Coses a dir

De sempre la Nit de Nadal ha estat la nit de la missa del gall i després el ressopó amb borraines i figues albardades i de cagar el tió els més petits. Quan vaig anar a comprar coriandre i matafaluga per a fer borraines, la senyora de la botigueta de tota la vida em va dir que els més joves ja no coneixen aquesta tradició. A vàries webs de la zona he trobat receptes de com fer-les per a tots els gustos. A casa, però, sempre les hem fet d’aquesta manera:

Cal fer  bollir la matafaluga i el coriandre per a fer un tipus infusió. S’afegeix a la farina i es pasta fins que s’enganxa a la borraina (és una fulla amb punxes que creix a les vores del riu o a llocs humits), i es fregeix amb oli molt abundant per a què quedin surant. Un cop a fora s’ensucren bé i es mengen. Es pot fer el mateix amb les figues obertes per la meitat. Mentre els grans s’ho mengen amb moscatell o vi ranci, els petits caguen el tió.

De cançons de Tió n’hi ha moltes, a casa hem cantat sempre aquesta:

Tronc de Nadal,
caga torrons,
pixa vi blanc,
que és la nit de Nadal.

No caguis arengades,
que són salades.
Caga torrons,
que són més bons.

És una llàstima que l’arxiu Centelles hagi anat a parar finalment a Salamanca (El llegat Centelles ja és a Salamanca i Centelles ja és a Salamanca). He seguit una mica la polèmica i m’ha sorprés l’actitud dels dos germans vers la Generalitat. La impressió que tinc, no sé si equivocada, és que per una rebequeria han donat els arxius a l’Estat Espanyol. Simplement. Potser els diners també hi tenen alguna cosa a veure, clar, però no em crec que les condicions de la Generalitat fossin pitjors que les espanyoles. En aquest cas crec en les paraules del conseller Tresserres (Tresserres acusa els fills de Centelles i el Ministeri de deslleials), i es nota en les paraules dels germans que actuen a la contra: “ens heu dit botiflers i pesseters, doncs ara donem els arxius a Salamanca”, vindria a ser una cosa així. Un arxiu que s’ha venut amb nocturnitat per a evitar polèmiques, però ha deixat un mal regust igualment i, personalment, un empipament gros amb aquests germans pel que han fet amb el llegat del seu pare. Qui sap si amb el temps se’n penediran.
Com a mínim a Salamanca aquestes fotos “catalanes” les entendran.

 _{A la foto els germans Centelles a Els matins. Semblen empipats amb el món i ho han pagat els arxius, que no poden queixar-se.}

L’Associació La Picossa ha rebutjat aquest pla reiteradament amb diferents accions, alguna de les quals un díptic
que va fer arribar a tota la població el passat mes de març.
Anteriorment, l’Ajuntament de Móra d’Ebre havia renovat el conveni amb
l’empresa del parc eòlic de Barbers modificant i millorant acords anteriors: el conveni recull algunes modificacions respecte als convenis anteriors, com la
reducció del nombre de molins, la construcció d’una torre de vigilància
forestal, l’ús del parc eòlic com una aula de formació, ja que podrà
rebre les visites d’escolars i d’entitats, o la contractació de veïns
de la zona per dur a terme les feines de manteniment. En concret, el
projecte de Tàrraco Eòlica preveia la construcció de 28 aerogeneradors
de 1.300 kW de potència nominal unitària, i una potència nominal total
de 31,2 MW, a més de la instal·lació d’una subestació transformadora al
terme de Móra d’Ebre, a l’inici del barranc de Sant Jeroni.

Caldrà veure com evoluciona tot plegat. És important que l’avenç tecnològic per a aconseguir energia neta s’integri de la millor manera possible al paisatge. Em consta que des de l’Ajuntament s’hi ha treballat per a reduir al màxim l’impacte, però segurament no n’hi haurà prou, la Ribera és una comarca cansada de produir energia elèctrica on, a
sobre, curiosament, tenim un servei pèssim, a la mínima pluja se’n va la llum i
en alguns indrets pot trigar hores a tornar i el preu és el mateix que
a qualsevol altre lloc, per tant cap avantatge especial per tenir dues
centrals nuclears a tocar de casa.
El reportatge de 30 minuts de diumenge passat (La fàbrica) va ser demolidor (Cinc anys després de fer-se pública l’existència de 700.000 tones de
sediments tòxics i radioactius al pantà de Flix, procedents de la
química Ercros, el programa “30 minuts” entra al poble i, per primer
cop, a la fàbrica, en un moment en què es debat el tancament o la
continuïtat d’una indústria que durant més de 100 anys ha donat de
menjar a generacions senceres de flixancos.). Si li sumem les dues centrals nuclears, les altres indústries químiques, la futura tèrmica, etc., no és estrany que el panorama sigui desolador; ens han explotat la comarca al límit per a obtenir energia i ja fa temps que en paguem les conseqüències mediambientals; cert és que l’energia eòlica és neta i renovable, però l’impacte visual és molt elevat.  Suposo que es pot entendre que els riberencs n’estem bastant tips de tot plegat.

Esperem que hi hagi prou seny.

M’acaben d’enviar aquest vídeo del programa basc Vaya semanita. És una paròdia, però amb el què ens trobem a vegades aneu a saber si algun dia acabaran així les coses…;-)

Contra la violència masclista, no callarem…

CONTRA LA VIOLÈNCIA MASCLISTA, NO CALLAREM

La violència masclista és un fenomen històric, universal i estructural, que es
fonamenta en el patriarcat com a sistema estructurador de les relacions socials
desiguals entre homes i dones. Aquesta violència constitueix un dels principals
atacs contra els drets de les dones, una mina contra la seva llibertat i autonomia.
És, de fet, la violència més freqüent i camuflada, el «crim encobert més extens
del món», tal i com ha afirmat l’Organització de les Nacions Unides.

Aquest 25 de novembre volem expressar, una vegada més, la nostra condemna
rotunda envers totes les formes de violència masclista, i la voluntat d’esmerçar
els nostres esforços i recursos per seguir avançant en la seva eradicació.

La Llei del dret de les dones a eradicar la violència masclista, aprovada fa poc
més d’un any al Parlament de Catalunya, constitueix un gran pas en la lluita
contra aquest tipus de violència, atès que aporta noves eines i més instruments
per fer front a aquesta problemàtica, així com una concepció àmplia del concepte
i els àmbits on actua, permetent la comprensió del fenomen en la seva extensió.
Però la nova llei encara va més enllà donant resposta a la situació de
desemparament en què es troben les víctimes de violència, tot proposant la
reparació dels seus projectes de vida. En aquest sentit s’ha creat el Fons de
garantia de pensions i prestacions, un fons de la Generalitat que servirà per cobrir
possibles impagaments en pensions alimentàries i compensatòries, de manera
que el deutor ho serà davant l’administració, i no davant la dona.

Per altra banda, volem destacar especialment la recent aprovació per part del
Govern del decret de desplegament parcial de la llei de suport a les famílies.
Atès que hi ha força casos de monoparentalitat causada per la violència masclista,
aquest decret pioner suposa un altre gran pas per a les famílies monoparentals,
ja que podran gaudir d’una sèrie d’avantatges, equiparant-les, en bona part,
a les famílies nombroses.

Tanmateix, som conscients que encara ens queda molt camí per recórrer.
Hem de tenir molt present que en el que portem d’any ja són 27 les dones
assassinades a mans de les seves parelles o exparelles als Països Catalans.
Les morts, però, tan sols són la violència visible de tota la violència. Per això,
cal que incidim en la consciència social per tal que ningú faci bandera del
masclisme, de la mateixa manera que hem de demanar al govern espanyol
reformes en la Llei Integral del 2004, atès que no ha suposat la solució
al conflicte ni la dissuasió dels maltractadors.

Aquest 25 de novembre volem unir la nostra veu a la de les dones d’arreu
del planeta i vindicar el dret de les dones a eradicar la violència masclista.

Aquest 25 de novembre volem tornar a trencar el silenci.
Perquè la por no amagui la nostra veu, prenem la paraula!

Manifest del 25 de novembre.

Feia molt temps que no em posava als fogons per a fer un coc ràpid (que és com li diem a la Ribera i Terra Alta almenys), però comença a venir de gust encara que no faci massa fred. Les companyes del país valencià em van dir que allà li dèien biscuit, i fins i tot coca mal feta (no és que m’agradi massa el nom), però es digui com es digui sempre queda molt bo. Si us animeu aquí teniu la recepta:

6
Ous

400
gr. Farina

500
gr. Sucre

Raspadura
d’una llimona (o vainilla
ensucrada)

1
sobre de royal

2
dits d’oli i tres cullerades de llet per ou.

Separem les clares del rovell i  les debatem a punt de neu. S’afegeixen els rovells i ho remenem bé mentre li afegim el
sucre . Després afegim la
farina molt a poc a poc mentre ho remenem bé.  Tot seguit l’oli, la llet, la raspadura de llimona, tot ben rementat, i  per acabar el royal. (Admet moltes variacions, cadascú l’ha de fer al seu gust).

Es
posa tot a una plata per anar al forn  paper de plata  (o paper fi per anar al forn) i una gota d’oli per a
què no s’enganxi. Un cop es posa la pasta es posa sucre per damunt (que podem reservar del que li hem posat o afegir-li del fi). Es posa al
forn que haurem escalfat prèviament a 200ºC i només baix encès. Quan puja ja està fet. Que aprofiti!

El 9 de novembre Carl Sagan [wiki] hagués fet 75 anys. Un científic únic amb explicacions plenes de poesia…

The Carl Sagan portal

Espanya no es presenta al partit de fultvolei contra Catalunya a Coma-ruga (notícia a l’AVUI, notícia al 3/24). Les pressions del Consell Superior d’Esports espanyol s’han imposat i no s’han disputat ni el partit masculí ni el femení.

Els que defensen que política i esport no han d’anar junts ho tenen malament amb notícies com aquesta…


L’esport
sempre ha estat política, d’una manera o altra, ens agradi o no, ho
entenguem o no. Quan es va fundar el Barça, com que alguns dels que ho
van fer no eren catalans, al poc es va fundar un altre equip a la
ciutat per anar en contra de l’altre i no se’ls hi va ocórrer posar cap
altre nom que Espanyol per significar que ells eren “els d’aquí”. A
partir d’aquí que cadascú tregui les seues pròpies conclusions respecte
què representa un i què representa l’altre.
I ara la selecció Espanyola de futvolei no vol enfrontar-se a la Catalana, ho han refusat altre cop, com tantes altres vegades. No és difícil d’entendre, el Consell Superior d’Esports no deu voler crear un precedent que podría ser “perillós” per als seus interessos, perquè significaria que una nació pot presentar-se en competició contra l’estat que, en teoria, el representa i això no cap al seu cap. Encara. Però el fet que Catalunya tingui seleccions nacionals que la representi en competicions internacionals és només qüestió de temps. Ja s’ha avançat molt en pocs anys i amb el fitxatge de Cruyff per a la de futbol s’ha fet un pas mediàtic important que s’ha de saber aprofitar. Aquest cap de setmana juga “la roja” contra Argentina. A ningú se li escapa que hi ha cinc (sis, set? no sé els que jugaran aquesta vegada) jugadors catalans i més que en podría haver perquè Valdés és millor que Casillas ara com ara, però ja ha dit que no li pren la son anar a la selecció espanyola. Una selecció de futbol que té com a base a molts catalans, reforçats per uns quants que no ho són, i que juga com el Barça… i guanya. Si traiem algun petit detall podría ser fins i tot “la nostra”.

Imatge de l’AVUI.cat

S’ha celebrat recentment a Barcelona un congrés sobre noves tecnologies i educació i no m’han passat per alt les paraules de Francis Pisani, reconegut expert analista en noves tecnologies, que ha dit la seua sobre l’educació i internet: “Els professors han d’acceptar perdre poder a favor d’internet“, segons ell perquè a internet hi ha tota la informació i ens hem de convertir “només” en destriadors del gra i la palla...

Vídeo de la notícia a TV3.

Com diuen els comentaris de la notícia: “més val que aquest senyor es
dediqui a analitzar la xarxa i deixi als mestres i professors fer la
seua feina”. Fa molts anys que se’n parla sobre tenir ordinadors a
l’aula, com si fos la panacea de tot. També es va dir que el
professorat disposaria d’un ordinador personal per tal de poder
preparar les classes i tenir-lo per treballar, cosa que no va arribar
mai. Ara arriben els ordinadors a l’aula que es vol que substitueixin
els llibres de text. De fet, no substituiran els llibres de text, sinó
que canviarem el paper per digital. Passarem de treballar en paper a
treballar en pantalla i, com tot, hi ha coses bones i coses dolentes...

Abans de que hi hagués tanta informació a internet es va posar de moda fer power-points sobre els temes més diversos i, com tot, s’han sentit veus crítiques enfront d’aquesta pràctica en segons quins temes (F. Anguita: El Power Point en el aula (de Geología): ¿Punto y final del aprendizaje crítico?. Revista AEPECT. Vol 13, nº2. 1995). I després va arribar internet i l’ús generalitzat de l’ordinador amb les noves tecnologies. I és un avanç important perquè, certament, a internet hi ha molta informació, però no tota, i, com diu també Francis Pisani, cal saber destriar l’or del plom.

Fa no gaire vaig llegir una entrevista a la ministra d’Educació on deia que l’aula era bàsicament igual a fa 100 anys (pissarra, guix, taules i cadires), i això no podia ser en l’era de la informació. I és cert. Les aules haurien d’estar més preparades per a les noves tecnologies, però això no és la realitat de la immensa majoria d’instituts, on es celebra (com un gol de Barça contra el Madrid), el dia que t’anuncien que ha arribat material informàtic al centre que permetrà “informatitzar” una o dues o tres (a tot estirar), aules de les vint o vint-i-cinc que hi ha. Això si hi ha sort i no has d’anar com un “arbre de Nadal” amb tots els estris per fer classe (ordinador portàtil, canó, altaveus, lladres…), d’una banda a l’altra de l’institut.

Les noves tecnologies són importants, cert, i l’ús de l’ordinador i internet fonamental, però això no treu que també hi ha d’haver llibres en paper per consultar, literatura per llegir amb calma a qualsevol racó, volums enciclopèdics d’informació, etc, etc. Tot són eines que ajuden a aprendre i s’han de fer servir de la manera adequada.

Pel que fa al que diu Pisani, estic en absolut desacord amb la següent afirmació:
“El saber no ve dels professors, sinó que ve del web, on hi és tot,
absolutament tot el que hom vol trobar”. Això no és cert, el saber no ve únicament dels professors, ni tampoc a internet hi ha tot el volem trobar. Pisani demostra un entusiasme fora de mida per internet, i és cert que és valuós, però per si mateix, no cal degradar la resta per a que tingui llum pròpia. Tot és important.

“El saber també ve
de les relacions que els alumnes tenen entre ells, que aprenen en
comú“. En aquesta afirmació sí que hi estic d’acord, és important la relació entre ells i l’intercanvi d’informació, per això es fan tant treballs individuals com en grup en el què les experiències individuals són exposades per a la resta. Això s’ha fet sempre, diria i, a més, ara ho podem fer també en virtual.

Amb tot, Pisani determina que els professors “han d’acceptar una
pèrdua de poder”, ja que no poden competir amb la xarxa, i si no es
“reconverteixen”, “no tornaran a ser útils”. “Pèrdua de poder” perquè ara hi ha internet? Quin poder es pensa que tenim el professorat? No ho veig així, al cap i a la fi a internet hi ha informació que, majoritàriament, és la que podem trobar als llibres. Hem canviat un suport per un altre, però cal continuar explicant i fent entendre les matèries. Simplement ara tenim un accés més ràpid a la informació, però la informació continua sent la que és. No sé si Pisani ha fet massa cursos virtuals, la informació hi és, però cal entendre-la i digerir-la i es pot fer sol o amb ajut i sempre és millor amb ajut, fent xarxa. No entenc perquè en comptes de separar el professorat de l’alumnat no diu també que és important que les xarxes tinguin professorat i alumnat per a compartit i contrastar informació.

Els mestres s’hauran
d’esforçar a entendre tots els processos del web, i “guiar” els alumnes
perquè aprenguin quines informacions de la xarxa són bones i quines no.
Pisani també considera que a internet hi ha “molta porqueria”. Cert, però per “guiar” cal conèixer i per conèixer cal saber prèviament què és bo i què és dolent, i això es sap a través dels llibres, no de la xarxa.

Per tant, segons Pisani, els professors cada cop es van
convertint més en “monitors”, ja que no ostenten ni “la paraula ni la
veritat”. No sé si fer cap comentari sobre aquesta afirmació, deixo aquesta cita de Ortega y Gasset “Siempre que enseñes, enseña a la vez a dudar de lo que enseñas”.

Pisani aposta per una informatització total de les aules, i
creu que l’entrada dels ordinadors al sistema escolar és un element
“indispensable” per aconseguir una autèntica “revolució educativa”. Aquí sí que hi estic d’acord, amb aules totalment informatitzades la nostra feina seria molt més fàcil i segurament podríem aconseguir molts millors resultats acadèmics. La xarxa està plena d’informació que, utilitzada adequadament, és un gran pou de ciència i saber. Però discrepo de Pisani, ell diu que el professorat acturà només de comparsa en aquesta festa, i jo veig que continuarà sent l’actor principal, però ara el repartiment serà molt més ric i variat i adequat als nous temps.

I em pregunto: per què esperar tant? No entenc tantes precaucions del govern de l’Estat per fer efectiva una llei que, a la resta d’Europa, ja fa anys que funciona i no ha comportat cap problema, al contrari. Aquí s’ha fet la llei a mitges. Això ha fet que els locals de més de 100 metres quadrats hagin hagut d’adaptar una part del negoci per als no fumadors i per als fumadors. I què passarà al 2012? Tota aquesta despesa que s’han vist obligats a fer per llei no els servirà de res. I tot, perquè s’han fet les coses malament des del començament. Una llei a mitges despista i acaba provocant més maldecaps al contribuent que si s’hagués fet la llei sencera i prohibit fumar a tot espai públic tancat des de l’inici. Diu la ministra que ara la societat “ja està prou madura” per acceptar aquest canvi. En fi, falten només un parell d’anys i es fa amb totes les precaucions possibles, com si no fóssim capaços d’entendre-ho a la primera. Més que un país avançat, en aquest aspecte, semblem del tercer món.

Aquest és l’article que publica avui a l’AVUI Alfons López Tena. En un paràgraf aclaridor explica que cap partit polític ha rebentat les consultes, tampoc Reagrupament: “Cap partit ni organització política ha rebentat les consultes, tampoc
Reagrupament, que ha estat víctima temporal d’un parany ordit per
qualque reagrupat novençà (de tot hi ha a la vinya del Senyor) que ha
sorprès la bona fe de la direcció fent-la aparèixer com a còmplice i
beneficiària del cop de mà de les plataformes tòxiques. Dono fe de la
seva innocència“. Recomforta saber-ho, però preocupa l’aparició d’aquestes “plataformes tòxiques”.

Text de contraportada

Què hi fa Lluís Companys prenent un mojito rere l’altre en un bar del Raval, a la Barcelona mestissa de l’any 2015? El president màrtir ha estat rescatat del passat, i encara no se’n sap avenir que a la Generalitat hi mani una dona. Tot i el seu èxit mediàtic, està desconcertat i té por, perquè sap perfectament quin és el motiu ocult pel qual els seus successors l’han fet tornar…

Actualització: 9 de novembre. Finalment l’he pogut acabar, entre començar a treballar i anar de bòlit per una cosa o altra no ha estat fàcil. Puc dir que el llibre és molt més interessant al principi que al final, però no treu que sigui recomanable per passar una bona estona. L’estil, amb totes les pinces que ho vulgueu agafar, m’ha recordat al de Patricia Highsmith, amb qui normalment frueixo molt de la història, però té uns acabaments també així, s’acaben i ja està. Bé, no sé perquè he pensat en Highsmith perquè realment són diferents, però les sensacions que he tingut llegint aquest llibre d’en T.S. en particular me l’han recordat.

Un bon reportatge anit al 33 [vídeo] per recordar aquest gran pedagog que va ser afusellat avui fa justament 100 anys. Ell és el pare de l’escola moderna que va trencar els esquemes de l’educació de l’època, republicà i lliurepensador declarat i
ardent. Va viure a França i a Bèlgica i el seu pensament es va ser molt influent arreu d’Europa. A  Barcelona va fundar l’Escola Moderna l’any 1901. El 1909 va ser condemnat a mort com a instigador de la Setmana Tràgica, tot i què no va participar en els fets se’l va considerar l’inductor intel·lectual.
Va introduir conceptes com la coeducació, la igualtat en l’ensenyament sense distinció de classes i l’educació mixta, a banda que va ser precursor de l’escola per a adults. A l’Escola Moderna els nens i les nenes feien exercicis, jocs i esbarjos
a l’aire lliure, s’insistia en l’equilibri amb l’entorn
natural i el medi, en l’higiene personal i desapareixeran
els premis i els càstigs, i els exàmens.
Conscient que l’educació era molt important, per exemple, en els anys que va treballar de ferroviari, va muntar una petita biblioteca al tren per a què la gent pogués formar-se mentre viatjava.
A casa nostra la Fundació Francesc Ferrer i Guàrdia se n’encarrega de recordar-lo i de difondre les seues idees.

Biografia (extreta del web de la Fundació)

Francesc Ferrer Guàrdia, fill de Jaume Ferrer i de Maria
dels Angels Guàrdia, va néixer a Alella, poble situat
a uns vint quilòmetres de Barcelona, el 14 de gener del 1859.
Els seus pares semblen haver estat agricultors acomodats i eren
catòlics creients i practicants. Fins a l’edat de deu anys,
Ferrer va anar a l’escola municipal d’Alella, i durant els dos anys
següents assistí a l’escola de Teià. Quan arribà
als dotze anys, s’acabaren els seus dies d’escola.

En una nota autobiogràfica que va publicar a l’Almanach-Annuaire
de la Libre-pensée internationale per al 1908, Ferrer
diu d’ell mateix: “Quan encara un infant, s’emocionava profundament
amb les històries que un dels seus oncles li contava sobre
les conspiracions del general Prim i altres revolucionaris que cercaven
de derrocar la monarquia borbònica. I quan, el 1868, Isabel
II fou obligada a abandonar el tron i refugiar-se a l’estranger,
Ferrer, que llavors només tenia nou anys, va prendre part
en l’alegria popular. Totes aquestes coses deixaren llur marca en
el seu esperit. D’aquell temps endavant, mai no cessà d’interessar-se
en la lluita política, situat a la banda dels qui desitgen
més felicitat i benestar, contra els qui estan decidits que
només ells gaudeixin de la vida, sovint a expenses d’altri.”

A l’edat de tretze anys trobà col·locació
a la botiga d’un graner (alguns diuen d’un drapaire), a Sant Martí
de Provençals, barri de Barcelona. Diuen que la influència
del seu amo, que era un anticlerical ardent, va minar l’ortodòxia
que havia mamat a casa seva i havia dut de casa i de l’escola; però
és evident, pel que ell mateix diu en el passatge abans citat,
que la llavor de revolta ja era sembrada en el seu esperit abans
i tot que marxés d’Alella. En tot cas, quan va arribar a
la maduresa, era un republicà i lliurepensador declarat i
ardent.

Cap als vint anys va entrar al servei de la Companyia de Ferrocarrils
de Madrid, Saragossa i Alacant, i poc temps després va casar-se
amb una jove que havia conegut al tren. Fent de revisor havia d’anar
de la frontera francesa a Barcelona i viceversa, i això li
permeté d’esdevenir un valuós mitjà de comunicació
entre Ruiz Zorrilla, el líder republicà, i els seus
adherents d’Espanya. En aquesta tasca continuà fins el 19
de maig de 1885, que va dimitir el càrrec i s’establí
a París. Aquesta decisió està relacionada amb
la insurrecció de Santa Coloma de Farners, en què
va prendre part.

Els primers anys de Ferrer a París foren anys de pobresa
i lluita. De primer esdevingué negociant de vins, després
obrí un petit restaurant a la Rue du Pont Neuf; i del 1889
endavant es guanyà la vida donant lliçons d’espanyol,
mentre feia de secretari sense sou de Ruiz Zorrilla del partit republicà
progressista. En aquella data pensava en l’organització d’un
gegantí complot revolucionari, però no gaire desprès
de l’ensorrament de la seva vida familiar, s’inicià un canvi
en la seva actitud envers el partit republicà i envers l’acció
política en general. Breument, pervingué a sentir
que les revolucions polítiques no podien donar fruits duradors
a Espanya mentre més del cinquanta per cent dels seus compatriotes
romanguessin analfabets, i l’educació de la resta, miserable,
tant de mètodes com d’esperit. Per això va tornar
a Barcelona i el setembre de 1901 l’Escola Moderna fou oberta al
nº56 del carrer de Bailèn.

Ferrer no era tan l’iniciador com el sistematitzador del moviment
per l’ensenyament democràtic. La novetat de l’Escola Moderna
era, en primer lloc, l’aplicació de mètodes moderns
i científics de pedagogia, i en segon lloc, la introducció
d’una filosofia definidament racionalista, humanitària i
antimilitarista. Ferrer no pensava pas que la seva missió
fos simplement de donar als seus compatricis quelcom de millor que
l’educació deplorable servida per l’Estat. Creia que el seu
sistema era un millorament, no sols respecte a l’ensenyament espanyol
(cosa que hauria estat una pretensió modesta), sinó
respecte a l’ensenyament tal com és practicat en el món
en general. S’adonava prou de la dificultat de dur a compliment
les seves idees -de trobar professors, llibres de text i material
escolar adequats al seu punt de vista. Però que aquest punt
de vista era absolutament bo, no per a Espanya solament, sinó
per a tota la humanitat, no en tenia cap dubte. S’havia convençut
que les coses extraterrenals o no existien o no importaven, i li
semblava que el seu primer deure d’educador era de dur aquesta idea
a la ment dels infants. I encara més profunda que la rebel·lió
contra el sobrenaturalisme, hi havia la rebel·lió
contra la dominació i explotació de classe. Per altra
banda, l’educació estatal era als ulls de Ferrer almenys
tan nociva com l’educació eclesiàstica.

És ben cert, doncs -i no hauríem, en justícia,
de perdre de vista aquest fet, -que l’Escola Moderna era clarament
i obertament una escola de ciutadans rebels. Era ben natural, doncs,
que excités el més gran horror en els esperits clericals
i conservadors. Ferrer fou del principi a la fi un ardent republicà.
S’havia convençut que Espanya no estava madura per a la Revolució;
però l’objecte de la seva obra era d’esmenar la immaduresa
educant lliurepensadors. Per tant, els seus enemics afirmaven que
el seu “revolucionarisme” era sinònim de terrorisme.

Per dur a terme l’educació que es proposa Ferrerr crea l’editorial
de l’Escola Moderna: publica una sèrie de més de quaranta
volums de coberta vermella i variats en llur contingut. Alguns d’ells
són textos elementals de lectura, aritmètica, geografia,
gramàtica, etc. Altres són tractats més complexos
com l’Origen del Cristianisme, de Malvert, La substància
universal, de Bloch i Paraf-Javal, i l’Evolució superorgànica,
de Lluria, proveïda d’un prefaci del doctor Ramón y
Cajal.

Més important, tanmateix, que els llibres de text, com a
testimoniatge de l’esperit i els mètodes de l’Escola Moderna,
és el “Butlletí” mensual que publicava.
Entre les dues sèries o “èpoques” d’aquesta
publicació, aparegueren en total seixanta-dos números.
El “Butlletí” és, de fet, un periòdic
pedagògic adreçat, no als infants, sinó als
pares, i molt especialment als mestres. Consisteix en gran part
en traduccions d’obres de Paul Robin, Elisée Reclus, Flammarion,
Anatole France, Gustave Hervé, Herbert Spencer, Haeckel,
Kropotkin, Gorki, Tolstoi, i especialistes francesos, belgues, italians
i americans en qüestions d’educació i d’higiene.

No cal dir que la coeducació era un principi fonamental
de l’Escola; i que els mestres “havien de renunciar a tot càstig,
material o moral, llevat del que pogués haver-hi en les necessàries
conseqüències de la falta mateixa. Les recompenses també
eren tabú com els càstigs, i l’incentiu de fer la
competència eliminat fins on era possible. Hom insisteix
sovint en els mèrits de l’ensenyament “integral”,
és a dir, l’educació no basada en distincions de classes,
sinó igualment adequat per a tots els ciutadans.

El 31 de Maig de 1906, Mateu Morral, que havia fet de bibliotecari
a l’Escola Moderna va tirar una bomba als reis d’Espanya acabats
de casar, quan la comitiva nupcial passava per la Calle Mayor de
Madrid. Van sortir-ne il·lesos però hi hagué
vint-i-sis morts i molts ferits. Ferrer fou detingut i va estar-se
un any a la Presó Model de Madrid. L’Escola Moderna i moltes
d’altres foren tancades, i encara que ell fou absolt de complicitat
en l’acte de Morral, allò fou indubtablement per a ell el
començament de la fi. En sortir de la presó, Ferrer
provà d’obtenir autorització per a tornar a obrir
la seva escola; però després d’ajornar-ho durant dos
anys, el ministeri d’Instrucció Pública va decidir,
tot just abans de la seva mort, que l’autorització no podia
ésser acordada. La raó al·legada era que els
llibres emprats no complien els requisits reglamentaris.

Privat de dur a terme la seva obra en el camp que havia triat,
es veié forçat a crear-ne un de més ample per
a les seves energies: “La Lliga Internacional per a l’Educació
Racional de la Infància”. Aquesta organització
internacional no era més que una conseqüència
lògica dels seus principis. Anatole France esdevingué
president honorari de la Lliga; Ferrer n’era president; C. A. Laisant,
vice-president; Charles Albert, secretari; i el Comitè internacional
estava constituït per Ernest Haeckel (Alemanya), William Heaford
(Anglaterra), Giuseppe Sergi (Itàlia), Paul Guille (Bèlgica),
i H. Roorda van Eysigna (Suïssa). Tenia per òrgan una
revista anomenada “L’Ecole Rénovée”, fundada
per Ferrer a Brussel·les, però posteriorment traslladada
a París. També va reprendre la publicació del
“Butlletí” mensual de l’Escola Moderna, i la seva
obra editorial.

A començament de Juliol de 1909 s’inicia la guerra amb el
Marroc i el govern mobilitza l’exèrcit i els reservistes.
Aquest fet provocarà la “Setmana tràgica”
o “Revolució de Juliol”. La guerra és rebutjada
per l’esperit popular per tres raons. En primer lloc, l’anarquisme
que domina entre els obrers és essencialment una doctrina
internacionalista i pacifista. Mira la bandera sense emoció
i considera l'”honor nacional” com un mite inventat pels
militars i els capellans que conspiren amb els capitalistes en el
procés d’explotació que aquest anomenen govern. En
aquest aspecte, les opinions dels socialistes són pràcticament
idèntiques a les dels anarquistes. En segon lloc, aquesta
campanya tenia l’aparença d’una guerra de pura agressió,
empresa al dictat d’un grup de milionaris, estretament relacionats
amb el Govern, els interessos dels quals eren completament estranys
a l’obrer espanyol. Hom creia, també, amb raó o sense,
que moltes de les accions mineres eren dels jesuïtes o per
els jesuïtes. Tercerament -i això és el que dugué
les dones a milers als rengles dels contestataris- la qüestió
del servei militar era exasperadorament injusta. D’una banda, el
fill del burgès, que podia permetre’s de pagar tres-cents
duros per l’exempció, no li calia poc ni molt presentar-se
a files; d’altra banda, la majoria de reservistes que llavors eren
cridats eren homes que després de passar dos anys a l’exèrcit,
havien pogut tornar a la vida civil i casar-se. Llavors els arrancaven
de llurs mullers i de llurs famílies, per malbaratar-ne la
vida. Durant tots els trasbalsos les dones representaren un paper
principal. Era en bona mesura una revolta de dones.

Les manifestacions i els actes de protesta contra la guerra són
cada cop més nombrosos. Es forma un Comitè de vaga
amb tres membres (A. Fabra Ribas, M.V. Moreno i F. Miranda) que
representen els sindicalistes, els socialistes i els anarquistes.
Per mitjans senzills, però efectius, la proclamació
de la vaga general per al dilluns dia 26 de juliol s’estén
per les poblacions manufactureres de Catalunya. Nominalment havia
d’ésser una protesta pacífica, només de vint-i-quatre
hores, contra l’aventura marroquina. En front dels primers disturbis
es declara l’estat de guerra. El moviment s’havia ja escapat llavors
completament del control del Comitè de vaga. Però
no fou cap ordre dels caps que va portar a l’esclat decisiu. Fou
en part la impaciència dels reservistes, fou en part que
els líders es mantenien de banda, consternats, i fou en part
un rumor molt estès que deu soldats catalans havien estat
afusellats en arribar a Melilla.

Ferrer i Guàrdia fou detingut a finals d’agost acusat de
ser l’autor i cap de la revolta. Un dels principals diaris catòlics,
“El Universo”, en un article publicat immediatament abans
de la captura, mostrava gran preocupació de por que, com
en el procés de Madrid del 1907, s’escapés de les
mans d’un tribunal civil. Els tribunals civils, observava, tenien
el costum d’insistir a demanar “proves de culpabilitat clares,
precises i decisives”; i assenyalava la superior escaiença
dels tribunals d’honor militars i navals, els quals “no necessiten
de sotmetre’s a proves concretes, sinó que se satisfan amb
una convicció moral, formada en la consciència dels
qui els componen”. L’estat de guerra havia cessat feia temps,
i la llei normal del país havia reprès la seva vigència.
Però amb aquesta llei les persones acusades de delictes contra
l’exèrcit havien de ser jutjades per l’exèrcit, i
segons un conjunt de disposicions que deixaven el pres en la posició
més desavantatjosa. El dissabte dia 9 d’octubre, es constituí
el consell de guerra a la Presó Model de Barcelona per a
judicar Francesc Ferrer. Fins les normes del procediment judicial
militar, grosserament injustes com són envers l’acusat, no
foren observades en el seu cas. Fou condemnat a mort, i, malgrat
les manifestacions de protesta que s’organitzaren arreu d’Europa,
el 13 d’octubre fou afusellat a Montjuïc.

Tant a Espanya com fora d’Espanya, Ferrer ha estat sovint anomenat
“el Dreyfus espanyol”. Les semblances entre ambdós
“afers” són, verament, claríssimes. En cada
cas veiem el militarisme, inspirat pel clericalisme, trepitjant
asprament els principis i les pràctiques judicials més
planers. La víctima és en cada cas un personatge odiat
per l’Església -a França un jueu, a Espanya un lliurepensador.
Però la gran diferència entre els dos casos radica
en el fet que el Govern espanyol va matar la víctima. Potser
va tenir en compte el cas Dreyfus i decidí de cercar la seguretat
en l’irreparable.

Mantenen actualitat les paraules pronunciades per P’otr Kropotkin
a Londres després de la mort de Ferrer i Guàrdia:
“Now he is dead, but it is our duty to resume his work, to
continue it, to spread it, to attack all the fetishes which keep
mankind under the yoke of state, capitalism and superstition”.
(Ara és mort, però és el nostre deure explicar
la seva obra, continuar-la, difondre-la i atacar tots els fetitxs
que mantenen a la humanitat sota el jou de l’Estat, el capitalisme
i la superstició).

Notícia a Directe.cat: López Tena acusa Reagrupament de “dinamitar” la Coordinadora Nacional de consultes. La gent de Carretero ha fet un “cop d’Estat” a la coordinadora.

Així no anem bé. Si realment és cert, és preocupant. És hora de ser generosos com reclamava Vicent Partal fa uns dies des del seu Mail Obert. I estar més units que mai. Ells saben allò de “divideix i venceràs”.