Pols d'estels

El bloc d'Enric Marco

Arxiu de la categoria: Lluna

El cel de desembre de 2010

2

Lluna

Desembre, el mes de Nadal i del pont més llarg de l’any, ha començat fred. Per observar el cel cal abrigar-se bé per aguantar la fredor nocturna.Júpiter continua ben viu al firmament entre la constel·lació d’Aquari i Peixos. Molt a prop d’ell podreu veure el planeta Urà que s’anirà acostant tant que, amb un telescopi i amb pocs augments, apareixerà en les proximitats del planeta gegant.

El 21 de desembre es produirà un eclipsi total de Lluna però, malauradament, no serà visible en la seua totalitat des de les nostres terres. Poc abans de la posta de la Lluna plena, que ocorrerà a les 8:17 h per l’horitzó oest, el nostre satèl·lit entrarà en l’ombra de la Terra. Des de llocs alts o llocs amb l’horitzó sense obstacles és un bon moment per obtenir belles fotos del fenomen.

I finalment el dia 22 de desembre a les 00:38 h començarà oficialment l’hivern. Però d’això ja en parlarem.

Segueix…

Els planetes comencen a veure’s en la seua plenitud al cel. Així tenim que Mercuri, sempre tan fugisser, pot veure’s aquests primers dies de desembre poc després de la posta de Sol. En les primeres fosques de la nit, uns 30 minuts després de la posta del Sol i cap al sud-oest, podreu veure un puntet brillant prop de l’horitzó. És el planeta més pròxim al Sol i per això mateix, des de la perspectiva terrestre, sempre ben pegat a la nostra estrella.

Júpiter continua, un altre mes, sent el planeta més visible. El podeu veure entre la constel·lació d’Aquari i la de Peixos ben a prop del gran quadrat de Pegàs. Prop d’ell es troba Urà però necessiteu un telescopi per veure el seu petit disc. Els últims dies de l’any i els primers del 2011 els dos planetes estaran tan junts que es podran veure en el mateix camp d’un ocular de pocs augments. És a dir, si mirem amb un telescopi Júpiter amb els seus satèl·lits, podrem també veure, quasi perpendicularment a la línea que formen Ió, Europa, Ganímedes i Cal·listo, el petit disc blavenc d’Urà.

Saturn, en la constel·lació de la Verge, es veu a la matinada. Amb Venus, més prop de l’horitzó, i amb l’estel Spica, l’estel més brillant de la Verge, al mig dels dos planetes, forma un bell trio d’objectes celestes. El dia 31 de desembre un petit minvant de Lluna es trobarà amb el planeta de la deesa de la bellesa, Venus.

El dia 21 de desembre es produirà un eclipsi total de Lluna però aquest no serà visible des de les nostres terres. A les 7:35 h d’aquest dia, poc abans de la posta de la Lluna  que ocorrerà a les 8:17 h per l’horitzó oest, el nostre satèl·lit entrarà en l’ombra de la Terra. Situats a llocs alts o llocs amb l’horitzó sense obstacles podeu tractar d’obtenir belles fotos del fenomen.

La Lluna estarà en fase de nova el dia 5 de desembre, serà quart creixent el 13, plena el 21 i quart minvant el dia 28 de desembre.

Si voleu obtenir un senzill mapa del cel observable del mes de desembre de 2010, podeu punxar aquest enllaç. Pertany al Planetari de Quebec i el podeu llegir en francés i en anglés.

Foto: Eclipse de Lluna. Foto obtinguda per estudiants d’astronomia al AGS (Alssundgymnasiet i Sønderborg) de Dinamarca, el 3.-4- Març 2007. Càmera: Canon EOS10 amb ASA 800.

Publicat dins de El cel del mes i etiquetada amb , | Deixa un comentari

El cel de maig de 2010

3
Publicat el 7 de maig de 2010

Arc Triomf, Paris

La primavera es troba ja ben avançada i encara que el cel no s’ha deslliurat de boires, núvols i pluges, ja comencen a veure’s les constel·lacions estiuenques a la matinada, l’Escorpí, Sagitari, etc…Els planetes van omplint el firmament amb la seua lluïssor i els seus moviments. Mart ja va deixant de ser interessant per a l’observació mentre que Saturn està resplendent al cel a Virgo, juntament amb Tità el seu satèl·lit principal. Per veure Júpiter caldrà matinar ja que només es podrà veure abans de l’eixida solar.

I dos esdeveniments curiosos es veuran al cel de maig que podeu tractar de gaudir. L’un serà l’encontre de Venus i la Lluna i per observar-lo només haureu d’alçar el cap però per a l’altre caldrà que viatgeu a Paris a l’observatori solar que mai pogué somiar Napoleó.

Si en voleu saber més només cal seguir…

Segueix…

Les constel·lacions hivernals visibles a l’oest ja s’amaguen a la posta de Sol. Orió, Taure i Gemini es troben ben a l’occident només fer-se de nit. En aquell moment podem veure al sud les constel·lacions del Lleó, la Verge, la Copa i el Corb. Per l’est ja guaiten les constel·lacions estivals, Hèrcules, Lira i Cigne.

A les nits podrem veure 4 planetes. Venus, en Taure, serà l’estel del vespre. Brillarà a l’oest en quan el Sol s’amague a l’horitzó. A la primera part de la nit, Mart, situat al Cranc, en el seu camí cap a l’encontre pròxim amb Regulus, la principal estrella del Lleó, que veurem al juny, ja està bastant allunyat de la Terra i la seua brillantor declina.

El rei del cel continua sent Saturn amb els seus anells quasi de gaidó. Tità, el seu satèl·lit principal i més gran que Mercuri, estarà aquests dies en la seua màxima separació del planeta. Diuen que amb prismàtics es podrà veure separat de la brillantor del planeta.

Per veure Júpiter caldrà matinar ja que es trobarà a l’est poc abans de la sortida del Sol.

La Lluna serà quart minvant el 6 de maig, nova el dia 14, quart creixent el 21 i finalment plena el 28 de maig.

Maig 2010

El dia 16 de maig, diumenge, i entre les 10:30 i les 11 hores del matí, en ple dia per tant, Venus s’acostarà tant a la Lluna que quasi la fregarà. L’observació és difícil ja que tindrem una lluna de 2 dies i per tant amb una zona il·luminada molt petita. Però serà bonic intentar-ho i fer una foto a la parella.

A algunes zones de la Terra com Àsia i l’Àfrica es produirà una ocultació del planeta per la Lluna i temporalment perdrem de vista l’estel del vespre.

Us propose un viatge ràpid. Si el dilluns 10 esteu per Paris no us perdeu l’alineació solar de l’Arc-de-Triomphe. Aquell dia, vist des de l’Avinguda dels Champs Elysées, el Sol es pon exactament dins de l’arc que forma el monument que manà construir Napoleó. L’alineació és casual i no volguda. No és com l’alineació de la Seu de Palma que el 21 de desembre, dia del solstici d’hivern, la llum del Sol eixint entra per la rossassa est, creua tota la catedral i surt per la d’oest.

L’alineació de Paris sembla ser casual ja que sempre que hi haja un carrer llarg i recte, dues vegades l’any el Sol es pondrà o s’aixecarà en la direcció d’aquest. L’única condició és que el carrer ha d’estar orientat entre la direcció de la posta de sol del solstici d’hivern i la de l’estiu. A més a més el 10 de maig no sembla tindre cap significat especial per als parisencs ni francesos. L’altre dia que es produeix el fenomen és l’1 d’agost.

Un cas semblant al de Paris es produeix a la ciutat de Nova York. Els dies 30 de maig i l’11 de juliol en qualsevol carrer sobre el carrer 14, quan comença la quadrícula urbana, veureu el Sol pondre’s entre els edificis.

Agraisc a l’Agrupació Astronòmica de la Safor la informació sobre Venus i l’alineació solar de Paris.

Foto: Prové de la web francesa http://jotrilide.free.fr/
Gràfic: del programa lliure Stellarium.

Vicenç Mut i el cràter a la Lluna

0
Publicat el 16 d'abril de 2010

Dimecres es presentà a l’Espai Ciència de l’Octubre CCC de València el llibre Vicenç Mut i Armengol (1614-1687) i l’astronomia, a cura de Víctor Navarro Brotons. L’amic Juli Peretó en va ser el presentador i, malgrat declarar que no és astrònom sinó bioquímic, fa al seu bloc una apassionada i detallada explicació de la trajectòria vital i científica d’aquest astrònom mallorquí del segle XVII que va investigar els cels i els seus moviments entre les èpoques de Kepler i Newton.

L’italià Giambattista Riccioli, aprofitant l’extensió planetària de l’orde de Jesús, a la qual pertanyia, va construir una xarxa de corresponsals científics per tot el món. Excel·lents astrònoms van compartir projectes, dades i potser també telescopis a mitjans del segle XVII. D’aquest projecte global destaca a casa nostra l’astrònom mallorquí Vicenç Mut. No només va ser astrònom, sinó també arquitecte militar i fins i tot historiador ja que va ser nomenat cronista de Mallorca. Durant l’estada que va fer l’astrònom valencià Josep
Saragossà
a Palma va fer bona amistat amb ell. Saragossà destacà per l’astronomia pràctica i es feia ell mateix les lents. De Mut no sabem si les comprava o, com el valencià, les feia també.

Riccioli va fer nombroses observacions de la Lluna i va assignar a accidents geogràfics com cràters, mars i muntanyes  el noms dels astrònoms de prestigi amb els quals es relacionava. La major part de la seua nomenclatura encara s’utilitza. Al mapa de Riccioli de 1651 podem trobar, prop del pol sud lunar, un cràter de 78 km de diàmetre i quasi 4 de fondària que dedicà al seu col·lega i pel que sembla, amic, Vicenç Mut de Palma, el cràter Mutus.

El llibre de Victor Navarro reprodueix a la coberta el mapa de la Lluna de Riccioli on s’hi ubica el Mutus.

Podeu veure a la fotografia adjunta com sobre el cràter Mutus, d’uns 4000 milions d’anys d’antiguitat s’hi poden veure 3 cràters més petits i joves (ja que estan a sobre) al seu interior, mostrant-nos l’intens bombardeig a la que fou sotmés l’interior del Sistema Solar en les seues primeres etapes.

És curiós que el cràter Mutus és d’interés actualment ja que per la seua proximitat al pol sud ha estat inclòs en la llista de 50 cràters a estudiar per a la futura exploració humana del nostre satèl·lit. Llàstima que Obama acabà de cancel·lar el projecte de tornar a la Lluna pel 2020 amb el costossísim programa Constellation.

Foto: El Cràter Mutus. Detall d’una foto de cràters lunars de l’impressionant astrofotograf americà Jim Ferreira.

El cel de desembre 2009

2

Lluna

L’últim mes de la tardor sembla que, per fi, el fred va arribant. El cel s’ha aclarit i ens deixa veure les últimes estrelles de l’estiu i les primeres constel·lacions de l’hivern.Júpiter, el planeta gegant, es veu per l’oest a la posta de Sol i deixarà ben prompte de ser observable. Mart comença a veure’s a partir de la matinada mentre que d’altres es veuran a la matinada. El fugisser Mercuri podrà trobar-se a l’oest a la posta de Sol.

Finalment el 21 de desembre entrarem a l’hivern. Les nits seran ben llargues, amb un grapat d’hores per a mirar el cel.

I el 31 de desembre, per acomiadar l’Any Intenacional de l’Astronomia, podrem gaudir d’un esquifit eclipsi parcial de Lluna.

Segueix…

La tardor ja s’acaba i ben aviat podrem gaudir del fred de l’hivern. Alguns arbres fruiters ja han tret flor ja que amb la calor actual pensaven que la primavera era a la cantonada.El cel al capvespre, però, ens situa en l’estació correcta, amb les últimes estrelles de l’estiu, com ara les que formen el triangle de l’estiu (Vega, Deneb i Altair) amagant-se per l’oest i les primeres constel·lacions de l’hivern (Orió i Taure) eixint per l’est .

Júpiter, el planeta gegant, es veu tot el mes per l’oest a la posta de Sol però només les primeres hores de la nit. Mart comença a veure’s a partir de les 23 hores per l’est en la constel·lació de Leo a principi de mes i a partir de les 21 hores a final de mes. El fugisser Mercuri podrà veure’s a la posta de Sol. El dia 18 assolirà la seua màxima separació del Sol i el podren veure només durant una horeta mirant cap a l’oest.

Saturn s’ha de veure a la matinada en la constel·lació de la Verge, a partir de les 3 a principi de mes i a la una a finals.

El 14 de desembre podrem esperar veure la pluja d’estels de les Gemínides amb un ritme de caiguda de 120 meteors per hora des de zones ben fosques. Però després del fracàs de les Leònides passades, en el que gairebé ningú en va veure cap (i jo tampoc) ja no em fie de les previsions.

La Lluna va ser plena el 2 de desembre, serà quart minvant el dia 9 mentre que serà nova el 16, quart creixent el 24 de desembre i tornarà a ser plena el 31 de desembre. Així que aquest mes tindrem 2 llunes plenes.

L’últim eclipsi del 2009 occorrerà la nit de Cap d’Any, el 31 de desembre. Aquest eclipsi parcial de Lluna serà realment molt poc important ja que només afectarà una petita part de la zona sud del nostre satèl·lit. L’eclipsi tindrà lloc a la constel·lació de Gemini i serà visible des d’Europa i Asia. El màxim de l’eclipsi ocorrerà a les 20:23 (hora local).

I finalment l’hivern començarà el 21 de desembre a les 18:47 (hora local).

Foto: Lluna en colors: les regions blavoses són basalts amb altes concentracions de ferro i titani. Les regions ataronjades són basalts pobres en aquests metalls. Autor: Daniel López des de l’Observatorio del Teide (Tenerife), IAC. Els colors han estat intensificats amb Photoshop.

Publicat dins de El cel del mes i etiquetada amb , | Deixa un comentari

Una aventura molt més que real

1

Petjada Aldrin

L’edició del 18 de juliol passat del diari Levante-EMV portava un fullet de 4 pàgines dedicat al 40è aniversari de l’arribada de l’ésser humà a la Lluna.

D’un dels articles en vaig ser jo l’autor, d’un altre en va ser autor Fernando Ballesteros, astrònom de l’Observatori Astronòmic de la Universitat de València i del qual ja he parlat en aquesta casa de Pols d’estels. L’article que us presente incideix en l’absurditat de la teoria de la conspiració quan es parla del primer viatge humà al nostre satèl·lit ja que tenim mostres geològiques ben visibles.

——————————————————————————————-

El viatge a la Lluna ha estat ple de controvèrsies i fal·làcies, però la veritat és que els astronautes tornaren amb 382 kilos de roques.

El 21 de juliol de fa quaranta anys, dos exploradors caminaren per un terreny desèrtic sota un cel ple d’estrelles, il·luminats per un brillant quart minvant. Una cosa normal si no fóra perquè estaven a quasi 390.000 km de vosté. Es tractava de Neil Armstrong i Buzz Aldrin, que es jugaven la vida al Mar de la Tranquil·litat. Sobre ells, el nostre planeta brillava amb llum encegadora. Si s’imagina una Lluna excepcionalment brillant, es quedarà curt. La Lluna és en realitat molt fosca; només reflecteix un 7% de la llum que li arriba del Sol. Pareix brillant només en contrast amb la foscor del cel nocturn. La Terra, en canvi, reflecteix cinc vegades més llum, però com, a més, és molt més gran, des de la Lluna resulta setanta vegades més brillant que la Lluna des d’ací: literalment fa mal veure-la.

Segueix…

Quan els astronautes de les missions Apol·lo xafaren la Lluna, es queixaren de com d’enlluernadora i de molesta era la Terra. Era una cosa que ningú no s’esperava i que sorprengué considerablement. Aquesta observació és una més de les moltes proves que tenim del fet que sí hi estiguérem.

I és que, després de quaranta anys, cada vegada són més els conspiranòics que posen en dubte aquella gesta: “Si no s’hi ha tornat és perquè, en realitat, mai s’hi va anar“.

A l’Observatori Astronòmic de la Universitat de València sempre hem combatut activament els arguments falaços d’aquests amants del misteri. Un dels més gastats és el de la bandereta onejant al vent.

La fal·làcia consisteix a suposar que l’única manera que té una bandera per onejar és fer-ho amb vent. Però, precisament com no hi ha aire a la Lluna, una bandera hi ha de penjar com un drap i no lluir graciosa. Per això es va instal·lar un bastidor horitzontal en la part superior de l’asta per mantenir la bandera ben visible. Aquesta estructura és molt sensible a les vibracions i funciona com un diapasó; l’acte de plantar-la li transmet vibracions suficients per a fer-la onejar. L’altre argument fal·laç recurrent és el de l’absència d’estrelles en les fotos lunars. Les estrelles brillen molt poc; si ajustem l’exposició perquè hi isquen bé els astronautes i el sòl lunar, les estrelles quedaran subexposades; però, si exposem bé les estrelles, en compte d’astronautes hi veurem taques blanques. Faça una fotografia nocturna amb un objecte brillant en primer pla i veurà que no hi ixen estrelles.

Per a acabar, voldria que em permeteren donar-los dos arguments de pes. Un, concretament, pesa 382 kg. Aquesta és la quantitat de roques que portaren de la Lluna els astronautes de les missions Apol·lo, que estan repartides per laboratoris de tot el món. Són roques impossibles de trobar a la Terra, perquè estan recobertes de microcràters d’impacte per la intempèrie lunar. L’altre és sociològic. Quan l’aventura lunar va tenir lloc estiguérem en plena competència EUA-URSS. La Unió Soviètica tenia espies dins la NASA i una tecnologia equiparable a la dels EUA que li hauria permès detectar el frau immediatament. Tenia bons motius per a revelar un possible engany dels nord-americans: deixar en ridícul el competidor. Però no ho feren. i coneixent els éssers humans, l’única explicació que no ho feren és que no pogueren. Senzillament, perquè fa quaranta anys sí que vàrem xafar la Lluna. I en tornarem.

Fernando Ballesteros
Observatori Astronòmic de la Universitat de València
Foto: AS11-40-5880. Bota d’Aldrin i petjada a la superfície lunar.

L’Apollo 11 està allí

0

Apollo 11

Avui fa quaranta any el mòdul lunar Eagle (Àguila) aterrava al Mar de la Tranquil·litat de la Lluna. Només quedaven 17 segons de combustible als dipòsits quan Neil Armstrong i Buzz Aldrin deixaren caure suament la nau a les planes desolades de l’equador de la Lluna.

Unes quantes hores després Armstrong i Aldrin passetjaven per la superfície del nostre satèl·lit.

Aquesta empresa de tota la humanitat (hi deixaren una placa on ho afirmaven) va meravellar tota la humanitat. No hem tornat allí des d’aleshores. El programa Apollo s’acabà en part perque la guerra freda va ser guanyada pels americans i en part pel seu enorme preu.

Després la famosa teoria de la conspiració afirma que mai vam ser allí. Hi ha multiples raons per afirmar que realment vam ser allí. La primera i principal és que els espies del KGB a la NASA hagueren descobert la falsetat si mai no s’hagués anat.

Ara tenim una altra raó de pes. La Lunar Reconaissance Orbiter (LRO) llençada el passat 18 de juny per explorar la superfície lunar ha fotografiat 5 dels 6 llocs d’aterratge. S’hi poden veure els mòduls, els instruments científics i fins i tot les petjades.

En continuarem parlant….

Foto: NASA/Goddard Space Flight Center/Arizona State University

Publicat dins de Exploració de l'espai i etiquetada amb , , | Deixa un comentari

Tornada a la Lluna abans de 2020

0

Apollo XI

L’edició d’avui del diari Levante-EMV ha editat un fullet de 4 pàgines coordinat per Vicente Aupí dedicat a l’arribada de l’ésser humà a la Lluna. D’uns dels articles en sóc jo l’autor. Coses dels fats de l’impremta resulta que s’han deixat alguna que altra paraula al text. Us pose el text original i els documents dels articles que l’acompanyen al diari es poden llegir ací.

40 años de misión Apollo 11, Levante-EMV, 18 juliol 2019

——————————————————————————
La campanya electoral de Barak Obama va incidir en tots els aspectes de la societat i, assessorat per diversos premis Nobel, no va negligir l’aposta per la ciència i la tecnologia. Uns dels punts importants del seu programa van ser la potenciació de l’Agència Espacial Americana, la NASA, com a primer motor d’innovació dels Estats Units, a més de l’exploració tripulada i robòtica de l’espai.

Actualment, la NASA segueix un pla iniciat durant la presidència de George Bush que està dotat amb 35.000 milions de dòlars, el programa Constellation, ….
Segueix…

La campanya electoral de Barak Obama va incidir en tots els aspectes de la societat i, assessorat per diversos premis Nobel, no va negligir l’aposta per la ciència i la tecnologia. Uns dels punts importants del seu programa van ser la potenciació de l’Agència Espacial Americana, la NASA, com a primer motor d’innovació dels Estats Units, a més de l’exploració tripulada i robòtica de l’espai.

Actualment, la NASA segueix un pla iniciat durant la presidència de George Bush que està dotat amb 35.000 milions de dòlars, el programa Constellation, que pretén construir la primera d’una nova generació de naus tripulades per tornar a la Lluna abans del 2020. Constarà d’un llançador Ares, d’una càpsula tripulada Orion i d’un mòdul lunar, Altair. Obama ha confirmat el projecte, però vista la gran despesa pública necessària acaba de nomenar un comité d’experts independents que farà recomanacions a finals d’agost.

Un altre president carismàtic, John F. Kennedy, va posar en marxa el programa Apollo. En un famós discurs al Congrés dels EUA el 25 de maig de 1961 va prometre que l’home arribaria a la Lluna abans d’acabar-se la dècada. Només feia un mes que el cosmonauta soviètic Yuri Gagarin havia deixat desconcertats els americans per haver sigut el primer home en anar a l’espai .

L’enorme esforç financer i tecnològic del projecte Apollo el va convertir en la major empresa humana. Va costar uns 135 mil milions de dòlars, hi treballaren unes 377.000 persones i participaren unes 20.000 empreses i universitats. Dues parts fonamentals composaven la missió a la Lluna, la que serviria d’habitacle i transport i el llançador, el coet gegant Saturn V de tres etapes i de 110 metres d’altura. Els diferents mòduls s’havien d’acoblar i desacoblar en òrbita lunar i terrestre i això no s’havia fet mai. Però aquest disseny modular va salvar la vida als astronautes de l’Apollo 13.

El programa va començar amb un desastre. Els tres astronautes situats a l’Apollo 1 van morir cremats en la rampa de llançament. La primera missió tripulada a l’espai va ser la de l’Apollo 7, llançat l’11 d’octubre de 1968. Entre desembre del 1968 i maig del 1969 es llançaren l’Apollo 8, 9 i 10. Finalment el 16 de juliol de 1969, ara fa quaranta anys, l’Apollo 11 deixà la Terra. Neil Armstrong i Edwin Aldrin arribaren a la superfície del nostre satèl·lit cinc dies després amb el mòdul lunar anomenat Àguila. I el radiotelescopi de Jodrell Bank a Anglaterra que li feia el seguiment va detectar, alhora, l’aterratge frustrat de la nau automàtica soviètica Luna 15. La guerra freda començava a ser guanyada pels americans.

La creació de l’Agència Espacial Europea (ESA) ha facilitat el nostre accés a l’espai. De fet, gràcies al seus projectes, la Universitat de València ha participat en diverses missions com ara Integral, Sunrise o Planck d’estudi de la radiació de fons de l’univers, llançada el passat 14 de maig, en la qual col·labora el cosmòleg Diego Sáez del departament d’Astronomia i Astrofísica.

L’exploració de la Lluna serà un objectiu internacional. La contribució de l’ESA serà la construcció d’un gran transport de càrrega. De moment, aquesta llançarà la petita missió lunar automàtica MoonNEXT al voltant del  2015-2018. Les empreses i centres de recerca valencians hi col·laboraran, sense dubte a través de l’ESA. I els futurs astronautes valencians encara estan formant-se a les nostres escoles i instituts.

Enric Marco

Foto: Buzz Aldrin a la Lluna. 20 Juliol 1969. NASA Apollo Archive. Neil Armstrong.

Publicat dins de Exploració de l'espai i etiquetada amb , , , | Deixa un comentari

L’any 1969 xafàrem la Lluna

0

Buzz Aldrin

A partir de la setmana que ve començarem a festejar els 40 anys de l’arribada del ser humà a la Lluna. Aquesta va ser una gran fita tecnològica i també un dels darrers episodis de la guerra freda. Ahir es publicà al diari Levante el primer d’una sèrie d’articles sobre l’esdeveniment. L’escriu un amic de l’Agrupació Astronòmica de la Safor, Josep Emili Àries.

1969: trepitgem la lluna (no un plató)

En complir-se 40 anys de la major «fita tecnològica» de l’home, el trepitjar la Lluna com a primera terra extraterrestre, la divulgació científica encara ha de malgastar temps i paper lluitant davant de l’obtús pseudoperiodisme sensacionalista. Lluna o plató?

Segueix…

1969: trepitgem la lluna (no un plató)

En complir-se 40 anys de la major «fita tecnològica» de l’home, el trepitjar la Lluna com a primera terra extraterrestre, la divulgació científica encara ha de malgastar temps i paper lluitant davant de l’obtús pseudoperiodisme sensacionalista. Lluna o plató?

Mestres en aquest gènere tenim al nostre J.J. Benítez quan al seu documental televisiu «El Planeta Encantat» (2004) va confabular: «Armstrong i Aldrin van ocultar la troballa lunar de restes arquitectòniques d’una antiga civilització selenita». En un altre front tenim els aluniescépticos, com compulsius fabricants de sospites i fabulacions, que conjecturen que l’home no va trepitjar la Lluna el juliol de 1969.

Segons el periodista nord-americà Bill Kaysing les primeres missions de l’Apolo XI i XII van ser resultat del muntatge televisiu d’un plató lunar en una base militar de l’estat de Nevada per a, així, amb la conspiració de la NASA, fer crèdula la promesa de J.F. Kennedy. Però el mantenir aquesta mentida durant 40 anys, silenciant la boca a milers de persones, hagués resultat més costós que tot el pressupost gastat a les sis missions Apolo a la Lluna.

Sense al·ludir a l’evident recollida de pedres lunars de la missió Apolo XI, que millor constatació de la fita que en aquells moments d’intensa Guerra Freda, i plena lluita per la supremacia tecnològica en la carrera espacial, l’URSS mai no va qüestionar cap fiasco ni engany en la gloriosa gesta que els EUA avancessin el seu peu sobre la Lluna.

La bandera no onejava

Un argument molt esgrimit pels aluniescépticos, diu: «Si la Lluna és totalment mancada de dinàmica atmosfèrica (sense aire), per què onejava la bandera nord-americana?». La bandera mai no va onejar, romania completament estirada en disposar d’una subjecció trasversal-superior al pal per mantenir totalment estirada i desplegada la tela de niló. En les fotografies posant al costat de la bandera era un atractiu que els astronautes, moment abans, fessin una estrebada en l’extrem lliure per recrear i realçar ondulacions.

Una altra conjectura exposada va ser la que els astronautes no haguessin pogut sobreviure a un viatge a la Lluna perquè els cinturons de radiació de Van Allen que envolten la Terra (component de la magnetosfera) resulten letals, llevat que fossin protegits per un blindatge de plom de dos metres de grossor, excés de pes que invalidava el viatge.

Cal dir que el temps d’exposició a aquesta radiació de partícules d’alta energia (protons i electrons provinents del vent solar i capturades pel camp magnètic terrestre) va ser breu. Un temps no superior a quatre hores a cada missió Apolo (anada i tornada) i creuant aquest cinturó sempre per la zona on aquestes partícules presenten menor densitat i amb la màxima velocitat de propulsió (44.000 km/h). Els nivells de radiació rebuts per les tripulacions no van ser severs (1,4 rads en la seva dosi màxima) unes 130 vegades menys de la dosi letal. Per tant, va ser suficient l’estructura de la nau i els seus vestits.

Cel fosc sense estrelles?

L’absència de difusió de llum solar per manca d’atmosfera gasosa no comporta que al cel lunar, cel permanentment fosc, puguem veure estrelles de dia (llevat que ens trobem en el seu hemisferi nocturn). La curta estada lunar de les missions Apollo (54 hores de mitjana) sempre es van realitzar amb el Sol a trenc d’alba per evitar les altíssimes temperatures del migdia lunar (110 C). Un dia lunar dura 14 dies terrestres. Fins i tot havent-hi el Sol a 8 graus sobre l’horitzó el color blanc cendra del seu terra refracta una excessiva lluminositat que dificulta visualitzar estrelles.

Per això és que a les cambres Hasselblad, emprades a les missions, el seu temps d’obturació fos de tan sols 4 mil·lisegons per evitar reflexos d’aquesta llum refractada pel blanquinós terra lunar. De la mateixa manera, a la presa fotogràfica d’exteriors de l’ISS i des dels transbordadors espacials tampoc no apreciem cap estrella pel motiu que l’hemisferi terrestre il·luminat pel Sol refracta i irradia a l’espai exterior la llum blanc-blavosa de la seva densa atmosfera.

Amb el pas del temps s’alternen mites i sorgeixen nous sensacionalismes però els beneits continuen sent els mateixos, persones ingènues atrapades en el consum de premsa sensacionalista especialitzada en fer de l’evidència la sospita.

JOSEP EMILI ÀRIES
Agrupació Astronòmica de la Safor

Foto de Neil Armstrong. Buzz Aldrin amb la bandera a la Lluna. NASA.

Publicat dins de Exploració de l'espai i etiquetada amb , , | Deixa un comentari

Dues llunes al cel?

3
Publicat el 15 de juny de 2009

Un amic m’envia això que segueix.  Sembla ser una visió espectacular en el cel d’agost. Li conteste amablement.
Però aquesta mateixa setmana m’arriben dos o tres comunicats semblants. Tornen a preguntar-me. És veritat? Tractaré de contestar-ho de la única manera que sé. Usant les eines modernes i antigues de l’astronomia: Un programa de planetari on podem reproduir el cel de cada nit i l’ús de les equacions de la gravitació..

Dos Lunas en el Cielo
El 27 de Agosto, a medianoche y 30 minutos. Mirar al cielo. El planeta Marte será la estrella mas brillante en el cielo. Será tan grande como la luna llena. Marte estará a 55,75 millones de kilómetros de la Tierra.
No os lo perdais. Será como si la Tierra tuviera dos lunas. La próxima vez que este acontecimiento se producirá, está previsto para el año 2287. Compartir esta información. Nadie que esté vivo podrá volverlo a ver.

Segueix…

Clarament tot és fals. Mart mai es veurà tan gran com la Lluna vista des de la Terra. Si no és que passa un veritable cataclisme!!

Tot això és un missatge que corre per la xarxa des de l’any 2003. Cada dos anys, aproximadament, el planeta Mart i la Terra es troben en oposició, la seua posició més pròxima. El 27 d’agost del 2003 Mart va estar a “només” 55 milions de quilòmetres de la Terra. A simple vista es veia ben brillant però no molt més brillant que una estrella de les que tenen nom.
Jo, per a aquelles dates, vaig fer aquesta foto de Mart.

Sembla que l’agost del 2003 algú va escriure que aleshores Mart es veia tan gran com la Lluna, vist per un telescopi. Algú altre va copiar i pegar l’anterior missatge i el va propagar per la xarxa, però eliminant la part que feia referència al telescopi, potser per fer-lo més espectacular, potser perquè no ho entenia. I el resultat de tot plegat és que l’observació de Mart del 27 d’agost és un spam que ens arriba tots els estius des del 2003.

Per tant no cal fer-hi cas.

Anant a un programa de planetari com Stellarium pots veure que tot és fals…

27 agost 2009
Distància: 1,6 ua, uns 240 milions de km
Grandària: 5.8″ (segons d’arc)
Magnitud: 1.11

Res de l’altre món. Ah, ix per l’est passades les 2 de la nit, la qual cosa indica que està en una direcció quasi pròxima a la direcció solar. Per tant, ben lluny de la Terra.

Si Mart es veiera tan gran com la Lluna, voldria dir que estaria molt més prop que ara. A només uns quants centenars de milers de kms. No només seria bonic sinó catastròfic. Les marees marcianes serien prou importants.

Per a veure Mart tan gran com la Lluna, donat que Mart té un radi quasi el doble que el de la Lluna s’hauria de trobar al doble de distància, és a dir, exactament a 752 959 km del centre de la Terra. Al cel de la Terra tindríem la Lluna i Mart tan gran com el nostre satèl·lit. Els pols gelats marcians i Valles Marineris serien perfectament visibles a ull nu.Però que hi ha respecte a les marees? Bé, les equacions ens mostren que les marees produïdes per Mart no serien molt més grans que les lunars. Sembla que només serien un 16% més intenses. Algunes zones costeres de la Terra patirien força.

Ara bé, caldria considerar que gaudiríem de marees lunars i marcianes simultànies. En el cas en que la Lluna i Mart es trobaren alineats, les marees es reforçarien moltíssim i tindríem marees més de dues vegades les actuals la qual cosa posaria a moltes zones del planeta sota uns quants metres d’aigua.

Per tant siguem més crítics i raonem el que llegim. L’espectacle de veure al cel de la Terra la Lluna i Mart de la mateixa grandària seria bonic però seria la fi de gran part de la civilització humana.

I podeu veure, si teniu temps i humor, que opina Javier Armentia, director del Planetari de Pamplona de l’assumpte de Mart i la Lluna.

Foto: Ron Dantowitz, Imatge Astronòmica del Dia, 24 juliol 2003

Publicat dins de Sistema solar i etiquetada amb , , | Deixa un comentari

El cel de desembre 2008

3

HUDF

La constel·lació de Fornax no té estrelles brillants. Com que és a una zona lliure d’estrelles es pot veure sense impediment si mirem cap a fóra de la nostra Galàxia. Per aquest fet va ser la zona escollida per fer la Hubble Ultra Deep Field, la imatge del cel que mostra els objectes més allunyats i, per tant, més antics. S’observen unes 10000 galàxies.

Algunes d’elles ja existien uns 400 o 800 milions d’anys després de la Gran Explosió (Big Bang).

Aquest mes continuaran les conjuncions espectaculars de planetes i la Lluna a la posta de Sol. Els últims dies de mes en podrem veure algunes d’elles.

I aquest mes l’Índia ha aconseguit la consideració de potència espacial, ja que ha llançat la nau Chandrayaan-1 en direcció a la Lluna i ha fet aterrar una sonda a la zona del pol sud lunar.

I la Phoenix Mars Polar Lander ha deixat definitivament d’enviar senyals a la Terra. Bona faena ha fet des del passat 25 de maig quan aterrà a Mart.

Segueix…

Molt prop de l’horitzó sud podem veure aquest mes la constel·lació de Fornax, el Forn Químic. Va ser una de les 14 constel·lacions de l’hemisferi sud que introduí l’astrònom Nicolas-Louis de Lacaille des del seu observatori del Cap de Bona Esperança. És una agrupació d’estrelles poc notable. És troba a la vora del riu celeste Eridanus i prop de del monstre marí Cetus. Primerament l’anomenà Fornax Chemica però aquest nom no prosperà i després s’acurtà només a Fornax.

La constel·lació de Fornax no té estrelles brillants. Com que és a una zona lliure d’estrelles es pot veure sense impediment si mirem cap a fóra de la nostra Galàxia. Per aquest fet va ser la zona escollida per fer la Hubble Ultra Deep Field, la imatge del cel que mostra els objectes més allunyats i, per tant, més antics. S’observen unes 10000 galàxies. Algunes d’elles ja existien uns 400 o 800 milions d’anys després de la Gran Explosió (Big Bang).

Poc després de la posta de Sol podrem veure un grapat de fenòmens interessants. El mes comença amb una espectacular ocultació de Venus per la Lluna, tot ben a prop de Júpiter. Cada dia que passa Venus s’anirà allunyant del Sol, mentre que Júpiter s’hi acostarà. Per tant els dos planetes s’aniran separant ràpidament. Els últims dies del mes, Mercuri s’allunyarà del Sol i es trobarà amb Júpiter. El dia 29 de desembre veurem un trio celeste. De dalt a baix, la Lluna amb una edat de només dos dies, mostrarà un perfil molt fi. A sota Júpiter i més avall Mercuri. El dia 31 de desembre Mercuri i Júpiter s’aproximaran a només un poc més d’un grau, mentre que una mica més amunt la Lluna s’acostarà al planeta Venus. Un altre bon moment per fotografiar de colp quatre cossos celestes.

A la matinada, mirant cap a l’est veurem el planeta Saturn. Encara han de passar uns mesos per a poder veure’l a hores més còmodes.

El 5 de desembre la Lluna presentarà l’aspecte de quart creixent. Tindrem lluna plena el dia 12, i quart minvant el 19. El dia 27 el nostre satèl·lit ens mostrarà l’aspecte de lluna nova.

Aquest mes l’Índia ha aconseguit la consideració de potència espacial, ja que ha llançat la nau Chandrayaan-1 en direcció a la Lluna. Una vegada en òrbita lunar, d’aquesta nau ha sorgit la sonda Moon Impact Probe (MIP) i ha aterrat a la zona del pol sud lunar. El MIP porta un sistema d’imatges de vídeo, un altímetre de radar i un espectròmetre de masses.

El disseny, la construcció, el llançament i el seguiment de tota la missió s’han fet totalment des de terres índies.

La foto que acompanya el post és el Hubble Ultra Deep Field, la imatge que mostra les galàxies més antigues. Tot el que s’observa en la foto són galàxies. Només 4 estels dèbils es veuen en la foto.

La imatge adjunta representa un mapa del cel nocturn del dia 1 de desembre de 2008, a les 23:30 hores (hora oficial), que pot ser utilitzat per a l’observació. Només cal sostindre’l dalt del cap amb la part inferior en direcció al Sud (S). Així tindreu el Nord (N) a la vostra esquena en la carta, l’Est (E) es trobarà a l’esquerra i l’Oest (O) a la dreta. Aleshores veureu com les estrelles del mapa es corresponen amb les del cel. Aquest planisferi també pot servir-vos durant tot el mes. Solament caldrà restar 4 minuts per dia de l’hora d’observació indicada. Així aquesta carta serà correcta igualment per al dia 15 a les 22:30 hores i per al dia 30 a les 21:30 hores.

Figura adjunta: Mapa celeste per al mes de desembre 2008. Vàlid per al dia 1 de desembre a les 23:30 hores. Per a utilitzar-lo altres dies caldrà restar 4 minuts per dia de l’hora d’observació indicada. Gràfic del programa Cartes du Ciel.

Publicat dins de El cel del mes i etiquetada amb , , , | Deixa un comentari

I la Lluna ens amagà Venus

3

Després d’un mes jugant a buscar-se Venus i Júpiter, ahir va ser l’apoteosi final. Tal com vaig contar en l’apunt del mes de Novembre 2008, la Lluna es va afegir a la festa celeste i va eclipsar el planeta més brillant. Anava a ser l’observació més espectacular del mes. Però, durant tot el dia va ser un dia de nervis. L’oratge no ens acompanyava gens. Els núvols passaven per dalt de Burjassot sense deixar-nos veure un bri de cel. I així semblava que anava a ser tot el dia.

L’ocultació de Venus per la Lluna va començar a les 16:50 hores. En ser en ple dia no es podia veure res. Pero esperavem veure alguna cosa a l’eixida del planeta de darrere de la Lluna.

Els núvols, però, no marxaven. Però com de vegades passa, dos minuts  abans de l’hora fixada es van obrir les clarianes i van aparèixer la Lluna i Júpiter. Els ulls i els telescopis es van girar per captar aquest moment únic. I no va decebre ningú.

Segueix…

El mes de desembre ha començat amb una ocultació del planeta Venus per la Lluna. Una ocultació és com un eclipsi en el que un cos pròxim, en aquest cas la Lluna, tapa altre de més llunyà. Però en ser el cos ocultat tan menut passa moltes vegades desapercebut. Les ocultacions d’objectes del Sistema Solar se solen observar només en zones molt petites de la superfície terrestre. Aquesta ocultació ha estat visible només a Europa Occidental.

Tal com es conta a la previsió del butlletí electrònic de l’Agrupació Astronòmica de la Safor, el dia 1 de desembre, Venus, que presenta fases com la Lluna, estava il·luminada un 69% i tenia només un 17″ de diàmetre angular. La seua magnitud aparent era d’un -4.

La Lluna, per la seua banda, feia només 4 dies que havia estat en fase de nova, alineada amb el Sol, i, per tant, estava molt fina, il·luminada només un 13%.

A les 16:50 la Lluna, en el seu camí al voltant de la Terra, tapà el planeta. No va ser visible a Burjassot ja que era de dia i, a més, estava nuvolós.

Els membres de l’Agrupació Astronòmica de la Universitat de València van muntar els seus telescopis per observar el fenomen.

Jo vaig tractar de fer un vídeo de l’eixida del planeta de darrere del nostre satèl·lit. El núvols, però van continuar allí fins a uns pocs minuts abans de l’esdeveniment. I de sobte va passar. De darrere les muntanyes lunars va eixir la brillantor del planeta.

Durant uns minuts i a ull nu es veia la Lluna amb un punt brillant a sota, cosa realment singular. Una emoció va recórrer tots els assistents a l’encontre del Campus de Burjassot. No deixe de meravellar-me de la precisió del càlcul de l’esdeveniment…..i de la bellesa de la natura que ens dóna aquests espectacles.

Vaig fer un petit vídeo d’on espere que trauré alguna imatge interessant de l’eixida de Venus de darrere de la Lluna. També vaig fer alguna foto amb el telescopi apocromàtic de l’Aula d’Astronomia. Amb la càmera d’una estudiant de Física vaig fer unes quantes fotos. Ella, però, en feu algunes encara més boniques.

Les fotos es van fer amb una càmera Kodak Easy Share C713 l’1 desembre 2008 a les 18:20.

Foto: Eixida de Venus de darrere de la Lluna. Sonia Soria

Publicat dins de Sistema solar i etiquetada amb , , , | Deixa un comentari

La Lluna, la pruna…

7

Lluna - pruna

Eugeni S. Reig, l’autor del llibre Valencià en perill d’extinció, i mantenidor de la llista de distribució de notícies sobre la nostra llengua en InfoMigjorn, ha fet un comentari molt interessant sobre la famosa cançó popular La Lluna, la pruna, vestida de dol….Sempre m’havia semblat que la lletra era absurda. No sembla que una pruna tinga res a veure amb el nostre satèl·lit natural. Eugeni S. Reig li dóna un sentit que resulta més versemblant i sobretot més bonic. I ja que té a veure amb el tema principal d’aquest bloc, us el pose per a que en gaudiu.

Segueix…

Eugeni S. Reig – la lluna, la pruna

La lluna, la pruna
Títol i començament d’una cançó popular. La lletra més coneguda és la següent:

La lluna, la pruna,
vestida de dol,
son pare la crida,
sa mare no vol.

¿Quin significat té aquesta cançó? Hi ha una interpretació freudiana que explica que “la lluna, la pruna” és una xiqueta, que son pare la crida perquè vol mantenir relacions sexuals amb ella i que sa mare el que no vol és que el pare mantinga aquestes relacions incestuoses amb la filla. És una interpretació que considera que aquestes cançonetes populars són reminiscències d’una tradició oral antiquíssima, que es pot remuntar fins al neolític, moment en el qual comença a establir-se el tabú de l’incest que sempre s’ha considerat causa de degeneració de l’espècie humana. Aquesta explicació freudiana la trobe complexa, entravessada, rebuscada i estranya. Crec, francament, que aquesta no és l’explicació, encara que té lògica.

L’explicació verdadera podem trobar-la en boca d’alguns vells camperols mallorquins que encara, quan canten la cançó, diuen “la lluna, la bruna“. Sense cap mena de dubte, la versió original era aquesta. La paraula bru s’aplica al color que és fosc, obscur, negrós.

Evidentment, la lluna, la bruna és la lluna fosca, la que no es veu, és a dir, la lluna nova anomenada astronòmicament noviluni. És la fase de la lluna en la qual els raigs del sol il·luminen la cara oposada a la que es veu des de la Terra i, per tant, la lluna no es veu, està fosca. ¿Què vol dir son pare la crida, sa mare no vol? ¿Qui són el pare i la mare de la lluna? Metafòricament, el pare és el Sol i la mare la Terra. Son pare, el Sol, la crida, és a dir vol il·luminar la cara visible de la lluna, vol que entre en la fase de lluna creixent i que, a poc a poc, avance cap a la fase de lluna plena en la qual, el pare Sol, la dominarà totalment. I sa mare, la Terra, no vol que això passe, vol continuar projectant la seua ombra sobre la cara visible de la lluna, que aquesta continue fosca i que no es veja. Considere que aquesta és l’explicació i que, per consegüent, la versió correcta de la cançó és:

La lluna, la bruna,
vestida de dol,
son pare la crida,
sa mare no vol.

Cançoneta que, originàriament, es cantaria quan hi havia lluna nova.

Altres versions són: «La lluna, la pruna, / vestida de dol, / sa mare li crida / i son pare no ho vol», «La lluna, la pruna, / i el sol mariner, / son pare la crida, / sa mare també», «La lluna, la pruna, / vestida de dol, / sa mare li pega, / son pare no vol» i moltes més.

Fins i tot he arribat a sentir: «La una, la pruna…».

Considere que els valencians faríem molt ben fet si ens esforçàrem a recuperar l’ús, tant en la llengua culta com en la parla quotidiana, del nostre vocable ancestral bru i, a poc a poc, deixàrem d’usar la paraula castellana moreno. Sobre la variant moré m’estime més no fer cap comentari.

Foto: Primeres hores després de la lluna nova. De la web d’astronomia Astronomy.

Publicat dins de Literatura i etiquetada amb , , , , | Deixa un comentari

Eclipsi de Lluna a Ca les Senyoretes

5
Publicat el 23 d'agost de 2008

L’observació de l’eclipsi de Lluna a Otos va ser l’objecte d’una nova Nit Temàtica a Ca les Senyoretes.

La Lluna, en el seu camí al voltant del Sol, va entrar en l’ombra terrestre el passat dia 16 d’agost. L’eclipsi, però, no va ser total. El nostre satèl·lit no va entrar completament en la foscor i es produí, per tant, només un eclipsi parcial de Lluna.

Vaig anar a Ca les Senyoretes d’Otos (la Vall d’Albaida), convidat per l’escriptor Joan Olivares per participar en la seua nova Nit Temàtica. Tres telescopis van seguir pas a pas l’evolució de l’eclipsi parcial i van permetre al nombrós grup de persones presents gaudir de la visió d’un dels espectacles més bonics de la natura.

Durant tot el dia el cel havia estat totalment cobert però pocs minuts abans de l’esdeveniment el cel es va aclarir de núvols. Tanmateix la Lluna va romandre amagada darrere de l’única zona amb núvols, tot just en direcció al cim del Benicadell, així que la primera part de l’eclipsi no va ser possible veure-la.

Però tot s’arreglà al final. Tothom va poder gaudir del joc furtiu d’ombres entre el Sol, la Terra i la Lluna.


Segueix …

Arribe a Otos a les 9:20. La rotonda d’entrada al poble està acabada finalment i la connexió amb la carretera de Gandia i Olleria ja és completa.

A Ca les Senyoretes ja hi ha gent esperant. La Lluna, però encara no ha eixit de darrera del Benicadell.

Els dos telescopis que porte els munte ràpidament i amb el programa de cerca automàtica “autostar” troben sense massa problemes el planeta Júpiter que passeja majestuós damunt la Serra del Benicadell. A través dels oculars veig dos satèl·lits a cada banda, encara que Ió es troba en eixe moment eixint de darrere el planeta rei, quasi pegat a ell encara. Pel Meade ETX 70 mm de Lidl el planeta mostra pocs detalls però amb el ETX 125 mm les bandes de núvols apareixen definides, amb estructura i tot. La nit no ha quedat perfecta, però. Hi ha un poc de turbulència i un vent fluix.

Amb el telescopi que Joan Olivares ja havia muntat i amb els dos que he portat ja donem l’abast per a que tota la gent que ha vingut al sopar de la Nit Temàtica puga veure sense problemes el fenomen més esperat, l’eclipsi parcial de Lluna.

La Lluna, però, és vergonyosa. S’amaga darrere de l’única zona amb núvols del cel, tot just en direcció al cim del Benicadell. Són les 22 h i cal gaudir del sopar que ha preparat Assumpció i la Lluna encara no s’ha deixat veure. L’entrada de la Lluna en l’ombra de la Terra ja s’està produint però la llum lunar només enllumena els núvols per darrere. Caldrà esperar el final del sopar.

Sopem amb els altres assistents. Els pares d’una xiqueta que vol ser astrònoma i l’amic Joan són el nostres companys de taula. Al sopar veig que falten els sopadors habituals Pep Alminyana i Àngel Canet que no fallen mai. Tampoc estan els que venen de tant en tant. Avui justament, Paco Muñoz canta a la plaça de bous de Bocairent i els seus amics no volen faltar a la cita.

Ja durant el sopar la Lluna ha pujat el suficient per a eixir de darrere els núvols i mostrar finalment el mos que li ha causat l’ombra terrestre. La part enllumenada pels rajos de Sol es mostra brillant mentre que la zona enfosquida és de color rogenc a causa dels rajos solars que li arriben a través de l’atmosfera terrestre. Són les 23:10, el màxim de l’eclipsi que en aquest moment tapa un 81% del disc lunar. Faig unes fotos i explique a qui pregunta el mecanisme de l’eclipsi.

Quan tots ja han sopat, Joan prepara la pantalla i el projector i amb l’ordinador engegue la presentació de l’explicació de la formació dels eclipsis de Lluna. És veritat que explicar en dos dimensions els moviments de la Lluna al voltant de la Terra és complicat. Però, més complicat encara és fer notar que l’òrbita lunar es troba inclinada 5º respecte al pla que forma l’òrbita de la Terra al voltant del Sol. Aquest fet és la causa que els eclipsis no es produesquen cada 15 dies, en cada lluna nova (eclipsi de Sol) o en cada lluna plena (eclipsi de Lluna) sinó de manera molt esporàdica. Vegeu un post anterior per a més explicació.

Joan Olivares trau un enginyós artefacte que simula en tres dimensions les òrbites terrestre i lunar. Sembla que la gent ho entén.

Faig notar com els eclipsis de Lluna han estat usats pels antics grecs per determinar la forma de la Terra. Encara que és un fet poc sabut, la forma esfèrica del nostre planeta és coneguda des de fa més de 2500 anys. La idea que els antics, pobrets, pensaven que la Terra era plana és totalment errònia. Només els ignorants o la gent del poble baix podia pensar d’aquesta manera. Si l’ombra de la Terra és circular com es veu sobre la Lluna en els moments dels eclipsis de Lluna, la Terra, que enllumenada pel Sol produeix aquesta ombra, ha de ser, per força, esfèrica.

Acabada la xerrada encara tenim temps de veure les últimes fases de l’eclipsi. La Lluna, movent-se cap a l’est, va deixant l’ombra terrestre i torna a rebre els rajos solars sense impediments. Torna, en tot el seu esplendor, la Lluna plena.

A banda de la Lluna, els telescopis mostren també el planeta Júpiter. Ió i Europa envolten de ben prop el planeta, els altres satèl·lits es troben més lluny.

La llum de la Lluna plena fa molt brillant el cel. És inútil observar qualsevol objecte de cel profund. Fins i tot la galàxia d’Andròmeda, que es presenta per l’est, es troba reduïda a una minúscula i dèbil boirina.

Ja és la una passada. L’eclipsi ja és història i la gent ja va marxant. Ens acomiadem dels amos de la casa amb el goig d’haver presenciat un bell encontre celeste.

Foto del post: Joan Olivares observant la Lluna. Enric Marco
Fotos adjuntes: Diverses fotos dels assistents i una composició d’imatges de l’eclipsi. Enric Marco
Més fotos: Assistents i la Lluna eclipsada. El Tap. Suplement de Vilaweb Ontinyent. Joan Olivares

El cel de juliol

0

La gran constel·lació d’Hèrcules llueix al cel de juliol. Representa el gran heroi de la mitologia grega al qual el rei Euristeu de Micenes li va ordenar realitzar els dotze treballs.  Al cel està posada de cap per avall, de tal manera que el cap és a l’estel alfa, prop de la constel·lació d’Ofiucus; i el peu dret d’Hèrcules es troba sobre el cap del drac, la constel·lació de Draco, contra el qual va haver de lluitar en un dels seus treballs. L’objecte celeste més important que podem trobar és M13, el cúmul globular més brillant del cel de l’hemisferi  nord, fàcilment observable amb uns prismàtics o un telescopi menut.

El primer dia del mes podrem veure una alineació de Mercuri, Saturn i Mart amb una Lluna creixent de 6 dies. Els planetes ja estan molt baixos a l’horitzó, així que només es podran observar una hora després de la posta del Sol. Aquests planetes es veuran només la primera quinzena del mes, ja que a poc a poc aniran acostant-se al Sol i seran inobservables.

Júpiter serà el rei de les nits de juliol. Situat entre les constel·lacions de Libra i Virgo, serà l’objecte més brillant del cel. Abans de la mitjanit el veureu en la direcció Sud. El planeta Venus es veurà a la matinada, cap a l’est, poc abans de l’eixida del Sol.

La Lluna serà quart creixent el 3 de juliol, mentre que l’11 estarà en fase de lluna plena. El dia 17 tindrem una lluna en quart minvant. Finalment el 25 de juliol la Lluna presentarà l’aspecte de lluna nova.

Fa almenys 300 anys que Júpiter mostra una gran taca roja a la part superior dels núvols. Es tracta d’una immensa tempesta que és tan gran com tres planetes Terra alineats. I ara, des de fa uns anys, està acompanyada per una nova taca més menuda. Els moviments de les dues taques són convergents, així que s’espera que a principis del mes de juliol col·lisionen. El que resultarà de la col·lisió és un misteri. Els meteoròlegs planetaris no lleven l’ull del fenomen. 

La imatge representa un mapa del cel nocturn del dia 1 de juliol de 2006, a les 23:30 hores (hora oficial), que pot ser utilitzat per a l’observació. Només cal sostindre’l dalt del cap amb la part inferior en direcció al Sud (S). Així tindreu el Nord (N) a la vostra esquena en la carta, l’Est (E) es trobarà a l’esquerra i l’Oest (O) a la dreta. Aleshores veureu com les estrelles del mapa es corresponen amb les del cel. Aquest planisferi també pot servir-vos durant tot el mes. Només caldrà restar 4 minuts per dia de l’hora d’observació indicada. Existeix una versió amb més resolució ací. Així aquesta carta serà correcta igualment per al dia 15 a les 22:30 hores i per al dia 30 a les 21:30 hores.

Que tingueu unes bones observacions.
Figura: Mapa celeste per al mes de juliol. Vàlid per al dia 1 de juliol a les 23:30 hores. Per a utilitzar-lo altres dies caldrà restar 4 minuts per dia de l’hora d’observació indicada. Gràfic del programa Cartes du Ciel.

Publicat dins de El cel del mes i etiquetada amb , | Deixa un comentari