Pols d'estels

El bloc d'Enric Marco

Arxiu de la categoria: Lluna

La ciència del 2017

2
Publicat el 6 de gener de 2017

640px-Cassini_Saturn_Orbit_InsertionCom cada any les grans revistes científiques com Science i Nature fan les previsions de la ciència que vindrà en aquest any que comença.

2017 és l’any en que Gran Bretanya aplicarà l’article 50 del Tractat europeu i abandonarà la Unió Europea. Creix, per tant, la preocupació entre els científics britànics, i europeus en general, de com afectarà això a la ciència europea.

I a partir del 20 de gener Donald Trump exercirà ja com a nou president dels Estats Units d’Amèrica. Els científics nord-americans també es troben amoïnats en com els afectaran les idees radicals i moltes vegades acientífiques del multimilionari president. Les seues declaracions mostren un menyspreu per la ciència que és alarmant en una persona amb tan alt càrrec.

Dins d’aquestes restriccions s’ha de moure la ciència enguany. Us faig un resum de les accions més importants en física i astronomia a partir de la llista que en fa la revista Nature.

Canvi climàtic

El nou president electe dels EEUU s’ha declarat clarament en contra de les mesures contra el canvi climàtic que havia signat Barak Obama. El nomenament de Scott Pruitt, el fiscal general d’Oklahoma, un declarat i actiu negacionista, com a nou director de l’Agència per a la Protecció del Medi Ambient no fa preveure res de bo.

La Xina, per contra, sembla que s’ha pres seriosament la lluita contra el canvi climàtic després de severs episodis de contaminació en les grans ciutats com Beijing (dades en directe des de l’ambaixada dels EEUU). Xina pretén crear enguany un sistema de drets d’emissió com existeix a Europa. Les emissions globals semblen haver-se estabilitzat els últims tres anys i alguns científics tenen l’esperança que fins i tot comencen a baixar enguany ajudats pel fort impuls que Xina vol donar a les energies verdes. I, mentrestant a casa nostra, tenim l‘opressió de l’impost al Sol.

Exploració espacial

També la Xina continuarà amb l’exploració de la Lluna amb els exploradors Chang’e 5. Aquest any es recolliran dos quilos de roques i sol lunars i es retornaran a la Terra. Seran les primeres mostres lunars que s’analitzen als laboratoris terrestres des del final de la missió Apollo en els anys 70.

I després de 20 anys orbitant Saturn la nau de la NASA Cassini serà destruïda el 15 de setembre en submergir-se en la densa atmosfera saturniana.  En els darrers mesos que li queden, es dedicarà a explorar els anells interiors del planeta i donarà informació detallada d’aquells enigmàtics i bells elements així com de les estructures atmosfèriques de Saturn.

Computació quàntica

Aquest any sembla que serà el que ens mostre les grans possibilitats de la computació quàntica. Els físics esperen que enguany es puguen fer en els ordinadors quàntics càlculs impossibles de fer en els ordinadors clàssics (de silici). Google, com no podia ser d’altra manera, i moltes altres companyies estan clarament compromesos en assolir aquest repte. Tanmateix Microsoft treballa en una alternativa coneguda com a Computació quàntica topològica, (veieu també l’article de la Mula Francis:  Hacia la computación cuántica topológica gracias a los fermiones de Majorana) que codifica la informació en els moviments dels objectes (partícules) en materials.

Donant llum a la foscor

L’èxit de l’observatori ALMA, conjunt de 66 radiotelescopis que poden observar simultàniament un mateix objecte celeste, ha revolucionat la visió que teníem de molts camps de l’astrofísica. Enguany es vol anar un pas més enllà en l’observació de l’horitzó d’esdeveniments d’un forat negre, la capa més profunda observable d’aquest tipus de monstre estel·lar. En abril, nou radiotelescopis, entre ells ALMA, formaran temporalment una xarxa de telescopis terrestres per formar un observatori de grandària planetària anomenat Event Horizon Telescope. L’objectiu és observar Sagitari A*, el forat negre supermassiu de 4 milions de masses solars que es troba al centre de la Via Làctia. Els objectius són testejar la Teoria de la Gravitació, entendre el fenomen del disc d’acreció al voltant del forat negre i la formació i col·limació del doll central.

L’observació de les ones gravitatòries causada per grans objectes compactes en col·lisió continuarà als observatoris LIGO als EEUU però també a l’observatori europeu Virgo, situat a Pisa. Enguany els dos observatoris faran la primera observació conjunta.

Nové planeta

Fa un any els astrònoms Batygin i Brown proposaren l’existència d’un nové planeta al Sistema Solar. L’existència d’un nou planeta d’unes 10 masses terrestres i un període orbital al voltant del Sol d’uns 20000 anys es podria concloure a partir de les òrbites estranyes dels objectes 2012VP113 i Sedna del cinturó de Kuiper. Enguany les observacions sistemàtiques del suposat objecte poden finalment donar el seu fruit. Qui serà el descobridor del nové planeta? Michael E. Brown?

I enguany també la NASA llançarà un nou buscador de planetes extrasolars, TESS, Transiting Exoplanet Survey Satellite. L’anterior buscador llançat el 2009, Kepler, ja està treballant fora de les seus possibilitats i necessita un recanvi.

Imatge: Representació artística de Cassini sobre els anells de Saturn. NASA.

Publicat dins de Ciència i etiquetada amb , , , , | Deixa un comentari

Les dones de la Lluna

2
Publicat el 3 de gener de 2017

Cubierta-frontal

La ciència no ha estat tampoc un terreny amigable per a les dones al llarg de la història. Per començar, les dones no anaven a l’escola i les que gosaven instruir-se amb lectures a casa, se’ls podia prohibir per por que afectaren a la feminitat i que l’esforç mental les tornaren boges. Les que passaren aquest dur filtre no podien accedir a la universitat ja que no s’acceptaven dones. A l’estat espanyol no va ser fins el 8 de març de 1910 que es va permetre l’accés sense restriccions als estudis superiors.

Tanmateix si una dona aconseguia llicenciar-se en ciències i feia un doctorat, potser després no trobava lloc on treballar o si era astrònoma no podia accedir als telescopis, per exemple. Les astrònomes Virginia Trimble, doctora Honoris Causa per la Universitat de València, Joselyn Bell Burnell, (en aquest enllaç també) descobridora dels púlsars, o Vera Rubin, que descobrí la matèria fosca i que faltà el dia de Nadal, han explicat els exemples clars de discriminació científica que van patir al llarg de la vida.

Però si hi ha un lloc on es veu clarament la discriminació de les dones en el món de la ciència és en la nomenclatura lunar. Els cràters lunars reben noms de filòsofs i científics, però de les 1586 persones homenatjades amb un nom de cràter, només 28 corresponen a dones. Qui eren aquestes dones que, malgrat tots els entrebancs, estan a la Lluna? El llibre Las mujeres de la Luna ho explica. Us deixe la crònica que vaig fer per al butlletí d’hivern de la Sociedad Española de Astronomia.


Las mujeres de la Luna
Daniel R. Altschuler y Fernando J. Ballesteros
ISBN: 978-84-944435-4-1
Ed: Jot Down – Next Door
Any: 2016

Si hacemos una encuesta a pie de calle preguntando por el nombre de un científico famoso, seguramente Albert Einstein será la persona elegida. El físico alemán, además de proponer una nueva teoría de la gravitación, fue tremendamente popular. Si especificamos que el nombre sea de una científica, Madame Curie será la elegida. Sin embargo el problema viene cuando se pregunta por el nombre de otras mujeres dedicadas a la ciencia. La lista de hombres parece muy larga. La encuesta probablemente nos daría los nombres de Galileo, Newton o incluso Carl Sagan. Sin embargo, la historia de la ciencia parece mostrar que las mujeres dedicadas al estudio de la naturaleza son inexistentes.

¿Estamos en lo cierto o simplemente se encuentran escondidas tras numerosos prejuicios y en la práctica son anónimas?

Sin embargo si escarbamos un poco en el devenir de la ciencia, veremos claramente que la mujer, a pesar de los prejuicios y prohibiciones, ha jugado un papel destacado en muchas ramas del conocimiento. En astronomía, por ejemplo, una mujer, Annie Jump Cannon, fue quien puso orden en el caos estelar. Otra, Henrietta Swan Leavitt, fue quien descubrió las estrellas cefeidas que permiten calcular las distancias a las galaxias y también fue una mujer, Joselyn Bell Burnell, quien observó por primera vez los púlsares, cadáveres estelares superdensos. También es una mujer, Vera Rubin, quien postuló la existencia de la materia oscura, de la que tan poco se sabe.

Con frecuencia, las mujeres se han dedicado a la ciencia teniendo a su lado un hombre, otro científico o su marido. En otras ocasiones han hecho ciencia incluso a pesar de su desaprobación. Y es que, tradicionalmente, el objetivo vital de una mujer era ser buena esposa, buena ama de casa y una buena madre.

Así, por ejemplo, si existe un lugar dónde se refleja esta clara discriminación del rol femenino es en la nomenclatura de los accidentes lunares. Desde el jesuita Giovanni Battista Riccioli en el siglo XVII hasta la selenógrafa Mary Adela Blagg en el XX los cráteres han recibido nombres de filósofos y científicos. Sin embargo, de las 1586 personas homenajeadas con un nombre de cráter, solamente 28 corresponden a mujeres. Esta poco sorprendente desproporción refleja la condición histórica de la mujer ante la ciencia. Pero, habría que hacerse también la pregunta. ¿Quienes son estas mujeres que, pese a tenerlo todo en contra, han merecido un cráter en la Luna?

A esta pregunta trata de responder el libro Mujeres de la Luna, escrito por los astrónomos Daniel Altschuler y Fernando Ballesteros. En él se hace un recorrido exhaustivo por la vida de estas mujeres. Algunas son verdaderas gigantes intelectuales que triunfaron a pesar de tantos obstáculos. Otras son menos destacadas. Pero todas ellas contribuyeron de alguna forma al progreso de la ciencia.

De entre las más destacadas están Marie Sklodowska, conocida como Madame Curie, que fue merecedora de dos premios Nobel, o Lise Meitner, pionera de la física nuclear alemana y pacifista. La importancia de otras, como Caroline Herschel, hermana del descubridor de Urano, empieza a ser valorada. Algunas son menos conocidas, como la divulgadora de la ciencia Mary Fairfax Greig Somerville, o las mecenas Anne Sheepshanks y Catherine Wolfe Bruce. No podía faltar tampoco el grupo de mujeres calculistas del Observatorio de Harvard que con su paciencia y tesón hicieron espectaculares descubrimientos. El libro recuerda las vidas de las valientes astronautas que murieron en el espacio y finaliza con la biografía de Valentina Tereshkova, la primera mujer en salir de la Tierra y situarse en órbita.

Todas estas mujeres demostraron un intenso y fecundo amor a la ciencia, una firme actitud que las enfrentó a los tabús de su época. Por ello, si cabe, son más merecedoras todavía de nuestro reconocimiento. Si los científicos hombres como Tycho Brahe, Johannes Kepler o Edmund Halley hicieron avanzar los conocimientos astronómicos, mujeres como Maria Mitchell, o Henrietta Lewitt, también realizaron grandes aportaciones, llevando además a cuestas la discriminación por razón de su sexo. Ellas, con sueldos más bajos, ocupando plazas de ayudante, o habiendo estudiando en universidades femeninas consiguieron llegar a lo mas alto.

Fueron mujeres fuertes, modernas y concienciadas de su lucha contra la desigualdad. Como escribió Mary Somerville en 1873: La edad no ha mermado mi entusiasmo por la emancipación de mi género del irracional prejuicio en contra de una educación literaria y científica para las mujeres.

El cel de gener de 2017

0
Publicat el 1 de gener de 2017

P1010763-Lluna-Venus-20170101Han tornat els cels clars i nets de núvols i les ganes d’observar poden ser acomplides si podem aguantar el fred extrem d’aquest dies de cap d’any.

Aquest mes els planetes faran les seues danses celestes acompanyats per la Lluna. Venus i Mart durant el capvespre i Júpiter, Saturn i l’esquiu Mercuri poc abans de l’alba ens retornaran la bellesa al cel.

Ben s’ho valdrà observar tots aquests planetes. Tanmateix, realment Venus, ben brillant al cel, serà l’astre rei de la nit. Actualment és tan visible que, fins i tot, els no avesat a aixecar el cap cap al firmament s’han adonat del diamant blanquinós al cel del capvespre.

Els primers dies del mes (1, 2 i 3 de gener) un fi tall de Lluna creixent jugarà amb els planetes Mart i Venus. Com podeu veure en les figures adjuntes, el dia 1 la Lluna es trobarà més prop de l’horitzó, el 2 se situarà entre els dos planetes i el 3 ja serà l’astre més elevat.

20170101-Mart-Venus-Lluna

20170102-Mart-Lluna-Venus

20170103-Lluna-Mart-Venus

El ball celeste entre aquests tres objectes retornarà l’últim capvespre del mes. El 31 de gener la Lluna formarà un triangle amb els planetes.

Aquesta enorme brillantor del planeta Venus és causada per la proximitat al punt de màxima separació del Sol, la Màxima Elongació Oriental. Vist des de la Terra, el 12 de gener al capvespre el planeta se situarà a 47.1º del Sol. Aquest angle tan gran respecte a la direcció al Sol és el responsable que Venus siga visible dalt de l’horitzó pràcticament 3 hores després de la posta.

I deixe un exercici per als que tinguen telescopi. La nit del 12 de gener, a les 23:08 h. Venus i Neptú s’ajuntaran al cel a només 0,4º, una mica més d’un diàmetre lunar. Amb un ocular de pocs augments podreu tindre l’oportunitat d’observar el planeta més llunyà (de moment) del Sistema Solar en el mateix camp que Venus. No deixeu passar l’ocasió.

Els altres planetes ja s’han d’observar a la matinada. Mirant cap a l’est a la matinada, Júpiter serà el més matiner ja que el veurem alçar-se cap a les 2 a principi de mes mentre que a final ja serà visible a les 12 i mitja de la nit.

20170119-Saturn-MercuriMés prop de l’alba podrem admirar Mercuri i Saturn si mirem cap a l’est. El planeta més proper a l’horitzó serà l’esquiu Mercuri que assolirà la màxima separació del Sol (24,1º) el 19 de gener.

Gener també ens oferirà altres espectacles astronòmics diferents als planetes. Una de les pluges de meteors més actives, juntament als Perseids d’agost i als Gemínids de desembre, serà els Quadràntids. El cos progenitor s’ha identificat recentment com l’asteroide 196256 (2003 EH1), que a la vegada podria ser el cometa C/1490 Y1, observat pels astrònoms xinesos, japonesos i coreans fa 500 anys.

Aquesta pluja d’estels que sembla vindre de la constel·lació del Bover tindrà el màxim el dia 3 de gener amb una taxa prevista de meteors de 120 meteors/hora al cenit sempre si s’observa des de llocs foscos. La nit anterior (2 de gener) també serà bona per observar el fenomen. Enguany la Lluna no serà massa molesta ja que no brillarà maquadrantidsssa en el cel i es pondrà prompte. Caldrà mirar cap a l’est a la constel·lació del Bover, al sud de l’Òssa Major, durant les matinades del 2, 3 i 4 de gener a partir de les 3. Bona sort.

Com sabeu, les estacions astronòmiques són realment causades per la inclinació de la Terra respecte al pla de l’òrbita al voltant del Sol i, no, com encara algunes persones creuen, per la variació de la distància a la nostra estrella. Per això, és bo recordar que el pròxim 4 de gener a les 17:00, als pocs dies de començar l’hivern a l’hemisferi nord, el nostre planeta assolirà una aproximació mínima al Sol de només 147496500 km (0,98331 ua).

I, d’acord amb la nova tradició consolidada l’any passat, faig notar que el dia 12 de gener tindrem la primera Superlluna de l’any. La Lluna estarà en fase de plena poques hores després de passar pel perigeu, amb una distància mínima a la Terra de 363239 km.

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Fase Mes Dia Hora
Quart creixent Gener 5 21 47
Lluna plena Gener 12 13 34
Quart minvant Gener 20 00 13
Lluna nova Gener 28 02 07

Si voleu obtenir més informació podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure un senzill mapa del firmament del mes de gener de 2017. I tot això gràcies al Planetari de Quebec.

Imatges:
1.- La Lluna i Venus des de Tavernes de la Valldigna, la Safor. 1 de gener 2017. Enric Marco.
2.-5 Posició dels planetes en diversos dies de gener 2017. Stellarium.
6.- Radiant dels Quadrantids.Timeanddates.com

Publicat dins de El cel del mes i etiquetada amb , , | Deixa un comentari

Bon Nadal a tothom

4

Winter_Moon_node_full_image_2

Arriba Nadal i s’omplen les xarxes de missatges d’amor i fraternitat. Seguint la tradició,  és hora de felicitar els familiars i els amics i desitjar-los totes les bones ventures. Tanmateix jo no vull oblidar que a l’altra banda de la Mediterrània la gent fuig de la guerra i de la misèria arriscant la vida per arribar a un món més segur. A ells, sobretot, vull dedicar molts d’aquests desitjos de felicitat i d’esperança en una Europa que, de vegades, se’m fa tan llunyana.

Però com que aquest és un bloc de ciència vull fer arribar aquest missatge de bons desitjos amb una imatge que resumeix part de la feina que faig.

La fotografia mostra el conjunt d’antenes de seguiment de satèl·lits que l’Instituto Nacional de Técnica Aerospacial (INTA) té situada a la Montaña Blanca al sud de Gran Canària, Illes Canàries.

S’hi veu la darrera superlluna de l’any, la del dia 14 de desembre passat. L’explotació mediàtica del fenomen de la superlluna ha estat recurrent enguany i sembla que continuarà. Una ben normal combinació de la Lluna situada prop del perigeu i en fase de plena ha estat elevada als altars dels espectacles astronòmics. Les fotos que ens mostren la Lluna ben gran estan fetes amb zoom des d’una gran distància de manera que la Lluna semble gran sobre el paisatge elegit.

Aquesta bonica foto l’ha feta el fotògraf Claus Vogl, de Fürth, Alemanya, que explica: “Vaig passar les meues vacances la setmana passada a Gran Canària. Coneixia el lloc de l’ESA de fa molts anys i sempre estava fascinat per aquestes grans antenes que s’encaren a l’espai. Em vaig situar dalt d’una petita muntanya a 1,6 quilòmetres a l’oest de la gran antena, als afores d’un petit poble anomenat Montaña la Arena i d’allí vaig fer la foto. L’equip de la càmera era una Canon EOS 5D Mark 3 amb un objectiu EF 70-200 / 2,8 IS L  (temps d’exposició de 1,0 seg / obertura F5.6 / ISO 400)

Cal fer notar que les antenes estan il·luminades per baix amb llum blanca. Aquest efecte sembla bonic a primera vista però cal recordar que la llum blanca és la més contaminant des del punt de vista ambiental i de salut humana. Encara que les antenes només treballen en el rang de les ones de ràdio, els tècnics de l’INTA i l’ESA també haurien d’estar conscienciats del problema.

Bon Nadal a tothom.

Imatge: Lluna d’hivern. Claus Vogl

Publicat dins de Personal i etiquetada amb , , | Deixa un comentari

Màgia a la llum de la Lluna

3

Poster-art-for-Magic-in-the-Moonlight_event_main

Potser ahir a la nit veiéreu la gran pel·lícula a TV3, Màgia a la llum de la Lluna (2014), una de les darreres de Woody Allen i, com li passa darrerament, sense gran èxit de crítica i públic. Una comèdia romàntica típica en el que destaca l’ambientació i els vestuaris per recrear una època suposadament feliç d’entreguerres a la Costa Blava.

Però el film té molt més del que aparenta. El començament promet:

En 1928, Stanley Crawford (Colin Firth), mag i il·lusionista britànic, és mundialment conegut com el millor mag del món sota el nom xinès de Wei Ling Soo. Racionalista i materialista, es dedica a desemmascarar les mèdiums, espiritistes i altres xarlatanes que ell considera autèntiques farsants. I, un amic de la infantesa, Howard Burkan, un mag com ell, el convida per deixar en evidència la suposada i afamada mèdium Sophie (Emma Stone) que viu a una casa d’uns americans rics a la Costa Blava.

El millor de la pel·lícula són els diàlegs. Les converses entre el personatge racional del mag i la visió espiritual de la mèdium, són moltes vegades agres i dures, però sempre convincents des del punt de vista de la raó i no deixen ningú indiferent. Caldria tornar-la a veure per gaudir d’uns diàlegs ben elaborats que ben bé podríem utilitzar en la vida diària per desmuntar les mentires de les pseudociències.

I al mateix temps el personatge s’encara racionalment a la fe de la religió i la inutilitat de l’oració. En definitiva Stanley Crawford és un escèptic que es dedica a examinar críticament afirmacions i teories que considera alienes a la ciència convencional.

I és que el director Woody Allen és un escèptic com bé ens ho ha demostrat en multitud dels seus films. Entre ells jo destacaria una de les obres mestres, Match Point, de la qual ja en vaig parlar fa anys.

1200px-Coupole_Bischoffsheim

I per fer encara més creïble el discurs racional del protagonista, una de les escenes principals ocorre a dintre d’un observatori astronòmic on el mag i la mèdium  van a parar per aixoplugar-se de la pluja. Es tracta de l’espectacular Observatori de Niça, situat al Mont Gros, exactament a: 43° 43′ 33″ N, 7° 18′ 3″ E, per si el voleu buscar.

L’observatori va ser un projecte privat del banquer Raphaël Bischoffsheim, que encarregà en 1879 l’edifici a l’arquitecte Charles Garnier, que ja havia construit l’Òpera de Paris, mentre que l’enginyer Gustave Eiffel disenyà la cúpula. Aquest encara no havia fet l’obra que el féu mundialment famós, la Torre Eiffel, però si el Pont de Ferro de Girona.

El que destaca dins de la cúpula, i que es veu perfectament en el film Màgia a la llum de la Lluna, és el gran telescopi refractor de 77 cm (30) construït per l’empresa Gautier & Henry. El telescopi començà a funcionar el 1887 i, era en aquell moment el major telescopi refractor del món. Tenia una apertura major en un centímetre del gran telescopi refractor de l’Observatori de Pulkovo, situat prop de Sant Petersburg, a Rússia. Tanmateix dos anys després va ser desbancat pel telescopi de 91 cm. (36″) de l’Observatori Lick.

1200px-Grande_Lunette_Nice

Actualmente aquest telescopi ja no s’utilitza per a investigació. Està massa prop de la gran ciutat de Niça i, per tant, només es fan visites divulgatives. L’observatori de Niça ja no existeix com a institució científica independient, ja que l’any 1986 es va fusionar amb el CERGA, Centre de recherches en géodynamique et astrométrie (CERGA) per formar l’observatori dels Alps-Marítims, que el 1988 es convertí en l’observatoire de la Côte d’Azur.

I la imatge que dóna el títol al film ocorre quan, passada la pluja, el mag Stanley Crawford, al costat de Sophie, la mèdium, obre la cúpula i en el cel apareixen un creixent de Lluna i moltes estrelles. Un moment màgic que canviarà les seues vides per sempre. És a dir, definitivament l’astronomia té màgia.

Imatges:
1.- Cartell del film
2.- Imatge del film
3.- Edifici i cúpula d’Eiffel. Wikimedia Commons
4.- Cúpula d’Eiffel i gran refractor de l’observatori. Wikimedia Commons

El cel de novembre de 2016

0

20161021-ISS-RoqueJa en novembre, al bell mig de la tardor, les nits llargues i encara no massa fredes inviten a l’observació ja siga des del pobre cel nocturn de la ciutat o des del cel immaculat del Montsec o de la Serrania valenciana. Aprofiteu un cap de setmana sense lluna i busqueu el firmament recordant el cel dels vostres avis i amb el que els grans científics bastiren les teories de l’univers.

Novembre es troba a mitjan camí entre l’estiu i l’hivern i per això mateix gaudeix de les constel·lacions d’aquestes estacions. Si poc després de la posta de Sol encara és possible veure l’Escorpí, Sagitari i el Triangle d’Estiu amb la Via Làctia que la travessa (veieu imatge inicial de l’apunt), en avançar la nit ja pugen per l’est Taure, Orió i els estels dels Bessons.20161102-Venus-Saturn-Lluna

I si parlem de la visibilitat dels planetes, Saturn ens abandona aquest mes en endinsar-se en la brillantor solar de la posta. Tanmateix encara serà possible veure’l cap al sud-oest la primer quinzena del mes ben prop d’un horitzó lliure d’obstacles. El capvespre del 2 de novembre, el brillant Venus, el dèbil Saturn i la fina llesca de la Lluna es posaran en fila per facilitar-nos la feina de trobar-los al cel.

Mentrestant, al sud-oest, poc després de la posta del Sol, Venus continuarà ben brillant al cel i, de fet, encara ho serà més cada dia que passe. El planeta germà de la Terra es podrà veure durant més d’una hora i mitjà il·luminant el cel del capvespre fins que es faça ben fosc.

Mart continuarà la seua carrera desenfrenada fugint del Sol. Si a principis de mes es troba a l’extrem de Sagitari, al final de novembre ja es trobarà al centre de Capricorni. No es féu il·lusions. En aquest punt de l’òrbita, el planeta no presenta cap detall especial  en observar-lo amb un telescopi petit o mitjà. Caldrà esperar millors temps.

20161125-Lluna-JupiterJúpiter s’observa a la matinada, poc abans de l’eixida del Sol, mirant prop de l’horitzó est. El planeta, però, també fuig del Sol. Si a primeries del mes es veurà a partir de les 6, cap al final de mes ja el podrem veure al cel de matinada a partir de les 4:30. La matinada del 25 de novembre una Lluna fina minvant es situarà al costat del planeta gegant.

El cel de novembre de 2012El mes de novembre també és el mes d’una de les pluges d’estels més important de l’any, els Leònids. Provenen dels residus del cometa 55P/Tempel-Tuttle, i, com el seu nom indica el seu radiant es troba en la constel·lació de Leo. Els meteors es veuran durant la matinada de la nit del 17 al 18 de novembre encara que els que es puguen observar estaran deslluïts per una brillant lluna minvant, ja que la Lluna plena haurà sigut només tres dies abans. Res d’espectacular enguany, doncs.

Finalment avisar-vos que la nit del 13 al 14 de novembre, donat que la Lluna serà plena just unes poques hores després del pas més pròxim a la Terra (perigeu), serem testimonis del fenomen de la Superlluna, en que el nostre satèl·lit serà un 14% més gran al cel i un 30% més brillant que en una Lluna plena normal. Observeu-la i feu-li fotos en el moment de l’eixida de la Lluna per l’horitzó est. A gaudir-la!

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Fase Mes Dia Hora
Quart creixent Novembre 7 20 51
Lluna plena Novembre 14 14 52
Quart minvant Novembre 21 09 33
Lluna nova Novembre 29 13 18

Si voleu obtenir més informació podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure un senzill mapa del firmament del mes de novembre de 2016. I tot això gràcies al Planetari de Quebec.

Imatges:

1.- L‘Estació Espacial Internacional creua la Via Làctia sota l’Àguila i Lira (Triangle d’Estiu) en el cel de l’Observatorio del Roque de los Muchachos. La Palma. 21 d’octubre 2016. 20:17. Enric Marco.
2-3.- Simuacions Stellarium.
4.-  Radiant dels Leònids. Meteor Showers online.

Parlant d’astronomia a Alberic

0

Xarrada-Alberic02

Sempre és agradable tornar al poble que t’ha vist créixer. Per això quan des de la regidoria de Cultura de l’ajuntament d’Alberic (la Ribera Alta) em van proposar fer una activitat astronòmica, no m’ho vaig pensar dues vegades. Des de fa tres anys s’organitza un cicle de conferències amb científics amb orígens a Alberic i enguany han pensat en mi. Però com que d’astrofísics del poAmelia-Ortiz-Albericble en som dos, va caldre que ens repartirem la faena.

Amelia Ortiz, membre del Gabinet didàctic de l’Observatori Astronòmic de la Universitat de València, faria un viatge per l’Univers per explicar els darrers descobriments del Cosmos, mentre que jo em dedicaria a fer una observació astronòmica per veure en directe la Lluna, els planetes i sobretot, tractar d’encisar els més joves per les meravelles del cel.

I així va ser que divendres 7 d’octubre al vespre la regidora Sara Arnau ens presentà al Saló de Plens de l’ajuntament a tots dos. Seguidament Amelia va fer el seu viatge per l’Univers amb parades al Sol, els planetes, la Galàxia fins arribar a l’origen de l’Univers, el Big Bang.

En fer-se fosc el punt d’interés astronòmic canvià al sector R, a les afores de la ciutat. Malgrat els abundants núvols que a aquestes hores tapaven parcialment el cel, la Lluna, Saturn i Mart encara eren visibles i, per tant, va ser possible muntar el telescopi i, amb els llums del carrer apagats, esperar l’allau d’observadors novells d’Alberic.Observacio-Alberic3

I així vàrem estar fins ben passades les 12 de la nit amb un centenar de persones que observaren aquests objectes celestes, però també el nucli de la Galàxia d’Andròmeda, la nebulosa de l’anell de Lira o l’estel doble d’Albireo amb uns colors màgics.

Espere que els amants del cosmos del meu poble s’ho passaren bé malgrat els núvols.

IMG_8790-2

Fotos:
1.- Presentació de les activitats per Sonia Arnau amb Amelia Ortiz i Enric Marco.
2.- Xarrada d’Amelia Ortiz
3.- Cua per observar la Lluna.
4.- Quart creixent de la Lluna captada amb el mòbil.
Totes les fotos són d’Enric Marco, llevat de la primera.

El cel d’octubre de 2016

0

Rosetta-PhilaeOctubre comença deixant enrere la pluja que ha marcat l’entrada de la tardor. Calen, però, encara moltes pluges per compensar la sequera que patim que s’ha endut boscos i asseca marjals. I és que com diu Raimon: al meu País la pluja no sap ploure…

Les constel·lacions de l’hivern com l’Orió o els dos Cans  ja guaiten per la mar en les primeres hores de la matinada. Les Plèiades, filles d’Atlas i Plèione, regnen com a grup d’estels al damunt del Taure.

Aquest mes tornarem a gaudir de la presència del planeta Venus en l’horitzó oest poc després de la posta del Sol. Fixeu-vos-hi. Aquell astre blanc brillant prop de l’horitzó és el planeta germà de la Terra, el que la mitologia grega anomenava Afrodita i els romans Venus, la deessa de l’amor.

Però a més a més, si no se’n sortiu per trobar-lo al cel, la Lluna vindrà a ajudar-vos per assenyalar-vos la deessa. El 3 d’octubre, cap a les 20:00, una fina lluna creixent s’hi situarà ben aprop tal com es veu a la imatge que adjunte.

20161003-Venus-LlunaPerò no us fixeu només en el planeta. Mireu com la Lluna, allumenada lleugerament en el seu costat dret per la llum solar, no està completament fosca en el seu costat esquerra sinó que mostra la circumferència completa, amb una lleu lluïssor d’aspecte grisenc, com de cendra.

D’on prové la llum que il·lumina la part esquerra de la Lluna? Doncs, la llum només pot provindre de la Terra. Part de la llum solar que incideix sobre el nostre planeta es reflecteix en l’atmosfera i els mars i torna a l’espai. Així la llum terrestre arriba a la superfície lunar. És la que s’anomena llum cendrosa.

Mart continua la seua carrera desenfrenada fugint del Sol. A principis del mes es troba en la constel·lació de Sagitari, però no hi restarà durant molt de temps ja que en les primeres setmanes de novembre ja habitarà en la zona celeste de Capricorn.

Un bon dia per veure els planetes Mart i Saturn serà el vespre del 6 d’octubre quan la Lluna ens ajudarà a localitzar-los. Sobre l’estel gegant roig Antares de l’Escorpí podrem trobar Saturn, escortat per la Lluna mentre a l’esquerra, sobre Sagitari, Mart estarà situat just al costat de l’estel de 3ra magnitud Kaus Borealis.

20161006-Mart-Saturn-Lluna
Una altra conjunció planetària interessant d’observar tindrà lloc a final del mes. Aquesta vegada els planetes Venus i Saturn en seran els protagonistes. El vespre del 27 d’octubre Venus es situarà entre Antares (baix) i Saturn (dalt). Aquesta observació serà més difícil que les anteriors ja que l’altura del fenomen serà molt prop de l’horitzó.

20161027-Saturn-LlunaNo hem d’oblidar que els planetes també es poden veure a la matinada, abans de l’eixida del Sol. Mercuri, per exemple, serà visible durant les dues primeres setmanes del mes, a partir de les 7 del matí, uns 30 minuts abans de l’eixida del Sol.

L’11 d’octubre, cap a les 7:30 el planeta més menut i més pròxim al Sol es trobarà amb el més gros. Mercuri i Júpiter s’hi acostaran un a altre a 0,9º, menys de 2 diàmetres lunars.

Finalment recordeu que la nit del 29 al 30 d’octubre, el darrer dissabte de mes es canviarà a l’horari d’hivern. Haurem de retardar 1 hora els rellotges, passant de les 3 a les 2 de la matinada.

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Fase Mes Dia Hora
Lluna nova Octubre 1 02 12
Quart creixent Octubre 9 06 33
Lluna plena Octubre 16 06 23
Quart minvant Octubre 22 21 14
Lluna nova Octubre 30 19 38

Si voleu obtenir més informació podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure un senzill mapa del firmament del mes d’octubre de 2016. I tot això gràcies al Planetari de Quebec.

Imatges:

1.-Final per a la missió Rosetta. 30 setembre 2016. Rosetta descansa prop de la seua amiga Philae. De la sèrie d’animació d’ESA.
2.- Stellarium.

El cel de juny de 2016

0
Publicat el 1 de juny de 2016

hs-2016-15-a-full_tifComença el sisé mes de l’any i l’estiu truca a la porta. Cada vegada hi ha més hores diürnes i les observacions nocturnes han de començar ben tard. Les constel·lacions estiuenques com l’Escorpi, aquests dies escortat pels planetes Mart i Saturn, ja guaiten en el cel en fer-se fosc.

I és que els planetes són els protagonistes del cel de juny. Júpiter continua ben brillant en la constel·lació del Lleó mentre l’Escorpí allotja Mart i Saturn. Tots aquest planetes es poden veure fàcilment a partir de la posta de Sol com llumeneres brillants al cel.

I si Mart es va situar en oposició al Sol el mes passat i, per tant, es troba ara ben pròxim al punt de màxima aproximació a la Terra, el dia 3 de juny serà Saturn qui estarà alineat amb el Sol i la Terra. És per això que aquests dos planetes són tan visibles al cel aquests dies. Un telescopi mitjà descobrirà marques en la superfície marciana i seran visibles amb molt de detall els anells saturnians.20160614

El dia de l’espectacle celeste serà la nit del 14 de juny quan podrem veure a banda i banda de la Lluna creixent, Júpiter a la dreta i Mart i Saturn a l’esquerra. Bon moment per identificar-los. La nit del 18 al 19 de juny una Lluna ja més avançada se situarà al costat mateix de Saturn.

Però si ens aixequem ben d’hora podrem admirar l’esquiu Mercuri que aquest dies aconsegueix la seua màxima separació del Sol. La matinada del 5 de juny el  podreu veure separat del Sol uns 24º. Això si, només si mireu cap a l’est en un lloc ben lliure d’obstacles com ara la platja i una hora i mitja abans de l’eixida del Sol.

Recordeu que aquest mes és el darrer de la primavera.  I, és que finalment el solstici d’estiu arribarà puntualment el dia 21 de juny de 2016 a les 00:34.

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Fase Mes Dia Hora
Lluna nova Juny 5 04 59
Quart creixent Juny 12 10 10
Lluna plena Juny 20 13 02
Quart minvant Juny 27 20 19

Si voleu obtenir més informació podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure un senzill un mapa del firmament del mes de juny de 2016. I tot això gràcies al Planetari de Quebec.

Imatges:

1.- Mart fotografiat pel telescopi espacial Hubble quan el planeta estava a 80 milions de quilòmetres el 12 de maig passat. NASA, ESA, the Hubble Heritage Team (STScI/AURA), J. Bell (ASU), i M. Wolff (Space Science Institute).
2.- Els planetes el 14 de juny a l’Stellarium.

La cara fosca de la Lluna

1
Publicat el 8 d'abril de 2016

globe_epc_2015198-720x720

Una imatge impactant de la cara no visible de la Lluna des de la Terra ha estat la guanyadora del concurs anual de la NASA Earth Observatory’s 2016 Tournament Earth.

La imatge Dark Side and the Bright Side mostra la cara fosca de la Lluna, la cara que no veiem, superposada a la superfície diürna de la Terra. La fase lunar seria exactament Lluna Nova.

Com que el període de rotació del nostre satèl·lit natural és exactament igual al període de translació de la Lluna al voltant de la Terra, els humans sempre veiem la mateixa cara, la que conté els mars de la Tranquil·litat, on aterrà l’Apollo 11, o el de les Crisis, per exemple o els grans cràters d’impacte com Tycho.

La cara fosca de la Lluna no presenta grans planes basàltiques (mars) com la cara visible   i el nombre de cràters és més gran com va comprovar per primera vegada l’any 1959 la sonda soviètica Luna 3. Els trets superficials més importants són el Moscoviense Mare (Mar de Moscòvia) en la part superior esquerra i el cràter Tsiolkovskiy a la part inferior esquerra.

Les imatges que mostre en aquest apunt va ser realitzades per la  Earth Polychromatic Imaging Camera (EPIC) a bord del satèl·lit DSCOVR, que orbita la Terra ben lluny, a uns 1.6 milions de quilòmetres. La càmera EPIC capta imatges de manera constant de la cara il·luminada de la Terra mentre gira sobre el seu eix. Normalment la Lluna es troba per damunt o per baix de la Terra però dues vegades a l’any la càmera captura la imatge del duet Terra – Lluna quan el satèl·lit DSCOVR creua el pla orbital de la Lluna.

Les imatges i el vídeo que us deixe es prengueren durant cinc hores el 16 de juliol de 2015. El pol Nord de la Terra es troba en la part superior esquerra, amb el que es constata que l’òrbita del satèl·lit es troba ben inclinada respecte al pla equatorial del nostre planeta.

moon_epc_2014198

Al vídeo es veu el gir de la Terra durant les cinc hores d’observació mentre que la Lluna no presenta cap rotació. Aquest efecte és causat per la diferencia de temps de rotació dels dos cossos i per la sincronització del període de rotació i translació de la Lluna.

I com diuen a la web de la NASA. Encara que ho semble, No, aquesta no és una foto de l’estel de la Mort que orbita la Terra.

Imatges: Cortesia de l’equip de DSCOVR EPIC NASA. Rob Gutro amb Mike Carlowicz.  DSCOVR és una col·laboració entre la NASA, la NOAA i la Força Aèria dels EUA , amb l’objectiu primer de mantenir la capacitat de monitorització del vent solar en temps real.

Publicat dins de La Terra i etiquetada amb , , | Deixa un comentari

Comença una primavera ben primerenca

0

Equinocci-20160320-CaSenyoretes

Acaben les Falles i en huit dies serà diumenge de Pasqua. Dues festes tan volgudes i arrelades entre els valencians i que són festes de benvinguda a la primavera, a l’allargament del dia, a l’oratge més suau i al reviscolament de la vida.

La raó, però, de l’embolic de l’acumulació de dates festives caldria buscar-lo en el concili de Nicea, l’any 325.

Falla-LaDula2016I és que el començament oficial de la primavera serà enguany tot just quan acaben les Falles. Avui, 20 de març a les 5:30 h (hora local) el Sol, en el seu camí anual sobre el cel, ha passat de l’hemisferi sud celeste a l’hemisferi nord celeste i ha creuat, per tant, l’equador celeste. Ha estat el moment de l’equinocci de primavera. Una primavera que durarà 92 dies i 18 hores, fins el 21 de juny.

I com que el Sol romandrà aproximadament durant tot el dia sobre el cercle de l’equador celeste que passa exactament per l’est i l’oest, el dia i la nit duraran exactament 12 hores en tots els indrets de la Terra.

Esfera celeste
Esfera celeste

Normalment el dia de l’equinocci de primavera cau al voltant del 21 de març. Enguany però, ho ha fet molt més prompte. De fet aquesta serà la primavera més primerenca des del 1896!

La causa d’aquest avançament és que 2016 és un any de traspàs i les efemèrides astronòmiques s’avancen però l’efecte principal cal buscar-lo en que l’any 2000 va ser un any de traspàs, d’acord amb el calendari gregorià que fem servir, cosa que ha fet que l’equinocci de març arribe aproximadament tres quartes parts d’un dia abans en cada any durant el segle 21 (2001-2100) que durant els anys de la centúria passada.

Finalment recordar que el canvi de l’horari d’hivern a l’horari d’estiu serà durant la nit del 26 al 27 de març. Serà el moment d’afegir una hora més als nostres rellotges.

Que gaudiu de la primavera…

Imatges:
1.- El calendari solar de Ca les Senyoretes marca l’equinocci de primavera Fotografia: Joan Olivares
2. Falla La Dula. Tavernes de la Valldigna, 2016. Enric Marco
3.- Esfera celeste amb el camí del Sol els dies dels solsticis i equinoccis.

El cel de febrer de 2016

0

5planetes201602

Dies de neteja del cel i també de la terra. Sembla que la corrupció del cel i del nostre país s’esclareix una mica. Els núvols permanents sembla que fugiran aquests dies i podrem gaudir de la bellesa de la natura celeste. Bon moment per observar, abans de l’alba, l’alineació dels cinc planetes.

La gran constel·lació d’Orió llueix esplendorosa cap al sud durant la primera part de la nit per recordar-nos que l’hivern encara dura, malgrat que no hem passat, de moment, cap gran fredorada. Orió és representat com el gegant caçador, amb els sueus gossos de caça, Ca Major, on s’hi troba l’estel més brillant del cel, Sírius, i Ca Menor, on podem trobar la solitària Proció. Orió és una de les constel·lacions més facil de reconeixer per les tres estrelles alineades del seu Cinturó. Perpendicular a ells es troba el seu Punyal, on destaca la famosa Nebulosa d’Orió, bressol de molts nous estels i els seus planetes. A la seua dreta i més alta, les banyes del deu Zeus en forma de Taure.

Orió a l'esquerra i Taure a la dreta.
Orió a l’esquerra amb les tres estrelles alineades i Taure a la dreta en forma de V.

El fenomen destacat del mes és l’alineació de cinc planetes al cel. Això si, haureu aixecar-vos abans de la sortida del Sol. Si a les 7 del matí d’aquests primers dies de febrer mireu en direcció cap al sud-est i el sud, i si teniu la sort de no trobar-vos brumes matinals, podreu admirar cinc lluminàries al cel. Des de més avall, prop de l’horitzó sud-est, veureu el sempre fugisser Mercuri, prop d’ell la brillant llum de Venus. Més a la dreta i amunt, prop de l’ull rogenc d’Antares de la constel·lació de l’Escorpí, trobareu Saturn, mentre que Mart, a més altura, estarà situat en direcció sud, en Balança. Finalment, ja cap a l’oest, al sud de Leo, veureu Júpiter, ben brillant al cel. La figura fa referència a un dia en concret, però el fenomen es podrà veure durant tot el mes, encara que de manera cada vegada més difícil.

El dia 6 de febrer, a la matinada, podrem admirar la conjunció de Mercuri, Venus i una petita tallada de meló d’una Lluna decreixent.

5planetes201606Júpiter és l’únic planeta que podeu veure a ull nu durant la primera part de la nit. Es farà present a partir de les 21:30 per l’horitzó est sota la constel·lació de Leo els primers dies del mes mentre que a finals de mes el podrem veure ja des de les 20:00 h. Per si no aconseguiu trobar-lo al cel, us deixe una ajuda. La nit del 23 al 24 de febrer una Lluna pràcticament plena es posarà al seu costat.

Aquesta alineació dels planetes no té res d’especial. És un esdeveniment casual que es produeix de tant en tant a causa del moviment dels diversos planetes del Sistema Solar. És només una qüestió de perspectiva que podem comprovar en aquesta imatge que he construït a partir d’una imatge del Jet Propulsion Laboratory.

wspace-201602-arrows

De la figura es veu clarament que d’alineació de planetes no té res de res. Més bé es tracta d’un efecte de perspectiva. A més a més s’observa que tots els planetes es troben a la dreta del Sol, mirant des de la Terra, i per tant, només es podran veure quan el Sol encara no haja eixit per l’horitzó est. És a dir, aquesta alineació només es podrà veure de matinada.

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Fase Mes Dia Hora
Quart minvant Febrer 1 03 28
Lluna nova Febrer 8 14 39
Quart creixent Febrer 15 07 46
Lluna plena Febrer 22 18 20

Si voleu obtenir més informació i un senzill mapa del cel observable del mes de febrer de 2016, podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure un mapa del firmament. I tot això gràcies al Planetari de Quebec.

Imatges:

1.- Alineació de planetes 4 de febrer 2016. Stellarium.
2.- Constel·lacions d’Orió i Taure sobre el cel d’Arches NP, Utah, Estats Units. Daniel Schwen, Wikimedia Commons.
3.- Alineació de planetes 6 de febrer 2016 amb la Lluna. Stellarium.
4.- Vista de la posició dels planetes el 4 de febrer 2016. Space JPL i treball propi.

Ni la Lluna pot amb la contaminació lumínica

0

luna-contaminacion1

Fa uns dies m’entrevistaren per demanar-me l’opinió sobre el nou pla d’enllumenament de València. Encara que el pla és molt millor que el que s’ha fet fins ara a València, l’article no ha inclòs la meua proposta de fer-ho encara millor amb la instal·lació de leds de color ambre sense el nociu pic blau en el seu espectre.

—————————

Ni la Luna puede con la contaminación lumínica. Levante EMV, 6 de desembre 2015.

L’observatori astronòmic de València aplaudeix el pla per a renovar l’enllumenat després d’anys d’una «política nefasta».

Josep Bartual Roig | València

«Tenim detectors d’intensitat lumínica repartits per la ciutat i aquests ens indiquen que l’enllumenat de València és tan potent i contaminant, que ni tan sols quan hi ha lluna plena la intensitat es veu afectada. És a dir, ni la lluna pot amb la il·luminació d’aquesta ciutat». El revelador diagnòstic és d’un dels grans especialistes en la matèria, Enric Marco, astrònom del departament d’Astronomia i Astrofísica de la Universitat de València i membre del grup de treball de Contaminació Lumínica de la UV.

Marco, que desenvolupa la seua labor científica en l’Observatori Astronòmic, situat en el campus de Burjassot, valora positivament el pla anunciat per l’Ajuntament de València per a substituir tot l’enllumenat de la ciutat per llums menys contaminants i de major eficiència energètica. «Almenys aquest equip de govern es preocupa per la contaminació lumínica», es felicita aquest tècnic superior d’astronomia, que considera que la política de l’anterior govern va ser «nefasta». «Fins ara la consigna era quanta més llum millor i s’han fet autèntiques barbaritats en aquest sentit. València brilla el doble que Madrid o Barcelona amb la quarta part de la població que tenen aquestes ciutats. Altres capitals com Berlín brillen menys que la nostra ciutat, fins i tot París no està tan il·luminada com València», assegura l’investigador.

luna-contaminacion2Marco desmitifica la falsa creença que una ciutat menys il·luminada és més insegura. «No és cert, hi ha investigacions a Gran Bretanya i Estats Units, fins i tot alguna duta a terme pel FBI, que demostra que no hi ha correlació entre el nombre de delictes i la baixada de la intensitat de la llum. Quasi que diria que succeeix tot el contrari, ja que els delinqüents amb menys llum també tenen més dificultats. El que de debò influeix és que una zona estiga més o menys transitada, no la quantitat de llum en els carrers», sosté l’astrònom.

En opinió d’aquest especialista, una il·luminació correcta per a un carrer és aquella que permet «reconèixer les cares de la gent», però denúncia que a València «en moltes vies es pot llegir fins i tot a la nit el periòdic». Una altra de les qüestions importants unida a la sobreil·luminació de la ciutat és el dret de les persones a la intimitat. «Hi ha sentències que ja han condemnat als ajuntaments a baixar intensitats de llum o apagar-les perquè aquesta es colava en les seues cases, violant la seua intimitat. És alguna cosa que no podem obviar», afig.

També, Enric Marco és partidari que es regule l’ús de rètols lluminosos a la nit. «És increïble que encara moltes companyies mantenen tota la nit engegats els seus lluminosos, amb la contaminació que comporta. Ací a Burjassot, on està l’observatori, notarem moltíssim el gran lluminós que va posar una empresa fallida ja en Fira València», recorda.

Marco recomana per a la ciutat l’ús d’enllumenat càlid, i si s’opta per leds, que no superen els 3.000 kelvin de temperatura de color perquè com més gran és aquesta, la llum es projecta més blanca, la seua dispersió augmenta i, per tant, contamina més.

Publicat al diari Ni la Luna puede con la contaminación lumínica. Levante EMV, 6 de desembre 2015.

http://www.levante-emv.com/valencia/2015/12/06/luna-contaminacion-luminica/1351082.html

Ni la luna puede con la contaminación lumínica -Valencia Levante, 6 de desembre 2015.

El cel de novembre de 2015

0

asteroid-2015-tb145

El mes de novembre comença amb pluges abundants, cosa que no ens deixarà veure de moment el canvi gradual de les constel·lacions merament d’estiu com Lira o l’Escorpí que ja s’amaguen per l’oest en fer-se fosc, mentre que, en aquest mateix moment per l’est, comencen a aparéixer les constel·lacions d’hivern més conegudes, Taure, amb el seu ull vermellós, Aldebaran, Orió, el gegant caçador i Ca menor, amb Sírius, l’estel més brillant del cel.

Durant aquest mes poc podem veure a la posta de Sol. Només el dèbil planeta Saturn, que encara resta enganxat a les urpes de l’Escorpí, es deixarà veure uns pocs minuts cap a l’oest després de la posta de Sol.

20151107És en les últimes hores de la matinada, una hora abans de l’eixida del Sol, on si mirem cap a l’est continuarem veient el ball del planetes Júpiter, Mart i Venus, a la que s’afegirà també una Lluna minvant.

La matinada del 6 de novembre, la Lluna es trobarà ben aprop del planeta Júpiter, mentre que el dia següent 7 de novembre, la Lluna es reunirà amb Venus i Mart per formar un bonic triangle celeste. El ball continuarà el dia 8 en situar-se la Lluna prop de l’horitzó i formar amb els planetes una interessant alineació celeste. Tracteu d’observar els fenòmens d’aquests dies per veure de primera mà com es mouen de ràpid els objectes en el cel.

Com a efemèride important d’aquest mes cal destacar la pluja d’estels de les Leònides durant la nit del 17 al 18 de novembre.

Aquesta pluja està associada al cometa Tempel-Tuttle. Com el seu nom indica, el radiant de la pluja, el lloc del cel d’on semblen provindre els meteors, estarà en la zona del cap de la constel·lació de Leo. Per tant la pluja tindrà el seu màxim a partir de l’eixida d’aquesta constel·lació per l’horitzó est cap a les 1:30 i durarà fins a l’eixida del Sol. La previsió és de caiguda d’uns 15 meteors per hora en llocs foscos. En aquest any tindrem la sort que la Lluna estarà en fase de quart creixent i a aquestes hores ja farà molt de temps que s’haurà post.  Les Leònides tenen el màxim aquesta nit però també se’n podran veure les nits anteriors i posteriors.

I finalment a aquestes hores estarà passant prop de la Terra l’asteroide 2015 TB145.  Aquest fou descobert fa ben pocs dies amb el telescopi Pan-STARRS I de Hawaii, i es calcula que mesura uns 450 metres, que és irregular i gira en unes tres hores. I ahir  mateix, 31 d’octubre, aquest objecte fins fa poc desconegut passà a tan sols 480.000 km de la Terra, 1,3 vegades la distància a la Lluna. Però no entenc l’excitació per l’anomenat asteroide de Halloween. No és la primera volta que passa un objecte tan prop de la Terra. Ja n’he parlat d’altres semblants mesos enrere. El 2004 BL 86, per exemple o el 2012 DA14, que passà a només 30.000 km de la superfície de la Terra en febrer de 2012.

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Fase Mes Dia Hora
Quart minvant Novembre 3 13 24
Lluna nova Novembre 11 18 47
Quart creixent Novembre 19 07 27
Lluna plena Novembre 25 23 44

Si voleu obtenir més informació i un senzill mapa del cel observable del mes de novembre de 2015, podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure un mapa del firmament. I tot això gràcies al Planetari de Quebec.

Imatges:

1.- Asteroide 2015 TB145 (punt negre al centre) vist des de la Optical Ground Station de l’Agència Espacial Europea (ESA) en el Observatorio del Teide en Tenerife, Canàries. European Space Observatory, ESO.
2.- Mapa de cel de la matinada del 7 de novembre. Stellarium
3.- Radiant de les Leònides.

Milers d’imatges de les missions Apollo a un clic

0

21039130393_e6c11503bf_z

Ara que les missions tripulades a l’espai semblen rutinàries, caldria recordar aquells anys de l’aventura espacial en que un parell d’astronautes aterraven a la superfície de la Lluna dins d’un artefacte d’alta tecnologia. Aquells si que eren herois. Per preservar aquest llegat i posar-lo a l’abast de tothom, l’activista Kipp Teague, amb la col·laboració de la NASA, ha posat en línia més de 10.000 fotografies en alta resolució de totes les missions Apollo.

Durant els anys 60 i primers 70 del segle passat, les missions Apollo de la NASA permeteren deixar l’entorn del nostre planeta i arribar a un altre cos celeste.  Només sis naus Apollo arribaren a la Lluna i hi dipositaren 12 persones sanes i estalvies que no només es passejaren per la superfície sinó que situaren diversos instruments científics que han permés des d’aleshores conéixer millor la Lluna i les interaccions del nostre planeta amb el seu satèl·lit.

En l’extens arxiu que Kipp Teague ha penjat en Flick, Project Apollo Archive, s’hi poden trobar les imatges en alta resolució de totes les missions tripulades Apollo des de l’any 1961 fins a l’any 1972. La majoria d’aquestes fotografies van ser fetes amb una càmera de fotografies mítica, evidentment analògica, amb un carret de gran format, una Hasselblad 500 EL, modificada per a sobreviure en el dur ambient del buit i de l’abrasiu i electritzat regòlit lunar.

Sembla que la falta de fons de l’agència espacial nord-americana havia impedit la digitalització de l’immens arxiu dels viatges de la preparació i de l’arribada a la Lluna. Així que va recórrer a l’activista Kipp Teague. Aquest manté activa des del 1999 una interessant i exhaustiva pàgina sobre l’arribada dels humans al nostre satèl·lit, The Project Apollo Archive, que serveix com a repositori en línia de les imatges del programa d’aterratge tripulat a la Lluna.

Ací vos deixe algunes de les que més m’han impactat entre les poques centenars que he explorat aquest dies.

21472308758_2c57aa7885_zCom va dir Neil Armstrong en deixar la seua empremta a la Lluna: Un petit pas per a l’home, però un gran pas per a la humanitat.

La imatge és ben coneguda però deixa també clar el tipus de material que hi ha a la superfície de la Lluna. Amb només la sisena part del pes que es té a la Terra, es veu perfectament com el peu s’enfonsa en una mena de talc lunar. El regòlit, la pols meteoritica que cobreix la Lluna, va ser un gran problema en les missions Apollo. Aquest material polsegós arriba a fondàries de 4 a 5 km en les àrees dels mars lunars mentre que en les terres altes lunars pot arribar fins a 15 km de profunditat.

21472291008_2dbe44fb39_z

La imatge anterior mostra l’espill lunar dipositat pels astronautes de l’Apollo 11 amb el qual durant molt anys va ser possible reflectir la llum d’un laser terrestre usat per calcular la distància de la Terra a la Lluna. Aquest mirall ha permés determinar que el nostre satèl·lit s’allunya de nosaltres 3,8 cm/any.

22044739481_b7c665a547_z

La Terra vista pels astronautes de l’accidentada missió Apollo 13 que no pogué aterrar a la Lluna.

21787592430_d1dcb8c838_z

En l’Apollo 13, la famosa “bústia” improvisada per a l’hidròxid de liti (LiOH) que servia per eliminar el diòxid de carboni. El mòdul de comandament tenia una quantitat adequada de contenidors de LiOH, però aquests eren incompatibles amb el mòdul lunar. Els enginyers en terra van improvisar una forma d’unir els contenidors en forma de galleda del mòdul de comandament a les entrades cilíndriques del mòdul lunar amb els elements disponibles en la nau, portant aire per mitjà d’una mànega. Els astronautes van cridar a aquest dispositiu “la bústia”.

21496829299_06530bc46c_z

L’Apollo 15 va ser la primera d’una sèrie d’estades llargues a la Lluna en que la part científica va ser la més important. Per poder explorar àrees més allunyades del mòdul lunar la missió disposava d’un vehicle tot terreny especial, el Lunar Roving Vehicle. Amb ell es pogueren fer prospeccions geològiques i recolliren 77 kg de roques lunars.

No deixeu d’explorar el ric i interessant arxiu. Hi trobareu segur vistes de la Lluna i dels exploradors lunars mai no vistes.

Actualització: Segons conta Vilaweb, aprofitant tot aquest volum d’imatges, el director de fotografia nord-americà Tom Kucy ha pensat de convertir-les en un vídeo introduint-hi alguns retocs i efectes gràfics i visuals perquè la successió de fotos semble realment una filmació. Us deixe el vídeo.

Imatges
1.- L’astronauta Neil Armstrong amb la càmera Hasselblad fixada al seu pit fotografia al seu company Buzz Aldrin. Armstrong es veu reflectit al casc d’Aldrin. Apollo 11. Foto original.
2.- Com va dir Neil Armstrong en deixar la seua empremta a la Lluna: Un petit pas per a l’home, però un gran pas per a la humanitat. Foto original.
3.- Espill lunar dipositat pels astronautes de l’Apollo 11. Foto original.
4.- Imatge de la Terra vista per l’accidentada missió Apollo XIII. Foto original.
5.- La famosa “bústia” per passar l’hidròxid de liti (LiOH) que servia per eliminar el diòxid de carboni de la nau Apollo 13. Foto original.

Publicat dins de Exploració de l'espai i etiquetada amb , , | Deixa un comentari