és transportada cap a fora de la matriu de píxels per finalment combinar-se per formar una imatge digital. És el que s’anomena procés de lectura, necessita un temps i és el causant que en les primers càmeres es trigara una mica en poder fer una segona foto. El dispositiu s’anomena Charge Coupled Device (CCD), en català, Dispositiu de Càrrega Acoblada.

Ací dalt teniu un esquema que és un símil d’una CCD amb pluja (que fa de llum), pots (píxels) i el transport de l’aigua recollida (electrons) cap a la línea de transferència de càrrega.

En astronomia, la CCD ha substituït totalment la fotografia analògica, la de rodet,  des de principis dels anys 90. Els astrònoms van estant provant i millorant la CCD durant tota la passada dècada fins que finalment la tecnologia va passar a l’àmbit domèstic. I ara les càmeres digitals són ja a l’abast de tothom. I a més fa poc va eixir la nova tecnologia CMOS que és semblant a l’explicat anteriorment però el corrent elèctric produït en cada píxel es recull directament sense transport pels altres píxels. Això fa el dispositiu molt més ràpid amb un temps de lectura sensiblement menor.

Sense la contribució dels guardonats George Smith i Willard Boyle, avui encara faríem les fotos amb les càmeres de rodet. I el món seria molt menys digital….

Imatge:
1.- CCD.
2.- Simulació amb aigua del funcionament d’una CCD. Cornell University

La tardor ja ha enfilat el seu camí, amb una entrada contundent de pluges que han molestat algunes observacions previstes, fins i tot a l’altra banda de la nostra mar interior.

Ara tenim uns dies de bonança i podem aprofitar les nits per admirar el planeta Júpiter que continua presidint el cel del mes d’octubre durant tota la nit. I a més si us dediqueu a veure el cel abans de l’eixida del Sol, cap a les 7 del matí podreu veure el ball celeste de tres planetes: Venus, Mercuri i Saturn. Ara estan alineats però s’aniran ajuntant i separant al llarg del mes.

I, amb un telescopi, encara que siga menut, podem comprovar com es compleixen les lleis de la mecànica celeste i veure els eclipsis i ocultacions mútues d’alguns dels satèl·lits jovians. Ajusteu els vostres rellotges i mireu com va apagant-se alguna lluna durant uns minuts.

I destacar també les activitats previstes de l’Any Internacional de l’Astronomia, que aniré ampliant en pròxims apunts, sobretot les Nits de Galileu, activitat d’abast planetari per observar els mateixos objectes celestes que mirà i estudià el savi toscà fa 400 anys.

Segueix…

La tardor enfila el seu camí i el cel va mostrant les constel·lacions precises, com un immens rellotge còsmic que va mostrant els mesos al firmament. És el temps en el que el Triangle Estival va poc a poc amagant-se cap a l’oest acabant el seu mandat celeste. I van apareixent el quadrat de Pegàs, el cavall alat d’Hèrcules i la princesa encadenada, Andròmeda, que amaga prop de la seua cintura la galàxia veïna del mateix nom. Algun dia parlaré de les desgràcies de la pobra princesa i del seu destí tràgic…

El planeta Júpiter continua sent el rei del cel d’octubre. Penjat a la constel·lació de Capricorni, ara és realment fotogènic. Amb un petit telescopi ja podem veure les bandes de núvols, la Gran Taca Roja, immensa tempesta de gas amb vent de 400 km/h.

També podem veure els seus quatre satè·lits principals que ara coneixem per Ió, Europa, Ganímedes i Cal·listo, noms d’uns quants amants, masculins o femenins del cap del Panteó de l’Olimp. Aquest mes també podem veure un fenomen no gens usual entre ells, els eclipsis mutus i les ocultacions.

Així, un temps prudencial abans de l’hora justa i amb el telescopi preparat  mirant cap al planeta, podreu veure algun eclipsi en el que dos satèl·lits que estan separats i que brillen de la manera usual, de sobte, durant uns minuts, la lluminositat d’un d’ells minva molt en entrar dins l’ombra que produeix l’altre satèl·lit.

També hi haurà alguna ocultació, fenomen pel qual dos satèl·lits s’alinien amb la Terra i el que està en la posició més pròxima a Júpiter desapareix temporalment.

Aquest mes tindrem 5 fenòmens d’aquest tipus, en el que la lluna Europa pràcticament desapareixerà del cel durant uns 5 a 8 minuts.

Tindrem:

• 3 d’octubre, dissabte, 22 h 20 min, hora oficial, Ió eclipsa Europa durant 5 minuts
• 10 d’octubre, dissabte, 22 h 45 min, hora oficial, Ió oculta Europa durant 6 minuts.
• 11 d’octubre, diumenge, 00h 44 min, hora oficial, Ió eclipsa Europa durant 4 minuts.
• 16 d’octubre, divendres, 23h 10 min, hora oficial, Ganímedes oculta Europa durant 8 minuts.
• 18 d’octubre, diumenge, 01h 02 min, hora oficial, Ió oculta Europa durant 5 minuts.

Ànim traieu els telescopis i tracteu d’observar els fenòmens. No és difícil de fer-ho. Ja em direu.

Cap a l’est també tindrem festa al cel. Poc abans de l’eixida del Sol, cap a les 7 del matí, podreu veure el ball còsmic de tres planetes.

La imatge que acompanya l’apunt mostra el que es veurà la matinada del 5 d’octubre. Tres planetes brillants: Venus dalt, Mercuri al mig i Saturn prop de l’horitzó.

El dia 8, però la cosa canviarà. El moviment de la Terra al voltant del Sol combinat amb els dels planetes farà que aquest dia Mercuri i Saturn estiguen quasi superposats, separats només per 19′, un poc més de la meitat del diàmetre aparent de la Lluna i que farà que siga possible veure’ls junts a través d’un telescopi.

El dia 10 tornaran a estar alineats però ara serà Saturn qui es trobarà al mig dels altres dos.

El dia 13 tornarem un altre encontre pròxim, ara entre Saturn i Venus que només estaran a 35′, un poc més que un diàmetre aparent lunar.

I el dia 16 la Lluna, amb una molt fina il·luminació a la part esquerra  (difícil de veure!!),  s’unirà al trio planetari poc abans de l’eixida del Sol.

Cap al final del mes Mercuri ja estarà tan prop del Sol que serà inobservable.

Les fases de la Lluna seran les següents: 4 d’octubre, lluna plena, l’11 d’octubre, quart minvant mentre que el 18 d’octubre serà lluna nova i el 26 d’octubre, quart creixent.

I les activitats de l’Any Internacional de l’Astronomia continuen. Una exposició d’imatges astronòmiques ens espera a València les pròximes setmanes i de la qual ja us en parlaré. I el cap de setmana del 22 al 24 d’octubre farem les Nits de Galileu. Els astrònoms amateurs i professionals eixiran altra vegada al carrer per mostrar el Sol, els satèl·lits de Júpiter, la Lluna i moltes de les meravelles del cel. Continuaré informant…

Informació sobre els fenòmens mutus entre satèl·lits de Júpiter obtinguda de l’Agrupació Astronòmica de la Safor.

Foto: Aspecte del cel mirant cap a l’est a les 7 de matí el 5 d’octubre. Stellarium.

Vas corrent a veure la resta de la família i ells han vist com es movia el sofà i la taula. Està ja ben clar. Un nou moviment sísmic ha ocorregut a la Safor amb una durada d’uns 5 segons…

Mires a la web de l’Instituto Geográfico Nacional, al servei de Sismologia, i efectivament l’epicentre del sisme s’ha situat a una desena de quilòmetres mar endins, a 7 km de fondària i amb una intensitat de 3,5.

Us deixe les dades del petit sisme.