Els comentaris setmanals d’en Josep-Maria Terricabras són excel·lents sempre i conviden a la reflexió. En aquest article (en la continuació) al seu weblog, fa entenedor l’enrenou d’aquest pla Bolonya i explica les claus de perquè els estudiants estan en peu de guerra…
Bolonya al weblog de Josep-Maria Terricabras
Des de fa una colla de setmanes “Bolonya” s’ha convertit en una paraula
pronunciada i repetida constantment, sobretot en els àmbits acadèmics i
universitaris. L’anomenat “Pla de Bolonya” es va posar en marxa fa una
colla d’anys. De fet, proposava una cosa molt senzilla: la creació d’un
Espai Europeu d’Ensenyament Superior (EEES), a fi que els estudis i
títols de les diferents universitats europees fossin homologables i que
els titulats en qualsevol universitat d’Europa poguessin ser reconeguts
també en qualsevol altre país de la Unió.
Això volia dir, bàsicament, dues coses: a) adoptar el model
universitari anglosaxó que, des de sempre, no dóna tanta importància
com el model llatí a les lliçons magistrals i a la memorització de les
matèries, i que, en canvi, privilegia el treball personal de l’alumne,
que és dirigit i tutoritzat pel responsable de l’assignatura; b)
generalitzar l’existència de dos cicles en qualsevol estudi, i dotar
cada cicle amb un títol, de manera que els alumnes no haguessin
d’esperar a acabar carreres de cinc o sis anys per tenir un títol, sinó
que al final del primer cicle dels seus estudis ja en tinguessin un que
els permetés inserir-se, ni que fos a un nivell menys elevat, en el
mercat laboral. Això significava organitzar els estudis en un primer
cicle de tres anys (que seria l’anomenat “grau”) i un segon cicle de
dos anys més (que donaria pas al “màster”, és a dir a l’antiga
“llicenciatura”).
Vistes així les coses, s’ha de reconèixer que els canvis que
bàsicament introduïa Bolonya no eren ni excepcionals ni dramàtics. Es
tractava de fer certs ajustaments, en alguns casos mínims, per tal
d’adaptar-se a la nova normativa. S’havia de prestar molta més atenció
a l’alumne, s’havien d’organitzar els seus estudis de manera més
personal, més esglaonada, més ben ritmada. Magnífic. Res a dir. Al
contrari, la meva adhesió total.
A l’Estat espanyol, però, les coses s’han fet fatal. Han passat anys
fins que s’ha decidit si el “grau” seria de tres anys o de quatre, i
s’ha acabat (ai, Spain is different!) obligant a un grau de quatre anys
en la majoria de carreres. La solució és dolenta perquè, de fet, aquest
grau apareix simplement com una reducció lamentable dels anteriors cinc
anys i, tot i que és un grau inferior, acaba funcionant com si fos una
llicenciatura antiga. Llavors, el màster que a tot arreu serà de dos
anys, a Espanya serà bàsicament d’un any, per completar així els cinc
anys previstos. Ara bé, ni els quatre primers anys serviran per fer la
carrera que abans es feia en cinc, ni seran ben completats amb màsters
de dos anys, sinó només amb màsters d’un any. Els màsters, a més, seran
gratuïts –o a preu públic– quan hagin estat declarats “oficials”. En
cas contrari, seran a preu privat i resultaran cars, de vegades,
caríssims. Tot plegat, un embolic innecessari. I el govern català amb
escassa possibilitat d’incidència i influència, perquè l’organització
d’aquest Espai Europeu ha estat una competència que l’Estat s’ha
reservat. (Per mi, no solament se la podia reservar sinó que se la
podia ben confitar! Llàstima que la seva reserva –com passa sovint– ens
afecti a tots, i ens afecti, a més, força negativament.)
Als professors, se’ns ha embarcat en un enrenou administratiu espantós,
en què hem de calcular les hores que cada alumne ha de dedicar a la
feina, a fi que, sumades a les hores de tutoria i de classe magistral,
acabi resultant el nombre d’hores que s’ha de dedicar a cada
assignatura. Quan es fan aquests preparatius –que a mi m’avorreixen i
m’incomoden–, s’està abandonant l’esperit universitari de treball
intens, de lectura abundant, de generositat i exigència en la
dedicació, per passar a comptar i calcular hores i minuts de feina, com
si fóssim clients o dependents d’una botiga. Els impresos, documents,
papers i patracols que hem d’omplir per a cada assignatura són tan
considerables, que la feina administrativa es converteix en una tasca
feixuga, pesada, que distreu de la veritable feina del docent.
Als alumnes se’ls ha mantingut molt al marge del procés i del sarau. És
cert que de vegades molts alumnes es presten poc a la participació i
s’inhibeixen de les activitats que no siguin pròpiament l’assistència a
classe o la preparació de treballs i exàmens. En aquest cas, però,
l’obligació primera és de la Universitat, que ha de vetllar per
reiterar la informació, per escampar-la per tots els canals, per
impulsar-la a través de les associacions estudiantils. Això no s’ha fet
o no s’ha fet prou. És clar que també costava passar una informació
bàsicament administrativa, pensada per a professors que, si volen estar
al cas de tot plegat, han d’acabar acceptant que se’ls demana que
tinguin ànima d’escribes i fariseus.
I després han començat el malestar i les protestes. De vegades basades
en la més pura ignorància; de vegades, en la tergiversació; de vegades,
en la reivindicació estranya (com quan els estudiants reclamen poder
continuar compaginant els estudis amb el treball, en comptes de
reclamar un sistema de beques ampli i generós per poder-se dedicar en
cos i ànima a l’estudi durant uns quants anys). I, tanmateix, hi ha
queixes ben fonamentades. El malestar mateix, el malestar general, és
ben fonamentat. Perquè no pot ser que una reforma tan interessant, de
tanta transcendència per a les nostres universitats i per al futur del
país, s’hagi portat tan malament des de tants punts de vista.
El que convé, però, és no afegir confusió a la confusió, no augmentar
el grau de crispació i de desànim que ja és prou considerable. El que
cal és saber-se posar d’acord per atacar els problemes allà on són.
Perquè de problemes, n’hi ha. Però, segons com es faci, cada dia n’hi
haurà més. I de solucions, també n’hi ha. El que convé és que no
descobrim que cada dia en tenim menys.
