Pols d'estels

Dissabte 11 de maig era el gran dia. Cadascú recordaria la Xesca a la seua manera. Després d’un berenar mallorquí reviscolant recollirem la Carme-Laura Gil al seu hotel. Ens presentàrem. Ella tota vitalitat i força. Gràcies per dir-me que sóc tan jove. Els 30 ja no els tornaré a fer…

Ja a Búger, arriba el Biel Mesquida amb un llaç per la llengua, que em recorda que els mallorquins estan mobilitzats per la seua/nostra batalla diària pel català.

La Jornada comença amb l’agraïment de l’Antoni Caimari i la presentació de la Victòria que ens dóna les gràcies per tocar els estels. L’Elisenda Farré, amb un bonic vestit blau, presenta la primera taula, la dels amics de la Xesca. Un resum de les frases més representatives pot veure’s en la crònica d’Antoni Riera Vives.

Ricard Garcia, Cupressus sempervirens, ens comentà que escriure al seu bloc, és deixar de ser invisible, véncer el silenci, obrir la porta i sortir al carrer.

Segons Carme-Laura Gil, Coc Ràpid, hi ha grans escriptors als blocs, que són grans mestres sense deixebles, perquè el lector no pot subratllar, rellegir. Un fet positiu és que permeten comentaris. Existeix un diàleg en què l’autor rep diàriament opinions que el retroalimenten. Tenir com la Xesca 6 milions d’entrades de lectors ja ho voldria qualsevol escriptor.

Biel Mesquida, Plagueta de Bord, ens parlà de la seua darrera obra, Llefre de tu, i del seu procés de creació des de la seua primera versió en el seu bloc. L’escriptura del bloc la considera, per això mateix, provisional.

Vicent Partal, Mails per a Hipàtia, començà recordant els 50 anys de la publicació de Nosaltres els valencians: Uns quants estem ací a Búger, catalans, mallorquins i valencians, però açò no hauria estat possible si un Joan Fuster, des del carrer Sant Josep de Sueca, i amb un whisky a la mà no l’hagués escrit. És un país sencer que naix d’un llibre, que ens fa pensar molt en el poder de transformació de la paraula.

Sebastià Perelló parlà en clau de lector de blocs. Ha estat una manera de desplaçar gèneres, de replantejar-los, allò que en francés diuen poubellication, un mix de poubelle, paperera, i publicació. El bloc modifica les definicions de lectura i escriptura, com a seqüènciada i fragmentada. El bloc és una literatura epidèrmica, sense filtres i recorda el fulletons que es publicaven als diaris del segle XIX.
Cal fer-se també preguntes: Què n’hem de fer, com hem d’arxivar un bloc quan l’autor ha desaparegut? Qui ho arxiva?

Benjamí Villoslada, Bitassa a lloure, es defineix com a bitòleg perquè fa feina en la cosa dels bits. Va parlar del futur d’internet. Tot està canviant ràpidament. L’any passat es van vendre un 30% menys d’ordinadors mentre es venen cada vegada més tablets. Amb ells pots llegir, còmodament, en una postura estirada al llit. A més a més , tota la teua biblioteca hi cap. Internet ja va revolucionar la música i ara li toca a la literatura. Ara s’estan venent obres de 7.000 a 30.000 paraules per a llegir en tablets, la mida ideal per a un viatge en metro o en autobús.

Seguidament es va fer una aturada per descansar i sobretot per seguir un costum que sempre feia la Xesca. A les 12:00, l’hora de l’Àngelus, beure una copa de cava. Així que tots junts, sota la càmara de Vilaweb que gravava l’acte, vàrem brindar en honor de la Xesca amb unes paraules ben emotives de Maria Folch, que ens la recordà.

Marc Cerdó, fill de la Xesca, ben emocionat per la presència dels amics i lectors de sa mare ens presentà el seu llibre inèdit: Inclemències, el diari secret i inèdit de Xesca Ensenyat. Entre altres passatges sucosos i que caldrà llegir, va presentar el comentari següent de l’entrada del 23 de febrer de 2009 en resposta a Lisa, quan ja estava ben malalta i quan estava hospitalitzada.

A la clínica vaig organitzar una rua amb una desfilada: la Processó de les Moixetes. Una equatoriana, una de Málaga, una altra de Pollença… dúiem el pal del sèrum com els escolans que acompanyen la Sibil·la duen el cirial, amb una mitja passada pel cap perquè no ens coneguessin i la tovallola de la dutxa empaquetant els cabells a tall de turbant oriental, vàrem entrar a mitja dotzena d’habitacions posant veu de màscara. Voleu fresses?
També em vaig menjar l’esmorzar d’un mort. No em volien donar doble ració de l’esmorzar, que és l’únic àpat que jo faig normal. L’excusa que em posaven és que els tenien justos. De matinada vaig sentir plorar en una habitació pròxima, i era que s’havia mort un padrinet. Quan passaren amb l’esmorzar vaig reclamar el del padrinet. Me’l varen dur. Ara quan hi pens em fa una mica d’espant, però la fam cortisonera no té escrúpols ni vergonya.

Continuarà…

Fotos: Primera: Ponents de la primera taula parlen dels seus blocs. Segona: Brindant amb cava amb la Xesca. Enric Marco.

Ja passat el cap de setmana, revisc des de la distància física, que no emocional, els tres dies passats a Búger, tot recordant la Xesca, la seua amistat presencial per a uns pocs i virtual per a molts més.Divendres a l’hora de dinar marxàrem de l’aeroport de València, Rosa Magraner, Josep Blesa i jo cap a Mallorca, mentre per la finestreta véiem al fons com encara cremava i treia fum un dels més grans magatzems de taronges a Museros. Un símbol del que passa al meu País.

A l’aeroport de Palma na Roser Giner, coorganitzadora de l’encontre i viatgera incansable, que s’ha recorregut totes les terres des de Birmània cap al sol ixent, ens rebé acompanyada d’un jove poeta, David Figueres, de Reus, però resident a Barcelona. L’actitud callada del xicot era només aparença ja que, com descobriríem més endavant, porta tot un torrent de paraules a dins.

De camí cap a Búger, com que ja eren les tres i mitja passades, calia fer una aturada a Inca per trobar un lloc decent on dinar, a poder ser de cuina mallorquina. Però un passeig sota la calda, amb el Sol que acabava de passar el meridià (en el seu punt més alt del cel, en vernacle) no era bona idea i més després de comprovar que el Celler de Can Marron, que ens havien recomanat, ja era tancat en aquella hora. Finalment, un bar a la plaça de l’església va ser el lloc escollit on recuperàrem forces i fluïds, mentre Josep Blesa explicava a la cambrera la millor manera de fer un café del temps, especialitat valenciana recomanable en qualsevol estació.

La Fundació ACA de Búger, seu de les Jornades en homenatge a Xesca Ensenyat, es troba als afores del poble, en un carrer costerut. Dir costerut a Búger no és rellevant, doncs la majoria dels seus carrers ja ho són. Una entrada estreta dóna pas a un pati envoltat d’arbres davant de l’edifici principal, on uns cartells taronja amb la cara de la Xesca ens indicava que allí s’esdevindria la trobada.

No hi vam veure ningú, però unes veus llunyanes i amigues ens convidaven a baixar les escales per arribar fins al mirador Joan Alcover, on prenien la fresca de la vesprada Vicent Partal i Assumpció Maresma, de Vilaweb, entre d’altres, mentre un home amb barca blanca no parava de fer fotos. Roser Giner ens el presentà. Era n’Antoni Caimari, l’ànima de la fundació i el nostre amfitrió, a qui hem d’agrair la seua amabilitat. La plana de l’illa se’ns apareixia al davant nostre. Ací Sa Pobla, una mica més lluny Muro. Allà les muntanyes que entren dins la mar i que tanquen la badia de l’Alcúdia per l’est, fins al cap de Ferrutx. Al fons, la mar blava i, sobre l’horitzó, les zones més altes de Menorca eren clarament visibles, encara que alguns no ho aconseguiren veure. Cap al sud, la muntanya de Randa, on Ramon Llull es retirà del món per meditar.

A poc a poc anava arribant més gent. La Maria Victòria Secall, coorganitzadora de l’event, la Maria Folch, d’El meu país d’Itàlia, Josep Selva, Joan-Carles Ortega, Joan Alcaraz, Ricard Garcia, la Belén de Madrid etc…  Abraçades i reconeixements. Una bona colla de blocaires coneguts prèviament i d’altres cares que, per fi, tindríem la possibilitat d’associar a l’autor d’un bloc visitat. A Josep Selva i a la Belén ja els coneixia de trobades anteriors, però la Maria Folch, la Marieta, la nostra ambaixadora a Roma, va ser tota una alegria trobar-la, com també conèixer Joan Carles, de Callosa d’en Sarrià i el Ricard Garcia.

L’audició d’algunes de les obres més importants d’Antoni Caimari va ser el primer acte de la Jornada. L’Antoni, home savi i bondadós, ens donà tota una lliçó de música i de cultura. Com va ben dir:  “S’art és sa culminació de sa cultura i aquesta és bàsica per al poble. Es pot fer ús de s’art per a sa maldat, però cal que els humans usen s’art per fer el bé.”

Va fer un repàs per la història de la música, amb referències a Robert Schumann, que va tindre tota la vida problemes mentals, sembla que a causa d’un virus al cap i per això mateix feia una música estranya que l’ha fet original.

Finalment ens presentà la seua gran obra, Inquisició, que comença amb el soroll de set gotes d’aigua caent, recordant els set dies de la creació del món. Moments de música contemporània intensa.

A la nit, un bar del poble a la plaça major, plena d’antiestètics i contaminants fanals de LED amb llum blanca, ens acollia per sopar mentre Blesa i la Marieta discutien amablement per tal d’arreglar el País, discussió que continuarien després a una terrassa d’un bar fins que els tiraren, ben entrada la matinada. Un tema, aquest, sense aturador possible…

A Búger, el cel ben fosc, poc contaminat, malgrat els LED, és un plaer per als sentits. Per això vaig proposar als nocturns que quedavem l’observació dels estels amb el telescopi que havia portat des de casa. Tanmateix era la una passada i la gent ho postposà per al dia següent.

Tornàrem, doncs a Palma, a ca na Victòria per dormir, mentre els altres romanien a les cel·les d’aquest monestir laic que és la Fundació ACA.

Continuarà…

Fotos: Fundació ACA i Vista de Menorca des de Búger, per als incrèduls. Punxeu la foto per fer-la més gran. Enric Marco.

El Sol ja apuntava per l’horitzó est i els estels començaven a perdre la seua lluïssor. El cel estava llavors dominat per les constel·lacions de l’estiu que ja s’acostava. L’Escorpí es gitava cap al sud-oest, mentre que el gegant Hèrcules, de cap per avall, lluitava amb l’hidra de Lerna, monstre aquàtic de set caps. Ben alt al cel, el triangle d’estiu, com un altre anunciador dels temps de calor, lluïa encara, amb Altair, de la constel·lació de l’Àguila; Deneb, de la del Cigne i Vega, de la de Lira.Però era en les constel·lacions del zodíac, com Sagitari, Capricorni, Aquari i Peixos on podíem trobar les joies errants celestes. La Lluna en Sagitari minvava cap al Sol, mentre que Júpiter en Capricorni mostrava els quatre satèl·lits galileans, com recordant el vigent Any Internacional de l’Astronomia en honor al científic toscà.

Venus, com a astre del matí,  mostrava la seua cara esquerra il·luminada mentre que Mart, astre guerrer, perdia el seu hàbit rogenc i pràcticament no es distingia en la lluïssor matinal.

Naixia un nou dia, el dia 14 de maig de 2009 en què Xesca ens deixaria amb el seu record i les seues obres.

Enric Marco, Pols d’estels. Text escrit al bloc dedicat a les I Jornades Blocs i Literatura a la memòria de Xesca Ensenyat.

Ja ha arribat el dia. Demà partim a la meua illa més estimada, Mallorca, per reunir-nos una colla de blocaires, familiars, amics i lectors de Xesca Ensenyat que fa tres anys ens deixà. Ens trobarem a Búger, petita població  del raiguer de Mallorca. Allí dissabte i diumenge celebrarem les I Jornades de Blocs i Literatura, a la memòria de Xesca Ensenyat.Ens trobarem un grapat d’amics, als quals ja coneixem la cara però també d’altres  dels quals només conec el seu bloc. Per exemple no conec la Marieta, ni la Carme-Laura Gil. Victòria Secall, El pèndol de petites oscil·lacions, i Roser Giner, Chào ông Viêt Nam són les organitzadores de l’esdeveniment. La llista completa de persones que hi serem la podeu trobar al bloc de la Roser, al programa oficial i final i al bloc Blocs i Literatura que s’ha obert especialment per a l’ocasió.

Si aquest cap de setmana esteu per Mallorca ja sabeu on podeu anar. I si l’oratge ho permet, farem alguna ullada al cel amb el telescopi.

Es feia de nit al camp de batalla. Des del castell que domina la ciutat, s’havien pogut veure durant tot el dia els enfrontaments dels destacaments aliats i borbònics. Ara jeien mortes o ferides a les afores de la ciutat vora 9000 persones, 3000 fidels a la monarquia hispànica regnant i 6000 a l’Arxiduc Carles, rei Carles III de Catalunya i València.

Era una nit sense lluna, les constel·lacions anaven apareixent i uns planetes destacaven sobre tot al cel manxec. Prop de l’horitzó, podien veure brillar Saturn, prop d’Aldebaran a Taure. Més amunt Mart en Geminis i ja, ben alt, Júpiter en Leo, prop de Regulus. Una bona nit per observar el cel. Llàstima que els ferits i presoners no estaven en condicions d’admirar la bellesa de la natura. La porta d’accés al Regne de València estava oberta i Xàtiva, ben aviat, pagaria ben cara la seua rebel·lia.

25 d’abril de 2012, 305 anys de renadiu….

Foto: Cel d’Almansa el 25 d’abril de 1707. Stellarium.

 

Ahir tinguerem lluna plena al cel. I, si heu estat una mica curiosos, us haureu adonat que sempre hi ha lluna plena durant la Setmana Santa. Això, com ja he contat en alguna ocasió, està relacionat amb la data de la Pasqua.

A tots ens mareja que cada any les seues dates vagen variant de posició al calendari. De vegades el dia de Pasqua cau a finals de març i d’altres cau a finals d’abril. Es diu que la festa de la Pasqua és mòbil.

Tot té un fons astronòmic i va lligat a la lluna plena. L’assumpte es va tractar al concili de Nicea de l’any 325. I allí es va fer una definició exacta.

Es considera diumenge de Pasqua el diumenge següent a la primera lluna plena de primavera (o siga, que caiga a partir del 21 de març, inclòs).

Com que el càlcul dels dies on cauen les llunes plenes és complicat (sense ordinador ni calendari!) existeix l’algorisme de Gauss per fer-ho més fàcil. I ací podeu trobar l’algorisme implementat en diversos llenguatges de programació.

La data de la Pasqua és, juntament amb Nadal, la festa més important del calendari cristià. I a partir d’ella es calculen totes les altres dates: l’Ascensió, 40 dies després de la Pasqua, Pentecostés, 10 dies després de l’Ascensió. I el Corpus, 60 dies després de Pasqua.

Amb aquesta mobilitat penseu en el pobre mossèn d’una parròpia perduda del Pirineu allà per l’any 1000, sense quasi comunicació amb el bisbat. Ell s’ho havia de calcular tot per poder preparar les festes cristianes. Per això s’havia de conéixer l’epacta, que donava la fase de la Lluna el primer dia de gener i que permetia calcular les dates dels novilunis de tot l’any.

Foto: Processó de Divendres Sant a Tavernes, amb la Lluna quasi plena al fons. Enric Marco.  6 d’abril 2012.

Unes 10.000 persones van prendre ahir el centre de València per a exigir, un dia més, la dimissió de la delegada del Govern, Paula Sánchez de León, per la brutalitat desplegada en dies anteriors per la Policia Nacional, i del cap de la policia Antonio Moreno, que va qualificar els estudiants com ‘l’enemic’

La marxa va partir a les 18.00 hores de l’institut de Lluís Vives cap a la Delegació del Govern. Com havien pactat les entitats de la Comissió Democràtica Cívica, la capçalera la presidien els estudiants amb una pancarta amb el lema “Som el poble, no l’enemic”. Uns quants metres per darrere els representants polítics, sindicals i socials acompanyaven el cartell “Per les llibertats i la democràcia”.

Després d’una hora llarga de marxa, el cap de la manifestació arribava a la Delegació del Govern, on quatre furgonetes de la Policia Nacional i un grapat d’agents custodiaven l’entrada de l’edifici. La cua de la marxa amb prou faenes havia avançat. Els últims van poder arribar quan els primers començaven a marxar-se. Els manifestants corejaven crits contra la delegada del Govern i els policies —que guardaven la posició amb cara de pòquer—, però van quedar de nou en un segon plànol que el que va iniciar les protestes va ser la degeneració de l’educació pública.

Finalment, després de més de tres hores des de l’inici de la mobilització, els manifestants que quedaven es van dispersar quan les furgonetes de la Policia Nacional van començar a replegar. Pel que sembla, alguns d’ells es van encaminar cap a la seu del PP, igual que el dia anterior. I també com el dia anterior, la jornada va acabar de manera pacífica i exemplar malgrat els rumors sobre la presència d’infiltrats d’Espanya 2000 que podien rebentar el caràcter de la marxa.

Així va concloure el segon dia de treva, amb cert sabor dolç en els paladars dels adults, que observaven amb admiració a les generacions que vénen trepitjant fort. Però, també sense aclarir-se cap on condueix aquest despertar, més enllà de la promesa de tornar cada dia fins que Sánchez de León dimitisca. No obstant això, a última hora de la nit s’anunciava la convocatòria per al migdia de hui, a la seu de la Conselleria d’Educació i la resta de delegacions educatives del País Valencià, de noves concentracions contra les retallades en educació. La crida del Sindicat d’Estudiants potser reconduirà les mobilitzacions cap a l’objectiu original.

Text: La Cotorra de la Vall.Som el poble, no l’enemic: La manifestació ahir a València…

Fotos: Enric Marco

Els fets de la setmana passada em porten als anys de la “Batalla de València” quan manifestar-se per la ciutat era ben perillós.Ara els estudiants de l’IES Lluís Vives, junt amb els d’altres instituts de València i del País Valencià, farts de les retallades a l’educació pública que viuen cada dia, protesten dia rere dia davant del seu centre. Fan el que els permet la Constitució: manifestar-se i expressar la seua opinió. Però la policia és molt dura amb ells i amb puntades de peu, colps al cap, detencions i multes als xiquets i xiquetes fa el que li manen.

Jo no vaig estar allí dijous però tinc testimonis de primera ma que em certifiquen el que va passar i la conclusió que en trac és que han intentat fer-los por i, a través d’ells, ens avisen a tots que no consentiran més protestes i que anem fent-nos a la idea….

Us deixe algunes de les fotos que m’han passat.

Ahir a aquestes hores caminàvem lentament pels carrers de València. Més de 120.000 persones, segons Vilaweb, protestàvem per les retallades en l’educació que promou el govern valencià. Pares, xiquets, gent molt jove i molts professors, de manera alegre però ferma, portaven pancartes reinvindicatives que provaven que venien de tots els punts del País, de Torrent, de Castelló de la Ribera, de València, d’Albaida, de Gandia,…I, a més a més, a Alacant també s’hi feia una altra. Jo, anava amb els meus, amb l’institut Jaume II de Just de Tavernes de la Valldigna.Si a les 18:00 h. estaven ja concentrats a la plaça de Sant Agustí, just davant de l’FNAC, no va ser fins les 19:10 h. que començarem a caminar. Un caminar lent, ben apretats tots, junt amb milers i milers de persones que allí ens havíem concentrats seguint la crida de la Plataforma per l’Ensenyament Públic.

Carrer de Sant Vicent amunt, plaça de l’Ajuntament, carrer Barques, Glorieta, la Pau, fins arribar a la plaça de la Mare de Déu. Però això va ser ja a les 9 de la nit passades. I mentrestant anàvem veient com moltes persones amb pancartes tornaven ja cap a casa. Eren les del cap de la manifestació que feia ja dues hores que havien arribat al final.

I entrarem a la plaça de la Mare de Déu, al nucli històric de València entre la Catedral i el Palau de la Generalitat, allà on s’arriba a gastar fins a 4000 d’euros al mes de despesa en menjars mentre es retallen serveis públics bàsics. No poguérem escoltar els parlaments que ja feia temps que havien acabat. I darrere nostre encara arribaren més i més representacions d’instituts i escoles amb unes enormes tisores per retallar per tot arreu.

Estic content per la gent del meu País. Ha demostrat que està viva i que respon quan l’ataquen en allò més bàsic i essencial com és l’educació dels nostres fills, el nostre futur com a societat.

El vídeo espectacular del començament de la manifestació es pot veure a can Vilaweb i a Youtube.

Fotos: Moments de la manifestació a València. Enric Marco.

No estava previst però davant d’un pont tan llarg no vam poder resistir-nos i dimecres a la vesprada ens decidirem i férem la reserva per internet. A les dotze de la nit arribàvem al nostre hotel habitual a Barcelona. I ara a casa recapitule. Han estat dos dies curts i intensos a Barcelona. Ha estat una visita d’arrapa i fuig.Feia temps que volia vindre a veure l’exposició La maleta mexicana. El redescobriment dels negatius de la Guerra Civil espanyola de Capa, ‘Chim’ i Taro que es pot veure al Museu Nacional d’Art de Catalunya fins el 15 de gener de 2012. Una gran mostra sobre els 4500 negatius retrobats de Robert Capa perduts a Bordeus poc abans de la invasió alemanya de França i recuperats a Mèxic l’any 2007.Fa uns anys vaig ser un dels especialistes que estudià la foto més famosa de Capa, La mort del milicià, per al documental L’ombra de l’iceberg de Hugo Doménech i Raúl Riebenhauer (2007) i estava interessat per veure l’obra del fotògraf hongarés i intrigat per saber si entre els negatius estava la foto icònica de la Guerra Civil, presa a la batalla de Cerro Murriano, Córdova, el 5 de setembre de 1936. Moltes batalles, moltes desfilades, vida quotidiana a reraguarda, a Madrid, Barcelona, València però cap a Cerro Muriano. Diuen que el negatiu del milicià no apareix….

La batalla de Terol, Brunete, la batalla del Segre amb milers de morts frapen però m’impressionà també veure llocs quotidians com la seqüència del multitudinari soterrament de Máté Zalka, conegut com el General Paul Lukács, el juny del 1937, a València amb la plaça de bous, l’estació del Nord i unes xicones alçant el puny en un primer pis del carrer Xàtiva.

I divendres de matí, hem passat per Vilaweb, al carrer Ferlandina, en ple raval, per fer unes compres de Productes de la Terra que temporalment es troba a l’avantsala del diari. A Vilaweb no estava el seu director, Vicent Partal, que ara mateix es troba a  Caerdydd (el nom gal·lès de Cardiff) en un encontre de televisons europees. Molt amablement, però, ens ha atés Jaume Prenafeta, director comercial de la casa. L’antiga fusteria, de la qual s’han conservat l’estructura i alguns elements, ha donat pas a una redacció molt confortable. Els periodistes, tots molt joves, treballaven en els continguts del diari mentre a la paret s’hi podia veure la BBC World i el 3/24 per estar sempre al moment de la notícia. Hem visitat totes les dependències i també la sala de conferències, oberta al públic i on parlen els Implicats. Un lloc molt acollidor i que tots els que posem continguts en +Vilaweb hauríem de considerar una mica nostre.

I ja de pas hem entrat al MACBA per veure les fotos dels guanyadors del World Press 2011. Un luxe per a una ciutat com Barcelona i una meravella per a un fotògraf aficionat com jo. Captar el dramatisme de la situació en una guerra és difícil i els periodistes d’ara fan com Capa als anys 30 i 40 del segle passat, implicar-se en els fets relatats a través de les seues fotografies.

I, per la nit s’hi veia molta gent a l’entorn de les Rambles, carrer Porta Ferrissa, Plaça de la Catedral i Plaça de Sant Jaume. La Fira de Sant Llúcia amb els típics caganers i el pessebre romànic de davant del Palau de la Generalitat eren els responsables, mentre que segons TV3 (una meravella perduda per als valencians, pitjar el botó i veure la nostra!) les tendes es queixaven que molt mirar però poc comprar.

Foto: Enric Marco i Jaume Prenafeta, a la redacció de Vilaweb. Enric Marco.

Els periodistes de Vilaweb han parlat finalment amb l’astrofísic David Morrison. El grup d’experts que ell va coordinar va fer la proposta del nom d’Ausiàs March per a un cràter de Mercuri a finals dels anys 70. I per a Vilaweb he escrit aquesta opinió contundent que ha aparegut avui a la portada del diari.

---

Enric Marco: ‘La ‘troballa’ del cràter d’Ausiàs March ha de fer-nos pujar l’autoestima‘

L’astrònom valora que el poeta de Gandia fos reconegut per la NASA posant un nom en un cràter de Mercuri

Quan em vaig assabentar de l’existència d’un cràter a Mercuri dedicat a l’escriptor més conegut i important de la nostra cultura vaig quedar perplex. Com podia ser que jo no m’haguera assabentat, i encara més estrany que no ho sabera ningú del meu entorn del mon acadèmic i cultural, tant de València o Palma com de Barcelona?

Després, reflexionant vaig veure que podria ser normal que fóra així. Els castellans segur que tampoc saben que a Mercuri hi ha un cràter anomenat Cervantes però no passa res. Consideren que això és normal, una cultura d’estat camina sola. És el que toca.

I ara ens ha passat el mateix. No ens adonem que la nostra cultura pot passejar-se tranquil·lament pel món com fan les altres cultures amb més parlants. Els nostres escriptors, pintors, músics, científics són perfectament exportables. Això de manera conscient ho sabem, encara que inconscientment tenim dubtes encara.

Doncs no. Que el cràter March estiga ben a prop del cràter Zola o del Shakespeare és una metàfora que el nostre país està avançant i ja està al nivell d’altres cultures més conegudes del món com la francesa o l’anglesa.

D’altra part el fet del cràter implica una relació clara entre ciència i cultura. Jo sempre he defensat que la ciència no és més que una part de la cultura dels humans, amb què tractem d’esbrinar com funciona el món i l’univers.

Una ciència forta aquí que és conscient de les seues arrels i del poble al qual vol servir. Igual que la literatura, la ciència al nostre país ja es troba molt amunt en els rànquings internacionals. I si abans nosaltres havíem de viatjar a fora per fer la tesi, fer una estada post-doctoral o investigar, ja són molts els científics estrangers que vénen a fer la seua investigació al nostres laboratoris. L’intercanvi va normalitzant-se.

Fet i fet la “troballa” del cràter dedicat al poeta de Gandia ens ha de fer reflexionar i fer-nos pujar l’autoestima, ara que rebem per totes bandes. Som com els altres, ni millors ni, per descomptat, pitjors. I per això mateix hem de demanar el mateix tracte que els altres.

Enric Marco
Astrònom, Departament d’Astronomia i Astrofísica, Universitat de València i autor del bloc de +VilaWeb Pols d’estels.

Era poc abans de les tres de la vesprada i acabava de tornar de dinar amb els companys de treball. Assegut al despatx i davant de l’ordinador vaig obrir la pàgina de Vilaweb per llegir les últimes notícies del país i del món. En aquell moment l’accident d’un avió contra la torre nord del World Trade Center a Nova York ocupava la portada. Vaig quedar enganxat a la pantalla. El meu primer pensament va ser que el pilot havia tingut un problema i havia perdut el control de l’aparell. Pensava aleshores, ingenuament, que allò era només un desgraciat accident d’una avioneta mitjana.Aquesta idea que m’anava rondant pel cap desaparegué de sobte quan, passades les 3 de la vesprada, una renovació de la web de Vilaweb esmentà el segon actac, ara a la torre sud.

Això ja no podia ser un desgraciat accident. Era un atemptat en tota regla, vaig concloure. Ja vaig entreveure, aleshores, que el món anava a canviar a partir d’aquell fet.

Durant les hores següents, des del despatx, o ja des de casa, vaig veure el desastre posterior: el col·lapse dels dues torres i la mort segura de milers de persones. Recorde que un dels meus fills, aleshores amb només 7 anys, i assegut amb mi al sofà amb el ulls ben oberts davant la tele em preguntava pels motius de l’atemptat, per les víctimes, pel que passaria a partir d’ara al món. I que li expliques per a que ho puga entendre?

Ja han passat deu anys des d’aleshores i el món ha canviat molt i és ara més insegur. Quasi 3000 morts americans i centenars de milers de morts més a d’altres zones del planeta a les dues guerres posteriors que encara duren són molts morts, massa morts.

Quina espècie la nostra que tracta d’anihilar el qui no pensa com ell!

Avui, però, toca recordar els morts del WTC i els de Washington.

Imatge: Foto des de la Estació Espacial Internacional: ISS003-E-5387 — Visible des de l’espai, una columna de fum s’eleva des de l’àrea de Manhattan després que dos avions s’estavellaren en les torres del World Trade Center. Aquesta foto va ser obtinguda el matí de l’11 de setembre de 2001. “Les nostres pregàries i pensaments van a totes els persones que estan allí i a d’altres llocs.” va dir el comandant de l’Estació Frank Culbertson de l’Expedició 3, després dels atacs terroristes. Crèdit imatge: NASA

L’estiu passat, l’escriptor Josep Lozano va llançar una crida en la revista digital Infomigjorn  – un mitjà de comunicació virtual dedicat a la nostra llengua i cultura, dirigit per Eugeni Reig, que arriba a més de deu mil internautes – que també fou popularitzada pel diari electrònic Vilaweb.L’autor d’Alginet pretenia amb aquesta convocatòria animar els amants de la poesia de Vicent Andrés Estellés a celebrar una festa en els seus pobles i ciutats per a homenatjar el planer homenot, dit en terminologia planiana, nascut a Burjassot el 4 de setembre de 1924. La proposta consistia a fer un sopar al llarg del mes de setembre, al voltant del dia del seu natalici, on entrara un plat propi de la nostra gastronomia i es recitaren poemes seus, d’una manera semblant a com fan els escocesos cada 25 de gener a fi de commemorar el naixement del poeta en llengua escocesa Robert Burns (1759-1796).Ben aviat s’hi van adherir a la iniciativa un bon nombre de localitats o d’associacions culturals i l’èxit de la 1a Festa Estellés fou ben engrescador. Hi van col·laborar molts escriptors i poetes, a vegades presentant l’acte o fent de rapsodes, i també diversos cantants i músics.

Hi van fer-se ressò de la Festa els diaris Levante-EMV i El País, així com el setmanari El Temps. Els internautes també es van unir a la celebració i 250 blocs – la llista va figurar en el bloc Raons que rimen –  van penjar un poema o un comentari el dia 4 de setembre en honor al «fill del forner que feia versos».

Fou un bon començament per a un acte que els valencians hauríem de convertir en tradició, que hauríem d’instituir amb l’objecte de crear un nou recurs amb què cohesionar la gent progressista, promocionar la nostra autoestima i defensar la nostra cultura, llengua i literatura d’una manera festiva i popular.Per segon any consecutiu l’escriptor alginetí, autor de Crim de germania, ha llançat aquesta crida i ens vol encoratjar perquè honorem un dels nostres màxims poetes, el més prolífic i popular poeta valencià des d’Ausiàs March.

A la cita d’enguany no podia faltar Tavernes de la Valldigna i per això un grup de vallers i valleres que ens estimem la poesia en general i la d’Estellés en particular hem volgut sumar-nos també a aquesta celebració. Hem presentat la proposta al consistori, que ens ha donat el seu suport i fins i tot ha confirmat la participació lectora d’alguns dels seus membres. Amb l’ajuda de la Regidoria de Cultura hem preparat la nostra primera Festa Estellés per al divendres 9 de setembre de 2011, a les 9 de la nit, a la Placeta de Teodor Llorente, el poeta de la Renaixença valenciana de qui enguany s’acompleixen cent anys de la seua mort.En l’àpat i en la lectura de poemes podeu prendre part tots els qui vulgueu, només inscrivint-vos per tres euros al Bar nou (Pl.Major). Farem un sopar d’aixella, amb bon vinet de la terra i platets típics valencians. Després de la menjada tindrem una projecció audiovisual i un recital poètic amb alguna que altra actuació musical.

Ens agradaria instituir aquest acte, que es fes cada any i que es consolidara, com pretén Josep Lozano. Però, a més a més, també voldríem que servira de precedent per tal de dinamitzar les activitats literàries a Tavernes. Perquè al nostre poble hi ha molta gent que estima la literatura i qualsevol altra manifestació artística que ens faça créixer i ser més lliures.

Comptem amb tu! Quants més siguem, més riurem.

Rosa Magraner i Francesc Bononad

Jordi Juan i Huguet, del Bloc-Coalició Compromís, és el nou alcalde de Tavernes després d’haver aconseguit el suport del PSOE i EU en l’acte de constitució del nou ajuntament de
Tavernes.El denominat “Acord de Progrés” tanca 16 anys de govern del PP a Tavernes, d’ells 12 en majoria absoluta. Després de les tensions viscudes els darrers dies, en què perillava el possible acord de les tres forces progressistes, el pacte es feia realitat quan entre les primeres 11 paperetes escrutades, 9 havien elegit el candidat del Bloc. Jordi Juan ha rebut la vara de comandament del secretari de la corporació vallera, i després s’ha iniciat un torn de parlament dels portaveus dels partits representats al consistori.

Segueix…

 

Manuel Vidal, del PP, en un parlament en un cert to crític va recordar que el seu partit ha estat el més votat de Tavernes en haver rebut més de 4.200 vots i el canvi d’alcaldia considerava que no responia a la voluntat popular. Dins del parlament va desitjar sort al nou alcalde i li demanava que sempre fora “ell mateix” i que les decisions les prenguera segons els seus propis criteris i que no fora titella de ningú i de cap assessor, i que pensara en el bé del poble.

Carmen Canet, del PSOE, va destacar el fet que eren més de 6.000 vots els que no havien recolzat el PP i la decisió de Tavernes era una aposta ferma pel canvi de Tavernes, cosa per la qual havien apostat ja els tres partits en la campanya electoral.

Karina Vercher, d’EU, es va emocionar en el seu parlament segurament a causa de la tensió nerviosa viscuda els darrers dies i va obligar a fer un recés. La regidora va assenyalar que ella havia apostat pel canvi en la campanya i el seu vot estava d’acord amb el que havia proclamat.

Per últim,  el recent elegit alcalde Jordi Juan va felicitar Tavernes per la gran participació en les urnes el 22 de maig passat i agraïa la confiança dipositada en el BLOC i al PSPV-PSOE i a EU el recolzament a la seua investidura. Igualment va agrair Manuel Vidal els anys de dedicació a Tavernes.

Jordi Juan manifestava la disposició del BLOC, el PSPV-PSOE i EU a  crear unequip de govern homogeni i estable que treballe de forma lleial en benefici del poble i on totes les regidories col·laboren pel bé comú.

Va deixar clar que l’eix central de l’acció de govern serà la participació ciutadana i recordava la greu crisi que perjudica les famílies i la delicada situació de les administracions publiques i del nostre
Ajuntament.

Jordi Juan va detallar els objectius de l’Acord pel Canvi, que són: pla de sanejament de les arques municipals, racionalitzant les despeses i practicant polítiques d’austeritat; foment de la creació de llocs de treball: treball amb respecte i a favor d’un millor medi ambient i  salut pública; potenciació de l’agricultura; foment del turisme de qualitat, tant de platja com d’interior i foment de l’oci participatiu, cultural i festiu.

Jordi Juan va dir que volia ser l’alcalde tots i encoratjava als ciutadans i regidors a treballar per Tavernes.

En acabar l’acte, els reunits a la plaça aplaudiren tant el nou alcalde com a l’equip de govern que a partir d’avui passa a regir els destins de la ciutat els pròxims quatre anys.

Ahir divendres, 27 de maig, vaig ser convidat per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) a participar en una de les tres Taules Redones que es feien sobre L’ús del valencià en els blogs. Fa unes setmanes el periodista Sergi Pitarch, autor del primer estudi sobre la blogosfera valenciana, va contactar amb mi per participar en una d’aquestes taules.Jo vaig participar a la tercera, presentant Pols d’Estels, juntament amb els següents blocs: Des de Llíria cap a Ítaca, Malalt de falles, Lucrècia de Borja i estava moderada per Verònica Cantó. El títol era: Temàtiques contingudes en els blogs en valencià. Però la nota negativa va ser l’ausència de Lucrècia a la taula, perquè, encara que havia demanat que no es feren fotos, ni es gravarà la seua intervenció pel caràcter del seu bloc, l’AVL no va voler deixar de gravar l’acte…