Passeig matinal per la València republicana
Diumenge 26 de maig a les 9:00 h. un grup d’interessats ens trobàrem a les torres de Serrans per seguir la visita guiada programada per APROPAT, l’Associació Valenciana per a la Protecció del Patrimoni de la Guerra Civil, en el 75é Aniversari de la Batalla de Llevant. Era un dia perfecte de primavera per conéixer de la mà del professor José María Azkárraga els fets principals, els edificis, el patrimoni de la València republicana, del que queda i mostrar-nos també el que no es fa per dignificar-lo i posar-lo en valor.
El començar el recorregut en la porta del Serrans no va ser casual. Aquesta antiga porta de la ciutat va ser protegida amb la declaració de monument artístic nacional de la II República el juliol de 1931. Més endavant va ser un dels depòsits, junt al Col·legi del Patriarca, de les obres artístiques evacuades del Museu del Prado quan Madrid patia bombardejos constants. Josep Renau, cartellista valencià, era aleshores director de Belles Arts del govern de la República. Els murs de més d’un metre de gruix del monument donaven suficient protecció als quadres i tapiços contra bombes de 100 kg.
Però on la República i la societat valenciana treballaren plegades va ser en la construcció de decenes de refugis antiaeris escampats per tota la ciutat. Un refugi típic constava d’una cambra subterrània amb una capacitat de 350 persones, dues entrades/eixides en L per evitar la metralla i un sostre elevat d’uns 3 metres de gruix fet de capes de formigó i arena de platja. Aquest sistema aguantava les bombes usuals de 100 kg que llençaven els avions. Es calcula que la totalitat dels refugis tenien una capacitat per a 35.000 persones. València arribà a tindre 43 refugis antiaeris construïts i 115 subterranis habilitats.
Encara que hi hagué algunes incursions nazis sobre el cel de València, la majoria dels avions atacants pertanyien a l’Aviació Legionària italiana. Els seus avions tipus Savoia venien des de Mallorca en grups de 6 o 7 per atemorir una població civil allunyada del front de guerra.
El carrer Serrans, prop de les torres, presenta un d’aquests refugis, amb el cartell identificatiu amb tipografia especial d’autor desconegut. Fins fa poc l’ocupava una falla. Ara mateix, però, es troba en un estat lamentable i sense identificació.
El jardí del Palau de la Generalitat també acollia un refugi. Va ser curiós com durant la república la ciutat canvià el nomenclator eliminant el noms de reis i nobles i posant noms més proletaris. El carrer Cavallers que recorda els caballers nobles valencians del segle XV passà a dir-se carrer Metalúrgics.
Els anys 30 també són el moment de la innovació en l’arquitectura. S’abandonaren els antics materials i s’optà pel formigó i el ferro eliminant l’obligació que les façanes foren mur de càrrega. Les façanes s’alliberaren llavors de murs compactes i gruixuts i es van poder posar finestres en els cantons, per exemple. Arquitectes com Luis Albert construirien edificis racionalistes que encara perduren en tota la ciutat, al carrer Navellos, a l’avinguda de l’Oest, etc…
Arribats a les actuals Corts valencianes, edifici de la família Borja, el nostre guia ens va fer saber que durant l’any que la ciutat fou capital de la II República (1936-1937) aquest palau va ser la seu del Govern de l’estat. Des d’una finestra el president Largo Caballero va fer un discurs del quals se’n tenen fotografies.
Ja a la vora del riu observàrem a l’altra banda del pont de la Trinitat el Monestir de la Trinitat on Isabel de Villena redactà Vida Christi, però que el 1937 fou la Caserna de les Brigades Internacionals. Així mateix, ben a prop, l’actual Museu d’Art Sant Pius V, fou hospital de sang, és a dir, l’hospital dels ferits del guerra, sobretot provinents del front de Terol.
El Govern Civil, en el Palau del Temple, fou el punt final de la manifestació de proclamació de la república aquell 14 d’abril del 1931.
Per carrers estrets arribàrem al carrer Espasa on s’hi troba un altre refugi semblant al del carrer Serrans. Aquest, però, està en molt pitjor estat que el primer. Ple de pintades i amb part dels elements enderrocats, només conserva alguna lletra del cartell de refugi.
I per camins estrets arribàrem a la plaça Tetuan, anomenada aleshores la Plaça Roja. Allí un bar presenta un cartell intacte de REFUGIO en direcció vertical indicant la proximitat del refugi anterior.
A l’actual Capitania General s’hi trobava la seu de la presidència de la República, mentre que en el Palau de Cerveró, just en front, tenia la seu el Partit Comunista.
És en aquest plaça on tingué lloc un dur enfrontament entre les forces anarquistes de la CNT i els militants comunistes. El resultat va ser sagnant amb més de 100 morts. Una constant de l’època de guerra en la zona republicana, l’enfrontament constant entre les forces de l’esquerra.
Més endavant passàrem per davant de la seu de l’obra cultural Bancaixa. En aquella època era el Ministeri de Propaganda que coordinava la cartelleria de la república.
En el carrer de la Pau, zona burgesa per excel·lència, es quedaren molts pisos buits quan fugiren els seus propietaris de classes poderoses, cosa que fou aprofitada per multitud d’organitzacions populars per instal·lar-s’hi. Allí al número 42 s’hi trobava la Casa de la Cultura, lloc d’encontre dels intel·lectuals de casa i de fora. Actualment és un hotel de luxe (Vincci Hotel) però conserva en la façana la única placa d’homenatge a fets de la república de la ciutat instal·lada per Ricard Pérez Casado, alcalde socialista de València en la dècada dels 80. Per ací passaren Robert Capa, Heminway, etc…
Un poc més endavant, en el cantó amb el carrer Comèdies, on ara podem trobar una botiga de roba, existia l’Ideal Room, café de tertulies molt apreciat per aquells intel·lectuals.
La Universitat de València, situada al carrer la Nau, va ser lloc de discursos celebres. Com aquell del president Azaña el 18 de juliol de 1937 al paranimf demanant concordia als fronts en lluita o el discurs de defensa de la república del rector Joan Baptista Peset que fou motiu determinant per al seu afusellament l’any 1941 acabada la guerra.
Davant de la Universitat de València trobem el Col·legi del Patriarca que també serví per a magatzem de les obres artístiques del Prado. S’aprofità l’estada de les obres mestres per organitzar exposicion
s per la ciutat per donar a conéixer-les. En una època en que els viatges eren escasos, aquestes obres no s’havien vist mai així que l’èxit fou enorme.
La plaça de davant de la Universitat, l’actual Plaça del Col·legi del Patriarca, era ben diferent en aquella època. Un enorme edifici, ara enderrocat, ocupava el centre de la plaça i un refugi del mateix tipus que els anteriors n’ocupava un altre tros.
Arribat a l’actual plaça de l’Ajuntament, abans del País Valencià, més abans encara del Caudillo, era anomenada d’Emilio Castelar. Però aquesta era només la part de la plaça situada davant mateix de l’ajuntament ja que la part del nord rebia el nom d’Avinguda Blasco Ibáñez.
La guerra avançava i els primers mesos del 1937 els bombardejos ja arribaven al centre de la ciutat. L’ajuntament va rebre l’impacte d’un obús que li destrossà l’escalinata. Encara ara si es puja per aquesta escala noble de la casa de la vila, es poden veure els pedaços posats per arreglar els esglaons. Però els impactes de la metralla sobre la façana principal situats a nivel de terra encara es poden veure perfectament.
Arribat al carrer Xàtiva observarem de lluny la Plaça de Bous que durant la guerra va ser usada com a camp d’entrenament militar amb fusells de fusta però que després esdevingué camp de concentració per als soldats republicans que tornaven del front. Allí estigueren fins a 5.000 soldats quasi sense menjar.
La ruta acabà amb la visita obligada al refugi de professors i escolars de l’IES Lluís Vives, (ací també). Aquest gran refugi, amb quatre corredors amb volta, tenia una capacitat de fins a 1000 persones. Es troba en molt bon estat i de tant en tant s’hi fan actes culturals.
El patrimoni de la Guerra Civil al País Valencià és ben interessant però no està gaire protegit. Cal que els edificis relacionats amb la València republicana es posen en valor, que la gent els conega i que els visite. Aquest és un deure que tenim amb els nostres avis que defensaren la democràcia a València ara fa 75 anys.
Per saber-ne més:
Guía Urbana. Valencia 1931-1939, (2a ed.) La ciudad en la II República. Lucila Aragó, José M. Azkárraga, Juan Salazar.
Hallado intacto un amplio refugio de la Guerra Civil en el centro de Valencia. Coordinadora victimas del franquismo.
Ruta republicana (document en pdf)
Foto:
1.- Manuel Azaña, eixint de la Universitat de València. 18 juliol 1937. La Vanguardia, 21 de juliol 1937.
2.- Refugi al carrer Serrans. Enric Marco.
3.- Claustre de la Universitat de València. Compareu amb la foto 1.
4.- Impactes de la metralla de les bombes sobre l’ajuntament de València.
5.- Galeries del refugi del l’IES Lluís Vives de València.