Coses a dir

Anotacions diverses de Mònica Amorós

Racons de Móra (13): El Nàutic

Moltes vegades comentant amb gent de fora que a Móra hi havia un Club Nàutic, reien, perquè sabien que no hi havia mar, i es pensaven que això de navegar en llocs on hi ha riu no toca, o no sé què s’imaginaven com era un Club Nàutic, potser es pensen que només hi ha iots de luxe, però no sempre és així, aquí el riu és prou gran per ser navegable i a més és molt plaent i calmat, no hi ha onades, el perill de mareig és inexistent i molta gent posa la seua barqueta a l’aigua per navegar-hi, generalment a l’estiu…

No és que hagi estat assídua del Nàutic, però una part de la meua família hi ha estat (i hi està), molt vinculada. Un cop, els meus cosins, van voler ensenyar-me a fer esquí aquàtic i de poc no em bec tota l’aigua del riu, al dia següent l’únic que no em feia mal eren les pestanyes, vaig estar-me tot el matí estirada al llit sense poder moure’m. Vista la cosa, vaig desistir de tornar-ho a provar, tot i què havia aconseguit no caure fins a arribar al pont i fer mitja corba i tot, després de bastants intents, clar. Certament, és molt millor mirar-ho des de la vora on, si hi ha alguna cosa que m’agrada és veure els remers amb les muletes com solquen el riu fins al pont i després tornen a pujar amb tot l’esforç que això suposa. Se senten els forts crits del timoner per esperonar els remers, i els esbufecs dels remers que hi posen totes les ganes i tota la força. Darrerament també es fan curses amb nens, i fins i tot se n’havien fet amb dones. Les muletes són barques petites de fons pla i de poca càrrega que s’empren a la Ribera d’Ebre. Antigament podíen portar també vela, però ara s’usen bàsicament per fer curses al riu (o navegar-hi tranquil·lament), i són, normalment, quatre remers i un timoner. A vegades sis remers.  Els vespres d’estiu vora el riu són així, per observar les piràgües, les muletes i les llanxes preparant-se per la gran cursa que es farà durant la Festa Major, a finals d’agost, durant la Tradicional Festa del Riu.

Encertadament es va endreçar l’espai existent al davant amb taules, una loneta protectora del sol i una barana que dóna al riu, i hi ha un bar exterior, que enguany ha funcionat molt bé i ha fet menjars de tota mena. És un plaer prendre-hi alguna cosa mentre et refresca la brisa i veus l’activitat fluvial. Amb la calma. Aquest estiu ho he descobert massa tard, a les acaballes. La temporada comença per Sant Joan i acaba per l’Onze de setembre. A les instal·lacions del club hi ha una petita piscina descoberta i una pista de ciment per jugar a futbol, bàsquet o el que toqui. I un bar d’hivern, diem-ho així, amb un billar, si no recordo malament.

Alguns matins d’estiu havia quedat amb el padrí per navegar una mica amb la llanxa fins a l’illeta. Allà fèiem un recorregut a peu per l’interior, agafàvem alguns musclos de riu (immenjables, però grans i vistosos), i miràvem les aus, els peixos i la flora que se’ns posaven per davant. Després un banyet al riu i cap a casa a dinar.

Amb els anys s’ha construït un altre embarcador, molts cops ple de pescadors. Sembla que l’activitat nàutica no minva, ans al contrari. Fins i tot el poble de l’altra banda del riu va muntar el seu embarcador, com sempre la rivalitat ajuda a fer avançar algunes coses.

Avui, preludi de tardor, passejant vora el riu, he travessat el nàutic buit, tancat i barrat, només uns quants pescadors eren al moll amb les canyes. Moltes de les barques i les llanxes ja són fora de l’aigua. S’acosta la tardor i els aubes aviat perdran el color verd vigorós per deixar pas als tons ocres que tan m’agraden. L’aubadera de davant la plaça de braus serà un lloc magnífic per passejar-hi, amb precaució per si el riu puja de cop. Les riuades van ser un clàssic el segle passat i anterior, ara està més controlat.

La tardor és la meua estació favorita de llarg. Un cop acabat l’esclat vigorós de l’estiu, fa bo aquest Sol tan dolç de migdia que ja no crema sinó que és molt agradable sentir-lo sobre la pell, em carrega les piles, i també veure com canvien els colors de l’arbreda vora el riu, sentir com el vent passa a través de les fulles i aquestes van caient fent una catifa sobre el camí, i sentir les olors del camp amb totes les textures possibles, i els moixons i altres animals que s’hi amaguen…; vora el riu, un plaer.

(Foto: panoràmica des del pont de les arcades feta per Mònica Amorós.)



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Racons de Móra d'Ebre per Mònica Amorós i Gurrera | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent