Coses a dir

Fa dies que m’han quedat un munt de temes pendents de dir alguna cosa…

Tema futbol, dos noms propis d’interès: Valdés i Saltor.

Ja fa dies que s’ha acabat bé el serial Víctor Valdés. Certament m’agrada molt com a porter, és un jugador clau, i sempre n’he defensat els mèrits, però necessitaria un assessor personal de com crear empaties amb els socis i seguidors del Barça. El darrer episodi de la renovació (no ha estat l’única vegada que ha creat polèmica pels diners a guanyar), no m’ha agradat gens. Cert és que tothom ha de defensar els seus interessos, però hi ha maneres i maneres i, en el context de la crisi que estem immersos, no queda elegant ni de seny anar amb exigències econòmiques astronòmiques, i menys encara comparar-se amb els sous de l’equip rival. 

Bruno Saltor ja és jugador del València. El futbolista de Móra d’Ebre havia estat en l’òrbita del Barça aquesta temporada, però al final ha anat a parar al club txe. Segurament podrà jugar més que com a segon d’Alves, però m’hagués agradat veure’l al Barça, l’hagués fet encara una mica més “nostre”. Que tingui molta sort i molts encerts.

Malauradament ha estat una setmana intensa per qüestions de traspassos:

La mort de Vicenç Ferrer va ocupar les teles i les portades dels diaris i em va deixar ben estabornida.
No vaig poder evitar emocionar-me en els diversos reportatges que
mostraven la increïble tasca que havia fet, realment va ser un home
excepcional, amb una energia increïble i una voluntat de ferro per fer
el bé als mésdesfavorits . La seua obra quedarà i serà continuada per
la seua dona i el seu fill, entre altres, esperem que amb el mateix
encert. Ja hi ha un moviment al Facebook que en promou el premi Nobel de la Pau, un reconeixement pòstum que de ben segur seria ben rebut per la Fundació. 

L’actriu rossa de “Els àngels de Xarli” va morir jove víctima d’un càncer. Farraw Forcet va ser una icona dels anys 80. No cal dir que la sèrie va ser la meua favorita durant molts anys. Com li va passar a un altra estrella de la mateixa dècada (Jackson), en sortir de la série no va tenir a la gran pantalla els èxits que esperava i va ser més notícia als diaris per la seua vida amorosa que per altres mèrits. Una llàstima perquè va demostrar que era molt bona actriu en la darrera pel·lícula que li recordo “El Dr. T i les dones” que vam poder veure no fa gaire a TV3. El personatge es va menjar a l’actriu.

I finalment, Michael Jackson. També una icona dels anys 80, autoanomenat Rei del Rock i que en les darreries de la seua vida va ser més notícia per la vida que portava que per les cançons que feia. Una llàstima perquè les seues cançons fan la banda sonora de la meua joventut. Recordo el vídeo de Thriller, que durava molt, però que no podia deixar de veure’l quan el posaven. El vaig veure moltes moltes vegades i em continua semblant fantàstic. Invariablement quan surt una cançó de Jackson per la tele cal veure-la. Passarà a la història per les seues cançons, però també per l’estrambòtica vida que va dur. Un gran artista i, qui sap si va ser una gran persona, pel que va trascendir de la seua vida semblava un ésser estrany atrapat en un cos que no li agradava… una llàstima.

Ja fa temps que es veu que alguna cosa es mou a la societat catalana. Fins i tot el president Montilla advertia a Zapatero la creixent desafecció per Espanya dels Catalans. Ell, que és un senyor seriós nascut a Iznájar (com li recordava Vidal-Cuadras a la darrera campanya electoral, al mateix temps que ja l’anomenava independentista).

Sembla que parlar d’independentisme ja no fa por o, dit d’una altra manera, se li ha perdut el respecte que es tenia a la paraula quan era associada a eixelebrats o a quatre marginats (Arenys de Munt farà una consulta per la independència de Catalunya). Això es constata perquè cada cop hi ha més persones que es declaren obertament independentistes, independentment del partit polític que voten (si és que voten). En hores de màxima audiència se’n parla a TV3 (El Club), i no una vegada de manera marginal, sinó en diverses ocasions i amb contertulians o entrevistats diversos…

Avui podem llegir un altre excel·lent article de Patrícia Gavancho a l’AVUI (Cartografia de l’impossible),
on una vegada més constata les diferències entre Catalunya i Espanya i
això possibilita les tesis independentistes. Coincideix amb la
publicació d’un manifest per una plataforma ciutadana, també a l’AVUI, on s’anima a les CUP a presentar-se a les eleccions al Parlament (probablement a la tardor del 2010), amb arguments com: “la nació catalana es troba en una cruïlla històrica” i que, “després
d’anys en què l’autonomisme ha demostrat ser en un carreró sense
sortida”, l’objectiu dels catalans “ja no pot ser embellir els murs de
la presó, sinó construir la llibertat”. Paral·lelament, a Girona i Barcelona, el grup Acte de Sobirania portarà també avui la protesta pel col·lapse de la via estatutària (notícia a Vilaweb). I per a acabar-ho d’amanir a ZP no se li acut res més que donar un ultimàtum al Govern Català: El president de l’executiu espanyol ajornarà la negociació del finançament sine die si no hi ha acord el 15 de juliol. Això, francament, és tenir molta barra (i disculpeu l’expressió vulgar). Algú en dóna més?

Potser haurem de deixar de ser Cornuts i pagar el beure que, a banda de ser una expressió nostrada, és el títol d’un excel·lent llibre de l’ara conseller Huguet on, ara fa deu anys, ja advertia del greu desequilibri entre Catalunya i Espanya. Sembla, doncs, que els vents per a la independència són cada cop més favorables, veurem si tenim prou habilitat per a aprofitar-los (caldrà que, no només els polítics sinó la societat, sapiguem estar a l’alçada de les circumstàncies).

Normalment sempre parlo de llocs que porten ja uns anys de rodatge o que ja han desaparegut, però aquest nou Hostal La Creu segurament està cridat a ser un dels llocs emblemàtics del nostre poble i tot just fa una setmana que s’acaba d’inaugurar…

És funcional i modern, decorat amb bon gust i dirigit per una dona amb empenta. La seua família ha regentat el Bar La Creu tota la vida i ella, la petita de nou germans, ha crescut darrera el taulell. No dubto que el lloc tindrà èxit, el primer cap de setmana ja tenia el ple a les quinze habitacions coincidint amb la 6a Fira del Llibre Ebrenc i Litteratum. Sens dubte un bon inici que esperem que continuï. Es trobava a faltar un lloc així a Móra, òrfena fa massa temps d’hostals, pensions o fondes per encabir als visitants. De moment encara no funciona al cent per cent el menjador, però això també fa falta, un bon restaurant per a degustar els bons productes de les nostres terres. Tot arribarà.

Notícia al Diari de Tarragona: Una jove de 30 anys inverteix un milió d’euros en un hostal a Móra d’Ebre

Espectacular programa de TV3 que va arrencar anit des del Castell de Miravet. Essent de la Ribera d’Ebre em va agradar molt perquè precisament la vista des del castell és una de les meues favorites…

Segurament Catalunya és un dels pocs països del món amb una varietat tan rica d’elements paisatgístics diversos i variats. Fa poques setmanes la climatologia permetia triar entre anar a esquiar als Pirineus o prendre el sol a la platja. I més encara, perquè, com ahir es va veure, perdre’s pel Delta de l’Ebre (petit comparat amb els grans deltes mundials, però gran per la nostra mida), et pot donar la sensació que estàs al bell mig d’un desert africà.

Montserrat, que es veurà al proper programa, és únic al món. I Núria. I Collsacabra. I el paisatge volcànic olotí… i molts altres que vindran i veurem.

Celebro enormement la iniciativa perquè, si bé és cert que el programa Catalunya des de l’aire també va tenir molta gràcia en el seu moment, apropar-nos al paisatge des de la perspectiva d’un personatge és molt més interessant i atractiu.

També estaria molt bé que poguéssim veure paisatges del País Valencià, la Catalunya Nord i les Illes…

Divendres em va sorprendre la notícia de la mort prematura d’aquesta estupenda actriu nascuda al Baix Ebre. Avui es fa el seu comiat.

Se’m va fer estrany que quan va anunciar-ho en Ramon Pellicer al telenotícies vespre va pronunciar “Lleixa” en comptes de “Lleixà” (amb accent). Potser no era una actriu molt coneguda pel nom, però la cara segur que resulta familiar perquè va fer un munt de papers al teatre i al cinema i va sortir en moltes sèries de TV, i quan passa això darrer acaba sent com de la “família”.

Del cine es recordarà el seu paper a Què t’hi jugues Mari Pili? Vaja, jo encara me’n recordo de quan la vaig veure i això que ha passat prou temps. La darrera pel·lícula encara no he tingut ocasió de veure-la, però espero poder-ho fer aviat. I de les sèries, el darrer cop que la recordo va ser a El Cor de la Ciutat, era la dona del David i acabava morint en caure per una finestra. Trist i tràgic final.

En una pila de llibres per acabar d’encabir a les lleixes n’he retrobat un de poesia que vaig comprar a Perugia (Itàlia), fa vuit anys, tot perquè a la contraportada hi havia un poema de Vincenzo Cardarelli que em va encantar la manera d’expressar en tan poc tantes coses, amb ritme i musicalitat, com un sospir. Mai no havia llegit Cardarelli i per molt que vaig cercar altres poemes seus a l’interior no n’hi havia cap més (el llibre era de poesies d’amor d’autors diversos). Tinc pendent cercar-ne més escrits en el proper viatge a Itàlia, tot i què, com sempre passa, potser altres poesies seues no m’agradaran tant com aquesta:

Attesa

Oggi che t’aspettavo

non sei venuta.

E la tua assenza so quel che mi dice,

la tua assenza che tumultuava,

nel vuoto che hai lasciato,

come una stella.

Dice che non vuoi amarmi.

Quale un estivo temporale

s’annuncia e poi s’allontana,

così ti sei negata alla mia sete.

L’amore, sul nascere,

ha di quest’improvvisi pentimenti.

Silenziosamente
ci siamo intesi.

Amore, amore, come sempre,

vorrei coprirti di fiori e d’insulti.

Em van passar l’enllaç fa uns tres anys i per a ells ja n’han passat 10. Felicitats! Dia a dia, Rodamots ens dóna una pindoleta en forma de paraula i ens ajuda a enriquir el vocabulari o a recordar-lo, que no és poc. Ara que fa deu anys, el podeu tenir també en paper.

Quan he sentit les notícies he vist clar perquè tot el dia que em volta el cap que avui passava alguna cosa: fa un any de la victòria de ZP sobre el PP gràcies als vots de Catalunya o, dit d’una altra manera, si Catalunya fos independent ara a l’Estat Espanyol manaria el PP… i, amb tot, el finançament segueix igual i no sembla que canviaran gaire les coses de moment, no hi ha diferència entre el PP i el PSOE, ens van passant amb passeres, com sempre, i tal dia farà un any. Fins quan?

Feia temps que un 8 de març no coincidia en dia festiu. Enguany ha estat més reivindicatiu que mai, des de la distància m’afegeixo als diversos actes i manifestacions del que ja és la setmana de la Dona..
La gent d’Esquerra s’ha manifestat sota el lema “menys crisi i més drets” per a què la crisi no la paguin les de sempre. També s’han fet molts més actes com la Caminada per la igualtat a Sant Joan Despí sota el lema: Les dones volem les mateixes oportunitats. Divendres que ve hi haurà el sopar de Dones, un dels actes més multitudinaris i tradicionals de la setmana.