Un bon reportatge anit al 33 [vídeo] per recordar aquest gran pedagog que va ser afusellat avui fa justament 100 anys. Ell és el pare de l’escola moderna que va trencar els esquemes de l’educació de l’època, republicà i lliurepensador declarat i
ardent. Va viure a França i a Bèlgica i el seu pensament es va ser molt influent arreu d’Europa. A Barcelona va fundar l’Escola Moderna l’any 1901. El 1909 va ser condemnat a mort com a instigador de la Setmana Tràgica, tot i què no va participar en els fets se’l va considerar l’inductor intel·lectual.
Va introduir conceptes com la coeducació, la igualtat en l’ensenyament sense distinció de classes i l’educació mixta, a banda que va ser precursor de l’escola per a adults. A l’Escola Moderna els nens i les nenes feien exercicis, jocs i esbarjos
a l’aire lliure, s’insistia en l’equilibri amb l’entorn
natural i el medi, en l’higiene personal i desapareixeran
els premis i els càstigs, i els exàmens.
Conscient que l’educació era molt important, per exemple, en els anys que va treballar de ferroviari, va muntar una petita biblioteca al tren per a què la gent pogués formar-se mentre viatjava.
A casa nostra la Fundació Francesc Ferrer i Guàrdia se n’encarrega de recordar-lo i de difondre les seues idees.
Biografia (extreta del web de la Fundació)
Francesc Ferrer Guàrdia, fill de Jaume Ferrer i de Maria
dels Angels Guàrdia, va néixer a Alella, poble situat
a uns vint quilòmetres de Barcelona, el 14 de gener del 1859.
Els seus pares semblen haver estat agricultors acomodats i eren
catòlics creients i practicants. Fins a l’edat de deu anys,
Ferrer va anar a l’escola municipal d’Alella, i durant els dos anys
següents assistí a l’escola de Teià. Quan arribà
als dotze anys, s’acabaren els seus dies d’escola.
En una nota autobiogràfica que va publicar a l’Almanach-Annuaire
de la Libre-pensée internationale per al 1908, Ferrer
diu d’ell mateix: “Quan encara un infant, s’emocionava profundament
amb les històries que un dels seus oncles li contava sobre
les conspiracions del general Prim i altres revolucionaris que cercaven
de derrocar la monarquia borbònica. I quan, el 1868, Isabel
II fou obligada a abandonar el tron i refugiar-se a l’estranger,
Ferrer, que llavors només tenia nou anys, va prendre part
en l’alegria popular. Totes aquestes coses deixaren llur marca en
el seu esperit. D’aquell temps endavant, mai no cessà d’interessar-se
en la lluita política, situat a la banda dels qui desitgen
més felicitat i benestar, contra els qui estan decidits que
només ells gaudeixin de la vida, sovint a expenses d’altri.”
A l’edat de tretze anys trobà col·locació
a la botiga d’un graner (alguns diuen d’un drapaire), a Sant Martí
de Provençals, barri de Barcelona. Diuen que la influència
del seu amo, que era un anticlerical ardent, va minar l’ortodòxia
que havia mamat a casa seva i havia dut de casa i de l’escola; però
és evident, pel que ell mateix diu en el passatge abans citat,
que la llavor de revolta ja era sembrada en el seu esperit abans
i tot que marxés d’Alella. En tot cas, quan va arribar a
la maduresa, era un republicà i lliurepensador declarat i
ardent.
Cap als vint anys va entrar al servei de la Companyia de Ferrocarrils
de Madrid, Saragossa i Alacant, i poc temps després va casar-se
amb una jove que havia conegut al tren. Fent de revisor havia d’anar
de la frontera francesa a Barcelona i viceversa, i això li
permeté d’esdevenir un valuós mitjà de comunicació
entre Ruiz Zorrilla, el líder republicà, i els seus
adherents d’Espanya. En aquesta tasca continuà fins el 19
de maig de 1885, que va dimitir el càrrec i s’establí
a París. Aquesta decisió està relacionada amb
la insurrecció de Santa Coloma de Farners, en què
va prendre part.
Els primers anys de Ferrer a París foren anys de pobresa
i lluita. De primer esdevingué negociant de vins, després
obrí un petit restaurant a la Rue du Pont Neuf; i del 1889
endavant es guanyà la vida donant lliçons d’espanyol,
mentre feia de secretari sense sou de Ruiz Zorrilla del partit republicà
progressista. En aquella data pensava en l’organització d’un
gegantí complot revolucionari, però no gaire desprès
de l’ensorrament de la seva vida familiar, s’inicià un canvi
en la seva actitud envers el partit republicà i envers l’acció
política en general. Breument, pervingué a sentir
que les revolucions polítiques no podien donar fruits duradors
a Espanya mentre més del cinquanta per cent dels seus compatriotes
romanguessin analfabets, i l’educació de la resta, miserable,
tant de mètodes com d’esperit. Per això va tornar
a Barcelona i el setembre de 1901 l’Escola Moderna fou oberta al
nº56 del carrer de Bailèn.
Ferrer no era tan l’iniciador com el sistematitzador del moviment
per l’ensenyament democràtic. La novetat de l’Escola Moderna
era, en primer lloc, l’aplicació de mètodes moderns
i científics de pedagogia, i en segon lloc, la introducció
d’una filosofia definidament racionalista, humanitària i
antimilitarista. Ferrer no pensava pas que la seva missió
fos simplement de donar als seus compatricis quelcom de millor que
l’educació deplorable servida per l’Estat. Creia que el seu
sistema era un millorament, no sols respecte a l’ensenyament espanyol
(cosa que hauria estat una pretensió modesta), sinó
respecte a l’ensenyament tal com és practicat en el món
en general. S’adonava prou de la dificultat de dur a compliment
les seves idees -de trobar professors, llibres de text i material
escolar adequats al seu punt de vista. Però que aquest punt
de vista era absolutament bo, no per a Espanya solament, sinó
per a tota la humanitat, no en tenia cap dubte. S’havia convençut
que les coses extraterrenals o no existien o no importaven, i li
semblava que el seu primer deure d’educador era de dur aquesta idea
a la ment dels infants. I encara més profunda que la rebel·lió
contra el sobrenaturalisme, hi havia la rebel·lió
contra la dominació i explotació de classe. Per altra
banda, l’educació estatal era als ulls de Ferrer almenys
tan nociva com l’educació eclesiàstica.
És ben cert, doncs -i no hauríem, en justícia,
de perdre de vista aquest fet, -que l’Escola Moderna era clarament
i obertament una escola de ciutadans rebels. Era ben natural, doncs,
que excités el més gran horror en els esperits clericals
i conservadors. Ferrer fou del principi a la fi un ardent republicà.
S’havia convençut que Espanya no estava madura per a la Revolució;
però l’objecte de la seva obra era d’esmenar la immaduresa
educant lliurepensadors. Per tant, els seus enemics afirmaven que
el seu “revolucionarisme” era sinònim de terrorisme.
Per dur a terme l’educació que es proposa Ferrerr crea l’editorial
de l’Escola Moderna: publica una sèrie de més de quaranta
volums de coberta vermella i variats en llur contingut. Alguns d’ells
són textos elementals de lectura, aritmètica, geografia,
gramàtica, etc. Altres són tractats més complexos
com l’Origen del Cristianisme, de Malvert, La substància
universal, de Bloch i Paraf-Javal, i l’Evolució superorgànica,
de Lluria, proveïda d’un prefaci del doctor Ramón y
Cajal.
Més important, tanmateix, que els llibres de text, com a
testimoniatge de l’esperit i els mètodes de l’Escola Moderna,
és el “Butlletí” mensual que publicava.
Entre les dues sèries o “èpoques” d’aquesta
publicació, aparegueren en total seixanta-dos números.
El “Butlletí” és, de fet, un periòdic
pedagògic adreçat, no als infants, sinó als
pares, i molt especialment als mestres. Consisteix en gran part
en traduccions d’obres de Paul Robin, Elisée Reclus, Flammarion,
Anatole France, Gustave Hervé, Herbert Spencer, Haeckel,
Kropotkin, Gorki, Tolstoi, i especialistes francesos, belgues, italians
i americans en qüestions d’educació i d’higiene.
No cal dir que la coeducació era un principi fonamental
de l’Escola; i que els mestres “havien de renunciar a tot càstig,
material o moral, llevat del que pogués haver-hi en les necessàries
conseqüències de la falta mateixa. Les recompenses també
eren tabú com els càstigs, i l’incentiu de fer la
competència eliminat fins on era possible. Hom insisteix
sovint en els mèrits de l’ensenyament “integral”,
és a dir, l’educació no basada en distincions de classes,
sinó igualment adequat per a tots els ciutadans.
El 31 de Maig de 1906, Mateu Morral, que havia fet de bibliotecari
a l’Escola Moderna va tirar una bomba als reis d’Espanya acabats
de casar, quan la comitiva nupcial passava per la Calle Mayor de
Madrid. Van sortir-ne il·lesos però hi hagué
vint-i-sis morts i molts ferits. Ferrer fou detingut i va estar-se
un any a la Presó Model de Madrid. L’Escola Moderna i moltes
d’altres foren tancades, i encara que ell fou absolt de complicitat
en l’acte de Morral, allò fou indubtablement per a ell el
començament de la fi. En sortir de la presó, Ferrer
provà d’obtenir autorització per a tornar a obrir
la seva escola; però després d’ajornar-ho durant dos
anys, el ministeri d’Instrucció Pública va decidir,
tot just abans de la seva mort, que l’autorització no podia
ésser acordada. La raó al·legada era que els
llibres emprats no complien els requisits reglamentaris.
Privat de dur a terme la seva obra en el camp que havia triat,
es veié forçat a crear-ne un de més ample per
a les seves energies: “La Lliga Internacional per a l’Educació
Racional de la Infància”. Aquesta organització
internacional no era més que una conseqüència
lògica dels seus principis. Anatole France esdevingué
president honorari de la Lliga; Ferrer n’era president; C. A. Laisant,
vice-president; Charles Albert, secretari; i el Comitè internacional
estava constituït per Ernest Haeckel (Alemanya), William Heaford
(Anglaterra), Giuseppe Sergi (Itàlia), Paul Guille (Bèlgica),
i H. Roorda van Eysigna (Suïssa). Tenia per òrgan una
revista anomenada “L’Ecole Rénovée”, fundada
per Ferrer a Brussel·les, però posteriorment traslladada
a París. També va reprendre la publicació del
“Butlletí” mensual de l’Escola Moderna, i la seva
obra editorial.
A començament de Juliol de 1909 s’inicia la guerra amb el
Marroc i el govern mobilitza l’exèrcit i els reservistes.
Aquest fet provocarà la “Setmana tràgica”
o “Revolució de Juliol”. La guerra és rebutjada
per l’esperit popular per tres raons. En primer lloc, l’anarquisme
que domina entre els obrers és essencialment una doctrina
internacionalista i pacifista. Mira la bandera sense emoció
i considera l'”honor nacional” com un mite inventat pels
militars i els capellans que conspiren amb els capitalistes en el
procés d’explotació que aquest anomenen govern. En
aquest aspecte, les opinions dels socialistes són pràcticament
idèntiques a les dels anarquistes. En segon lloc, aquesta
campanya tenia l’aparença d’una guerra de pura agressió,
empresa al dictat d’un grup de milionaris, estretament relacionats
amb el Govern, els interessos dels quals eren completament estranys
a l’obrer espanyol. Hom creia, també, amb raó o sense,
que moltes de les accions mineres eren dels jesuïtes o per
els jesuïtes. Tercerament -i això és el que dugué
les dones a milers als rengles dels contestataris- la qüestió
del servei militar era exasperadorament injusta. D’una banda, el
fill del burgès, que podia permetre’s de pagar tres-cents
duros per l’exempció, no li calia poc ni molt presentar-se
a files; d’altra banda, la majoria de reservistes que llavors eren
cridats eren homes que després de passar dos anys a l’exèrcit,
havien pogut tornar a la vida civil i casar-se. Llavors els arrancaven
de llurs mullers i de llurs famílies, per malbaratar-ne la
vida. Durant tots els trasbalsos les dones representaren un paper
principal. Era en bona mesura una revolta de dones.
Les manifestacions i els actes de protesta contra la guerra són
cada cop més nombrosos. Es forma un Comitè de vaga
amb tres membres (A. Fabra Ribas, M.V. Moreno i F. Miranda) que
representen els sindicalistes, els socialistes i els anarquistes.
Per mitjans senzills, però efectius, la proclamació
de la vaga general per al dilluns dia 26 de juliol s’estén
per les poblacions manufactureres de Catalunya. Nominalment havia
d’ésser una protesta pacífica, només de vint-i-quatre
hores, contra l’aventura marroquina. En front dels primers disturbis
es declara l’estat de guerra. El moviment s’havia ja escapat llavors
completament del control del Comitè de vaga. Però
no fou cap ordre dels caps que va portar a l’esclat decisiu. Fou
en part la impaciència dels reservistes, fou en part que
els líders es mantenien de banda, consternats, i fou en part
un rumor molt estès que deu soldats catalans havien estat
afusellats en arribar a Melilla.
Ferrer i Guàrdia fou detingut a finals d’agost acusat de
ser l’autor i cap de la revolta. Un dels principals diaris catòlics,
“El Universo”, en un article publicat immediatament abans
de la captura, mostrava gran preocupació de por que, com
en el procés de Madrid del 1907, s’escapés de les
mans d’un tribunal civil. Els tribunals civils, observava, tenien
el costum d’insistir a demanar “proves de culpabilitat clares,
precises i decisives”; i assenyalava la superior escaiença
dels tribunals d’honor militars i navals, els quals “no necessiten
de sotmetre’s a proves concretes, sinó que se satisfan amb
una convicció moral, formada en la consciència dels
qui els componen”. L’estat de guerra havia cessat feia temps,
i la llei normal del país havia reprès la seva vigència.
Però amb aquesta llei les persones acusades de delictes contra
l’exèrcit havien de ser jutjades per l’exèrcit, i
segons un conjunt de disposicions que deixaven el pres en la posició
més desavantatjosa. El dissabte dia 9 d’octubre, es constituí
el consell de guerra a la Presó Model de Barcelona per a
judicar Francesc Ferrer. Fins les normes del procediment judicial
militar, grosserament injustes com són envers l’acusat, no
foren observades en el seu cas. Fou condemnat a mort, i, malgrat
les manifestacions de protesta que s’organitzaren arreu d’Europa,
el 13 d’octubre fou afusellat a Montjuïc.
Tant a Espanya com fora d’Espanya, Ferrer ha estat sovint anomenat
“el Dreyfus espanyol”. Les semblances entre ambdós
“afers” són, verament, claríssimes. En cada
cas veiem el militarisme, inspirat pel clericalisme, trepitjant
asprament els principis i les pràctiques judicials més
planers. La víctima és en cada cas un personatge odiat
per l’Església -a França un jueu, a Espanya un lliurepensador.
Però la gran diferència entre els dos casos radica
en el fet que el Govern espanyol va matar la víctima. Potser
va tenir en compte el cas Dreyfus i decidí de cercar la seguretat
en l’irreparable.
Mantenen actualitat les paraules pronunciades per P’otr Kropotkin
a Londres després de la mort de Ferrer i Guàrdia:
“Now he is dead, but it is our duty to resume his work, to
continue it, to spread it, to attack all the fetishes which keep
mankind under the yoke of state, capitalism and superstition”.
(Ara és mort, però és el nostre deure explicar
la seva obra, continuar-la, difondre-la i atacar tots els fetitxs
que mantenen a la humanitat sota el jou de l’Estat, el capitalisme
i la superstició).