Coses a dir

Anotacions diverses de Mònica Amorós

Querida Doña Elena i la violència de gènere

Garratibada em vaig quedar en veure el reportatge sobre aquest programa radiofònic, Querida Doña Elena, que va alliçonar les consciències de les nostres mares i àvies durant l’època dictatorial i més enllà (el programa va acabar el 1984). La primera carta, tot un poema: una señora que explicava el maltracte que li proferia el marit a ella i als fills, i el consol de la Señora Francis va ser: “estamos en esta vida para sufrir, cada uno tiene que cargar su cruz”(sic). També li
deia a aquesta “una mujer desesperada”, que el matrimoni era
indissoluble i que enviés al marit a parlar amb el confessor que potser
el posaria a lloc.
  Me n’he recordat especialment aquest matí, quan hi ha hagut una altra víctima de la violència de gènere a Vilaseca. Quin consell li hauria donat aquesta señora? Probablement el mateix: “mucha resignación querida y reze” i potser la notícia no hagués sortit ni als diaris…



Quan
parlo amb ma mare d’aquestes coses de la violència masclista em diu que en aquella època tot això
no se sentia dir i segurament era perquè no sortia enlloc. Les dones
tenien molts pocs drets i estaven sotmeses totalment al marit. Quan li vaig preguntar què li havia semblat el reportatge sobre l’Elena Francis, em va dir que ho veia tant d’una altra època que li semblava increïble com havia canviat tant tot.

Realment el reportatge em va semblar que parlava de gent d’un altre planeta. Potser era similar al Diario de Patricia que ara omple la graella de persones desesperades. Això sí, al programa radiofònic els textos estaven ben escrits, molt correctes i respectuosos, suposo que els guionistes ho arreglaven bastant, i contrasta enormement amb el nivell que mostren els convidats al Diario. Això sí, afortunadament el Diario no vol alliçonar de res, que jo sàpiga, però tants anys de programa radiofònic han hagut de fer forat i ha hagut de quedar un romanent que costarà d’esborrar… però tot és posar-s’hi.

Segurament seria un bon reportatge per passar als instituts i fer un debat, potser a Ciutadania, en el tema de violència de gènere.



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Violència masclista i domèstica per Mònica Amorós i Gurrera | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent