Fem cometes i observem el cel al Corral de Rafel

Tornem al Corral de Rafel, un centre educativo-ambiental situat a les afores de l’Alcúdia (La Ribera Alta), que, patrocinat pel seu ajuntament, pretén fer conéixer l’entorn natural a tots els habitants.

El passat dissabte dia 23 de setembre vaig ser convidat per la regidoria de Medi Ambient per parlar de la història dels cometes, de com passaren d’augurar desgràcies a ser portadors de materials per a la vida. M’acompanyaren diversos membres de l’Agrupació Astronòmica de la Safor, amb el seu director Marcelino Álvarez al front,  que amb diversos telescopis ens permeteren observar diversos objectes del firmament, començant per la Lluna.

Després d’un sopar a la fresca en companyia de més de 200 persones, molta gent jove amb molt xiquets amb ganes d’aprendre i passar-ho bé, i presentat pel regidor de Medi Ambient, Paco Sanz, vaig desgranar la percepció que tenien els antics d’aquells objectes brillants amb cua que apareixien de sobte en els cels i, com, a poc a poc, la ciència va posar-los en ordre en explicar-los com a simples objectes del sistema solar. Això sí, possiblement amb una importància cabdal en la formació de la vida en la Terra.

L’explicació acabà amb la creació d’un nucli cometari amb terra, aigua i un bon grapat de gel sec, que una vegada fet mostrà un preciós doll de gas a l’estil dels cometes reals. Tot això amb l’entusiasme del xiquets presents que passejaren el cometa creat per tot el corral.

Finalment el públic passà a observar el cel amb diversos telescopis de l’Associació Astronòmica de la Safor, amb els que ja prèviament havíem vist la petita franja de Lluna a punt de pondre’s i que ara observaven nebuloses i cúmuls estel·lars. La nit es mantingué lliure de núvols durant tota l’observació

L’indret on es troba situat el Corral de Rafel és fantàstic per observar el cel. Malgrat que en direcció est les llums de l’Alcúdia i de les ciutats de la Ribera no deixen veure massa bé el cel, en direcció cap a l’oest la foscor de la nit permet veure sense dificultats la Via Làctia.

Moltes gràcies a l’ajuntament de l’Alcúdia per la invitació per poder estar en el Corral de Rafel, en especial a Paco Sanz, el regidor de medi ambient.

Les impressionants imatges de David Pascual donen fe de la fantàstica nit que passarem tots junts al Corral de Rafel.

A més a més, Lluc Avellan ha fet un vídeo en el que tinc una petita intervenció valorant l’activitat de divulgació de l’astronomia.

Imatges de David Pascual.
Vìdeo de Lluc Avellan.

A la tardor, tot rodó

Avui comença la tardor i, podem dir, amb recança, adéu a l’estiu. I amb esperança entrem a l’estació en la que les fulles cauran, alguns arbres quedaran nus i i algunes de les nostres millors fruites com ara la magrana, el raïm o la taronja trobaran el moment per madurar.

Ja haureu notat que els rajos de Sol entren ara més endins de les cases, que és fa més prompte de nit i que ja no fugim de les voreres al Sol sinó que, segons com, amb les primeres frescors ja les preferim. I tot això és perquè la nostra estrella, en el seu moviment diürn, es mou al cel en un arc més menut i més baix, més prop de l’horitzó. I avui, 22 de setembre a les 22:02 h. el Sol, en el seu camí en el firmament, creuarà la línia de l’equador celeste. I així, durant tot el dia l’arc celeste seguit pel Sol recorrerà el cercle de l’equador, un cercle que divideix la volta celeste en dues parts iguals. Per tant l’astre rei ha eixit exactament per l’est i es pondrà exactament per l’oest. I com que la part de l’equador per damunt de l’horitzó és exactament igual a la part per sota, el dia i la nit duraran el mateix: 12 h. Comença la tardor a l’hemisferi nord i la primavera a l’hemisferi sud. L’estiu del 2017 ja és història.

Esfera celeste. Equinox és la línia de l’equador celeste i el camí que recorre avui el Sol, dia de l’equinocci.

La pintura ha tractat l’equinocci en diverses ocasions. Com a exemple ben interessant podem admirar l’obra Astròleg observant l’equinocci i una escena de separació Adonis i Venus, la representació de l’equinocci de tardor de l’artista neerlandès Domenicus van Wijnen, que el pintà al voltant de 1680. Prop d’un Sol vell i defallint que es pon en l’horitzó marí, el bes que es fa la parella Nit i Dia representa l’equinocci: la perfecció, la simetria entre els dos, iguals però diferents. Mentrestant un jove astrònom oriental s’ho mira a la llum d’una espelma envoltat de llibres d’astronomia, un d’ells amb un diagrama de constel·lacions que corresponen a l’equinocci tardoral (Libra). Algunes interpretacions de l’obra afirmen que la parella que es besa és Venus i Adonis, mentre que l’home que emergeix del subsol és Caront que ve per endur-se Adonis i portar-lo a l‘inframón al costat de Persèfone amb qui s’hi havia d’estar una tercera part de l’any.

L’ombra de qualsevol objecte seguirà avui una línia recta, l’anomenada línia equinoccial, que si és representa sobre una superfície plana estarà orientada d’Est a Oest. A la imatge veiem la posició del raig de llum vespertí sobre aquesta línia en el rellotge de Sol de Ca les Senyoretes, Otos, la Vall d’Albaida.

Bona tardor.

Imatges:
1.- Astrònom observant l’equinocci. Domenicus van Wijnen, 1680. Wikipedia Commons.
2.- La tardor comença a Otos. La rateta de llum cau just sobre la línia equinoccial del rellotge de Sol de Joan Olivares a Ca les Senyoretes. 21 de setembre 2015.

L’asteroide Florence té dues llunes

El passat dia 1 de setembre, l’asteroide 3122 Florence passà per les proximitats de la Terra. Aquest encontre còsmic, tal com informà Vilaweb, no era cap perill per al nostre planeta malgrat que alguns mitjans van forçar el titular per fer fregar Florence pràcticament amb l’atmosfera terrestre.

Molts observatoris professionals i amateurs així com antenes de ràdio van estar captant imatges del pas de l’asteroide des de finals del mes d’agost i ho continuaran fent els pròxims dies mentre aquest va allunyant-se de la Terra. I ha hagut premi.

L’observació amb l’antena de 70 m del complex Goldstone Deep Space Communications de la NASA, a Califòrnia, ha descobert que 3122 Florence té dues llunes.

L’asteroide 3122 Florence va ser descobert per l’astrònom S. J. Bus des de l’Observatori de Siding Spring (Austràlia) el març de 1981. Rep el nom en honor de Florence Nightingale (1820-1910), fundadora de la infermeria moderna. Amb un diàmetre d’uns 4,3 km, Florence es troba en la llista dels asteroides que passen més prop a la Terra i és un dels més grans.

Encara que fa uns dies 3122 Florence va passar bastant lluny de la Terra (7 milions de quilòmetres, unes 18 vegades la distància Terra-Lluna) l’interés dels astrònoms planetaris era molt gran ja que, com comentava Paul Chodas, director del Centre d’Estudis d’Objectes Pròxims a la Terra de la NASA (CNEOS) del Jet Propulsion Laboratory a Pasadena, Califòrnia, “Tot i que molts asteroides coneguts han passat més a prop de la Terra que no ho farà Florence l’1 de setembre, tots són més petits. Florence és l’asteroide més gran que passarà tan a prop del nostre planeta  des que el  programa de la NASA per detectar i seguir asteroides va començar“.

Entre el 29 d’agost i l’1 de setembre l’antena de 70 m de diàmetre de Golstone del complex de Comunicació d’Espai Profund de la NASA va estar actuant com un radar de gran potència i abast enviant fluxos de ràdio a la zona on es trobava Florence. Del flux ràdio reflectit per l’objecte i recollit per la mateixa antena uns 23 segons després, es va poder reconstruir les formes, textura i període de rotació de l’asteroide. De l’anàlisi de les dades es confirma que Florence té un diàmetre d’uns 4,5 km, és aproximadament esfèric, té una cresta rocosa tot al llarg del seu equador, disposa d’almenys un gran cràter, dues grans regions planes i moltes altres característiques topogràfiques de petita escala. Les imatges també confirmen que Florence gira sobre si mateixa una vegada cada 2,4 hores, un resultat que ja es va determinar prèviament a partir de mesures òptiques de les variacions de brillantor de l’asteroide.

La sorpresa, però, ha estat veure que l’asteroide té orbitant al seu voltant dos petits satèl·lits. D’aquesta manera Florence seria el tercer asteroide triple conegut en la població d’asteroides pròxims a la Terra dels més de 16400 descoberts fins ara.

Els diàmetres de les dues llunes encara no són ben coneguts, però segurament estaran entre 100 i 300 metres. Els períodes orbitals de cada lluna tampoc són coneguts amb exactitud, però sembla que la lluna interior (més pròxima a Florence) orbita en 8 hores al voltant de l’asteroide mentre que l’exterior ho fa en un temps entre 22 i 27 hores.  Les imatges obtingudes per l’antena de Goldstone tenen una resolució de 75 metres i, per tant, les llunes només ocupen uns pocs píxels en les imatges i no poden revelar cap detall.

La seqüència animada que es pot veure a l’esquerra està construïda a partir d’una sèrie contínua d’imatges de radar de l’objecte. La seqüència dura unes poques hores i mostra més de dues rotacions completes de Florence, el cos gran i primari. Les llunes es poden veure clarament quan orbiten el cos principal. La lluna interna desapareix breument quan passa per darrere del cos central i les ones de ràdio del radar no li arriben. Les imatges de radar són diferents de les imatges preses amb una càmera digital però són similars a les imatges d’ultrasons. La geometria en imatges de radar és anàloga a veure un objecte des de dalt del pol nord amb la il·luminació que ve de la part superior. Els efectes de la projecció poden fer veure que les posicions de Florència i les seues llunes semblen superposades encara que no s’estiguen tocant.

L’antena de 70 m amb les que s’han fet les mesures de l’asteroide es troba al complex Goldstone Deep Space Communications, ubicat al desert de Mojave a Califòrnia,  i és un dels tres complexos que comprèn la Deep Space Network (DSN) de la NASA. El DSN proporciona comunicacions de ràdio per a totes les naus interplanetàries de la NASA (Viking, New Horizons, Juno, Cassini, …) però també s’utilitza per a la radioastronomia i les observacions de radar del Sistema Solar. La Deep Space Network de la NASA és gestionada per la Jet Propulsion Laboratory (JPL), una divisió de l’Institut de Tecnologia de Califòrnia a Pasadena.

Imatges:

1.- Imatge radar del sistema de 3122 Florence captat per l’antena de Goldstone entre el 29 d’agost i l’1 de setembre de 2017. NASA/JPL-Caltech
2.- L’asteroide Florence, un gran objecte pròxim a la Terra va passar de manera segura prop de la Terra l’1 de setembre de 2017 a una distància de 7 milions de km.  NASA/JPL-Caltech
3.- Seqüència animada de les imatges radar de l’asteroide Florence obtingudes per l’antena de 70-m del Goldstone Deep Space Communications. NASA/JPL-Caltech.
4.- L’antena de 70 m de Goldstone sota la lluna plena. 11 gener 2012. NASA/JPL-Caltech.

El Gran Eclipsi Americà des de casa nostra

Ahir, 21 d’agost de 2017 la Lluna tornà a tapar el Sol. No ha estat ací, a casa nostra però, sinó que aquesta vegada els Estats Units han estat els afortunats. Els astrònoms aficionats, professionals o public en general que tingueren la sort de trobar-se a la banda de totalitat que anava de costa a costa pogueren observar com la Lluna anava cobrint de mica en mica la nostra estrella fins que només quedara visible la corona solar. Era el que s’ha anomenat The Great American Eclipse.

L’eclipsi total era totalment invisible en Europa ja que la banda de totalitat acabava ben endins de l’Oceà Atlàntic i no arribava a cap territori europeu. Per això no vaig escriure res al bloc llevat de la referència en l’apunt general del mes d’agost. Tanmateix l’observació de la fase de parcialitat sí que era possible en Europa essent els territoris de Galícia i el nord de Portugal els més afavorits per a presenciar el fenomen. Això sí, en aquests indrets l’eclipsi parcial només seria visible pocs minuts abans de la posta del Sol.

A la resta de la Península Ibèrica el percentatge del disc solar tapat per la Lluna seria cada vegada més menut a mesura que ens acostarem a la costa mediterrània. A casa nostra, la mossegada al disc solar seria tan menuda que semblava impossible captar ni que fora un instant el fenomen. Ni a Catalunya, ni al País Valencià i, molt menys encara a les Illes, podríem gaudir de l’eclipsi.

No obstant això els companys de l’agrupació astronòmica AstroARAs,  d’Aras de los Olmos (els Serrans), amb l’amic Joanma Bullón al front, no es donaren per vençuts i tractaren de fotografiar l’eclipsi parcial just abans de la posta del Sol.

Per això pujarem a la Muela de Santa Catalina (1275 m) per tindre un horitzó lliure d’obstacles. Es posaren a fotografiar la nostra estrella, amb els filtres adeqüats, cap a les 20h30m, molt abans de la posta mentre el Sol davallava cap a la la línia de l’horitzó oest, en direcció a Castella. Com conten al seu bloc, de sobte, notaren la mossegada lunar i tot seguit s’amagà l’astre rei.

Podeu veure la fotografia del fenomen que demostra que “alguna cosa” es va veure des del territori valencià a les 20h47m. del 21 d’agost de 2017. Enhorabona companys, una gran foto.

Crònica de l’observació al bloc de l’Observatori La Cambra.
Un atisbo del gran eclipse americano desde Aras de los Olmos

Informació de l’eclipsi del 21 d’agost 2017.
Eclipse Solar 21 de Agosto de 2017

Imatge:

1.- La mossegada lunar darrere d’un aerogenerador del Parc eòlic d’Algarra des de la Muela de Santa Catalina, Aras de los Olmos (els Serrans) a 1.275 m.s.n.m. Joanma Bullón i els companys d’AstroARAS. 21/08/2017. Amb permís.
2.- Gràfic del Great American Eclipse, NASA/Espenak.
3.- Gràfic de l’eclipsi sobre la Península Ibèrica. NASA/Espenak.

Tornen els Perseids

Perseid 2016. Angel Ferrer, AAS

Agost és el mes dels Perseids, la pluja de meteors que provenen dels residus del cometa 109P/Swift-Tuttle. Encara que el moment de la màxima activitat de la pluja ocorrerà en la nit del dissabte 12 al diumenge 13 d’agost, els Perseids poden veure’s en una banda temporal molt més ampla, des del 23 de juliol fins al 22 d’agost. De fet aquests darrers dies, de nit amb un cel fosc, n’haureu vist segur.

Els Perseids és una pluja de meteors amb el màxim situat tots els anys al voltant del 12 d’agost. Els Perseids també reben el nom popular de “Llàgrimes de Sant Llorenç” per la proximitat del màxim de la pluja de meteors al 10 d’agost, dia de la festivitat del màrtir  del mateix nom.La pluja dels Perseids és un dels fenòmens astronòmics més populars. La raó és que ocorre en ple estiu, en agost, mes de vacances, amb temps per gaudir de la contemplació del cel nocturn. A més també cal destacar que no cal cap equipament per observar els seus meteors. Com que són residus d’un cometa que travessa l’òrbita terrestre, aquestes partícules tenen velocitats semblants o superiors a la velocitat de la Terra. Les velocitats d’aquests meteors poden superar fàcilment els 50 quilòmetres per segon i alguns poden arribar fins i tot als 70 km/s. A aquestes altíssimes velocitats les partícules que potser no arriben a un o dos mil·límetres de gruix es cremen pel fregament en l’alta atmosfera.

La Terra, en el seu camí al voltant del Sol, està travessant actualment l’òrbita del cometa i, per això mateix, està recollint molts d’aquestes partícules cometàries. La Terra es mou aquests dies en direcció a la constel·lació de Perseu, i, per això mateix, sembla, per efecte de perspectiva, que tots els meteors dels Perseids vinguen d’un punt o radiant situat al nord d’aquesta constel·lació.

La pluja començarà a veure’s bé en el moment de l’eixida de la constel·lació per l’horitzó est al voltant de la una de la matinada. Tanmateix els meteors podran observar-se des del moment en que es faça fosc. En aquell moment seran més verticals i eixiran des de baix de l’horitzó. Com a norma general per observar bé els Perseids, cal estar estirat a terra mirant al cel damunt teu. Els meteors vindran de l’est però no sabràs mai en quina direcció van. El que si que sabem és que la durada de cada meteor és només de molts pocs segons. Estan estirat a terra tens a l’abast més cel i, per tant podràs veure més meteors.

Però més important que tot açò és observar des d’un lloc ben fosc. Al País Valencià cal anar a les comarques de l’interior, a la Canal de Navarrés, o millor encara als Serrans o al Racó d’Ademús. També és una bona raó per visitar la reserva Starlight de Gúdar-Javalembre. Un altre bon lloc és situar-vos a les comarques interiors de Castelló.

A Catalunya, el millor indret per veure els Perseids és el Montsec, encara que els valls del Pirineu som molt foscos i els meteors no se us escaparan. Els millors indrets per veure els Perseids a Catalunya venen descrits en l’article que Vilaweb publicà l’any passat 2016: Quins són els millors indrets per a veure els Perseids?

Però quants meteors ens deixaran els Perseids? En condicions normals i observats des de zones fosques poden arribar a contar-se fins a 100 meteors per hora. Ara si no volem deixar la ciutat no esperem veure’ns tants. Des de la platja o la ciutat potser en veiem 10 per hora.

Enguany, però, l’observació dels Perseids no estarà gens afavorida per la Lluna. El nostre satèl·lit natural va assolir la fase de plena el passat 7 d’agost. Per tant, la nit del 12 al 13 d’agost la Lluna estarà pràcticament en fase de quart minvant i eixirà per l’horitzó est poc després de la mitjanit. Aquest fet dificultarà l’observació dels Perseids en els dies de la seua major activitat i també en els dies anteriors. Amb la Lluna fora, la visió dels Perseids minvarà molt. Només seran visibles els meteors més brillants o els bòlids que en aquesta pluja solen ser freqüents.

Les condicions d’observació seran molt millors en 2018.

Diverses associacions astronòmiques preparen dies de portes obertes als seus observatoris o observacions populars.

Al País Valencià podem destacar les activitats de l’Associació Valenciana d’Astronomia (AVA) que prepara una xarrada sobre exoplanetes i una observació popular en Alpuente (els Serrans) patrocinat per l’ajuntament i la diputació la nit del 12 al 13 d’agost. És una activitat totalment lliure en la que els astrònoms aficionats d’AVA portaran diversos telescopis per admirar els planetes Júpiter i Saturn i algunes nebuloses.

L’Agrupació Astronòmica de la Safor, per la seua part, també prepara activitats per a la diada dels Perseids. Ho fa, però, la nit del 14 al 15 d’agost, simultàniament en la població saforenca d’Ador i en Aras de los Olmos, els Serrans.

I el cometa 109P/Swift-Tuttle que té la culpa de tot açò, per on para? Amb un període orbital de 133,28 anys, el seu últim pas prop del Sol va ser l’11 de desembre de 1992 i no tornarà, per tant, fins el 12 de juliol de 2126. No el veurem prop de la Terra fins d’ací a molts anys. Marxà fa temps i quin espectacle astronòmic ens ha deixat…

Imatges:
1.- Perseid 2016.Ángel Ferrer. AAS.
2.- Esquema del radiant dels Perseids.
3.- Vídeo de José María Madiedo (Universidad de Huelva) /Instituto Astrofísico de Andalucía. 2017.
4-5. Anuncis d’activitats d’observació de Perseids.
6.- Un bòlid dels Perseids observat la nit de l’11 al 12 d’agost 2016 a Polònia. Wikimedia Commons.

Un nou cos planetari al Sistema Solar?

Un objecte de massa planetària desconegut podria estar amagat en les zones externes del Sistema Solar d’acord a la recerca d’unes investigadores de la Universitat d’Arizona. La forma estranya de les òrbites dels planetes menors del Cinturó de Kuiper  es podria explicar a causa de la pertorbació gravitatòria d’aquest cos d’una massa major que Mart fins ara no observat.

El Cinturó de Kuiper engloba gran part de les restes de la formació del Sistema Solar. Situat més enllà del planeta Neptú i entre 30 a 50 unitats astronòmiques (1 ua = distància Terra-Sol) aproximadament del Sol, està format per milers d’objectes de mida tan gran com els planetes nans Plutó o Eris fins a cossos molt més menuts. La majoria d’aquests són petits cossos gelats que, extrets de les seues òrbites seculars, poden caure cap al Sistema Solar interior per formar els cometes.

En l’article enviat a la revista Astronomical Journal, l’astrònoma lider del treball Kat Volk i l’astrònoma Renu Malhotra del Lunar and Planetary Laboratory (LPL) de la Universitat d’Arizona presenten proves molt fortes de l’existència d’un cos de mida planetària no conegut i amb una massa entre la de Mart i la Terra. La presència d’aquest objecte es dedueix de manera indirecta per la inclinació orbital anòmala dels membres més llunyans del Cinturó de Kuiper.

Tots els planetes del Sistema Solar giren al voltant del Sol en òrbites planes molt semblants. De fet la inclinació de tots ells està en el rang entre els 7º de Mercuri i els 0,77º d’Urà si ho calculem respecte a l’òrbita de la Terra al voltant del Sol, l’anomenada eclíptica. A la figura adjunta, Plutó arriba a 17º d’inclinació. Aquesta va ser una de les raons per considerar que no era un planeta com els altres.

Tanmateix si no som tan terracèntrics i calculem la inclinació orbital de tots els cossos respecte a la mitjana ponderada de totes les òrbites planetàries i plans rotacionals, l’anomenat pla invariable, els valors varien una mica. Evidentment els moviments orbitals dels quatre planetes gegants dominen i, llavors els valors d’inclinació són diferents…

 Les investigadores Volk i Malhotra van estudiar els angles d’inclinació dels plans orbitals de més de 600 objectes del Cinturó de Kuiper. I van descobrir que, mentre la majoria dels cossos tenen inclinacions orbitals pròximes al pla invariable del Sistema Solar, els més distants, més enllà de 50 unitats astronòmiques, tenen una gran inclinació orbital que només podria explicar-se per la influència gravitatòria d’un gran cos desconegut.

I com seria aquest cos? Per començar els científics l’anomenen objecte de massa planetària. Donat que no compleix les regles per a ser un planeta segons la resolució famosa de la Unió Astronòmica Internacional del 2006, ja que aquest cos de mida planetària no ha netejat la seua òrbita de cossos menuts, no se li pot anomenar planeta i, a més a més, dir-li planeta menor tenint la mida de Mart potser siga un poc contradictori.

Per poder influenciar gravitatoriament i deformar les òrbites dels objectes llunyans del Cinturó de Kuiper, l’objecte desconegut hauria d’orbitar el Sol a una distància d’unes 60 unitats astronòmiques amb una inclinació orbital de 8º respecte al pla invariant del Sistema Solar. La seua influencia es notaria almenys a 10 ua a cada costat de l’òrbita.

“Els objectes distants observats del Cinturó se concentren en un anell d’aproximadament 30 unitats astronòmiques d’ample i sentirien la gravetat d’un objecte de massa planetària al llarg del temps“, ha explicat l’astrònoma Volk, “per la qual cosa la hipòtesi d’una massa planetària que cause la deformació observada és raonable a aquestes distancies

L’objecte buscat no podria ser l’hipotètic Planeta Nou, que ja fa més d’un any es busca per explicar el comportament anòmal d’alguns objectes molt llunyans del Cinturó. Aquest suposat planeta ha de ser més massiu (unes 10 masses terrestres) i molt més llunyà (entre 500 i 700 ua).

Aquest és massa llunyà per influenciar aquests objectes del Cinturó“, ha explicat Volk. “L’objecte buscat ara ha d’estar més prop de 100 ua per afectar substancialment als membres del Cinturó situats en aquest rang“.

I com és que no hem trobat encara un cos de mida planetària tan gran? El més probable és que, segons Malhotra i Volk, encara no hem explorat prou en la volta celeste els objectes del Sistema Solar distant. El lloc més probable en el que podria estar amagat un cos de massa planetària estaria en el pla galàctic, un àrea tan densament plena d’estels que les cartografies en busca de nous objectes del Sistema Solar tracten d’ evitar.

Una possible alternativa a aquest objecte que podria haver alterat el pla orbital dels objectes externs del Cinturó de Kuiper podria ser una estrella que passà fregant el Sistema Solar en la història astronòmica recent, farà uns centenars de milions d’anys.

Una estrella viatgera mouria tots el eixos de rotació orbital en una mateixa direcció” ha comentat Malhotra. Però una vegada l’estrella haja passat els objectes tornaran a l’orbita anterior. Caldria un pas extremadament pròxim, a unes 100 ua i la seua marca sobre les òrbites s’esborraria al cap de 10 milions d’anys. Per això no considerem que siga l’escenari més probable“.

El descobrir un nou món a les afores del Sistema Solar és un repte científic immens a causa de poca brillantor de l’objecte buscat, que recordem-ho no té llum pròpia i només reflecteix la llum del Sol, que a la distància que es pot trobar és mínima. Però diversos satèl·lits i telescopis tenen grans bases d’imatges de tot el cel encara per explorar. Els programes de ciència ciutadana, amb voluntaris que exploren les imatges astronòmiques a la cerca d’objectes nous, permet avançar en aquesta recerca. El projecte Backyard Worlds (Mons del veïnat) permet a qualsevol que dispose d’un ordinador i una connexió a internet examinar imatges preses per la nau espacial WISE (Wide Field Infrared Survey Explorer) de la NASA.

El Sistema Solar sembla més complex del que aprenguérem a l’escola. L’observació detallada del moviment dels cossos planetaris i el que coneixem del exoplanetes farà revolucionar el que sabem del nostre entorn més pròxim.

Imatges:

1.- Simulació del suposat cos planetari més enllà de Neptú.
2.- Inclinacions orbitals: Astronomy – Ch. 7: The Solar Sys – Comparative Planetology (14 of 33) Planet Orbital Inclination
3.- Pla invariant Why are the planets all in the same plane?
4.- Mapa dels objectes coneguts del Cinturó de Kuiper. Wikipedia commons.

L’estiu…

Encara que l’alta temperatura ja ens avisa des de fa uns dies, finalment ha arribat de veritat l’estiu. A les 6 hores 24 minuts el Sol haurà assolit la màxima separació sobre l’equador celeste. I com que el Sol farà, per aquesta raó, un recorregut més llarg per dalt de l’horitzó, el dia d’avui serà el més llarg de l’any. Serà el solstici d’estiu.

Així que avui comença l’estiu a l’hemisferi nord. I recordem-ho que l’hivern comença a l’hemisferi sud.

Hi ha alguns aspectes interessants que caldria contar respecte al dia del solstici.

En estar inclinat l’eix de rotació de la Terra respecte a l’eix de l’òrbita terrestre es produeixen les estacions. Vist des de la superfície de la Terra  el Sol va pujant i baixant respecte a l’equador celeste al llarg de l’any (veieu figura 4). Això fa que els rajos solars vinguen més inclinats en hivern mentre que en estiu el Sol es troba altíssim.

A València el Sol es troba a migdia el 21 de desembre, dia del solstici d’hivern, a només 27 graus d’altura. I avui, 21 de juny,  dia del solstici d’estiu, el Sol, a migdia arribarà a estar-ne a 74 graus. Cap a les dues del migdia (hora solar 12 h) mireu l’ombra que féu. És la més petita que fareu al llarg de l’any.

Hi ha persones que creuen que avui és el dia en que la Terra es troba més prop del Sol i per això fa tanta calor. Això és totalment fals. De fet, enguany, el pròxim 3 de juliol ens trobarem en el punt més allunyat de la nostra estrella. El que és realment important és la inclinació de la Terra que fa que els rajos solars vinguen molt pocs inclinats.

Hi ha fets curiosos que han passat avui.

Sobre el tròpic de Càncer, paral·lel terrestre situat a 23.5 graus al nord de l’equador terrestre que passa per Mèxic, Cuba, el Sàhara, la Índia, etc…, el  Sol es situarà, a migdia solar, exactament en el punt més elevat del cel, és a dir dalt del vostre cap. És a dir, les ombres desapareixeran durant uns instants. No cal, però anar tant lluny. Només que s’acosteu a les illes Canàries, situades a uns 4º a nord del tròpic, l’ombra no desapareixerà però serà realment molt petita.  L’efecte és espectacular.

També els qui avui es troben al cercle polar àrtic, situat a la latitud 66.5 graus nord, tindran l’oportunitat de veure el fenomen del Sol de mitjanit. El Sol sembla que va a pondre’s però torna a pujar i un nou dia comença. I, si es viatja molt més al nord el Sol de mitjanit ja es pot veure des dels primers dies de juny.

Bé, ja tenim ací l’estiu. A gaudir-lo i a esperar les vacances…

Foto:
1.- Sol de mitjanit. Fotos successives del Sol a Inari, Finlàndia. 5 juny 2012. Joanma Bullón. Amb permís.
2.- Diagrama d’Understanding Astronomy, The Sun and the Seasons. La línia anomenada June solstice és el cercle on es troba el Sol el 21 de juny, els dies del solstici.
2.- Inclinació de la Terra i rajos del Sol el dia del solstici d’estiu a l’hemisferi nord. Wikimedia Commons.
3.- Moviment del Sol sobre l’esfera celeste al llarg de l’any. Hawaiian Voyaging Traditions.

Cometes: de la por a la vida

L’estudi de la percepció que la humanitat ha tingut sobre que són els cometes és apassionant.

En temps antics l’aparició d’un cometa era un esdeveniment extraordinari que s’associava sempre a la mort d’un rei i a un grapat de desgràcies per al seu regne. En una concepció del cosmos geocèntric on tots els cossos celestes segueixen unes òrbites circulars inalterables, la sobtada presència d’un objecte brillant al cel removia consciències. No podia haver cap cos nou al sistema del món vigent.

Però com explicar la presència  dels cometes al cel d’Europa? Si no eren celestes havien de ser atmosfèrics, com propugnava Aristòtil. Tanmateix aquest argument saltà pels aires amb l’arribada del cometa de 1572 que va ser estudiat per Tycho Brahe des de Dinamarca i per molts altres astrònoms europeus, com ara el valencià Jeroni Muñoz. A partir de la posició relativa del cometa vista des de molts punts d’observació europeus, el gran astrònom danés va concloure que el cometa no era cap objecte terrestre, sinó que es trobava més enllà de l’esfera de la Lluna.

Després vingué Edmund Halley, que amb les equacions de la gravitació del seu amic Newton, demostrà que els cometes són senzillament objectes del Sistema Solar però amb una òrbita molt allargassada.

Ara en el segle XXI saben que els cometes provenen dels residus de roques i gels que quedaren en els moments finals de la formació del Sistema Solar. Els reservoris del cinturó de Kuiper i del núvol d’Oort que es troben més enllà de Neptú contenen milions de cossos gelats, que si són pertorbats en les seues òrbites, poden convertir-se en nous cometes.

Els cometes són, per tant, objectes fòssils que conserven en els seus interiors informació molt valuosa per conéixer com va ser la infantesa del Sistema Solar.

Per saber-ne més de tot això l’any 2014 arribà la sonda europea Rosetta al cometa 67P/Churyumov-Gerasimenko per estudiar-ne la composició. Durant els dos anys de la missió s’hi ha descobert un munt de molècules orgàniques, moltes de les quals són essencials per a la vida com per exemple l’aminoàcid glicina.

De tot això vaig parlar fa uns dies davant d’unes 40 persones a una de les sales de Foment de Gandia, invitats pels company de l’Agrupació Astronòmica de la Safor. La xarrada acabà amb la fabricació d’un cometa en directe. Però això ho podeu veure a la foto que encapçala l’apunt.

Imatges:

1.- Després de construir un cometa, cal traure-li els dolls de gas. Paco Soriano.
2.- Cartell de la xarrada. AAS.

La primavera desperta

L’hivern ja és història. Finalment la Terra, en el seu camí constant al voltant de la nostra estrella, ha arribat a un punt en que el Sol, vist des de la Terra, se situa just sobre la línia projectada cap a l’espai per l’equador terrestre, el que anomenem equador celeste. El moment exacte d’aquest fet serà a les 11:29 d’avui 20 de març.

El Sol, per tant, es troba avui sobre la meitat exacte del cel, sobre l’equador celeste que divideix la volta celeste en dues parts iguals, l’hemisferi nord i l’hemisferi sud celeste (Equinox, en la figura adjunta). Aquest fet determina que aquest matí el nostre estel ha eixit exactament per l’est i, al vespre, es pondrà exactament per l’oest. La durada de les hores de llum i les de nit seran avui exactament de 12 hores cadascuna a qualsevol punt del planeta. Aquest dia amb aquestes propietats tan extraordinàries és l’equinocci de primavera.

A partir d’ara les constel·lacions de l’estiu seran cada vegada més visibles, el Cigne, juntament amb la Lira i l’Àguila, l’Escorpí, Sagitari i Capricorn ja dominen el cel de les últimes hores de la matinada. Sobre aquestes, com mirant-s’ho tot, es troba l’anellat Saturn, ara que una nau humana es farà el harakiri a finals de l’estiu precipitant-se sobre els densos núvols saturnians. El planeta farà gaudir als amants del cel l’estiu que ve quan s’albire a hores més fàcils.

Que els cels de la primavera us siguen benèvols i, pugueu mirar, al camp o la muntanya, el firmament sense núvols ni llums humanes contaminants.

Imatges:
1.- Branca en flor de l‘arbre de l’amor (Cercis siliquastrum). 19 març 2017. Tavernes de la Valldigna. Enric Marco.
2.- Diagrama d’Understanding Astronomy, The Sun and the Seasons. La línia anomenada Equinox és el cercle de l’equador celeste per on es troba el Sol el 20-21 de març i el 22 de setembre, els dies dels equinoccis.
3.- Esquema del moviment del Sol el 20 de març de 2017 sobre la línia de l’equador celeste vist des d’un indret qualsevol del nostre país. Fixeu-vos com ix exactament per l’est i es pon per l’oest. Stellarium.

Un viatge a Júpiter

Ja fa uns mesos que la nau Juno de la NASA orbita el planeta Júpiter. Malgrat haver tingut problemes per insertar-se a l’òrbita final al voltant del planeta gegant, ens està oferint unes imatges espectaculars dels núvols jovians. L’aproximació a només uns 5000 km de les capes altes de l’atmosfera permet un nivell de detall dels fenòmens que passen allí que no s’havia aconseguit fins ara.

Des de la Terra, però, també es poden fer fotos espectaculars del planeta gegant. La gran qualitat de les imatges preses pels astrònoms aficionats permet veure molt bé les formes i moviments dels núvols que són una font preciosa per als investigadors planetaris.

Fa un temps l’aficionat suec Peter Rosén es proposà un projecte ben ambiciós per aprofitar aquestes imatges. Cada aficionat pren fotos del planeta i després les guarda per a ell o potser les publica en alguna xarxa social. Però aquest treball podia tindre un altre ús. Així que Rosén va engegar una campanya internacional per a unir totes les imatges dels aficionats en un únic vídeo. Ara la campanya ha conclòs i Rosén acaba d’editar una animació amb més de 1000 imatges enviades per 91 astrofotògrafs de tot el món obtingudes entre el 19 de desembre de 2014 i el 31 de març de 2015.

Entre els qui enviaren fotos podem trobar a Joaquin Camarena, company i amic de l’Agrupació Astronòmica de la Safor i expert astrofotògraf. El seu nom apareix als títols de crèdits al final del vídeo encara que transformat en un estrany Joacquin Camarena.

Segon conta Peter Rosén, les imatges van tindre un llarg processament que va incloure correcció de color, apilació (suma) i unió final per obtenir uns 54 mapes complets.

A partir de les imatges s’han realitzat unes espectaculars vistes del planeta des del pol nord i sud. Com diu Rosén en la informació del vídeo:

Les projeccions polars són una mica especials ja que he fet que s’estenguen de pol a pol, no només des de el pol (situat al centre) a l’equador (situat a l’exterior) com se sol representar tradicionalment. La raó és que resulta més interessant ser capaç de seguir els moviments de tots els cinturons de núvols independentment de la projecció

Amb l’ajuda de Christoffer Svenske i Johan Warell s’ha trigat més d’un any per completar aquest vídeo que mostra el moviment dels cinturons de núvols de Júpiter i la rotació de la Gran Taca Roja en alta resolució, tot això accelerat un milió de vegades!

Finalment Peter Rosén destaca la capacitat tècnica de la comunitat mundial de fotògrafs aficionats planetaris per poder arribar a aquest alt nivell de detalls que poden ser rastrejats a través del planeta durant 250 revolucions.

La NASA ha demanat també la col·laboració dels astrònoms aficionats d’arreu del món que estudien i fotografien Júpiter per fer una gran campanya per captar els mateixes moments de l’atmosfera joviana que capte la sonda Juno.

Donat que Juno observa Júpiter de ben prop, la NASA no té la visió de conjunt del planeta que sí que ponen aportar els amateurs. Aquest treball és part d’aquesta contribució.

Foto: Vista pròxima de la Gran Taca Roja de Júpiter obtinguda per Juno. NASA/JPL-Caltech/SwRI/MSSS/Gerald Eichstaedt/John Rogers. Publicada 27 gener 2017.