Pols d'estels

El bloc d'Enric Marco

Arxiu de la categoria: Lluna

El cel de juliol de 2019

0

Amb l’estiu ja començat i una ona de calor que ens ha recordat que amb el canvi climàtic ja convivim, amb un gran incendi a la Ribera d’Ebre encara fumejant, malgrat totes aquestes desgràcies, el cel nocturn, impassible, continua mostrant-nos  tot el seu esplendor. Això sí, serà possible si ens allunyem de les ciutats lluny de la contaminació lumínica. Aleshores l’observador atent podrà descobrir aquest mes la dansa dels planetes que juguen amb la Via Làctia, la Lluna contenta per un aniversari pròxim i dos eclipsis en que la Terra, la Lluna i Sol juguen a conillets a amagar.

Perduts els planetes Mercuri i Mart pràcticament en la lluïssor solar, només els planetes gegants Júpiter i Saturn seran aquest mes els reis de la nit.

Júpiter serà ben visible en direcció sud-est ja a la posta del Sol. De fet, actualment és l’objecte més brillant del cel en la primera part de la nit. Amb una magnitud de -2,5 i situat en la constel·lació d’Ofiuc és impossible no adonar-se de la seua presència, tan brillant que sembla un llum d’avió en aproximació. La constel·lació de l’Escorpí, situada a la seua dreta, reforça la majestuositat de l’espectacle celeste. L’ull del monstre, Antares, un gegant roig, s’hi troba ben prop. La nit del 13 de juliol, el planeta rebrà la visita de la Lluna, amb un quart creixent avançat. Podrem trobar Júpiter a 1,6º (unes 3 llunes plenes) al sud del nostre satèl·lit. No us perdeu l’encontre.

Amb un telescopi menut o amb uns prismàtics podrem descobrir les bandes de núvols, potser la Gran Taca Roja (o intuir-la) i, sobretot, el ball de les seues llunes descobertes per Galileo Galilei ara fa 410 anys.

Per altra banda, l’altre planeta gegant, Saturn, tampoc decep en observar-lo amb algun instrument òptic. També serà visible aquest mes ben prop i a l’esquerra de Júpiter en Sagitari durant tota la nit. Entre ells, si s’hi fixeu, veureu la banda blanquinosa de la Via Làctia que surt de l’horitzó i es projecta per tot el cel buscant la constel·lació del Cigne.

El 9 de juliol el planeta estarà en oposició al Sol, és a dir que el Sol, la Terra i el planeta se situaran, en aquest ordre, en línia recta, i, per tant, el planeta estarà prop del punt més pròxim a la Terra (1351 milions de km) i en les millors condicions d’observació. Cal aprofitar per veure’l amb el telescopi si el tens o arrimar-se a les nombroses sessions d’astronomia popular que s’organitzaran aquest estiu arreu del país. A banda dels anells caldrà fixar-se en el punt brillant de la lluna Tità que serà explorada per un dron de la NASA allà pel 2034. Les nits del 15 i 16 de juliol, amb la lluna fent el ple, podrem trobar el planeta fàcilment, com un objecte brillant a la seua vora amb una magnitud de 0,1.

Per la seua banda, Venus continua relegada a la matinada des de fa mesos. Podrem trobar el planeta, ben brillant amb una magnitud de -3.9 prop de l’horitzó est-nord-est en la constel·lació de Taure una hora abans de l’eixida del Sol. La seua presència, però no durarà gaire ja que la segona quinzena del mes s’acabarà enfonsant en la lluïssor del sol naixent i serà ja invisible.

A més a més, en juliol d’enguany podrem gaudir de dos eclipsis, un de Sol i un altre de Lluna. Però abans que ens entusiasmem, malauradament l’eclipsi de Sol de demà dia 2 només serà visible com a total en una estreta franja que creurà, el Pacífic Sud, el nord de Xile i Argentina, fregant la ciutat de Buenos Aires. La resta del continent sud-americà el veurà com a parcial. Encara teniu temps d’arribar-hi si voleu. Uns amics són allà i m’han promés enviar-me fotos de la meravella celeste.

Més informació de l’eclipsi a: Total Solar Eclipse – July 2, 2019

La mecànica celeste és precisa i, com sempre passa, després d’un eclipsi de Sol en ve un de Lluna (o al revés). L’eclipsi de Lluna si que el podrem gaudir a casa nostra el dimarts 16 de juliol. En aquest cas, però, serà un eclipsi parcial ja que la Lluna no entrarà completament dins de l’ombra terrestre. Tampoc tindrem sort en l’hora de l’espectacle. Començarà molt baix a l’horitzó est només fer-se de nit i el màxim de foscor serà a les 23:38. Però de tot això ja en parlarem més endavant.

Només cal recordar la pluja d’estels dels S.Delta Aquàrids de juliol, el màxim de la qual ocorrerà al voltant del 30 de juliol. S’esperen un 16 meteors per hora.

Que passeu un bon mes de contemplació del cel nocturn.

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Fase Mes Dia Hora
Lluna nova Juliol 2 21 16 (eclipsi de Sol)
Quart creixent Juliol 9 12 55
Lluna plena Juliol 16 23 38 (eclipsi de Lluna)
Quart minvant Juliol 25 03 18

Si voleu obtenir més informació podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure un senzill mapa del firmament del mes de juliol de 2019. I tot això gràcies al Planetari de Quebec.

Imatges:

1.- Moment de l’eclipsi total a l’arxipèlag de Svalbard. S’observa la corona solar al voltant del disc solar tapat per la Lluna. 20 març 2015.
2.-8. Diverses vistes dels planetes al llarg del mes. Stellarium.

Publicat dins de El cel del mes i etiquetada amb , , , , | Deixa un comentari

El cel d’abril de 2019

1
Publicat el 1 d'abril de 2019

Finalment les pluges han tornat al nostre país encara que serà per poc temps. Els registres ens indiquen que el primer trimestre ha estat el més sec des de fa 155 anys a la ciutat de València. Però aquests dies, després de mesos d’estabilitat l’anticicló es retira d’Europa Occidental i la inestabilitat, finalment, arriba. El canvi climàtic és real i avança a marxes forçades. Global warning is real!, com exclamava l’escriptora i divulgadora científica Dava Sobel, al final de la seua magnífica conferència el mes passat.

Potser ploga aquest dies i, per tant, les condicions d’observació no siguen òptimes, però segur que tindrem algun moment de cel ras per admirar el cel nocturn.

Els planetes continuen sent esquius als observadors vespertins. La majoria dels planetes romanen visibles en la matinada, hores abans de l’eixida del Sol. Júpiter, Saturn, Venus i Mercuri van jugant en un ball còsmic però caldrà matinar per admirar-ho.

Al vespre només Mart és visible. Prop de l’horitzó oest a la posta del Sol i situat en la part més allunyada de la seua òrbita a més de 300 milions de quilòmetres, el planeta roig no és actualment un gran objectiu dels astrònoms.

El que sí que serà interessant serà admirar per darrera vegada fins al final de la tardor les constel·lacions més interessants del cel nocturn, Orió, Taure i els dos Cans. Ja ben a l’oest aquest mes, aquestes s’enfonsaran en la lluïssor solar en les pròximes setmanes.

És a la matinada on s’observarà el ball còsmic dels planetes i la Lluna. Ja des de la 1 de la matinada se’ns presentarà majestuós el planeta Júpiter, al final del Serpentari, mentre que Saturn, en Sagitari, enmig de la Via Làctia, ho farà més tard, després de les 2 del mati.

Venus i Mercuri, molt més pròxims a la direcció on es troba el Sol, eixiran per l’horitzó est poc abans de l’alba.

Així que, a la matinada tindrem una autèntica exposició planetària. Tots els planetes matiners s’escamparan per tot el cel, des de l’est fins al sud poc abans de l’eixida del Sol.

La Lluna, juganera com és, no perdrà l’ocasió de desfilar per davant dels planetes. Els dies 24 i 25 d’abril, se situarà entremig de Júpiter i Saturn, permetent identificar clarament els planetes als poc entrenats en l’observació del cel.

No només podem gaudir de l’observació dels planetes sinó que també podrem veure al final del mes, la pluja d’estels dels Lírids.

Els Lírids són una pluja de meteors d’activitat moderada. El seu període d’activitat s’estén entre el 16 i el 25 d’abril. El seu màxim és el 22 d’aquest mes amb 18 meteors per hora.

Són meteors de velocitat alta que radien de la Lira, constel·lació de la qual prenen el nom.

El cos progenitor dels Lírids és el cometa Thatcher (C/1861 G1) de llarg període. Si bé és una pluja anual, mostra augments d’activitat amb periodicitat desconeguda. Els últims, el 1945, 1946 i 1982, amb màxim d’activitats <200.

Aquest mes finalment es faran publiques les primeres imatges del forat negre central de la nostra galàxia,  Sagittarius A*. L’abril de 2017 una xarxa de 8 radiotelescopis d’arreu del món van fer observacions conjuntes per formar la primera imatge real de l’objecte supermassiu del centre de la Via Làctia. Després de dos anys de dura feina analitzant les dades sembla que disposarem d’aquesta imatge, la fita astronòmica més important de l’any.

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Fase Mes Dia Hora
Lluna nova Abril 5 10 50
Quart creixent Abril 12 21 06
Lluna plena Abril 19 13 12
Quart minvant Abril 27 00 18

Si voleu obtenir més informació podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure un senzill mapa del firmament del mes d’abril de 2019. I tot això gràcies al Planetari de Quebec.

Imatges:

1.- Març. Relleu de l’església de Voer, Jutlàndia, segle XVI. Museu Nacional de Dinamarca. Enric Marco.
2-4. Diversos moments del cel d’abril 2019. Stellarium.
5.- Dibuix artístic d’un forat negre supermassiu de milions de masses solars. Crèdits: JPL

El cel de març de 2019

2
Publicat el 1 de març de 2019

El mes de març comença amb temperatures altes i un potent anticicló que dura des de principis d’any. Els efectes de l’escalfament global ja afecten les nostres vides quotidianes: més pols en suspensió, més contaminació atmosfèrica.

.En principi, amb aquest anticicló i sense núvols des de fa setmanes, les observacions astronòmiques serien ben profitoses. Tanmateix  la darrera setmana la transparència atmosfèrica no ha estat òptima per fer grans observacions.

Els grans planetes continuen sent esquius per als visitants del cel vespertins i romanen, des de fa mesos, en el cel oriental visible a la matinada. Al capvespre, però, dos planetes dèbils es mostren als observadors: Mercuri, visible durant uns 45 minuts després de la posta de Sol i Mart, ben alt i movent-se ràpidament de dia en dia entre les constel·lacions.

Mercuri, que al telescopi mostra un perfil com de lluna creixent, es mou ràpidament en la seua òrbita al voltant del Sol. Així que cap al 4 o 5 de març tornarà a aproximar-se al foc central  i es tornarà tan dèbil en la lluïssor crepuscular que serà indetectable.

Mart, que l’estiu passat estava en oposició i per tant en el seu punt més pròxim a la Terra, està ara quatre vegades i mitja més lluny que llavors. Per això mateix, la seua brillantor rogenca és molt feble encara que al telescopi deixa veure algun detall superficial. El planeta es mourà aquest mes cap als cúmuls de les Híades i les  Plèiades, en la constel·lació de Taure, on hi arribarà els últims dies del mes. La Lluna creixent de l’11 de març se situarà al seu costat per ajudar a trobar-lo.

Cal esperar a la matinada per veure la resta de planetes. El primer a eixir per l’horitzó sud-est és Júpiter. Cap a les 3 de la matinada el planeta gegant farà la seua aparició triomfal  en el sud de la constel·lació del Serpentari. El planeta ja estarà ben alt quan, pel sud-est, el planeta Saturn guaite per l’horitzó sud-est cap a les 5 de la matinada. Situat a la constel·lació de Sagitari el planeta anellat és, ara mateix, prou  dèbil. A més a més la seua proximitat a la direcció solar farà que ja abans de l’eixida del Sol,  la seua visió es perda en la lluïssor de l’alba.

El planeta amb major dificultat d’observació és, ara mateix, Venus ja que eixirà per l’horitzó quan els primers llums del dia ja estiguen presents. Sort de la forta brillantor del planeta que ens permetrà poder admirar-lo fins i tot en aquestes circumstàncies.

La Lluna, com sempre, jugarà amb els planetes i, ajudarà a descobrir-los. La matinada del 2 de març, una Lluna minvant se situarà entre Saturn i Venus. El dia següent l’alineació continuarà, amb la Lluna al final de la cadena còsmica. Una llunació més tard, el nostre satèl·lit tornarà a ballar amb els planetes gegants. La matinada del 27 de març, cap a les 3, la Lluna se situarà a 1,2º a l’esquerra de Júpiter, mentre que dos dies més tard, el 29, la Lluna se situarà a només 0,8º de Saturn, un poc més que un diàmetre lunar.

En març transcorren els últims dies de l’hivern. Els últims minuts del 20 de març el Sol travessarà la línia de l’equador. La nit i el dia tindran la mateixa durada. Serà el moment de l’equinocci. Començarà la primavera.

Un esdeveniment de l’exploració espacial d’aquests dies mereix ser contat. La sonda japonesa Hayabusa2, en òrbita des de fa mesos al voltant de l’asteroide Ryugu que es troba a 300 milions de quilòmetres de la Terra, finalment va aterrar amb èxit el passat divendres i va prendre mostres de l’asteroide, per  buscar pistes sobre l’origen de la vida i del Sistema Solar.

Hayabusa2 disparà un projectil contra la superfície per aixecar un núvol de pols que va ser recollit per la sonda que tornà a enlairar-se altra vegada per retornar a la posició en òrbita. La nau està prevista que arribe a la Terra amb les mostres el 2020.

L’ombra de la sonda Hayabusa2 destaca sobre la superfície de Ryugu al costat de les restes de l’impacte causat per recollir mostres. JAXA, University of Tokyo & collaborators.

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Fase Mes Dia Hora
Lluna nova Març 6 17 04
Quart creixent Març 14 11 27
Lluna plena Març 21 2 43
Quart minvant Març 28 5 10

Si voleu obtenir més informació podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure un senzill mapa del firmament del mes de març de 2019. I tot això gràcies al Planetari de Quebec.

Imatges:

1.- Març. Relleu de l’església de Voer, Jutlàndia, segle XVI. Museu Nacional de Dinamarca. Enric Marco.
2-5. Diversos moments del cel de març 2019. Stellarium.
6.- L’ombra de Hayabusa2 sobre Ryugu. JAXA, University of Tokyo & collaborators.

Com la Lluna s’amagà darrere de la Terra a la Valldigna

3

Dilluns de matinada, gener, fred. Res no invita a deixar el llit abans de l’hora habitual. Tanmateix als malalts del cel nocturn ens pot més la nostra dèria i ens aixequem ben d’hora per observar uns dels fenòmens més bonics de la natura: un eclipsi de Lluna.Ja eren passades les 5 de la matinada quan amb la càmera llesta vaig començar a captar alguns moments de l’alineament celeste. L’eclipsi parcial acabava i en pocs minuts la Lluna s’immergí completament en l’ombra terrestre, amagat dels rajos del Sol. El nostre satèl·lit adquirí llavors un aspecte rogenc, a causa de la llum solar filtrada per l’atmosfera terrestre. L’aspecte era més fosc que l’eclipsi lunar del 27 de juliol passat, senyal que l’atmosfera terrestre té ara més pols en suspensió que llavors.

Segons la previsió la fase de totalitat començava a les 5:41 i acabava una hora més tard a les 6:43. Molt de temps per a gaudir de la Lluna color de sang senyorejant per damunt de Tavernes.

I justament al principi de la totalitat sembla que un asteroide impactà contra la Lluna, com van registrar els telescopis del projecte MIDAS. L’impacte va ocórrer a les 5:41:38 hora local (4:41:38 en temps universal) i, això no s’havia registrat mai durant un eclipsi lunar segons explica el professor José María Madiedo de la Universidad de Huelva. El vídeo que es mostra ací va ser gravat pels telescopis MIDAS ubicats a Sevilla.  El projecto MIDAS el desenvolupen la Universidad de Huelva i el Instituto de Astrofísica de Andalucía.

Malauradament, encara que vaig fer fotos al voltant de l’hora de l’impacte, cap de les meues fotos no registren aquest esdeveniment.

La Lluna, ben roja, donava una imatge ben especial al cel de la matinada de Tavernes. Els estels principals de la constel·lació dels Bessons, Càstor i Pòl·lux, acompanyaven el nostre satèl·lit en l’espectacle celeste.

Durant els següents minuts de la totalitat vaig anar captant moltes imatges de la Lluna. Us pose a continuació una mostra de les més boniques.

La primera correspon a la Lluna a les 5:52, ja en ple eclipsi total. La segona fotografia es va fer a les 6:22, ben prop del màxim de l’eclipsi total que passà a les 6:13. La tercera imatge correspon a l’aspecte que tenia la Lluna a les 6:27.

Podeu veure com la superfície rogenca de la Lluna mostra els característics mars lunars, amb el Mar de la Tranquil·litat i el Mar de les Crisis en direcció cap a les 4 (si això fora un rellotge analític)

La nit passava i, de mica en mica, la Lluna anava davallant cap a l’horitzó. Estava clar que no veuria el final de l’eclipsi, no només perquè es faria de dia abans, sinó perquè la Lluna s’amagaria abans darrere de la muntanya de les Creus.

També podia fer fotos boniques amb la Lluna eclipsada al costat de la constel·lació dels Bessons. Ací teniu la Lluna amb Càstor i Pòl·lux, dels Bessons.

Finalment, tal com estava previst, a les 6:43, la Lluna començà a eixir de l’ombra de la Terra. Segons la previsió, la llum començà a aparèixer per la part superior, il·luminació que creixia ràpidament i dificultava encara més l’ajust dels paràmetres adequats de la càmera. El problema és que si es vol captar la part lunar encara enfosquida, la part a la que ja li arriba la llum solar queda sobreexposada. Al final, quan l’eclipsi parcial està ja avançat cal abandonar la part fosca i centrar-se en la Lluna enllumenada.

L’eclipsi acabava i la Lluna s’acostava definitivament a la muntanya. Us deixe les meues últimes fotos de l’eclipsi vist des de la Valldigna.


Una matinada freda però ben aprofitada.

Imatges. Totes són d’Enric Marco.
1.- Imatge de Tavernes de la Valldigna sota l’eclipsi. 5:58
2.- Lluna eclipsada. 5:52
3.- Lluna eclipsada 6:22
4.- Lluna eclipsada 6:27
5.- Lluna eclipsada, Càstor i Pol·lux. 6:36
6.- Eclipsi parcial. 6:54
7.- Eclipsi parcial. 7:04
8.- Eclipsi parcial. 7:12
9.- Eclipsi parcial. Zona il·luminada. 7:33
10.- Prop de la Muntanya de les Creus. 7:41
11.- S’acaba l’eclipsi parcial. 7:44
12.- Darrere la Muntanya. 7:45

La matinada de dilluns 21, eclipsi de Lluna

2

La Lluna torna a amagar-se darrere de la Terra en la nit del diumenge 20 al dilluns 21, a la matinada, poc abans de l’alba.Tanmateix, les condicions d’observació seran ben diferents de les de l’eclipsi lunar de l’estiu passat.  Ara la Lluna plena s’immergirà completament en l’ombra de la Terra, poc abans de les 6 del matí i, a més, l’eixida del Sol farà inobservable el final de l’eclipsi.

La Lluna es mou en una òrbita al voltant de la Terra de 29,5 dies de durada, que és el ritme en el qual les diverses fases lunars (nova, quart creixent, plena, quart minvant) es van repetint. Com que l’òrbita de la Lluna està inclinada uns 5 graus respecte a l’òrbita terrestre al voltant del Sol, normalment la Lluna passa per dalt o per baix de la direcció del Sol i per dalt o per baix de l’ombra que projecta la Terra a l’espai i, per tant, els astres no es tapen els uns als altres i no es produeixen eclipsis. Però en els dos punts on es produeix el creuament dels dos plans de les òrbites, els anomenats nodes, el Sol, la Terra i la Lluna s’alineen i, és el moment dels eclipsis. De Sol, si la Lluna se situa entre la Terra i el Sol, de Lluna si aquesta es posa darrere de la Terra, dins de l’ombra que projecta la Terra a l’espai. 

La nit del diumenge 20 al dilluns 21, de matinada, podrem presenciar un eclipsi de Lluna. Aquest fenomen ocorre quan el Sol, la Terra i la Lluna estan alineats. Aleshores el nostre satèl·lit entra dins de l’ombra que projecta la Terra en l’espai a causa de la llum solar. La Lluna, que estarà en fase de plena, va enfosquint-se per la part esquerra adquirint a poc a poc una tonalitat rogenca, com pot veure’s a la figura adjunta en que l’ordre temporal va de dreta a esquerra (de lluna enllumenada a lluna eclipsada roja)

Els moments destacats de l’eclipsi de la matinada del dilluns 21 de gener són els següents, en hora oficial:

Moments destacats Hores, minuts
Començament de l’eclipsi parcial (U1) 04:34
Començament de l’eclipsi total (U2) 05:41
Màxim de l’eclipsi 06:13
Final de l’eclipsi total (U3) 06:43
Final de l’eclipsi parcial (U4) 07:50

Fred Espenak ens ofereix una completa informació des de la pàgina d’eclipsis de la NASA (està en UT, temps universal. Per obtindre la nostra hora local només cal afegir una hora a les prediccions.)

Podem veure un esquema detallat de l’eclipsi.

Si voleu veure el fenomen lunar vos recomane un lloc lliure d’obstacles cap al sud-oest i, bé siga a ull nu, amb prismàtics o amb telescopi, gaudiu de la Lluna rogenca de gener. I si teniu càmera reflex, zoom i trípode tracteu de fer-li fotos. Normalment les fotos de la Lluna són fàcils i molt agraïdes. Fred Espenak ens torna a ajudar amb aquest manual exhaustiu (en anglés) How to Photograph a Lunar Eclipse (mreclipse). També n’ha fet un altre més modern amb el mateix títol: How to Photograph a Lunar Eclipse (Nikon).

El programa Stellarium permet fer previsions de com serà el fenomen de l’eclipsi lunar. Com veiem la Lluna estarà baixa en direcció cap a l’oest. Així que si teniu obstacles en aquesta direcció no podreu gaudir del show celeste.

Imatges:
1.- Màxim de l’eclipsi lunar del 27 e juliol de 2018. Enric Marco.
2.- Esquema d’un eclipsi lunar. Viquipèdia.
3.- Composició d’un eclipsi lunar en Hamois, Bèlgica. Viquipèdia.
4.- Detalls de l’eclipsi lunar del 21 de gener 2019. Fred Espenak. NASA.
5.- Com es veurà l’eclipsi de Lluna. Stellarium

Publicat dins de Sistema solar i etiquetada amb , , | Deixa un comentari

El cel d’octubre de 2018

2

Torna l’octubre, un nou curs comença i tot retorna com si fórem dins d’un immens bucle còsmic que sembla que ens porte al mateix lloc. Les belles constel·lacions hivernals com Orió i Taure ja van ocupant el seu lloc a la matinada preparades per fer el salt a les hores més vespertines. Alguns planetes, per contra, s’estan amagant per complir els mandats de les lleis de Kepler i no tornaran fins l’any que ve.

Tanmateix l’astronàutica japonesa ens ha donat aquests dies una gran alegria. La sonda japonesa Hayabusa 2, en òrbita actualment al voltant de l’asteroide Ryugu, ha aconseguit desplegar els dos rovers MINERVAII-1, que han aterrat en la superfície i han començat a retransmetre imatges impactants.

La bella configuració estival de planetes que hem gaudit els darrers mesos s’acabarà d’esvair aquest mes. Venus és ja difícilment visible en la lluïssor de la posta del Sol mentre que Júpiter només serà visible durant unes hores. Els reis de la nit seran Saturn i Mart que faran el delit dels observadors.

Venus, el planeta bessó de la Terra, deixarà de veure’s ben aviat en pondre’s el Sol. Mirant cap al sud-oest, i situat a només 5º d’altura, els que pugueu gaudir d’un horitzó lliure d’obstacle el podreu veure els primers vespres del mes a partir de les 20:00 i només durant 15 minuts. Sort.

De dreta a esquerra, Júpiter en Balança, Saturn en Sagitari i Mart en Capricorni.

Júpiter, per contra, encara serà fàcilment observable. Mirant cap al sud-oest i durant la primera quinzena del mes, encara podrem admirar el planeta gegant i, si teniu un telescopi, veure les bandes de núvols i el ball incessant de les seues llunes. La nit de l’11 d’octubre una fina lluna de 2 dies s’hi situarà al seu costat, cosa que permetrà la seua identificació.

Lluna prop de Saturn, mentre que Mart en troba en Capricorni.

Saturn, situat en la constel·lació de Sagitari, es troba cap al sud i ben alt en pondre’s el Sol. Serà, per tant, un objecte fàcilment observable, i que l’ús d’un telescopi permetrà descobrir tota la seua bellesa anular. La nit del 14 al 15 d’octubre una lluna en quart creixent s’hi acostarà a només 1,8º, cosa interessant s’hi volem fer una bella fotografia conjunta.

De dreta a esquerra: Saturn i Mart al costat de la Lluna.

Mart, de moment, continua ben brillant al cel. Situat en la constel·lació de Capricorni, el planeta és l’objecte més vistós actualment al cel. De color roig encés, és explorat per diverses naus en òrbita i per alguns robots en la superfície com el poderós Curiosity. I cap al planeta tenim el mòdul de descens robòtic Insight de la NASA que hi arribarà a finals del mes que ve. El 18 d’octubre una lluna en quart creixent s’hi situarà ben prop.

Si el mes passat us recomanava descobrir un planeta poc observat, Neptú, el més allunyat del Sol, localitzat actualment prop de l’estel λ Aqr de la constel·lació d’Aquari, aquest mes podem buscar el segon més allunyat, Urà.

Després de la posta de Sol i en fer-se fosc, podrem trobar la constel·lació de la Ballena i Peixos si mirem cap a l’est.  El planeta Urà, d’un color blau-verdós, estarà en oposició, el punt més proper a la Terra, el 23 d’octubre i localitzat prop de l’estel ο Psc. Situat, per tant, a 180º de la direcció solar, la seua cara estarà totalment il·luminada pel Sol, serà més brillant que en qualsevol altra època de l’any i estarà visible durant tota la nit. Aquest és el millor moment per veure Urà. Tanmateix el 23, la Lluna estarà quasi plena i ben prop del planeta, per la qual cosa serà millor tractar de veure’l uns dies abans o després. Però, clar, encara que podrà ser visible des de llocs foscos a ull nu com una dèbil “estrella” de magnitud 6, ja al límit de la visió, l’ús d’un telescopi ens el mostrarà només com un petit punt blau-verdós, a causa de la gran distància a la Terra.

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Fase Mes Dia Hora
Quart minvant Octubre 2 11 45
Lluna nova Octubre 9 05 47
Quart creixent Octubre 16 20 02
Lluna plena Octubre 24 18 45
Quart minvant Octubre 31 18 40

Si voleu obtenir més informació podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure un senzill mapa del firmament del mes d’octubre de 2018. I tot això gràcies al Planetari de Quebec.

Imatges:

1.- Una lluna minvant sobre el Mercat Central de València. 29 de setembre 2018 a les 00:30. Enric Marco.
2-5. A partir del programa Stellarium.

L’estiu ja és un record

0

Aquesta matinada ha començat la tardor. El plujós estiu ens deixa finalment fins l’any que ve.  El cel mostra ja un Sol esmorteït que invita a la nostàlgia, al recolliment, a pensar en el futur, al redreçament, al renadiu.

Ja haureu notat que els rajos de Sol entren ara més endins de les cases, que és fa més prompte de nit i que ja no fugim de les voreres assolellades sinó que, segons com, amb les primeres frescors, ja les preferim. I tot això és perquè, al llarg del dia, la nostra estrella es mou al cel seguint un arc més menut i més baix, més prop de l’horitzó sud. I avui, 23 de setembre a les 03:54:07 el Sol, en el seu camí anual en el firmament, haurà creuat la línia de l’equador celeste, la projecció cap a l’espai de l’equador de la Terra. I així, avui, l’arc celeste seguit pel Sol serà just el cercle de l’equador celeste, un cercle que divideix la volta celeste en dues parts iguals (figura 1). Com a conseqüència, avui l’astre rei ha eixit exactament per l’est i es pondrà exactament per l’oest. I com que la part de l’equador per damunt de l’horitzó és exactament igual a la part per sota, el dia i la nit duraran el mateix: 12 h. Comença la tardor a l’hemisferi nord i la primavera a l’hemisferi sud. L’estiu del 2018 ja és un record.

Figura 1. Esfera celeste. Equinox és la línia de l’equador celeste i el camí que recorre avui el Sol, dia de l’equinocci.

La natura nota clarament la minva de radiació solar. El cas dels arbres de fulla caduca és el més cridaner. La seua resposta a la davallada de llum és tallar el subministrament de saba i clorofil·la  a les fulles ja que, amb terrenys gelats no pot absorbir aigua i nutrients per les arrels. Per estalviar, per tant, cal eliminar zones que evaporen aigua. Les fulles sense clorofil·la perden el color verd i es tornen grogues, marrons o roges fins que cauen mortes. Com a exemple, tenim el paisatge tardoral del riu Palància al seu pas per Sogorb (Alt Palància).

Entendre bé el que passa astronòmicament parlant en el moment de l’equinocci és complicat per al profà ja que fonamentalment és un fenomen en tres dimensions que es representa en les figures en dos dimensions. A les figures que acompanyen el text tractaré de fer-ho més clar.

La primera figura (Esfera celeste) mostra el moviment del Sol durant el dia de l’equinocci de tardor (o de primavera, que és igual) vist des de la posició d’un observador en la superfície terrestre a la nostra latitud. En el seu moviment al cel al llarg de l’any el Sol es troba avui sobre la projecció de l’equador terrestre, que anomenem equador celeste. I l’arc diürn que farà serà just el de l’equador.

Si en el moment de l’equinocci (03:54:07) ens situarem darrere del Sol, i amb un telescopi mirarem cap a la Terra, observaríem precisament això, però des d’un punt de vista espacial (figura 2). El Sol estaria situat exactament sobre la línia de l’equador terrestre, mentre que seria de nit a Europa, amb una Lluna quasi plena situada a uns 5º al sud de l’equador un 5º.

Figura 2. Punt de vista des de l’espai més enllà del Sol mirant cap a la Terra el 23 de setembre 2018 a les 03:57:07

 

Però si ens situam a l’espai i registrem el moviment del Sol al llarg de l’any, amb la vista fixada a la Terra ens semblarà que el Sol gira al nostre voltant. En el moment de travessar el pla de l’equador de la Terra tindrem els equinoccis, avui l’equinocci de tardor.

Figura 3. A llarg de l’any si fixem la mirada a la Terra ens semblarà que el Sol gira al nostre voltant. En el moment de travessar el pla de l’equador de la Terra tindrem els equinoccis.

Que gaudiu dels cels tardorals.

Imatges:
1.- El riu Palància al seu pas per Sogorb, tardor 2014. Autor Joanbanjo. Wikipèdia Commons.
2.- Esfera celeste. Equinox és la línia de l’equador celeste i el camí que recorre avui el Sol, dia de l’equinocci.
3.- Mapa del món del dia i de la nit. El mapa mostra la posició actual del Sol i la Lluna en el moment de l’equinocci de tardor del 23 de setembre de 2018. Mostra les àrees de la Terra a la llum del dia i les que són a la nit. Observeu la posició del Sol exactament sobre la línia de l’equador. A partir de la web Time and Date.
4.- Moviment del Sol aparent al voltant de la Terra. A llarg de l’any si fixem la mirada a la Terra ens semblarà que el Sol gira al nostre voltant. En el moment de travessar el pla de l’equador de la Terra tindrem els equinoccis. Wikipèdia Commons.

Publicat dins de Sistema solar i etiquetada amb , , , , | Deixa un comentari

El cel d’agost de 2018

1
Publicat el 1 d'agost de 2018

Ja som al pic de l’estiu. El calor d’aquests dies i dels que vindran son molestos de dia però permeten que puguem passar més estona a les nits observant l’univers, sobretot si tenim l’oportunitat de fugir de les ciutats contaminades lumínicament i podem gaudir d’un cel nocturn impol·lut, tal com els humans l’hem fet durant milers d’anys.

I és que aquest agost serà espectacular, astronòmicament parlant. És el mes de la pluja dels Perseids però també tindrem la sort de veure la majoria dels planetes en el cel del capvespre.

Passada la ressaca de l’eclipsi de Lluna passat que ens recordà els nostres lligams amb l’Univers, cal tornar a mirar el cel amb ulls d’observador aficionat o ocasional.

Les constel·lacions estiuenques ja han desplegats totes les seues belleses davant dels ulls dels humans. L’Escorpí, amb la seua forma ondulant, domina l’horitzó sud en fer-se de nit. L’ull rogenc del monstre, Antares (Anti-Ares), recorda el color del planeta Mart. A la cua, prop de l’agulló, llueix una brillantor dèbil, el cúmul de Ptolomeu, al fet que aquest astrònom alexandrí va ser el primer a descriure’l com a nebulosa l’any 130 aC.

També és el temps del Triangle d’Estiu format pels estels més brillants del cel: Vega de la constel·lació de Lira, Deneb del Cigne i Altair de l’Àguila. Aquests primers dies d’agost, aquest triangle i les constel·lacions es troben ben altes al cel poc després de la posta del Sol. Si voleu distingir-los al cel, aquests dies trobareu la brillant estrella Vega exactament dalt del cap a les 12 de la nit. Una meravella celeste s’amaga entre els dos estels de la Lira (just per on passa la línia que uneix Altair i Vega a la figura). Es tracta de la nebulosa de la Lira, M57, una nebulosa planetària resultat de la mort d’un estel, tal com li passarà al Sol d’ací a uns 5000 milions d’anys. Amb un telescopi veureu una anella de pols al voltant d’un estel diminut, un nan blanc.

Els planetes continuen donant un espectacle fascinant aquest estiu. Poc després de la posta de Sol, la majoria dels planetes seran visibles. Si mirem des de l’oest cap a l’est distingirem: Venus cap a l’oest, Júpiter al sud-oest, Saturn al sud i Mart, roig com un titot, cap al sud-est. La nit del 14 al 15 d’agost un fi tall de Lluna s’afegirà a la performance celeste. Adjunte imatge simulada del programa Stellarium. Punxeu la imatge per veure-la més gran.

Planetes visibles després de la posta de Sol del 14 d’agost. Punxa la imatge per veure-ho més gran.

Donat que els planetes giren al voltant del Sol en òrbites molt poc inclinades respecte a l’òrbita de la Terra, l’anomenada eclíptica, al cel els planetes realment dibuixen aproximadament aquest camí. Però clar, com que nosaltres viatgem sobre la Terra el que veiem és el moviment del Sol al nostre voltant al llarg de l’any. Per tant, l’eclíptica és també el camí anual del Sol, i la línia on es produeixen els eclipsis, quan es creua la Lluna pel mig.

Venus encara és l’astre més brillant del capvespre, ara en competència amb Mart. És l’astre que es veu només en pondre el Sol si mireu cap a l’oest. El 17 d’agost estarà en la màxima elongació oriental, a 45,9º del Sol, la màxima separació aparent de la direcció solar. Encara que estarà a només 10º d’altura respecte de l’horitzó, serà visible durant una 1 hora i quart abans que s’amague. Aquests dies l’observació amb un telescopi menut serà suficient per veure que el planeta presenta una fase en quart creixent. Venus té fases com la Lluna, un fet que descobrí Galileo Galilei i li confirmà que la Terra gira al voltant del Sol. A partir del 17 Venus tornarà a aproximar-se al Sol i la brillantor serà cap vegada més feble.

A Júpiter, el rei dels planetes, emmarcat entre els estels Spica de la Verge i Antares de l’Escorpí, el podreu trobar cap al sud-est en fer-se fosc. Un telescopi menut ja us mostrarà les bandes de núvols i el ball constant de les llunes. La nit del 17 d’agost una lluna creixent se situarà al seu costat per ajudar a trobar-lo.

Saturn, en la constel·lació de Sagitari, es troba actualment enmig de la Via Làctia. Situat cap al sud, poc després de la posta del Sol, un telescopi permetrà que admireu els seus anells i algun satèl·lit i tot, com ara la interessant lluna Tità.

Finalment Mart, cap al sud-est, és ara mateix l’astre més brillant, amb permís de Venus. En oposició i, en el punt més pròxim a la Terra, es troba actualment a només 58 milions de quilòmetres. El poguéreu veure prop de la Lluna eclipsada el passat 27 de juliol. Un telescopi mostrarà els casquets polars i algun tret característic com la regió muntanyenca i volcànica de Tharsis. Tanmateix la gran tempesta de pols que sofreix el planeta des de fa uns mesos està dificultant l’observació nítida del planeta. I, encara que està ben prop de la Terra, no s’arribarà a veure tan gran com la Terra. D’això ja en vaig parlar fa un temps.

Agost és el mes dels Perseids, la pluja de meteors que provenen dels residus del cometa 109P/Swift-Tuttle. Encara que el moment de la màxima activitat de la pluja ocorrerà en la nit del diumenge 12 al dilluns 13 d’agost, els Perseids poden veure’s en una banda temporal molt més ampla, des del 23 de juliol fins al 22 d’agost. De fet aquests darrers dies, de nit amb un cel fosc, n’haureu vist segur. Enguany pot ser un bon any per observar molts Perseids. Serà lluna nova dos dies abans i, per tant, el cel serà lliure de llums. Això sí, cal fugir en cerca de cels nocturns impol·luts com ara, per exemple, el Montsec a Catalunya o l’Alto Túria als Serrans, al País Valencià.

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Fase Mes Dia Hora
Quart minvant Agost 4 20 18
Lluna nova Agost 11 11 58
Quart creixent Agost 18 09 49
Lluna plena Agost 26 13 56

Si voleu obtenir més informació podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure un senzill mapa del firmament del mes d’agost de 2018. I tot això gràcies al Planetari de Quebec.

Imatges:

1.- La imatge del planeta Neptú a l’esquerra va ser obtinguda durant la prova del mode d’òptica adaptativa del camp Narrow-Field de l’instrument MUSE en el Very Large Telescope d’ESO a Xile. La imatge de la dreta és una imatge comparable del Telescopi espacial Hubble de la NASA / ESA. Tingueu en compte que les dues imatges no es van prendre al mateix temps, així que no mostren trets superficials idèntics. ESO/P. Weilbacher (AIP)/NASA, ESA, i M.H. Wong i J. Tollefson (UC Berkeley)
2-5.- Simulacions d’Stellarium
6.- Simulació del radiant dels Perseids.

Parlant de l’eclipsi lunar a TVE València

0

Divendres de matí el periodista Josep Maria Moya em va preguntar sobre l’eclipsi de Lluna per a L’informatiu – Comunitat Valenciana de TVE.

Vaig parlar de les condicions peculiars d’aquest eclipsi: la costa mediterrània seria afavorida respecte a la zona occidental de la Península Ibèrica i el color roig encés que segurament presentaria la Lluna eclipsada dependria, en gran mesura, de la presència de la pols volcànica en l’alta atmosfera.

Ho podeu veure si punxeu en l’enllaç. Només des del minut 16:35 fins al minut 18:05.
Eclipsi total de Lluna, esta nit de 9:30 a 11:15, amb un color rogenc.

Publicat dins de Sistema solar i etiquetada amb , , , | Deixa un comentari

La foscor de la Lluna des de l’Ombria del Benicadell

3

La bellesa de l’eclipsi del divendres passat, junt amb la precisió matemàtica de les diverses fases del fenomen astronòmic, han estat una mescla fascinant d’art i ciència. I si a més a més ho observem des de Ca les Senyoretes, a Otos, la Vall d’Albaida, amb les explicacions dels moviments lunars per Joan Olivares, la barreja ja és perfecta.

Encara era de dia quan arribàrem al lloc d’observació. Temps necessari per muntar telescopis, calibrar-los i muntar la càmera amb el zoom de 300 mm que seria l’instrument que captaria els moments àlgids del fenomen astronòmic. Els telescopis només servirien per permetre veure més gran la Lluna a les més de 70 persones que s’havien apuntat per presenciar l’esdeveniment còsmic.

Mentre esperàvem per sopar les menges d’Assumpció i, donat que els telescopis ja estaven en posició, aprofitàrem per veure Júpiter i els satèl·lits, encara amb poc de contrast i Venus, amb una fase en quart creixent ben visible.

Otos es troba a l’Ombria del Benicadell i, per tant, ja estava clar que observaríem la Lluna eclipsada molt més tard que els observadors a vora mar. A través de l’ocular dels telescopis es veien colles d’excursionistes que havien pujat al cim per gaudir d’una vista especial de l’eclipsi que nosaltres, situats al nord de la Serra, no tindríem. En compensació nosaltres tindríem el privilegi de veure l’eixida de la Lluna eclipsada pel Benicadell. I com ja vaig contar fa uns dies, la Lluna ja ens eixiria pràcticament eclipsada del mar i ací la veuríem, segurament, a partir del punt central de l’eclipsi.

Les Nits Astronòmiques de Ca les Senyoretes han de ser una mica didàctiques i és per això que Joan Olivares va treure les boles de suro per simular l’eclipsi i explicar el perquè els eclipsis de lluna són visibles en tot l’hemisferi nocturn de la Terra a diferència dels de Sol, els quals només són visibles en una estreta franja de totalitat.

Tocava sopar per tindre forces per continuar. Converses agradables amb amics que feia temps que no véiem, noves coneixences, projectes futurs, coses que aprens als sopars de Ca les Senyoretes. Tanmateix el meu sopar s’interrompé quan algú descobrí la Lluna eixint per darrere del cim del Benicadell.  Eixia d’un roig fosc, molt fosc, cosa que dificultà, en els primers moments, trobar-la als telescopis i amb la càmera. La gent s’alçava del sopar i observava a ull nu com una bola encesa en flama (és un dir) emergia de darrere de la muntanya mítica. Amb el telescopi es veia tan fosca que molts ni la reconeixien. Eren les 22:29 i ja feia 3/4 d’hora que Anna Boluda, des de Xàbia, em contava  meravelles del fenomen per whatsup.

Una Lluna roja eixia de darrere de la muntanya mentre els llums dels excursionistes al cim del Benicadell es bellugaven cap ací i cap enllà i quedaven immortalitzats en la imatge. Emoció immensa, estrès per tractar de controlar telescopis i càmeres ja que el temps, impertorbable als desitjos dels humans, avançava i amb ell la Lluna recorria l’ombra de la Terra.

Els mars lunars apareixien ben foscos, com pintats amb tinta xinesa mentre que les zones altes lunars, tan muntanyoses, eren d’un roig encés, la Lluna de sang, que deien alguns per fer més grossa la cosa. Tanmateix la Lluna si que era en aquell moment un astre ben estrany.

Els excursionistes del Benicadell continuaven amunt i avall al llarg del màxim de l’eclipsi i era bonic fotografiar aquelles llums efímeres de gent que havia fet esforços per veure la Lluna vermella en primera fila. I, mentrestant, isqué Mart, d’un roig encés, com per rivalitzar amb la Lluna. De primeries, arrambat al cim de la Serra, sembla el llum rogenc d’un escalador més però era massa potent per ser-ho. I, en aixecar-se, va desfer ell mateix l’equivoc. I, és que divendres mateix, estava en oposició al Sol.

La Lluna estava ben fosca i això té una explicació. La fase de màxim d’un eclipsi de Lluna (quan es troba totalment immersa en l’ombra de la Terra) pot tindre diversos graus de foscor determinats per la quantitat de pols present a l’atmosfera. I, principalment són els volcans els que injecten gran quantitat de pols a nivell de l’estratosfera. I, aquests darrers mesos diversos volcans estan actius arreu del món.

El final de l’eclipsi s’acostava. Eren passades les 23:10 h. i, a poc a poc, una lleugera llum per l’esquerra al principi, i més intensa després, assenyalava el final de la totalitat. En el seu camí al voltant de la Terra, la Lluna eixia finalment del con d’ombra del nostre planeta i passava a la zona de la penombra.

El temps passava. Ja eren les 23:13. La Lluna plena anava recuperant de mica en mica la seua lluïssor. La fotografia es feia difícil amb una diferència tan gran d’intensitats lumíniques entre la zona en ombra i la zona ja lliure de foscor.

L’eclipsi parcial avançava ràpidament. Les llums anaven guanyant a les ombres. La Lluna recuperava la brillantor natural.

Ja eren les 00:19 i la fase de parcialitat acabava també. Només unes petites foscúries s’endevinaven a l’esquerra lunar, record del regne de les ombres de feia unes hores. L’eclipsi s’acabà i els presents anaren abandonant el recinte, contents d’haver gaudit d’un dels espectacles més bonics de la natura celeste.

Nota: Les fotos s’han obtingut amb una càmera Canon 1000D amb un zoom de 3000 mm i a través d’un telescopi amb mòbil.

Imatges de l’eclipsi (Enric Marco)
1.- Comença l’eclipsi sobre el Benicadell. Foto 9967 Hora: 22:29
2.- Màxim de l’eclipsi Foto 9968 Hora: 22:29
3.- Màxim de l’eclipsi Foto 9972 Hora: 22:34
4.- Lluna eclipsada sobre el Benicadell, amb llums d’excursionistes.Foto 9978 Hora: 22:44
5.- Lluna fosca Foto 9982 Hora: 22:54
6.- Eixida de la totalitat Foto 9993 Hora: 23:11
7.- Eixida de la totalitat Foto 4794 Hora: 23:13
8.- Eixida de la totalitat Foto 4809 Hora: 23:17
9.- Eclipsi parcial Foto 4808 Hora: 23:34
10.- Eclipsi parcial Foto 4812 Hora: 23:56
11.- Final de l’eclipsi parcial Foto 0022 Hora: 00:20
12.- La Lluna recupera la brillantor Foto 0026 Hora: 01:42

Imatges de l’ambient (Enric Marco)

1.- El cim del Benicadell a la posta del Sol. 27 de juliol 2018
2.- Joan Olivares explica els eclipsis de Lluna. 27 de juliol 2018.

Quan la Lluna s’amaga darrere de la Terra

9

En amagar-se el Sol, el pròxim divendres 27 de juliol veurem com la Lluna plena,  immersa en l’ombra de la Terra, se’ns apareixerà rogenca, complement amagada de la llum solar. Un interessant eclipsi de Lluna estarà en el seu punt culminant.

La Lluna es mou en una òrbita al voltant de la Terra de 29,5 dies de durada, que és el ritme en el qual les diverses fases lunars (nova, quart creixent, plena, quart minvant) es van repetint. Com que l’òrbita de la Lluna està inclinada uns 5 graus respecte a l’òrbita terrestre al voltant del Sol, normalment la Lluna passa per dalt o per baix de la direcció del Sol i per dalt o per baix de l’ombra que projecta la Terra a l’espai i, per tant, els astres no es tapen els uns als altres i no es produeixen eclipsis. Però en els dos punts on es produeix el creuament dels dos plans de les òrbites, els anomenats nodes, el Sol, la Terra i la Lluna s’alineen i, és el moment dels eclipsis.

Quan la Lluna s’interposa entre la Terra i el Sol es produeix un eclipsi de Sol. Aquest va ser el cas de l’eclipsi de Sol del 3 d’octubre 2005. Però la nit del divendres 27 de juliol d’enguany el que veurem serà un eclipsi de Lluna. Aquest fenomen ocorre quan el Sol, la Terra i la Lluna estan alineats. Aleshores el nostre satèl·lit entra dins de l’ombra que projecta la Terra en l’espai a causa de la llum solar. La Lluna, que estarà en fase de plena, va enfosquint-se per la part esquerra adquirint a poc a poc una tonalitat rogenca.

Podem veure un esquema detallat de l’eclipsi.

Com es pot veure en l’esquema adjunt realitzat per l’astrònom expert de la NASA, Fred Espenak, l’eclipse tindrà diverses fases. Cal tindre en compte primerament que l’horari està en Temps Universal (UT). Per obtindre les hores de les diverses fases en hora oficial només cal sumar-hi 2 hores. No parlaré de la fase penumbral ja que l’enfosquiment lunar serà mínim. El primer moment interessant serà quan la Lluna, durant el seu moviment orbital (de dreta a esquerre, vist des de la Terra) toque el con d’ombra terrestre. Serà el punt U1 i ocorrerà a les 20:24 (hora oficial, arrodonit als minuts). A partir d’aquest moment la Lluna s’anirà enfosquint d’esquerra a dreta. Començarà l’eclipsi lunar parcial.

Serà a partir de les 21:30 (U2) quan la Lluna es trobarà completament dins de l’ombra de la Terra. Durant quasi dues hores la Lluna estarà totalment fosca. Segurament se’ns presentarà amb una tonalitat rogenca que serà més o més intensa depenent de la quantitat de pols atmosfèrica en suspensió. I això depèn dels volcans actius del planeta ara mateix. El punt central de l’eclipsi serà a les 22:22 h.

El punt U3 (23:13) és el moment del final de l’eclipsi total. Torna a començar l’eclipsi parcial que durarà fins a les 00:19 (U4).

El Sol es pondrà divendres 27 a les 21:21 h cap al nord-oest. Serà en aquest moment i en la direcció oposada, cap al sud-est, quan eixirà la Lluna plena. I d’acord al que he contat abans, en aquest moment la Lluna ja estarà pràcticament eclipsada, llevat d’una petita llesca brillant per la dreta. Això es pot veure també al mapa, en que es veu que la meitat est de la Península Ibèrica veurà la Lluna quasi a partir del moment U2. Un afegit interessant d’aquest eclipsi és que la Lluna s’enfosquirà al costat del planeta Mart, que de fet, es trobarà aquest dia en el punt més pròxim a la Terra i d’ací la seua brillantor rogenca.

Un detall curiós que s’observa en el diagrama és el moviment de la Lluna que ve inclinat respecte a la línia de punt (l’òrbita de la Terra o eclíptica). Es veu clarament que l’òrbita lunar està inclinada respecte a l’eclíptica i que l’eclipsi ocorre just en el punt de creuament.

Així que si voleu veure tot el fenomen lunar vos recomane un lloc lliure d’obstacles cap al sud-est i, bé siga a ull nu, amb prismàtics o amb telescopi, gaudiu de la Lluna rogenca de finals de juliol. I si teniu càmera reflex, zoom i trípode tracteu de fer-li fotos. Normalment les fotos de la Lluna són fàcils i molt agraïdes. Fred Espenak ens torna a ajudar amb aquest manual exhaustiu (en anglés) How to Photograph a Lunar Eclipse.

Ah! La lluna plena de la nit del 27 al 28 de juliol de 2018 presenta l’eclipsi lunar total més llarg del segle XXI (2001 a 2100). La fase total de l’eclipsi, anomenada la totalitat, durarà 1 hora 42 minuts i 57 segons.

I, no, aquesta lluna d’eclipsi no té res d’especial. Ni és lluna de sang, ni s’acaba el món. No cregueu les bajanades que corren per la xarxa.

Els moments destacats de l’eclipsi del 27 de juliol de 2018 són els següents, en hora oficial:

Moments destacats Hores, minuts
Començament de l’eclipsi parcial (U1) 20:24
Començament de l’eclipsi total (U2) 21:30
Màxim de l’eclipsi 22:22
Final de l’eclipsi total (U3) 23:13
Final de l’eclipsi parcial (U4) 00:19

S’estan preparant activitats populars a diversos indrets.

Parc Natural de las Hoces del Cabriel
Museu de les Ciències de València. Associació Valenciana d’Astronomia
Passeig marítim de Gandia, Agrupació Astronòmica de la Safor
Observació astronòmica eclipsi total de Lluna a Barcelona

Més informació
Eclipsi total de Lluna 27/07/2018, Universitat de Barcelona

Imatges:

1.- Eclipsi lunar, 21 desembre 2010. Toronto, Ontario, Canadà. Thxguy amb Nikon D300. Viquipèdia Commons.
2.- Esquema d’un eclipsi lunar. Viquidèdia.
3.- Composició d’un eclipsi lunar en Hamois, Bèlgica. Viquidèdia.
4.- Detalls de l’eclipsi lunar del 27 de juliol 2018. Fred Espenak. NASA.
5.- Com es veurà l’eclipsi de Lluna. Mart al costat. Stellarium

Publicat dins de Sistema solar i etiquetada amb , | Deixa un comentari

El cel de juliol de 2018

0

El bon oratge ha retornat finalment per permetre l’observació asserenada del cel nocturn. Ara és l’hora d’assaborir el cel, deixar-se acaronar per la llum dels estels, admirar les pluges d’estels que ens porten missatges de l’espai. Des de la ciutat, però molt millor des del camp lluny de cels contaminats, podrem admirar la presència de 5 planetes, així com nombroses constel·lacions estiuenques com l’Escorpí amb la seua ondulada forma, o el triangle d’estiu format pels estels principals de la constel·lació de la Lira, el Cigne i l’Àguila.

Mercuri, el planeta més esquiu, farà acte de presència al cel del capvespre cap al nord-oest durant la primera quinzena del mes. Cal recordar, una vegada i una altra, que el petit planeta té l’òrbita inserida dins de l’òrbita de la Terra i, per tant, nosaltres no podem veure Mercuri mai molt separat del Sol. De fet, el 12 de juliol Mercuri assolirà la màxima separació cap a l’est del Sol, 26,4º, posició anomenada tècnicament com a màxima elongació oriental.

Per veure Mercuri caldrà esperar uns 45 minuts després de la posta del Sol però només serà visible durant uns 15 minuts fins que ell mateix es ponga. De veritat, és un planeta molt esquiu. La Lluna, com sempre, ajudarà a trobar-lo. El capvespre del 14 de juliol, una Lluna molt fina s’hi situarà molt prop per facilitar-nos la trobada. Intenteu trobar-lo….

Venus, molt més separat del Sol ja que es mou en una òrbita més gran, és el gran llumener de l’oest al capvespre. Es continuarà veient unes poques hores després de la posta de Sol. El 15 de juliol una Lluna fina s’hi situarà just a la dreta.

Júpiter i Saturn brillaran cap al sud, només fer-se de nit. Situats en les constel·lacions de Balança i Sagitari respectivament, són objectes brillants que no t’has de perdre. Un telescopi petit o uns prismàtics sobre trípode seran suficients per a admirar les bandes jovianes, els satèl·lits i els anells de Saturn.

Mart serà visible aquests dies poc després de la posta de Sol. Mirant cap a l’horitzó est veurem eixir un punt brillant vermell que ha d’alegrar-nos les pròximes nits d’observació. I, és que el planeta està ara mateix aproximant-se a la Terra i al telescopi ja es veurà amb una grandària apreciable. De fet, el 27 de juliol Mart estarà en oposició: el Sol, la Terra i el planeta estaran en línia recta. És a dir, vist des de la superfície terrestre, en el moment en que el Sol es ponga cap al nord-oest, veurem eixir Mart en la direcció oposada, cap al sud-est. Un pocs dies després, el 31 de juliol, la distància a Mart serà la més petita des del 2003. Situat a només 57,6 milions de quilòmetres, espere que no tornem a sofrir una febre marciana com la de fa 15 anys i ens conten la ximpleria que veurem Mart tan gran com la Lluna.

A finals d’aquest mes de juliol gaudirem d’un eclipsi de Lluna. La nit del 27 al 28 de juliol la Lluna plena s’endinsarà dintre de l’ombra de la Terra. Tota Àsia i gran part d’Europa podrà gaudir de l’enfosquiment del nostre satèl·lit i del canvi de coloració. D’un gris brillant passarà a un roig pàl·lid, encara que el color final dependrà de la quantitat de partícules sòlides en l’atmosfera terrestre. Ja en parlaré més endavant.

Finalment recorda que el pròxim 6 de juliol la Terra, en moviment per l’òrbita el·líptica,  passarà per l’afeli, el punt més llunyà al Sol. En aquest moment ens trobarem a 152 095 566 km del Sol.

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Fase Mes Dia Hora
Quart minvant Juliol 6 09 51
Lluna nova Juliol 13 04 48
Quart creixent Juliol 19 21 52
Lluna plena Juliol 27 22 20

Si voleu obtenir més informació podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure un senzill mapa del firmament del mes de juliol de 2018. I tot això gràcies al Planetari de Quebec.

Imatges:

1.- L’asteroide Ryugu fotografiat per la sonda japonesa Hayabusa2 el 24 de juny de 2018.
Crèdits: JAXA, Universitat de Tòquio, Universitat de Kochi, Universitat Rikkyo, Universitat de Nagoya, Institut de Tecnologia Chiba, Universitat Meiji, Universitat Aizu, AIST.
2-3.- Captures d’Stellarium.
4.- Eixida de la Lluna plena ja eclipsada el 27 de juliol 2018. Stellarium.

El cel de març de 2018

2
Publicat el 1 de març de 2018

L’hivern ha fet finalment acte de presència i ens afirma el seu poder enviant neu, pluja i fred per recordar-nos que encara regna. Tots sabem, però, que el seu poder efectiu s’acabarà aviat, amb l’arribada de la primavera que ja està a només tres setmanes.

Les hores de Sol són cada vegada més llargues, els ametllers treuen la seua delicada blanca flor i els agrets dels camps de tarongers s’atreveixen a desafiar al déu hivern per recordar-li que al final sempre guanya el bon temps.

Aviat les nits seran més càlides. I podrem tornar a admirar el cel nocturn sense por dels refredats. Però, com ja passa des de fa mesos, cap dels grans planetes guaitarà el cap per l’oest poc després de la posta del Sol. Només els planetes interiors Mercuri i Venus faran un passeig prop de l’horitzó molts dies del mes, sempre, però, prop de la direcció solar. L’horabaixa del 4 de març, els dos planetes seran clarament visibles si mireu cap a l’oest. La separació entre ells serà com l’amplada de dues llunes plenes. Tanmateix qualsevol obstacle (arbre, edifici, muntanya) en aquesta direcció ens impedirà la seua visió.

Serà, però, el dia 15 quan Mercuri es trobe més allunyat del Sol (18,3°). En aquest moment el planeta se situarà a l’extrem de la seua òrbita vista des de la Terra. Es trobarà en el que tècnicament s’anomena la Màxima Elongació Oriental del Sol.

El 19 de febrer, poc després de la posta del Sol i mirant cap a l’oest, una Lluna ben prima s’afegirà al ball dels planetes i oferirà un bell espectacle per als amants del cel.

Serà, però, a la matinada quan seran visibles els planetes gegants. Actualment Júpiter, que es troba en la constel·lació de la Balança, Mart, en la d’Ophiuchus i Saturn en Capricorn, es troben alineats. Com a exemple, presente el cel minuts abans de l’eixida del Sol per al dia 7 de març. Una lluna en quart minvant se situa al costat del planeta gegant Júpiter, com un punter que l’assenyala per als observadors neòfits.

La Lluna, en la seua òrbita al voltant de la Terra, anirà recorrent el cel cap a l’esquerra, movent-se uns 13º per dia. Per això, el nostre satèl·lit anirà assenyalant Mart el 10 i Saturn l’11 de març. No podrem dir que la Lluna no serà ben servicial per ajudar-nos a identificar-los. Ara, això sí, us heu de llevar ben aviat.

I, com he dit al principi, la primavera vencerà al dur hivern el dimarts 20 de març a les 17:16. El Sol, en el seu camí aparent al voltant de la Terra, creuarà la línia de l’equador celeste, donant una jornada de 12 hores de llum i 12 hores d’ombra (equinocci de primavera), senyal que l’estiu s’acosta.

I amb la primavera, també vindrà Pasqua el dia 1 d’abril, després de la primera lluna plena després de l’equinocci de primavera, tal com marca la norma eclesiàstica des del Concili de Nicea de l’any 325.

I, per acabar, tornaran a aplicar la norma absurda del canvi d’hora el darrer cap de setmana de març. La matinada del 24 al 25 de març haurem de  tornar a avançar els rellotges una hora. Fins quan?

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Fase Mes Dia Hora
Lluna plena Març 2 01 51
Quart minvant Març 9 12 20
Lluna nova Març 17 14 12
Quart creixent Març 24 16 35
Lluna plena Març 31 13 37

Si voleu obtenir més informació podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure un senzill mapa del firmament del mes de març de 2018. I tot això gràcies al Planetari de Quebec.

Imatges:

1.-  Camp de tarongers a la Ribera Alta ple d’agrets. Manel Perucho.
2-5. Del programa Stellarium.

Nota: Encara que els agrets tenen un llarg període de floració, que pot anar de novembre a maig, és ara que eixim més al camp i ens sorprèn aquell bell color groc que presenta.

Més informació sobre l’agret. L’aventura cosmopolita de l’agret, Mètode, 2011.

El cel de febrer de 2018

0

L’hivern entra de ple en aquest mes ben curt. De moment comença plujós cosa que no afavoreix l’observació de cel. Les constel·lacions van passant pel cel nocturn mentre la Terra recorre el seu camí orbital al voltant del Sol. Ja queden només 49 dies per arribar a la primavera. Paciència.

El Sol ja fa setmanes que no ens presenta una activitat magnètica raonable. Com es pot observar en la foto adjunta d’avui mateix obtinguda pel satèl·lit nord-americà Solar Dynamics Observatory (SDO) no hi ha cap taca solar en la superfície. El Sol està net com una patena. En altres altures i usant diferents filtres la cosa és una mica diferent. Sembla que alguna cosa es cou però no és encara prou intensa per a ser vista en llum visible.

De mica en mica alguns planetes pròxims tornen a ser visibles en horari vespertí. Els planetes gegants caldrà buscar-los a la matinada mirant a l’est però, de moment, Venus i també l’esquiu Mercuri ja es deixaran veure durant tot aquest mes poc després de la posta del Sol si mirem cap a l’oest.

Si ens fixem en l’horitzó oest, poc després d’haver-se amagat el Sol, el capvespre del 16 de febrer podrem potser descobrir prop de l’horitzó oest una fina llesca de Lluna al costat d’un brillant objecte, el planeta Venus. La vista d’una Lluna de només un dia de vida és difícil però s’ha d’intentar.

Serà, però, la vesprada-nit del 28 de febrer cap a les 19:00 quan serà visible la conjunció (una aproximació) dels planetes interiors Venus i Mercuri. En passar aquest fet prop de l’horitzó oest les condicions d’observació seran complicades. No ha d’haver obstacles naturals (arbres, muntanyes) o artificials (edificis, llums del carrer) en la línia de la visió per poder gaudir de l’espectacle celeste.

La Lluna, com sempre, és el major dels espectacles i, aquest mes ens farà unes actuacions d’allò més reeixides. Si el darrer dia del mes passat s’amagà darrere de la Terra, en entrar dins l’ombra del nostre planeta, creant un bell eclipsi de Lluna no visible en aquesta part d’Europa, el 23 de febrer ens donarà un succedani d’eclipsi amagant Aldebaran, l’estel roig brillant de Taure.

Encara que un quart creixent de Lluna ens taparà temporalment l’estel durant 5  minuts el pròxim 23 de febrer, això passarà en hores diürnes, i, per tant, serà inobservable. En fer-se fosc veurem com la Lluna encara es troba ben prop de l’estel. Un bon moment per conéixer la posició i forma de la constel·lació de Taure, una de tantes disfresses animals de Zeus.

Com he dit abans, els altres planetes s’han de veure de matinada. Abans de la sortida del Sol, allà cap a les 7:00 h, cap al Sud-Sud-Est i durant tot el mes, podrem admirar, mirant de dalt a baix, l’alineament de Júpiter (en Balança), Mart (situat prop de l’urpa superior de l’Escorpí) i Saturn (en Sagitari).

El dia 10 de matinada, aquest dibuix celeste fet amb punts planetaris quedarà encara més complet amb l’entrada en joc de la Lluna. El nostre satèl·lit es situarà entre els planetes Mart i Saturn afegint una referència ben visible per ajudar a identificar els planetes a les persones interessades. El dia següent la Lluna, en el seu recorregut celeste, se situarà al costat del planeta anellat.

Finalment caldria parlar de l’asteroide 2002 AJ129. Aquest objecte passarà prop de la Terra el 4 de febrer de 2018, a les 22.30 h. En el moment de l’acostament màxim, l’asteroide no arribarà a estar a menys de 10 vegades la distància entre la Terra i la Lluna (uns 4,2 milions de quilòmetres).

2002 AJ129 és un asteroide proper a la Terra de mida mitjana, amb un diàmetre comprès entre 0.5 quilòmetres i 1.2 quilòmetres. La velocitat de l’asteroide en el moment d’acostament màxim (34 quilòmetres per segon) és més alta que la de la majoria dels objectes propers a la Terra quan passen a prop de ella. Aquesta alta velocitat és deguda a l’òrbita de l’asteroide, que s’acosta fins a 18 milions de quilòmetres al Sol en el periheli. Encara que l’asteroide 2002 AJ129 està situat en la categoria d’asteroides potencialment perillosos (PHA, de les seus inicials en anglès), no suposa una amenaça real de col·lisió amb el nostre planeta en el futur pròxim.

L’òrbita és molt el·líptica. L’asteroide es mou més enllà de l’òrbita de Mart i dins de la de Mercuri.

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Fase Mes Dia Hora
Quart minvant Febrer 7 16 54
Lluna nova Febrer 15 22 05
Quart creixent Febrer 23 09 09

Si voleu obtenir més informació podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure un senzill mapa del firmament del mes de febrer de 2018. I tot això gràcies al Planetari de Quebec.

Imatges:

1.- Sol en llum blanca. SDO. HMI Intensitygram 1 Febrer 2018.
2.-4. Els planetes al llarg del mes de febrer 2018. Stellarium
5.- Òrbita de l’asteroide 2002 AJ129. Wikipèdia Commons.

Publicat dins de El cel del mes i etiquetada amb , , , , , , | Deixa un comentari

La Lluna, molt per admirar

1

Entrem en una nova setmana amb molta calor, amb el registre de temperatures més alt a València des de 1869. Qui no veja que el canvi climàtic ja l’estem vivint, és que no té ulls a la cara.

Aquesta setmana que comença, sense núvols i amb temperatures altes, és ideal per fer una ullada al nostre satèl·lit natural, la Lluna. I és que, de tan prop i tan present al cel nocturn, no li prestem l’atenció deguda i de l’observació en podem aprendre molt.

Com tothom sap, la Lluna orbita el nostre planeta d’oest a est en uns 28 dies, de manera que cada dia, a la mateixa hora, la veurem 360º/28 dies, uns 13º, més cap a l’est que el dia anterior.  I en separar-se angularment cada vegada més de la direcció del Sol, la part il·luminada del nostre satèl·lit creix de dia en dia.

Arribarà un dia (dimecres 24, aquest mes) en que la separació entre el Sol i la Lluna serà de 90º i, llavors, les ombres dels accidents lunars seran màximes. Serà quart creixent i serà el millor moment per admirar la Lluna. El relleu muntanyós lunar serà ben visible. Un petit telescopi o uns prismàtics permetran veure clarament els cràters i el mars. També podem usar una càmera reflex. Amb un zoom de 300 mm ja podrem veure els cràters. Per cert, oblideu-vos de mirar la Lluna en fase de plena. En aquest moment les ombres desapareixen i el relleu lunar és inapreciable.

Una observació a ull nu permet veure dos tipus de terreny en la superfície lunar: les zones fosques, anomenades mars, ja que els antics pensaven que estaven plens d’aigua, i les zones clares, que anomenarem les terres altes o altiplans, zones extremadament muntanyoses, cosides per innumerables cràters i serralades tan grans com les equivalents terrestres.

Les fases de la Lluna tal com es veuen mirant en direcció sud des de l’hemisferi nord. La part superior del diagrama no està a escala (la Lluna està molt més lluny de la Terra). Wikipèdia.

Els cràters són conseqüència directa de l’origen violent del sistema solar. Una vegada formats els planetes fa uns 3800 milions d’anys, la Terra, la Lluna i els altres cossos planetaris van rebre un veritable bombardeig d’asteroides i cometes que van deixar el nostre satèl·lit amb l’aspecte actual. A la Terra, la presència d’una atmosfera i un moviment de plaques tectòniques actiu ha esborrat les principals marques d’aquestes cataclismes còsmics però a la Lluna, sense aquests factors, el paisatge típic lunar dels cràters d’impacte ha quedat congelat des de fa mil·lennis. És calcula que hi ha més o menys 300.000 cràters més amples d’1 km tan sols a la cara visible de la Lluna. Els cràters lunars més grans reben noms de filòsofs i científics, però de les 1586 persones homenatjades amb un nom de cràter, només 28 corresponen a dones.

Més endavant unes extraordinàries erupcions volcàniques lunars van reomplir antics cràters formant grans planes basàltiques, que ara anomenem mars. A causa de la seua composició rica en ferro, reflecteixen menys llum que els altiplans lunars, i per tant tenen un aspecte més fosc. Els mars cobreixen un 16% de la superfície lunar, especialment a la cara visible de la Lluna.

Un indret que no s’ha de deixar d’examinar en una observació de la Lluna en quart creixent és la línia del terminador, zona que separa la part il·luminada (dia lunar) de la part fosca (nit lunar). En les regions fosques pròximes al terminador s’hi poden veure punts brillants que resulten ser els pics de les enormes muntanyes des de les quals encara no s’ha fet de nit.

La Lluna, com veieu, és un bon objecte per començar a mirar el cel, és fàcil d’observar i sembla ser que serà la pròxima destinació d’una cursa lunar. Però, d’això ja en parlarem.

Més informació:
How to Observe the Moon with a Telescope, Space.com

Imatges:
1.- Quart creixent de la Lluna. Obtinguda amb mòbil. 10 d’octubre 2013.
2.- Mapa de la Lluna: a partir de Canary Zoo. Secció Canary Space.

Publicat dins de Sistema solar i etiquetada amb , | Deixa un comentari