Noves tecnologies en educació, la polèmica
S’ha celebrat recentment a Barcelona un congrés sobre noves tecnologies i educació i no m’han passat per alt les paraules de Francis Pisani, reconegut expert analista en noves tecnologies, que ha dit la seua sobre l’educació i internet: “Els professors han d’acceptar perdre poder a favor d’internet“, segons ell perquè a internet hi ha tota la informació i ens hem de convertir “només” en destriadors del gra i la palla...
Com diuen els comentaris de la notícia: “més val que aquest senyor es
dediqui a analitzar la xarxa i deixi als mestres i professors fer la
seua feina”. Fa molts anys que se’n parla sobre tenir ordinadors a
l’aula, com si fos la panacea de tot. També es va dir que el
professorat disposaria d’un ordinador personal per tal de poder
preparar les classes i tenir-lo per treballar, cosa que no va arribar
mai. Ara arriben els ordinadors a l’aula que es vol que substitueixin
els llibres de text. De fet, no substituiran els llibres de text, sinó
que canviarem el paper per digital. Passarem de treballar en paper a
treballar en pantalla i, com tot, hi ha coses bones i coses dolentes...
Abans de que hi hagués tanta informació a internet es va posar de moda fer power-points sobre els temes més diversos i, com tot, s’han sentit veus crítiques enfront d’aquesta pràctica en segons quins temes (F. Anguita: El Power Point en el aula (de Geología): ¿Punto y final del aprendizaje crítico?. Revista AEPECT. Vol 13, nº2. 1995). I després va arribar internet i l’ús generalitzat de l’ordinador amb les noves tecnologies. I és un avanç important perquè, certament, a internet hi ha molta informació, però no tota, i, com diu també Francis Pisani, cal saber destriar l’or del plom.
Fa no gaire vaig llegir una entrevista a la ministra d’Educació on deia que l’aula era bàsicament igual a fa 100 anys (pissarra, guix, taules i cadires), i això no podia ser en l’era de la informació. I és cert. Les aules haurien d’estar més preparades per a les noves tecnologies, però això no és la realitat de la immensa majoria d’instituts, on es celebra (com un gol de Barça contra el Madrid), el dia que t’anuncien que ha arribat material informàtic al centre que permetrà “informatitzar” una o dues o tres (a tot estirar), aules de les vint o vint-i-cinc que hi ha. Això si hi ha sort i no has d’anar com un “arbre de Nadal” amb tots els estris per fer classe (ordinador portàtil, canó, altaveus, lladres…), d’una banda a l’altra de l’institut.
Les noves tecnologies són importants, cert, i l’ús de l’ordinador i internet fonamental, però això no treu que també hi ha d’haver llibres en paper per consultar, literatura per llegir amb calma a qualsevol racó, volums enciclopèdics d’informació, etc, etc. Tot són eines que ajuden a aprendre i s’han de fer servir de la manera adequada.
Pel que fa al que diu Pisani, estic en absolut desacord amb la següent afirmació:
“El saber no ve dels professors, sinó que ve del web, on hi és tot,
absolutament tot el que hom vol trobar”. Això no és cert, el saber no ve únicament dels professors, ni tampoc a internet hi ha tot el volem trobar. Pisani demostra un entusiasme fora de mida per internet, i és cert que és valuós, però per si mateix, no cal degradar la resta per a que tingui llum pròpia. Tot és important.
“El saber també ve
de les relacions que els alumnes tenen entre ells, que aprenen en
comú“. En aquesta afirmació sí que hi estic d’acord, és important la relació entre ells i l’intercanvi d’informació, per això es fan tant treballs individuals com en grup en el què les experiències individuals són exposades per a la resta. Això s’ha fet sempre, diria i, a més, ara ho podem fer també en virtual.
Amb tot, Pisani determina que els professors “han d’acceptar una
pèrdua de poder”, ja que no poden competir amb la xarxa, i si no es
“reconverteixen”, “no tornaran a ser útils”. “Pèrdua de poder” perquè ara hi ha internet? Quin poder es pensa que tenim el professorat? No ho veig així, al cap i a la fi a internet hi ha informació que, majoritàriament, és la que podem trobar als llibres. Hem canviat un suport per un altre, però cal continuar explicant i fent entendre les matèries. Simplement ara tenim un accés més ràpid a la informació, però la informació continua sent la que és. No sé si Pisani ha fet massa cursos virtuals, la informació hi és, però cal entendre-la i digerir-la i es pot fer sol o amb ajut i sempre és millor amb ajut, fent xarxa. No entenc perquè en comptes de separar el professorat de l’alumnat no diu també que és important que les xarxes tinguin professorat i alumnat per a compartit i contrastar informació.
Els mestres s’hauran
d’esforçar a entendre tots els processos del web, i “guiar” els alumnes
perquè aprenguin quines informacions de la xarxa són bones i quines no.
Pisani també considera que a internet hi ha “molta porqueria”. Cert, però per “guiar” cal conèixer i per conèixer cal saber prèviament què és bo i què és dolent, i això es sap a través dels llibres, no de la xarxa.
Per tant, segons Pisani, els professors cada cop es van
convertint més en “monitors”, ja que no ostenten ni “la paraula ni la
veritat”. No sé si fer cap comentari sobre aquesta afirmació, deixo aquesta cita de Ortega y Gasset “Siempre que enseñes, enseña a la vez a dudar de lo que enseñas”.
Pisani aposta per una informatització total de les aules, i
creu que l’entrada dels ordinadors al sistema escolar és un element
“indispensable” per aconseguir una autèntica “revolució educativa”. Aquí sí que hi estic d’acord, amb aules totalment informatitzades la nostra feina seria molt més fàcil i segurament podríem aconseguir molts millors resultats acadèmics. La xarxa està plena d’informació que, utilitzada adequadament, és un gran pou de ciència i saber. Però discrepo de Pisani, ell diu que el professorat acturà només de comparsa en aquesta festa, i jo veig que continuarà sent l’actor principal, però ara el repartiment serà molt més ric i variat i adequat als nous temps.