Pols d'estels

El bloc d'Enric Marco

Arxiu de la categoria: Sistema solar

Cap a Europa també en català

0

La pròxima missió a Europa, el segon satèl·lit de Júpiter, la Europa Clipper de la NASA serà llançada d’ací 7 mesos, el 10 d’octubre de 2024. I per primera vegada s’hi ha inclòs el català com a llengua representant de les llengües de la Terra en una missió enviada a l’espai en una placa commemorativa que recorda la connexió que ens lliga, com a habitants de la Terra, amb la lluna gelada.

Europa és una lluna singular. La seua coberta de gel li dona un aspecte diferent, les línies rectes, corbades de la superfície són esquerdes de les clapes de gels, en un sistema caòtic gelat molt semblant a l’Antàrtida terrestre.

Però Europa és molt més que un satèl·lit congelat. Fa anys es va descobrir que sota la coberta de gel d’uns 50 km de gruix s’hi amagat un oceà, un mon líquid d’aigua salada. Sembla que les marees del gegant Júpiter, l’astre que domina el sistema, remouen periòdicament l’interior de la Lluna, cosa que li proporciona un calor intern suficient per mantindre l’aigua interna en fase líquida.

Potser aquest entorn europeu és molt semblant al que presentaven els oceans primitius de la Terra, amb fumaroles d’aigua calenta, provocant un ambient favorable a l’aparició de la vida. Per a aquesta analogia, la lluna Europa ha estat en la mira dels científics per tractar de determinar si hi ha traces de vida, encara que siga microscòpica.

NASA/Jet Propulsion Laboratory-Caltech

La NASA i d’altres agències espacials i també el món acadèmic somien en l’exploració de la lluna, en foradar la dura capa de gel i soltar-hi minirobots submarins per buscar possible vida en aquell mon aquàtic.

Tres anys i 72 vols després, Ingenuity acaba

2

Les vistes aèries sobre un altre planeta s’han acabat. L’helicòpter Ingenuity, que arribà a Mart en la panxa del robot explorador de la NASA Perseverance a principis de 2021, ha acabat la seua missió després del seu 72é vol, havent depassat llargament els cinc vols previstos. L’aterratge del seu darrer vol va ser violent i sembla que una o dues de les seues aspes van sofrir danys que l’inhabiliten per a continuar volant. Una llàstima però, després de tres anys, Ingenuity ha completat amb èxit el programa per demostrar que la tecnologia usada és factible en una atmosfera tan lleugera com la del planeta roig. La futura exploració robòtica de Mart serà mixta, amb robots rodant per la superfície ajudats per drons que els acompanyaran i faran d’exploradors des de les altures.

El passat 18 de gener l’equip d’enginyers que controla Ingenuity va planificar que l’helicòpter fera un breu vol vertical per determinar la seua ubicació després d’executar un aterratge d’emergència en el vol anterior. Les dades mostren que, tal com estava previst, l’helicòpter va assolir una altitud màxima de 12 metres i va planejar durant 4,5 segons abans de començar el descens a una velocitat d’un metre per segon.

No obstant això, a 1 metre d’altura, l’Ingenuity va perdre el contacte amb el ròver Perseverance, que serveix com a relé de comunicacions amb la Terra. L’endemà es van restablir les comunicacions i es va transmetre més informació sobre el vol als controladors terrestres de la NASA JPL. Les imatges revelaren danys a la pala del rotor diversos dies després. Encara s’estan investigant la causa de la interrupció de les comunicacions i l’orientació de l’helicòpter en el moment de l’aterratge.

Ingenuity detecta l’ombra de la seva pala de rotor danyada: després del seu vol número 72 el 18 de gener de 2024, l’helicòpter Ingenuity Mars de la NASA va capturar aquesta imatge en color que mostra l’ombra d’una de les seves pales de rotor, que es va danyar durant l’aterratge. Crèdits: NASA/JPL-Caltech.

Ha estat una llarga missió que ha durat gairebé 1.000 dies marcians, 33 vegades més del previst originalment. Per aconseguir-ho va caldre actualitzar Ingenuity amb la capacitat de triar de manera autònoma llocs d’aterratge en terrenys perillosos, tractar amb un sensor mort, netejar-se els panells solars després de tempestes de pols i operar des de 48 aeròdroms diferents. A més va realitzar tres aterratges d’emergència i va sobreviure a un fred hivern marcià.

Dissenyat per funcionar durant la primavera, Ingenuity no va poder alimentar els seus escalfadors durant la nit durant les parts més fredes de l’hivern, cosa que va provocar que l’ordinador de vol es congelava i es reiniciava periòdicament.

Com Flyer, l’avió pioner dels germans Wright, Ingenuity ha estat un pioner de l’aviació en un món diferent de la Terra. De fet, un petit fragment de l’avió dels Wright es troba en l’interior de l’helicòpter marcià.

No podrem tindre una darrera foto d’Ingenuity ja que el ròver Perseverance s’hi troba massa lluny així que ens haurem de conformar amb les fotos familiars més reeixides com la que encapçala el text. Veurem un altre helicòpter volant en mons extraterrestre en un temps prudencial o caldrà esperar-se fins l’arribada del Dragonfly a Tità, la lluna de Saturn, allà pel 2034?

Mes informació:

After Three Years on Mars, NASA’s Ingenuity Helicopter Mission Ends, NASA, 25 gener 2024.

Imatges:

1.- Perseverance guaita l’enginy: l’helicòpter Ingenuity Mars de la NASA el 2 d’agost de 2023 en una imatge en color millorada capturada per la càmera Mastcam-Z a bord del rover Perseverance Mars. JPL/Caltech-ASU/MSSS.

La sonda Juno de la NASA sobrevola Io

0
Publicat el 4 de gener de 2024
Imatge millorada d’Io. Accidents recognoscibles (en roig volcans, en taronja les calderes —pastera—, en verda bugades —fluctus—, en groc planes —regi—i en blava muntanyes —muntes—. El pol nord està a l’esquerra de Vivasvant Pastera 30 dicembre 2023 (NASA / SwRI / MSSS / Alain Mir)

La sonda Juno de la NASA va ser llançada el 2011 per a estudiar principalment el planeta Júpiter. Els vents i l’interior del planeta son el seu primer objectiu, però, ara que ha acabar la seua missió principal s’està dedicant a estudiar tres dels quatre satèl·lits galileans i ja ens ha oferit belles estampes de Ganimedes, Europa i Io. El problema és que la càmera JunoCam no està preparada per estudiar objectes tan petits si no s’hi aproxima molt. Primerament el camp d’observació és de 58º,  molt ample per captar gran part del disc de Júpiter de prop però inútil per captar les llunes a distància. A més, a causa de les limitacions de telecomunicacions, s’esperava que Juno només pogués retornar uns 40 megabytes de dades de la càmera durant cada període orbital. La velocitat mitjana de dades d’uns 325 bits per segon limita el nombre d’imatges que es capturen i es transmeten durant cada òrbita a entre 10 i 100, depenent del nivell de compressió utilitzat.

Juno de la NASA prop de Júpiter. Recreació.

Amb aquestes limitacions, dissabte passat 30 de desembre la sonda Juno va realitzar un sobrevol sobre la lluna Io que la situà a només 1500 km de la superfície. Les imatges que va aconseguir són realment espectaculars. Es veuen algunes muntanyes que poden arribar a 10 km d’altura que projecten llargues ombres, com els de Kinich Ahau Patera prop del terminador. Però el que fa singular Io és la gran quantitat de volcans que cobreixen la superfície. Cràters, calderes, colades de lava són els components principals. La major part de la superfície d’Io està composta per planures extenses recobertes de sofre i diòxid de sofre solidificat.

Amb aquest i dels sobrevols anteriors s’ha pogut determinar que actualment hi ha 266 volcans actius a la lluna. D’aquesta manera es pot afirmar que Io és, en proporció, el món més actiu del Sistema Solar, a causa de l’escalfament de marea que pateix amb Júpiter i altres satèl·lits galileans.

L’atracció gravitatòria d’Io sobre la sonda Juno durant el sobrevol del 30 de desembre ha reduït l’òrbita de la nau espacial al voltant de Júpiter de 38 dies a 35 dies. L’òrbita de Juno es reduirà encara més fins a 33 dies després del sobrevol del 3 de febrer.

Més informació:

La sonda Juno sobrevuela Ío: el mundo con 266 volcanes activos. Eureka. Daniel Marin. 2 gener 2024.

NASA’s Juno to Get Close Look at Jupiter’s Volcanic Moon Io on Dec. 30. Nasa. 27 desembre 2023.

i etiquetada amb , , , | Deixa un comentari

Ja ve l’hivern

0

Finalment arriba l’hivern. Sembla que hem deixat les calorades estiuenques de les darreres setmanes i ja comença a fer fred. Ara, això sí, no plou enlloc del país. De manera que després d’una tardor seca, finalment, de manera oficial, posem punt i final a la tardor i entren a l’hivern.

Aquesta matinada a les 4:27 h del 22 de desembre ja haurem donat la benvinguda a l’hivern. Haurà estat el moment del solstici d’hivern. El Sol que, dia rere dia, ha anat assolint una altura cada vegada més baixa a migdia, amb un increment de la llargada de les ombres i amb l’entrada cada vegada més profunda de la llum solar en les nostres cases, ha arribat finalment al seu punt més baix al cel, a 23º 27′ per sota de l’equador celeste.

Per contra, avui, el Sol es veurà a la màxima altura a l’hemisferi sud. Allí comença l’estiu austral. A Austràlia o Argentina ja van a la platja i Nadal i Any Nou se celebra en manega curta.

Posició de l’hemisferi nord de la Terra i inclinació dels raigs solars per a la latitud de 40º (aprox. Castelló de la Plana) avui el 22 de desembre. Nebraska Astronomy Applet Project.

Avui el Sol, vist des de qualsevol indret del nostre país, fa un camí ben curt al cel, amb molt poca alçada respecte a l’horitzó sud. L’eixida del Sol ocorre aquests dies molt prop del sud-est. Mentre van passant les hores, l’altura de l’astre va creixent fins assolir una alçada màxima de només uns 26,6º a migdia. Després davallarà per pondre’s prop del sud-oest. Un camí que, a València, fa en 9 h i 22 min. Avui, per tant, serà el dia més curt de l’any i la nit més llarga.

Esfera celeste. Equinox és la línia de l’equador celeste i el camí que recorre avui el Sol, el dia del solstici d’hivern, és el December solstice.

Passat, però, uns dies, el Sol semblarà renàixer. De mica en mica el Sol assolirà alçades majors al migdia i, per tant, les hores de llum augmentaran. Aquest renaixement del Sol, de l’astre rei, a partir del solstici d’hivern ha estat percebut per moltes civilitzacions antigues com un fet cabdal del calendari i de les seues mitologies. Per aquest fet molts edificis antics van ser orientats cap al punt de l’eixida del Sol el dia del solstici d’hivern. La Seu de Palma és l’exemple més bonic i més nostrat. Allí podrem admirar aquests dies l’espectacle del calidoscopi de la Seu. I això és així ja que la catedral es va construir amb una azimut respecte al Nord de 120º de manera que es troba exactament orientada respecte a l’eixida del Sol del solstici d’hivern.

Amb aquesta orientació el Sol, en eixir per l’horitzó, projecta els rajos que travessen simultàniament les dues rosasses de la Seu, entrant per la més occidental i sortint per la més oriental, la que es troba sobre la porta principal. I l’efecte és espectacular amb la posada en marxa d’un calidoscopi de colors. Els vitralls de les rosasses mostren un ventall de vermells tal com un calidoscopi còsmic anunciant-nos uns dies més benignes.

El calidoscopi de la Seu de Palma observable al voltant del solstici d’hivern. Maria Victòria Secall.

Imatge: Postals d’hivern 19. Ferran Turmo Gort. Alàs de Balaguer. Gener 2008. CC BY-NC-SA 2.0 Deed

Ja són aquí els Gemínids 2023, la pluja d’estels del desembre

0

Una de les pluges d’estels més intenses de l’any, la dels Gemínids, és a punt d’arribar. La nit del 14 al 15 de desembre serà el moment en què aquesta pluja de meteors arribarà a la màxima intensitat, amb una activitat que ja va començar el 4 de desembre i que durarà fins el 17. Té una taxa màxima observable de 120 meteors per hora, i per això és una de les més destacables de l’any, juntament amb els Perseids de l’agost. Però les xifres poden ser molt variables.

Continua a Ja són aquí els Gemínids 2023, la pluja d’estels del desembre, Clara Ardévol Mallol, Vilaweb, 13 de desembre 2023.

Sobrevol d’un asteroide amb doble sorpresa

0

El primer de novembre la nau Lucy de la NASA completà amb èxit el sobrevol de l’asteroide Dinkinesh, una petita roca espacial de només 790 metres situada en el cinturó d’asteroides entre Mart i Júpiter. Dinkinesh és el primer dels 10 asteroides que la sonda visitarà durant els pròxims 12 anys.

Lucy, una sonda planetària d’uns 13 metres d’ample, va ser llançada el 16 d’octubre de 2021 per explorar els dos grups d’asteroides que precedeixen i segueixen a Júpiter en la seua òrbita. Aquests grups d’asteroides anomenats troians se situen 60º per davant (camp grec) o 60º per darrere (camp troià) i sempre han estat un punt d’interès per saber com es formaren els dos grups d’objectes i el perquè els grecs són més nombrosos que els troians. També ens interessa conèixer-los bé per la seua relació amb la formació del sistema solar.

Lucy passà a només 425 km de distància de Dinkinesh a una velocitat de 4,5 km/s. L’asteroide té un aspecte de meló, amb la part equatorial més ampla, com l’asteroide Bennu. Tanmateix no té l’aspecte de pila de runes com aquell sinó que sembla més compacte. Les imatges que envià van ser una sorpresa ja que l’asteroide té una lluna, que ha rebut el nom provisional de Dinkinesh B.

Un gràfic que il·lustra el moviment de la nau espacial Lucy de la NASA i la seua plataforma d’apuntament d’instruments (IPP) durant la trobada amb l’asteroide Dinkinesh. El sistema de seguiment terminal de la nau espacial està dissenyat per controlar activament la ubicació de Dinkinesh, i permet que la nau espacial i l’IPP es moguen de manera autònoma per no deixar d’observar l’asteroide durant la trobada. Les fletxes grogues, blaves i grises indiquen les direccions del Sol, la Terra i Dinkinesh, respectivament. La fletxa vermella indica el moviment de la nau espacial. Una animació està disponible ací. NASA/Goddard/SwRI

La primera imatge d’aquest apunt mostra la “sortida de la lluna” del satèl·lit a mesura que emergeix de darrere de l’asteroide Dinkinesh tal com la va veure la càmera Lucy Long-Range Reconnaissance Imager (L’LORRI). Aquesta és de les imatges més detallades que va retornar la nau espacial Lucy durant el seu sobrevol de l’asteroide. Des d’aquesta perspectiva, el satèl·lit es troba darrere de l’asteroide primari. La imatge s’ha afinat i processat per millorar el contrast.

Dinkinesh, per tant, és un asteroide binari, cosa que no s’havia pogut veure des d’observatoris en terra ni des de Lucy en els dies previs a l’aproximació. La nova lluna té només 220 m de diàmetre i en la imatge sembla pegada per un efecte de perspectiva.

L’asteroide Dinkinesh i el seu satèl·lit vist per la Lucy Long-Range Reconnaissance Imager (L’LORRI) quan la nau Lucy va sortir del sistema. Imatgepresa a les 1700 UTC del 1 de novembre de 2023, uns 6 minuts després de la màxima aproximació, des d’una distància d’aproximadament 1630 km. Des d’aquesta perspectiva, es revela que el satèl·lit és un binari de contacte, la primera vegada que es veu un binari de contacte orbitant un altre asteroide. NASA/Goddard/SwRI/Johns Hopkins APL

Dues hores abans de l’encontre la sonda va canviar l’orientació per permetre que les càmeres captaren l’asteroide sense entrebancs. Això va causar que l’antena d’alt guany deixarà d’apuntar a la Terra. No podia haver transmissió directa d’imatges, per tant. Així que la totalitat de les imatges recollides durant l’encontre no foren descarregades fins passats uns dies i, llavors va ser quan la trobada amb l’asteroide ens donà la segona sorpresa. La lluna és realment un doble objecte en contacte (binari de contacte), amb un aspecte semblant a Arrokoth, el cos observat per la sonda New Horizons el primer de gener de 2019. També és un binari de contacte el cometa 67P/Churyumov–Gerasimenko.

Basant-se en la informació rebuda, l’equip ha determinat que la nau espacial gaudeix de bona salut“, va escriure l’equip de la NASA en una publicació del blog de la missió després que es produïra el sobrevol.

La nau espacial Lucy de la NASA amb els panels solars desplegats només al 98%. NASA/GSFC

La missió Lucy rep el nom de l’esquelet d’Australopithecus afarensis d’un individu que va viure fa uns 3,2 milions d’anys. Va ser descobert pel paleoantropòleg Donald Johanson el 1974 a 150 quilòmetres d’Addis Abeba, Etiòpia. Precisament el següent objectiu de la missió és visitar l’asteroide de 4 km DonaldJohanson el 20 d’abril de 2025. En principi no era previst de visitar l’asteroide Dinkinesh però es va creure convenient provar els instruments en un objectiu real que estiguera pel camí de la sonda. El passat gener es va elegir el petit asteroide 1999 VD57, i per afinar millor la relació amb l’homínid va ser reanomenat com a Dinkinesh, nom en amhàric, llengua oficial d’Etiòpia, del fòssil Lucy.

Aquesta missió va rebre el nom de Lucy perquè de la mateixa manera que aquell fòssil va revolucionar la nostra comprensió de l’evolució humana, esperem que aquesta missió revolucioni la nostra comprensió de l’origen i l’evolució del nostre sistema solar “, va dir Keith Noll, científic del projecte Lucy, del Goddard Space Flight Center de la NASA. a Greenbelt, Maryland. “Estem emocionats de tenir una altra oportunitat d’honorar aquesta connexió“.

La NASA i la Unió Astronòmica Internacional sempre s’ho prenen seriosament això dels noms.

Trajectòria de la missió Lucy de la NASA, dirigida pel Southwest Research Institute. La nau espacial Lucy volarà cap a l’asteroide del cinturó principal DonaldJohanson. A continuació, Lucy estudiarà sis troians diversos i científicament importants: Eurybates, Polymele, Leucus, Orus i els troians binaris Patroclo i Menoetius, des d’agost de 2027 fins a març de 2033. SwRI

La missió Lucy és part de l’ambiciós esforç de la NASA per revelar secrets del passat del nostre sistema solar. Encara que Lucy també passarà per alguns asteroides com ara DonalJohanson, l’objectiu principal de la sonda és volar prop d’alguns asteroides troians més distants que orbiten al voltant del Sol per davant i darrere de Júpiter com a feixos de cudols lligats a les marees gravitacionals d’un planeta gegant. Els científics estan interessats a aprendre més sobre aqueixos troians perquè es creu que són relíquies antigues del sistema solar, com a peces addicionals de Lego de la caixa que va construir els planetes.

Més informació:

La sonda Lucy sobrevuela el asteroide binario Dinkinesh, Daniel Marín. Eureka, 3 novembre 2023.

I el dissabte la Lluna s’enfosquí

0
Imatge del màxim de l’eclipsi. Càmera Reflex Canon 50 mm. Núria Marco.

Dissabte 28 d’octubre poguérem gaudir d’uns dels espectacles més bonics de la natura. Tal com era previst, la Lluna tornà a amagar-se darrere de la Terra en la nit del canvi d’hora. Com que l’eclipsi lunar era parcial atès que el nostre satèl·lit només fregà suaument l’ombra de la Terra, no poguérem admirar els bells canvis de color de la superfície lunar, blanca i brillant abans de l’eclipsi, ben rogenca quan la Lluna es troba tot submergida en la foscor terrestre. Ara només observarem una petita zona enfosquida en la part inferior del nostre satèl·lit.  L’observació d’un eclipsi, siga solar o lunar, si som una mica sensible al comportament de la natura, sempre ens du a experimentar l’elegància dels moviments dels astres celestes i a gaudir de la capacitat dels humans per desentranyar-ne els misteris.

Els eclipsis lunars ocorren quan el Sol, la Terra i la Lluna estan alineats. La Lluna, per tant, està en fase de plena. Per pura geometria és el moment en que el nostre satèl·lit entra dins de l’ombra que projecta la Terra cap a l’espai a causa de la llum solar.  Dissabte, en vorejar només la part superior de l’ombra terrestre, la Lluna s’anà enfosquint per la part inferior esquerra, fins a fer fosc un 12% del disc lunar.

Final de l’eclipsi. Càmera compacta Lumix Panasonic. Enric Marco.

Ja era les 21:30 passades quan un observador atent podia veure que a la Lluna se l’estaven menjant per baix. La negror inferior anà augmentant fins que cap a les 22:14 arribà a cobrir una huitena part del disc lunar. La major part de la població no se n’assabentà però per ací i per allà s’hi veien curiosos que es preguntaven que li passava a la Lluna. Alguns tractaven de fer-li fotos amb el mòbil però l’òptica del dispositiu no permetia de treure’n cap imatge decent.

Final de l’eclipsi amb Júpiter visible baix a l’esquerra. Amb càmera Lumix. Enric Marco.

Tot acompanyant la Lluna eclipsada s’hi podia veure, en la direcció de les 7 hores (baix a l’esquerra), un objecte estel·lar ben brillant. Era el planeta Júpiter, el rei dels planetes del cel en aquests moments, ara que Saturn va de baixada.

Imatges de Núria Marco i Enric Marco. Millorades amb Gimp.

i etiquetada amb , | Deixa un comentari

Tot esperant l’eclipsi del dissabte

0
Eclipsi parcial de Lluna, 25 d’abril 2013. Víctor Suau.
Dissabte tornarem a gaudir d’uns dels espectacles més bonics de la natura. La Lluna tornarà a amagar-se darrere de la Terra en la nit del canvi d’hora, del dissabte 28 al diumenge 29 d’octubre. En aquesta ocasió l’eclipsi lunar serà parcial atès que el nostre satèl·lit només fregarà suaument l’ombra de la Terra. Així tindrem un petit eclipsi per festejar el canvi d’hora. L’observació d’un eclipsi, siga solar o lunar, sempre ens porta a experimentar l’elegància dels moviments dels astres celestes i a gaudir de la capacitat dels humans per desentranyar-ne els misteris.Els eclipsis lunars ocorren quan el Sol, la Terra i la Lluna estan alineats. Per pura geometria és el moment en que el nostre satèl·lit entra dins de l’ombra que projecta la Terra cap a l’espai a causa de la llum solar. La Lluna, que estarà en fase de plena, va enfosquint-se per la part esquerra adquirint a poc a poc una tonalitat rogenca.
En el nostre cas l’eclipsi del 28 d’octubre només serà un eclipsi parcial de molt baixa magnitud (0,12). És a dir només que s’arribarà a enfosquir el 12% del disc lunar, principalment la part inferior. Serà visible durant alguna de les fases a Àsia, Oceania, Europa, Àfrica i Amèrica oriental.

Seqüència de l’eclipsi parcial de Lluna del 28 d’octubre de 2023. Per a Barcelona i Palma és molt semblant. OAN.

Un gràfic semblant pot veure’s a la web de l’Observatori Astronòmic de Madrid. Per a les ciutats de Palma i de Barcelona les previsions son semblants.

Com es pot veure en l’esquema adjunt realitzat per l’astrònom expert de la NASA, Fred Espenak, l’eclipse tindrà diverses fases. Cal tindre en compte primerament que l’horari està en Temps Universal (UT). Per obtindre les hores de les diverses fases en hora oficial només cal sumar-hi 2 hores. No parlaré de la fase penombral (zona gris) ja que l’enfosquiment lunar serà mínim. El primer moment interessant serà quan la Lluna, durant el seu moviment orbital (de dreta a esquerre, vist des de la Terra) toque el con d’ombra terrestre. Serà el punt U1 i ocorrerà a les 21:35 (hora oficial, arrodonit als minuts). A partir d’aquest moment la Lluna s’anirà enfosquint d’esquerra a dreta. Començarà l’eclipsi lunar parcial.

Serà a les 22:14 quan la Lluna es trobarà en el màxim de l’eclipsi. A partir d’aquest moment la part enfosquida anirà minvant fins que l’eclipsi parcial acabe a les 22:52 (U4) quan el disc lunar abandone l’ombra terrestre. No s’espera que la part enfosquida de la Lluna es faça rogenca.

L’eclipsi parcial de la Lluna no serà gran cosa i passarà inadvertit per a la majoria de la població. Tanmateix seguir el fenomen sempre és interessant per admirar els delicats moviments de la Lluna al voltant de la Terra i els jocs de llum i claror que juga am el Sol. Tot això esperant el gran espectacle de l’eclipsi de Sol que travessarà el nostre país el 12 d’agost de 2026. D’això ja n’anirem parlant.

L’estiu acaba i deixa pas a la tardor

0

L’estiu més calorós de la història recent ens abandona finalment per deixar pas a la tardor. Desenes de nits tòrrides queden enrere i després de dues DANES seguides i una setmana de tempestes elèctriques arriba finalment la tardor.

L’estiu astronòmic s’acaba oficialment avui, 23 de setembre. El Sol, en el camí aparent al cel seguint l’eclíptica, ha travessat el cercle de l’equador celeste a les 8:50, hora local. Ha estat el moment de l’equinocci de tardor. L’estació astronòmica durarà oficialment fins el 22 de desembre,  quan entrarem a l’hivern. Un total de 89 dies i 21 hores de dies tardorals.

Contat d’aquesta manera, potser és un embolic per a la gent que em llegeix. El instant astronòmic de l’equinocci es pot explicar també d’altres maneres. Avui la Terra, vist com un planeta, seguint la seua òrbita al voltant del Sol, ha arribat a una posició tal en que l’eix del nostre planeta es troba perpendicular a la direcció Sol-Terra. Aquesta circumstància purament geomètrica permet que els dos hemisferis terrestres estiguen enllumenats de la mateixa manera per  la llum del Sol.

Durant l’equinocci de tardor o de setembre l’eix de la Terra i la direcció Terra-Sol són exactament perpendiculars. La cara completa de la Terra, des del pol nord al pol sud quedarà exposada a la llum solar.

Vist des de la proximitat de la Terra veuríem que els rajos solars cauen directament sobre l’equador. Així, avui, els habitants que visquen en la zona equatorial gaudiran, a migdia, del privilegi de tindre el Sol dalt del cap, mentre les ombres desapareixen totalment! Un dia sense ombra per als habitants de Quito a l’Equador o de Kampala, Uganda.

Direcció dels raigs solars el dia de l’equinocci de tardor. La llum del Sol cau de manera perpendicular a l’eix de la Terra, per al qual cosa s’enllumenen de la mateixa manera els dos hemisferis nord i sud.

Com es pot veure a la figura anterior, nosaltres, com que vivim més al nord, el Sol el tindrem més baix a migdia, a uns 50º d’altura. Tanmateix si que el veurem paral·lel a l’equador terrestre i, per tant, sobre la seua projecció cap a l’espai, l’anomenat equador celeste.  Així, vist des del nostre país, el 23 de setembre a les 8:50 el Sol, que es mou de manera aparent per la corba de l’eclíptica en el cel, travessarà la corba de l’equador celeste. Serà el moment de l’equinocci de la tardor. L’estiu acaba i l’estació de les pluges comença.

El mapa mostra el dia i la nit a la Terra i les posicions del Sol (punt subsolar) i de la Lluna (punt sublunar) en el moment de l’equinocci de tardor. Una altra manera de veure l’equinocci seria situar-nos mentalment darrere del Sol i en direcció cap a la Terra. D’aquesta manera veurem que avui la nostra estrella se situa exactament sobre la línia de l’equador terrestre. Noteu que l’hora de l’equinocci (6:50) està en hora solar (2 menys que l’hora oficial).

Una altra manera de veure l’equinocci seria situar-nos mentalment darrere del Sol i en direcció cap a la Terra. D’aquesta manera veurem que avui la nostra estrella se situa exactament sobre la línia de l’equador terrestre.

Actualment fem ús de la paraula “tardor” (del llatí tardatio: acció de tardar) i cap altra llengua romànica no fa servir un mot semblant. Llevat del nostre idioma, en totes les seues variants dialectals, les altres empren un mot derivat de la forma llatina “autumnu”. El portuguès, outono; el castellà, otoño; el francès, automne; l’italià, autunno; el romanès, toamnă. Amb tot, en català medieval la forma corrent era autumne (o autumpne).

En anglès es fa servir autumn però també fall, per la caiguda de les fulles.

Esfera celeste. Equinox és la línia de l’equador celeste. Avui el Sol recorrerà el camí de l’equador celeste al cel, el camí de l’equinocci.

L’ús de “tardor” és recent, abans es parlava de la primavera d’hivern. “Tardor” va començar a emprar-se en el català parlat a principis del segle XX, es va difondre ràpid empès per la literatura i es va consolidar a tot el domini lingüístic i en tots els registres.  Antoni M. Alcover i Francesc de Borja Moll, amb la col·laboració de Sanchis Guarner, van elaborar el “Diccionari català-valencià-balear” i van constatar que el mot “tardor” només era present en la la parla de la gent de pocs indrets, tots del nord,  a un costat i l’altre del Pirineu.

Tot i això, en poc de temps, durant el segle XX s’escampa per totes les comarques, fins i tot al País Valencià i a les Balears, tot i que el nom popular d’aquesta estació de l’any és primavera d’hivern (en valencià) o primavera de s’hivern (balears.), no cal dir que són noms l’ús dels quals hem de reivindicar.

1.- Equinocci de Tardor. Today’s setting sun going to touch the horizon. 23 setembre 2013. Halfrian. Maiko Park, Kobe city, Hyogo prefecture, Japan. (CC BY-SA 2.0) SD1 with 120-300/2.8 + Sigma 2.0X EX DG APO Tele-Converter ISO100 f/9.0 1/60sec NR: C0.00/L0.00.

Perseids 2023: tot allò que heu de saber sobre les llàgrimes de Sant Llorenç

0
Publicat el 10 d'agost de 2023

Article original: Perseids 2023: tot allò que heu de saber sobre les llàgrimes de Sant Llorenç (CC BY-NC-ND 3.0)

Us oferim una guia amb tot allò que cal saber per sortir a contemplar la pluja d’estels

Cada estiu, de mitjan juliol a final d’agost, de qualsevol punt del planeta estant es poden observar els Perseids, un dels fenòmens astronòmics més mediàtics i espectaculars de l’any. Són coneguts popularment com a llàgrimes de Sant Llorenç, perquè acostumen a aparèixer amb més intensitat pels volts del 10 d’agost, dia en què es commemora aquest sant. El caràcter efímer i fugaç de les cues dels meteors en fa encara més especial l’observació. Tot i que el fenomen comença cap al 17 de juliol, es faran especialment visibles les nits de l’11 d’agost al 13, i es mantindran al cel fins el 24 d’agost.

No és casual que apareguin cada any durant els mateixos dies. Les òrbites del planeta Terra i les del cometa són totalment estables, per això, la interacció de totes dues òrbites passa justament en aquest moment. Les velocitats d’aquests meteors poden superar els cinquanta quilòmetres per segon i la seva taxa d’activitat pot arribar als 200 meteors per hora. Enguany, la taxa màxima observable serà d’uns cent meteors per hora. El radiant, és a dir, el punt d’on sembla que vénen, és a la constel·lació de Perseu, motiu pel qual s’anomenen Perseids.

Què són exactament els Perseids?

Els Perseids són restes emeses pel cometa Swift-Tuttle, que té un període de 133 anys i que va passar prop del Sol per darrera vegada el 1992. Aquests residus cauen cap a la Terra en forma de pols il·luminada. Els cometes són cossos celestes gelats i, quan s’acosten al Sol, part d’aquest gel es converteix en gas i deixa anar una pols que en forma la cua. Quan la Terra travessa l’òrbita del cometa, aquests petits fragments xoquen contra l’atmosfera i es cremen, cosa que crea unes traces de llum que es poden veure de nit.

Quan serà el millor moment per a contemplar-los?

Enguany, la millor nit per a observar-los serà la del 12 d’agost al 13. Concretament, el punt màxim s’assolirà al voltant de les 22.00, quan surti la constel·lació de Perseu per l’horitzó nord-est. A diferència de l’any passat, aquesta vegada la Lluna en permetrà una bona visió. “Enguany s’espera que es vegin més per la fase lunar, perquè la lluna nova cau més o menys eixe cap de setmana i, aleshores, hi haurà molt poca llum”, explica l’astrònom Enric Marco. Així, la fina lluna decreixent oferirà condicions excel·lents per a l’observació dels estels durant tota la nit.

Quina és la millor manera de veure la pluja d’estels?

No cal tenir un telescopi ni uns prismàtics per a veure els Perseids, atès que es poden observar fàcilment a ull nu. La clau és cercar un lloc fosc, si pot ser direcció nord-est, on no hi hagi llum artificial a prop ni urbanitzacions. Marco recomana d’allunyar-se de les grans ciutats tant com sigui possible. A més, és essencial poder estirar-se completament per mirar el cel i per no perdre-se’n cap que passi per darrere. 

També és important una dosi de paciència. Els ulls tarden uns trenta minuts a adaptar-se a la foscor, i en moments de màxima intensitat de la pluja es calcula que poden arribar a caure un centenar de meteors per hora.

Quins són els millors llocs per a observar-los?

Per a contemplar els Perseids és vital de fugir de la contaminació lumínica i cercar cels ben foscos. Per això, al País Valencià es recomanen les comarques de l’interior, com ara la Canal de Navarrés, els Serrans, el Racó d’Ademús, la Plana d’Utiel-Requena i els Ports. En concret, Marco esmenta el parc natural de la Tinença de Benifassà com un dels millors llocs per a observar la pluja d’estels.

Alguns pobles d’aquestes comarques han aconseguit la denominació de Reserva Starlight, és a dir, zones certificades amb condicions adequades per a l’observació astronòmica. En són exemples Ares dels Oms, Toixa, Titaigües, Xelva i Benaixeve, als Serrans. Allà s’ubiquen uns quants observatoris, com ara l’Observatori Astronòmic de la Universitat de València.

Al Principat, el millor indret per a veure la pluja d’estels és al Parc Astronòmic del Montsec, que compta amb un certificat internacional de qualitat nocturna. Tanmateix, també poden ser una bona opció la serra de la Mussara, a les muntanyes de Prades, el cap de Creus i Cadaqués o les vetllades que s’organitzen en observatoris com ara el Fabra i el Cosmocaixa a Barcelona, al centre Món Natura Pirineus i el de Castelltallat, Albanyà i Batet de la Serra.

Finalment, a les Illes, destaca el nord d’Eivissa –Cala d’Hort, les platges de Compte, el pou del Lleó i el pla de Corona–, i, de Mallorca, la costa nord i la serra de Tramuntana. I Enric Marco recorda que Menorca també és una Reserva Starlight.

Com s’anomenen: llàgrimes de Sant Llorenç o Perseids?

Popularment, les pluges de meteors del mes d’agost s’han batejat com a llàgrimes de Sant Llorenç, perquè acostumen a aparèixer cap al 10 d’agost, dia en què se celebra aquest sant. Tanmateix, segons el “Criteri sobre la denominació catalana de pluges de meteors” elaborat pel Termcat, s’han d’anomenar Perseids. El nom respon al fet que, quan els observem de la Terra estant, la trajectòria que dibuixen els meteors sembla provenir de la constel·lació de Perseu.

Article original: Perseids 2023: tot allò que heu de saber sobre les llàgrimes de Sant Llorenç (CC BY-NC-ND 3.0)

Imatge:

Perseids 2016. Pluja de meteors Perseids capturada durant la nit del 12 al 13 d’agost 2016, prop d’un llac del meu país, Lituània. Arnas Goldberg. Wikimedia Commons.

I ara l’estiu

0
Publicat el 21 de juny de 2023

I finalment arriba l’estiu. Després d’aquesta primavera atípica, amb calorades primerenques per acabar amb dies de pluges intenses ben prop de l’estiu, la nostra estació comença amb calor intensa. Ja hem gaudit de dies ultrapassant els 30 graus i algunes nits tropicals han entrat en escena. Fenòmens que abans només passaven en ple estiu. És innegable que la causa és el canvi climàtic que eixampla els dies de l’estiu meteorològic i n’acurta els d’hivern.Tanmateix, per ser estrictes, des del punt de vista astronòmic, l’estiu comença avui 21 de juny.

L’estiu comença ara per un pur atzar geomètric. L’òrbita de la Terra al voltant del Sol, corba que s’anomena eclíptica no és paral·lela a l’equador de la Terra. L’equador del nostre planeta està, de fet, inclinat uns 27,4º respecte a l’eclíptica, i, a causa d’aquest fet, al llarg de l’any la llum del Sol cau amb distinta inclinació sobre la superfície de la Terra. I avui a les 16:58 el Sol assolirà la màxima separació de l’equador celeste o pla equatorial. Com a conseqüència, a migdia d’avui l’astre rei assolirà la màxima altura al cel a l’hemisferi nord, que en el nostre país serà d’uns 73º d’alçada. Serà el moment del solstici d’estiu, i el primer dia de l’estiu.

Posició de l’hemisferi nord de la Terra i Inclinació dels raigs solars per a la latitud de 40º (aprox. Castelló de la Plana) avui el 21 de juny. Nebraska Astronomy Applet Project.

Vist el moviment del Sol al llarg de l’any des d’un Terra estàtica notarem que el Sol puja i baixa. A l’hivern, per exemple, els rajos del Sol entren ben endins de les nostres llars, fet que indica que l’astre rei es troba ben baix i prop de l’horitzó. A l’estiu, per contra, la llum solar només entra per la finestra i baixant una mica la persiana és suficient per evitar el calor.

Moviment del Sol al llarg de l’any considerant la Terra estàtica.

I si ara recordem que la Terra gira sobre el seu eix en 24 hores,aquesta arribada al cim de la posició solar donarà com a resultat que l’arc recorregut durant les hores diürnes pel Sol al cel serà el més gran de l’any, com pot veure’s en la figura adjunta. Avui serà, per tant, el dia més llarg de l’any.

Esfera celeste. June solstice és el camí que recorre avui el Sol, dia del Solstici d’estiu.

El solstici d’estiu assenyala el dia en el Sol es troba més alt al cel. Les hores de llum són les més llargues de l’any i la nit és la més curta. A partir d’avui el Sol començarà a davallar i la durada de la llum diürna minvarà. És la victòria efímera del Sol que, per força, havia d’interessar les cultures antigues.

Aquests festes de la natura estaven sempre associades a alguna divinitat. Ja des d’època grega i romana, en aquesta diada era costum encendre grans pires per, d’una banda, ajudar al Sol que ja començava a perdre vigor i de l’altra a purificar totes les persones i camps. L’Església va cristianitzar la festa pagana associant-la a Sant Joan, que segons l’evangeli de Lluc va nàixer sis mesos abans que Jesús. Per aquesta raó la festa grossa d’entrada en l’estiu és la Nit de Sant Joan, desplaçada del dia exacte del Solstici per remodelacions modernes del calendari. I, per això mateix, no, la nit de Sant Joan no és la més curta de l’any.

Imatge de capçalera: Summer Flowers (1903). John William Godward  (1861–1922) Oil on canvas, 45.1 x 41 cm. Private collection. Wikimedia Commons.

i etiquetada amb , | Deixa un comentari

Mars Express fa 20 anys

0
Publicat el 11 de juny de 2023

Mars Express video

Per celebrar el 20è aniversari del Mars Express de l’ESA el 2 de juny, i després de mesos de treball d’enginyers i científics per fer-ho possible, l’Agència Espacial Europea (ESA) va realitzar la primera emissió en directe des de Mart. Durant una hora, va ser possible veure el Planeta Roig tan a prop del temps real com ho permetés la velocitat de la llum. Actualment el retard és d’uns 17,25 minuts.

La imatge gif que comença aquest article està formada per la suma de totes les imatges que van ser rebudes durant aquella hora, separades per uns 50 segons de diferència, emeses directament des de la càmera de monitoratge visual (VMC) a bord de l’orbitador marcià ja vell però encara molt productiu de l’ESA. Tingueu en compte el salt de les imatges al mig de l’enregistrament: malauradament, la pluja que es produí a l’estació terrestre de l’ESA a Cebreros, prop de Madrid, va ser la causa de la pèrdua de la telemetria o dades de Mars Express durant un període.

Just abans que es perdera la connexió, apareix una petita taca blanca a la vora de Mart. Això no és cap fenomen marcià, sinó un defecte en part del sensor que fa augmentar la quantitat de llum que arriba als píxels d’aquesta zona. Normalment, el processament d’imatges elimina aquests sorolls i taques, però no s’ha fet ja que s’emetia en directe.

Al petit vídeo es revelen moltes característiques marcianes fascinants.

“Mart s’acosta ara a la temporada d’hivern austral”, explica Jorge Hernández Bernal, que forma part de l’equip de la càmera VMC.

“El casquet polar sud és evident en aquestes imatges, a prop de la nit polar, mentre que el volcà Arsia Mons és present al costat esquerre del planeta. Els núvols orogràfics també són habituals durant aquesta temporada i es formen a mesura que l’atmosfera flueix per muntanyes i vessants volcànics”.

La nau Mars Express fa 20 anys en òrbita al voltant de Mart. ESA.

“A la part dreta de les imatges, hi ha un núvol diferent a prop del casquet polar. Amb la càmera VMC hem estudiat amb detall aquests núvols d’altitud durant el crepuscle i hem trobat que són habituals durant aquesta temporada en aquesta part del planeta”.

El que va començar com una càmera d’enginyeria, amb l’únic propòsit de supervisar el desplegament de l’aterratge Beagle 2, s’ha convertit en un instrument científic que ens ha donat vistes de Mart que d’altra manera serien impossibles, i ara fins i tot en directe.

Fer que això succeís no va ser una tasca fàcil. Per obtenir una visió en directe d’una hora de Mart, la càmera VMC de la nau espacial necessitava una visió del planeta alhora que l’antena de la nau havia d’estar encarada contínuament cap a la Terra per transmetre immediatament les dades. Normalment, les observacions s’emmagatzemen a bord de la nau espacial i s’envien a la Terra en un paquet de dades una vegada que Mars Express aconsegueix visibilitat directa cap a una estació terrestre.

“En general, no és possible apuntar els instruments de la nau espacial a Mart i l’antena de comunicacions a la Terra al mateix temps”, diu James Godfrey, director d’operacions de la nau espacial de Mars Express.

“Però fa unes setmanes, quan estàvem buscant idees sobre com celebrar l’aniversari, ens vam adonar que Mart passaria pel camp de visió de la càmera VMC durant una transmissió de comunicacions i va néixer la idea”.

Mars Express continua en la seua òrbita al voltant de Mart i la càmera de monitorització visual, sobrenomenada la “càmera web de Mart”, encara transmet imatges així. Fes una ullada al seu canal de Twitter @esamarswebcam per trobar un arxiu d’imatges de Mart, però per a noves imatges, trobeu la càmera web de Mars a Flickr i Mastodon.

Del comunicat de l’Agència Espacial Europea. First Mars livestream: the movie. 7 de juny 2023.

 

Torna la primavera

2

Després d’un hivern erràtic, amb dies de molta calor i d’altres de molt de fred, arriba finalment la primavera. Les temperatures s’han posat en ordre momentàniament i hem pogut gaudir de les falles sense pluja ni fredorades. El cel nocturn comença, a poc a poc, a deixar-se veure i començarem a veure finalment el firmament.

I avui mateix a les 22:24 h. l’hivern acabarà i deixarà pas a la primavera. Astronòmicament parlant això significa que el Sol, en el seu camí sobre l’eclíptica — el seu moviment anual aparent al voltant de la Terra–, travessarà el pla de l’equador. Serà el moment de l’equinocci de primavera.

Posició del Sol en el cel el 20 de març de 2023 a les 22:24. El Sol que es mou per la corba de l’eclíptica travessa avui la corba de l’equador celeste. Equinocci de primavera 2023. Stellarium.

Avui retorna la primavera i nosaltres, humans que vivim a la superfície de la Terra, acostumats a veure com es mouen els planetes, la Lluna i el Sol al llarg dels dies, mesos i anys, ens meravellem aquests dies amb la perfecta geometria celeste. Des de la superfície terrestre la nostra visió és geocèntrica, com si la Terra estigués quieta i el Sol girara al voltant de la Terra en un any.

Des d’aquesta manera de veure el problema, des del nostre país, al llarg de l’any, veiem el Sol situar-se molt alt o molt baix a migdia respecte al paisatge que albirem des de la finestra. Com que l’altura del Sol mesurat des de la superfície terrestre depén de la nostra posició, és molt millor fer referència a un cercle celeste imaginari invariable format per la projecció cap a l’espai de l’equador de la Terra, que anomenem equador celeste. Si el Sol es troba molt alt respecte a l’equador celeste serà l’estiu mentre que si està molt baix serà l’hivern. Quan el Sol, pel seu moviment anual aparent al voltant de la Terra — camí anomenat eclíptica — travessa el cercle o pla de l’equador celeste, començarà la primavera (equinocci de primavera) com avui o la tardor (equinocci de tardor) d’ací a 6 mesos. Les figures adjuntes ens ajudarà a comprendre-ho. Com que el Sol està avui exactament sobre l’equador celeste, projecció cap a l’espai de l’equador de la Terra, tots els humans situats sobre l’equador de la Terra tindran el Sol sobre el seu cap a migdia! Avui a Quito o Singapur i a d’altres ciutats equatorials tindran el Sol a sobre i les ombres desapareixeran. Serà un dia sense ombres.

Esfera celeste. Equinox és la línia de l’equador celeste i el camí que recorre avui el Sol, dia de l’equinocci de primavera.

Evidentment el Sol no gira al voltant de la Terra. Això ho sabem des de fa segles però pensar a la manera dels grecs antics és una forma de veure-ho des de la nostra posició sobre la superfície terrestre.

Actualment les estacions se solen explicar amb diagrames de la Terra en òrbita al voltant del Sol. A conseqüència de la constància de la inclinació de l’eix de la Terra, la zona enllumenada pel Sol va variant al llarg de l’any. Si en estiu (summer) la zona més enllumenada és l’hemisferi nord, en hivern (winter) ho és l’hemisferi sud mentre que en començar la primavera (spring) i la tardor (autumn) TOTA la cara de la Terra és enllumenada de manera uniforme ja el Sol està exactament sobre l’equador terrestre.

Com el seu nom indica, la jornada de l’equinocci té una durada igual d’hores de llum i de fosca, 12 hores per a cadascun. I això passa així donat que el Sol es troba situat avui a sobre de l’equador celeste (Equinox en la figura adjunta) i ix, per tant, exactament per l’est i es pon per l’oest amb exactitud. I aquest fenomen passa a tots els punts de la Terra, llevat dels indrets pròxims als pols nord i sud. En aquests indrets el Sol va fregant l’horitzó tot el el dia.

Finalment si pensem en una visió geocèntrica amb una Terra estàtica com he comentat al principi, però vista des de l’espai tindríem un esquema com el següent. El Sol gira al voltant de la Terra sobre el seu camí, l’eclíptica, i avui travessa de baix cap amunt el pla de l’equador celeste.

L’explicació de les estacions astronòmiques és complexa ja que intervenen moviments conjunts de la Terra i del Sol que caldria veure en tres dimensions per captar-los bé. He tractat de mostrar-vos els dos punts de vista per explicar-ho, des de la superfície de la Terra i des de l’espai. Totes les visions del problema són vàlides i complementàries. Espere que us faça profit.

Imatges:

1.- Flors Ametllers (28) calafellvalo 20230318 (CC BY-NC-ND 2.0)
2.- Stellarium
3-5.- Wikipedia Commons.

La Terra en perill

0

La Terra en perill

Josep M. Trigo Rodríguez
Universitat de Barcelona Edicions
Data edició: 18/05/2022
Pàgines: 202
ISBN: 978-84-9168-788-7 (en català)
ISBN: 978-84-9168-787-0 (en castellà)
————————————————–

Un asteroide gegant passarà demà prop de la Terra. Aquest és un dels titulars recurrents que la premsa sol oferir-nos. El catastrofisme embene i la possible fi de la civilització tal com la coneixem és tema de pel·lícules apocalíptiques que entretenen al personal. No obstant això amb aquesta actitud es banalitza un problema real que té com a conseqüència que el perill que ve del cel no ocupe tot l’espai mediàtic que es mereix.

Els planetes del sistema solar es van formar per l’agregació lenta de planetesimals però també pels xocs violents d’asteroides en l’anomenada època del gran bombardeig. La majoria d’aquest material ja ha sigut eliminat, però nous impactors continuen emplenant l’espai interplanetari de roques i pols, resultat directe de xocs més recents entre asteroides, cometes i fins i tot planetes.

Algunes d’aquestes roques troben el nostre planeta en el seu camí i, depenent de la seua grandària i velocitat, poden arribar a ser un problema real per a la humanitat. Al llarg de la història de la Terra nombrosos asteroides petits i meteoroides han penetrat en l’atmosfera terrestre i causat canvis globals, regionals o locals. La majoria de vegades, no obstant això, són roques xicotetes que vénen de l’espai i que es fracturen totalment per la fricció amb l’atmosfera, un bon escut natural per a cossos menors de 100 m. En tots els casos podem estudiar aquests esdeveniments còsmics a través de les restes que arriben a la superfície de la Terra: els meteorits.

Els meteorits permeten abordar qüestions clau sobre els processos fisicoquímics que s’han produït des dels origens del sistema solar en els cossos d’origen. El 85% són condrites i provenen de cossos de pocs centenars de quilòmetres de diàmetre, sense diferenciació química. Contenen, per tant, residus del disc protoplanetari primigeni. La resta, acondrites, metalorocosos i metàl·lics provenen de cossos diferenciats majors i de planetes.

Amb l’estudi d’aquestes restes no sols coneixem l’origen i el passat del sistema solar, també aprenem sobre el present i el futur de la Terra. Les interaccions i ressonàncies gravitatòries porten a alguns asteroides i cometes a creuar l’òrbita terrestre. Són els anomenats NEO (Near Earth Objects), objectes la trajectòria dels quals s’acosta al nostre planeta i podrien impactar.

Si bé la majoria dels NEO ja estan catalogats i amb les seues òrbites ben determinades, els menors de 100 metres de diàmetre són poc coneguts. No obstant això, el major problema és la detecció dels cometes vells que han perdut els seus components volàtils i només presenten un nucli rocós. Aquests objectes foscos, amb òrbites molt excèntriques i alta velocitat, queden amagats i són potencialment perillosos.

L’exploració de l’entorn pròxim a la Terra, la caracterització dels objectes que s’allí es troben i dels quals arriben a la Terra és actualment una disciplina científica interdisciplinària en auge en la qual intervenen l’astronomia, l’astronàutica, la geologia i l’enginyeria.

Josep Maria Trigo en el seu llibre La Terra en perill ens ofereix la investigació capdavantera que el seu grup realitza en múltiples facetes, des de la caracterització dels meteorits, la seua òrbita, el seu progenitor, les característiques del mitjà interplanetari, l’estudi de les mostres d’asteroides i la col·laboració en les primeres proves de defensa planetària.

No oblidem que la Terra ha estat atacada des de l’espai al llarg de tota la seua història geològica com ho demostra el cràter Chicxulub o l’esclat atmosfèric recent de Cheliábinsk. Per a augmentar la consciència pública sobre el perill d’impacte dels asteroides, cada 30 de juny se celebra el dia de l’Asteroide, aniversari de l’esdeveniment de Tunguska.

La primera acció de defensa planetària ha estat la recent missió DART. Els enginyers espacials acaben de demostrar que són capaços de canviar el moviment d’un asteroide. Un preludi del futur programa de defensa planetària que haurà de protegir la civilització humana dels perills de l’espai. Dels perills terrestres que causem nosaltres, com és el canvi climàtic, ja ho parlarem un altre dia.

Enric Marco
Departament d’Astronomia i Astrofísica
Universitat de València

Perills còsmics

0

David Barrado Navascués
Editorial: Oberon
Data edició: 28/10/2021
Pàgines: 237
ISBN: 978-84-415-4351-5


Després de mil·lennis explorant i colonitzant la superfície terrestre podem dir que l’Homo sapiens ha aconseguit dominar la Terra. Això sí, amb uns costos mediambientals i humans enormes. La pressió sobre la vida silvestre ha tingut conseqüències, entre elles les múltiples epidèmies que hem patit, una encara no superada. No satisfets amb això, sempre hi ha individus de la nostra espècie que agredeixen violentament i de manera sistemàtica a uns altres en diverses parts del món, a l’Àfrica, Àsia, Amèrica i Europa. Som uns veritables supervivents.

Preocupats pels conflictes terrestres causats per la intransigència i la cobdícia humanes que posen en escac la supervivència de la humanitat, com les guerres actuals o futures o el cada vegada més present canvi climàtic, no podem oblidar unes altres amenaces que poden venir de molt lluny, de l’espai exterior. D’aquestes, de moment, la humanitat no pot fer-hi res o molt poc per a protegir-se.

De fet, els nostres ancestres eren ben conscients de la caducitat de la nostra civilització. Moltes mitologies, a més dels mites de la creació del món inclouen també relats de la seua destrucció. Creació i Apocalipsi, Ginnungagap i Ragnarök, el principi i la fi de la humanitat són inherents al procés normal de la vida humana.

Enfront d’aquestes idees místiques, la revolució científica del segle XVII i XVIII ens va oferir un cosmos com a entitat organitzada, amb lleis universals que permeten predir el futur. Amb Newton i Laplace arribarem a pensar que el Sistema Solar funcionava com un rellotge còsmic, que si no quedava dominat sí que estava controlat.

No obstant això la supèrbia humana per pretendre el domini del cosmos ha quedat bandejada després dels avanços de l’astrofísica. Ara coneixem millor els perills còsmics que ens aguaiten. El primer que se’ns ve a la ment és la possible caiguda d’un asteroide sobre la Terra, provocant una hecatombe. Això ja ho ha patit el nostre planeta diverses vegades al llarg de la seua història geològica.

Però són molts més els perills als quals s’enfronta la nostra civilització. Entre ells, ara que ens acostem al màxim del cicle solar, podríem destacar les colossals emissions de massa coronal del Sol (CME, de les seues sigles en anglès), que podrien acabar amb la nostra tecnologia si vénen dirigides cap a la Terra. La meteorologia espacial, amb l’ajuda de tota una flota de sondes mirant al Sol, tracta de conèixer millor aquests esdeveniments catastròfics per a protegir-nos d’ells.

El llibre Peligros cósmicos. El incierto futuro de la humanidad de David Barrado Navascués ens detalla aquests i tots els altres riscos als quals la humanitat haurà de fer front en un temps pròxim o molt llunyà. David és exhaustiu en relatar tots els perills que ens esperen, des dels quals resulten de l’evolució de la Terra i el Sol, als moviments i mort de les estrelles pròximes, els cossos errants i fins i tot l’evolució i final del cosmos.

La informació que ens ofereix David està escrupolosament al dia. Així coneixerem els intents de les agències espacials per a protegir-nos del més que probable harmagedon còsmic, les cerques sistemàtiques de cossos errants o els estudis sobre els efectes en la xarxa elèctrica de l’impacte d’una CME. A més el llibre està ple de referències literàries, que lluny de distraure al lector, el canalitza en el tema a tractar i ens recorden que les preocupacions sobre el nostre final sempre han estat en la ment dels escriptors.

Però al contrari del que podria semblar, el llibre no és catastrofista ni ens predisposa a témer al cosmos, sinó que, aprofitant l’explicació de les amenaces certes, ens detalla les meravelles de l’univers del qual, no l’oblidem, en formem part.

Acabe amb la reflexió final que fa David en el llibre: “ Gaudim del nostre propi Edèn, cuidant-ho de manera adequada. Investiguem els fenòmens de l’univers, indagant sobre la seua estructura i evolució. Però tinguem en compte que el nostre món és en extrem fràgil i que el cosmos, en la seua indiferència, és insistent i sorprenentment hostil.

Enric Marco
Departament d’Astronomia i Astrofísica
Universitat de València
Versió en castellà. Butlletí de la SEA, estiu 2022.