Coses a dir

Anotacions diverses de Mònica Amorós i Gurrera

Querida Doña Elena i la violència de gènere

0

Garratibada em vaig quedar en veure el reportatge sobre aquest programa radiofònic, Querida Doña Elena, que va alliçonar les consciències de les nostres mares i àvies durant l’època dictatorial i més enllà (el programa va acabar el 1984). La primera carta, tot un poema: una señora que explicava el maltracte que li proferia el marit a ella i als fills, i el consol de la Señora Francis va ser: “estamos en esta vida para sufrir, cada uno tiene que cargar su cruz”(sic). També li
deia a aquesta “una mujer desesperada”, que el matrimoni era
indissoluble i que enviés al marit a parlar amb el confessor que potser
el posaria a lloc.
  Me n’he recordat especialment aquest matí, quan hi ha hagut una altra víctima de la violència de gènere a Vilaseca. Quin consell li hauria donat aquesta señora? Probablement el mateix: “mucha resignación querida y reze” i potser la notícia no hagués sortit ni als diaris…



Quan
parlo amb ma mare d’aquestes coses de la violència masclista em diu que en aquella època tot això
no se sentia dir i segurament era perquè no sortia enlloc. Les dones
tenien molts pocs drets i estaven sotmeses totalment al marit. Quan li vaig preguntar què li havia semblat el reportatge sobre l’Elena Francis, em va dir que ho veia tant d’una altra època que li semblava increïble com havia canviat tant tot.

Realment el reportatge em va semblar que parlava de gent d’un altre planeta. Potser era similar al Diario de Patricia que ara omple la graella de persones desesperades. Això sí, al programa radiofònic els textos estaven ben escrits, molt correctes i respectuosos, suposo que els guionistes ho arreglaven bastant, i contrasta enormement amb el nivell que mostren els convidats al Diario. Això sí, afortunadament el Diario no vol alliçonar de res, que jo sàpiga, però tants anys de programa radiofònic han hagut de fer forat i ha hagut de quedar un romanent que costarà d’esborrar… però tot és posar-s’hi.

Segurament seria un bon reportatge per passar als instituts i fer un debat, potser a Ciutadania, en el tema de violència de gènere.

En defensa de Daniel Sirera

6
Sento vergonya per l’affaire dels mòbils al Parlament. No pels diputats, que tenen tot el dret a escriure el que vulguin al seu mòbil i enviar-ho a qui vulguin, sinó pels periodistes que, no sé en nom de què, fotografien aquests missatges. D’acord que estem a l’era de la superinformació, però cal realment això? Un missatge privat és això: privat. Si continuem d’aquesta manera sembla que tot s’hi val i no crec que la democràcia sigui això, vaja, almenys crec que no ha de ser necessàriament això, perquè al cap i a la fi coarta la llibertat si cada cop que vols escriure un missatge has d’estar pendent que no hi hagi cap fotògraf o t’has de tancar al lavabo.
Tot sigui dit de passada que Daniel Sirera no és sant de la meua devoció, però em fa ràbia això que li ha passat, com abans d’ahir a Saura o tantes altres coses que no tocaven i que han sortit publicades. No sé si estaria bé redefinir l’ètica periodística o potser estic equivocada i en l’era de la sobreinformació tot s’hi val.

Actualització: en la continuació afegeixo un article de l’Empar Moliné sobre aquest tema. No cal dir que hi estic totalment d’acord.

Article d’Empar Moliné a l’AVUI d’avui 3 d’octubre 2009.

L’SMS de Daniel Sirera

Pel que sembla
s’ha obert la veda, i a partir d’ara els polítics i altres membres de l’star system català ja cal que vigilin amb els periodistes gràfics: ara es dediquen a fotografiar els missatges de text que envien en hores de feina (no sé si a càrrec del contribuent) als telèfons mòbils. Abans-d’ahir vam veure publicat el que li escrivia Joan Saura a un company de partit, a propòsit del discurs del president de la Generalitat, i ahir el que li deia Daniel Sirera a algú altre sobre el seu partit.

La pràctica no és diferent de la que duen a terme els periodistes dels programes del cor. Fotografiar l’SMS que envia algú sense que l’algú ho sàpiga és el mateix que fer una foto de Belén Esteban en top less.

Si els fotògrafs acreditats al Parlament fan fotos de les pantalles dels mòbils dels polítics, suposo que, si poden, també en faran de les llibretes que tinguin als escons, amb les llistes de la compra o els poemes que potser dediquen a altres membres de l’hemicicle. I si fan fotos dels SMS que s’envien entre companys de partit, espero que aviat també ens oferiran gravacions de les seves converses. I les fotos de les fotos que es descarreguen (seria divertit, saber si en Sirera o en Saura envien “vecinita” o “ligar” al 7777. I els poden fotografiar mentre fan pipí al vàter. (Amb la carn d’olla pixelada, això sí.)

Espero que aviat els programes Parlament i 135 escons també es reconverteixin. El nou periodisme ho exigeix. El format que ara fan servir és un avorriment. Ens farà molta més gràcia que els presentadors i els tertulians d’aquests programes tractin temes més propers a la sensibilitat de Sálvame, el xou de Jorge Javier Vázquez, que no pas que ens parlin de lleis avorrides i votacions narcolèptiques. Ens han d’explicar qui s’entén amb qui. I després, posar-se drets i començar a ballar i a cantar: “Sáaaalvame…”.

A Móra d’Ebre des del 1996 la població immigrada s’ha multiplicat per 26

5

El 24 de setembre es va fer públic un estudi encarregat per l’Ajuntament de Móra d’Ebre sobre la immigració. N’he vist alguna referència a algun mitjà de comunicació d’abast comarcal, però amb poca incidència a nivell local. Per primera vegada es fa un estudi sobre l’impacte dels nouvinguts a la capital de la comarca i és un bon punt de partida per posar negre sobre blanc les intervencions que, a partir d’ara, s’hauran de fer…

Diu l’informe: En els darrers anys la població de Móra d’Ebre ha
passat de 4890 persones el 1996 a 5784 el
2009, és a dir s’ha incrementat en 894 persones. Mentre que la població autòctona va disminuir del 1996 al 2008 en 134 persones la
població  estrangera es va multiplicat
per 26 passant de 29 persones empadronades el 1996 a 774 el 2008. (dades del’INE). La xifra de població immigrant a Móra
d’Ebre volta actualment el 17%.

No és estrany passejar per la població i escoltar parlar anglès o veure cotxes amb el volant a la dreta. La Ribera d’Ebre té el percentatge d’immigració procedent de les illes britàniques més elevat de Catalunya. Però a Móra el que predomina és la immigració procedent del Marroc i de Romania, encara que també n’hi ha de països asiàtics, sud-americans i de l’Europa no comunitària. I com succeeix quan ha arribat tanta població forània de cop s’ha de fer un gran esforç d’integració per totes dues bandes.

A l’informe s’expliquen i s’analitzen les caraterístiques d’aquests grups i els cursos que s’han posat al seu abast per a facilitar la integració. Una arribada tan massiva i diversa d’immigrants fa que pugui trontollar la convivència. El casc antic de la població és on s’aprecia més aquesta barreja multiètnica. De fet, hi ha moltes cases emblemàtiques del poble (com la de la foto), que estan tancades i abandonades, produint-se una greu degradació del nucli més antic de la població. Les condicions d’habitabilitat són nefastes i això ha provocat que molta població autòctona busqui la part nova i les urbanitzacions amb adossats, aïllats o pisos nous, mentre els nouvinguts ocupen aquests habitatges a vegades poc recomanables.

Els que s’han integrat més ràpid són els xiquets. És fàcil sentir-los parlant en català quan juguen pel carrer. L’escola és una eina fonamental, però l’informe també indica que és l’escola pública la que recull més percentatge de nouvinguts (32%), mentre que a la concertada és una xifra molt baixa (no arriba al 8%). Això pot provocar un greu desequilibri si no s’hi posa remei.

Hi ha molts més ítems a tenir en compte, l’informe sencer es pot descarregar al web de l’Ajuntament i també l’he penjat en aquesta plana, però no he vist les solucions a aquest problema que preveu aplicar l’Ajuntament o que està aplicant, a banda dels cursos d’integració. Espero que n’hagin pres bona nota perquè els comentaris que he sentit vers els nouvinguts no són amables precisament i això pot acabar generant una situació complicada en un futur proper.

Racons de Móra (15): La Lord Nelson

1

És l’únic lloc de l’època daurada que ha resistit el pas del temps i encara roman obert. Ara, però, són els fills els que porten el negoci. A dalt, el Pub, a baix, la discoteca, podria ser una mena d’Up and Down a la morenca, perquè és el típic lloc on s’hi deixaven  (i s’hi deixen) caure els adolescents. I no sé perquè sempre hi ha nois a la porta, alguns exhibint la potència de les seues motos o cotxes o ara dels mòbils o vés a saber quins altres estris. Curiosament sempre el recordo així aquest lloc, no sé si hi ha molta gent a dins, però fora és ple…

I aquests nois que eren a fora amb les cerveses a la mà, m’intimidaven una mica a l’hora de creuar la porta per baixar les escales en direcció a la discoteca. Però hi baixàvem, generalment en colla de més joves i ja pel nostre compte després.

Durant l’època daurada on hi havia tanta activitat “pub-ística”, la Lord (n’hem dit sempre així), va esdevenir un clàssic. No sé si tanta nomenclatura anglesa preveia ja l’onada d’immigració britànica que vindria dues dècades més tard. Als anys vuitanta els noms anglesos abundaven arreu.

Al Pub hi vaig entrar molt poques vegades. Jugàvem al mentider amb la colla de l’institut, tot i què no era un lloc que m’agradés massa. Recordo, això sí, sobretot els estius. No sé perquè ens tancàvem en aquella discoteca fosca que, per molt que remodelessin, sempre tenia la mateixa pinta, focus amunt, focus avall, i la típica bola feta d’espillets que girava sobre la pista. L’entrada semblava una gola de llop, i un cop dins i habituat a la semifoscor, descobries tot de racons per tot arreu on amagar-se amb qui et venia de gust, i la pista al centre, únic lloc on hi havia suficient llum i color. Xerrar el que es diu xerrar, allà es xerrava poc, bàsicament pel volum de la música, el típic era xiuxiuejar paraules o frases curtes a l’oïda. Suposo que hi anàvem perquè no recordo pagar entrada i ens trobàvem tota la colla (en aquella època una trentena), i on havies d’anar sinó…bé, sí, podies anar a l’altra discoteca, però l’altra era massa gran i obria més el cap de setmana, crec. Allà hi havia una pantalla gran, es passaven vídeos. Si volíes trobar algú havíes de fer cap allà d’alguna manera o altra. Columnes quadrades, la pista rectangular al mig i els seients al voltant, en forma d’U amb la tauleta al mig, potser de color granatós, o marronós… indescriptible.

Els catorze, els quinze, els setze, potser els disset i fins i tot algun divuit, són els estius que vam estar allà en gran mesura. Allà planejàvem les festes, explicàvem xafarderíes, i es feien i es desfeien les parelles com si res. I enmig de tot una cançò que quan la sento em ve la Lord i els estius a la memòria: 

(Foto: panoràmica des del pont de les arcades feta per Mònica Amorós.)

Racons de Móra (14): Set de Ribera

0

Set de Ribera és un local relativament nou, ubicat al casc antic, a tocar de l’Ajuntament i de l’església. Segurament és l’únic que ha obert al nucli des de fa una colla d’anys. S’hi venen productes de les nostres terres, d’agricultura ecològica i de comerç just. Al fons hi ha unes quantes taules. També hi ha llibres i revistes, publicacions de la comarca, i exposicions d’artistes locals. Un bon lloc…

Avui hi hem estat prenent alguna cosa. Hi havia petits àlbums de fotos amb fotografies d’escultures i pintures d’artistes locals i… voilà, va i em diu: aquesta no ets tu? del túnel del temps apareix una fotografia feta al Celler de Marçà fa ben bé quinze anys. Allà som quatre els que mengem i xerrem al voltant d’una taula. No sé ben bé com hi ha anat a parar allà aquella fotografia de temps pretèrits, de fet és l’única amb persones i no amb obres d’art, potser hi és pels estris de camp antics que tenim al voltant. M’ha fet gràcia veure-la després de tant temps.

Al local, que està molt ben decorat i és acollidor, l’únic que li falta són les vistes al riu, segurament el millor que té Móra i que, per desgràcia, fa temps que no aprofitem com caldria. Hi ha moltes grans cases a la façana fluvial que estan abandonades o deixades i, en canvi, només de mirar-les et transporten a una altra època, i no costa gaire imaginar-se què poder-hi fer dins per a aprofitar les vistes sobre el riu, a banda de viure-hi, es clar.

(Foto: panoràmica des del pont de les arcades feta per Mònica Amorós.)

Sentit i sensibilitat

0

Casualitats de la vida vaig comprar-me el llibre de Jane Austen [wiki] no fa ni quatre dies. Una d’aquestes ofertes de llaçament de col·leccionables que irrompen ara a setembre. Segurament serà la meua única adquisició de la col·lecció, perquè el títol ja feia temps que tenia ganes de llegir-lo i això que no és que m’atragui especialment la literatura anglesa d’època, sempre m’ha fet mandra, però tenia la curiositat precisament per la pel·lícula, i això que encara no l’havia vist i avui n’he tingut l’oportunitat. El resultat és que encara tinc més ganes d’agafar el llibre i segur que això és mèrit d’Ang Lee, el director, no sé si la pel·lícula el
reflecteix fidelment, però segur que està molt ben escrit i descrit tot
el món que imagina. M’ha semblat encantador…

M’ha sorprés en Hugh Grant, sembla que sempre faci el mateix paper o,
almenys, els gestos i la manera d’actuar no distaven gaire del que
recordo en altres films seus, com Nothing Hill, amb uns anys menys,
això sí. I, en canvi, també m’ha sorprés, però gratament, l’Emma
Thompson
, no era precisament santa de la meua devoció fins avui. Al 1995, quan es va fer la pel·lícula, Hugh Laurie encara no havia fet House, però el paper que hi fa va pel camí.
En fi, una bona pel·lícula que m’ha deixat molt bones sensacions…

Racons de Móra (13): El Nàutic

0

Moltes vegades comentant amb gent de fora que a Móra hi havia un Club Nàutic, reien, perquè sabien que no hi havia mar, i es pensaven que això de navegar en llocs on hi ha riu no toca, o no sé què s’imaginaven com era un Club Nàutic, potser es pensen que només hi ha iots de luxe, però no sempre és així, aquí el riu és prou gran per ser navegable i a més és molt plaent i calmat, no hi ha onades, el perill de mareig és inexistent i molta gent posa la seua barqueta a l’aigua per navegar-hi, generalment a l’estiu…

No és que hagi estat assídua del Nàutic, però una part de la meua família hi ha estat (i hi està), molt vinculada. Un cop, els meus cosins, van voler ensenyar-me a fer esquí aquàtic i de poc no em bec tota l’aigua del riu, al dia següent l’únic que no em feia mal eren les pestanyes, vaig estar-me tot el matí estirada al llit sense poder moure’m. Vista la cosa, vaig desistir de tornar-ho a provar, tot i què havia aconseguit no caure fins a arribar al pont i fer mitja corba i tot, després de bastants intents, clar. Certament, és molt millor mirar-ho des de la vora on, si hi ha alguna cosa que m’agrada és veure els remers amb les muletes com solquen el riu fins al pont i després tornen a pujar amb tot l’esforç que això suposa. Se senten els forts crits del timoner per esperonar els remers, i els esbufecs dels remers que hi posen totes les ganes i tota la força. Darrerament també es fan curses amb nens, i fins i tot se n’havien fet amb dones. Les muletes són barques petites de fons pla i de poca càrrega que s’empren a la Ribera d’Ebre. Antigament podíen portar també vela, però ara s’usen bàsicament per fer curses al riu (o navegar-hi tranquil·lament), i són, normalment, quatre remers i un timoner. A vegades sis remers.  Els vespres d’estiu vora el riu són així, per observar les piràgües, les muletes i les llanxes preparant-se per la gran cursa que es farà durant la Festa Major, a finals d’agost, durant la Tradicional Festa del Riu.

Encertadament es va endreçar l’espai existent al davant amb taules, una loneta protectora del sol i una barana que dóna al riu, i hi ha un bar exterior, que enguany ha funcionat molt bé i ha fet menjars de tota mena. És un plaer prendre-hi alguna cosa mentre et refresca la brisa i veus l’activitat fluvial. Amb la calma. Aquest estiu ho he descobert massa tard, a les acaballes. La temporada comença per Sant Joan i acaba per l’Onze de setembre. A les instal·lacions del club hi ha una petita piscina descoberta i una pista de ciment per jugar a futbol, bàsquet o el que toqui. I un bar d’hivern, diem-ho així, amb un billar, si no recordo malament.

Alguns matins d’estiu havia quedat amb el padrí per navegar una mica amb la llanxa fins a l’illeta. Allà fèiem un recorregut a peu per l’interior, agafàvem alguns musclos de riu (immenjables, però grans i vistosos), i miràvem les aus, els peixos i la flora que se’ns posaven per davant. Després un banyet al riu i cap a casa a dinar.

Amb els anys s’ha construït un altre embarcador, molts cops ple de pescadors. Sembla que l’activitat nàutica no minva, ans al contrari. Fins i tot el poble de l’altra banda del riu va muntar el seu embarcador, com sempre la rivalitat ajuda a fer avançar algunes coses.

Avui, preludi de tardor, passejant vora el riu, he travessat el nàutic buit, tancat i barrat, només uns quants pescadors eren al moll amb les canyes. Moltes de les barques i les llanxes ja són fora de l’aigua. S’acosta la tardor i els aubes aviat perdran el color verd vigorós per deixar pas als tons ocres que tan m’agraden. L’aubadera de davant la plaça de braus serà un lloc magnífic per passejar-hi, amb precaució per si el riu puja de cop. Les riuades van ser un clàssic el segle passat i anterior, ara està més controlat.

La tardor és la meua estació favorita de llarg. Un cop acabat l’esclat vigorós de l’estiu, fa bo aquest Sol tan dolç de migdia que ja no crema sinó que és molt agradable sentir-lo sobre la pell, em carrega les piles, i també veure com canvien els colors de l’arbreda vora el riu, sentir com el vent passa a través de les fulles i aquestes van caient fent una catifa sobre el camí, i sentir les olors del camp amb totes les textures possibles, i els moixons i altres animals que s’hi amaguen…; vora el riu, un plaer.

(Foto: panoràmica des del pont de les arcades feta per Mònica Amorós.)

Retornar als orígens… començar de zero altre cop

0

Altre cop és setembre i aviat tornaré a començar a l’institut. Dic aviat, perquè enguany tinc una mica més de “vacances” per ocupar-me de la criatura, que sempre està bé. Aquesta vegada començaré a la Terra Alta, terra de bon vi i millors paisatges. Només vint quilòmetres separen Gandesa de Móra, tècnicament està al
costat. Conduir vint quilòmetres als voltants de Barcelona seria una
eternitat a primera hora del matí, però aquí es pot trigar al voltant
d’un quart d’hora conduint amb calma entre paisatges de postal…

Des que sóc a l’ensenyament públic, ara fa deu anys, només he repetit un any al mateix institut, la resta sempre han estat canvis de matèria, de nivell o d’alumnes, tota una gimnàstica mental i física! Així que cada any per aquestes époques em toca començar de zero amb alumnes, matèria i, sovint, nous companys de feina.

Ara he retornat als orígens, a Móra, després de vint-i-tres anys d’absència he canviat la ciutat pel camp altre cop. Molta gent em pregunta si enyoro estar a Barcelona i bé, cada cop menys, sempre es troben coses a faltar, bàsicament els amics, però la tranquil·litat és un valor afegir que sovint no es té en compte i és molt important. Móra és ara una ciutat petita on es poden fer moltes més coses de quan vaig marxar a estudiar fora. Hi ha molta gent amb inquietuds culturals o artístiques amb qui sempre és un plaer tenir una conversa. Hi ha fins i tot piscina coberta, una vella reivindicació, i es poden fer cursets de moltes coses a hores vàries. Sempre hi ha pros i contres a viure al camp i a viure a la ciutat, però ara com ara amb un xiquet petit el camp és una molt bona opció i no m’imagino tornant a la voràgine d’asfalt.

És un plaer veure el camp cada matí, i el riu (com l’he trobat a faltar!), però millor encara zigzaguejar pels paisatges de la Terra Alta camí de l’institut. Allà a la vora hi ha els Ports, tristament famosos per l’incendi d’aquest estiu, però sortosament són molt més grans i extensos, com es va poder veure al programa El Paisatge Favorit de Catalunya quan els va presentar en Jorge Wagensberg. Això sí, el clima també és diferent, un cop passat Camposines el fred es fa notar més. Sospito que serà un hivern ple de boira a Móra i de fred a Gandesa i sembla que enguany ha començat més aviat que l’any passat. Recordo, amb enyorança, quan encara ens anàvem a banyar a la platja fins ben entrat octubre, fa un parell d’anys que això és impossible.

Quan passejo per Móra i passo per davant el bar dels jubilats moltes vegades em trobo a l’Antonio T. que amb el seu bastó, la gorra de sempre i la rialla permanent m’engega: ja estàs preparada per anar a la flor del món? i entre els dos fem la següent tornada:

“Corbera la foradada,
Gandesa la flor del món,
les costes de la Fontcalda
per a mi ben planes són”.

Racons de Móra (12): El Cinema

1

Sembla un miracle, però el Cinema encara continua dret i en marxa. Fa lustres que generacions de morencs i riberencs (i potser de més enllà), ens hi deixem caure un cop per setmana per veure alguna pel·lícula en pantalla gran. Fa trenta anys hi havia sessió doble amb un quart d’hora d’intèrval, primer la “dolenta” i després la “bona”. Sorprenentment totes les pel·lícules duraven igual: una hora i mitja, minut amunt minut avall. Després cap a casa, ja s’havia acabat el diumenge…


Temps
era temps quan a Móra hi havien tres cinemes: el Moriber, la Democràcia i l’Universal. Del primer l’amo era Marcó,
per això tothom li deia el Cine Marcó, i el va ajudar a fer mon iaio com a mestre d’obres, amb platea, palco i galliner i potser amb les primeres llums indirectes que es van posar a Móra, es veu que era molt bonic de dins. L’Universal era el Cine Pepito, amb platea i galliner, que va coincidir en el temps amb el Cinema Avinguda (Cine Avenida), fins que va tancar. I el de la Democràcia, potser era el més gran de tots i tenia platea, darrere els palcos i dalt el galliner. 

Als dos que vaig poder anar en plena adolescència, Pepito i Avinguda, hi havia sempre sessió
doble, amb un quart d’hora o vint minuts d’intèrval entre pel·lícula i
pel·lícula que et permetia anar a berenar. Normalment en un dels dos feien pel·lícules aptes i a l’altre no, depenia de la setmana, i havies de triar el cinema cada diumenge a la tarda.
En un cinema no deixaven menjar pipes i en l’altre no deixaven menjar panís, i totes dues coses eren ben incòmodes com a so de fons, però les pipes tenien l’afegit de deixar una catifa de closques difícil de netejar. De cinc i mitja a set i de set i quart a tres quarts de nou tocats i a les nou a casa a sopar i a dormir que al dia següent havíem d’anar a col·legi. Les pel·lícules sempre
duraven una hora i mitja de rellotge, fos quin fos el metratge
original i fos quin fos el cinema i l’entrada valia el mateix tant si en veies una com les dues. Moltes vegades, en saltar de rotllo es veia que faltava un
tros perquè el diàleg estava començat i llavors es sentien xiulets i crits a la sala. El rècord va ser “Memòries
d’Àfrica”, que va durar dues hores i quart en comptes de les tres
habituals.

També recordo sessions maratonianes tipus: “5 horas de terror”, amb el passi de tres pel·lícules de por seguides, després vaig arribar a casa i no funcionava el llum de l’escala i em vaig morir de por, més que al cinema. I en plena transició les pel·lícules “picants” eren el pa del dia.

(Foto: panoràmica des del pont de les arcades feta per Mònica Amorós.)

Justament ahir discutiem sobre si seria rentable l’existència d’un multisales amb pel·lícules més “mirables” d’algunes de les que fan ara per no haver d’anar a Tarragona o Reus. De moment, sort encara que aguanta el Cinema Avinguda i ens hi podem deixar caure de tant en tant. I que duri.

Racons de Móra (11): La Pizzeria

2
Publicat el 6 d'agost de 2009

Torno a passejar per Móra, pels carrers adoquinats del casc antic. Passo pel carrer de la Vil·la, arribo a la placeta de la font i giro per tornar als quatre cantons. Fa calor. La garbinada no penetra als carrerons tan antics, però he anat a visitar amics i retrobar-los bé mereix l’esforç i la calor. En Bernat s’ho mira tot des de la cadireta amb ulls interrogants i curiosos, i provo de fer el mateix, de mirar-ho tot com si fos el primer cop…

No hi ha gaire gent pels carrers, potser són de vacances o potser tancats a casa amb l’aire condicionat, fa un dels estius més càlids que recordo. Abans es treien les cadires a la fresca i fèien petar la xerrada amb els veïns, però les coses canvien.

Passo per davant la pizzeria, hi ha un cartell que indica que està de vacances, ni ho sabia que encara era oberta, el darrer cop que hi vaig entrar era al setembre del 91 i ho recordo com un vespre molt incòmode, no em van quedar ganes de tornar-hi i això que quan va començar era un lloc molt agradable on feien unes pizzes excel·lents. Però va morir d’èxit. Va posar més taules per tenir més gent i va aconseguir reduir tant l’espai que podies sentir els pensaments de la taula del costat. Va reduir la grandària de les pizzes i podies acabar amb gana, però clar, el personal era el mateix i la gent es multiplicava així que trigaves més a tenir el teu plat a taula i, el definitiu, l’aire condicionat que et feia sentir a Sibèria en ple mes d’agost. Bé, fos el que fos ja no hi he tornat a posar els peus, i és una llàstima perquè hi vaig passar molt bones estones allà. Recordo quan va obrir, potser jo tenia uns quinze anys, hi anàvem amb la colla de l’esplai. Sovint entràvem amb les guitarres i ens deixava tocar i cantar, hi féiem ambient i, als primers temps, no hi entrava gaire gent i la que hi anava no li molestava. Quan va ser hora de començar a sortir a sopar en colla vam triar la pizzeria perquè s’hi estava molt bé, l’ambient era molt acollidor i hi havia espai suficient que et permetia estar còmode. En aquells temps, potser hi anàvem cada dissabte al matí i alguna vegada entre setmana. Fins i tot un de la colla hi havia treballat un temps els caps de setmana i hi anàvem tard per veure’l i esperar-lo per sortir després. Tants i tants records de la Pizzeria i dels bons moments que hi vaig passar, potser serà qüestió de tornar-hi, qui sap, potser amb el temps ha canviat a millor i torna a ser com als orígens, el lloc agradable d’aleshores, i a tenir pizzes excel·lents.

(tot i què normalment tothom posa en dubte que les coses canviïn a millor i tornin a ser com abans jo sóc optimista de mena, serà qüestió de convèncer a la colla i provar de tornar-hi a posar els peus, qui sap, potser tenim una sorpresa…).

Racons de Móra (10): El poliesportiu

0

S’ha tornat a inaugurar el bar del complex poliesportiu. El dia de la inauguració estava ple i feia goig altre cop després de tant temps tancat. L’han remodelat a fons, però en queda l’essència del que va ser i ha estat un lloc de referència al poble a l’estiu, on és un plaer enorme prendre alguna cosa a la terrassa, amb la vista calmant de les piscines…

Fa més de trenta anys, encara recordo com corria entre les obres de la piscina gran, un forat que em semblava enorme on mon pare ens explicava com seria de bonic quan estigués acabat. Sovint després anàvem a veure tennis a les pistes del costat. Ara, a banda de les piscines descobertes, hi ha la coberta, tot un avenç important, que compta també amb sales de màquines i una sala d’esport col·letiva a banda del pavelló cobert.

De petits la piscina era el nostre refugi d’estiu, hi anavem cada dia i allà ens trobavem amb la colla de la nostra edat. Els que duien el bar llavors també tenien xiquets i ens fèiem molt. A les Festes Majors el bar també estava ple de gom a gom, alguns esperant fins que obrien les portes per entrar al ball i altres només escoltant la música des de la terrassa. En aquells temps encara no hi havia el passeig del pont i el centre era allà. Ara hi ha molta més gent que llavors al poble i també més llocs per sortir i gaudir de la fresca, per això és una bona notícia tornar a tenir el bar del complex obert i tornarà a ser un lloc de referència.

Cartes al director

4

M’han fet arribar una parell de cartes al director, l’original i la resposta, que són dignes de llegir. J. Vaderribas va escriure una carta a EL MUNDO brutal contra Catalunya i els
catalans… I li han respost… En primer lloc teniu la carta de J. Vaderribas i en segon lloc la resposta per
part del Sr. Jordi Net.
..(diuen que és una llegenda urbana, tot i això, té prou gràcia per passar una estona).

CARTA DE J. VALDERRIBAS PUBLICADA A EL MUNDO:

Vaya por delante que mi simpatía por vascos y catalanes es la misma, es
decir, ninguna. Pero al menos sé distinguir entre un adversario válido y otro
que no lo es. Dicha distinción es muy importante para todo español que se
precie, cuyo objetivo en la vida debe ser dar por periclitados los nacionalismos
periféricos. Aunque el nacionalismo vasco está emponzoñado por los crímenes
abyectos de la banda etarra, son un rival de mucha más enjundia para la
nación española que los siempre timoratos catalanes. Y voy a tratar de
explicar el porqué.

Mientras los vascos han sido siempre un elemento incómodo en todas las
invasiones que ha padecido la península, (romanos, godos, árabes), los
catalanes se han dejado siempre conquistar por el primero que ha pasado por
allí. A un lado la resistencia al invasor, al otro, los fenicios que por un
plato de lentejas dejan que se mancille su honor. De hecho, un castellano
recio siempre se sentirá más identificado con el carácter rudo y batallador
del vasco, dejando momentáneamente a un lado el episodio repugnante que lleva
a cabo una banda de asesinos desalmados, que con la falta de carácter, el
“acongojamiento”, el rechazo al enfrentamiento y el amor por el
dinero y no por lo propio que caracteriza a nuestros particulares judíos.

Por todo esto no me extraña que al primer ataque serio que se le plantea al
nuevo gobierno de la Generalidad, sean los propios catalanes los que
sacrifiquen a Carod. Mientras los vascos recibieron una presión
incomparablemente superior durante el periodo previo a las últimas elecciones
autonómicas, y por desgracia para la nación española con resultado nefasto
para nuestros intereses, en Cataluña no han sabido resistir ni el primer
achuchón. Era de esperar, no tienen sangre. Ellos mismos destruyen a sus
líderes.

No tengamos ninguna duda de que con un par de escaramuzas más, el gobierno de
la Generalidad caerá, se convocarán elecciones anticipadas y volverán a
gobernar CiU y el PP. Todo debe estar bajo control. Dicen mis contactos en
Cataluña que ERC, de hecho el único intento mínimamente serio de ponernos un
poco nerviosos, va a quedar electoralmente diezmada el 14-M, mientras que los
siempre dóciles chicos de Pujol van a salir ganando de este embrollo. Y ya
sabemos que a esta gente con un par de contactos económicos se les tiene más
que domesticados. De hecho, encarnan al auténtico fenicio. En definitiva, y
para apagar los temores de un buen amigo mío, nuestra autentica preocupación
debe estar centrada en el norte.

Los catalanes se anulan ellos mismos, y si se ponen un poco nerviosos,
sacamos la tontería del fútbol (el Barsa, ese gran narcótico) y ya están
entretenidos para unas cuantas semanas.

RESPOSTA A LA CARTA
DEL SR. J. VALDERRIBAS A EL MUNDO:

Apreciado Sr. Vaderribas,

Vaya por delante que mi simpatía por los ignorantes prepotentes y los chulos
castizos es la misma, es decir, ninguna. Puestos a buscar
“adversarios”, usted, con su prepotencia, incultura y desfachatez
me va como anillo al dedo. La gente como usted y los de ETA son dos caras de
la misma moneda. El nacionalismo español ha sido siempre ofensivo e
imperialista, es decir, criminal, como el de ETA. Ustedes, adversarios
nacionalistas españoles, se piensan que España es el centro del mundo y que
los que no son castellanos recios y vascos fornidos, son unos cagados y unos
comemierda. Lo más grave es que se lo dejen escribir en un medio de
comunicación público.

Veamos, si usted tuviera dos dedos de frente, debería ser más riguroso con la
historia y no trepanar las mentes blandas de sus compatriotas con falsedades.
Los catalanes no existíamos en la época de los fenicios, ni en la romana, ni
prácticamente en la
visigoda. Tampoco existían los castellanos, ni mucho menos
los españoles. En cuanto a los vascos, no lo tengo claro (¿podríamos decir
que eran los íberos?). De hecho, los catalanes existimos, como nación, desde
el año 865 aprox. Llegamos a ser una gran nación hasta el 1412, cuando
desgraciadamente se
extinguió la dinastía catalana con el último rey Catalano/Aagonés, Martí
L’Humà. En el Compromiso de Caspe, las Cortes Catalanas decidieron
(equivocadamente) pasar a una dinastía castellana con la condición de que
ésta respetara las leyes e instituciones de Catalunya, representadas por la
Generalitat.

Está claro que la mente castellana no estaba preparada para respetar
acuerdos, y por lo que veo, no lo estará nunca. Desde entonces han tratado
sistemáticamente de violarlos. Si esto se lo hiciéramos nosotros a ustedes,
nos llamarían traidores, innobles y nazis, pero como son ustedes quienes lo
hacen, se quedan más tranquilos si piensan que nos dejamos prostituir por
dinero. Esto me lleva a pensar en su obsesión por que nosotros sólo pensamos
en el dinero. Tienen ustedes además la virtud de vomitar lo primero que les
viene a la cabeza, y como uno de sus principales defectos es la envidia, nos
achacan constantemente que sólo pensamos en el dinero (lo mismo que les pasa
a los judíos en otras partes). Esto viene de la época en que, después de
haber expoliado las Américas, su declive les llevó a morirse de hambre y se
dieron cuenta de que tenían unas “provincias” periféricas donde
curiosamente, por no haberlas dejado ir a saquear las Américas(esa es su
mentalidad), se lo habían tenido que currar en su país, creando riqueza de la
nada con su industria floreciente.

Pues bien, a pesar de lo que les asqueaban los industriales catalanes
“por su afán por el dinero”, no les asqueaba emigrar a su país para
ganárselo y mucho menos recibirlo de los impuestos que con habilidad fenicia
gestionaban (para sus batallitas y dispendios en la Villa). Otros países como
Holanda, Inglaterra, Italia, etc., hacían (y hacen) lo que hacíamos (y
hacemos) los catalanes. Parece que ellos tienen todo el derecho del mundo de
hacerlo, no así los catalanes ni los judíos.

Hablando de batallas, decirle, adversario inculto, que la que perdimos en
1714, o mejor dicho, la que ganaron ustedes, gracias a su gran “bravura
y arrojo”, se debió a que Inglaterra nos traicionó. Resulta que el
Archiduque Carlos, nuestro candidato a heredar el trono de Carlos II, heredó
durante la contienda la corona de Austria, y por tanto, al equilibrarse las
fuerzas en Europa, Inglaterra decidió abandonar a su suerte a los Catalanes –
Tratado de Utrecht 1713 -, con quienes habían pactado una alianza (aunque se
quedaron Menorca y Gibraltar*). El ejército castellano-francés tardó dos años
en entrar en Barcelona, después de sitiarla por mar y tierra.
Si los catalanes, como usted insinúa, eran una panda de cobardicas, el
ejército castellano-francés, con unos medios y efectivos infinitamente
superiores, debía ser un enjambre de mariquitas. Gracias a esto, el
castellano, que a partir de entonces pasó a denominarse español, se impuso en
Cataluña.

Han pasado casi 300 años, y los catalanes seguimos pesados, erre que erre,
con nuestro idioma y ganas de autogobierno. Somos un caso único de
supervivencia en Europa (y tal vez en el mundo). Otros imperios colonizadores
como Inglaterra o Francia, no tienen casos parecidos en sus dominios. A
ustedes les gustaría ser como ellos, pero nunca lo podrán ser. Simplemente
por que son una panda de chapuzas como Trillo, prepotentes como Aznar y
creídos como Piqué que nunca podrán convencer a un nacionalista catalán.
Seremos siempre su grano en el culo, incluso cuando hayan acabado con los
Etarras.

*A ver si hay “güebos” de tomar Gibraltar como El Perejil,
¡machotes!. Y es que en el fondo sois unos cobardes que sólo os atrevéis
cuando lo tenéis claro.

Som i Serem!

Jordi
Net

Pratdip

0

Pratdip és un d’aquells llocs en què mai t’hi has deixat caure o bé perquè no en tenies cap excusa o bé perquè no s’han creuat al teu camí…

Diumenge es va donar l’avinentesa d’anar-hi per escoltar un grup musical amic Books and Roses (versions fantàstiques de clàssics dels 60’s, 70’s , 80’s i 90’s). Des de Móra una mitja hora de carretera fins a trobar el trencall que indica Pratdip i Llaberia. A Llaberia hi havia estat fa uns vint anys per fer un treball de geologia per a la facultat, però Pratdip era aquell lloc desconegut misteriós i màgic que descrivia Joan Perucho a Les Històries Naturals, potser un poble de vampirs isolat i perdut enmig del nores. Però ens vam trobar un llogarret fantàstic, amb bones vistes, bona gent i fresqueta que s’agraeix molt a l’estiu calorós d’enguany. Llàstima de la mosca negra que també hi té niu i sort del Natural Honey que tothom ja sap que és l’antídot ideal. Tarda de diumenge entre muntanyes serrades, fresqueta i bones vistes que ens va deixar gaudir del concert i ballar bona estona. Pratdip, un lloc a raser de muntanyes triàssiques i a tenir en compte per a futures excursions. I, sobretot, un lloc fantàstic per retrobar amics.

Benvinguts

0
Publicat el 30 de juny de 2009

D’un temps ençà que no paren d’arribar nadons d’una banda i altra de l’Atlàntic. Des que jugo en aquesta altra lliga, per tot arreu n’apareixen, siguin d’amics o de parentela vària…

Em va fer il·lusió l’arribada d’en Marcus (a Kansas), i la de l’Elizabeth (a Toronto i que vam poder conèixer ahir i està estupenda), fills de dues amigues que viuen a l’altra banda de l’Atlàntic i que fa anys i panys que ens coneixem. A les nostres contrades, en Joel, en Marc, en Guillem, l’Estel i la Berta, que seran companys de joc d’en Bernat i tres més que estan per arribar passat l’estiu (Déu n’hi do quanta canalla!).

Sembla que darrerament s’ha incrementat la natalitat, cosa que feia prou falta; al nostre país la mitjana d’edat de tenir el primer fill és als 32 anys, tot i què cada cop esperem més i sovint estem per sobre dels 35 (ejem, o dels 40). Sigui com sigui, qualsevol edat és bona per tenir fills que, com diu una amiga, l’únic que cal és tenir-ne ganes (bé, potser no l’únic, però sí que és el fonamental).