Coses a dir

Anotacions diverses de Mònica Amorós

En defensa de Daniel Sirera

Sento vergonya per l’affaire dels mòbils al Parlament. No pels diputats, que tenen tot el dret a escriure el que vulguin al seu mòbil i enviar-ho a qui vulguin, sinó pels periodistes que, no sé en nom de què, fotografien aquests missatges. D’acord que estem a l’era de la superinformació, però cal realment això? Un missatge privat és això: privat. Si continuem d’aquesta manera sembla que tot s’hi val i no crec que la democràcia sigui això, vaja, almenys crec que no ha de ser necessàriament això, perquè al cap i a la fi coarta la llibertat si cada cop que vols escriure un missatge has d’estar pendent que no hi hagi cap fotògraf o t’has de tancar al lavabo.
Tot sigui dit de passada que Daniel Sirera no és sant de la meua devoció, però em fa ràbia això que li ha passat, com abans d’ahir a Saura o tantes altres coses que no tocaven i que han sortit publicades. No sé si estaria bé redefinir l’ètica periodística o potser estic equivocada i en l’era de la sobreinformació tot s’hi val.

Actualització: en la continuació afegeixo un article de l’Empar Moliné sobre aquest tema. No cal dir que hi estic totalment d’acord.

Article d’Empar Moliné a l’AVUI d’avui 3 d’octubre 2009.

L’SMS de Daniel Sirera

Pel que sembla
s’ha obert la veda, i a partir d’ara els polítics i altres membres de l’star system català ja cal que vigilin amb els periodistes gràfics: ara es dediquen a fotografiar els missatges de text que envien en hores de feina (no sé si a càrrec del contribuent) als telèfons mòbils. Abans-d’ahir vam veure publicat el que li escrivia Joan Saura a un company de partit, a propòsit del discurs del president de la Generalitat, i ahir el que li deia Daniel Sirera a algú altre sobre el seu partit.

La pràctica no és diferent de la que duen a terme els periodistes dels programes del cor. Fotografiar l’SMS que envia algú sense que l’algú ho sàpiga és el mateix que fer una foto de Belén Esteban en top less.

Si els fotògrafs acreditats al Parlament fan fotos de les pantalles dels mòbils dels polítics, suposo que, si poden, també en faran de les llibretes que tinguin als escons, amb les llistes de la compra o els poemes que potser dediquen a altres membres de l’hemicicle. I si fan fotos dels SMS que s’envien entre companys de partit, espero que aviat també ens oferiran gravacions de les seves converses. I les fotos de les fotos que es descarreguen (seria divertit, saber si en Sirera o en Saura envien “vecinita” o “ligar” al 7777. I els poden fotografiar mentre fan pipí al vàter. (Amb la carn d’olla pixelada, això sí.)

Espero que aviat els programes Parlament i 135 escons també es reconverteixin. El nou periodisme ho exigeix. El format que ara fan servir és un avorriment. Ens farà molta més gràcia que els presentadors i els tertulians d’aquests programes tractin temes més propers a la sensibilitat de Sálvame, el xou de Jorge Javier Vázquez, que no pas que ens parlin de lleis avorrides i votacions narcolèptiques. Ens han d’explicar qui s’entén amb qui. I després, posar-se drets i començar a ballar i a cantar: “Sáaaalvame…”.



  1. Doncs mana, acabo de sentir a l’E Moliner a la radio i no n’he tret les mateixes conclusions que a l’escrit que reprodueixes. El Parlament és un lloc ´Públic. S’hi va a treballar i no a enviar-se sms de fart de riurre. I a qui no li sembli bé, que plegui, que de gent seriosa en tenim a munts al país!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Parlant de Política per Mònica Amorós i Gurrera | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent