Les aigües turbulentes

Ara tothom fa costat als pagesos. El sector econòmic més oblidat de la nostra societat, el més mal comprès sinó menyspreat per un urbanitisme que ho ignora tot del “territori” (pronuncieu “tarritori”, obviant vocals neutres molestes), el més ridiculitzat per unionistes, espanyolistes i companys de viatge (recordeu allò de “Tractoria”?). Ha calgut que tota la gent del sector primari, en bloc, paralitzin el país i es plantin al centre de Barcelona perquè, com a mínim, se’ls escolti. I, sí, de boqueta, tothom contemporitza momentàniament amb els pagesos amb gratuïtes mostres de solidaritat o amb gasosos compromisos a concretar no se sap quan. Bé, no tots: significativament un important sindicat s’ha desmarcat de la revolta agrícola i ramadera amb la peregrina teoria de que en realitat no són treballadors, sinó autònoms. Les misèries del sindicat més ben subvencionat de l’estat arriben a aquests extrems d’espolsar-se el procés reivindicatiu com qui es treu de sobre un molest captaire. Fuig d’aquí. Serà això la “lluita de classes” que no fa tants anys proclamaven?

Les demandes del sector agrari són prou diverses, totes més o menys raonables i totes les administracions hi juguen un paper o altre en el seu tractament. En tot cas són prou conegudes: preus miserables, competència deslleial d’altres indrets, obstacles de tot ordre en nom d’una sostenibilitat mal entesa (és sabut que com menys explotacions agràries hi ha, més incendis forestals es declaren) o l’abastiment d’aigua, per citar el problema de més rabiosa actualitat. Però hi ha una altra reivindicació que m’ha cridat més l’atenció, perquè potser és la que menys relacionem instintivament amb pagesos i ramaders: es queixen de l’abusiva paperassa burocràtica, que els fa perdre molt de temps amb permisos, certificacions, controls i estadístiques, resultat d’una normativització implacable que s’obstina a regular fins al detall la més nímia de les activitats agropecuàries. Tenen tota la raó. Les responsabilitats estan repartides però el gegant europeu, amb la seva imparable i sempre creixent tendència a introduir-se en el funcionament de cada sector econòmic (almenys en els que menys por li fan), és el que s’endú la palma. Com ja s’ha dit més amunt, tot en nom d’un objectiu ecologista que tothom comparteix però que no s’assolirà per aquesta via.

Quan ja no quedin pagesos a les nostres comarques, cuits de treballar per quatre duros, impossibilitats de seguir pagant el gasoil, coberts de paperassa que els fa perdre temps i nervis i sense relleu generacional a la vista, quan no quedi ningú que es dediqui al conreu d’arbres o a la pastura d’animals en condicions, quan les pomes i les gallines arribin de l’altra banda del món, com si de roba asiàtica es tractés, llavors s’entendrà la magnitud del problema i la raó de qui l’exposa. Potser llavors el (mal) govern s’espavilarà.

[Imatge: Vilaweb]

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!