Pols d'estels

Aleshores va passar una de les dues coses que s’havien previst. No va eixir cap lluminositat, cap cua per l’altre costat del Sol.

O això semblava. L’arribada de noves imatges dels coronògrafs LASCO del SOHO ha obert l’esperança d’un ISON ressucitat. Sembla que el cometa ha tornat de la mort i que ens afanyarem massa per soterrar-lo.

Els vídeos adjunts mostren clarament que el cometa ha estat afectat pel pas pròxim al Sol. Si comparem la brillantor en entrar i en eixir de l’entorn solar es veu clarament que l’eixida és molt menys brillant, la qual cosa ens aboca a un escenari en que s’ha produït una pèrdua total del nucli de gels o bé només en queden restes del nucli original. El que es veu ben bé són les dues cues, la  de pols i l’iònica.

Karl Battams de la Campanya d’Observació del cometa Ison de la NASA diu: “Matthew Knight i jo no ens sabem avenir a hores d’ara. Sabem que moltes persones, els mitjans de comunicació i els equips científics volen saber el que ha passat. També ens encantaria saber-ho en aquest moment! Aquí està la nostra hipòtesi de treball:”

“Mentre el cometa Ison s’enfonsava cap al Sol, va començar a perdre una gran quantitat de trossos del nucli d’una mida raonable. Hi ha evidència de gran quantitat de pols en la llarga i prima cua que vam veure en les imatges del coronògraf del SOHO. Aleshores, a mesura que Ison es submergia en la corona solar, va seguir vaporitzant els seus gels, va perdre completament la coma (atmosfera cometària) i la cua de la mateixa manera que li passà al cometa rasant Lovejoy el 2011. El que ha sorgir del pas prop del Sol és un petit, però potser d’alguna manera compacte,  nucli que ha reprès l’emissió de la pols i el gas almenys de moment“.

[vimeo 80568171 w=500 h=281]

Comet ISON Dives Toward the Sun from Babak Tafreshi on Vimeo.

Haurem d’esperar uns dies, la matinada del 2 i 3 de desembre, per tractar de veure el cometa a ull nu un poc abans de l’eixida del Sol. Els experts diuen que la cua serà ben visible. Ara, no serà el cometa del segle com ens havien promés, aquell gran cometa que recordaríem tota la vida.

Imatges i vídeos: de SOHO, ESA/NASA i de l’astrofotògraf Babak Tafreshi.

Avui serà la fi del cometa ISON? L’immens calor del Sol acabarà amb aquest tros de gel brut? O els gels cometaris aguantaran les flamarades solars i C/2012 S1 ISON sobreviurà al pas pel seu punt més pròxim al Sol? La solució en unes poques hores.Ja fa dies que no podem veure el cometa des de la Terra. Ni amb el telescopi més potent seria ja possible. De fet des de diumenge passat, dia 24, les fotos del cometa ja han desaparegut. Jo ho vaig intentar de bon matí des de la platja de Tavernes però no s’hi veia res de res al costat de Mercuri i Saturn com vaig proposar en el meu últim post. Només se n’han pogut aconseguir des de molt pocs llocs de la Terra, llocs coneguts per la puresa dels seus cels. Així l’astrofotògraf Juan Carlos Casado ho aconseguí des del cim d’Izaña, a l’Observatori del Teide. A la seua foto ja es veu com de prop està el cometa de l’alba solar sobre l’illa de Gran Canària.

Des d’aleshores només els telescopis solars, amb la protecció adient per mirar la nostra estrella sense cremar-se, han estat seguint-lo.

Fa uns dies des de l’observatori IRAM d’ones de ràdio mil·limètriques de Sierra Nevada, els astrònoms Israel Hermelo (IRAM Granada) i Michal Drahus (Caltech/NRAO) informaren de la devallada de l’emissió d’àcid cianihídic HCN en un factor 20. Això podria, segons ells, indicar que el nucli cometari és ja poc actiu o que s’ha trencat i ja no existeix. Aquest gas verinós per als humans ja va ser detectat en el cometa Halley en el seu pas de 1910 i va causar la histèria de la població.

Tanmateix, tinguen raó o no, el cometa segueix la seua marxa cap a l’encontre pròxim al Sol d’ací a unes poques hores. Com es veu a l’animació del satèl·lit SOHO, el cometa sembla que va directe cap al Sol.

D’ací a poc més de 2 hores, exactament a les 19:37:45 hora local,  el cometa passarà pel periheli de la seua òrbita. Aleshores es trobarà a només 1,1 milions de quilòmetres de la superfície solar. Caldrà esperar una mica o mirar les imatges on line de la xarxa per veure si ha sobreviscut al pas i podrem contestar qui haurà guanyat: foc o gel.

Es pot seguir en directe per la xarxa el compte enrere de l’encontre, amb el temps que falta per al seu punt de màxima aproximació, la distància al Sol i la velocitat del cometa. Ara mateix va a uns 300 km per segons (un milió de km per hora)! i anirà augmentat d’acord amb la segona llei de Kepler o llei de les àrees.

Estem a l’espera.

Actualització 21:00 h.: Ha guanyat el foc. El cometa no ha sobreviscut el pas pròxim al Sol. S’ha desintegrat. Mireu la pel·lícula del fets (new movie). S’ha acabat el cometa del segle.

COMET ISON, R.I.P.: Evidence is mounting that comet ISON did not survive its brush with the sun earlier today. At 01:45 EST on Nov. 28th, Thanksgiving Day in the USA, the comet was supposed to pass a little more than a million miles above the surface of the sun. As a new movie from SOHO shows, the comet had already disintegrated. Click to set the scene in motion, and pay careful attention to the head of the comet.

Imatge: El cometa ISON en una sèrie de fotos animades obtingudes amb la càmera d’un dels coronògrafs de l’Observatori SOHO de ESA/NASA. El cercle fosc del centre es posa damunt del Sol perquè la seua llum no sature la imatge.

Però cada vegada serà més difícil veure’l. S’acosta al Sol a gran velocitat i el dijous 28 passarà pel periheli (punt més pròxim al Sol) a només un milió de quilòmetres de la superfície solar. Si sobreviu a l’escalfor de la radiació solar sobre els gels cometaris en continuarem parlant.

Però per què és interessant aquest cometa i que el fa diferent d’altres? Per les caracterísitiques de la seua òrbita se sap que prové del gran repositori de cossos gelats que envolta l’interior del Sistema Solar més enllà de Plutó i que rep el nom de núvol d’Oort. Aquests són els residus que quedaren de la formació del Sistema Solar i per això, un cometa de llarg període com aquest, ens pot donar informació molt interessant per conéixer el nostre origen.

A més a més se sap que és aquest és el seu primer viatge a l’interior del Sistema Solar. Els gels del cometa mai s’han desfet ni han estat afectats per la llum solar. Podriem, per tant, dir que en aquest aspecte és un cometa amb gel verge, sense manipular. Com que les modernes teories de formació de la vida inclouen els cometes com a aportador de molècules orgàniques externes és interessant veure quines molècules s’hi poden detectar en la cua i el coma cometari. Per exemple un equip de l’Instituto de Astrofísica de Andalucia, estudia amb el radiotelescopi del Pico Veleta, la possible existència d’un compost molt volàtil de fosfor en el cometa ISON.

No saben si C/2012 S1 ISON sobreviurà a l’encontre pròxim al Sol. Es calcula que l’enorme calor del Sol li convertirà en vapor uns centenars de metres de gruix de gels de diversa composició. No debades el calor pot arribar a uns 5000 graus. Com que es calcula que el nucli del cometa té uns quatre quilòmetres de diàmetre, com ara el massís del Montgó a la Marina, se suposa que podrà passar la prova del foc.

Però per als més matinadors que tracten de veure el cometa aquests dies també poden provar de veure un altre cometa al cel, el cometa C/2013 R1 Loveloy. De fet es poden veure fins a quatre cometes al cel de la matinada. Tot es hora d’aixecar-se ben d’hora i no tindre-li por al fred. Bona sort.

Més informació sobre el C/2012 S1 ISON en Cometografia ISON
Més informació sobre el C/2013 R1 Loveloy en Cometografia Loveloy

Foto: Joanma Bullón, Aras de los Olmos, els Serrans i Alejandro Vera, de la Asociació Valenciana d’Astronomia. Aras de los Olmos, els Serrans. 22 de novembre 2013.

Imatge: Simulació del cometa diumenge 24 de novembre 2013 de matí. Pròxim a l’horitzó. Sky Safari.

La Lluna, en el seu camí pel cel, tapa, de tant en tant, el Sol. Però, a causa de la seua òrbita el·líptica, pot ocòrrer que aquell moment el nostre satèl·lit es trobe en el seu punt més allunyat de la Terra i, per tant, amb un diàmetre aparent menor no serà capaç de cobrir tot el disc del Sol, deixant un anell de llum solar al seu voltant. Tindrem aleshores un eclipsi anular de Sol, tal com el que s’observà entre Nules i Elx el 3 d’octubre de 2005.

En general, però, la Lluna estarà, prou pròxima a la Terra per cobrir de sobra el disc solar i, per tant l’eclipsi solar serà total. A diferència del tipus anterior, en el moment de la totalitat es farà completament de nit. Que passa quan la Lluna es troba en una part de la l’òrbita en que no passa una cosa ni l’altra, ni massa lluny, ni massa prop? Una petita variació de distància Terra-Lluna farà que es canvie d’un tipus d’eclipsi a l’altre al llarg de la línia de totalitat. La mateixa esfericitat de la Terra, amb les vores més allunyades de la Lluna que la part central, serà suficient per produir un d’aquests eclipsis hídrids.

Això és precisament el que passarà diumenge. L’ombra de la Lluna començarà a recòrrer la superfície terrestre a l’Atlàntic Nord, a uns 1000 km de la costa de Florida. Des d’aquest punt s’observarà un eclipsi anular de només 4 segons de durada i amb una amplada de l’ombra lunar de només 4 km.

Tanmateix mentre la Lluna es mou en la seua òrbita i la Terra gira, la distància Terra-Lluna s’escurçarà una mica i l’eclipsi es convertirà en total.

El punt on l’eclipsi serà màxim es produirà a l’Atlàntic a les 12:47:36 UT (temps universal), aproximadament a 330 quilòmetres al sud-oest de Libèria. La durada de la totalitat en aquest punt serà d’1 minut i 39 segons, però la línia de la totalitat continuarà ben estreta amb només 57 quilòmetres d’amplada.

Finalment la línia de totalitat s’endinsa en Àfrica per la Reserva Wonga Wongue al Gabon a les 13:51 UT. En aquest moment la durada de la totalitat serà d’1 minut i 7 segons.

 
L’eclipsi travessarà tota l’Àfrica central, passant pel Congo i Kènia, on arribarà el llac Turkana. Finalment l’ombra de la Lluna deixarà la superfície de la Terra en Somàlia.

L’eclipsi, per tant, no passarà prop de nosaltres. Només el podrem veure com a parcial i serà ben poca cosa. A la nostra latitud, la Lluna no arribarà a cobrir ni un 5% del disc solar al sud del país. Serà ben poc, és veritat, però interessant de veure.

Unes animacions de l’eclipse per a cadascuna de les nostres principals ciutats poden veure’s a continuació des del portal dels eclipsis de l’Oficina de l’Almanac Nàutic britànic. En la taula les hores estan posades en la nostra hora local. Tanmateix teniu en compte que en les animacions el temps està en temps universal (UT), és  a dir, que, caldrà sumar una hora per a tindre la nostra hora local.

Com podeu observar, la part del disc solar coberta per la Lluna és insignificant i, per això mateix, no obrirà grans titulars dels mitjans de comunicació europeus. Tanmateix les característiques de l’eclipsi, anular i total a la vegada, i la bellesa del fenomen s’ho valen per dedicar-li uns minuts d’observació al voltant de l’hora del dinar del diumenge.

Recordeu que cal observar l’eclipsi de manera segura. En un eclipsi de Sol la llum solar disminueix però pot encegar-nos si el mirem directament. Per això no s’ha de mirar mai directament al Sol. No hem d’utilitzar tampoc telescopis ni prismàtics sense protecció. Aquests aparells són lupes sofisticades que recullen molta llum i la concentren en un punt. Si mireu amb ells el Sol, la retina del vostre ull es cremarà en menys d’un segon. I la lesió és irreversible.

La previsió metereològica no és gens favorable en Àfrica Central. Es preveu que per el camí que seguesca la línia de totalitat estarà tot ple de núvols. De tota manera diversos equips s’han desplaçat als indrets que semblen més favorables per enregistrar l’eclipsi i emetre’l per a tot el món.

L’eclipsi es podrà seguir en directe des de:

• Expedición SAROS 2013, Kenia – saros.org
• Shelios 2013, Expedición a Kenia (3 noviembre 2013)– shelios.com
  • ETS – Shelios 2013, Expedición a Kenia – GLORIA Project
  • Sky-live.tv – sky-live.tv
• Live broadcast solar eclipse – AstronomyLive

Si teniu temps i diners podeu també contractar un viatge privat per seguir l’eclipsi des de l’aire. Això si, haureu d’anar a les Bermudes per sortir.

S’acosta la nit més esperada per als amants del cel, un esdeveniment que ens associa clarament amb l’univers: la pluja d’estels de les Perseides.

Durant els pròxims dies, un polsim anirà caient del cel. La crema d’aquests granets de pols en l’alta atmosfera ens enllumenarà al llarg de les nits de l’11 al 13 d’agost.

Quin és l’origen d’aquestes llums celestes que, màgicament per als poc avesats a mirar cap amunt, creuen el firmament? Tot aquest foc d’artifici natural té un origen molt llunyà en l’espai i el temps. La causa última és el resultat del pas d’un cometa per les proximitats del Sol.

Un cometa és una relíquia de la formació del sistema solar. El Sol i els planetes es formaren a partir de la matèria d’una gran nebulosa de gas i pols (minúsculs elements de silicats i metalls). Part d’aquest material que no formà part dels planetes, com ara les restes de gels de diversa composició, van quedar allunyats de les proximitats del Sol i des de fa mil·lennis vaguen en dos núvols de cossos congelats, el cinturó de Kuiper i el núvol d’Oort, situats molt més enllà de Neptú.

Aquests cossos primordials preserven les condicions químiques del temps de la formació planetària i potser, fins i tot, algunes de les cendres de les estrelles que contaminaren amb la seua explosió la nebulosa primitiva d’on es formà el Sol. Són, per tant, arques on es preserva les petjades de la més antiga composició del sistema solar, sense alterar, congelat en el temps.

Les pertorbacions gravitatòries entre aquests cossos congelats poden alterar els seus moviments dins dels núvols de cossos transneptunians i fer-los caure cap al Sol. Seran llavors anomenats cometes, i, aquests trossos de gels bruts (gels d’aigua, amoníac, etc. i pols) com se solen anomenar, van escalfant-se en acostar-se al Sol i emeten matèria mitjançant immensos dolls que formen cues de pols i gas ionitzat. El resultat és que l’òrbita del cometa va embrutant-se amb els materials perduts en forma de diminutes roques o gels.

La Terra, al llarg de l’any, va creuant les òrbites de diversos cometes i va trobant-se amb els seus residus. Així, realment podríem dir que l’efecte és similar a un vehicle corrent per un camí de terra alçant la pols al seu darrere. Si el nostre cotxe creua el camí poc després, la pols del vehicle anterior li caurà a sobre. De la mateixa manera la Terra recull la matèria cometària.

En el cel nocturn d’aquests dies, veurem com els meteors de les Perseides semblen provindre de la constel·lació de Perseu, que eixirà per l’horitzó est cap a la 1 de la matinada. La zona d’on ixen rep el nom de radiant i els objectes brillants divergeixen d’aquest punt. Tanmateix els meteors que semblen divergir del radiant es mouen en realitar en l’espai en camins paral·lels entre ells. L’explicació de l’aparent contradicció cal trobar-la en un efecte de perspectiva equivalent a de quina manera veiem divergir els rails paral·lels de les vies del tren.

Les Perseides estan associades al cometa 109P/Swift-Tuttle. Aquest té un període orbital de 133,28 anys. El seu últim pas prop del Sol va ser l’11 de desembre de 1992 i no tornarà, per tant, fins el 12 de juliol de 2126.

La pols cometària ha anat caient al llarg dels mil·lennis sobre la Terra. Les partícules més grosses, d’1 mm de diàmetre o més, es cremen en l’alta atmosfera terrestre a causa del fregament. Les partícules més petites però, de dècimes de mil·límetre o menys, són tan diminutes que l’aire les frena en lloc de cremar-les. Centenars d’aquestes partícules s’han recollit de l’estratosfera i examinades en el laboratori. Moltes d’elles mostren una estructura porosa i fràgil típica dels residus cometaris. Aquesta pols còsmica es troba a tot arreu. És en l’aire que respirem, l’aliment que mengem i l’aigua que bevem.

Enguany, els especialistes no es posen d’acord per afinar quina serà la nit òptima per veure caure les restes del cometa Swift-Turttle sobre la Terra. La nit del 12 al 13 d’agost sembla la més favorable per a veure caure els estels però la nit anterior (11-12) no sembla tampoc massa dolenta. Una Lluna creixent que ja s’haurà amagat a l’hora del màxim de la pluja no ens molestarà enguany gens. Estireu-vos a terra o sobre una gandula per tindre una visió total del cel. Observeu el firmament entre les 22:00 h i les 4:30 per captar tota la seua bellesa.

Cal dir que sempre serà millor observar des d’un lloc fosc. Mirar des del centre d’una ciutat pot ser molt decebedor. I si vos estireu sobre una tovalla a la platja o al camp molt millor. Així podreu veure tot el cel de cop i no us perdreu cap meteor. Què empipador resulta quan el company que mira en altra direcció diu. “una, la veus….”! Massa tard, ja s’ha cremat a uns 80 km d’altura…..

Que tingueu un cel ras aquests pròxims dies.

Vídeo: Red española de Bólidos y Meteoritos. SPMN

Imatge: Starwatch: Perseids meteor shower, The Guardian. 2 d’agost de 2010

En les proximitats de la pluja d’estels de les Perseides d’enguany us deixe un article de la Vanguardia de l’astrònom i divulgador Josep Comàs i Solà que va escriure el 1913. Com podreu comprovar ja se sabia bastant del fenomen però es desconeixia quin era l’origen de la pluja i ja s’intuia que la causa era el pas dels cometes.Us he traduït el text al català i entre parentesi he fet alguns aclariments al text.

Pluja d’estels
per Josep Comàs i Sola, 23 de juliol 1913.

Com cada any, a mitjans del pròxim agost, la Terra travessarà un eixam meteòric, una polseguera còsmica que envolta al Sol, formant una espècie de cordó el·líptic que arriba a fins a més enllà de l’òrbita de Neptú. Quan la Terra, periòdicament, creua aquest cordó o faixa de pols, té lloc la famosa pluja d’estrelles anomenades Perseides, per irradiar totes, aparentment, d’un punt situat en la constel·lació de Perseu. Cap al 11 d’agost, acostuma a ocórrer el màxim de la pluja.

Els meus lectors saben sobradamente que les estrelles que corren, és a dir, les estrelles fugaces, no tenen res a veure amb les estrelles fixes. Aquestes últimes són sols enormes, en general majors que el nostre, mentre que les primeres es redueixen a corpuscles, a pedres menudes, moltes d’elles inferiors, en grandària, al puny, però que graviten per l’espai obeint exactament a les mateixes lleis que els astres grans. Així és que, quan en el seu camí al voltant del Sol, troben el nostre planeta duen una velocitat quasi parabòlica, és a dir, superior a la de la Terra, que com és sabut és de prop de 30 quilòmetres per segon. Resulta d’això que aquest eixam de corpuscles arriba a la velocitat pròpia quan xoca contra nosaltres, de més de 40 quilòmetres per segon!

(una òrbita parabòlica és una òrbita orberta de major energia que una òrbita el·líptica tancada amb la de la Terra)

Però cal aclarir el veritable sentit del verb xocar en el nostre cas. Aquesta paraula estaria perfectament aplicada, si la Terra no estiguera embolicada per una atmosfera. Figurem-nos, per uns moments, que la nostra atmosfera no existeix; en tals condicions, és evident que aquests corpuscles es precipitarien sobre el sòl o sobre nosaltres com projectils formidables; a velocitat relativa podria, arribar a més de 70 quilòmetres per segon. Ara bé, un cos dur, compost principalment de ferro i de silicats i dotat de tan enorme velocitat quina formidables efectes produiria sobre on caiguera i quan terribles serien per a nosaltres les pluges d’estels, en les quals aquests projectils es conten per milions! Tals bombardejos celestes serien desastrosos per a la vida terrestre.

(velocitat relativa si xoca de cara a la Terra: 30 km/s de la Terra + 40 km/s del meteor = 70 km/s)

En la Lluna han d’ocórrer aquests bombardejos amb tota la violència, doncs aquest astre no posseeix atmosfera, i si els nostres mitjans òptics d’observació foren suficientment potents, veuríem aparèixer bruscament punts lluminosos en la seua superfície, deguts a la incandescència sobtada dels corpuscles en xocar contra les roques granítiques lunars, de la mateixa manera que, tot i que en molta menor escala, es posen candents els projectils dels grans canons moderns en xocar contra el blindatge d’un cuirassat.

Aquest fenomen no és mes que el resultat d’una indispensable transformació d’energia: a la pèrdua de força viva segueix un desenvolupament de calor equivalent.

(força viva = energia cinètica)

La Terra està per fortuna protegida contra aquesta metralla del cel, i aquesta protecció la devem a una cuirassa de gasos molt tènues: la nostra atmosfera en les seues capes més elevades. Però tractant-se d’una matèria tan enrarida el projectil penetra, profundament en ella; d’ací la llarga trajectòria que recorren les estrelles fugaces dins de la nostra atmosfera, trajectòria lluminosa deguda a la incandescència d’origen mecànic que abans s’ha parlat. Per altra banda, el frec amb l’atmosfera produeix el despreniment de partícules incandescentes del cos, les quals originen á la seua vegada el rastre lluminós que deixen moltes estrelles fugaces. En general, aquests corpuscles es vaporizan completament al penetrar dins de la nostra atmosfera, a conseqüència de l’elevada temperatura que adquireixen, descendint després, lentament, els materials condensats sobre la superfície de la Terra, amb el que s’augmenta sense parar la massa del planeta. Quan les estrelles fugaces arriben, encara en bloc, a la superfície de la Terra, és a dir, quan no es dissipen completament en l’atmosfera, ocorre la caiguda d’un bòlid o d’un aerolit.

Rarament, o potser mai, aquests corpuscles van aïllats en l’espai. Comunament marxen en grups, en eixams, seguint individualment, cadascun d’ells, una òrbita fixa, que és la mateixa sensiblement per a tots els corpuscles d’un mateix grup. L’eixam de les Perseides segueix precisament l’òrbita de l’estel de Tuttle III, de 1868, coincidència què va donar origen á la famosa teoria de Schiaparelli sobre les relaciones entre els cometes i els eixams meteòrics en general.

(teoria acceptada actualment. Les pluges d’estrelles estan associades als cometes)

És del major interès científic l’estudi de les òrbites i altres caràcters d’aquests mínims personatges celestes. Per a calcular els elements de les òrbites dels eixams, suposades parabòliques (com ocorre sensiblement en la realitat), n’hi ha prou amb determinar la posició del punt radiant, del que semblen divergir, per efecte de perspectiva, totes les estrelles d’una pluja. Respecte als procediments de càlcul consulten-se els treballs de Schiaparelli i de Oppoizer.

(important per a saber d’on vénen. Conèixer la seua òrbita ens dirà el seu origen i la seua possible associació amb els estels)

Per al càlcul de l’òrbita d’un corpuscle sense fer cap hipòtesi prèvia sobre la naturalesa de la mateixa, cal determinar amb la major exactitud possible l’element de trajectòria observat dins de l’atmosfera terrestre, el qual ve complicat per l’atracció de la Terra, i per la resistència de l’aire. Fa ja bastant temps que l’insigne i malaguanyat Tisserand va aplicar un procediment de càlcul a alguns bòlids ben observats, obtenint òrbites sensiblement parabòliques i algunes clarament hiperbòliques; recorde que fa uns setze anys arrere vaig calcular, seguint altre procediment original, la trajectòria d’un bòlid notable, obtenint una òrbita hiperbòlica, treball que va ser presentat per Cornu a l’Acadèmia de Paris i després publicat en els «Comptes rendus» d’aquesta Acadèmia. En canvi, les Perseidas segueixen una òrbita el·líptica, però molt excèntrica.

(les òrbites parabòliques o hiperbòliques són orbites obertes. Les el·líptiques molt excèntriques són típiques dels cometes.)

Sense la pretensió de calcular els elements orbitals per a cadascun de tants corpuscles com penetren en la nostra atmosfera, no és difícil fer un càlcul molt més senzill i no obstant això de la major importància científica. Em referisc al càlcul de les altituds d’aparició i desaparició de l’estrelles fugaces, la seua velocitat relativa i la traça de la seua trajectòria sobre la superfície de la Terra, o el que és el mateix, la determinació geogràfica dels peus de les verticals corresponents a l’aparició i a la desaparició. Mr. Denning, principalment, s’ha ocupat d’aquesta qüestió, trobant que l’altitud d’aparició de les estrelles fugaces és, en general, de l’ordre dels 130 quilòmetres, i d’uns 90 l’altitud de la desaparició, variant les velocitats relatives des d’uns 15 kms fins a uns 85 kms per segon.

Però, en la realitat, existeixen valors molt diferents i variats, per la qual cosa, l’estudi seguit d’aquests elements és de suma importància.

Inspirant-se en aquest criteri, la Societat Astronòmica d’Espanya i Amèrica, domiciliada a Barcelona i que m’honre a presidir, s’ha posat d’acord amb la Societat Astronòmica de Marsella, per a efectuar observacions combinades de les Perseides el pròxim mes d’agost. Els observadors de Barcelona haurien de fixar-se, de preferència, en la part de cel que correspon a la direcció de Marsella, i els de Marsella haurien d’observar cap a Barcelona. D’aquesta sort, podran formar-se triangles molt acceptables, doncs tindran una base d’uns 300 kms. i una altura d’un centenar de kms. D’altra banda, la Societat Astronòmica de Montpeller col·laborarà segurament en aquest treball, amb el que s’obtindrà una base menor (Montpeller-Marsella o també Montpeller-Barcelona), més avantatjosa que l’anterior per al càlcul d’estels fugaços de poca altitud. Les observacions s’efectuaran del 9 al 12 d’agost, inclusivament. En quan a les hores d’observació i altres detalls, no estan encara ultimats; oportunament s’anunciaran, doncs amb la major satisfacció seran rebuts per la Societat Astronòmica d’Espanya i Amèrica totes les observacions que es realitzen; àdhuc per aquelles persones que no pertanguen a cap d’aquestes associacions astronòmiques.

Les Perseidas no solen donar pluges abundants; però, en canvi, les seues aparicions són constants, duren una porció de dies i els seus estels acostumen a ésser brillants. Inútil és dir que la posició del punt radiant canvia de posició en l’esfera celeste durant el període que la pluja és visible, i no és una observació de les menys interessants el fixar repetides vegades la posició d’aquest radiant, molt més com els radiants ofereixen anomalies d’importància, fins al grau de romandre alguns d’ells estacionaris durant mesos sencers. A més, les Perseides ofereixen radiants secundaris molt notables. A aquest efecte citaré un secundari situat en la constel·lació de la Lira i que vaig calcular anys arrere, ressaltant-me els mateixos elements orbitales de l’estel de Tuttle de 1868, excepció feta de la inclinació de l’òrbita sobre el plànol de la eclíptica.

(el radiant és el punt del cel des d’on semblen provenir)

No cal oblidar-se, en aquesta classe d’observacions, d’anotar escrupolosament la durada de la visibilitat de les estrelles, la seua magnitud lluminosa, el seu color, la longitud i durada del seu rastre i altres circumstàncies que puga presentar cadascuna.

Veja’s com, sense cap esforç especial, sols que per mitjà d’una contemplació agradable, pot contribuir-se eficaçment al coneixement dels «incidents» del nostre vehicle Terra en el seu viatge per l’espai, i, de retruc, proporcionar a la Ciència nous dades i elements per al seu progrés,

Lluvia de estrellas. Josep Comàs i Solà, La Vanguardia, 23 de juliol 1913.

Fotos. Josep Comàs i Solà i una recreació de la pluja d’estels extreta del seu llibre “El cielo. Novísima astronomía ilustrada” (1929) Casa Editorial Seguí.

L’any 2013 serà recordat com l’any que ens van visitar els cometes Pan-STARRS, que va passar prou desapercebut pel març, i ISON, que arribarà entre novembre i desembre. Els experts diuen que aquest darrer serà segurament el cometa més brillant que cap persona viva haurà vist mai, i que fins i tot serà visible durant el dia. Segur que serà ben emocionant poder veure algun objecte al cel que no siga el Sol durant el dia. Tot i que, ben pensat, si alguna nit poguérem veure el Sol, encara seria millor. Però açò no pot ser, per definició de nit. El 2013 serà recordat per més coses, certament, però de segur coses menys agradables d’explicar. Així que provaré d’explicar-vos en poques paraules alguna cosa dels cometes, per tal que quan arribe l’ISON, ho pugueu contar a la iaia.

Per començar cal anar molt i molt lluny en el temps, molt més lluny que el començament de cap dels contes que vos han explicat. A la formació del sistema solar, mentre es formava la Terra i ni tan sols hi havia vida al nostre planeta. Per tant, no hi havia ni prínceps, ni princeses, ni llops, ni nans, ni dinosaures, res, cap ni un personatge de conte o real. En aquest moment el Sol havia començat a brillar i estava rodejat d’un disc de matèria que li pegava voltes, igual que ara fan els planetes. El disc estava format de roques més grans i més menudes, pols (molta pols, però no hi havia pares ni mares per renegar d’ella) i gas, que és com l’aire que ens envolta, però amb diferent composició (vaja, que no s’hi podia respirar). Aleshores, les roques xocaven entre elles perquè les més grans atreien cap a elles a les més menudes, per la força de la gravetat, i així anaven formant-se els planetes. Ara pregunteu a casa què és la gravetat que de segur que el pare o la mare poden explicar-ho molt bé i jo no tinc lloc per escriure tant. Ajuda per als adults: deixeu caure algun objecte que no es trenque amb facilitat. Continuem doncs. En les regions llunyanes del disc, on ara fan el seu camí Urà o Neptú, feia tant de fred (i encara en fa) que fins i tot el gas es congelava!

I es formaven agrupacions gelades de pols i gas. Després, una vegada formades, si passaven prop d’un planeta gran en el seu camí al voltant del Sol, el planeta els espentava lluny del Sol, també per la força de la gravetat. Com si el planeta les agafara amb força i les llençara cap a fora. I allà lluny, més enllà del planeta nan Plutó i d’altres objectes, hi ha un núvol on habiten quasi totes aquestes “deixalles” dels orígens del sistema solar, el núvol d’Ort, enviades allà per la gravetat dels grans planetes Júpiter, Saturn, Urà i Neptú. I aquests planetes són grans perquè ho són, de grans, però també són “grans”, en el sentit de ser uns “grans herois”, perquè ens van netejar el pati. Si no, ens caurien molts més asteroides i cometes al cap dels que ens han caigut al llarg dels anys!

De tant en tant, alguna d’aquestes acumulacions de gel d’uns quants quilòmetres de grandària (com de Godella a València) “cauen” des del núvol cap al Sol. Quan estan ja a prop, s’enfronten al vent solar, igual que una pedra en un riu (la pedra seria el cometa i el riu seria el vent). Com que el cometa està fet de gel, quan li pega el vent i comença a escalfar-se molt i molt, la capa més exterior de gel que el forma s’evapora, convertint-se en gas. I aquest gas ix disparat en la direcció que porta el vent que ve del Sol. O, seguint el nostre exemple, en la direcció del corrent del riu. Per tant, ix disparat en el sentit contrari al del Sol. I això és la cua del cometa que ens resulta tan bonica i espectacular. Per tant, quan mireu la cua d’un cometa, heu de saber que el Sol està en el sentit contrari a l’indicat per aquesta cua. Després d’apropar-se al Sol, el cometa torna a allunyar-se’n i, segons quina siga la seua història, pot tornar a fer-nos una visita en menys de 100 anys, com el famós cometa Halley, o en milers d’anys. No res.

Els cometes viatgen des de les més remotes regions dels dominis del Sol, fins el nostre entorn, transportant en la seua composició gas congelat i pols que s’ha mantingut inalterat des de la formació del nostre sistema solar. Per això, quan mireu el cel cap a finals d’any i veieu el cometa ISON, que potser estiga visitant-nos per primera vegada, presenteu-li els vostres respectes a un venerable ancià que transporta els secrets dels orígens del nostre petit raconet en l’Univers.

REVISTA  AMPA  EL BARRANQUET – CIÈNCIA. Godella, l’Horta.

Manel Perucho

(un regal que m’ha fet un amic. Gràcies Manel. És molt bonic)

Foto: Material que es desprèn del cometa 73P/Schwassmann-Wachmann el 1995, vist pel Telescopi espacial Hubble. Aquesta animació equival a tres dies. Wikimedia Commons.

A diferència dels barrancs terrestres, aquests barrancs marcians són rectes i lineals i poden arribar a tenir uns 2 km de llargària.

L’explicació lògica en la Terra seria atribuir-los a l’erosió causada per l’evacuació ràpida d’aigua líquida d’una tromba d’aigua, per exemple. Tanmateix a la superfície marciana no hi ha aigua líquida. La baixa pressió atmosfèrica fa que l’aigua líquida bulli a temperatura ambient i passe directament a gas en un fenomen anomenat sublimació.

Els barrancs formats per avingudes d’aigua sempre mostren al seu final una acumulació de roques arrossegades per l’aigua. En el cas dels barrancs lineals marcians només s’observa un forat o depressió al final.

Els científics de la NASA han arribat a la conclusió que els causants dels estranys barrancs són causats per blocs de gel sec, també anomenat gel carbònic, és a dir, diòxid de carboni (CO₂) congelat. Jo en vaig fer servir en la Nit Temàtica a Ca les Senyoretes dedicada al cometa Halley.

A l’hivern aquesta zona de Mart es cobreix de gel sec que se sublima a la primavera. Des de les parts més altes de les dunes els trossos de gel van caient per les vessants fins arribar a la part més baixa.  Com que es van sublimant, es produeix una capa de gas de CO₂ entre el gel i l’arena que fa minvar la resistència al moviment, de manera que el tros de gel rellisca cap avall desplaçant el material als costats i amb el resultat de dibuixar un canal rectilini. Si en arribar a la part baixa de la duna encara queda gel, aquest s’anirà desfent i es formarà una depressió en el terreny a mesura que desapareix.

És fàcil veure si aquesta hipòtesi funciona o no. Així que els investigadors van comprar gel sec, es van plantar al desert d’Utah i van soltar els trossos des de dalt de les dunes.

Com s’observa al vídeo adjunt, l’experiment deixa ben clar que la hipòtesi és realista. Es forma el canal recte i el forat final com s’havia previst.

És clar que l’aigua sòlida també podria ser la causant dels canals marcians. Tanmateix les condicions de pressió i temperatura afavoreixen la hipòtesi del CO₂ congelat. A la temperatura de la superfície marciana en aquestes latituds, l’aigua sòlida roman sòlida i no se sublima. Si el gel d’aigua fora el causant dels canals hauríem trobat trossos de gel als final dels barrancs, cosa que no s’ha vist.

“Sempre he somiat en anar a Mart“, va dir Serina Diniega, científica planetària del Jet Propulsion Laboratory de la NASA a Pasadena, Califòrnia, i autora principal d’un informe publicat a la revista Icarus. “Ara somnie fer surf de neu en una duna de sorra marciana sobre un bloc de gel sec.”

Així que si mireu el vídeo, us adonareu que, possiblement en el futur, l’esport favorit dels colons terrestres a Mart serà buscar aquestes formacions orogràfiques i deixar-se lliscar suaument damunt de les solitàries dunes marcianes.

Imatge: Barrancs lineals captat per la càmera HiRISE de la missió de la NASA MarsReconnaissance Orbiter.  Crèdit: NASA/JPL-Caltech/Univ. of Arizona.

Més informació:

Dry Ice “Snowboards” on Mars, Science News, 11 juny 2013.

Pensava que no seria capaç de veure cap imatge de l’eclipsi lunar parcial d’ahir des de terres valencianes. Uns grans núvols de tempesta soltaren litres d’aigua sobre el meu país i, per això, vaig desistir d’engegar el telescopi i posar les càmeres a punt per captar, durant uns escasos 21 minuts, els moments en que el disc de la  Lluna va tocar l’ombra de la Terra.Tanmateix avui, per casualitat, he sabut que Víctor Suau, un entusiasta de l’astronomia, va aconseguir captar la fase més important de l’eclipsi just a través d’una petita clariana dels núvols de pluja. Al moment exacte, les 22:15 h, amb el seu mòbil, i amb molta sort, va poder constatar que efectivament la Lluna es va enfosquir una miqueta. Moltes gràcies Víctor per compartir la teua foto.

Foto: Instant de l’eclipsi parcial de Lluna, a les 22:15 h, just uns minuts després del màxim de parcialitat, amb menys d’un escàs 1,47% del disc lunar enfosquit. Víctor Suau amb mòbil.

Ja hi som altra vegada. Avui, dimecres 20 de març de 2013, a les 12:02 h,  temps local, comença la primavera per als habitants de l’hemisferi nord. Deixem finalment enrera l’hivern i ens encaminem cap a l’estiu.

Per contra, per a l’hemisferi sud, Austràlia, Àfrica del Sud, Amèrica del Sud, etc. avui serà el començament de la tardor i deixaran per fi l’estació calorosa de l’estiu que tants incendis ha causat a Austràlia, com els focs de l’històric Observatori de Siding Spring.

Com ja vaig contar una vegada, a causa de la forma el·líptica de l’òrbita terrestre i de la segona llei de Kepler o de les àrees, la durada de les quatre estacions astronòmiques no és d’igual durada. La primavera durarà 92 dies i 18 hores i s’acabarà el 21 de juny, solstici d’estiu.

En el seu camí al voltant del Sol, la primavera comença quan el centre de la Terra, del Sol i el pla de l’equador terrestre es troben alineats, venint el Sol en el seu moviment aparent des de l’hemisferi celeste sud al nord.

Vist des de la superfície terrestre, i amb una visió geocèntrica, la primavera comença quan el centre del disc solar, observat sobre l’esfera celeste, creua el cercle de l’equador celeste, venint el Sol en el seu moviment aparent des de l’hemisferi sud celeste al nord.

I donat que que l’equador celeste talla el pla de l’horitzó exactament en els punts cardinals Est i Oest, en estar avui el Sol exactament sobre l’equador, la durada de les hores de llum serà exactament 12 hores, el mateix que les hores de fosca. Per això mateix el dia d’avui rep el nom de dia de l’equinocci de promavera (igualtat de les nits).

L’augment de les hores de llum es notaran ràpidament a partir d’ara. Cada dia el Sol eixirà una mica més d’hora cada dia i es pondrà una mica més tard amb la qual cosa les hores diurnes augmentaran uns tres minuts cada dia.

En els rellotges de Sol que també són calendaris l’ombra del gnomon dibuixarà una línia recta al llarg del dia, ja que el Sol es deplaça avui per l’equador. Al meu rellotge d’Alcàntera de Xúquer l’ombra ja frega la linia equinoccial, ja que fa sol.

I donat que som a l’any Espriu, deixeu-me que acabe amb una perla poètica del gran mestre, dedicada a la primavera.

Lliures cavalls, a l’alba,
per la deserta platja.
Veus i tambors proclamen
la primavera.

Després, fet nou silenci
damunt el mar, les hores
encadenades besen
la sorra molla.

.(Poema XXI del Cementiri de Sinera). Tret de Darabuc.cat

Foto: Esquema de l’òrbita del sistema solar. De National Weather Service Weather Forecast Office.

Després d’una setmana de núvols, finalment l’he vist. Molt poc després de la posta de sol, en les darreres lluïsors del capvespre, el cometa C/2011 L4 (PANSTARRS) s’ha fet visible sobre les finques del barri de Terramelar, Paterna, vist des del Campus de Burjassot de la Universitat de València.

L’objecte, com podeu veure a les fotografies, es trobava molt prop de l’horitzó i ha estat visible només durant uns pocs minuts entre les 19:45 h. i les 20:00 h. Primerament el cel era massa brillant per veure’l i, quan s’ha començat a veure a ull nu,  el cometa estava molt baixet. L’objecte mostrava un nucli que semblava un estel brillant i una cua curta sota una Lluna fina enllumenada en un 1,56%.

Jo no he utilitzat uns prismàtics per trobar-los però us els recomane per aconseguir-lo més prompte. Des de l’Aula d’Astronomia situada a l’edifici Jeroni Muñoz del Campus de Burjassot he fet unes quantes fotos amb la meua càmera reflex per demostrar-vos que ja és possible veure’l. Sí, sembla petit, però anirà brillant més i més cada dia.

Mentre passen els dies anirà guanyant altura i serà possible observar-lo millor i durant major estona.

Ara bé sempre serà convenient buscar un lloc ben fosc i sense obstacles en direcció a l’oest. Així el podreu veure més fàcilment i més estona.

Els pròxims dies posaré algunes imatges més detallades del cometa fetes amb càmera i amb un telescopi.

Foto: Càmera reflex: 13 març 2013, 19:59 h., f/5.7, ISO: 800 Aula d’Astronomia, Campus de Burjassot. Universitat  de València. Enric Marco.

Després d’unes setmanes en què només ha estat visible des de l’hemisferi sud, el cometa C/2011 L4 (PANSTARRS) serà ara observable per a nosaltres prop de l’horitzó oest poc després de la posta de sol.

Aquesta darrera setmana hem vist imatges espectaculars del cometa des dels cels d’Austràlia, Nova Zelanda i dels telescopis de Xile. Ara el cometa va augmentant la seua declinació i començarà a ser visible des del hemisferi nord. Alguns afortunats ja l’han vist avui molt prop de l’horitzó des d’Europa. Podeu veure més fotos del cometa en spaceweather.com

Avui, 10 de març, el cometa està en el punt més pròxim al Sol, el periheli. S’hi troba ara a només 0.3 ua (uns 45 milions de quilòmetres) i és quan serà més actiu. Es trobarà amb l’immens calor solar i els gels cometaris fets d’aigua, diòxid de carboni i amoníac se sublimaran augmentant la cua i la cabellera.

C/2011 L4 (PANSTARRS) és un cometa no periòdic que es pensa que és la primera vegada que passa per la part interna del sistema solar. Descobert el 2011 a Hawai amb el telescopi Pan-STARRS, concebut per a l’observació sistemàtica del cel en cerca d’objectes menors, és considerat un cometa jove que prové directament del núvol d’Oort, zona situada a més de 50.000 ua del Sol.

A ull nu o amb prismàtics, els observadors de l’hemisferi sud ens diuen que el cometa és menut, amb un nucli semblant a una estrella brillant, i posseeix una cua curta. Recomanen buscar-lo en fer-se fosc, primerament amb prismàtics, i una vegada trobat, veure’l a ull nu.

Us deixe les simulacions de l’observació del cometa obtingudes amb el programa Sky Safari per a Mac OSX, Ipad i Iphone.

Les imatges s’han aconseguit sempre a la mateixa hora, les 20:00 h, per a tindre el cel ja ben fosc i poder comparar. Tanmateix això no vol dir que no puguem tractar d’observar-lo abans i després d’aquesta hora. Però, a causa de la seua proximitat al Sol, només el podreu veure durant uns minuts.

A mesura que passen els dies anirà augmentant en altura i el podrem veure més temps. Al final de l’article teniu el llistat de les imatges diàries des del dilluns 11 fins el dijous 21 de març. Només heu de punxar sobre elles per veure-les. En l’apunt només he representat fins el divendres 15 de març.

El millor lloc d’observació serà sempre un indret ben fosc sense llums contaminants. A més a més cal que la direcció cap a l’oest estiga lliure d’obstacles com muntanyes, arbres, etc, ja que com veieu aquests primers dies l’observació serà difícil.

Els cometes solen donar moltes sorpreses. Com que la longitud i brillantor de la cua i de la cabellera dependen de la quantitat de gas expulsat del nucli i aquest nucli pot ser no massa compacte, pot ocórrer que, en passar prop del Sol, el nucli s’active encara més o fins i tot es trenque. Aquesta és la gràcia dels cometes. Mai no pots saber al final que faran.

Altre factor a tenir en compre aquesta setmana serà la meteorologia ja que estem sota la influència d’una borrasca. No sé si els núvols ens permetran finalment gaudir d’aquesta mena de cos primigeni en el cel del nostre país. Continuaré informant.

L’Observatori Astronòmic de la Universitat de València va gravar divendres passat, dia 15, el pas de l’asteroide 2012 DA14, des de la seua estació en Aras de los Olmos. El vídeo, que està disponible en Youtube, cobreix el recorregut de l’asteroide en el cel durant un període de trenta-dos minuts, combinant la imatge astronòmica amb les vistes de l’horitzó proper als nostres telescopis.

Fa uns dies, l’asteroide 2012 DA14 va passar fregant la Terra, a només 27.000 quilòmetres d’altura sobre la superfície. Es tracta d’un objecte rocós l’òrbita del qual és molt similar a la de la Terra i ens visita de prop tots els anys. Amb observacions de radar s’ha vist que és de forma elongada, amidant uns quaranta metres de llarg.

El vídeo que ací es presenta recull imatges de l’asteroide 2012DA14 el passat dia 15 de febrer. Les imatges, preses des de l’estació del Observatori Astronòmic de la Universitat de València en Aras de los Olmos, cobreixen el recorregut de l’asteroide en el cel durant un període de trenta-dos minuts, des de poc després del vespre, quan l’asteroide treia el cap tot just per sobre de l’horitzó.

La tècnica emprada per a fotografiar l’asteroide és similar a la que s’utilitza quan fotografiem objectes que es mouen a gran velocitat. Imaginem que volem fotografiar un cotxe en una carrera de Fórmula 1; perquè el cotxe isca ben definit hauríem de seguir el seu moviment amb la nostra càmera. Açò farà que el vehicle isca nítid en la nostra foto, però que els altres objectes que complementen l’escena estiguen moguts en la direcció del moviment de la càmera.

El mateix succeeix en aquest vídeo, pres amb un teleobjectiu muntat sobre un dels telescopis de l’observatori. En cadascun dels fotogrames, que corresponen a trenta segons d’exposició, el telescopi segueix el moviment de l’asteroide perquè la imatge d’aquest siga nítida. Com l’asteroide es movia a gran velocitat, la resta de les estrelles que estan al seu voltant deixen una traça recta en cadascuna de les imatges.

El vídeo és peculiar i diferent a uns altres que hem vist aquests dies, doncs combina la imatge astronòmica amb les vistes de l’horitzó proper als nostres telescopis -els quals apareixen també moguts en la direcció del moviment de la càmera-. D’aquesta forma, el vídeo no solament retrata el pas de l’asteroide pel cel, sinó el seu pas sobre l’Observatori d’Aras de los Olmos, situat en la Muela de Santa Catalina, sota els cels foscs de l’interior de la Comunitat Valenciana.

Nota premsa Observatori Astronòmic Universitat de València (OAUV).

Crèdits del vídeo: Vicent Peris (OAUV), Óscar Breviá (OAUV), Javier Díez, OAUV.