Pols d'estels

El bloc d'Enric Marco

Arxiu de la categoria: Lluna

La fotogènica Lluna

0

Observar la Lluna sempre és un goig. A ull nu, amb càmera o molt millor amb telescopi, resseguir la forma dels seus mars foscos o dels cràters no et deixa mai indiferent.

Tanmateix els astrofotògrafs professionals l’han menystinguda, potser per ser un objectiu massa fàcil, i s’han llançat a capturar imatges d’objectes més profunds, llunyanes galàxies, subtils vels de nebuloses de naixement o mort estel·lars.

El que s’acosta per primera vegada a l’observació es meravella en veure la superfície de la Lluna. S’adona de la proximitat del nostre satèl·lit i descobreix un món desèrtic de muntanyes i profuns cràters. Aquesta alegria en veure tan bé un objecte celeste tan comú al cel es torna frustació en observar altres objectes més llunyans. Llevat de Júpiter i Saturn en els quals es veuen les formes i colors dels núvols i anells, la llunyania o petitesa d’altres cossos no permeten adquirir tants detalls.

La Lluna, però, és diferent. Per petit que siga el telescopi sempre es podrà observar algun detall que ens meravellarà.

L’altre dia vàrem rebre la visita d’uns estudiants universitaris a l’Aula d’Astronomia. La vista de la Lluna va causar sensació, com era d’esperar. I, amb l’allau de telèfons intel·ligents que ho fan tot, van tractar d’endur-se a casa un recòrd de la vista del nostre satèl·lit. Fa uns anys ja faig parlar d’aprofitar aquestes noves eines digitals per fer astronomia. I si bé, aquella vegada la foto de la Lluna en quart creixent va eixir millor, la que es va obtenir fa uns dies tampoc ha sortit tan mal. A més a més, aquesta vegada ens vàrem centrar en l’estudi d’un cràter en concret, el cràter Theophilus, situat entre els mars de la Tranquil·litat al nord i el del Nèctar al sud.

Theophilus és un gran cràter d’impacte (veiem una foto en detall del Lunar Orbiter 2, 1967). D’uns 100 km d’amplada, el seu nom prové del bisbe d’Alexandria i uns dels instigadors de la destrucció de la Biblioteca i de la mort d’Hipàtia. La veritat és que no sé si mereix tindre un cràter lunar.

L’interior de la vora muntanyosa de Theophilus té una gran superfície interna terrassada que mostra indicis d’esllavissades. Té uns 4000 metres de profunditat amb parets massives i està apegat a un altre cràter, Cyrillus, nom que també s’hi relaciona històricament. Theophilus va ser creat durant el període eratostenià, fa entre uns 3200 a 1100 milions d’anys. Presenta un triple pic al mig del cràter que s’alça fins a 2000 m. El pic occidental es designa Psi (ψ), l’oriental Phi (φ), i el pic nord és alfa (α).

La missió Apollo 16, que va aterrar a uns 250 km del cràter, va recollir diverses mostres de roques de basalt que es creu que són ejeccions de la formació violenta de Theophilus.

Imatges:Quart creixent de la Lluna i detall del cràter Theophilus. Obtinguda amb mòbil. 10 d’octubre 2013.
Mapa de la Lluna: a partir de Canary Zoo. Secció Canary Space.

 

 

Publicat dins de Telescopis i observacions i etiquetada amb | Deixa un comentari

Júpiter i la Lluna tornen a trobar-se aquesta nit

0
Aquesta nit, entre les darreres hores del 21 de gener i les primeres del 22 de gener de 2013 la Lluna, en el seu camí en el cel encerclant la Terra, es trobarà amb el planeta Júpiter. No és la primera vegada que passa. I és que el nostre satèl·lit i el major dels planetes porten uns mesos jugant a buscar-se i trobar-se per a gaudi dels enamorats dels fenòmens del cel.

Aquest planeta fa mesos que es troba en la constel·lació de Taure, ben prop de l’estel gegant roig Aldebaran. Per això l’aproximació de la Lluna a Júpiter i Aldebaran dibuixarà un triangle celeste ben vistós al cel.

L’aproximació de la Lluna a Júpiter durarà tota la nit. Fixeu-vos com, en fer-se de nit, la Lluna ja s’hi troba ben a prop. I mentre van passat les hores, cada vegada es trobarà més i més a prop. A les nostres latituds podrem veure el fenomen fins que aquests astres es ponguen per l’oest vora les quatre de la matinada. Serà en aquest moment quan els veurem més a prop.

Si viatjarem cap a l’oest, als Estats Units per exemple, podríem veure el fenomen durant tota la nit fins a l’eixida del Sol. Des d’allí existeix la possibilitat de veure l’aproximació per internet. La web en directe Slooh Space Camera mostrarà vistes telescòpiques de l’encontre de Júpiter amb la Lluna durant uns 30 minuts a partir de les 3:00 de la matinada hora local. Podeu mirar també aquesta nit la web de Júpiter i la Lluna en SPACE.com.

Però on l’encontre serà realment espectacular serà en Sud-amèrica on la Lluna ocultarà completament el planeta gegant. Com es pot veure en el diagrama adjunt, des de l’Equador a part de l’Argentina, Júpiter desapareixerà durant unes hores del cel. Serà realment un eclipsi de Júpiter.

Finalment si mirem amb un telescopi Júpiter aquesta nit observarem com la Gran Taca Roja, un immens remolí atmosfèric com tres Terres, se’ns presenta de cara mentre que el satèl·lit jovià Europa creuarà per davant del disc entre les 2:13 i les 4:37 hora local. Europa serà invisible a causa de la brillantor del planeta gasós però l’ombra negra i circular del satèl·lit gelat serà ben visible entre les 04:22 to 06:46 hora local. Massa tard per a nosaltres. Júpiter ja serà sota l’horitzó.

Ja teniu una cosa interessant, suggestiva i gratuïta per fer aquesta nit. Que ho gaudiu. Ja em contareu que us ha semblat.

Imatge 1: El mapa del cel mostra la posició de Júpiter i el seu encontre amb la Lluna la nit del 21 al 22 de gener 2013. La imatge correspon aproximadament a la una de la matinada. Stellarium.

Imatge 2: Ocultació de Júpiter per la Lluna en Sud-amèrica. Crèdit: Sky and Telescope magazine.

Espectacle celeste la nit del dia de Nadal

3

Actualment Júpiter és el rei de la primera part de la nit. Ara mateix es troba prop de l’ull roig del Taure, Aldebaran i del cúmul estel·lar de les Híades i és la meravella  visual del mes.

La nit del 25 de desembre, dia de Nadal, la Lluna s’hi afegirà a la festa per situar-se just al costat dret del planeta. Aquest tipus de conjunció és molt usual i el passat mes de novembre ja en vam veure dues.

Al contrari d’altres espectacles celestes que he anat explicant els darrers anys, l’encontre Lluna-Júpiter serà perfectament visible des de qualsevol lloc de la Terra on siga de nit i, a més a més, també des d’indrets on la contaminació lumínica ens hagen furtat el dret a veure els estels.

Aquesta aproximació celeste podrà ser molt útil per als que rebran la nit de Nadal, de mans del Pare Noel, un telescopi, per petit que siga. La Lluna i Júpiter són els objectes celestes més fàcils d’apuntar i trobar per a observadors novells.

Però, a banda de l’encontre, un petit telescopi o prismàtics podrà descobrir també, ben prop de l’estel Aldebaran, un cúmul estel·lar ben conegut des de l’antiguitat i nomenat per Homer a l’Iliada, les Híades.

Situades a només 151 anys llum de distància, aquest cúmul d’estels joves és el més pròxim a la Terra. Al seu costat, l’estel vermell d’Aldebaran és un gegant roig. Aquest tipus d’estels cremen heli en el nucli i s’han hagut d’expandir per mantindre l’equilibri hidrostàtic.

I com podeu veure al gràfic adjunt, el cel de Nadal vindrà acompanyat també de la bella constel·lació d’Orió amb els tres estels en línia que defineixen el Cinturó d’Orió i de l’estel més brillant del cel, Sírius, l’estel α Canis Majoris.

Christmas Sky Show, Author: Dr. Tony Phillips |Production editor: Dr. Tony Phillips | Credit: Science@NASA

Gràfic: Cel de Nadal. De dalt a baix, Taure, amb la Lluna i Júpiter, Orió i Sírius en Ca Major. A partir d’una imatge d’Stellarium. 25 desembre 2012. A les 21:00 h mirant cap a l’est.

 

BON NADAL

 

Cent anys després, el desastre del Titànic troba nous culpables

2
Publicat el 1 de maig de 2012
La tragèdia del Titànic fa 100 anys. Un segle ja des que el vaixell insubmergible, segons es deia a l’època, va xocar amb un iceberg i, poques hores després, s’enfonsà junt amb més de 1500 persones a les gèlides aigües de l’Atlàntic Nord.

Un fet que va colpir tant els seus coetanis com les generacions posteriors i que, des de fa un segle, ha estat sempre ben present en la memòria col·lectiva per recordar-nos que hem de ser humils enfront de la natura. La tragèdia del Titànic ha esdevingut una icona de la inutilitat de la prepotència d’una societat i una advertència per a la supèrbia humana. El cinema ha mantingut ben viu el seu record, des d’aquella versió dels anys cinquanta, Titànic (1953), de Jean Negulesco, amb Robert Wagner i Barbara Stanwyck fins a la més recent de Titànic (1997) de James Cameron amb Leonardo DiCaprio i Kate Winslet.

De presumptes culpables de l’enfonsament d’aquell vaixell de la companyia White Star, se n’ha fet una llista ben extensa al llarg d’aquest segle. S’ha fet esment dels errors del capità, del disseny de la nau, de l’acer defectuós del buc, etc., però fins ara no s’havia parlat del principal sospitós de la tragèdia. Un responsable que, sense consciència, ens acompanya des de sempre i enllumena les nits: la Lluna.

La Lluna és la causant de les marees que cada 12 hores i mitja fan pujar la mar unes desenes de metres a l’oceà Atlàntic. La marea és una conseqüència de la Llei de Gravitació Universal, com va explicar Isaac Newton: la Terra atrau la Lluna i la manté en òrbita al seu voltant però, atès que la llei és universal, també descriu com la Lluna atrau la Terra. I aquesta es deforma, ja que els punts terrestres situats més prop del nostre satèl·lit i els més allunyats no són atrets amb la mateixa intensitat. Les plataformes continentals s’eleven prop d’un metre mentre que les zones més deformables, com ara les masses oceàniques, ho fan fins a 15 metres. En les àrees terrestres alineades amb la Lluna es produirà marea alta mentre que en les situades perpendicularment la marea serà baixa.

Però el Sol també exerceix una atracció sobre el nostre planeta, encara que la seua força és menor a causa de la seua gran distància. Les forces de marea causades per la nostra estrella són 2,2 vegades menors que les que produeix la Lluna. Quan la Lluna es troba en quart creixent o minvant, vist des la Terra l’angle format entre la Lluna i el Sol és de 90º i les marees altes són molt dèbils. Són les anomenades marees mortes, ja que les atraccions gravitatòries dels dos cossos sobre la massa líquida de la Terra es contraresten en part. Ara bé, en els moments de lluna plena i nova, amb la Terra alineada amb la Lluna i el Sol, l’atracció gravitatòria dels dos se sumen i la marea alta ix reforçada. És el que s’anomena una marea viva. Són les més intenses i amb un nivell del mar molt més elevat.

Però aquestes influències del Sol i de la Lluna són variables a causa de la forma de les seues òrbites. Com determinà l’astrònom alemany Kepler el 1609, l’òrbita de la Lluna és lleugerament allargada amb forma d’el·lipse i, per tant, n’hi haurà punts en què el nostre satèl·lit es troba més prop i d’altres en què es troba més lluny. La diferència entre les dues distàncies arriba a ser d’uns 50.000 km. Quan la Lluna es troba en el seu punt més pròxim a la Terra, el perigeu, l’atracció gravitatòria augmenta i la marea ix reforçada. Però si, a més a més, tenim lluna plena o nova i, per tant, amb el Sol alineat amb la Terra i la Lluna, la marea viva pot ser espectacular. Això ocorre cada 7,5 lunacions i si, llavors, es produeix una tempesta prop de la costa, els danys en les instal·lacions portuàries poden ser considerables.

Però no hem d’oblidar que l’òrbita de la Terra també és el·líptica. Cada 3 o 4 de gener, depenent de l’any, la distància al Sol és mínima. La Terra es troba, llavors, en el periheli. I aquest fet fa incrementar la importància de la marea.

La suma d’aquests dos efectes produïts simultàniament —màximes aproximacions de la Lluna i del Sol en les seues òrbites—, justament en moments de lluna plena o nova, generen unes marees realment espectaculars que, per sort, són molt poc freqüents. Sembla que, segons ha determinat un equip de científics nord-americans, la coincidència d’aquests fenòmens ocorre només cada 1400 anys.

Els astrònoms Donald Olson i Russell Doescher, de la Texas State University-San Marcos, pensen que el nostre satèl·lit va ser el principal culpable de l’enfonsament del vaixell Titànic. Juntament amb Roger Sinnott, editor i principal col·laborador de la revista Sky & Telescope, acaben de publicar les seues troballes en el número del mes d’abril i en l’article aporten claredat sobre les causes del que passà aquella nit del 14 d’abril de 1912.

Per a entendre-ho, cal retrocedir uns tres mesos abans del desastre. La nit del 4 de gener de 1912, amb el Sol en la seua màxima aproximació, els habitants de Belfast admiraven l’imponent vaixell Titànic ancorat al port, pocs dies abans dels viatges de prova i del seu viatge inaugural travessant l’Atlàntic Nord, mentre una gran i bella lluna plena lluïa al cel irlandès. La Lluna, grandiosa, es trobava en aquell moment, just en el perigeu, més a prop de la Terra del que és normal. Una coincidència còsmica insòlita que poques setmanes després seria el principal antecedent del desastre marítim. Una marea viva inusualment alta s’estava notant a tot l’Atlàntic.

Els icebergs, produïts pel gels de les glaceres groenlandeses que arriben al mar, com la glacera Jakosnavn situada a l’oest de Groenlàndia, poden fer fins a un quilòmetre d’altura. Normalment triguen anys a arribar a l’Atlàntic Nord, ja que, per la seua grandària, es queden sovint encallats en tocar el fons marí als fiords de la costa del Labrador i Terranova i, fins que es desfan suficientment per reflotar, no poden seguir camí cap al sud.

Tanmateix, aquells primers dies de gener de 1912 la gran marea alta causada per l’alineament lunisolar i les màximes aproximacions dels dos astres, van desencallar molts dels icebergs enganxats al fons, els va reflotar i els va permetre continuar cap a mar oberta. Aquesta sembla que va ser la causa de la gran proliferació de muntanyes de gel en la ruta inaugural del Titànic.

I, si el més segur per al vaixell haguera estat seguir una ruta còmoda baixant de latitud, les presses per arribar a Nova York, batent un record de velocitat, van desencadenar l’inevitable: l’encontre amb una muntanya de gel, la pèrdua del vaixell més gran del món i la mort de 1514 dels seus passatgers.

Un coincidència nefasta per al Titànic. Podríem dir que la Lluna i el Sol es van posicionar just per recordar-nos que el menyspreu als avisos de la natura es paga. Però encara no hem après la lliçó. Un segle després del naufragi del Titànic, i amb molt més coneixement sobre el fet natural, l’ésser humà encara no transita per les sendes correctes. Encara és capaç de construir en rambles o ben a la vora de la costa, en zones sísmiques sense protecció o jugant amb l’energia nuclear en centrals atòmiques impossibles d’assegurar contra desastres naturals.

Hauríem d’equilibrar en saviesa les consecucions admirables del coneixement en la ciència i la tècnica. I saber que, a més de conèixer i crear, cal comprendre que les creacions humanes, per molt titàniques que siguen, no poden desafiar les forces insuperables de la natura.

Enric Marco, Departament d’Astronomia i Astrofísica, Universitat de València.

Cent anys després, el desastre del Titànic troba nous culpables, El Punt Avui, 1 de maig de 2012.

Foto: El Titànic eixint del port de Belfast el 2 d’abril de 1912. Wikimedia Commons.

 

Publicat dins de Sistema solar i etiquetada amb , | Deixa un comentari

Lluna plena per Pasqua

8
Publicat el 7 d'abril de 2012
Ahir tinguerem lluna plena al cel. I, si heu estat una mica curiosos, us haureu adonat que sempre hi ha lluna plena durant la Setmana Santa. Això, com ja he contat en alguna ocasió, està relacionat amb la data de la Pasqua.

A tots ens mareja que cada any les seues dates vagen variant de posició al calendari. De vegades el dia de Pasqua cau a finals de març i d’altres cau a finals d’abril. Es diu que la festa de la Pasqua és mòbil.

Tot té un fons astronòmic i va lligat a la lluna plena. L’assumpte es va tractar al concili de Nicea de l’any 325. I allí es va fer una definició exacta.

Es considera diumenge de Pasqua el diumenge següent a la primera lluna plena de primavera (o siga, que caiga a partir del 21 de març, inclòs).

Com que el càlcul dels dies on cauen les llunes plenes és complicat (sense ordinador ni calendari!) existeix l’algorisme de Gauss per fer-ho més fàcil. I ací podeu trobar l’algorisme implementat en diversos llenguatges de programació.

La data de la Pasqua és, juntament amb Nadal, la festa més important del calendari cristià. I a partir d’ella es calculen totes les altres dates: l’Ascensió, 40 dies després de la Pasqua, Pentecostés, 10 dies després de l’Ascensió. I el Corpus, 60 dies després de Pasqua.

Amb aquesta mobilitat penseu en el pobre mossèn d’una parròpia perduda del Pirineu allà per l’any 1000, sense quasi comunicació amb el bisbat. Ell s’ho havia de calcular tot per poder preparar les festes cristianes. Per això s’havia de conéixer l’epacta, que donava la fase de la Lluna el primer dia de gener i que permetia calcular les dates dels novilunis de tot l’any.

Foto: Processó de Divendres Sant a Tavernes, amb la Lluna quasi plena al fons. Enric Marco.  6 d’abril 2012.

 

Publicat dins de Societat i etiquetada amb , , | Deixa un comentari

Nova conjunció Lluna, Venus i Júpiter

0

Aquests mesos són de mirar-se el cel cada nit. La seua geometria és força canviant i les peces mòbils sobre la pantalla del firmament són els planetes i la Lluna.

Ja vaig contar en l’apunt del cel de març de 2012 que la Lluna jugaria a final de mes amb Venus i Júpiter, tal com ja ho va fer a finals de febrer.

I si ahir diumenge 25 el nostre satèl·lit es va posar al costat de Júpiter, avui dilluns 26, havent avançat la Lluna en la seua òrbita al voltant de la Terra, es troba al costat del brillant Venus.

I, davant de la bellesa de l’escena, no m’he pogut estar de fer desenes de fotos de l’encontre celeste i us pose la que mostra la conjunció sobre el cel de Tavernes de la Valldigna, la Safor.

Foto: La Lluna al costat de Venus i sobre Júpiter en el cel de Tavernes de la Valldigna, la Safor. Enric Marco.

 

Publicat dins de Sistema solar i etiquetada amb , , , | Deixa un comentari

La història de la Lluna

0

El nostre satèl·lit natural, la Lluna, va néixer fa uns 4500 milions d’anys com a conseqüència d’un xoc violent d’un gran objecte contra la Terra. Però quan els residus es concentraren per formar la Lluna, els impactes sobre la seua superfície van continuar. El vídeo que us pose, conta en tres minuts la seua dramàtica història des de que es refredà fins el nostres dies.

El primer impacte va donar lloc a la formació de la depressió del Pol Sud-Aiken, de 2,500 quilòmetres d’ample i 13 km de fondària fa uns 4,3 milers de milions d’anys. Des de llavors ja no ha rebut col·lisions tan grans però si que ha sofert l’intens bombardeig de petits cossos durant centenars de milions d’anys. Va ser llavors quan es formaren els cràters i els mars lunars que coneixem avui dia.

Per cert, la depressió Pol Sud-Aiken és un lloc ideal per buscar gel resultat d’impactes de cometes sobre la superfície lunar. Ara se sap que aquesta zona està en completa foscor i és quasi segur que haurà conservat part del material gelat dels objectes provinents de l’espai. Un bon indret per recollir aigua per a les futures bases permanents.

Vídeo del Centre de Vol Espacial Goddard de la NASA a partir de les observacions del robot Lunar Reconnaissance Orbiter que va ser enviat en òrbita lunar l’any 2009.

Publicat dins de Sistema solar i etiquetada amb , | Deixa un comentari

La Lluna canvia de grandària

1

Lluna grandària

Qué us pensàveu? Que la Lluna es veia sempre igual? Observeu atentament la fotografia adjunta. Punxeu sobre ella per fer-la gran. Dues llunes observades en dos dies diferents d’enguany.

La grandària és ben diferent. I és que cal recordar que la Lluna fa una òrbita el·líptica al voltant de la Terra i, per tant, hi ha un lloc en que està més prop, punt anomenat perigeu i un altre lloc en que la Lluna es troba més lluny de nosaltres, punt anomenat apogeu. I això passa cada òrbita (mes sideral) de la Lluna que dura 27.3 dies. El problema és que en general aquests punts no coincideixen amb una Lluna totalment il·luminada, sinó amb quart minvant o creixent o qualsevol altra fase. I, d’aquesta manera, no es poden comparar bé les mides de la Lluna. Només en la fase de plena podem comparar-les bé.

Enguany, però, hem tingut la sort que el perigeu va coincidir amb la Lluna plena del passat 20 de març i l’apogeu ha coincidit amb la Lluna plena del 12 d’octubre. Evidentment no són el perigeu i l’apogeu de la mateix òrbita.

La diferència de distància en quilòmetres és d’uns 50000 km. I la diferència de grandària és ben apreciable. Pensant-ho bé i observant les imatges no acabe d’entendre com els antics no ho tingueren en compte i s’entestaren en imposar una òrbita circular a la Lluna. I, és que la idea de la perfecció de l’esfera i de la circumferència va pesar molt en l’astronomia antiga fins que Kepler descobrí la el·lipticitat de les òrbites planetàries amb els vint anys d’observacions de Mart del seu mestre Tycho Brahe.

I, a més a més, com a valor afegit, a les fotos, s’aprecia clarament el fenomen de libració en latitud pel qual la Lluna fa oscil·lacions de nord a sud. El cràter Tycho, ben visible a la part inferior de la Lluna, prop de la zona polar sud lunar, envoltat d’irradiacions, ha canviat de lloc d’una imatge a l’altra.

I és que la Lluna té molt de misteri i de poesia.

Imatge: La Lluna plena el 20 de març i el 12 d’octubre. Punxeu sobre la foto per veure-la més gran… Autor: Enric Marco.

Publicat dins de Sistema solar i etiquetada amb , | Deixa un comentari

El cel d’octubre de 2011

4

Octubre 2011

La tardor ha arribat finalment encara que l’oratge es mantinga encara estiuenc. I això continuarà mentre l’anticicló es quede clavat sobre la península ibèrica. I no pensa, de moment, moure’s.

Durant aquest mes, la possibilitat d’observació dels planetes va millorant de dia en dia. Si ara mateix Júpiter és l’únic planeta que s’ho valga observar-lo, Venus començarà a despuntar per l’oest a la posta de Sol i Mercuri, tímidament, l’acompanyarà.

Júpiter, amb les seues bandes de núvols i els seus satèl·lits, és el rei de la nit i l’objectiu fàcil per als aficionats a la fotografia astronòmica. Les seues condicions d’observació aniran millorant de dia en dia. Júpiter ja es troba bastant alt a finals d’octubre. Precisament el dia 28 d’octubre, en la constel·lació d’Àries, es trobarà en oposició, que vol dir que el planeta gegant es trobarà a la distància més curta a la Terra. Serà llavors quan brillarà més i la seua grandària mirant-lo pel telescopi serà major. Observeu-lo al voltant d’aquest dia i no us decebrà.

Per trobar-lo al cel és molt fàcil. Ara mateix és l’astre més brillant de la nit (llevat de la Lluna). Tanmateix una Lluna quasi plena es trobarà en les seues proximitats entre les nits del 12 al 14 d’octubre.

Després de molts mesos Venus torna a ser visible al crepuscle. Va passar per darrere del Sol en agost i ara ja en octubre, reapareix prop de l’horitzó oest. Mireu uns minuts després de la posta del Sol i sereu capaços de trobar el planeta de la deessa de la bellesa. Mentre van passant els dies Venus anirà guanyant altura i separant-se del Sol i farà més fàcil la seua observació.

A parir dels últims dies d’octubre Mercuri s’acostarà a Venus, l’estel del vespre. La seua lluminositat serà sempre menor que aquest, i per això trobar abans el planeta Venus ens facilitarà molt trobar el primer planeta del sistema solar.

I per a les fotos boniques no us perdeu la presència del creixent de Lluna junt a Venus i Mercuri el vespre del 28 d’octubre. Un interessant trio fotogènic.

Mart es veu a la matinada. Una vegada passat sobre el cúmul M44 de Cancer l’1 d’octubre, ara es dirigeix cap a l’estrella Spica, alfa de Virgo, a la que arribarà el dia 8 de novembre. Ja en parlarem. El dia 21 i 22 d’octubre la Lluna hi passarà ben a prop de la seua posició al cel.

Les fases lunars seran les següents: Quart creixent el 4 d’octubre, plena el 12, quart minvant el 20 mentre que el 26 d’octubre tindrem lluna nova.

Com ja vaig contar a l’apunt del cel de març passat, el dia 20 de març era lluna plena i el nostre satèl·lit es trobava al perigeu, el punt més pròxim en la seua òrbita al voltant de la Terra.

Ara la Lluna estarà en l’apogeu, el punt més allunyat, i, a més a més, en fase de lluna plena el pròxim dia 12 d’octubre. Serà el moment de mínima grandària de la Lluna.

Si el passat 20 de març li vam fer una foto a la Lluna i ara, el 12 d’octubre li’n fem una altra, llavors podrem comparar-les. Heu d’usar la mateixa càmera (sense canviar d’objectiu, ni focal, eh!). Ja us mostraré les dues fotos juntes.

Ah! el pròxim dissabte 29 d’octubre caldrà canviar l’hora. Entrarem en l’horari d’hivern.

Imatge: Comparació entre la Terra, la taca roja i Júpiter. De Vikipèdia.

 

Publicat dins de El cel del mes i etiquetada amb , | Deixa un comentari

Una Lluna ben roja i fosca

3
Publicat el 17 de juny de 2011

Eclipsi-Lluna

Per coses que no venen al cas i que ja contaré més endavant, em trobava dimecres passat a la Vallesa, al bell mig del Parc Natural del Túria. Allà, enmig de la natura i dels cants dels ocells nocturns, uns quants esperàvem l’eixida de la Lluna per la banda de la mar.

Poc abans havíem vist com el Sol, immens, i ben roig, s’amagava darrere de la muntanyes cap al nord-oest, darrere d’un llunyans molins, modernament dits aerogeneradors. La llum natural anava minvant a partir de les 21:30, mentre la il·luminació artificial creixia en els pobles del voltant. I nosaltres, mirant cap al sud-est esperant l’arribada de la Lluna. Tanmateix, un lleuger vent de llevant anava alçant els núvols que ens amagaven l’horitzó de la mar.Va ser el cas que no vàrem veure eixir la Lluna per la mar com voliem. Això havia de ser a les 21:25 però fins les 22:40 ningú va ser capaç de trobar el nostre satèl·lit. I, en veure’l se’n aparegué molt roig i ben fosc. Al principi se’ns feia difícil distingir la Lluna en el cel. Les previsions que la visió seria difícil per culpa de la pols volcànica dels volcans islandesos i xilé es vàren complir a bastament.Així que només vàrem poder gaudir de la fase de totalitat durant uns vint minuts fins que a les 23:02 la Lluna arribà al punt U3 quan el seu disc tocà la zona de penumbra i començà a abandonar l’ombra terrestre. Era el principi de l’eclipsi parcial.Vaig fer un reportatge fotogràfic de l’esdeveniment. Però si fer fotografies d’una lluna tan fosc era difícil, ara amb l’eclipsi parcial era impossible que el troç il·luminat i la part eclipsada isqueren correctament exposats al mateix temps. Calia elegir quina part volia que eixira bé.

Ahir em contaren que a la platja de la Malva-rosa, els astrònoms aficionats de l’Associació Valenciana d’Astronomia  i a la de Gandia, els de l’Agrupació Astronòmica de la Safor no pogueren veure l’eclipsi fins quasi el final. Sent que no ho veieren tan bé com jo però el vent de llevant no perdona en les zones de costa.

Finalment a les 00:02 la Lluna abandonà definitivament l’ombra terrestre i començà a lluir intensament. Quedava encara la fase d’eclipsi penumbral però nosaltres tancàrem la paradeta, abandonarem la Vallesa i tornarem a casa.

Foto principi: Lluna en la fase de totalitat el 15 de juny 2011 a les 22:42. Enric Marco

Publicat dins de Sistema solar i etiquetada amb , | Deixa un comentari

Eclipsi de Lluna prop de l’horitzó, dimecres 15

2
Publicat el 14 de juny de 2011

Eclipse Lluna

El pròxim dimecres 15 de juny cal estar atent al cel. Just al voltant de la posta del Sol es produirà un veritable alineament còsmic. La Lluna plena travessarà l’ombra que produeix el nostre planeta a l’espai. La Lluna, la Terra i el Sol s’alinearan i tindrem un bell eclipsi de lluna.

Aquest és un eclipsi especial ja que forma part del conjunt d’eclipsis centrals en el que la Lluna passa pel, o molt a prop, del centre de l’ombra terrestre. I com que és un eclipsi central durarà bastant de temps. En el cas del 15 de juny la fase de totalitat durarà 100 minuts!

L’últim eclipsi d’aquest tipus es va produir el 28 d’agost del 2007 però el que s’aproximà més que el del dimecres a l’eix de l’ombra terrestre va ser el del 16 de juliol del 2000. És realment difícil que passe pel centre ja que el pròxim serà per a d’ací 7 anys, el 27 de juliol de 2018.

En un eclipsi de Lluna, el nostre satèl·lit, que es mou en el cel d’oest a l’est, entrarà primerament en la penumbra de l’ombra terrestre. En aquesta zona de l’espai encara li arriben algunes rajos de la llum del Sol. Després la Lluna entra en la zona de l’ombra. Comença la fase de parcialitat, primer contacte o U1. Quan al cap d’una hora tota la Lluna es troba totalment immersa en l’ombra terrestre comença la fase més fosca, la de la totalitat, el segon contacte o U2. La Lluna adquireix en aquest moment la seua coloració més fosca i vermellenca. Per a un gràfic de l’eclipsi mireu ací.

I quan el dic lunar fosc toque l’extrem est (o esquerre) de l’ombra de la Terra acabarà la fase de totalitat. És l’anomenat tercer contacte o U3. A partir d’aquest moment l’eclipsi torna a ser parcial fins que la Lluna ix completament de la zona d’umbra en el punt U4. La Lluna torna a estar en la penumbra de la Terra i l’eclipsi pràcticament ha acabat.

Les hores de l’eclipsi són les següents en hora valenciana (o balear o catalana!!):

Eclipsi penumbra comença: 19:24:34
Eclipsi parcial comença: 20:22:56
Eclipsi total comença: 21:22:30
Màxim de l’eclipsi: 22:12:37
Eclipsi total acaba: 23:02:42
Eclipsi parcial acaba: 00:02:15
Eclipsi penumbral acaba: 01:00:45

La gràcia d’aquest eclipsi lunar rau en el fet que la Lluna ja serà parcialment fosca en eixir per l’horitzó sud-est. Just en el moment en que el Sol es ponga cap a les 21:25 la Lluna ja es veurà fosca. No es veurà bé fins que no es faça més fosc al cap d’una mitja hora, a les 22 hores.

Un eclipsi de Lluna és un objectiu molt bonic per fotografiar-lo. Cal tenir en compte, però, que durant el temps de l’eclipsi, les condicions d’il·luminació van a variar molt. Des d’una Lluna brillant abans del fenomen fins a una Lluna fosca i vermellenca al mig de l’ocultació.  Cal, per tant,  aplicar una mica de tècnica, sobretot en les càmeres reflex digitals. Hi ha molts llocs a internet on trobar informació sobre com fer fotos boniques de la Lluna eclipsada. Podeu mirar la pàgina de Fred Espenak, l’autoritat màxima d’eclipsis a la NASA i a internet i sobretot la seua taula resum de paràmetres a usar. Cal llegir-se bé les indicacions de la taula.

 

També hi ha un fet que encara fa més interessant l’eclipsi. L’erupció actual del volcà xilé Puyehue està llençant molta cendra a l’alta atmosfera a l’Argentina, Xile i en general a Amèrica del Sud. La pols volcànica ja ha travessat, fins i tot, el Pacífic i ha arribat també a Austràlia i Nova Zelanda. Si hi afegim les cendres dels volcans islandesos que han tingut erupcions en els últims mesos, l’atmosfera terrestre conté actualment molt de material volcànic en suspensió que pot enfosquir molt la Lluna o donar-li un color vermell més intens.

Aquest és el misteri que descobrirem demà a la nit. Aquesta és la gràcia de l’astronomia. La Natura sempre ens amaga sorpreses.

L’amic Jordi Miralda parla també d’altres aspectes de l’eclipsi de demà a: L’eclipsi de Lluna d’aquest dimecres 15 de juny.

Més informació tècnica sobre l’eclipsi pot trobar-se a la pàgina de la Nasa, Total Lunar Eclipse of June 15.

Foto: Composició d’imatges en temps diferents d’un eclipsi lunar de l’any 2004 observat a Hayward, Califòrnia, EEUU. Wikimedia Commons.

 

Publicat dins de Sistema solar i etiquetada amb , | Deixa un comentari

Astronomia amb l’Iphone

0
Publicat el 25 de maig de 2011

Iphone

En els temps que corren i amb els avanços de la tecnologia digital, qui no fa fotografia astronòmica és perquè no vol.Les càmeres fotogràfiques digitals estan ara a l’abast de qualsevol butxaca i permeten obtenir fotografies del cel nocturn de manera molt senzilla. L’únic problema amb la fotografia del cel és el temps d’exposició, és a dir el temps en que el seu objectiu roman obert. Cal molt de temps per il·luminar bé el sensor CCD. De dia les càmeres obrin l’objectiu de 1/125 s a 1/1000 s segons les condicions d’il·luminació. Temps més llarg com 1/60 s, 1 s, o més encara necessiten que s’utilitze un trípode per que la foto no isca moguda i per tant borrosa. I també s’ha d’usar el disparador automàtic per a no tocar la càmera. Només per pitxar el disparador manual a aquestes baixes velocitats, la foto ja eixirà moguda.

En càmeres reflex digitals s’ha de fer de manera semblant per fotografiar el cel nocturn. Programa nocturn, trípode i disparador automàtic. En aquest cas també es pot usar un disparador amb cable. Amb aquestes càmeres existeix la possibilitat d’augmentar el temps d’exposició tot el temps que es vulga. Només cal usar l’opció Bulb. Amb ella l’objectiu romandrà obert rebent tota la llum necessària per a obtenir una bona fotografia del cel estrellat. El temps necessari no ha de passar d’uns 30 segons. Més enllà ja apreciareu la traça de les estrelles per causa de la rotació de la Terra. Però potser esteu interessats en fotografiar justament aquest efecte.

Però realment del que volia parlar és de la facilitat de fer fotografia d’objectes com la Lluna (sobretot) i dels planetes a través d’un telescopi. Si teniu un telescopi que no useu massa o veieu que alguna agrupació astronòmica ha plantat els seus telescopis a la plaça del vostre  poble, tracteu de fer una foto amb la vostra càmera digital a través del telescopi posant-la justament on posaríem l’ull, just a l’ocular del telescopi. Que no porteu la càmera a sobre? Mala sort.

Hi ha una solució, però, en aquest cas. Tothom porta un mòbil amb càmera a sobre. Doncs tracteu de fer una foto a la Lluna a través del telescopi. Jo ho vaig fer l’altre dia amb l’Iphone d’un visitant a l’Aula d’Astronomia. Només cal encarar l’objectiu de la càmera del mòbil a l’objectiu del telescopi i amb una mica de paciència i traça. Voilà! Ja has aconseguit la primera foto astronòmica.

Fotografia: Quart creixent de la Lluna feta amb un Iphone 4 i usant el telescopi Apocromàtic de 7″ de l’Aula d’Astronomia de la Universitat de València. No usar sense permís de l’autor.

 

Anar a la Lluna

2
Publicat el 15 de maig de 2011

Lluna-NASA

«L’espai està allà i nosaltres anem a pujar-hi. La Lluna i els planetes estan allà i noves esperances de conexement i pau estan allà». Així s´expressava el president John F. Kennedy el 12 de setembre de 1962 en el seu discurs a l´estadi de fútbol de la Rice University de Houston.

Feia 17 mesos, en plena guerra freda, la URSS havia realitzat el primer vol tripulat a l´espai, protagonitzat per Yuri A. Gagarin i la nau Vostok. Kennedy va contraatacar i va apel·lar a l´orgull de la nació nordamericana. En conseqüència, va anunciar el seu compromís d´arribar a la Lluna abans del final de la dècada dels seixanta. «We choose to go to the Moon», reiterava el president, com a símbol dels reptes que afrontar i guanyar.Així va ser, tot i que Kennedy no ho va poder viure perquè va estar assassinat el novembre del 1963. L´Apolo XI va esdevindre la primera missió tripulada en arribar a la superfície lunar el 16 de juliol de 1969. Avui, el Kennedy Space Center de la NASA, al cap Cañaveral no sols és la més famosa plataforma de llançament, sinó també un parc temàtic i de divulgació científica sobre l´espai. L´orgull d´haver xafat la Lluna alimenta la consciència de nació, alhora, les instal·lacions són un exemple de ciència a l´abast de tothom i amb capacitat d´entreteniment i seducció dels joves.

L´espai és una de les disciplines més atractives i amb imatges més poderoses per a despertar l´interés per la ciència. Però ni el llegat de Kennedy ni l´aparell de comunicació i màrqueting de la NASA han pogut frenar la crisi de vocacions científiques estesa tant als EUA com a la Unió Europea. I no sols a Espanya, on l´últim Informe PISA de 2009 tornava a revelar que la joventut no assoleix la mitjana dels països desenvolupats. Finlàndia, primera en PISA, també pateix el descens de vocacions. Aquesta decadència pot posar en escacs la prosperitat occidental front a països com ara Xina.

El conseller d´Educació, Alejandro Font de Mora, també ha decidit mirar cap al cel. I ha anunciat que fomenaran la passió per la ciència entre els joves «a partir de l´àmbit de l´espai». Ja tenen un esquema: per a Primària, la creació d´una unitat didàctica i la visita a una exposició; en Secundària, la possibilitat d´implantar una assignatura operativa vinculada a l´espai i a nivell universitari —quan les vocacions estan despertes o ja no hi són— amb l´oferta d´un màster. En astronomia? Siga benvinguda la idea, tanmateix, caldrà un pla més sòlid per canviar la percepció de les ciències com matèries dures i amb remuneracions poc atractives. Tampoc no és demanar la Lluna.

Maria Josep Picó, Levante EMV, 14 maig 2011


Nota personal: El mateix conseller que va eliminar l’optativa d’Astronomia de l’ESO l’any 2009, Any Internacional de l’Astronomia, ara vol tornar a posar-la. A que juga el conseller?

El cel de març de 2011

1
Publicat el 4 de març de 2011

Lluna

Ja ha començat el mes de març que marca el final de l’hivern i el començament de la primavera. I cal recordar que també es quan es fa el canvi a l’horari d’estiu, afegint una hora més a l’hora actual.Aquest mes Júpiter ens deixa al vespre durant uns mesos. Ja es veu molt baix a l’horitzó oest poc després de la posta de Sol. El planeta gegant ens abandona finalment i no tornarà fins principis de maig però això serà poc abans de l’eixida del Sol. En aquells dies formarà part d’una gran concentració de planetes de la qual ja en parlarem.

Júpiter, però, encara serà visible els primers dies del mes. El dia 6 una Lluna creixent ben fina es posarà ben prop del planeta. Si els núvols no ho impedeixen, fer una foto del fenomen seria ben interessant.

El dia 15, Júpiter es trobarà amb el planeta Mercuri, que ara mateix està separant-se de la direcció solar. Però això ocorrerà només durant els primers minuts després de la posta. L’encontre celeste durarà poc ja els dos planetes s’amagaran poc després de les 20:00.

Finalment, en començar la segona quinzena de març, Júpiter deixarà de ser visible. Mercuri, per la seua part, anirà augmentant en altura i es veurà cada vegada millor després d’amagar-se el Sol.

I és aleshores quan Saturn, actualment en la constel·lació de la Verge, esdevindrà el planeta principal del cel. Ara ja surt per l’horizó est poc després de la posta del Sol. El dia 20 de març la Lluna es situarà ben a prop del planeta. Bon moment per identificar-lo.

Pel que respecta a Venus, a la matinada, el nostre planeta bessó se’ns farà ben visible per l’horitzó est poc abans de l’eixida del Sol.

Aquest mes, cal no oblidar-ho, és també el mes del canvi d’hora. La nit del dissabte 26 al diumenge 27 es canviarà l’hora per passar a l’horari d’estiu. A les 2 de la matinada caldrà avançar els rellotges 1 hora per posar les agulles a les 3 hores.

La Lluna serà nova el dia 4 de març, mentre que el 13 la veurem com a quart creixent i el dia de Sant Josep, 19 de març, la veurem ben resplendent al cel mentre cremen les falles.

Cal estar atent al dia següent, 20 de març. La Lluna es trobarà en el punt més pròxim a la Terra. El nostre satèl·lit descriu una el·lípse al voltant del nostre planeta i hi ha, per tant, un punt de màxim aproximació a la Terra, anomenat perigeu i un punt amb la màxima separació, l’apogeu. l dia 20 de març, la Lluna es trobarà al perigeu, a només 256 575 km. I la veurem ben gran al cel. És una bona oportunitat per fotografiar-la.

Estarà en l’apogeu, el punt més allunyat, i, a més a més, en fase de lluna plena el pròxim dia 12 d’octubre. Serà el moment de mímima grandària de la Lluna. Si li fem una foto també, llavors podrem comparar-les. A veure qui s’anima a fer les dues fotos amb la mateixa càmera (sense canviar d’objectiu, ni focal, eh!). Si les féu me les envieu i les publicarem en aquest bloc.

De moment us pose les dues imatges de la Lluna, l’any 2007. Mireu com la diferència de grandària entre l’apogeu i el perigeu és ben apreciable.

Si voleu obtenir un senzill mapa del cel observable del mes de març de 2011, podeu punxar aquest enllaç. Pertany al Planetari de Quebec i el podeu llegir en francés i en anglés.

Foto: Wikimedia Commons. Diferències de grandària entre l’apogeu i el perigeu l’any 2007.

 

Publicat dins de El cel del mes i etiquetada amb | Deixa un comentari

El cel de febrer de 2011

2

Mars-Comet-NASA

Ja som al segon mes de l’hivern i la constel·lació d’Orió continua dominant el cel de la primera part de la nit. En la nostra tradició occidental que prové de la mitologia greco-llatina és un gegant caçador, seguit pels seus gossos, els Cans Major i Menor. El Taure, encabritat, amb el seu ull amenaçador, l’estrella Aldebaran, protegeix les set germanes Plèiades i la seua mare Pleione de l’assetjament del gegant caçador.L’estel Sírius al Ca Major, Proció al Ca Menor i Betelgeuse, al extrem superior esquerre de la constel·lació son tres estrelles brillants que formen l’anomenat triangle d’hivern. Betelgeuse és un estel 18 vegades més massiu que el Sol i unes 1000 vegades més gran. És tan gran que si el situàrem al centre del nostre sistema solar, tots els planetes fins a Saturn estarien engolits per aquesta gegant roja com es pot veure a aquesta visió artística. Aquest monstre està situat a uns 600 anys llum i els seus dies de vida estel·lar acaben. Al seu interior el combustible nuclear es crema ràpidament i la seua vida d’unes desenes de milions d’anys s’esgota. D’ací a uns anys potser o d’ací a milers d’anys l’estel explotarà com a supernova, allumenant el cel fins i tot de dia.

Aquest mes, la Lluna estarà en fase de nova el 3 de febrer, quart creixent el 11, plena el 18 i minvant el 24.  A més a més, durant aquests primers dies de febrer la Lluna presenta un efecte molt curiós. Quan es pon per l’horitzó oest ho fa de forma horitzontal, com una barca amb les dues banyes cap amunt. Tracteu de veure-ho i de fer-hi alguna fotografia.

El 6 de febrer Júpiter i la Lluna s’aproximen a uns 8º. El dia següent també es trobaran bastant junts, però caldrà veure-ho poc després de la posta de Sol.Júpiter es troba ja situat prop de l’horitzó oest a la posta de Sol i va sent cada vegada més difícil la seua observació. A finals de febrer només el podreu veure durant una hora i mitja després de la posta del Sol. El que ha estat el rei de la nit des de l’estiu va deixant el pas a l’altre gegant planetari, Saturn.

Saturn presidirà ben aviat els cels de l’hivern i la primavera. En febrer eixirà cap a les 23:30 a principis de mes i cap a les 21:30 h a finals de mes.

Venus, com a astre del matí, lluirà a Sagitari a l’est, unes hores abans de l’eixida del Sol.

Altres planetes com Mart i Mercuri estaran en conjunció amb el Sol, és a dir, es trobaran en la mateixa dirección de la nostra estrella i seran, per tant inobservables.

Si voleu obtenir un senzill mapa del cel observable del mes de febrer de 2011, podeu punxar aquest enllaç. Pertany al Planetari de Quebec i el podeu llegir en francés i en anglés.

Crèdits foto: Andrea Dupree (Harvard-Smithsonian CfA), Ronald Gilliland
(STScI), NASA i ESA.

Publicat dins de El cel del mes i etiquetada amb , , | Deixa un comentari